Situació
L’església de Santa Margarida és la parroquial del poble de Benavent de la Conca, situat al sud-est del terme municipal, a una altitud de 1 004 m. (MLlR)
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG427599.
Història
L’església de Santa Margarida fou objecte d’una deixa en el testament del 1068 d’Arsenda, muller d’Arnau Mir de Tost. L’any 1074 rebia una unça en el testament d’Isarn Guadall. Un nou esment, aquesta vegada del terme de Santa Margarida, apareix en la donació d’un home del castell de Benavent, fet a favor de Santa Maria de la Seu, l’any 1077. Un altre llegat a favor d’aquesta església és de l’any 1116, en el testament de Guillem Bernat, que li deixà la terra que tenia a Sorregada, mentre que a Santa Maria de la Seu deixà els alous que tenia a Benavent.
L’església parroquial de Santa Margarida, integrada a l’ardiaconat de Tremp, fou visitada l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona; el seu capellà pagava, segons el llibre de la dècima del 1391, la quantitat d’una lliura i vuit sous. Vers l’any 1526 n’era rector Joan Aimeric. Segons la visita pastoral del 1758, l’església, que estava en bon estat, tenia un altar principal i tres de secundaris, i la seva sagristia, que era molt petita, estava situada darrere l’altar principal; aquesta descripció no es correspon amb l’edifici actual, per la qual cosa hom pot suposar que la fàbrica medieval perdurà fins, almenys, mitjan segle XVIII, i que posteriorment fou substituït per l’actual, d’una sola nau rectangular. L’any 1904 tenia com a sufragània l’església de Mont-repòs de Montadó. Actualment depèn de l’església parroquial d’Isona. (MLIC)
Pintura
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva, amb el núm. 3 910 de l’inventari, una taula de baldaquí procedent de Santa Margarida de Benavent de la Conca i adquirida l’any 1932 amb la col·lecció Plandiura. Segurament, com apunta J. Ainaud (1973, pàg. 162), devia ser sostinguda per dues bigues i coronada per una cresteria.
Fragment d’una taula de baldaquí conservat al MNAC, que mostra la figura central de Crist en Majestat.
ECSA - Rambol
Actualment, però, només resta un fragment del plafó principal, que fa 77 cm d’amplada × 148 cm d’alçada. Hi és representada, presidint el conjunt, la figura de Crist en majestat, el qual vesteix una túnica de plecs angulosos i un mantell, a la manera de toga romana, que presenta una senzilla decoració geometritzant. Per sota la túnica sobresurten els peus descalços, que es col·loquen damunt la màndorla. És assegut sobre un tron massís configurat mitjançant carreus, dos dels quals mostren sengles florons, i sobre el qual es col·loca un coixí estret i allargat ornat amb una mena d’enreixat. Crist aixeca els braços, el dret per beneir i l’esquerre per sostenir el llibre tancat de les Escriptures, la coberta del qual mostra la inscripció EGO S[UM] [LU]X MUNDI.
La figura del pantocràtor s’inscriu dins una màndorla ametllada, treballada en relleu amb motius geomètrics que alternen estels i cercles realitzats en guix. Aquest mateix tipus de treball s’observa també al nimbe que envolta el cap. Sostenen la màndorla quatre àngels, conservats parcialment. Els de la part superior devien col·locar-se de peu torçant el braç dret de forma molt forçada, i els de la part inferior sembla que estan agenollats. Aquesta mateixa disposició dels àngels es troba, amb algunes variacions, a les taules del baldaquí de Tavèrnoles (Alt Urgell) i a les d’Aurós (estudiades en aquest mateix volum).
Quant als rostres, tant el de Crist com el conservat d’un dels àngels, cal destacar que els trets són de fort component dibuixístic i de caràcter lineal, fet que suavitza l’expressió poderosa de les representacions habituals de Crist en majestat.
Completaven el conjunt quatre medallons, distribuïts en cadascun dels punts cardinals, que encerclaven els símbols dels evangelistes. Els medallons laterals s’han perdut totalment, mentre que els altres dos només es conserven fragmentats. En el superior es representa l’àguila, símbol de sant Joan, que porta un filacteri entre les urpes on es devia escriure el nom del vivent. J. Sureda (1981, pàg. 366), però, l’identifica amb el brau. El cercle inferior inscriu el símbol de sant Mateu, la figura de l’àngel amb el llibre o el filacteri.
Pel que fa a l’adscripció estilística d’aquesta taula, hom ha barrejat diverses hipòtesis. J. Sureda posa aquesta peça en relació amb el cercle del mestre d’Avià, tot i que admet una filiació més allunyada respecte del primer model. Concretament, la situa dins el que ell anomena seqüència del romànic tardà, mode secundari. D’altra banda, Cook i Gudiol vinculen el baldaquí amb els corrents derivats del taller de la Seu d’Urgell, ja que existeixen certes similituds en el traç lineal de les figures (un exemple n’és la representació de Crist al Sant Sopar de la Seu d’Urgell, conservat al Museu Episcopal de Vic).
Ambdós plantejaments, però, al·ludeixen a l’entrada de llenguatges de caire neobizantí que, procedents d’Itàlia central, s’introdueixen a Catalunya a partir del final del segle XII i l’inici del XIII. Tot i aquesta influència, en el baldaquí de Benavent de la Conca predomina un caràcter de regust popular —tal com apuntà Post— que caracteritzà la producció dels mestres del Pirineu lleidatà d’aquest període, els quals es resistien a abandonar les formes tradicionals. És en aquest àmbit, que no superà la primera meitat del segle XIII, que cal situar l’execució de l’esmentat baldaquí. (CBS-LBM)
Frontals i laterals d’altar
Frontal d’altar de fusta i policromat, actualment guardat al MNAC, amb la representació de Crist en Majestat i els símbols dels evangelistes envoltats pels apòstols.
ECSA - Rambol
El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva un frontal d’altar (núm. 3 914) que procedeix de Benavent de la Conca, de l’església de Santa Margarida, segons J. Sureda (1981, pàg. 384). Fou venut per l’antiquari Dupont a Oleguer Junyent, el qual el vengué l’any 1924 a Lluís Plandiura. El Museu el va adquirir l’any 1932 juntament amb d’altres peces que integraven la col·lecció Plandiura.
Tècnicament, fou tallat en una sola peça de fusta, sense que sigui visible cap mena d’acoblament entre les figures adossades al fons. El gruix de la taula frontal és de 8 cm. Sobre aquest gruix es van anar tallant a manera de buidatge les figures que integren la composició de la peça. Les dimensions de la taula són de 85 × 142 cm. Els relleus així tallats es van policromar, però prèviament a aquesta acció es fixà, sobre la fusta que fa de suport, un endrapat i una capa d’imprimació com a base de la policromia.
Al centre del frontal i inscrita per una màndorla hi ha la imatge de la Maiestas Domini, asseguda damunt un arc, beneint amb la mà dreta i sostenint un llibre obert amb l’esquerra i damunt el genoll. Al llibre obert es pot llegir la inscripció IHESUS AUTEM TRANSIENS PER MEDIUM ILLORUM ET DIXIT EIS: PAX VOBIS. EGO SUM. DEUS DIXIT. Als quatre compartiments laterals hi ha dotze figures, algunes de les quals són identificables com a apòstols; es presenten agrupades en quatre grups de tres. La separació entre els grups d’apòstols es dugué a terme per mitjà d’una sanefa on consten motius geomètrics en forma el·líptica i circular; els mateixos motius s’observen en la màndorla que inscriu la imatge central de la Maiestas Domini i en el que sembla el marc de la taula frontal, però aquí aquests motius queden inscrits en un bordó fistonejat. Aquests motius ornamentals no apareixen amb la mateixa combinació a cap altre conjunt pictòric, ni sobre taula ni mural, de procedència catalana (Carbonell, 1981, pàg. 114).
De les figures agrupades al compartiment inferior dret, la més propera a la màndorla és identificable com la representació de l’apòstol Pere, per les claus que sosté a la mà dreta; és igualment identificable la imatge de sant Pau al compartiment inferior esquerre, a l’extrem més allunyat de la màndorla, que sosté una espasa amb la mà dreta. Als quatre compartiments del costat de la màndorla es troben els símbols dels evangelistes: l’àliga al compartiment superior esquerre —sempre des de l’espectador—, entre les mans d’una figura agenollada (Joan); el lleó al compartiment superior dret, representat amb ales i subjectat igualment per un personatge agenollat (Marc); el brau (Lluc) al compartiment inferior esquerre i l’àngel, com a símbol de Mateu, al compartiment inferior dret. La disposició dels quatre evangelistes al frontal és del tot atípica. Normalment hom sol disposar, a la part superior, Joan (l’àliga) al costat esquerre de la Maiestas i Mateu (l’àngel) a la dreta; als carcanyols inferiors, per tant, és habitual trobar Marc (el lleó) al costat dret i Lluc (el brau) al costat esquerre, tot i que de vegades l’ordre varia. D’aquest ordre, el que resulta més estrany al frontal de Benavent és la representació de Mateu a la zona inferior de la màndorla i la seva substitució, en la zona superior, pel símbol de Marc —en forma de lleó alat—.
La policromia que cobreix el frontal és bàsicament vermella i blava. Tots dos colors s’alternen a cada una de les figures que componen el frontal. Vermell per a la túnica i blau per al mantell, o a l’inrevés, són els colors emprats en la indumentària dels personatges representats.
La policromia de les bandes o sanefes de separació dels compartiments ha desaparegut pràcticament, com també la de la màndorla, la del marc aparent del frontal i la que devia constituir el fons de les figures que integren la composició. Pel que fa a la policromia de la peça frontal, pròpiament, J. Ainaud (1973, pàg. 198) afirma que pertany a una època posterior a l’execució de la talla, possiblement del segle XIII o XIV. Certament, s’observen al frontal traces de repintada, en concret a les mans, els peus i la barba dels apòstols; igualment la inscripció del llibre obert que sosté la Maiestas, pel tipus de caràcters que mostra, sembla posterior a l’execució de la talla. De fet, J. Gudiol i Cunill (1929, pàg. 45) la considerà del segle XV.
En el catàleg publicat l’any 1961 amb motiu de l’exposició “El arte románico”, celebrada a Barcelona i Santiago de Compostel·la, consta que Oleguer Junyent, en adquirir el frontal, hi féu treure algunes capes de pintura que constaven com a modernes i que d’aquesta manera passà a formar part de la col·lecció Plandiura (El Arte románico, 1961, pàg. 31). Tanmateix, malgrat aquesta neteja d’algunes capes pictòriques, duta a terme en la peça frontal amb anterioritat a l’any 1924, encara s’observen al frontal zones de repintada posterior a l’execució de la talla.
De l’estudi bibliogràfic sobre la peça descrita s’extreu una conclusió generalitzada en tots els autors que l’han estudiat. Hi ha acord a afirmar que el frontal és una obra de caràcter popular. Pel que fa a l’estil, Junyent ([1960-61] 1980, II, pàg. 336) afegeix que es tracta d’una obra representativa de l’evolució cap a d’altres tipus de composició, com ara les escenes figuratives del frontal d’altar de la catedral de Tarragona, tallades en alabastre, i del procedent de Sant Cugat del Vallès, actualment al Museu de Torí.
La bibliografia existent sobre la peça en qüestió coincideix igualment en la classificació cronològica que se’n fa: el segle XIII, en general (El Arte románico, 1961, pàg. 31 i Junyent, [1960-61] 1980, II, pàg. 336) o cap a la seva darreria (Sureda, 1981, pàg. 155 i Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 309), és la datació que s’ha atorgat al frontal. D’altra banda, Gudiol i Cunill (1929, pàg. 46) data la peça com a obra esculpida al segle XIV, mentre que Ainaud (1973, pàg. 198), sense donar una datació específica, assegura que la policromia de la peça pertany a una època possiblement més tardana (segles XIII-XIV) que la corresponent al seu treball escultòric.
El frontal de Benavent de la Conca resulta un frontal força atípic, tant en la configuració tècnica que presenta com per determinades figures que n’integren la iconografia. D’altra banda, segons que es dedueix de la bibliografia existent, ha estat retocat més d’una vegada, almenys pel que fa a la policromia.
En l’apartat tècnic, cal assenyalar que no és habitual la talla a partir del buidatge d’un sol bloc o peça de fusta; aquesta mena de treball escultòric és propi de materials d’una duresa superior que la de la fusta. De fet, entre les peces existents de procedència catalana i datables entre els segles XI i XIV, no hi ha cap peça similar a la descrita. D’altra banda, amb posterioritat al treball de talla, es dugué a terme un endrapat previ a la capa d’imprimacióbase de la policromia, i aquest és un procés no gaire freqüent entre les talles policromades de la mateixa època; al contrari, es tracta d’un procés més ric, poc freqüent i, més encara, impropi quan la peça tallada s’ha extret del bloc compacte, ja que l’endrapat serveix tècnicament per a desvirtuar i tapar les juntures de les peces adossades al bloc, o peça de fons, i també per a dissimular les marques naturals de la fusta, com ara les vetes massa marcades o els nusos, que poden arribar a esquerdar-la. Com que el frontal fou tallat en una sola peça, l’endrapat sembla un tractament innecessari. Així, doncs, tècnicament aquest frontal sembla més obra d’un escultor de pedra o vori que un tallista versat en obres d’imatgeria en fusta.
Pot ser considerada una obra de forta expressivitat, assolida tant per la tècnica emprada, que en part motiva la proporció i el volum de les figures, com per l’actitud dels personatges representats, i alhora pel seu caràcter popular (sense codificació de taller o d’escola), en una data que es pot situar cap a la darreria del segle XIII i en la qual, en àmbits no populars, ja s’havien assimilat altres tendències figuratives properes al gòtic, aquí encara marginades. (CLlU)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 304
- Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 916, pàgs. 47-49
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1297, pàgs. 124-127.
Bibliografia sobre la pintura
- Post, 1934, pàg. 238
- Cook-Gudiol, 1950, pàg. 222
- Ainaud, 1973, pàg. 162
- Sureda, 1981, pàgs. 251 i 366.
Bibliografia sobre els frontals
- Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 45-46
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 28
- Frontales románicos, 1944, fig. 3
- Cook, 1947-51
- Cook-Gudiol, 1950, pàg. 321, fig. 332
- Folch i Torres, 1956, pàgs. 115 i 136
- Gudiol, Alcolea, Cirlot, 1956, pàg. 55
- El Arte Románico, 1961, pàg. 31
- Junyent, 1960-61, II, pàg. 271, fig. 220
- Ainaud, 1973, pàg. 198, fig. pàg. 201
- Carbonell, 1974-75, 1, pàg. 27
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 309, fig. 395
- Junyent, [1960-61] 1980, II, pàg. 336, fig. 76
- Carbonell, 1981, pàg. 114, temes 114 i 115
- Sureda, 1981, pàgs. 384-385, fig. 155.