Situació
Vista de llevant d’aquest important temple parroquial amb els tres absis situats a frec de cinglera.
ECSA - J.A. Corbella
L’església parroquial de Santa Maria és al centre de la població de Llimiana, situada sobre un penyal que domina el curs de la Noguera Pallaresa, a l’entrada del congost de Terradets. (JAA)
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG278605
Història
L’enclavament format pel castell i la vila de Llimiana, que es debaté als segles X i XI entre els comtes d’Urgell i de Pallars Jussà, fou cobejat també per altres poders, com ara el monestir de Gerri, en el seu procés d’implantació a la vall de Barcedana, amb la possessió de llocs com Sant Miquel de Cellers, Sant Martí de Barcedana o el monestir de Sant Privat.
Aquests interessos del monestir de Gerri explicarien la inclusió dels emprius de Llimiana en els anomenats falsos de Gerri VI i VIII, datats els anys 930 i 953, que es corresponen a la donació feta pel comte Isarn a favor del monestir i al seu testament, que confirmaria la donació anterior.
Vers l’any 1012 el monestir de Gerri rebia una condamina al terme de Ligmignana del comte de Pallars Jussà, Ramon Sunyer, i l’any 1101 establia a Bonuz i a la seva muller Ava una sèrie de terres que tenia al territori de Liminianae. Béns que consten confirmats en la butlla del papa Alexandre III, atorgada a favor del cenobi, l’any 1164.
A la dècima papal de l’any 1280, s’inclou el capellà de Liminynana, dins del deganat de Tremp. L’església de Santa Maria fou visitada, l’any 1314, pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, en el seu recorregut per les esglésies parroquials de l’ardiaconat de Tremp. El vicari perpetu de l’església de Santa Maria figura en el llibre de la dècima del 1391, amb la quantitat de 90 sous.
Vers l’any 1526, hi havia a l’església de Santa Maria 7 beneficis. En la visita pastoral del 1758, el visitador féu constar que la coberta i la volta de l’església eren en mal estat; tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Sadurní, del lloc de Sant Sadurní, i de Sant Cristòfol, del poble de Sant Cristòfol, que l’any 1904 li fou segregada. Actualment Santa Maria de Llimiana depèn de l’església parroquial de Tremp. (MLIC)
Església
Planta d’estructura basilical, ampliada per un petit campanar i altres construccions tardanes.
J.A. Corbella
És un edifici d’estructura basilical, de tres naus, sense transsepte, cobertes amb voltes de canó de perfil semicircular reforçades per quatre arcs torals, i capçades a llevant per sengles absis semicirculars precedits d’estrets arcs presbiterals en degradació.
Les naus, dividides en cinc trams, es comuniquen entre elles per arcs formers, també de perfil semicircular, que arrenquen de pilars rectangulars que tenen adossades pilastres semicirculars. Aquestes pilastres suporten els arcs torals i formen el pas de la secció semicircular a la rectangular, de manera barroera, sense cap element especial que resolgui la unió de l’arc i el pilar. Els pilars, adossats als murs perimetrals i que reben els arcs torals de les naus laterals, tenen forma rectangular.
El mur perimetral nord ha estat profundament alterat per la construcció de capelles —una de factura gòtica—, que s’obren a la nau lateral a través d’uns arcs de descàrrega perfectament integrats en el parament i realitzats amb una gran cura. Aquest fet planteja dubtes sobre el seu procés d’execució i la seva datació, però l’estructura tipològica de l’església i la claredat d’execució exclouen, en principi, que originàriament hi hagués algun cos afegit al nord.
La porta original s’obre en la façana sud, en el segon tram de la nau, i és resolta amb un arc de mig punt i amb un cap-i-alt interior. L’accés principal, però, fou traslladat a la façana de ponent, a la nau central, el tram de ponent de la qual fou ocupat per un cor, i els arcs formers corresponents foren cegats per sengles murs.
Alçat de l’església amb els seus absis, on es pot contemplar amb tot detall la seva tècnica d’ornamentació llombarda i la singular disposició de les finestres, que havien fet suposar l’existència d’una cripta.
J.A. Corbella
En l’extrem de llevant de la façana sud, s’obre una altra porta, molt estreta i d’obertura inversa, que correspon a l’obra original i que comunica amb la part baixa del campanar. Aquest és una torre prismàtica adossada a l’angle sud-est de l’església, i tallada poc més amunt del ràfec de l’església, no sabem si a causa d’un enderrocament o al fet que la seva part alta no fou mai construïda. Actualment és coronat per un cos, molt barroer, amb finestres semicirculars, on s’allotgen les campanes.
Tot i que el campanar és clarament posterior a l’obra de l’església, però encara dins d’època medieval, sembla clar que fou concebut juntament amb l’església, on es construí la porta que hi menava. Tot i així, es devia plantejar amb una dimensió més reduïda, ja que el campanar actual tapa una finestra de doble esqueixada, situada al costat oest de la porta.
D’altra banda, no podem excloure que la concepció inicial d’aquesta porta no fos la d’accedir a un campanar, sinó la de comunicar l’església amb altres dependències d’ús religiós o no.
En la mateixa façana sud es conserva una altra finestra de doble esqueixada i un fragment de set arcuacions d’un fris, possiblement continu, que ornamentaria el ràfec de la façana, sense que restin altres fragments ornamentals a les façanes nord i oest. Aquestes arcuacions arrenquen de mènsules senzillament treballades, que contrasten amb les mènsules triangulars que hi ha a les arcuacions que decoren la façana absidal, agrupades en sèries de dues entre lesenes.
Vista interior de l'absidiola nord del temple, on és visible un parament figurat fruit d’una reforma moderna.
ECSA - J.A. Corbella
A cada absidiola s’obre una finestra de doble esqueixada, i a l’absis central n’hi ha tres, que es corresponen amb finestres del mateix tipus, situades a un nivell molt més baix. El descobriment d’aquest doble nivell de finestres, efectuat quan es van enderrocar les construccions afegides al costat de llevant de l’església, va fer pensar en l’existència d’una cripta, cegada des de l’interior, que ocuparia, com a mínim, tot l’àmbit de la capçalera. En les prospeccions que s’efectuaren a la recerca d’aquesta possible estructura, no van aparèixer vestigis del possible sostre d’aquesta cripta, que sembla que no es va arribar a construir mai, ja que els pilars de la nau arrenquen des del nivell del sòl, sense variacions estructurals. Només s’observa una represa de l’obra que permet de plantejar la hipòtesi que, concebuda o no amb cripta, l’obra de l’església tingué un canvi de plantejament a mitja construcció i, o bé es va decidir aixecar el nivell del paviment, o bé es decidí de no completar la cripta —si ja havia estat iniciada—, i sense construir-ne el sostre es procedí a colgar la part baixa ja construïda. D’aquesta manera es va reprendre l’obra de l’església anul·lant les seves estructures inferiors.
L’estructura de l’església de Santa Maria de Llimiana, bastida amb un aparell molt uniforme de petit carreu escairat disposat molt ordenadament en filades regulars, s’avé perfectament amb les formes espacials i ornamentals de l’arquitectura llombarda. Hem de situar la seva construcció dins el segle XI, amb la possibilitat que les arcuacions de la decoració de la façana sud, estretament emparentades amb les de la propera església de Sant Pere d’Aransís (que potser prengué model de Llimiana) i que palesa formes més evolucionades que la decoració de l’absis, corresponguin a una fase constructiva de la fi del segle. En canvi, la construcció de les estructures de llevant, més propera a les formes més ortodoxes de l’ornamentació llombarda, tindria una datació més reculada dins el mateix segle XI.
D’altra banda, l’estructura dels pilars de la nau, molt singular en el seu context, és estretament emparentada amb altres obres, com l’església de Sant Joan d’Isil o Gil (més tardana) i, sobretot, amb la propera església de Sant Esteve d’Abella de la Conca, resolta amb menys esveltesa. (JAA)
Talla
A l’interior de Santa Maria de Llimiana hom conservà, fins l’any 1936, una talla de fusta policromada que representava Crist crucificat. L’única prova de la seva existència és l’esment que, juntament amb una fotografia, publicava A. Gallardo l’any 1932 i que R. Bastardes inclou en el seu estudi sobre les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya (1978, pàg. 301). Pel que es veu en la fotografia esmentada, tot i que és molt fosca i força borrosa, es tracta d’una imatge de grans proporcions que representa Crist crucificat i mort, o Crist sofrent, ja que que té els ulls clucs i el cos sembla despenjar-se, cosa que no passa amb els braços. Sembla que duu un nimbe metàl·lic afegit i que la creu no és l’original, ja que resulta una mica petita per les dimensions de la imatge —les mans de Crist resten amagades darrere l’estructura del retaule—. Crist, clavat amb quatre claus, duu perizonium.
En un primer moment sembla una imatge propera a la del Crist de Mur, també destruït (és estudiat en aquest mateix volum i en publiquem una fotografia força clara), però tot i que ambdues peces segueixen un mateix tipus iconogràfic, aquest també és emprat —com ja assenyalava R. Bastardes (1978, pàg. 300)— en moltes altres imatges de Crist, com ara les agrupades per aquest autor dins el taller d’Erill. De tot aquest grup, el Crist de Llimiana és, en opinió de R. Bastardes, el més realista, però no perquè sigui posterior, sinó perquè encara arrossega certa “dosi de naturalisme pròpia de les obres immadures” (Bastardes, 1978, pàg. 300). Així, segons el mateix autor, el Crist del qual ara tractem seria el primer de tot aquell grup.
És fàcil veure, com ja apuntàvem abans, la similitud tipològica amb altres imatges, com ara la de Mur i algunes de l’anomenat taller d’Erill, però creiem que l’artista no és en totes elles el mateix i que tampoc no obeeixen a una mateixa obra de taller. En tot cas, potser es tracta de la repetició d’una manera de fer que assolí èxit i que fou repetida per diversos tallers. D’altra banda, el fet que els cabells de Crist acabin en tirabuixons —no trenes— és un recurs emprat també en el Crist de Mig Aran i en el de Mur.
R. Bastardes ha datat el Crist de Llimiana del final del segle XI o del començament del segle XII, tot considerant-lo la primera obra del grup sorgit de l’anomenat “taller d’Erill”. D’altra banda, Cook i Gudiol ([1950] 1980, pàg. 288) classifiquen el Crist dins una manera de fer o un formalisme més ampli, i consideren el Crist de Llimiana, juntament amb els de Mur i Montmagastre, com a propis de la fórmula que caracteritza la imatgeria de la vall de la Noguera Ribagorçana. (CLlU-LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, folis 327r-329v
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 302
- ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. V (1314-1315)
- Rius, 1946, pàg. 201
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 304
- Puig, 1991, vol. II, FG VI, pàgs. 406-408 i FG VIII, pàgs. 409-410.
Bibliografia sobre la talla
- Bastardes, 1978, pàgs. 300-303
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 288.