Situació
Vista de la població emparada en la penya sobre la qual es drecen les escasses restes del seu castell.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat al cim d’una gran roca, al costat del poble. S’albira la vall del riu de Bellera.
Mapa: 30-10(214). Situació: 31TCG256921.
Cal entrar dins del poble de Sarroca. Al final de la segona plaça que trobarem, hi ha una rampa i un caminet que permeten de pujar fins al cim de la penya on s’alçava el castell. (JBM-JJBR)
Història
Als segles IX i X el topònim Bellera identifica un gran terme o pagus amb una marcada identitat a l’interior del comtat de Pallars. Al seu centre es localitza el monestir de Sant Genís, fundat el 840 per l’abat Vulgarà, que l’any 846 fou beneficiari de les viles de Sentís de Baix i de Dalt, situades infra termine Vellariense, i l’any 852 de diversos alous a la vall de Sant Vicenç de Sabarís.
La primera notícia del castell de Bellera o de Sarroca de Bellera pròpiament dit correspon al 904. Segons l’historiador musulmà ibn ’Iḏārī, aquest any el castell de Sarroca de Bellera patí la ràtzia del senyor de Lleida, Llop ibn Muhammad, el qual prengué també els castells de Castissent i Mola de Baró i feu gran nombre de morts i captius —entre ells Isarn, fill gran del comte Ramon—.
Com tants d’altres castells del Pallars, Bellera entrà al segle XI dins del joc de les convinences feudals. Fou definit en dues ocasions, entre el 1047 i el 1081 —el document fa referència a omnibus castros de Bellera— i vers 1079, pel comte Artau I de Pallars Sobirà al seu cosí, el comte Ramon V de Pallars Jussà, i finalment commutat l’any 1094 a aquest darrer per Artau II. Entre el 1055 i el 1098 Ramon V rebé el jurament de fidelitat del seu feudatari Miró Bernat.
Quan a partir del final del segle XII el castell desapareix de la documentació, comencem a tenir referències sovintejades dels Bellera, que esdevindran una de les famílies nobles més importants del Pallars. L’any 1111 apareix Ramon Miró de Bellera, probablement fill de l’esmentat Miró Bernat. A conseqüència del setge de Balaguer, l’any 1280 Guillem de Bellera hagué de posar en mans del rei el castell, que més endavant li seria retornat, prometent valença el 28 de maig de 1281. A mitjan segle XIV Guillem de Bellera i Joan de Bellera foren senyors de la baronia homònima, que comprenia la vall de Bellera, la Vall d’Àssua, Rialb i algunes localitats de l’Alt Pallars.
El castell de Sarroca de Bellera encara devia tenir un paper clau en l’ocupació de les tropes franceses de l’any 1719. El 1831 la senyoria de Sarroca pertanyia al bisbe de Lleida. (PBM)
Castell
La penya on es construí el castell té una forma allargada d’est a oest. S’hi accedeix des de la banda est. A l’extrem oest, el sector més elevat, hi ha una roca arrodonida i aplanada, amb un diàmetre de 4,6 m, que cal suposar que era el lloc on es bastí una torre de planta circular, de la qual, però, no n’ha restat gairebé res. Més cap a l’est comença un planell, amb una longitud de 10,5 m.
Al sud de la roca, on potser hi havia la torre, hi ha una gran codina llisa, inclinada uns 45 graus, on veiem diversos forats arrenglerats, destinats, per tant, a suportar una estructura de fusta. La longitud d’aquesta roca, que s’acaba a la banda sud amb l’estimball, és de 7 m. A uns 60 cm de l’extrem nord, veiem dos encaixos, 30 cm més avall hi ha un rengle de 3 encaixos més, i 3,5 m més avall hi ha una altra filada d’almenys 4 forats més. Tot i que és difícil d’assegurar, l’existència d’aquestes tres filades de forats, orientades d’est a oest, fan pensar en l’existència d’una torre o construcció, potser de fusta, que aprofitava aquesta pedra inclinada.
Més a l’est de l’esplanada que hi ha al costat d’aquesta codina i que fa, com hem dit, 10,5 m de llarg, hi ha un altre planell, amb una longitud de 19,3 m i una amplada de 7 m. En els límits d’aquesta esplanada, aprofitada modernament com a hort, hi ha marges o restes de murs fets amb carreus, que poden pertànyer al castell. A la banda septentrional veiem, per exemple, un mur amb un gruix de 90 cm. A la banda meridional d’aquest planell, en un nivell força més inferior, hi ha una altra feixa, delimitada per murs, que potser també era part de les dependències del castell.
Com la major part d’aquests castells situats al costat d’un poble, cal relacionar-lo amb la petita noblesa local que es difongué durant el segle XI, tot i que de vegades hom pot trobar, en relació amb alguns d’aquests castells, un precedent en una construcció d’una època anterior. De fet, la forma d’aquesta fortificació recorda bastant la de molts altres castells d’aquesta comarca com, per exemple, el de Peramea o el de Bresca. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàgs. 852-855
- Coy, 1906, pàg. 185
- Millàs, 1922, vol. XIV, pàg. 154
- Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 62-65 i 106
- Bellieri, 1952, XXV, pàgs. 339-374
- Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 29, pàgs. 296-297; doc. 32, pàgs. 298-299 i doc. 47, pàg. 309
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 332-1 336
- Valls, 1917[1988], pàgs. VIII-1X, XI-XIII
- Buron, 1989, pàg. 196.