Situació
Vista general de les estructures d’aquest antic monestir, ampliades i transformades en borda al principi del segle actual.
ECSA - A. Roig
Les restes de l’antic monestir de Sant Genís de Bellera són emplaçades en un enclavament del municipi de Senterada, situat entre els termes de Sarroca de Bellera i la Torre de Cabdella. Els vestigis es troben al llom d’una ampla carena entre els torrents del Diable i de la Llenguadera, davant mateix de la Bastida, però a l’altra banda del torrent del Diable.
Mapa: 33-10(214). Situació: 31TCG291921.
L’indret més adient per arribar-hi és sortint del poble d’Estavill per l’antic camí que anava a la Bastida de Bellera pel pont del Diable. Per arribar a Sant Genís no cal travessar el pont, ja que l’antic monestir es troba davant mateix de la Bastida però a l’altra banda del torrent, a uns 35 minuts després d’haver sortit d’Estavill. (ARD)
Història
El primer document que es coneix del monestir de Sant Genís de Bellera data de l’any 840, quan, el mes de juny, Ascaric, Goló, Espanesind, Berconda, Fruiscle, Ansilà, Esmeri i Elàfia venen la vila de Sensui, que tenien dels seus pares, a l’abat Vulgarà i als “germans” del monestir de Sant Genís. En el document s’esmenten tots els “germans” que habitaven amb l’abat Vulgarà la casa de Sant Genís, Witiso, Centullo, Witiringo, Donato, Aurioso, Superancio, Atalane vel omnibus fratibus tuis qui in ipso monasterio Sancti Genesi sunt.
L’any 846, l’abat Vulgarà adquiria la vila de Sentís de Baix de Manç i la seva muller Natàlia, i en el document consten els monjos del monestir de Sant Genís, en nombre de vuit. Del mateix any és la donació de la vila de Sentís de Dalt, per part de Gaudiós i la seva dona Expòsita, al monestir de Sancti Genesii et Sancti Adriani, qui est infra termino Bellariense, in loco ubi dicitur Avastini.
L’any 852 coneixem una donació al monestir d’una casa i unes terres, que efectuen el convers Sompró i Beresenda, a l’abat Vulgarà i als monjos de Sant Genís.
En aquests anys de la primera meitat del segle IX, el monestir de Sant Genís de Bellera és en un procés de clara expansió i de formació del territori patrimonial. Tot i que no es conserven dades sobre l’època de la seva fundació, aquest procés és característic de l’empenta dels primers anys d’un establiment monàstic, resulta lògic de suposar, d’acord amb Ramon d’Abadal, que l’abat Vulgarà en fos el primer abat i fundador. Aquesta fundació es degué produir poc abans de l’any 840, en l’època de la política de fundacions monacals de Lluís el Piadós, de la qual se’n té un exemple ben proper en la restauració del monestir de Senterada.
L’any 862 era abat Amanziol, un dels monjos que apareixen en el document de l’any 846 com un dels preveres de Sant Genís.
L’any 923 era abat de Sant Genís de Bellera Egami, que intervingué, junt amb el prevere Domnul de la casa de Senterada, en el judici tingut en la cort del comte Isarn i dels seus jutges, en presència dels comtes Isarn i Llop, amb els homes de Rivert i de Toralla, pels límits dels termes entre Vilanova i Sensui.
L’any 936 es coneix un altre abat de Bellera, Oriol, que estableix una carta de canvi amb un tal Sainla, de l’alou que aquest tenia dels seus pares, en la vila de Christitui.
A la fi del segle X, l’any 995, hi ha l’abat Ató, de Sant Genís, que intervingué en el judici dels comtes Ramon, Borrell i Sunyer, sota els jutges Fedac, custodi de Senterada, i Fedac de Llimiana, en el qual els homes de Salàs s’evacuen a favor de la casa de Sant Genís, dels alous que retenien injustament als termes dels castells de Toralla, Rivert i Salàs, en el lloc de Sensui i riu de Rivert.
Judici davant dels comtes Ramon, Borrell i Sunyer sobre uns alous de Sant Genís de Bellera retinguts injustament pels homes de Salàs (27 de febrer del 995)
En el judici dels comtes Ramon, Borrell i Sunyer, sota els jutges Fedac custodi de Senterada i Fedac del castell de Llimiana, els homes de Salàs, a petició de l’abat Ató, s’exvacuen a favor de la casa de Sant Genís [de Bellera] dels alous que retenien injustament en el comtat de Pallars, demarcacions dels castells de Toralla, Rivert i Salàs, en el lloc de Sensui i en el riu de Rivert.
"Notum sit vobis cunctisque audientibus, quale intencio est vertita in placito de Regimundo comite et Borrello comite et Suniario comite, inter illum abbate Atone, qui custus est de domo Sancti Genesii, et illos homines de Salasse, id est Randemirus, Davidius, Secofredus, Placianus presbiter, Oriolus presbiter, Astesus presbiter, Durandus, Hila, Possedonius, Ariulpho, Columba. Isti jam dicti vel supra nominati cum suos eredes sic tenebant ipsos alodes de domum Sancti Genesii, qui sunt in comitatum Paliarense, in apenditio de castro Toralia et in apenditio de Reverte et in apenditio de Salasse, in loco que dicitur Cencui et in rio de Reberte. Mandavit atque praecepit ille comes Suniarius ad illum abbate jam supra nominato Atone ut mallass[et] illos homines jam supra dictos qui hic resonant; et quomodo dixerunt ita et fecerunt, et interrogaverunt eos ipsi judices, id est, Fedacho, qui est custus de domum Sanctae Mariae cujus vocabulum est Sancta Grata, et ille alius judex Fedacho, qui est de castro Liminiana. Isti judices jam dicti interrogaverunt illos homines si tenebant ipsos alodes et ipsas vineas aut non. Et illi elegerunt duos de eredibus suis qui responsum dederunt, id est, Randemirus et Astesus: ipsos alodes et ipsas vineas et ipsos torcularios et ipsos molinos et ipsos molinares et ipsas arbores nos illas tenemus. Et interrogaverunt eos ipsi judices: pro qua voce illum tenetis? Et illi in suis responsis dixerunt: parentes nostri illos tenuerunt, et post illius obitum ad nobis dimiserunt. Insensati et bene intellecti judices interrogaverunt ipsum Atone abbate si potuissed abere tales scripturas qui fuisen[t] anteriores vel non potuisset convincere illos homines et illas cartulas quod preferrent in illo placito. Et ille Atto abba in suis responsis dixit: nos habemus scripturas anteriores et meliores de tempore domno nostro Lodovico imperatore, et de tempore Ragimundo comite qui est condam, et de tempore Isarno comite qui est condam, et Lupone comite qui est condam, et melius pertinet ad domum Sancti Genesii per istas scripturas quam ad illos homines per sua genelogia. Aprehenderunt ipsi judices illas scripturas et scrutaverunt eas, bene legerunt et melius intellexerunt, et adfirmaverunt ipsos alodes jam supra nominatos ad domum Sancti Genesii cum suos fines et suos terminos et suas agacencias. Ego Randemirus et Placianus presbiter et Astesus et Possedonius et Oriolus presbiter cum nostros heredes recognoscemus nos, a peticione de Atone abbate, quod melius pertinent ipsi alodes ad domum Sancti Genesii per suas scripturas quam ad nullum alium hominem. Videte non menciatis nec vobis crimen non imponatis; videte, non mentimus nec nobis crimen non imponimus, sed veraciter nos recognoscemus in vestro supra dicto judicio. Et [heo] nostra recognitio vel exvacuatio vera est et non falsa. Facta ista recognicione vel exvacuatione. III. kalendas marcii, anno. VIII. regnante Ugo Magno rege et Karllo expectantem qui est in vinculo. S+ignum Randemirus. S+ignum Davidius. S+ignum Secofredus. S+ignum Placianus presbiter. S+ignum Oriolus presviter. S+ignum Astesus. S+ignum Durandus. S+ignum Ichila. S+ignum Pessedonius. S+ignum Ariulfo. S+ignum Columba, qui hanc recognitione vel exvacuatione fecimus et testes rogavimus ut sua signa facerent. S+ignum Ramio Altemiri. S+ignum Ato Guifredi. S+ignum Miro Arioli. Serbus Dei, Borrellus, Asnerius, Ychila, visores sunt. Miro levita rogitus scripsit SSS. sub die et anno que supra. Raimundus comes. Borrellus SSS. Suniarius SSS. Fedacho judex + fecit SSS. Fedacho judex SSS."
[O]: Perdut.
[A]: Cartoral de Lavaix, fol. 61, perdut, (ex. [O]).
B: Abat i Lasierra: Colección, vol. VI, núm. 94, (ex.[A]).
a: Villanueva: Viage , XII, ap. 16 bis, pàgs. 241-243, (ex.[A]).
b: Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia, en la recepción pública de don Manuel Oliver y Hurtado, el día 8 de abril de 1866. Madrid, 1866, (ex. a).
c: Serrano Sanz, Noticias y documentos, pàg. 314, (ex. B).
d: Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, vol. III (II). Els comtats de Pallars i Ribagorça, Barcelona 1955, doc. 297, pàgs. 441-442.
Traducció
"Sigui conegut de vosaltres i de tots els qui ho sentin que, davant Ramon, comte, Borrell, comte i Sunyer, comte, s’ha desenvolupat un judici entre l’abat Ató, que és el guardià de la casa de Sant Genís, i els homes de Salàs, concretament Randemir, David, Secofred, Placià, prevere, Oriol, prevere, Astès, prevere, Durand, Hila, Possedoni, Ariülf i Coloma. Aquests homes que acabem d’esmentar, juntament amb els seus hereus, posseïen els alous de la casa de Sant Genís que és troben al comtat de Pallars, al terme del castell de Toralla, al terme de Rivert i al terme de Salàs, al lloc anomenat Censui i al riu de Rivert. El comte Sunyer manà i ordenà al ja esmentat abat Ató que presentés querella contra aquells homes que consten citats anteriorment. Ells obraren tal com els havien dit, i foren interrogats pels jutges, concretament per Fedac, que és el guardià de la casa de Santa Maria anomenada Santa Grata, i per l’altre jutge anomenat també Fedac, que és del castell de Llimiana. Aquests jutges preguntaren a aquells homes si era veritat que posseïen aquells alous i aquelles vinyes o no. Ells escolliren dos dels seus hereus, concretament Randemir i Astès, que respongueren així: “És veritat que posseïm els alous, les vinyes, les premses, els molins, els molinars i els arbres.” I els jutges els preguntaren: “Per quin títol ho posseïu?” I ells digueren en la seva resposta: “Els nostres pares ja ho posseïren i, quan van morir, ens ho deixaren a nosaltres.” Després d’haver-ho sentit i entès bé, els jutges preguntaren a l’abat Ató si podia tenir escriptures que fossin anteriors o si no podia desmentir aquells homes i les cartes que exhibien en aquell plet. I l’abat Ató digué en la seva resposta: “Nosaltres tenim escriptures anteriors i millors del temps del nostre senyor emperador Lluís, del temps del comte Ramon, difunt, del temps d’Isarn, difunt, del temps de Llop, difunt, i aquells béns pertanyen amb més fonament a la casa de Sant Genís per aquestes escriptures, que no pas a aquells homes per la seva genealogia”. Els jutges prengueren aquelles escriptures, les examinaren, les llegiren bé i consideraren que tenien més fonament, i confirmaren aquells alous ja esmentats a la casa de Sant Genís, juntament amb els seus límits, els seus termes i les seves adjacències. Jo, Randemir, Placià, prevere, Astès, prevere, Possedoni Oriol, prevere, juntament amb els nostres hereus, a petició de l’abat Ató reconeixem que aquells alous pertanyen a la casa de Sant Gem’s per les seves escriptures amb més fonament que a cap altre home. Pareu esment, no mentiu i no carregueu un crim damunt vostre; pareu esment, nosaltres no mentim ni carreguem un crim damunt nostre, sinó que ho reconeixem veraçment en el vostre judici abans esmentat. I la nostra reconeixença i evacuació és autèntica i no simulada.
Aquesta reconeixença i evacuació ha estat feta el dia tercer de les calendes de març, l’any vuitè del regnat del rei Hug el Gran, i de Carles, que està en expectació a la presó.
Signatura de Randemir. Signatura de David. Signatura de Secofred. Signatura de Placià, prevere. Signatura d’Oriol, prevere. Signatura d’Astès, prevere. Signatura de Durand. Signatura d’Iquila. Signatura de Possedoni. Signatura d’Ariülf. Signatura de Coloma. Nosaltres hem fet aquesta reconeixença i evacuació i hem pregat als testimonis que hi fessin la seva signatura. Signatura de Ramió Altemir. Signatura d’Ató Guifré. Signatura de Miró Oriol. Servusdei, Borrell, Asneri, Iquila testimonis visuals. Miró, levita ho ha escrit i ho ha subscrit el dia i l’any abans esmentats. Ramon, comte. Borrell, ho subscriu. Sunyer, ho subscriu. Fedac, jutge, hi ha fet la seva signatura i ho subscriu. Fedac, jutge, ho subscriu."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
L’any 1043 el comte Ramon IV de Pallars Jussà restituí al monestir de Bellera la vila de Guiró, Santa Maria de Sensui, Sant Vicenç de Saurí i Sant Martí de Ballmoll, i reconeix que cap al 1011 destruí el patrimoni monacal.
L’any 1068, rebia del comte Artau I de Pallars Sobirà el lloc de Sant Tirs, la parròquia de Sentís i terres situades al castell de Sas; i a la fi del segle, entre el 1099 i el 1108, la muller de Miró Guerreta li donà un alou a Salàs.
Malgrat aquestes donacions el monestir sembla que es trobava en un període de decadència i dins l’òrbita de la casa comtal de Pallars, que l’any 1053 venia el monestir a Bernat i la seva muller Ermessenda i llurs fills per 23 unces d’or.
No se sap l’efectivitat real d’aquesta venda, però el cert és que a la fi del segle XI el monestir era dins l’òrbita dels comtes de Pallars i cobejat pels monestirs de Lavaix i de Gerri i pel bisbat d’Urgell. Amb motiu d’aquestes tensions s’elaboraren diversos documents falsos que tractaven de provar els drets respectius sobre el monestir de Bellera.
El document conegut com a fals de Bellera I és datat l’any 986, i en ell el comte Sunyer i el seu fill Ramon, el futur Ramon IV, donaven a l’església d’Urgell el monestir de Bellera. El document fals de Bellera III és el mateix fals de Gerri V, en què el comte Ramon de Tolosa donà una sèrie de béns, entre ells el monestir de Bellera, al monestir de Gerri. I encara, el fals de Bellera IV és una còpia literal del fals de Bellera I, en el qual es canviaren els noms que feien referència a la Seu pels del monestir de Lavaix per demostrar la donació de Bellera a Lavaix.
El fals de Bellera II és una suposada donació a l’abat Vulgarà de l’església i la vila de Palau, elaborat possiblement a Lavaix, ja que es conserva en el seu cartoral.
En aquest període de confusió i tensions entre els dos cenobis i el bisbat per la possessió del monestir de Bellera que es trobava en franca decadència, entre els anys 1075-92, fou donat pels comtes Ramon V i Valença, amb els nobles Amat, Servodia i Miró Guerreta (hereus de Bernat i Ermessenda?) a l’església de Santa Maria de la Seu i al bisbe Bernat, que en confià la restauració al prevere Enegó i a l’abat de Gerri, Arnau Ricolf.
La possessió de Gerri no devia ésser gaire duradora, perquè el 1105, en la memòria de béns perduts pel monestir, figura el monestir de Sant Genís de Bellera, que havia estat ocupat pel monestir de Lavaix, tal com es palesa en un document del 1118, en el qual el prepòsit Ramon de Lavaix s’evacua del monestir de Bellera en favor del bisbe d’Urgell, reconeixent que l’havia adquirit en fer-se càrrec de l’església de Lavaix.
No se sap si aquesta evacuació fou efectiva, o si el bisbat, rectificant la decisió de la fi del segle XI, confià el monestir de Bellera al de Lavaix, però el cert és que a partir d’aquestes dates el monestir de Bellera apareix ja vinculat al de Lavaix, com es palesa l’any 1148, quan l’abat de Lavaix i el prior Pere de Bellera figuren en la concessió del capmàs de Sant Genís, i encara el 1167, quan Valença d’Erill donà a Lavaix i al prior de Bellera uns homes.
En l’inventari de les esglésies pertanyents al monestir de Lavaix, posterior al 1203, surt l’església del priorat de Sant Genís i les seves antigues possessions de Sant Joan de Guiró i Santa Maria de Sensui.
Com a priorat de Lavaix, en el moment en què aquest monestir era una canònica, Sant Genís de Bellera també fou ocupat per canonges, que hi continuaren després que el monestir de Lavaix fos donat al monestir de Bonafont i convertit en monestir cistercenc, l’any 1223. Així, el 1273, consta que a Bellera hi havia nou canonges, que devien continuar vinculats a Lavaix, perquè aquest document era a l’arxiu del monestir.
El 1314, en la visita efectuada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, l’església de Sant Genís, reduïda ja possiblement a una simple parròquia situada dins l’ardiaconat de Tremp, era una possessió de Lavaix i el prior sive rector al·legà ésser exempt de la jurisdicció episcopal. (JAA-MLIC)
Església
Nau de l’església amb l’antiga porta, ara modificada, únic element clarament medieval de tot el conjunt que conforma l’antic monestir.
ECSA - A. Roig
Les construccions identificades com les restes del monestir de Bellera van ser molt afectades cap als anys vint, quan es van transformar com a corrals per al bestiar. El lloc es coneix com a Bordes de Sant Genís o Bordes d’en Torres, ja a partir del seu ús com a corrals.
Entre les construccions actuals la nau de l’església és la que s’identifica amb més claredat i la que es conserva en més bon estat de l’obra primitiva. Era d’una sola nau rectangular, de 8 m de llarg × 4 m d’ample, oberta a llevant amb un sol absis mitjançant un arc presbiteral.
De l’absis es pot identificar l’arrencada, però no la seva estructura original, ja que va ser enderrocat totalment a causa de les reutilitzacions dels anys vint.
Al mur de migdia, d’1 m d’amplada, hi ha la porta d’accés a l’església; és feta amb arc de mig punt i amb pedres planes i disposades en plec de llibre. Posteriorment, aquest arc es va reomplir amb pedres i morter a sobre d’una llinda de fusta.
A la dreta i per sobre de la porta hi ha una finestra de doble esqueixada molt oberta.
La coberta primitiva de la nau era probablement un embigat de fusta de doble vessant.
Als peus de la nau s’alcen els murs d’un espai quadrat amb un arc de mig punt, avui tapiat, a la paret de ponent. Aquesta construcció era un pòrtic d’accés a l’església.
Aquesta nau és el centre de totes les altres construccions actuals, que hi recolzen o l’envolten: els corrals, els pallers o l’era, i segurament aprofiten una gran part de les antigues dependències del monestir, fins i tot amb els mateixos murs perimetrals. Com a era es va aprofitar, gairebé amb tota seguretat, l’antic cementiri de la comunitat, amb unes condicions espacials molt apropiades per a aquesta reutilització.
Quant als elements constructius, els paraments de l’església són d’un aparell de pedra de mides regulars, poc retocat i amb una disposició irregular, però falcat amb molta cura amb pedra petita. L’aparell és fet de pedra calcària i de pedra sorrenca, com la resta de construccions, ja que es van reutilitzar els materials constructius de l’obra primitiva. A banda de l’aparell, també s’han reutilitzat dins els murs tres fusts de eolumnes eilfndriques de 84 em de llargada i 17 em de diametre.
Com a peça també interessant, s’ha reutilitzat com a fonamentació un suport d’altar tallat en una peça prismàtica de granet. A la cara de suport de la mesa s’obre un petit reconditori graonat de 15 × 20 cm.
Hi ha pocs elements prou definidors per a poder datar l’obra primitiva del monestir amb una certa exactitud; només es pot analitzar l’element constructiu de l’església, i tot i que en manca l’estructura de l’absis, sembla que es pot datar cap al final del segle X. (ARD)
Bibliografia
- ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, Calaix 31/41, vol. V, (1314-1315)
- Puig I Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. I, pàg. 400
- Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 17, pàgs. 289-290; doc. 29, pàgs. 296-297; doc. 32, pàgs. 298-299; doc. 47, pàg. 309; doc. 134, pàgs. 353-354; doc. 139 pàg. 356 i doc. 297, pàgs. 441-442
- Buron, 1980, pàg. 246
- Baraut, 1980, vol. III, doc. 208, pàgs. 40-41
- Gavín, 1981a, vol. 8, pàg. 138
- Puig, 1984, pàg. 32, nota 50; FB-I, pàgs. 53-54; FB-II, pàg. 54; doc. 55, pàgs. 100-101; doc. 62, pàgs. 106-107 i doc. 70, pàg. 112
- Baraut, 1984-1985, vol. VII, doc. 1 096, pàgs. 215-216
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc.1 312, pàg. 139
- Martínez, 1991, pàgs. 91, 93 i 96
- Puig, 1991, vol. II, FG-I, pàg. 90
- González, 1991, pàg. 77.