Situació
Torre de la muralla de la part baixa o de Soldevila.
ECSA - J. Bolòs
La vila de Talarn és situada al cim d’un turó elevat, en un dels extrems de la plana de Tremp.
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG266726.
Venint de Tremp, cal agafar la carretera que surt a mà esquerra i mena a Talarn. (JBM-JJBR)
Història
El terme del castell de Talarn és esmentat per primera vegada els anys 1055 i 1056 com a afrontació septentrional dels castells de Mur i de Llimiana. En una convinença pactada l’any 1064, preludi d’un judici que havia de tenir lloc aquell estiu al camp de la Pesa, entre Montanyana i Espills, el comte Ramon V de Pallars Jussà cedí en penyora al seu cosí Artau I del Pallars Sobirà el castell de Talarn, que havia posat en poder de Pere Ramon d’Erill i de Mir Guerreta. Artau I, per la seva banda, li lliurà el de Salàs sota les mateixes condicions.
Pel setembre del 1079 Ramon V infeudà al seu castlà, Ginaman Hug, el castell de Talarn, tret de les dominicatures de Ramon Mir, de la seva mare i de Berenguer Mir. Tres mesos després, el comte establí una convinença amb el seu feudatari Guillem Folc de Galliner, per tal que el castlà Guillem Oliver Bernat es fes càrrec del castell de Talarn i de les esplugues de Susterris. El 19 de febrer de 1080 encomanà directament a Oliver Bernat, feudatari de Guillem Folc, el castell de Talarn, la meitat de la parròquia i les esplugues de Susterris, i a Sunyer Ramon, del qual era feudatari Guillem Folc, el mateix castell i la vuitena part de la parròquia. Finalment, pel juny del 1081 infeudà el castell, les esplugues de Susterris i la vuitena part de la parròquia al vescomte Arnau Bernat, tot disposant que Guillem Folc fos vassall seu i que ell fos vassall de Sunyer Ramon. La complexitat de la jerarquia de relacions feudo-vassallàtiques que es teixeix en un lapse tan curt pot ésser interpretada com a indici de la importància del castell dins del conjunt del comtat, importància derivada de la situació estratègica i de l’amplitud del terme jurisdiccional.
L’any 1096 Beatriu feu donació de les seves tres parts del castell de Talarn amb els seus habitants a Santa Maria de la Seu, reservant-se l’usdefruit durant la vida del seu marit Guillem Bernat i del seu fill Pere Guillem. Entre 1098 i 1112 cal situar una darrera convinença per la qual el comte Arnau Ramon I prestà homenatge i fidelitat al seu germà Pere Ramon I pel castell i villa de Talarn.
L’any 1173 els comtes Arnau Mir I i Àurea concediren les aigües del terme de Talarn a l’església de Tremp. L’any 1257, en virtut d’una concòrdia establerta entre el capítol de la canònica de Tremp i la mitra d’Urgell, els canonges cediren la vila de Tremp al bisbe de la Seu, mentre que aquest traspassava a la canònica la vila de Talarn, que tenia empenyorada pel rei.
A partir del segle XIII coneixem alguns dels castlans del castell de Talarn, entre els quals trobem membres de les famílies Mur i Vilamur: Guerau de Talarn (1210), Arcard de Mur o de Talarn (1270, 1278), Bernat de Vilamur (1286, 1290), Jaume de Talarn (1308, 1334), Arcard de Talarn. Aquest darrer, en retre homenatge l’any 1338 a Pere III pel castell de Talarn, feu constar que el posseïa a títol de compra que havia fet a la seva germana Margarida, muller d’Arnau de Galliner.
Al llarg de la primera meitat del segle XIV, els monarques, necessitats de grans sumes de numerari, empenyoraren en diverses ocasions els castells de Talarn i Orrit; l’any 1343 Pere III els redimí a Arcard de Talarn per 30.000 sous jaquesos, que la vila de Tremp li tributà pel monedatge. L’any 1348 el rei va vendre en franc alou els castells i llocs de Talarn i Orrit a Arcard de Talarn pel preu de 30.000 sous. Com que Arcard es mostrà insolvent, el rei revocà la venda i l’any 1357 procedí una segona vegada amb Arnau Roger, comte de Pallars, per la quantitat de 71.000 sous. Arnau Roger li lliurà 21.000 sous; la resta havia de ser pagada per Arcard en un termini de vint anys. Abans que aquest expirés, l’any 1370 els prohoms de la vila de Tremp avançaren 51.000 sous, que serviren per a redimir els drets de Clara, vídua d’Arcard de Talarn, i Pere III reincorporà a la corona els castells i les jurisdiccions de Tremp, Talarn i Orrit. Tot i l’alienació de què foren novament objecte l’any 1385, en ésser venudes al conseller reial Pere d’Abella, l’infant Joan va revendre les jurisdiccions a la vila de Tremp i va confirmar la providència del 1370.
Per privilegi reial de l’any 1455 Talarn fou constituïda en capital de la sotsvegueria del Pallars i residència del sotsveguer, càrrec que en endavant només podrien exercir els fills de la vila. Per la seva importància estratègica i centralitat política, l’any 1476 fou presa per les companyies mercenàries de Lluís de Mudarra i l’any 1562 pels hugonots comandats pel comte de Foix. L’any 1716 Felip V convertí Talarn en cap de corregiment, capitalitat que perdé el 1834 en favor de Tremp, a partir d’aquell moment cap de partit judicial. (PBM)
Castell
Antiga torre del castell, coneguda com a torre de la Presó, situada a la part alta de la vila.
ECSA - J. Bolòs
Segurament el castell antic era al lloc que actualment s’anomena Torre de la Presó, situada al costat de la Plaça del Castell, al sector oriental del poble. Sembla que s’havien conservat altres restes d’aquesta fortificació, que van ser destruïdes, però, els anys 1959-60. D’aquesta torre, actualment, només se’n veu una part. D’acord amb això, no sembla pas que fos de planta circular; en tot cas, potser de planta oblonga, com ara la del castell d’Arbull, en aquesta mateixa comarca, o bé podria haver estat una bestorre i, així doncs, caldria relacionar-la amb un recinte més ampli. En la part conservada, la més occidental, el diàmetre intern fa 2,7 m. La seva alçària total actual és de 6 m aproximadament; a 2,9 cm del terra hi ha un relleix, i 1 m més amunt n’hi ha un altre. El gruix del mur, sembla que era de 180 cm a la part baixa. Les pedres que formen el mur són més aviat petites (15 cm d’alt per 30 cm de llarg, per exemple) i unides amb morter de calç. (JBM-JJBR)
Recinte emmurallat
La vila de Talarn estava tancada rere unes muralles i organitzada bàsicament en relació amb tres eixos i dos grans portals. Del costat nord de l’església surt el carrer del Mig o del Forn, que passa pel costat de la plaça major del poble, porxada. Paral·lel a aquest carrer, a la banda meridional, hi ha el Carrer Nou o de Pau Coll, que va del portal de Soldevila i de davant de l’església, fins al portal que hi ha al costat de la torre dels Caps. A la part septentrional hi ha un tercer carrer, el carrer del Castell, que segurament seguia les muralles per aquest costat nord, fins a arribar a la plaça de Vilanova o del Gall, a l’extrem occidental. Entre aquests tres eixos, hi ha encara alguns carrerons: carreró del Forn, carreró del Castell.
A part la torre de la Presó o del castell, veiem al llarg de la muralla almenys restes de quatre torres o bestorres més. A la banda est, a prop del portal més oriental, hi ha la torre de Soldevila, amb un talús i feta amb carreus arrenglerats i grossos. A l’extrem oposat del poble hi ha la torre dels Caps, també amb un gran talús i amb una pedra més petita, menys treballada i col·locada d’una forma més irregular. A pocs metres d’aquesta torre, més al nord, sembla que hi havia una bestorre o torre d’angle. Al nord-est de l’església potser també n’hi havia una altra, que s’endevina en les formes arrodonides de les parets.
Mentre segurament la torre del castell pot ser de cap al segle XI, en principi cal datar aquestes torres ja en un moment tardà cap al segle XIII o XIV. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàgs. 864-867
- Balari, 1899, pàg. 391
- Cuenca, 1906, pàg 31
- Valls, 1915-16, IX, pàgs. 47-48
- Lledós, 1917, pàgs. 82-83 i 98-104
- Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 75-76, 86-92, 125-126 i 138-139
- Monreal-Riquer, 1955-65, vol. III, pàgs. 44-49
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 330 i 721
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II) pàgs. 1331 i 1337-1345
- Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 055, pàg. 175
- Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 145, pàgs. 73-74
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 254, pàg. 86, doc. 1 276, pàgs. 106-107 i doc. 1 277 pàg. 107
- Buron, 1989, pàg. 206.