Santa Maria de Tremp o e Valldeflors

Situació

L’església canonical de Santa Maria, que va donar origen a la població, és situada dins el nucli antic de la vila de Tremp. (MLIR)

Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG264708.

Història

L’església de Santa Maria de Tremp apareix esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, datada l’any 819, on figura l’església de Santa Maria “que dicunt ad Trimplo”, que ha estat identificada amb Santa Maria de Tremp.

L’esment de l’església de Tremp en aquesta acta és un element més dels que posen en qüestió la seva autenticitat, ja que en el moment en què figuradament fou redactada, el lloc de Tremp encara era fora dels dominis dels comtes pallaresos i del bisbat d’Urgell, i integrat en la Marca Superior d’Al-Andalus.

Es probable que en el moment de l’ocupació de la Conca de Tremp per part dels comtes de Pallars i de la seva organització civil i eclesiàstica, es construís una església al lloc de Tremp, dins el terme del castell de Talarn, possiblement a la fi del segle X, com a centre d’un domini eclesiàstic a la Conca de Tremp. Aquesta primera església fou destruïda abans del 1079, no sabem si el 1040 en la ràtzia que seguí la conquesta àrab de la Vall d’Àger, o bé el 1070, quan el comte Ramon V de Pallars Jussà s’alià amb els àrabs per restablir la seva autoritat.

Un cop restablerta, el 1079, el comte i la seva esposa Valença, filla d’Arnau Mir de Tost, restauraren l’església de Santa Marià “fuit olim a paganis destructa”, la dotaren de nou, i li assenyalaren un territori propi que seria l’origen de la vila de Tremp.

Per aquest acte l’església rebé dels comtes el seu alou que tenien al castell de Tendrui, i la facultat de rebre donacions dels habitants del comtat, a excepció de masos sencers que comportessin la pèrdua total dels serveis comtals.

Les donacions no tardaren a arribar, i en aquest sentit es documenten la donació d’una terra, un oliver i una vinya al castell de Gurp, feta entre el 1080 i el 1084 per Otger i Baró; la donació, l’any 1081, del delme de tot allò que Berenguer Borrell i Guillem Ató de Moror tenien al lloc anomenat Llenes; o la donació, l’any 1082, feta per Maria, d’una vinya que tenia al terme del castell d’Orcau; o la realitzada l’any 1089 per Ermengarda, que donà a Santa Maria la seva persona, amb els seus béns mobles, i unes cases, terres i vinyes situades al terme del castell de Llordà, d’Isona i del castell de Toló, amb la condició de ser alimentada i vestida durant la seva vida; l’any 1090, Gerberga feia lliurament a Santa Maria de Tremp, i a la seva canònica, d’una vinya al terme del castell de Talarn; l’any 1092 Ramon Baró donava una vinya situada al lloc de Sant Prim, al terme del castell de Moror i de Mur; o la donació, l’any 1098, de Riquilda a favor del seu marit Pere Baró de l’alou que tenia al terme de Susterris, el qual, posteriorment, havia de passar al seu fill, i en cas de mort d’aquest, a Santa Maria de Tremp.

Per la seva banda, els comtes de Pallars anaren ampliant el patrimoni de Santa Maria amb deixes testamentàries com les de la comtessa Eslonça, en el seu testament datat vers el 1112, o les de la comtessa Sibil·la I, del 1327.

En la major part d’aquests documents es fa referència a Santa Maria de Tremp com a lloc situat dins del terme del castell de Talarn, ja que no es pot oblidar que Tremp, a partir de la mateixa dotació feta a favor de la seva església per Ramon V, va constituir un terme autònom dins del terme de Talarn, de propietat, domini i jurisdicció eclesiàstics, al mig de grans dominis comtals. Aquesta condició va atreure força pobladors al lloc, que sembla que ja s’havia envoltat de muralles al segle XII, i també devia comportar l’interès del comte de Pallars Jussà per recuperar-lo, o almenys, adquirir el control sobre la vila. Tot això devia conduir, l’any 1175, al pacte entre el comte i el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, pel qual la vila de Tremp esdevenia un lloc de domini comú d’ambdós senyors, encara que la major part dels drets pecuniaris restaren en mans de la mitra.

No sabem si l’església primitiva, destruïda pels “pagans”, encara existia a la fi del segle XI o bé si l’església construïda al segle XI fou substituïda al seu torn per un altre edifici que era ja construït l’any 1109, car aquest any, el comte de Pallars Jussà Pere Ramon I i el seu germà Arnau, a requeriment del bisbe d’Urgell Ot, confirmaven a les esglésies vella i nova de Santa Maria de Tremp les possessions i els alous amb què havia estat dotada pels seus pares, els comtes Ramon V i Valença, i n’afegiren d’altres. Entre aquests nous béns destaquen les esglésies de Santa Creu d’Areny i de Sant Feliu a Segur o Toralla, i diverses possessions situades als termes dels castells de Tendrui, Guàrdia, Orcau, Llimiana i Castissent. Alhora, els comtes ratificaven els límits territorials de l’enclavament on era situat el nou temple, que s’havien establert l’any 1079. No podem excloure, però, la possibilitat que la construcció del 1079 fos una simple reforma de l’església anterior, malmesa però no destruïda.

El fet que el document del 1109 esmenti l’església vella i nova de Santa Maria de Tremp podria fer pensar en l’existència de dos edificis diferents, però les notícies posteriors ja parlen només d’una església de Santa Maria; hem de suposar, doncs, que el nou edifici fou construït substituint l’anterior, que potser encara existia el 1109.

La importància política i territorial de l’església de Santa Maria de Tremp dins el territori del Pallars Jussà va fer que, almenys a partir del 1090, esdevingués seu d’una comunitat canonical, de la qual el 1095 era sots-diaca un tal Baronezo, que actuà com a escrivà en un instrument dels comtes de Pallars. Al segle XIII era, almenys, regida per un ardiaca, càrrec que l’any 1257 es va unir a la mesa episcopal d’Urgell. En aquest any la comunitat era integrada per vuit canonges. L’any 1391 es documenta l’entrada a la comunitat de quatre beneficiats, nombre que a la fi del segle XVIII havia arribat a vint-i-quatre.

La canònica fou considerada des del segle XV com a secular i col·legiata, motiu pel qual fou regida per un canonge fins el 1852, que passà a ser regida per un arxiprest.

L’església de Santa Maria de Tremp ha estat sempre el cap de demarcació eclesiàstica. Així, en les dècimes papals del 1279 i el 1280 consta el deganat de Tremp, que incloïa les parròquies d’un ampli territori, que, malgrat la poca informació aportada per aquestes relacions, aniria des de Sant Pere de les Maleses a Moror i d’Areny a Orcau. En aquests anys es documenten B. Modii, com a canonge, i Ponç Sanç com a sagristà.

El 1299 el bisbe Guillem de Montcada va erigir l’antic deganat de Tremp en ardiaconat de Pallars, situació que reflecteix la visita del 1314, en la qual hi ha la relació d’esglésies parroquials visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona a l’ardiaconat de Tremp; aquesta relació ha servit de base per a fer el mapa de l’ardiaconat que il·lustra la introducció històrica d’aquest volum. Tremp torna a constar com a deganat en la dècima del 1391. Posteriorment el deganat de Tremp fou transformat en oficialat i més tard en arxiprestat, però aquests canvis de nomenclatura no n’afectaren el territori, que, més o menys igual, i englobant la quasi totalitat del Pallars Jussà, es mantingué fins al segle XX.

Entre el 1638 i el 1647 l’edifici fou reemplaçat per l’actual, a excepció del campanar, bastit el 1909, que substituí l’antic d’espadanya. (MLIC-JAA)

Capitells conservats al Museu Diocesà d’Urgell

El Museu Diocesà d’Urgell conserva, des del 1957, sis capitells que consten com a procedents de Santa Maria de Tremp.

Capitell núm. 1

Primer dels capitells conservats al Museu Diocesà d’Urgell, segurament d’una procedència diferent.

ECSA - C. Bergès i L. Badia

El primer capitell (núm. 208 de l’inventari), que fa 45 × 42 cm, és situat a la galeria oriental del claustre de la Seu d’Urgell; és de pedra i fins fa uns anys fou reutilitzat com a suport del sarcòfag de Gualter. Presenta decoració en les quatre cares, malgrat que solament la cara frontal —tal com avui està disposat— i una de les laterals són les que permeten apreciar més fàcilment, pel seu millor estat de conservació, el treball escultòric.

La decoració combina elements vegetals i figurats distribuïts en dos registres. A la part superior hom distingeix una parella d’ocells amb les ales plegades que torcen els caps per mossegar cadascun una tija. Els ocells, que apareixen afrontats als angles, es recolzen damunt la decoració vegetal del registre inferior que arrenca de l’astràgal. Aquesta es basa en una sèrie de poms de fulles lligades, units entre ells per la meitat de les branques tot definint una “U”. El mateix motiu es pot trobar en un capitell de la porta de Sant Joan de les Abadesses, al claustre de Santa Maria de Ripoll i al de la Seu d’Elna, tots tres conjunts vinculats estretament amb el món rossellonès. En aquest sentit, l’aparició d’animals afrontats o adossats també es troba en la línia de difusió dels repertoris rossellonesos. Dins d’aquesta àrea d’influència se situa Sant Pere de Rodes, d’on procedeix un capitell (actualment al Palau de Peralada, inventariat amb el núm. 164) que utilitza els mateixos elements distribuïts també en dos registres, encara que l’estil és diferent.

Capitell núm. 2

Segon dels capitells conservats al Museu Diocesà d’Urgell, que hom creia erròniament que procedien de Tremp.

G. Llop

El segon capitell (núm. 209 de l’inventari), com el primer, havia fet de suport al sarcòfag de Gualter. És de pedra, fa 42 × 35 cm i es troba en força mal estat de conservació. Presenta decoració animalística en dues de les seves cares, tot ocupant la superfície de la cistella. Així, apareixen unes àguiles disposades frontalment i ocupant els angles, que obren les ales tot omplint l’espai frontal i que recolzen les urpes en l’astràgal. Tot i que és difícil apreciar els detalls compositius, hom observa un treball en relleu característic de l’escultura rossellonesa pel que fa al tractament dels elements figurats. A més, tant el cos com les ales de les àguiles estan treballades a base d’incisions, en un intent de simular el plomatge de l’animal.

La tècnica emprada i el motiu representat situen aquest capitell dins els paràmetres rossellonesos que tingueren la màxima difusió a partir de la segona meitat del segle XII, recollint les innovacions dels tallers de Cuixà i Serrabona. D’altra banda, la utilització preferentment d’àguiles (també lleons i simis) com a decoració figurada es troba en molts conjunts de la Catalunya del Nord vinculats al Rosselló. D’aquesta manera, el capitell de què tractem connecta amb un capitell de Sant Esteve de Llanars (Ripollès) —que repeteix la mateixa estructura compositiva, encara que enriquida—, amb diversos capitells del claustre de Santa Maria de Ripoll i amb un capitell del claustre de la Seu d’Urgell.

Capitell núm. 3

Tercer dels capitells conservats al Museu Diocesà d’Urgell, segurament d’una procedència diferent.

ECSA - C. Bergès i L. Badia

El tercer capitell es troba situat, com el primer, a la galeria oriental del claustre de la Seu d’Urgell i és catalogat amb el núm. 210 de l’inventari del museu. És de pedra granítica, fa 42 × 40 cm i presenta relleus figurats en tres de les quatre cares. Es tracta d’un dels temes més utilitzats en la iconografia del Rosselló, la de la representació de lleons.

La composició, que s’inicia a la cara frontal, presenta una parella de lleons que es donen l’esquena i un petit cap humà que, en col·locar-se al centre, estructura de manera simètrica els elements representats. A les cares laterals apareix un sol lleó, de manera que queda afrontat als angles amb els de la cara frontal. Tot i el mal estat de conservació del capitell, a la part superior de cada cara es veu un dau al centre, d’on sorgiran a banda i banda el que semblen sengles volutes. Per sota d’aquestes i reforçant els angles, es col·loca un petit cap humà igual al de la cara frontal. Cal destacar que a la portada de Santa Maria de Covet (Pallars Jussà) hi ha un capitell que presenta el mateix tipus de composició que el capitell de què tractem: les cares mostren lleons i damunt d’ells apareixen les volutes separades per un dau central.

Pel que fa als lleons, es representen amb el cos molt corbat —potser per la necessitat d’encabir-los a les cares— i els caps girats, tot i que miren frontalment. Un tret a ressaltar és la llargària de les potes amb relació a la resta del cos, característica que s’observa en els lleons del claustre de la Seu d’Urgell i un altre cop a Santa Maria de Covet.

El paral·lelisme amb Covet també es fa palès en la presentació dels lleons afrontats als angles. Aquest tipus de composició d’influència rossellonesa, que igualment es troba a la Seu, posa en relació ambdós centres, vinculats, d’altra banda, amb Tolosa de Llenguadoc.

Les nombroses similituds que s’estableixen entre el capitell que estudiem i Covet ens fan dubtar de la procedència de Santa Maria de Tremp, atribuïda per A. Vives (1979, pàg. 468). D’altra banda, J. Camps (que estudia aquest capitell juntament amb els altres cinc dins el volum XXIII, pàgs. 212-215, de la present obra) creu que aquest capitell podria pertànyer a la modificada galeria oriental del claustre de la Seu d’Urgell. A més, el tipus de treball escultòric, d’execució tosca i fet en relleu pla, l’allunya de l’estil dels capitells del claustre de l’antiga canònica de Tremp. Així doncs, sense negar que la Seu d’Urgell actua com a model, creiem que cal situar el capitell dins l’àrea d’influència del taller que treballà a la Seu, que és el mateix que treballà a Covet.

Capitell núm. 4

Quart dels capitells conservats al Museu Diocesà d’Urgell, que hom creia erròniament que procedien de Tremp.

G. Llop

El quart capitell, inventariat amb el número 211, és decorat exclusivament amb motius vegetals per tres de les quatre cares. Aquesta peça, que fa uns anys es trobava a l’església de la Pietat, fa 44 × 42 cm i el seu estat de conservació és bastant bo. La composició s’organitza simètricament a partir de tres palmetes situades als angles i que dobleguen els seus extrems. D’elles neixen uns brots prims que formaran una altra palmeta trifoliada al centre de la cara del capitell. Els nervis de les fulles, de superfície còncava i disposats en diagonal, les doten d’una carnositat aparent.

Tècnicament s’aconsegueix donar volum al conjunt, sobretot pel treball escultòric de les fulles, que contrasta amb el relleu més pla de les palmetes centrals. Respecte a la temàtica, cal recordar que aquest motiu gaudí de gran difusió a Catalunya a partir del final del segle XII i començament del XIII, període en el qual se situaria la realització d’aquest capitell. Es tracta d’un tipus de decoració vegetal, que sense derivar del model corinti ni dels entrellaçats, entra de ple dins el repertori iconogràfic del Rosselló. Aquest mateix tema, encara que amb variants, apareix en els claustres d’Elna i de Santa Maria de Ripoll, on s’han substituït les palmetes per pinyes, i al claustre de Santa Maria de Lluçà, on les fulles es presenten totalment llises.

Els paral·lels esmentats vinculen el nostre capitell a l’àrea d’influència del Rosselló i, més concretament, podria tenir com a model Santa Maria de Ripoll, tal com proposa F. Español per al cas de Santa Maria de Lluçà (vegeu el vol. II, pàgs. 262-274, de la present obra).

Per tot això, i ateses les grans diferències d’estil que s’evidencien amb els tres capitells que provenen amb tota seguretat de Santa Maria de Tremp, dos d’ells documentats i reproduïts per J. Puig i Cadafalch, Falguera i Goday ([1909-18] 1983, III. 1, figs. 477 i pàg. 340), hom descarta, en un principi, aquest centre com a procedència originària del capitell estudiat.

Capitell núm. 5

Cinquè dels capitells conservats al Museu Diocesà d’Urgell que, amb tota seguretat, procedeixen d’aquesta església.

G. Llop

El cinquè capitell, núm. 212 de l’inventari, és de pedra calcària i fa 44 × 42 cm. És decorat per totes les cares; alterna, en dos registres, la decoració vegetal amb elements figuratius. El registre inferior presenta una sèrie contínua de fulles, unides per la prolongació dels seus folíols, que dobleguen les puntes sobre elles mateixes. Es distribueixen dues en cada cara i una en cada angle. El registre superior, que ocupa tres quartes parts de la cara, es constitueix en tema principal. Apareixen uns ocells amb les ales desplegades que recolzen les urpes en el motiu vegetal de la part inferior. Les aus, que es corresponen amb els angles del capitell, es disposen frontalment en una posició estàtica. Els caps presenten certs trets humanoides que fan més adequat parlar d’animals híbrids que d’ocells, o més concretament d’àguiles, com algun cop s’ha proposat. Dels seus becs surten sengles tiges que s’uneixen en la part central, tot formant una palmeta invertida que es col·loca entre les ales de les aus. Equivocadament, A. Vives identifica aquest motiu vegetal amb un escut.

Pel que fa a aquest element decoratiu, en un bloc de pedra procedent de Sant Miquel de Fluvià (Alt Empordà) hom troba una palmeta que, malgrat les diferències, recorda la del capitell que ara tractem, sobretot per la manera de treballar el motiu.

Aquest capitell, encara que no segueix un model concret, s’inscriu dins el repertori iconogràfic del Rosselló, bé que constituint una variació rústega d’aquest llenguatge. Per exemple, l’element vegetal del registre inferior s’utilitza en capitells de Santa Maria de Ripoll, la catedral d’Elna, la Seu d’Urgell, la Seu Vella de Lleida o el primer dels capitells descrits en aquest estudi. Quant a l’aparició d’animals, hom sap que era freqüent la seva representació en el món rossellonès i la seva àrea d’influència.

Tècnicament, ens trobem davant una peça d’execució senzilla però que aconsegueix dotar d’un cert volum el conjunt. Només en aquest cas i en el del capitell que descriurem en darrer lloc se’n pot afirmar, gairebé amb tota seguretat, la procedència.

Puig i Cadafalch, Falguera i Goday documenten aquest capitell i un tercer, que es conservava a l’interior de la parròquia de Tremp, com a pertanyents al claustre de l’antiga canònica de Santa Maria de Tremp. Com veurem, entre tots tres hi ha grans similituds. Pel que fa a la tècnica es treballen amb un buidat còncau, el material emprat és el mateix i les mides coincideixen. A tot això cal afegir que el capitell que ara tractem i el darrer que analitzarem van ser adquirits pel Museu Diocesà d’Urgell posteriorment als altres, durant el mes de juliol del 1976, i apareixen lleugerament rebaixats en la part superior per haver estat reutilitzats com a piques d’aigua beneita.

Capitell núm. 6

Sisè dels capitells conservats al Museu Diocesà d’Urgell que, amb tota seguretat, procedeixen d’aquesta església.

G. Llop

El darrer dels capitells conservats al museu esmentat es troba, com els tres primers, a la galeria oriental del claustre de la Seu d’Urgell. És de pedra calcària, en força bon estat de conservació, i fa 43 × 41 cm. Mostra decoració en les quatre cares, principalment de tipus vegetal, que es distribueix en dos registres: l’inferior ocupa gairebé tres quartes parts de la cara. En aquest apareixen una sèrie de fulles que dobleguen els extrems cap endavant, tot amagant el que sembla un fruit. Les fulles, que no presenten cap tipus de treball en la superfície, es col·loquen dues a la part frontal i dues més als angles. Per damunt, unes tiges s’enrotllen als angles formant una voluta, que se cenyeix mitjançant una doble anella. Al centre de la cara i entremig de les dues tiges apareix un cap humà de trets marcats, que es presenta mirant envers l’espectador. Aquest motiu, repetit en totes les cares, és potser l’element que més contribueix a reforçar el caràcter simètric de tota la composició.

El treball més aviat rústec del capitell no amaga, però, certa intenció de dotar de volum el conjunt. La curvatura de les fulles i la juxtaposició de les volutes, tot reforçant els angles, evidencien aquest propòsit. Tant l’estructura en dos registres com l’alternança de motius vegetals amb d’altres de figuratius, formen part dels models freqüents al llarg del romànic, sobretot utilitzats en l’àrea del Rosselló. És el cas d’alguns capitells dels claustres de Serrabona, Sant Miquel de Cuixà, del porxo de Sant Jaume de Queralbs (Ripollès) —tots ells reproduint l’esquema i els motius del capitell de què tractem, malgrat algunes diferències estilístiques—, o de Sant Martí del Canigó, on es repeteix el tema del registre superior però es canvia l’element vegetal de l’inferior per motius figuratius. En la mateixa línia es troben els capitells del claustre de Santa Maria de l’Estany, Santa Maria de Ripoll i els de la catedral d’Elna, centres que s’inclouen en la tradició escultòrica rossellonesa.

Pel que fa al tipus de fulles que apareixen al registre inferior, cal esmentar similituds amb els capitells de la porta de Santa Maria d’Agullana (Alt Empordà) i amb els de la galeria oest del claustre de la Seu d’Urgell.

Malgrat que els models hagin estat adoptats dels repertoris típicament rossellonesos, estem davant un llenguatge que tendeix a la fossilització de les formes més riques.

Tal i com havíem plantejat en l’estudi del cinquè capitell, també aquesta peça prové del claustre de l’antiga canònica de Santa Maria de Tremp. L’estil tosc de l’execució, el material emprat i la seva reutilització abans del seu ingrés al museu com a pica beneitera, la vinculen directament amb els altres dos capitells documentats per Puig i Cadafalch i dels quals ja hem parlat anteriorment.

Cal deixar clar, doncs, que els quatre capitells descrits en primer lloc no procedeixen de Tremp, mentre que els dos darrers sí. Cronològicament, però, cal situar el grup dels sis capitells dins un mateix període, que abastaria des de la darreria del segle XII fins a la primera meitat del segle XIII. (CBS-LBM)

Capitells conservats a l'església

Un dels capitells que tant Puig i Cadafalch i Falguera i Goday com C. Rocafort fan procedir de l’antiga col·legiata de Tremp no es conserva al Museu Diocesà d’Urgell, sinó —sembla, tot i que no l’hem trobat— a la nova església parroquial de Tremp. La seva estructura, la tècnica i l’estil són semblants als del capitell núm. 212 del Museu Diocesà d’Urgell, encara que el tema que presenta és diferent. En aquest cas es tracta de parelles de grius, afrontades pel cap i el llom en els angles —resta, però, un espai entre els caps— i pel cos en les cares del capitell. El treball dels animals és força tosc, com ho és també el de la decoració que ocupa el capitell que esmentàvem abans. Aquest tipus de representació es pot trobar en molts capitells de l’àrea d’influència del Rosselló, com ara a Sant Genís de Fontanes, el claustre d’Elna, Sant Pere de Galligants, Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria de Ripoll, i Sant Cugat del Vallès i Sant Benet de Bages, entre d’altres.

D’entre tots ells, però, els que més s’acosten a la fórmula emprada en el capitell de Tremp són el capitell d’Elna i, sobretot, el de Sant Cugat del Vallès. El primer cas mostra una disposició dels animals bàsicament idèntica, encara que en el d’Elna els caps dels grius coincideixen en l’angle. El capitell de Sant Cugat(*), en canvi, coincideix en molts més detalls que el d’Elna amb el que tractem. Així, no sols la disposició dels animals és la mateixa, sinó que mitjançant la composició del capitell vallesà s’entén millor quina era la del capitell de Tremp: els grius, tot i que a Sant Cugat tornen a ajuntar els caps, s’empassen per la boca els extrems de les seves ales en totes dues peces; la pota davantera de l’animal es recolza en una mena de peanya, que en el capitell de Sant Cugat és l’extrem corbat d’una fulla d’acant, mentre que a Tremp és simplement una figura geomètrica (diversos cercles circumscrits).

No cal dir, però, que la relació entre el capitell que ara tractem i els d’Elna i Sant Cugat és purament iconogràfica i formal, no estilística. A més, és evident que el capitell de Tremp queda molt lluny qualitativament dels altres esmentats. Respon a un treball força barroer, que copia un model segur i de datació probablement tardana. Creiem que cal situar-lo, a l’igual que el capitell núm. 212 del Museu Diocesà d’Urgell, en ple segle XIII. (CLIU-LCV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, folis. 309v-316v
• ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàgs. 296-297
• ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. V (1314-1315)
• Rius, 1946, pàgs. 191, 200 i 201
• Font, 1969-83, vol. I, pàg. 660
• Mir, 1978, pàssim
• Bertran, 1979, vol. II, pàg. 307
• Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 933, pàgs. 64-66; doc. 945, pàg. 75; doc. 962, pàg. 91; doc. 975, pàg. 101; doc. 1 053, pàgs. 173-174; doc. 1 069, pàg. 187 i doc. 1 086, pàg. 203
• Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
• Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 167, pàg. 96
• Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 252, pàgs. 82-84
• Martínez, 1991, pàgs. 106, 111 i 112
• Puig, 1991, vol. II, doc. 106, pàg. 74; doc. 176, pàg. 127; doc. 220, pàg. 153; doc. 224, pàg. 157; doc. 253, pàg. 175; doc. 271, pàg. 185; doc. 273, pàgs. 186-187; doc. 305, pàg. 206; doc. 324, pàgs. 218-220; doc. 419, pàgs. 294-296; doc. 421, pàg. 297; doc. 436, pàg. 303; doc. 447, pàg. 308; doc. 476, pàgs. 348-352 i doc. 498, pàgs. 368-370.

Bibliografia sobre els capitells

• Vives, 1979, pàgs. 468-469
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, [1909-18] 1983, III. 1, pàg. 338 i figs. 477 i pàg. 340
• Rocafort, s. d., pàgs. 762 i 763
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday [1909-18] 1983, fig. 477.