Situació
Església parroquial que conserva estructures romàniques dels segles XI i XII, ampliades amb capelles i campanar a causa del culte continuat.
ECSA - J. A. Adell
L’església parroquial de Sapeira és a la part més alta del poble de Sapeira, situat en una posició eminent al caire d’un serrat.
Mapa: 32-11(251). Situació: 31TCG178806.
S’arriba al poble de Sapeira per una pista que surt del Pont d’Orrit. (JAA)
Història
El nom de Sapeira deriva d’“illa Petra, ipsa Peira”. El topònim prové, doncs, de la peira o penya on s’alçà la fortificació i s’aglutina la caseria. Lògicament, les primeres notícies que en tenim estan relacionades amb l’activitat del monestir d’Alaó. Un document de l’any 974 parla de la vila Peri, a la vall d’Orrit (vers el 994), que segons Rubió i Lois tal vegada fora Sapeira. Certament vers l’any 992 els monjos acaptaren una vinya situada al Sas, vall d’Orrit i apèndix de Sapeira.
Al segle XI el castell de Sapeira surt documentat sovint en els convenis i els pactes feudals fets entre les dues branques comtals, que portaren a la divisió del Pallars (1064, 1072, vers el 1076, vers el 1080). La violència senyorial i la inseguretat d’aquest moment va afavorir-hi el fenomen d’encastellament i la fortuna de la nissaga feudal que n’agafà nom, els Sapeira, que d’ençà de llavors protagonitzaren el decurs històric. Val a dir que aquest procés comportava també l’apropiació de les rendes parroquials per part dels castlans. Fou segurament llavors quan es bastí l’església dedicada a la Mare de Déu.
En aquest sentit, no hi ha dubte, el llinatge havia aprofitat la decadència monàstica en el seu propi benefici. L’any 1078 trobem el bisbe Ramon Dalmau de Roda com a representant dels interessos alaonesos, engegant un llarg litigi contra Guiu de Sapeira per tal de recuperar l’alou de Sant Esteve de Barreda, el qual, finalment, retorna al monestir, però se’n reserva la tinença en qualitat de feudatari (1091). El 19 d’abril de 1083 Rodlà feu testament i, qui sap si mogut per remordiments, deixà a Gerri una quantitat considerable de bens a Sapeira, tots els dominis que hi tenien tant ell com la família i, fins i tot, els seus homes: terres, vinyes, horts, arbres, cases, casals, eres, pallers, molins amb els seus aqüeductes, entrades i sortides, selves, boscos i garrigues, amb prats i pastures, amb cursos d’aigua i fonts, amb drets d’ús i d’empriu. Probablement, el monestir pallarès mai no va gaudir de tal alou, ja que al començament del segle XII encara el reclamava. Tal vegada, fora el mateix Rodlà Ramon que amb els nebots va ser acusat de traïdor pel bisbe de Roda davant el rei de Ribagorça, el qual procedí a la confiscació de béns (1085). D’altra banda, cal tenir en compte la lògica resistència dels hereus davant la minva patrimonial. De fet, un i altre raonament expliquen d’una manera versemblant la generosa política d’arranjaments i de donacions practicada pel llinatge envers l’Església i especialment respecte a Alaó; no sembla pas que ho fessin per devoció.
En primer terme, l’any 1085 la senyora Ava amb els seus fills i filles donà a Santa Maria de la Seu i al bisbe Bernat Guillem d’Urgell l’església de Sant Feliu de Castellet i es posà sota la seva batllia i defensa. La protecció de la llunyana Seu d’Urgell no era suficient, i també calia arribar a un bon acord amb Roda. Això explica l’instrument de l’any 1087, conservat al cartoral alaonès, que mereix especial atenció: en aquest, Gervasi, fill de Rodlà de Sapeira i Gil·la, dona en alou al mencionat bisbe Ramon Dalmau Santa Maria de Sapeira amb els seus drets i pertinences, i dona també un home anomenat Miró Baró amb béns i posteritat en aquest mateix castell. De l’any 1091 data l’acord definitiu. D’una banda, la suara esmentada infeudació del mas de Barreda a favor de Guiu, d’altra, el bisbe fa testament de l’església de Sapeira a favor de Santa Maria d’Alaó per tal que sempre hi hagi llum a l’altar. Així mateix, Gervasi i la seva mare Gil·la professen com a germans i adjutors de la comunitat però amb dret de sepultura. Si ambdós fets estan relacionats, com ho sembla, hem de convenir que el bisbe va retenir Santa Maria de Sapeira com a penyora fins que es va solucionar l’assumpte de Barreda, moment en què fundà un benefici però amb les rendes episcopals; i aquesta jurisdicció passà a la diòcesi d’Urgell, deganat de Tremp, l’any 1140. L’any 1183 Ramon de Gurp, prelat de Santa Maria de Tremp, deixà en alou a aquesta canònica el capmàs de Ramon Fedac, que fou de Pedra amb pertinences, censos, usatges i delmes, i amb un lexiu en aquest castell. En realitat, la vinculació de l’església de Sapeira amb Alaó va ser efímera, no com les relacions entre senyors i monestir. Al final del segle XII Bernat de Sapeira consta com a prior de Txalamera i, després, abat, mentre Pere de Barreda n’era prior. El capbreu d’Alaó, de vers el segle XIII, només consigna a Sapeira tres homes (Dalmau, Ramon Bernat i Pere de Barreda) amb llur domini jurisdiccional. (JBP)
Església
És un edifici molt transformat, d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per arcs torals, i capçada a llevant per un absis semicircular, actualment substituït per un cos rectangular que fa les funcions de sagristia. En aquest cos es conserven traces dels murs de l’absis original, que s’obria a la nau per un arc presbiteral.
A part la substitució de l’absis, l’edifici ha estat alterat per la construcció de capelles afegides als costats nord i sud, d’una rectoria adossada a la façana de ponent, actualment ruïnosa, i d’un campanar de torre sobre l’angle sud-oest.
La porta s’obre en la façana sud. Era resolta originàriament amb un arc apuntat, emfasitzat per una arquivolta en degradació amb les dovelles extradossades per un guardapols bisellat, el qual, com els arcs, arrenca d’una senzilla imposta bisellada. Aquesta estructura ha estat alterada per la construcció d’un tercer arc, més baix, que modifica l’obertura de la porta.
Les façanes són mancades d’ornamentació i, com altres esglésies d’aquesta zona, presenta uns petits contraforts en els angles de la nau amb l’absis. Els paraments presenten un aparell de carreus ben tallats i polits, disposats molt uniformement a l’exterior, i més irregularment a l’interior; a la part baixa del mur sud s’observa un sector on el parament és de carreu simplement escairat. Aquest fet permet de plantejar si l’edifici actual, que és una obra datable entre els segles XII i XIII, es construí aprofitant parts d’un edifici anterior datable al segle XI. (JAA)
Bibliografia
- Lledós, 1917, pàgs. 193-196 i doc. 5, pàgs. 568-570
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 46, pàgs. 60-161; doc. 48, pàg. 62; doc. 50, pàgs. 64-66
- Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 221, pàg. 403; doc. 251, pàg. 418 i doc. 290, pàg. 438
- Coromines, 1965-70, vol. 2, pàg. 127
- Bertran, 1977, pàgs. 77-94
- Puig, 1981a, doc. 38, pàgs. 275-277
- Boix, 1982, docs. 280, 298, 327, 332, 333, 333’, 353, 366, 382 i 400
- Baraut, 1985, vol. VII, doc. 1 004, pàgs. 125-126.