Presentació geogràfica
Vista aèria del sector de capçalera de l’Alta Ribagorça Oriental, amb el Pirineu axial al fons i el Pont de Suert a primer terme.
ECSA - J. Todó
La Ribagorça, regió històrica situada a l’extrem nord-occidental del Principat de Catalunya, té una extensió de 2 900,40 km2. De la mateixa manera que el Pallars, és una comarca mancada d’unitat; és, de fet, una agrupació de subcomarques heterogènies esteses al voltant de tres conques fluvials: la Noguera Ribagorçana, l’Isàvena i l’Éssera (d’E a W). Els rius, en restar tallats per congosts difícilment transitables, no han pogut esdevenir eixos vertebradors de les activitats humanes.
A més de les dificultats de tipus físic, les noves circumstàncies històriques han anat esvaint el vell sentiment d’unitat: la Ribagorça és situada a la zona fronterera entre l’Aragó i Catalunya. Aquesta posició limítrofa ha provocat constants litigis entre els dos antics estats, en especial des que la divisió provincial del 1833 va repartir les terres ribagorçanes entre les províncies de Lleida i Osca. Per accentuar encara més la desmembració de la Ribagorça, la divisió comarcal del 1932 va annexar els pobles que havien estat inclosos dins la província de Lleida a la comarca del Pallars Jussà; replantejaments posteriors han permès, l’any 1988, la creació de la comarca de l’Alta Ribagorça constituïda pels municipis de la Vall de Boí, el Pont de Suert i Vilaller. A la banda d’administració aragonesa s’ha adoptat l’estructura de mancomunitats, la qual tendeix a perpetuar la tradicional oposició entre la zona oriental (amb centre a Benavarri) i l’occidental (amb centre a Graus).
La comarca queda més o menys ben delimitada per les principals subunitats estructurals que defineixen el relleu: Comenge i l’Aran, al N, amb dues zones de contacte amb Bigorra (NW) i el Pallars Sobirà (NE), a banda i banda; el Pallars Jussà i la vall d’Àger (la Noguera), a sol ixent; la Llitera i el Mig Cinca, a migdia; i el Sobrarb i el Somontano, articulats per la vall del Cinca, a ponent. El seu perímetre, tot i que és irregular, s’assembla molt a un rectangle, de 80 km (N-S) per 32 km (W-E), cosa que revela no sols una major facilitat de comunicacions seguint els eixos dels rius, sinó també l’expansió medieval dels pobles pirinencs vers les planes de migjorn.
La Ribagorça forma part del conjunt més inassequible i despoblat dels Pirineus, els centrals mediterranis. Dins la comarca es troben representades totes les unitats del relleu que configuren la gran serralada pirinenca de N a S: zona axial, depressió Permotriàsica, Serres Interiors, depressió Intrapre-pirinenca i Serres Exteriors.
La zona axial és formada, principalment, per granits, llicorelles i gneis paleozoics. Aquests materials primaris van ressorgir pel bombament provocat pel paroxisme alpí. Les glaciacions quaternàries els retocaren, configurant-ne la fisonomia actual. És aquí on es localitzen els massissos careners més importants; el massís de Posets (W) amb el pic de Posets (3 375 m), clau de volta de quatre carenes on l’altitud supera els 3 000 m durant diversos quilòmetres. Destaca el batòlit granític de la Maladeta, amb tot un enfilall de pics que culminen en el cim més alt de tots els Pirineus, l’Aneto, de 3 404 m. A llevant, continuen les crestes i els pics importants com ara Molieres (3 010 m), Vallhiberna (3 062 m), Besiberri (3 014 m), Comaloforno (3 030 m), Montardo (2 826 m) i Colomers (2 931 m). Aquesta zona és de les més hostils a l’assentament permanent de l’home ja que els terrenys són massa elevats i no hi ha un veritable sòl, sinó que la roca nua senyoreja arreu.
El Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici, situat en l’extrem nord-occidental de la Ribagorça, agrupa, sota aquesta denominació, dues unitats geogràfiques clarament diferenciades; d’una banda es troben les terres que envolten el pla d’Aigüestortes, i d’una altra banda hi ha la vall que envolta l’estany de Sant Maurici. El primer sector és situat dins de la comarca de la Ribagorça, mentre que el segon pertany a la del Pallars Jussà. El conjunt d’aquest parc presenta una superfície superior a les 10 000 ha. El parc aglutina un nombre considerable d’estanys d’origen glacial. Els que es troben en el sector de l’estany de Sant Maurici aporten llurs aigües a la Noguera Pallaresa, mentre que els del sector d’Aigüestortes desemboquen a la Noguera Ribagorçana. Recentment també han estat protegides diverses serres adjacents, i hom projecta un gran parc dels Pirineus centrals.
Anomenada també zona de les Nogueres, la depressió Permotriàsica és la zona de contacte entre els materials paleozoics de la zona axial i els mesozoics de les Serres Interiors. Aquesta fricció ha provocat el plegament dels materials de la zona; aquests plecs han originat mantells de corriment formats per argiles, guixos i margues, materials tous que permeten l’assentament de l’agricultura. Es tracta d’una depressió estreta i allargada que, mitjançant els altiplans de les Paüls, posa en contacte les riques cubetes fluvioglacials de Castillo de Sos, a l’Éssera, i del Pont de Suert, a la Noguera.
El paroxisme alpí va comprimir els materials dipositats durant el secundari, originant-ne la formació, i la de tot un seguit de plecs paral·lels entre si, dipositats en sentit E-W. La formació, tant de les Serres Interiors com de les Serres Exteriors, s’explica gràcies a aquest fet: ambdues són la part més elevada, o anticlinals, de sengles plecs, mentre que la depressió Intrapre-pirinenca és la part deprimida, o sinclinal, que els posa en contacte. Les Serres Interiors són: la serra de Campanue (1 550 m), el massís del Turbó (2 492 m) i les serres del Cis (1 791 m) i de Sant Gervàs (1 887 m). Les Serres Exteriors estan formades per les serres de la Corrodella (1 108 m) i de Sant Quilis (1 082 m), i el Montsec d’Estall o serra de Montgai (1 329 m).
La depressió Intrapre-pirinenca no és una superfície plana, totalment homogènia, sinó que al bell mig es dreça un potent anticlinal que la migparteix; es tracta de la serra del Castell de Llaguarres (1 150 m), pinyolenca i robusta, que decideix la sort del sector central sense solució de continuïtat; així la ribera de l’Isàvena esdevé tributària de la de l’Éssera. A banda i banda, la ribera de Graus, drenada per l’Éssera, i la Terreta, drenada per la Noguera, centren sengles sectors de terrasses fluvials. A migdia de l’esmentada serra s’estén el sinclinal de Benavarri, amb relleus moderats i indecisos (entre els 700 m i els 1 000 m), travessat per cursos d’aigua secundaris, ja que té unes característiques marcadament agrícoles i mediterrànies. El Montsec d’Estall conserva també un notable patrimoni natural que en el futur caldrà salvaguardar.
La gran extensió de terreny que abraça el territori ribagorçà origina una gran quantitat de climes que van des de l’alpí, fred i humit, que es dóna a l’alta muntanya, al continental de caràcter subàrid, semblant al de la Llitera, que es pot trobar a les terres meridionals. Els principals factors que expliquen aquest contrast climàtic són l’altitud i la latitud, encara que en cap moment no es pot oblidar l’orientació.
En les terres situades més al N, el clima es caracteritza per l’existència d’unes temperatures baixes i per l’abundància de precipitacions. En aquesta zona, les temperatures no són homogènies sinó que sofreixen una disminució gradual a mesura que remunten en alçada. Així, l’estació meteorològica de Bono, situada a 1 150 m, registra una temperatura mitjana anual de 9, 7°C, mentre que en la que és situada a l’estany de Cavallers, a 1 700 m, aquest valor és només de 7, 4°C. Cal destacar les temperatures mínimes assolides en el pic de Comaloforno, a 3 030 m, on la mitjana anual és de -4,7°C, amb una mínima al gener de -9,7°C i una màxima a l’agost de 0,4°C.
De fet, a l’Alta Ribagorça les precipitacions són molt abundants durant tot l’any, la qual cosa fa que no es pugui parlar de l’existència d’un mes sec. Curiosament, és a l’estiu quan hi plou més. Durant aquests mesos centrals de l’any els vents que procedeixen de la Depressió Central catalana remunten per sobre de les Serres Interiors i entren en contacte amb la humitat fruit de l’evaporació produïda per l’abundant vegetació de la comarca; llavors es formen importants nuvolades que, en el moment d’ascendir, es refreden i precipiten de forma generosa. En canvi, a l’hivern, les masses d’aire que originen les precipitacions no provenen del S sinó del NW, de l’Atlàntic, i aquestes són, sovint, en forma de neu. El volum de precipitacions oscil·la entre 700 mm i 1 000 mm a la major part de la zona, però es donen valors extrems a l’indret on conflueixen la Noguera de Tor i la Noguera Ribagorçana, amb precipitacions mitjanes de 1 300 mm, i a Senet, on aquestes poden arribar a assolir la quantitat de 1 380 mm de mitjana. En els relleus orogràfics de capçalera, aquest volum pot pujar fins els 2 000 mm.
A les terres de la Baixa Ribagorça, en canvi, l’estiu ja és força calorós (18,4°C de mitjana el mes de juliol a Torres del Bisbe i 23,2°C al Pont de Montanyana), com també sec (525 mm i 584 mm respectivament), mentre que l’hivern sol ser força fresc. En aquesta zona és bastant generalitzat el fenomen de la inversió tèrmica.
En parlar de la hidrografia de la Ribagorça cal centrar-nos en els rius, els estanys i els embassaments. Els principals cursos fluvials de la zona són la Noguera Ribagorçana, l’Isàvena i l’Éssera, tots tres alimentats per les aigües nivopluvials.
La Noguera Ribagorçana té una conca de drenatge de 2 045,6 km2, un recorregut total de 130 km i segueix el camí vers el S fins que, al Segrià i ja molt a prop de Lleida, s’uneix amb la Noguera Pallaresa. Fins al Pont de Suert, la superfície de la conca és de 560 km2 i el cabal de 23,7 m3/s; al Pont de Montanyana el riu assoleix la xifra de 31 m3/s. Llarga seria la llista dels seus afluents si es volguessin fer constar tots els que hi desguassen dins el territori ribagorçà. Per a esmentar-ne uns quants, cal parlar dels barrancs que rep en capçalera; pel marge esquerre, són el de l’Hospital, el de Besiberri i el de Coll Serrat; pel marge dret rep el barranc de Mulleres i els rius Salenques, Llauset i Baliera, entre d’altres. La capçalera és plenament formada na vegada que rep la Valira de Castanesa i la Noguera de Tor, a banda i banda. La Noguera de Tor és l’afluent més important, amb la seva gran xarxa de rius i barrancs, dels quals destaca el riu de Sant Nicolau, que cobreix una conca de 239,9 km2. Aigües avall la Noguera Ribagorçana rep també les aportacions del Riuet de Viu, la Valira de Cornudella i el Riu Guart, i s’obre camí a través dels feréstecs congosts d’Escales, Mont-rebei i Canelles.
L’Isàvena recorre 59 km abans de barrejar les seves aigües amb les de l’Éssera a Graus, presentant llavors una conca vessant de 445 km2 i un cabal mitjà de 10,3 m3/s (22,51 1/s/km2). Neix en els relleus muntanyosos de l’altiplà de les Paüls, presidits pels pics de Gallinero i de Baciver, travessa el congost d’Ovarra, i es consignen com a principals afluents la Ribera de Vilacarle, i els barrancs de Sant Esteve, Ribera i de Puigverd. De fet, aquest riu rep notables aportacions subterrànies, de les quals destaquen les ressorgències de Sant Cristòfol. Les altes aigües de fusió i les pluges primaverals aporten un màxim el mes de maig. Finalment, l’Isàvena desguassa en el pantà de Barasona, límit occidental de la comarca.
L’Éssera presenta un trajecte de 86 km, des de la capçalera, en el vessant nord del massís de la Maladeta, fins a l’aiguabarreig amb el riu Cinca, del qual és afluent per l’esquerra, a Olbena (19,5 1/s/km2). Recull també les aigües del massís de Posets, i des de Benasc fins al congost de Ventamillo afaiçona una notable vall, essent els afluents més notables els rius d’Estós i Vallhivema, l’Aigüeta de Grist, i els torrents de Penyascaró, Llisat i Urmella. Després, el riu continua per engorjats profunds, que separen les minses clotades de Seira, Campo i Morillo, autèntics cons de dejecció dels barrancs de Barbaruens, l’Espluga i Vacamorta. A partir de Santa Liestra, però, les abundants aigües de l’Éssera drenen una ufanosa i riallera ribera. Vora Graus rep per l’esquerra l’afluent principal, el riu Isàvena, i abans del congost d’Olbena s’embassa en el pantà de Barasona.
Aquesta relativa abundor d’aigües fluvials, que ha estat, tradicionalment, ben aprofitada, ha beneficiat tota mena de retalls d’al·luvions, de sèquies i de turbines, de manera que les activitats agrícoles han pogut proveir el mercat local.
Els estanys, que es troben distribuïts per la part nord de la comarca, són els mantenidors dels cabals d’aigua que originen els diversos corrents fluvials. Cal fer esment dels ivons de les Alforges i de Vaticielles, i dels estanys Negre, de Llauset, de Tumeneia i de la Llebreta, per citar-ne uns quants entre el miler que n’hi ha. Aquests estanys es troben reomplint els espais buits fruit de l’acció excavadora d’antigues geleres que, en retirar-se i restar les morenes frontals, van actuar de resclosa. Aquests estanys no són gaire grans pel que fa a la superfície, però en canvi són profunds, la qual cosa permet unes grans reserves d’aigua, de les més importants de tots els Pirineus. Un cas particular són els llacs d’Estanya, conformats per una plana de tendència endorreica.
La majoria dels embassaments estan concebuts per a la regulació de les aigües, pensant més en un aprofitament energètic que no pas en la temença de sequeres. Són una altra cosa els embassaments d’Escales, Canelles i Barasona, molt més grans, que permeten una major força hidroelèctrica, com també, en un moment donat, el remei per a possibles eixuts.
La vegetació, que entapissa els vessants dels relleus muntanyosos, s’endinsa fins als fons de les valls més encaixades i cobreix les zones més seques de migjorn; presenta forts contrastos en funció de la latitud. Per sota dels 1 300 m la roureda de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescendis) és la comunitat vegetal més difosa en tot el territori, encara que també hi abunda el carrascar (Quercetum rotundifoliae). Les terres situades per sota d’aquesta cota han sofert un important procés de degradació per part de l’home: les masses boscoses han estat substituïdes per matollars i pastures. Entre els 1 300 m i els 1 600 m es localitza l’estatge muntà superior. L’arbre que més hi abunda és el pi roig (Pinus sylvestris). A les obagues i els indrets més frescals, fins als 1 800 m —per tant endinsant-se en l’estatge superior—, és on el faig (Fagus sylvatica) troba el seu lloc òptim. L’estatge subalpí és el que es localitza per damunt dels 1 600 m i per sota dels 2 300 m de mitjana. El pi negre (Pinus mugo) és l’espècie arbòria més difosa, encara que no l’única, ja que en les obagues es pot observar la presència de l’avet (Abies alba). En aquest estatge la influència humana es constata per la introducció del ginebró (Juniperus communis ssp. alpina) i del bàlec (Genista purgans) en els indrets més assolellats, i de neret (Rhododendron ferruginetum) i nabiu (Vaccinium myrtillus) a les obagues. Per sobre dels 2 300 m, a l’estatge alpí, els prats naturals, que no han estat alterats per l’home, són els únics que poden suportar les rigorositats climàtiques. A partir dels 3 000 m la vegetació desapareix, és la terra del gel i de la pedra: geleres i tarteres dominen el paisatge.
L’ocupació humana
Un important jaciment del mosterià, localitzat en una terrassa de Castillo del Pla, atesta la presència de l’home paleolític a les terres meridionals.
En altres zones, les troballes més antigues remunten al període anomenat neolític i suggereixen que aquests primers pobladors practicaven la ramaderia. Durant l’eneolític i tota l’edat de bronze la comarca fou ocupada per una població d’origen meridional, que hi aportà un cert esplendor i desenvolupament. En èpoques més acostades sembla que els ilergetes es van sobreposar a un poblament autòcton de tipus basc. La presència dels romans va ser més important del que sovint hom creu, amb la fundació d’una ciutat en època republicana, Labitolosa (la Pobla de Castre), i diversos assentaments arreu de la comarca (troballes de Miravet, Tolba, Benasc).
Va ser el poblament medieval el que va proporcionar a la Ribagorça una personalitat pròpia; monestirs com els de Lavaix, Alaó, Ovarra i Taverna, com també la seu episcopal de Roda, van ser focus d’atracció tant d’homes d’església com de seglars disposats a treballar les terres i a proveir els mercats de tota mena de productes. Un inusitat creixement demogràfic va permetre no sols conrear fins els últims racons, sinó també endegar l’expansió vers les terres de migdia. De la Ribagorça havia de sortir un ingent nombre d’homes i de recursos per tal de repoblar la Llitera, el Mig i Baix Cinca, el Segrià, i encara més enllà, fins a arribar nogensmenys a les terres valencianes.
Aquest continu drenatge de població sembla que s’atura a la fi de l’edat mitjana. D’aleshores ençà, es disposa dels primers censos de població que permeten comprovar una certa estabilitat demogràfica fins a la fi del segle XVIII, la qual se situaria entorn d’un foc o casa per km2, i es basaria en un creixement lent però sostingut al llarg dels segles: 2 385 focs el 1495, 2 455 focs el 1545 i 3 100 focs el 1713; el primer cens modern data del 1787, i dóna 25 528 h (8,8 h/km2). Al segle XIX, en canvi, es viu una autèntica explosió demogràfica, i l’any 1860 la comarca arriba als màxims històrics amb 39 627 h (13,6 h/km2).
En el present segle, però, uns factors externs i uns altres d’interns han provocat importants fluctuacions en el nombre d’habitants: la industrialització del país, la crisi de l’agricultura tradicional, etc., han originat una forta emigració i una davallada de població molt considerable fins a situar la comarca en el límit de les zones desèrtiques (5 h/km2). Certament, la construcció de diferents centrals hidroelèctriques va originar una onada immigratòria des d’altres comarques de Catalunya i des d’altres pobles de l’estat espanyol, cosa que provocà un augment de la població fins a assolir la xifra de 28 775 h l’any 1960; més tard, però, una vegada acabades les obres, la zona perdé una part important de la població, no tan sols de la immigrada sinó també de la nascuda en la mateixa comarca, sobretot població jove, atesa la manca d’expectatives interessants. Així doncs, hom es troba davant d’un territori amb una població envellida, la qual cosa comporta una baixa natalitat, i per tant, fa que les possibilitats d’una ràpida recuperació demogràfica siguin pràcticament nul·les. Aquesta és una situació típica de les zones de muntanya i de l’interior.
Des de sempre, les activitats primàries, agricultura i ramaderia, han estat la base tradicional de l’economia de la zona. En les terres de les altes valls de Boí, Barravés, Castanesa i Benasc, el clima i el relleu han determinat l’existència d’un tipus d’agricultura estacional i herbàcia. La major part de les terres es dediquen a la producció de plantes farratgeres per poder alimentar el bestiar que, atesa la quantitat de terres, practica una ramaderia extensiva. El clima, en provocar una estacionalitat molt severa als pastius, origina l’existència de tres tipus de pasturatge: entre els 800 i els 1 200 m es poden trobar els més mediocres i degradats, situats al costat dels pobles i utilitzats durant algunes setmanes d’hivern; entre els 1 200 i els 1 700 m hi ha els pasturatges de primavera i tardor, utilitzats a la pujada i a la baixada de les estives; finalment, entre els 1 700 i els 2 400 m es localitzen els utilitzats a l’estiu.
En la Terreta i al sinclinal de Benavarri es poden trobar diversos conreus llenyosos, permanents, que parlen d’una suavització del clima respecte al que es troba en les terres situades més al N. La ramaderia principal és el bestiar oví, mentre que a les valls més septentrionals el bestiar boví es troba molt més estès.
A la resta de les terres ribagorçanes aquesta relació entre agricultura i ramaderia no és tan estreta, ja que la ramaderia industrial, que és la més difosa en la zona en detriment de l’extensiva, no necessita farratges tradicionals. La ramaderia industrial es dedica a l’engreix de tota mena de bestiar, en especial el porcí, i l’obtenció de corders o anyells.
La indústria local no s’ha desenvolupat, llevat dels sectors lligats a interessos externs. D’indústria manufacturera, per manca de bones comunicacions, pràcticament no se’n troba, i la que hi ha és de caràcter local o poc evolucionada i molt allunyada tècnicament de la que es pot trobar a la resta de les comarques catalanes. La majoria d’empreses són de caràcter familiar i hi predomina la indústria alimentària que aprofita els recursos del país, com també l’energia que proporcionen les diferents centrals hidroelèctriques. La indústria de transformació de la fusta també és notable, encara que la massa forestal no és prou valuosa per nodrir-la i s’ha d’importar primera matèria de la Vall d’Aran i del País Basc.
El subsector no facturer és força considerable, atès que la producció d’energia hidroelèctrica és molt important en tota la comarca, i el desenvolupament de la construcció. L’embassament de Barasona, acabat el 1905, forneix d’energia i, en especial, de regatge Aragó i Catalunya. La majoria de les centrals, però, es construïren als anys cinquanta i seixanta, en funció de la demanda de corrent elèctric de l’àrea industrial barcelonina. L’explotació de la Noguera Ribagorçana per part de l’ENHER és tot un exemple d’optimització i d’aprofitament al màxim dels recursos energètics. Les principals centrals són: Llauset, Senet, Bono, Baserca-Moralets, Vilaller, Valira, Caldes de Boí, Boí, Llesp, el Pont de Suert, Escales, el Pont de Montanyana i Canelles. La capçalera de l’Éssera també és ben aprofitada per les centrals de Grist, Llinsoles, Sessué, Seira i Argoné.
És segurament en el turisme on aquesta comarca té el seu motor de desenvolupament econòmic, tant present com futur. Diversos factors —balnearis de Caldes de Boí i de Benasc, Parc Nacional d’Aigüestortes, el massís de la Maladeta, el patrimoni arquitectònic, el paisatge i el clima en general— fan d’aquesta zona un dels principals focus d’atracció del turisme de qualitat que busca un contacte directe amb la natura.
L’estació de Cerllé, juntament amb la de Boí-Taüll de recent obertura, ofereixen al públic un seguit d’instal·lacions per a la pràctica de l’esquí, la qual cosa ha originat un turisme hivernal que complementa el dels mesos d’estiu. Aquesta expansió turística ha incentivat el sector de la construcció en tota la comarca; només cal dir que bona part de les cases que es construeixen són destinades a segones residències. Aquest turisme, en incentivar l’economia comarcal, crea expectatives de futur per als joves i, per tant, frena l’emigració d’aquest sector de població.
Els municipis que configuren la Ribagorça són: Areny de Noguera, Benasc, Benavarri, Beranui, Bissaürri, Bonansa, Campo, Capella, Castigaleu, Castilló de Sos, Estopanyà, Foradada, Gia, Graus, Lasquarri, Monesma i Queixigar, Montanui, les Paüls, Perarrua, la Pobla de Castre, la Pobla de Roda, el Pont de Montanyana, el Pont de Suert, Santa Liestra, Saünc, Seira, Sessué, Sopeira, Tolba, Tor-la-ribera, la Vall de Bardaixí, la Vall de Boí, la Vall de Lierp, Viacamp, Vilaller i Vilanova d’Éssera.
Bibliografia
- M. Daumas: La vie rurale dans le Haut-Aragon Oriental, CSIC, Madrid 1976.
- R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1981.
- Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 12, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alta Ribagorça, Ribagorça i Llitera, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1995, pàgs. 235-382.
- Grup d’Estudis de l’Alt Pirineu: El Pallars Jussà. Estructura sòcio-econòmica i territorial del Pallars Jussà i de l’Alta Ribagorça, Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona 1981.
- J.A. Plana i Castellví: Estudi climàtic i balanç hídric de la comarca de la Noguera Ribagorçana, IEC, Barcelona 1985.
- LI. Solé i Sabarís: Los Pirineos. El medio y el hombre, ed. Alberto Martín, Barcelona 1958.
- Li. Solé I Sabarís: Los Pirineos. El medio y el hombre, ed. Alberto Martín, Barcelona 1958.
- LI. Solé i Sabarís: Geografia de Catalunya, ed. Aedos, Barcelona 1984, pàgs. 55-66.
- M.A. Vila: La comarca de l’Alta Ribagorça, col l. “Població i territori”, núm. 6, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1990.