Adolf (888-922)
Originari de la Cerdanya, fou canonge de la seu d’Urgell. Potser com a ardiaca de Pallars tingué cura pastoral d’aquest territori. Quan el prevere Esclua protagonitzà un cisma en l’Església urgellesa i s’atribuí facultats metropolitanes, ho aprofità el comte Ramon I de Pallars-Ribagorça per a segregar les seves terres i erigir-hi un nou bisbat a favor d’Adolf (888), tal vegada amb el suport de bisbes gascons. Fracassat el projecte d’Esclua (892), Adolf continuà titulant-se bisbe de Pallars. Sembla, però, que uns anys després, amb la pèrdua de prestigi del comte Ramon, Adolf se sotmeté a la seu d’Urgell, car l’any 909 apareix a la canònica d’Urgell sense títol diocesà. El concili de Fontcoberta (911) liquidà la qüestió i decidí la desaparició del novell bisbat pallarès a la mort o renúncia d’Adolf. D’aleshores ençà hom el troba actuant vora Nantigís d’Urgell en la reforma monàstica (914) i vora altres bisbes de la Narbonesa en l’elecció de Jordi de Vic (914). Quan el mateix comte Ramon, essent a Gerri, reconegué Radulf d’Urgell com a bisbe propi (923), es pot donar per acabada aquesta primera temptativa d’independència diocesana.
Ató (924-955)
Fill del comte Ramon I de Pallars-Ribagorça i de la seva primera esposa Ginigenta Asnar. Segons la Crònica d’Alaó, participà activament en l’alliberament del país, després de dues terribles incursions musulmanes, cosa que es jutjaria suficient per a l’erecció d’un nou bisbat en aquestes terres, a desgrat dels vells drets urgellesos. Aprofitant la vacant arxiepiscopal es féu consagrar bisbe, independentment d’Urgell. Mancat d’una seu estable, es titulà únicament bisbe “per la gràcia de Déu”, però exercí el seu ministeri en els territoris controlats per la família, és a dir, Pallars, Ribagorça, Sobrarb i l’Aran, vall que a més a més governà. Consten diverses accions seves que afavoriren el renovellament monàstic al país amb la introducció de la regla de sant Benet. Vers el 930 consagrà l’església abacial i, si més no, reformà Sant Andreu de Barravés. Féu el mateix a Lavaix, que dirigí personalment (939) i dotà (947). Ell i el seu germà Isarn fundaren el monestir del Burgal (945). A partir de mitjan segle X, la política comtal pallaresa s’inclinà cada vegada més vers llevant, de manera que el monestir del Burgal fou transferit a la Grassa (950) i Ató presul anà vora el comte Borrell (955). El bisbe Guisad II d’Urgell, per la seva banda, obtingué del papa Agapit II una butlla confirmatoria dels antics límits carolingis. Mentrestant, però, s’ultimaven els preparatius per assegurar la continuïtat de la diòcesi a terres del migjorn, amb seu a Roda de Ribagorça. El seu epitafi diu que les seves despulles descansen a Roda, que celebrava l’aniversari cada 2 d’abril.
Odesind (955-976)
Fill de Ramon II i Garsenda de Fesenzac, comtes de Ribagorça, que gestionaren al seu favor la creació de la seu de Roda. Ara per ara, no es pot acceptar la versió de la Crònica d’Alaó que el fa successor de l’abat Oriolf. Odesind es titulà per primera vegada bisbe de la santa seu de Ribagorça (970), regí els territoris comtals i obrà amb total independència de la seu d’Urgell. Odesind desplegà una activitat pastoral notable, manifestada en les notícies d’esglésies consagrades: Sant Vicenç de Roda com a nova catedral (957), Santa Maria de Bardaixí (960), Santa Cecília de Fontova (961), Santa Maria d’Iscles (967), Sant Esteve del Mall (971), Santa Maria de Pedrui (972), Sant Adrià de Pallars. A més prosseguí la reforma monàstica i, amb l’ajuda de l’abat Quint de Lavaix, introduí la regla de sant Benet en poderoses abadies com Alaó o Ovarra. Així veié reconeguda la seva preeminència i aconseguí consolidar les febles bases de l’autoritat episcopal al país. Ensems amb altres membres de la família comtal exercí tasques de cogovern, bé directament (955), bé com a representat (964). El bisbe Odesind és esmentat per darrera vegada l’any 975. Consta que fou enterrat a la seva seu de Roda.
Eimeric (976-1017)
Es creu que era d’ascendència narbonesa, un jove familiar de l’arquebisbe Eimeric que aquest s’emportà amb motiu del viatge a Alaó (970). Ja exercia d’ardiaca a Ribagorça l’any 971. La família comtal va veure segurament amb bons ulls la seva promoció a la mitra de Ribagorça. La seva llarga regència contribuí a consolidar definitivament la seu de Roda, tot i els difícils temps que li tocaren viure. Eimeric hagué d’enfrontar-se a problemes com la pèrdua del suport polític, la intromissió de bisbes veïns o el període d’hegemonia musulmana. Desenvolupà una intensa tasca cultural, litúrgica i pastoral. El 976 consagrà l’església abacial d’Alaó i, anys després, les esglésies d’Esplugafreda, els Molins (978, 987), Lastanosa (988), Eroles (Fígols) de Pallars (998), Lacera (1005), Rallui (1007), Lavaix (1015) i Fontova (1016). Els trasbalsos polítics l’obligaren a buscar ajuda en els comtes de Pallars i, consegüentment, en els bisbes d’Urgell, que aprofitaren l’ocasió per a retreure les aspiracions metropolitanes. L’atansament a llevant (991) no fou ben entès per tothom, car un bisbe Jacob (de Lleida?) consagrà la Mare de Déu de Güel (996), vora la seu de Roda. Les desgràcies culminaren l’any 1006 quan els musulmans destruïren el país i van capturar el bisbe Eimeric a Roda. Eimeric deixà un seu nebot com a hostatge i marxà a França per poder pagar-ne el rescat. Com que el territori de Roda està aleshores sota domini àrab, trobem les empremtes d’un nou bisbe mossàrab, Joan de Saragossa, que dedicà de bell nou Sant Esteve del Mall (1010), mentre que la seu del bisbe Eimeric hagué de traslladar-se a Llesp. Eimeric acabà enfrontant-se als pròcers del país i el comte Sunyer, que, segons la Crònica d’Alaó, aprofità la situació per a dividir el bisbat. En aquestes circumstàncies, certament deplorables, el bisbe Eimeric reconegué a Roma les pretensions territorials d’Urgell (1012) i no pogué fer altra cosa que reivindicar els drets episcopals a Lavaix (1015). A la seva mort, els seus parents de Llesp es quedaren béns de la catedral i les seves despulles foren traslladades a Roda.
Borrell (1017-1027)
Era fill d’una tal Riquilda, que F. Valls i Taberner identifica amb Riquilda d’Adlot, germana del comte Sunyer I de Pallars. Provenia d’una notable nissaga de juristes. Consta la seva activitat com a jutge i escrivent comtal (1007). Mort el bisbe Eimeric, sense seu pròpia i vacant la metropolitana, l’elecció de Borrell hagué de fer-se a la seu d’Urgell, que posseïa el títol d’església en cap. Segons la Crònica d’Alaó, Borrell era el candidat dels abats ribagorçans, però l’acta electoral especifica també la compareixença a la seu del clergat de Roda i dels nobles fidels, encapçalats per l’il-lustre comte Guillem, els quals l’aclamaren per unanimitat, comptant amb l’aquiescència del bisbe Ermengol d’Urgell. Seguidament, Borrell hagué de retre jurament de fidelitat a l’Església i als bisbes d’Urgell. Va ésser consagrat i entronitzat pel seu senyor, el bisbe Ermengol, acompanyat pels bisbes Adalbert de Carcassona i Pere de Comenge. Des d’aleshores, Borrell es titulà bisbe de Ribagorça. Se sap que consagrà diverses esglésies: el Coll de Roda (1018), la Feixa de Serradui (1018), Tella al Sobrarb (1019), Nocelles (1023) i Montanyana (1026). Al marge de la qüestió aranesa, Borrell continuà regint els territoris tradicionals de la diòcesi, bé que la situació política cada vegada era més complicada i els drets episcopals eren mediatitzats per tothom. No és ben coneguda la seva tasca com a reconstructor de la destruida ciutat i seu de Roda (1018), però sens dubte fou important, com ho confirma el testament de la vescomtessa Guisla de Conflent, mare del bisbe Ermengol, on hi ha una deixa a favor del bisbat de Roda (1025). Així, doncs, les bones relacions amb Urgell continuaren malgrat l’arribada de la dinastia pamplonesa. Fou enterrat a la seu de Roda, un 25 de febrer, segons l’aniversari.
Arnulf (1028-1064, 1076-1077)
De procedència desconeguda, potser era natural de l’Empordà. Devia ser bastant jove quan, segons la Crònica d’Alaó, va ésser elegit i consagrat a Bordeus, versemblantment, a instàncies de Sanç III de Pamplona, que recuperà el territori de Roda i volgué obtenir la independència eclesiàstica respecte a Urgell i la metròpoli de Narbona. De fet, en aquest temps el bisbe Arnulf de Ribagorça esdevingué un cortesà més en el seguici reial per terres navarreses. La troballa a Estada i el trasllat a Roda de les relíquies de sant Valeri, bisbe de Saragossa, donaren gran renom a la restauració de la catedral, que finalment Arnulf consagrà i dotà convenientment vers l’any 1035. També afavorí l’organització de canòniques a Roda i a Sant Esteve del Mall. Tot canvià, però, amb els fills del rei navarrès: l’aliança Aragó-Urgell suposà la tornada a la subjecció urgel·litana. Ramir I d’Aragó reconegué a favor d’Eribau d’Urgell la jurisdicció sobre els antics territoris, hi afegí el territori de Roda i es féu feudatari del bisbe (1040). Tanmateix, Arnulf continuà en el seu càrrec i fou el primer a titularse “bisbe per la gràcia de Déu de la santa església de Roda”. Més greu per als interessos diocesans fou la pèrdua dels territoris del Sobrarb, que en el futur passaren als bisbes d’Aragó-Jaca (1044). La major part de les seves actuacions es registren al costat dels bisbes d’Urgell i en les grans reunions de la Narbonesa. Consagrà Sant Salvador d’Àger (1048) puix que mantenia gran amistat amb l’abat Guillem i el sacerdot Arnau de la seu d’Urgell (1054). Dedicà Sant Fèlix d’Aïnsa, cosa que indica almenys la continuïtat de relacions amb el monestir de Sant Victorià d’Assan (1061). Semblantment féu a Visalibons (1060). Poc després, tal com anuncien les famoses actes del concili de Jaca, el bisbe Arnulf fou deposat pel nou rei Sanç Ramírez, que capgirà la política eclesiàstica coincidint amb la intervenció activa de la Santa Seu. S’ha dit que Arnulf era un obstacle per a la nova política de renovació i d’independència, tan lligat com estava als bisbes simoníacs. Arnulf no fou pas expulsat del bisbat sinó que es retirà a la segona seu de Llesp; així ho dóna a entendre la seva estada a Lavaix (1065). Sembla que fou rehabilitat pel mateix rei amb motiu d’haver estat deposat el seu successor Salomó (1076). El seu pontificat finí poc després de l’estiu del 1077, quan deixà a la seu de Sant Vicenç alguns béns. Les seves despulles són també a Roda.
Salomó (1064-1075)
Monjo de Ripoll, ha estat identificat amb un membre destacat d’aquesta famosa escola. Això degué contribuir força a elevar el nivell cultural de Roda. Inaugurà la llista de monjos promoguts a la mitra de Roda, amb l’encàrrec de posar en pràctica la reforma eclesiàstica. En el seu nomenament degueren intervenir el rei Sanç Ramírez i el cardenal legat Hug Candi, els quals es proposaren trencar els lligams de dependència i consolidar una veritable diòcesi. Sembla que l’afer va ser portat en secret, car Salomó fou consagrat al monestir de Sant Victorià d’Assan, sense que constin els oficiants. Probablement obtingué ja jurisdicció sobre la ciutat de Barbastre (1064-65), conquesta efímera però precedent important en la futura expansió fins l’Alcanadre. L’any 1068 el rei Sanç Ramírez, després d’encomanar el seu regne a la càtedra de Sant Pere, decidí restaurar la seu de Roda en les antigues prerrogatives i per això li reconegué els drets envaïts i conculcats, uní els monestirs d’Alaó, Barravés i Cavallera a la canònica i la dotà amb la mateixa ciutat i diversos béns. Tot seguit el bisbe Salomó participà en el concili de Girona, i d’acord amb el programa gregorià s’esforçà per alliberar l’Església del poder dels laics, malgrat els greus problemes en els aspectes religiós i pastoral davant la prepotència dels senyors feudals. Acabà enfrontant-se als seus valedors, segons sembla, a causa de no acceptar el projecte de crear un gran abadiat immune a Sant Victorià, al marge de la seva autoritat, ni tampoc l’hegemonia dels monjos occitans. De fet, els dos bisbes del regne es rebel·laren llavors contra el rei i aquest demanà a Gregori VII que els deposés per poc competents (1074), a la qual cosa el papa accedí. Foragitat de la diòcesi, es retirà al seu antic monestir, bé que encara assistí al concili de Girona-Besalú (1077-78). Encara vivia l’any 1095 quan, a requesta del rei Pere i del bisbe de Roda, féu un report sobre l’estat de la diòcesi subratllant la total subjecció de Sant Victorià i d’altres annexes. Morí ja molt vell l’any 1097, a Ripoll. Els canonges de Roda li dedicaven un ofici cada 15 de gener.
Ramon Dalmau (1077-1094)
Era probablement català, tal vegada de Frontanyà (Berguedà). Fou un personatge clau del bisbat de Roda. Era persona de confiança de Gregori VII, però la seva designació resultà problemàtica pel fet que vivien encara els dos titulars anteriors de la seu i, probablement, tant el rei com l’abat Frotard apostaven per un segon candidat monjo, l’anomenat Pere de Roda, després imposat a la seu de Pamplona (1084). El legat Amat d’Oloró li proporcionà l’elecció canònica aplegant tot un concili a Terrantona (1076). Seguidament se l’emportà a Roma, on obtingué la consagració del candidat i un important privilegi per a la diòcesi, que donà a la seu de Roda una personalitat fora de discussió (1077). Una lletra de recomanació al rei Sanç Ramírez, la mort del bisbe Arnulf i les gestions del legat Ricard a Ripoll (1078) confirmaren Ramon Dalmau en el càrrec. L’acció de govern del nou bisbe fou diversa i complexa. Redreçà la vida monacal a Alaó posant-hi com a abat el monjo Bernat de Sant Victorià (1078), però finalment hagué d’acceptar la constitució d’una gran abadia exempta de la seva autoritat a Sant Victorià (1091). Dissenyà l’expansió del bisbat cap al migdia fixant la línia divisòria amb la diòcesi de Jaca en els cursos del Cinca-Alcanadre (1080); així consolidà Alquèssar, incorporà Montsó (1089) i preparà l’adscripció de Barbastre. Per això promogué la recerca històrica, per tal de fonamentar uns orígens remots de la seva seu (Ictosa) que justificarien el trasllat definitiu a Lleida. Va saber atreure’s els optimats del regne i, quan va caldre, va saber com fer-se respectar. Ramon Dalmau va guanyar-se el favor reial, especialment d’ençà que va triomfar la política pro-franca i va caure en desgràcia el bisbe de Jaca, germà del rei (1082). Ell mateix va participar en diverses campanyes militars. Figura entre els presoners de la batalla de Morella (1084) i va ésser company d’armes del vescomte d’Àger (1091). Com a bon diplomàtic, intervingué en disputes de renom; féu d’àrbitre entre els comtes pallaresos. El seu prestigi anà en augment amb motiu de l’arribada de l’infant Pere Sanç, de primer rei de Ribagorça (1085), de tal manera que hom el considerava com l’única persona que podia fer ombra al llavors totpoderós legat Frotard de Tomeres. D’aquesta manera Ramon Dalmau va obtenir restitucions i dotalies per a la seva seu i per als seus homes, especialment per part dels reis (1081, 1085), i l’elecció canònica dels futurs bisbes (1087), cosa que va confirmar el legat Gualter d’Albí i que assegurava la independència de l’església de Roda. Va introduir la vida comunitària a la canònica de Sant Vicenç de Roda (1092) i la va dotar convenientment (1092), tot assenyalant les obligacions envers la mensa de les dignitats foranes (1093). Al final del seus dies va deixar-ho tot a la canònica de la seu. Segons l’obituari va morir un 21 de juny.
Llop Fortunyons de Biscarra (1095-1096)
Probablement pertanyia a un noble llinatge de Sobrarb. Consta que participà activament en la reconquesta. Devia ser, doncs, el candidat de la noblesa que en un ambient de croada fou elegit pels canonges i el poble de Roda, amb l’aquiescència de Pere I de Ribagorça, i consagrat pel papa Urbà II, tal vegada aprofitant el sínode de Clermont. La seva acció de govern restà força limitada pels esdeveniments i el patrimoni episcopal, al marge de la canònica, que cada vegada era més migrat. Tant el rei com els seus pròcers obtingueren privilegi pontifici de lliure disposició en les esglésies de les noves terres (1095). La seva actuació a la capçalera de la Noguera fou ràpidament impugnada pel bisbe Ot d’Urgell. L’abadia sobrarbesa de Sant Victorià d’Assan no li reconegué cap tipus de subjecció. En fi, era imminent la conquesta d’Osca i la consegüent erecció de la seu Jaca-Osca feia preveure la pèrdua de favor de què gaudia. Tot plegat féu que el bisbe Llop renunciés voluntàriamentel càrrec, o com diu la Crònica d’Alaó: el deixà i manifestà no voler-lo. Anys després, un homònim seu, tal vegada ell mateix, consta com a ardiaca i prepòsit de la catedral d’Osca (1104). Hom el recorda, tanmateix, com enterrat a Roda.
Ponç (1097-1104)
Podria ésser originari de l’Empordà. Es coneixen els noms de dos germans seus dits Alfons i Esteve, la seva professió al monestir de Santa Fe de Conques, el qual afavorí i on dedicà un altar, i la seva actuació com a visitador al regne de monestirs benedictins. Es creu que era el candidat de l’abat Frotard, però, sens dubte, posseïa totes les qualitats i habilitats necessàries per a solucionar els desastres del seu antecessor, al cap i a la fi un militar poc versat en l’engranatge eclesiàstic. Elegit pel poble de Roda, amb l’aprovació reial, fou consagrat a Roma per Urbà II, el qual, coneixedor de la situació, li conferí una lletra on li pregava obediència i humilitat. De retorn de Roma, assistí al concili de Girona (1097), vora l’influent legat Bernat de Toledo, amb qui tractà sovint. No fou pas aquest l’únic viatge a Roma del bisbe Ponç, que en les seves anades i tornades mantingué molts contactes amb bisbes catalans. L’any següent tornà a Roma en companyia de l’abat Frotard, que portava un important present reial, mil mancusos d’or pel tribut vassallàtic dels dos darrers anys. Lògicament, Urbà II accedí a totes les peticions plantejades: el trasllat de la seu a Barbastre amb vista al definitiu a Lleida, terres que mentrestant li eren adscrites malgrat les ambicions d’Osca i d’Urgell; un mandat contra les pretensions metropolitanes del bisbe Ot d’Urgell, que acabà amb la llarga polèmica; i la confirmació dels estatuts de Sant Vicenç, model que el bisbe Ponç estengué a les canòniques de Mur i d’Àger. La reacció del bisbe Ot no es féu esperar i aconseguí del comte Pere Ramon l’adscripció de les seves esglésies de la Noguera (1099), però la resposta del nostre prelat no fou menys contundent i recaptà del nou pontífex, Pasqual II, un privilegi confirmatori dels límits diocesans que anaven des del Cinca i Barbastre fins més enllà de Lavaix i Almenar (1100). Des d’aleshores, es titulà també bisbe de Barbastre. Conquerida aquesta ciutat, el bisbe Ponç consagrà la nova seu a la Mare de Déu, la dotà amb els termes de la primitiva diòcesi de Lleida fins a l’Alcanadre (1101), organitzà la canònica amb el traspàs de dignitats i hi afavorí l’arribada de monestirs forans per tal de suplir les mancances pastorals. Dedicà també altres esglésies a Fontova (1103), Calassanç (1103) i Llert (1104) i n’arranjà moltes més al Baix Cinca. Fou nomenat àrbitre en les disputes del bisbe d’Osca amb les comunitats religioses, i comptà alhora amb la confiança del rei i de Roma. Es relacionà amb membres eminents de la cúria, als quals plantejà un llarg formulari sobre qüestions litúrgiques i canòniques. Finalment, envià una legació a la Santa Seu que obtingué la condemna del bisbe Esteve d’Osca i una carta col·lectiva al rei, al comte d’Urgell i al vescomte d’Àger per tal que col·laboressin amb el futur bisbe de Lleida. Després d’una llarga malaltia morí el 12 de setembre a Sant Bertran de Comenge, on encara se’l venera com sant Ebonci. L’aniversari de Roda se celebrava cada 27 de juny.
Ramon Guillem (1104-1126)
Era natural de Durban (Arièja), de família noble; hi ha qui el fa fill dels comtes de Tolosa, Guillem V i Matilde. Professà com a canonge regular de Sant Antoni de Frèdoles, des d’on fou promogut al priorat de Sant Serni de Tolosa (1100). A proposta del rei Pere I, fou elegit pels canonges de Roda per unanimitat, cosa que confirmà el nou rei Alfons I el Bataller. Fou consagrat com a bisbe de Roda-Barbastre per l’arquebisbe Bernat de Toledo, legat papal, a la nova seu; tot seguit topà amb els vells problemes de la diòcesi de Roda, agreujats per les pretensions de l’influent bisbe Esteve d’Osca sobre el territori de Barbastre, al·legant les fronteres tradicionals del Cinca. La seva activitat pastoral fou intensa, com ho demostren les consagracions del Ru (1104), Aler (1105), l’oratori de Roda (1107), Fornillos i Viu de Llevata (1108), Merli (1122), Alaó (1123) i Santa Maria i Sant Climent de Taüll (1123), a més de sengles altars a Alquèssar i Roda (1113, 1125). Se’l considera l’autèntic mecenes de l’esplendor artística que visqué el país. Recaptà un important privilegi de Pasqual II que presenta per primera vegada la teoria de la fugida dels bisbes de Lleida a les muntanyes de Roda, i per tant li foren atribuïdes les antigues parròquies al migjorn d’Isona i Fonts, amb les ciutats de Balaguer, Tamarit i Fraga (1110); en conseqüència, el papa requería Urgell la seva restitució (1110, 1112). Imbuït per ideals reformistes però mancat de tacte i potser d’energia, el bisbe Ramon Guillem volgué imposar el dret eclesiàstic a tothom per igual, com ara els comtes de Pallars (1105), el monestir de Lavaix (1108) o els nobles de la frontera, acostumats com estaven a gaudir de les rendes eclesiàstiques en llur propi benefici. Aquesta iniciativa pastoral, malgrat el suport de Roma (1113), afavorí les ambicions dels prelats veïns de tal manera que Ot d’Urgell recuperà Lavaix (1112) i Esteve d’Osca, instigat pel rei, entrà per la força a Barbastre i el foragità per sempre més d’aquesta seu (1116). Refugiat a Roda, el bisbe Ramon obtingué sengles condemnes de Roma, però sense efecte. Ramon de Roda apel·là també la cúria reial en diverses ocasions però Alfons I el Bataller no hi volgué intervenir, després de l’anul·lació matrimonial (1115). En aquestes circumstàncies, cultivà l’amistat de l’arquebisbe de Tarragona, Oleguer (1118), i participà vora el monarca en les campanyes militars (1121). En una acció heroica per terres andaluses (1125), el bisbe Ramon Guillem patí grans penalitats i guarí molts expedicionaris; morí en el retorn, quan ja era a Osca, i va ser immediatament traslladat a Roda, on se’n conserven les relíquies i tota mena de records i se celebrava l’aniversari el 21 de juny amb ofici propi. De seguida fou venerat com a sant, fins i tot pel mateix rei. Ramir II el considerà ja patró de Roda i el canonge Elies escriví la seva vida.
Esteve (1126-1127)
La seva procedència és controvertida. Segons alguns devia ser monjo d’Alaó o de Tomeres. La historiografia aragonesa l’identifica amb l’homònim bisbe d’Osca, cosa difícil de creure. Ja en vida del bisbe Ponç apareix un seu germà dit Esteve com a canonge de Roda. Versemblantment aquest Esteve fou elegit pels seus companys de Roda per a ocupar la difícil successió que deixava el seu predecessor. Que comptà amb l’aprovació reial, ho confirma la seva compareixença vora Alfons I en la famosa campanya d’aquell estiu mateix contra Lleida. Després del fracàs i de les condicions imposades per Ramon Berenguer III, tal vegada desil·lusionat, diuen els cronistes que no volgué ésser consagrat bisbe d’aquesta diòcesi. Esteve no abandonà pas la canònica de Sant Vicenç, on féu de xantre i d’escrivent (1145).
Pere Guillem (1127-1134)
Devia ser originari del país. Un homònim professà al monestir d’Alaó i aportà béns a Castanesa (1101). Després, d’acord amb la Crònica d’Alaó, fou també monjo de Sant Victorià d’Assan. Consta instrumentalment que en el moment de la seva elecció era abat d’Irache (Navarra). La mort del bisbe Esteve d’Osca (1130) comportà un capgirament de la situació política, de manera que Pere Guillem recuperà la seu de Barbastre i àdhuc un canonge de Roda, Arnau Dodó, fou promogut en aquella mitra. Com a bisbe de Roda i Barbastre, títols que des d’aleshores compaginà, apareix per primera vegada en la solemne consagració de Tolba, suposada antiga seu d’Ictosa, vora dos dels principals valedors, l’arquebisbe Oleguer de Tarragona i el bisbe de Vic Ramon Gaufred (1130). Seguidament, celebrà concili a Roda amb l’assistència del bisbe d’Osca, en pau i confraternitat. Amb tot, els d’Osca persistien en les seves pretensions sobre Barbastre. El rei Alfons I, interessat en l’expansió cap al llevant, abandonà el setge de Fraga i reuní cúria a Pamplona per tractar sobre l’assumpte, en presència del cardenal legat Bosó (1133). Nomenats els àrbitres, vistes les proves aportades per una banda i l’altra, la decisió fou totalment favorable a la causa de Roda. El bisbe Pere fou ben conscient del perill almoràvit i per això assistí a la darrera fase del setge de Fraga, on encara tingué temps de solucionar el llarg plet dels abats de Perarrua. Allí era quan es va produir el desastre i, igual que molts companys, fou mort el 19 de juliol de 1134.
Ramir d’Aragó (1134-1135)
Infant del casal aragonès, dit el Monjo. El seu pare, Sanç Ramírez, confià la seva formació a l’abat Frotard de Sant Ponç de Tomeres (1093). Després, el seu germà el rei Alfons I el Bataller el promogué successivament al govern de l’abadia de Sahagún i als bisbats de Burgos (1114) i de Pamplona, càrrecs que no arribà a ocupar mai, i també li confià momentàniament les tinences de Montsó i Boïl (1110). Residia a Sant Pere el Vell d’Osca, priorat del dit monestir llenguadocià, quan fou designat pel concili a la càtedra de Roda-Barbastre, es creu que per imposició del seu germà Alfons I. Mort aquest pocs dies després sense descendència, havent fet un testament absurd, elegiren Ramir com a rei, considerant-lo amb el millor dret successori. Explica ell mateix, electe bisbe de Roda, haver acceptat amb bon ànim la potestat reial per necessitat del poble i per a tranquil·litat de l’Església. Des d’aleshores compaginà ambdós títols. Com a pontífex tenia el suport de l’arquebisbe de Tarragona i podia oposar-se millor a l’arbitratge ineludible de Roma, de la qual el regne era feudatari. Tanmateix, la cúria d’lnnocenci II es pronuncià finalment a favor dels llunyans hereus d’Alfons I el Bataller, els ordes militars, i Ramir d’Aragó hagué de renunciar a l’elecció episcopal per tal de restaurar la dinastia mitjançant el matrimoni amb Agnès de Poitiers (1135). En el breu període d’acció pastoral, encara no un any, el bisbe Ramir confirmà la unió de Barbastre i els seus límits diocesans, dotà amb generositat la canònica de Sant Vicenç, reformà i amplià les obres de la seu i donà impuls al moviment literari. Després d’això, Ramir d’Aragó assegurà la continuïtat del bisbat i del regne en les persones de Gaufred, que col·locà al capdavant del bisbat (1136), i de Ramon Berenguer IV, a qui transferí el regne amb tots els seus drets (1137) com a espós de la seva filla, la princesa Peronella; abans, però, encara augmentà la dotalia de Roda. Finalment, es retirà al priorat de Sant Pere el Vell d’Osca, on visqué força anys (1157).
Gaufred (1136-1143)
Monjo de Sant Ponç de Tomeres, potser de procedència ripollesa. Fou preceptor i assistent de Ramir II d’Aragó, amb qui passà a Sant Pere el Vell d’Osca ocupant la filial de Santa Cecília. En renunciar Ramir II d’Aragó al bisbat, el promogué en la seva successió al càrrec episcopal. L’assemblea d’electors reunida a Barbastre demanà la seva consagració a Oleguer, arquebisbe de Tarragona, cosa que aquest no pogué dur a terme perquè el bisbe d’Osca aconseguí un interdicte pontifici aturant-la (1136). S’esdevingué tan sols en qüestió de mesos. L’any 1137 apareix Gaufred com a bisbe de Roda-Barbastre concedint indulgències a favor dels captius a Lleida. Durant els primers anys de govern comptà amb la protecció del seu amic Ramir II, que encara amplià més el patrimoni de la seu tot confirmant la unió de Barbastre i d’Alquèssar. La situació, però, canvià d’orientació quan aquest transferí els assumptes eclesiàstics al seu gendre Ramon Berenguer IV, molt més favorable a les pretensions d’Osca. La cúria papal presidida per Innocenci II, preveient el futur trasllat de la seu de Roda a Lleida, en terres fora del seu lligam feudal, acceptà les tesis d’Osca declarant apòcrifes les butlles d’Urbà II i Pasqual II, i ordenà a Gaufred la devolució dels territoris a ponent del Cinca (1139). Gaufred dilatà la tramesa, però Dodó d’Osca amb el seu exèrcit el féu fora de Barbastre. Amb tot, Gaufred inicià a Roma un llarg plet i, malgrat els requeriments en contra, retingué Alquèssar, Bielsa i Gistau. En aquesta conjuntura es va veure obligat a arribar a un acord amb el bisbe d’Urgell, a qui gairebé cedí tot l’ardiaconat de Pallars a més de reconèixer la seva autoritat en terres ribagorçanes regentades pels comtes de Pallars i d’Urgell (1140). Li quedava l’esperança d’arribar algun dia a la ciutat del Segre, i intervingué vora el príncep en el conveni amb els templers (1141) i en la recuperació de Montsó (1142). Així mateix, instal·là els hospitalers a Siscar, futur centre d’una comanda. Completà la xarxa d’esglésies romàniques als llocs més inhòspits, com Sant Adrià del Turbó (1140), consagrant també les de Cornudella, Vilarrué i les Paüls (1143). Tingué una especial cura de la canònica de Sant Vicenç i de la vida dels capitulars, regulant les racions que les dignitats havien d’aportar a la mensa conventual. Fou promotor del reconeixement dels seus predecessors, traslladant les relíquies de sant Ramon a una magnífica urna de marbre (1143). Persona d’una gran cultura, en el seu pontificat brillà l’escola catedralicia sota la direcció del mestre Guido. Deixà aquesta vida el 22 d’octubre de 1143. Les seves despulles descansen vora la porta del claustre; allí el seu epitafi inaugura el famós necrologi de Roda.
Guillem Pere de Cornudella i de Ravidats (1143-1176)
Fill de Pere Gausbert i d’Orraca de Ravidats, membres d’una noble família del país cognomenada Cornudella. Dedicat a la carrera eclesiàstica, fou criat i instruït a Sant Vicenç de Roda, d’on era ja canonge el 1110. Comptà amb la protecció del bisbe Gaufred, que el promogué a l’ardiaconat de Benasc (1138). Designat canònicament bisbe de Roda, amb l’aquiescència de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, apareix ja en el concili de Girona (1143). Els problemes fronterers amb Osca exigiren moure’s de pressa, car, sense privilegis, perillava fins i tot l’atribució de Lleida. Apel·là ràpidament a Roma, però dos breus pontificats no van permetre cap resolució. El nou papa Eugeni III donà sentència favorable al d’Osca (1145). Guillem Pere s’hi resistí, i arribaren noves butlles comminatòries fins que cedí Bielsa i Gistau (1148), bé que ni ell ni els successors deixaren de lluitar mai en el futur. Malgrat tot, retingué Alquèssar, que anys després traspassà al prelat de Tortosa. Mentrestant, d’acord amb les cròniques, destacà per les seves qualitats militars expugnant molts castells als àrabs, cosa que li valgué l’estima de Ramon Berenguer IV. Els acords que subscriví amb els ordes militars foren importants per a la conquesta de Lleida. Conquerida aquesta ciutat, Guillem Pere no esperà gens ni mica per consagrar la mesquita major com a nova seu de la diòcesi. Així mateix, organitzà el trasllat immediat a Lleida de bona part del capítol de Roda, homes i dignitats, béns i tresors. Amb tot, no oblidà pas la seu muntanyenca, a la qual mostrà una afecció especial i la qual indemnitzà amb tota mena de rendes, alous i privilegis (1151, 1161, 1170, 1171); hi fundà un aniversari per la seva ànima. Roda continuà amb l’estatut catedralici i els successors empraren el títol de bisbe de Lleida-Roda.