Aquest castell en època islàmica controlava la marca amb el comtat de Ribagorça. Conquerit en temps de la nova dinastia pamplonesa, en principi el seu domini estigué vinculat a un important llinatge indígena, els senyors de Rallui-Beranui. Sunyer Josfred es titulà senyor de Castigaleu entre el 1040 i el 1060. Els seus descendents, Ramon Sunyer i Rotlan Ramon, gaudiren del feu fins que aquest darrer va ésser declarat traïdor (1085). Tanmateix, ja el 1069 Ramon Dac, senyor de Cornudella, figura com a tinent de Castigaleu. Al segle XII la història del castell de Castigaleu és semblant a la del veí castell de Lluçars i per tant consta en poder dels comtes de Pallars Jussà, Bernat Ramon (1106) i Arnau Mir (1131-1178). Aquest comte lliurà per esponsalici el castell de Castigaleu amb els castlans i la vila amb les seves pertinences a la seva muller Òria d’Entença. Després, en el seu primer testament (1157), el concedí a l’orde de l’Hospital en tinença del seu hereu Ramon V, de manera que ambdues parts es dividirien el domini per la meitat; cosa que confirmà en la seva última voluntat (1171), una vegada morís la seva esposa. Sembla que aquestes disposicions no foren efectives perquè no foren acceptades per Alfons el Cast, que vers el 1190 conquerí Castigaleu, Montanyana i tot el comtat de Pallars.
Al final del segle XIII Castigaleu formava part de la senyoria de Ramon III d’Espés, partidari de la Unió. Al segle XIV, però, és consignat com un dels llocs de la Ribagorça que pagaven la quístia a la hisenda reial, i tot seguit restà integrat en el tercer comtat de Ribagorça. Els fogatjaments comtals li donen 36 focs (1381) i 46 morabatins (1385). A mitjan segle XVI el castell continuava en actiu. L’enquesta comtal el localitza al damunt del poble, entre el fossar de l’església i el riu Guart. Tanmateix, poc després probablement seria un dels castells enderrocats per les tropes de Felip II. Avui, de l’antic castell només en resta una casa fortificada en ruïnes amb una torre adossada, d’època moderna.