Segons la hipòtesi d’Abad y Lasierra, aquest mític castell era emplaçat damunt la vila de Vallabriga. En la visita que l’erudit féu a Ovarra (1772), anà a visitar els voltants del monestir i “en lo alto de una colina al poniente de dicha iglesia se hallan vestigios del antiguo castro Ripacurciense de que hablan sus escrituras”. Tanmateix, aquesta localització es contradiu amb les informacions instrumentals, puix que tant els falsos d’Ovarra com la donació de la comtessa Toda (1004) donen els següents termenals de la valle Ripacurcense. des del Grau d’Ares (N) fins al Grau de Sant Cristòfol (S), i des de l’Isàvena (E) “usque ad chastro Ripacurza”, que es trobava, per tant, a ponent, fins a la capçalera de la vall ribagorçana. Així, doncs, el primitiu centre polític de Ribagorça cal situar-lo vora la Torre (Tor-la-ribera) o, si més no, al massís del Turbó. L’explicació de per què no ha deixat pràcticament rastre aquest castell s’explicaria pel fet que en realitat es tractava d’un antic oppidum ibèric emplaçat en un alt fortificat que només era utilitzat com a muntanya-refugi en moments de greu perill. Aquesta era precisament la situació que es vivia els primers anys del segon mil·lenni, quan, com a conseqüència de les temibles incursions musulmanes, seria llavors reaprofitat pels ribagorçans. Amb anterioritat consta l’existència en aquesta vall d’un castell dit Puigcercós (941), que potser seria el mateix. En l’acta de consagració de Visalibons (1060) es fa esment d’un Puio Retundo al nord de Vilacarle. A l’edat moderna consta encara en actiu el castell de les Viles de Turbó, conegudes també per les Viles de Besaldric, l’única senyoria laica que persistí fins a la fi de l’antic règim.