Els vestigis d’aquest antic temple parroquial, amb un pilaret que en rememora l’existència, es localitzen al nord de Queixigar, en la petita vall del Fornó i vora la cruïlla de camins que menaven a Iscles i a Sant Esteve del Mall. D’acord amb aquest emplaçament, molt probablement Santa Maria de Puiasons correspon a l’església de Santa Maria, “en el riu prop del castell d’Iscles”, que havia estat edificada pel prevere Blanderic, fidel comtal, i que fou consagrada pel bisbe Odesind vers l’any 967 (segons una falsificació del segle XI); Blanderic morí sense disposar sobre qui havia de regir-la. L’any 980 el comte Unifred, en trobar-la ocupada per la vídua de Blanderic, cosa contrària a la llei, sense capellans ni monjos ni el fill del difunt Blanderic, la lliurà al monestir d’Alaó junt amb les altres esglésies que allí hi havia i tots els béns eclesiàstics de les cases i les terres des de l’Isàvena fins a la Noguera, de Monesma fins al Taió d’Aulet. Santa Maria de Puiasons es convertí així en el nucli de les possessions alaoneses en aquests altiplans, aleshores fronterers, que calia repoblar i consolidar.
Després, les noticies sobre aquesta església són exigües, però probablement degué entrar en una certa decadència a causa de l’erecció d’una nova església parroquial a Queixigar. (JBP)
De l’església de Santa Maria de Puiasons només resten vestigis de la planta, que mostren un edifici d’una sola nau construït amb un aparell de carreuó irregular, simplement escairat, disposat en filades uniformes que evoquen les formes constructives del segle XI. (JAA)