L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i altres edificacions militars de la Baixa Ribagorça anteriors al 1300.
J.E. Zamora i J. Boix
Mapa dels castells i altres edificacions militars de l’Alta Ribagorça anteriors al 1300.
J.E. Zamora i J. Boix
Al territori històric de la Ribagorça, que s’estén des del Pallars, a llevant, fins a la vall del Cinca, a ponent, podem diferenciar, d’una manera clara, una zona septentrional, organitzada des d’una època molt reculada en valls, i una zona meridional, que s’organitzà aviat com a terra de frontera. Els límits entre l’una i l’altra coincideixen, si fa no fa, amb els límits de les comarques de l’Alta i de la Baixa Ribagorça establerts en aquesta obra. Els congostos de Sopeira, a la Noguera Ribagorçana, de Serradui o d’Ovarra, a l’Isàvena, o de la zona de Campo, a l’Éssera, feien, com el congost de Collegats al Pallars, de límit entre unes valls septentrionals, defensades en primer lloc pel relleu, i unes contrades meridionals, més obertes a les planes del sud.
Tot i que, com ja veurem, potser l’organització territorial i defensiva que hi havia a totes dues comarques no era tan diferent en un moment anterior a l’època que estudiem, la necessitat, al segle XI, de crear una xarxa de fortificacions de frontera va comportar que els castells de les contrades meridionals fets al llarg d’aquest segle, alguns dels quals encara ara molt ben conservats, fossin diferents dels que, en aquest mateix moment posterior al canvi de mil·lenni, s’estaven construint a les valls pirinenques. Aquesta diferència era causada pels perills que hi havia a les terres de frontera i, sobretot, per la riquesa dels senyors que hi arribaren a tenir drets.
A l’Alta Ribagorça, segurament abans de l’any 1000, hi havia una sèrie de fortificacions en relació amb cadascun dels territoris o “valls”(*). Podem trobar-ne un exemple al castell de Sos, que controlava l’alta vall de l’Éssera (l’anomenada, abans de l’any 1000, “valle Sositana”). El castell era situat al turó, acabat al cim amb un petit planell allargat, que hi ha sobre el poble de Sos; restava a mig vessant de la vall, damunt del curs del riu i del camí que hi passava. Ara, per desgràcia, només podem fer una valoració de la importància que tingué aquesta fortificació, de la seva localització i de les característiques del lloc, ja que les restes actuals que recordin l’existència d’aquest important castell dels primers segles medievals són gairebé inexistents.
També tenien una posició estratègica llocs com Senyiu, a l’entrada de la vall de Castanesa (anomenada “valle Singicti” en època carolíngia), o Casterner de Noals, a l’entrada de la vall de Barravés. Potser Castelló de Tor tenia una certa importància amb relació a la vall de Boí. Així mateix, el lloc de Suert controlava el pas de la Noguera Ribagorçana i de l’anomenada vall de Suert.
De fet, la documentació de l’època carolíngia en aquestes contrades segurament reflecteix l’existència d’unes demarcacions anteriors a la conquesta franca o, fins i tot, d’un moment precedent a l’arribada dels musulmans. Així, per exemple, hi ha els esments d’un “pagus Sovertense”, en relació amb Suert, d’una “terra Castellionense”, en relació amb Castelló de Tor, d’un “territorio Lespetano”, en relació amb Llesp, o d’una “valle Boinam”, en relació amb Boí(*).
Si seguim cap al sud, ja a l’entrada de la Baixa Ribagorça, segurament, abans de l’any 1000, hauríem trobat una organització fruit d’una tradició en part semblant. Els documents parlen d’una “valle Ariniense”, en relació amb Areny, d’un “pago Orritense”, en relació amb Orrit (ara a la comarca del Pallars Jussà), d’una “valle Malliense”, en relació amb Sant Esteve del Mall, etc. En cadascun d’aquests llocs hi havia una fortificació, en algun cas molt notable.
Potser la més interessant és la d’Areny. Hi veiem un recinte molt ampli, que fa uns 200 m de llarg, orientat de nord-oest a sud-est. Sembla que hom encara hi pot endevinar l’existència d’un gran clos original, que fa de barrera a l’extrem més oriental, però que segurament seguia cap al nord-oest i almenys cloïa tot l’espai on ara hi ha les restes de l’església. Possiblement, en una data propera a l’any 1000, es reforçà aquest recinte amb una bestorre rectangular i es construí, a l’extrem nord-oest de la carena, un castell, amb una torre quadrangular i amb un recinte sobirà nou. És probable que, si no existia ja abans, es fes en aquest moment una muralla que unia els dos conjunts, de la qual, tanmateix, ara no resta gairebé res. Aquesta fortificació d’Areny és un dels castells medievals d’abans del segle XI més interessants de la Ribagorça i potser de tots els comtats catalans; és comparable, malgrat les grans diferències que hi ha, a un castell com el de Gelida (Alt Penedès), on també es fortificà un espai de carena. En aquest cas d’Areny, però, cal assenyalar, d’una banda, l’antigor d’alguna de les seves parets, que tenen un aparell i una forma que recorden tradicions antigues, i, de l’altra, la inexistència de formes corbes, que, en aquestes contrades ribagorçanes, sembla que no es difongueren fins poc després de l’any 1000 (al proper castell de Montanyana o al de Perarrua o en les bestorres dels de Falç o Fontova, per exemple) i que més a llevant ja eren usades abans d’aquesta data (per exemple a Ponts, a Meià, a Orenga o potser, fins i tot, al Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall).
A la Ribagorça podríem trobar molts altres recintes gairebé tan grans com el d’Areny, si bé, en general, amb poques restes de muralles. Un cas molt evident de clos fortificat de tradició antiga el descobrim a Güel, on, però, ara gairebé només podem veure un planell encimbellat que fa uns 100 m de llarg per uns 30 m d’ample; els murs hi són escassos.
Un altre exemple de recinte encimbellat el trobem al castell de Monesma, amb unes mides molt semblants a les del precedent. Així mateix, el recinte original de Roda, on s’instal·là la seu episcopal, segurament tenia unes característiques semblants; feia uns 125 m de llarg, per uns 75 m d’ample. Era situat al cim d’un planell, fàcilment defensable a causa dels espadats naturals, des d’on es podia controlar tot un territori ampli i el pas per la vall de l’Isàvena. Un cas encara més evident el trobem a Fontova, on l’altiplà fa uns 130 m de llarg per uns 30 m d’ample. És prou sabut que, en aquest cas, abans de construir-se la torre circular ja hi havia una fortificació i un lloc de poblament.
Si anem més cap a lievant, hem de fer esment dels recintes de Viacamp o de Benavarri, aquest darrer en curs d’excavació. A Viacamp trobem un clos que fa més de 100 m de llarg fins a les roques (i d’uns 180 m fins a l’extrem més sud-occidental), amb una amplada màxima de poc més de 30 m. En molts d’aquests closos encimbellats hi ha aljubs o cisternes o bé basses. Així, a Viacamp hi ha una bassa al costat de les roques meridionals. També hauríem trobat una bassa per al bestiar a Monesma o un aljub a Fontova, per exemple.
Al castell de Falç trobem un altre exemple de recinte ampli. En aquest indret, per sota de la torre i del recinte sobirà, a mig vessant, un ampli clos de muralles defensava tot el sector occidental del turó. L’aparell constructiu d’alguns trams d’aquesta muralla fa pensar que té un origen força antic.
Potser també podríem pensar que originàriament hi havia un castell refugi com els suara descrits, per exemple, al castell de Llaguarres —ara, però, massa transformat— o en alguns castells més meridionals, com el d’Estopanyà o el de Pilzà. S’ha dit també que el castell de Sant Esteve del Mall o el de Ribagorça podien ésser oppida i ésser semblants, per tant, a aquestes fortificacions primerenques, moltes de les quals fetes abans de l’any 1000(*).
Com a comparació, podem esmentar la fortificació que hi ha a Muro de Roda, indret ja situat a la comarca del Sobrarb, però encara a l’est del Cinca. La fortificació, en aquest cas, és un gran mur, conservat amb una alçada mitjana de 4 m, que tanca un espai situat al cim d’una serra i que té una longitud d’uns 150 m i una amplada de 50 m. S’hi han conservat quatre bestorres a la banda oriental, però potser en tingué més. Aquesta mena de clos de muralles, lloc de refugi, no és pas gaire diferent del que trobem nosaltres en tots aquests castells ribagorçans(*).
Dit tot això, creiem que cal anar una mica més enllà i proposar, com ja insinuàvem al començament, que tota la Ribagorça, tant l’Alta com la Baixa, en una època anterior a l’any 1000, tenia una organització de l’espai semblant, malgrat que en una zona tinguessin més importància les valls i a l’altra no. I, en aquesta organització, el paper del castell refugi o oppidum, centre d’un territori, hi era fonamental. Això devia ésser així a Sos, a Fontova, a Viacamp i fins i tot a Estopanyà. Malgrat les diferències, àdhuc una fortificació com la de Castre encaixa dins el tipus d’aquests recintes primerencs.
El castell de Castre és format per una muralla rectilínia defensada per quatre bestorres rectangulars, que clou el cim d’un turó, on hi havia una torre també de planta quadrangular. A l’interior del clos sembla que hi havia un aljub. Tenint present les característiques d’aquesta fortificació i el moment en què s’esdevingué la conquesta d’aquest lloc, hem de concloure que aquesta construcció segurament fou feta en època musulmana.
Cal pensar que segurament a la Ribagorça hi hagué tota una xarxa de fortificacions d’aquesta etapa precedent a la conquesta cristiana. És difícil, però, d’assegurar una etapa andalusina en castells com Benavarri —on cal esperar els resultats finals de les excavacions—, com Pilzà —ja en parlarem més avall— o com Llaguarres i l’Ametllera —situats en un vessant nord—, o, fins i tot, com Viacamp o Monesma(*). Evidentment, a aquests llocs possiblement fortificats en època islàmica, en podríem afegir molts d’altres, com Castigaleu, Jusseu, Capella, Graus, etc. Molt poc més a ponent, s’ha identificat el lloc de Muñones, a Secastella, amb el ḥiṣn d’al-Mūnš-Manyūniš, o el lloc d’Olvena, amb el castell d’Avena documentat a les fonts andalusines(*).
Al costat oposat, cristià, sobretot en contrades frontereres, a més de les grans fortificacions refugi, cap al segle X es feren alguns petits castells destinats a protegir i controlar les poblacions properes. En tenim un molt bon exemple en l’encimbellat castell de Cornudella. Aquesta petita fortalesa, que només fa uns 9 m de llarg per uns 4 m d’ample, fou bastida sobre la cresta rocosa, arran d’un espadat. Tot i que és un castell fet segurament abans de l’any 1000, ja anunciava com serien alguns dels castells feudals de després d’aquesta data. És molt diferent dels grans castells de tradició antiga i es pot emparentar, més aviat, amb nius d’àguiles semblants, com el castell primerenc de Prenafeta, construït també arran de la frontera, però molt més cap al sud-est, a la Conca de Barberà. També es pot relacionar amb castells segurament fronterers, com els de Soriana o Cabestany, bastits en aquesta mateixa comarca de la Ribagorça. O, encara més, cal relacionar-lo amb castells de vilatges abandonats, com el de Noufonts o, potser, com el de Sin, a Campo, que ja esmentarem més endavant en parlar de les excavacions arqueològiques que s’hi han fet aquests darrers anys.
Amb el canvi de mil·lenni, hi hagué transformacions importants en la forma de les fortificacions, que, sobretot a la Ribagorça, resten reflectides en els nous castells fronterers que es van construir al llarg del segle XI.
Això no obstant, és cert que, a les valls septentrionals, es crearen nombrosos castells feudals, en relació amb diversos pobles. A la vall de Boí, al costat del castell de tradició antiga (segurament Castelló de Tor, situat a l’entrada de l’esmentada vall), trobem diversos castells nous, com els de Durro, Barruera, Cardet i segurament també el de Boí o el del Grau de Castelló, nascuts a causa de la feudalització de la societat.
A l’Alta Ribagorça Occidental, al costat de fortificacions més velles, com les de Sos i potser Castillo de Sos, neixen nous castells, en relació amb gairebé cada poble, com, per exemple, els de Saünc, Gavàs, Veri, les Paüls, Espès, etc., dels quals, però, no ha restat gairebé res. Hauríem pogut trobar un procés semblant de construcció de nous castells en moltes altres comarques; per exemple, en algunes valls de la propera comarca del Pallars, els castells bastits en aquestes dates motivaren l’edificació de nous nuclis de poblament, les “forces"(*).
Pel que fa a la Ribagorça i al segle XI, el més notable és, però, el gran nombre de noves construccions defensives que foren edificades al llarg de la frontera, a les contrades meridionals del comtat. Aquestes fortificacions, que tenien unes característiques excepcionals, han arribat sovint molt ben conservades fins a nosaltres, fet que ens permet de fer-ne un estudi i una valoració. Podem esmentar les de Montanyana, Perarrua, Girbeta, Falç, Panillo, Fontova, Viacamp o Lluçars. I també cal tenir presents altres castells no tan ben conservats, però molt interessants, com els de Roda, Monesma, Llaguarres o, fins i tot, els de l’Ametllera (o de la Millera) i Bellmunt.
Tots aquests castells eren formats per una torre i per un recinte. Aquest clos podia ja existir en una època anterior, com en els exemples ja citats de Viacamp o de Fontova (on, això no obstant, degué ésser reforçat al segle XI). En altres casos, primerament es féu la torre i després el recinte, com veiem a Falç (recinte sobirà) i potser a Girbeta. De fet, aquests dos castells, malgrat totes les diferències, poden ésser comparats al castell de Mur (Pallars Jussà). Al castell de Girbeta, com al de Mur, la paret del clos sobirà, annex a la torre, té una forma arrodonida en un dels angles. Cal assenyalar també el fet que en el clos sobirà del castell de Falç hi hagués una bestorre semicircular, que també trobem als castells de Lluçars i de Fontova.
Un cas a part és segurament el castell de Panillo. En aquesta fortificació és possible que el recinte fos fet en un moment anterior a aquell en què es bastí la mateixa torre. La seva forma dentellada, amb cossos quadrangulars, mena de bestorres que surten del mur, en fan un recinte excepcional, que es pot comparar amb certes obres de tradició antiga.
Una de les característiques més notables de les torres d’aquests castells del segle XI és el fet de tenir la planta circular. Totes, llevat de la de Lluçars, són cilíndriques o bé tenen, en planta, una forma hemisfèrica (Perarrua i Monesma). Aquest fet les emparenta amb el conjunt de torres circulars que podem trobar al llarg de la frontera dels comtats catalans, com poden ésser la de Sant Pere de Ribes, les de Fals i Coaner o les de Vallferosa i Ponts o les d’Orenga i els Masos de Millà. Cal recordar que moltes d’aquestes torres foren fetes abans de l’any 1000 i, molt probablement, algunes fins i tot foren fetes a la banda andalusina de la frontera. Dins d’aquest conjunt de fortificacions de planta rodona, molt original, excepcional en l’àmbit europeu, hem de situar les torres ribagorçanes, fetes al segle XI.
D’una forma sorprenent, potser a causa de tenir una tradició diferent, d’haver-hi uns senyors diversos o de viure-hi una població distinta, trobem les darreres torres amb aquestes característiques a la frontera del Cinca, a l’extrem oest del comtat de Ribagorça. Les dues torres més occidentals són la de Panillo i la de Torreciutat. Aquesta darrera, ja no estudiada en aquesta obra, és petita, però semblant a les altres: té un diàmetre interior de 2,7 m i un gruix de les parets d’1,9 m; és formada per una planta baixa i per dos pisos, amb diversos regruixaments del mur. En canvi, la torre de Troncedo, situada al nord-oest de la de Panillo, encara a la riba esquerra del Cinca, però al Sobrarb, ja té una planta poligonal. La magnífica torre d’Abizanda, bastida a l’altra riba del Cinca, és de planta rectangular.
La principal excepció coneguda, dins d’aquest conjunt de torres circulars, la trobem en la torre del castell de Lluçars, que a l’interior té una planta gairebé quadrada i a l’exterior una planta poligonal, semblant a les de les torres de Troncedo o de Samitier, Boltaña o Arcusa, ubicades a la riba dreta del Cinca; en la majoria, la planta a l’interior també és quadrangular, com s’esdevé a Lluçars(*).
A l’interior, aquestes torres s’organitzaven en diversos pisos. Els trespols o sostres normalment eren de fusta. Encara ara podem veure els forats per a les bigues o, moltes vegades, un regruixament del mur destinat a sostenir-los. En la major part d’aquestes torres, el nivell inferior, sovint situat damunt d’uns metres massissos, no era acabat amb una cúpula d’obra, tal com trobem en algunes torres més orientals del segle XI (com per exemple la torre d’Alsamora) o, fins i tot, del segle X.
A la Ribagorça, una de les úniques fortificacions amb una coberta d’obra és la notable torre del castell de Fontova, on el nivell principal (on s’obria la porta) era cobert per una volta per arestes, semblant a la que hauríem trobat en algunes altres esglésies que s’estaven fent en aquest moment, com pot ésser la del monestir de Santa Maria d’Ovarra. Aquest testimoni ens permet de valorar el fet que els mestres d’obra que feien les torres havien de tenir, en molts casos, un alt nivell de coneixements, semblant al que tenien els que feien les esglésies. Segurament algunes vegades devia tractar-se de la mateixa gent.
Una altra excepció de la manca de cobertes d’obra que hi ha en aquestes torres ribagorçanes la trobem en el castell de Roda. De la seva gran torre, per desgràcia, només s’ha conservat l’espaiosa sala inferior, coberta amb una cúpula.
La porta, com és usual en aquesta mena de construccions, era situada al pis principal, a uns metres del sòl exterior. En aquestes torres del segle XI l’obertura de la porta era acabada amb un arc de mig punt, de vegades resseguit a l’extradós per unes llosetes planes, solució decorativa típica de l’arquitectura llombarda. Aquest detall també ens permet d’establir relacions entre l’arquitectura militar i l’arquitectura religiosa.
En aquestes torres dels castells del segle XI, mentre que als nivells inferiors només hauríem trobat alguns espiells o algunes espitlleres o sageteres, al cim hi solia haver un seguit d’obertures més grans, que podem considerar com unes petites portes que permetien d’accedir, d’acord amb els traus que veiem al mur exterior, a diversos cadafals volats fets de fusta. Normalment només hi havia un rengle d’obertures amb aquestes característiques, tal com veiem, per exemple, a les torres dels castells de Viacamp, de Fontova, de Girbeta o de Falç (també a Alsamora i a altres torres situades a l’est de la Noguera Ribagorçana). Al gran castell de Lluçars, excepcional en molts aspectes, veiem, per contra, dos rengles d’obertures destinades a permetre l’accés a uns cadafals o galeries volades, que s’alternaven en la façana, per tal de fer més eficaç la defensa vertical dels murs.
Per damunt d’aquest nivell de cadafals, segons una hipòtesi de J.F. Esteban, F. Galtier i M. García, hi solia haver un terrabastall o golfes, que aprofitava els grans merlets superiors per a construirhi noves estructures de fusta defensives, potser també prominents vers l’exterior(*). Tenim un bon exemple d’aquests grans merlets que coronaven l’edifici al mateix castell de Fontova (recentment restaurat) o bé al castell de Lluçars (tot i que darrerament alguns dels merlets, que encara podem veure en fotografies antigues, s’han ensorrat).
Pel que fa a aquestes torres ribagorçanes, cal subratllar així mateix l’existència d’alguns altres aspectes molt notables. Un primer element és la presència d’unes latrines, al nivell principal, que poden ésser encara estudiades als castells de Lluçars i de Viacamp, ja que s’han conservat en força bon estat. En ambdós casos, un petit corredor paral·lel al mur fa que la latrina resti més arrecerada, contràriament al que s’esdevenia en altres castells més primerencs, com el de Perarrua(*). Per dins, estan molt ben acabades, amb una fornícula, una pedra foradada i una llosa inclinada, que dóna a l’exterior, a la banda septentrional de l’edifici.
Un altre element que només trobem en aquests dos castells de Lluçars i de Viacamp és una capelleta castral, situada, però, al pis superior de la torre. Aquesta capella era formada per una fornícula orientada cap a l’est, amb un petit espiell al mig. L’existència d’aquesta capelleta és, així mateix, un reflex del caràcter residencial que tenien aquests castells. Curiosament, en aquests dos casos hom preferí fer la capelleta dins la torre i no pas al seu costat, a fora, però dins del mateix recinte castral, tal com era usual en altres fortificacions (com Fontova o segurament Montanyana i Perarrua, per exemple). Aquest aspecte també permet de subratllar la singularitat i la importància d’aquestes dues torres.
Un darrer aspecte que convé assenyalar és l’existència d’una escala encastada dins la paret al castell de Fontova. En certa manera, aquesta solució excepcional del problema de l’accés als pisos superiors era obligada a causa de la volta per aresta que hi havia en aquest pis principal. D’escales amb aquestes característiques també en trobem en algunes altres torres, però generalment més tardanes (la torre de guaita de Sant Llorenç de la Muga [Alt Empordà], torre de Glorieta [Conca de Barberà], etc.); en canvi, l’escala de l’església circular de Sant Pere Gros (Segarra) pot ésser d’una data més propera al moment en què es féu aquesta torre tan notable del castell de Fontova.
A part d’aquests castells més ben conservats i més coneguts, a la Ribagorça també n’hi ha d’altres molt interessants. Podem esmentar, per exemple, el gran castell d’Estopanyà, de fet un recinte ampli que s’estén al llarg de la cresta rocosa d’una carena. La muralla es bastí sobre la paret natural de roca. En certa manera, el podem relacionar més amb els grans recintes d’abans de l’any 1000 que no pas amb els castells de després d’aquesta data, tot i que gairebé totes les restes de murs que han arribat fins a nosaltres siguin fetes a partir del segle XI.
A més, com a tot arreu, de molts dels castells que foren construïts a la Ribagorça des del segle IX fins al segle XIII, no n’ha restat gairebé res. També ha succeït sovint que aquestes fortificacions, fetes durant els segles estudiats en aquesta obra, han estat molt transformades. En alguns casos, com a Betesa, damunt del turó on s’alçava el castell no hi ha cap resta. En d’altres, l’espai del castell ha estat molt alterat en ésser ocupat per l’església i per diversos habitatges, tal com trobem a Purroi. Sovint, hi ha poques restes. Al castell de Casserres encara podem intuir per on passaven els murs perimetrals del recinte, tot i que els fragments de muralla són escassos. El proper castell de Calladrons devia ésser semblant, i també aprofita el planell d’un tossal; tanmateix, les restes que se n’han conservat encara són més reduïdes.
L’important castell de Pilzà segurament també ha canviat molt al llarg dels segles. A la base de la torre tardana d’aquest castell encara s’endevina l’existència d’una construcció, difícil de datar, feta amb pedres molt ben escairades. El mur de la base de la torre enllaça, sense solució de continuïtat, mitjançant una paret amb forma arrodonida, amb la sala que tenia annexa a la banda de ponent. Al costat d’aquest edifici central hi havia també un recinte ampli, que podem comparar a alguns altres recintes encimbellats d’aquesta comarca.
Com ja hem dit, al costat dels castells més grans, que ocupaven una gran superfície i que podien tenir una important tradició, també n’hi havia de molt més reduïts. En castells com Cabestany o com Soriana només veiem quatre fragments de mur enganxats a les roques. Segurament eren petits castells feudals, tot i que hom no pot descartar totalment que tinguin uns precedents en una etapa anterior. La fortificació de Soriana és un niu d’àguiles, bastit sobre una penya espectacular i situat al costat de l’església i prop dels habitatges que s’estenien per la petita vall que hi ha dessota seu.
Podem considerar com a cases fortes l’anomenada Torre dels Moros de Lasquarri, de la qual només s’han conservat els quatre murs perimetrals. També sembla una casa forta l’anomenat castell de Finestres (o casa del Senyor), situat al costat del poble, sobre un turó i format per una sala coberta d’una volta, feta, però, ja en un moment tardà. És difícil de saber de quin moment és el recinte que hi ha al costat de l’església de Sant Vicenç del Vilot de Finestres. Podria correspondre a un clos castral construït en un moment reculat en aquest indret ben defensat per un relleu molt trencat. Amb tot, sembla que fou fet poc després d’edificar-se l’església, a la qual s’adossa. Pot relacionar-se, doncs, amb un petit establiment de població.
Hi ha pobles abandonats en totes les comarques, especialment en zones que han sofert canvis, per exemple derivats d’un procés d’encastellament, derivats de l’existència d’una frontera propera o derivats d’un procés de pèrdua de població. Que, en una comarca determinada, se’n coneguin més o menys depèn sovint del treball de camp que s’hi ha fet i també, de vegades, de l’estat de conservació de les restes. Pel que fa a l’Alta Ribagorça Oriental, podem assenyalar les descobertes i els estudis fets per l’equip de recerca “Serra de Sant Gervàs”.
Un dels vilatges més interessants que s’hi ha descobert és el de Vilba (ara conegut com a despoblat de Mirbes). Hi trobem molts dels elements característics d’aquesta mena de llocs de poblament. Resta graonat al vessant d’un serrat. Era tancat per una muralla d’1 m de gruix i per un doble vall. Els habitatges tenien unes mides de 5 m d’ample per uns 7 m de llarg. Així mateix, en aquest cas, abans d’ésser abandonat, fou ampliat més enllà de l’espai inicial. A més, sembla que hom pot assenyalar una continuïtat de poblament d’aquest indret des de l’edat del bronze, fet que, evidentment, no permet assegurar que, al llarg dels segles, no hi hagués pas trencaments, poc o molt prolongats, en la continuïtat de l’ocupació d’aquest vilatge, però sí que fa palesa, durant aquest espai de temps, una coincidència en els interessos defensius dels seus pobladors(*).
En aquestes contrades també cal assenyalar el vilatge de Suert, en el qual encara podem identificar uns quants habitatges i, al cim del turó, les restes d’una torre. Un altre vilatge medieval interessant és el de Sueix, on, al peu d’un puig on hi havia l’església, trobem les restes de diversos habitatges. Ès notable també el vilatge de Noufonts on, sota una possible torre de planta rectangular, hi ha diverses restes d’habitatges, també amb una planta rectangular, adossats a la roca. Una mena de torre o potser la resta d’un habitatge ha estat trobada també al cim del Tossal Rostides, a Iran.
A part aquestes restes més fàcilment classificables, a l’Alta Ribagorça Oriental també s’han trobat altres restes de construccions, de les quals és més difícil de determinar l’ús que tingueren i també d’establir la datació. Això és així, d’una banda, pel fet que eren llocs habitats potser d’una forma intermitent, uns mesos a l’any, i, de l’altra, potser perquè han pogut ésser usats sense gaires canvis des de l’edat mitjana fins als temps moderns. Pensem sobretot en la vintena de cabanes o bordes de les Costes de Taüll, que tenen una forma allargada (uns 4 X 13 m), i a les quals els estudiosos han atribuït un possible origen cap al segle X. Els abrics o cabanes de les Escomes de Vilaller també poden incloure’s en aquesta mena de jaciments. Si els nostres coneixements sobre els habitatges dels pagesos medievals són encara molt reduïts, allò que sabem sobre les cases dels pastors de l’edat mitjana encara és més escàs.
Finalment, hem d’esmentar les restes trobades a Corroncui Vell, que han estat identificades com una cisterna del segle XI. Les característiques d’aquest indret ens permeten de subratllar la importància, moltes vegades assenyalada, de les balmes i de les esplugues en els hàbitats dels primers segles medievals. En el conjunt de la Ribagorça, podem esmentar un gran nombre d’esplugues que poden ésser relacionades amb llocs de poblament o de fortificació: l’Espluga de Viu, l’Espluga de Colls (a Montanyana), l’Espluga de Fet, les Esplugues de Penavera, etc. Sota d’alguns castells importants, com el de Viacamp o el de Falç, trobem abrics, actualment usats per al bestiar. La importància de les esplugues fins i tot resta reflectida en les fonts escrites. En un document de l’any 992, relacionat amb Soperuny, s’esmenten uns casals situats “in illa Spelunca”.
Pel que fa a la Baixa Ribagorça, podem assenyalar que ha estat indicada l’existència de vilatges abandonats a Belarta, a Isdes, a Rocamora, etc, no estudiats en el present volum. També veiem restes d’una casa abandonada sota el castell de Soriana. Així mateix, a la mateixa carena on s’alça el castell de Panillo hi ha diversos murs, segurament de construccions medievals. Un altre jaciment molt notable és el de Fontova. Al vessant de la muntanya on s’alça el castell, hi havia nombroses construccions. Una mica més al nord d’aquest indret, a prop de Campo, hi ha el castell de Sin, de l’alta edat mitjana; és un jaciment molt interessant que comentarem més avall, en parlar de les excavacions arqueològiques que s’han fet a la Ribagorça.
Pel que fa a l’urbanisme dels pobles actuals, però que reflecteixi la distribució dels habitatges medievals, podem assenyalar d’una forma especial el cas de Roda, població nascuda, d’una manera poc o molt espontània, al voltant de l’oppidum d’aquest lloc i al llarg dels camins que hi menaven. A la població de Roda, organitzada a partir d’un nucli antic, podem contraposar el poble carrer de la Pobla de Roda (la Pobla del nostre monestir, com diu un document del segle XV), situat pocs quilòmetres més cap al nord i organitzat d’una forma ordenada al llarg d’una via de comunicació central(*).
Podem assenyalar, com ja s’ha fet en altres comarques, la relació, sorprenent a primer cop d’ull, que hi ha entre moltes de les esglésies, sobretot de l’Alta Ribagorça, i el lloc de poblament. Les esglésies foren construïdes fora de la zona urbanitzada. Una de les poques excepcions és la de Santa Maria de Taüll, que resta al mig del poble. En realitat, però, sembla que el nucli original de l’establiment humà era situat a la banda sud de l’església i, precisament, a causa de la seva regularitat, ha estat proposat que fos fruit d’una implantació planificada. Sembla que també podem trobar aquesta mena de poble organitzat a Cóll, en aquesta mateixa vall(*).
Al llarg de l’Isàvena trobem una bona mostra de ponts medievals de diverses èpoques. Un dels més antics és el de Serradui, que podem datar sens dubte al segle XI. Té tres arcs i és fet amb uns carreus semblants als de molts castells i esglésies romàniques. Més amunt, seguint el riu, hi ha el pont de les Ferreries de Calbera, amb un sol arc. Riu avall, trobem el pont de la Pobla de Roda, un dels arcs del qual sembla fet en època plenament romànica. Uns quilòmetres més cap al sud, quan el riu travessa un pas engorjat, hom construí el pont d’un sol arc de Sant Jaume, sota la població encimbellada de Roda. Molt més avall, encara podem esmentar l’impressionant pont de Capella, compost de sis arcs. Amb forma d’esquena d’ase, els dos arcs de l’est i els tres arcs de l’oest fan de contrafort de l’arc central. Ja ens trobem, però, als límits dels segles estudiats en aquesta obra.
Si anem a la vall de l’Éssera, podem trobar, per exemple, el pont de Perarrua, on, com al pont de la Pobla de Roda, segurament hem de distingir un dels arcs, romànic, dels altres dos, fets posteriorment. Més avall, a Olvena, ja fora del límit geogràfic estudiat en aquest volum, encara podem assenyalar el pont d’Olvena i, prop seu, el pont del Diable. El nombre de ponts medievals que s’han conservat en aquestes contrades és molt notable.
A la Noguera Ribagorçana hem d’esmentar sobretot el Pont Alt de Sopeira, que actualment queda situat al costat de la central d’Escales. Com en el cas d’altres ponts, és difícil d’establir la datació d’aquesta construcció, que ha estat transformada moltes vegades. A més, cal tenir present que la manera de fer els ponts d’acord amb la tradició romànica va perdurar al llarg de molts segles, força més enllà de la tretzena centúria.
Per a entendre l’organització d’aquest territori ribagorçà i, segurament, fins i tot la situació d’alguns castells o d’algunes esglésies, caldria conèixer bé el camí seguit per les carrerades. Quan, des del poble de Girbeta, anem cap al castell, situat més cap al sud, més a prop del congost de Mont-rebei, trobem les restes del camí vell, empedrat en molts trams. Travessem, però, també una carrerada encara molt ben conservada, amb els seus murs de pedra i les seves lloses col·locades verticalment al cim; segurament, cal cercar-ne l’origen també en l’època medieval.
La importància dels molins fariners, en època medieval, era molt gran. S’ha cridat l’atenció d’una forma especial sobre els molins de Penavera. L’anomenat molí del Prat de Penavera és molt interessant. Sembla que la bassa era feta amb pedra treballada i era situada sobre la roca on d’adossava el casal del molí. També ha estat fet un acurat estudi dels molins de la seu de Roda, que demostra la importància dels molins fariners de l’Isàvena (molins de Rialb, de la Moixa, de Comajoncosa), que sembla que en algun cas podien fer venir l’aigua de força lluny. Com hem dit, la comunitat de Roda aconseguí fins i tot que el rei Jaume I cedís el dret de fer les moles per a aquests molins al seu terme de Sant Esteve del Mall. Al costat dels molins bladers, des del segle XIII també hi havia molins drapers(*).
Les sitges de Casterlenes, situades sota l’església del poble abandonat del mateix nom, ens mostren la perduració de l’ús de les sitges fins a l’actualitat i la forma com restaven protegides per casetes d’obra. Aquesta agrupació de sitges en un lloc determinat, proper a l’edifici eclesiàstic, assolellat, on la roca era fàcil de cavar, és molt notable.
Potser una de les necròpolis més interessants d’aquesta comarca és la que hi ha entre la torre i l’església de Fontova. És un conjunt de tombes cavades a la roca, sense un cap diferenciat o bé amb el cap molt descentrat dins la capçalera. Els enterraments tenen una certa semblança amb la tomba de Riupedrós (a Vilaller), també buidada a la roca, amb una longitud de 2 m i amb el cap, així mateix, força descentrat dins la capçalera. Cal dir també que a la partida de Sant Pere de Vilaller s’han trobat algunes tombes amb els extrems arrodonits.
Cal esmentar, a més, les tombes de lloses descobertes en les excavacions fetes a Taüll o a Erill-la-vall. Així mateix, també se n’han descobert en relació amb l’església del vilatge abandonat de Sueix. De fet, segurament en trobaríem si excavéssim qualsevol necròpoli d’una església romànica.
Això ens porta a parlar de les excavacions arqueològiques fetes a la Ribagorça aquests darrers anys. S’ha fet una excavació al voltant de l’església de Santa Maria de Taüll. Com hem dit, ha permès de descobrir la necròpoli de tombes de lloses, l’antiga plaça medieval —més reduïda que no pas l’actual—, un carrer antic i també restes d’una església anterior a la que s’alça avui dia.
Les excavacions fetes a Erill-la-vall, a part d’ésser interessants a l’hora d’interpretar l’evolució de les diverses etapes constructives de l’edifici, també han permès de documentar l’existència d’un hàbitat, en aquest lloc o prop seu, durant l’època romana i durant els segles anteriors a l’any 1000. De fet, ja s’havien trobat monedes romanes prop d’aquest indret, al pla de Castelló de Tor.
Al castell de Benavarri s’estan fent campanyes d’excavació, des de fa anys, promogudes per l’ajuntament de la població. J. García hi dirigeix una excavació que ha permès de descobrir el recinte del castell, del qual només resta un petit pany de paret d’època romànica, que es pot datar cap al segle XI. Dins del recinte castral, s’han descobert també restes de possibles habitatges o de construccions cavades a la roca. Cal suposar que al segle XI també s’hi construí una torre. A més, a l’oest d’aquest recinte, s’han trobat les restes de l’església romànica, sota les construccions gòtiques i més modernes que es feren al damunt.
En darrer lloc, pel que fa a les excavacions realitzades, hem d’assenyalar la del castell de Sin, a Campo, al límit entre l’Alta i la Baixa Ribagorça. S’hi ha excavat una torre de planta quadrada feta amb uns carreus ben escairats i les restes d’algun habitatge. El lloc d’habitació era tancat per una muralla, que, a la cara nord, es conserva amb una longitud de més de 18 m. Potser podem comparar aquest jaciment amb alguns dels jaciments descoberts a l’Alta Ribagorça Oriental. En aquest cas, però, hom pot assenyalar l’existència prèvia, en aquest lloc, de construccions fetes en època romana i abandonades molt abans de l’ocupació medieval.
Si volem fer una valoració dels estudis fets sobre la Ribagorça, hem d’assenyalar l’aportació d’un molt bon coneixedor d’aquesta comarca, J. Boix, que ha permès de descobrir un gran nombre de castells o de jaciments fonamentals per a comprendre més bé el conjunt del territori. També hem d’esmentar els estudis de F. Fité, que faciliten poder relacionar aquestes construccions amb les de l’altra banda de la Noguera Ribagorçana. Finalment, però no en darrer lloc, hem de mencionar l’acurat treball fet per J.F.Esteban, F.Galtier i M.García sobre les principals torres de castells d’aquesta comarca. En el futur, l’estudi de la morfologia dels vilatges abandonats o pobles rònecs o que han perdurat i les recerques sobre l’organització de l’espai, acompanyats d’algunes excavacions de jaciments més notables i de l’anàlisi detinguda de la documentació escrita, poden fer avançar els nostres coneixements d’aquestes contrades. Convindrà conèixer una mica més bé com era aquest país abans de l’any 1000 i, d’una forma especial, aclarir el pes que hi tingué l’etapa de domini musulmà.
Un dels aspectes que criden més l’atenció a l’hora d’analitzar les fortificacions ribagorçanes és l’estret lligam que unia aquest territori amb altres comarques pirinenques catalanes, especialment amb el Pallars. Aquest lligam que, fins i tot, resta reflectit en aspectes tan materials de la vida quotidiana com pot ésser la ceràmica, també el trobem en analitzar la forma de les torres dels castells. Si situem sobre un mapa el lloc on hi havia castells, indicant com eren llurs torres, ens adonarem que no trobem torres de planta circular més enllà del Cinca, límit històric de la Ribagorça i de Catalunya. L’única excepció a aquesta norma general és el castell de Lluçars.
D’altra banda, segurament no és pas cap casualitat el fet que bona part dels castells d’aquest territori, en un moment determinat, passessin a dependre d’Arnau Mir de Tost, tant si els tenia pel rei d’Aragó (Lluçars, Viacamp, Falç, Llaguarres, Capella, etc.), com si els tenia pel comte de Barcelona (Estopanyà, Purroi, Casserres, etc.) o pel comte de Pallars (Areny, Montanyana). Com ja ha estat assenyalat, l’existència d’aquest senyor, constructor de castells com els de Llordà o de Mur, permet de justificar la riquesa i les característiques d’alguns d’aquests castells de la “marca” ribagorçana, com Viacamp o Lluçars(*).
Com a cloenda, podem afirmar que la Ribagorça és una de les comarques on podem trobar un nombre més gran de fortificacions ben conservades, que ens poden permetre de conèixer, per exemple, molts aspectes de les característiques dels castells del segle XI. (JBM)
Vegeu també: Castells i edificacions militars de l’Alta Ribagorça Oriental anteriors al 1300; Castells i edificacions militars de l’Alta Ribagorça Occidental anteriors al 1300; Castells i edificacions militars de la Baixa Ribagorça Oriental anteriors al 1300; Castells i edificacions militars de la Baixa Ribagorça Occidental anteriors al 1300;
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies de l’Alta Ribagorça de la Baixa Ribagorça anteriors al 1300.
J.E. Zamora i J. Boix
Mapes de les esglésies de l’Alta Ribagorça anteriors al 1300.
J.E. Zamora i J. Boix
Un prat verd enmig de les muntanyes, el sol del matí espetega, ple de llum, sobre una església, amb tres absis encarats a sol ixent i un esvelt campanar tacat pel clarobscur de les seves finestres. És un dels símbols més coneguts de l’art romànic català: parlem de l’església de Sant Climent de Taüll.
Hi ha poques imatges que, com aquesta, hagin arribat a identificar per elles mateixes tota una època artística i un país, i avui Sant Climent de Taüll i totes les esglésies de la vall de Boí en el seu conjunt han assolit el nivell de paradigmes de tot l’art romànic català. A part de la seva bellesa intrínseca i de la seva acurada harmonia amb el paisatge, aquests edificis han arribat a tenir un paper singular en l’art català per la riquesa dels seus elements decoratius i mobiliaris, en un estat de conservació i d’una qualitat que cal qualificar d’excepcionals.
D’altra banda, els seus valors monumentals han convertit aquestes esglésies en fites obligades en el procés d’estudi i recuperació del nostre patrimoni cultural, des del temps de la seva “descoberta” al món científic i cultural, amb la Missió de l’Institut d’Estudis Catalans a la Ratlla d’Aragó, i en el procés de descobriment de la pintura romànica catalana (La descoberta de la pintura mural romànica a Catalunya, MNAC, Barcelona 1993).
Darrere la magnificència del seu art i del seu valor emblemàtic, s’amaga un complex procés de construccions i reformes que, només ara, després dels recents treballs arqueològics i arquitectònics a Santa Eulàlia d’Erill-la-vall, Santa Maria de Taüll o la Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro, comença a mostrarse en totes les seves múltiples facetes. Aquests treballs palesen l’extraordinària activitat artística i constructiva que visqué la vall de Boí en els anys que van de la segona meitat del segle XI a la primera meitat del XII, i que en alguns aspectes no ha estat prou considerada en anteriors campanyes de restauració, massa obsessionades per la recerca d’una puresa estilística i constructiva que en cap cas tenen els edificis religiosos de la vall de Boí.
Les condicions arquitectòniques de la vall de Boí poden exemplificar el panorama general que presenta l’arquitectura religiosa alt-medieval de les terres de la Ribagorça. A les valls dels rius Noguera Ribagorçana, Isàvena i Éssera, que conformen el conjunt de la Ribagorça, es produeix entre els segles XI i XII una intensa activitat artística i constructiva, que, entre altres coses, anorrea i substitueix totalment els edificis preexistents, dels quals, en molts casos, com els importants monestirs d’Alaó i Lavaix, només queda el record documental.
Aquesta intensa activitat constructiva portada a terme en una geografia trencada com és la de la Ribagorça, sobretot en la situació política i religiosa de l’alta edat mitjana, donà com a resultat una certa manca d’uniformitat estilística global; aquest fenomen enriqueix notablement el conjunt d’obres ribagorçanes conservades i contrasta amb la situació d’altres regions com la d’Osona, l’Anoia o la Vall d’Aran (vegeu els volums II, pàg. 129, XIX, pàg. 360, i XIII, pàg. 343 d’aquesta obra), caracteritzades per un predomini clar de determinades formulacions estilístiques.
Si prenem, però, les diferents àrees geogràfiques de la Ribagorça, cadascuna per separat, s’observa que a l’interior de determinades zones, com la vall de Boí, la rodalia del monestir d’Alaó o la conca mitjana de l’Éssera, entre Graus i el congost de Ventamillo, es produeixen fenònems d’unitat estilística paral·lels als de la Vall d’Aran, que en alguns casos permeten parlar d’uns “estils” propis, reduïts en la seva extensió a àrees geogràfiques concretes.
Actualment no coneixem en tota l’àrea de la Ribagorça cap edifici sencer que pugui datar-se, clarament, amb anterioritat al segle XI; només Santa Maria de la Ribera a Perarrua, tot i la seva mutilació, reflecteix tipologies i fórmules anteriors a la implantació i difusió de les formes llombardes, i Santa Maria de Queixigar conserva el seu misteriós cos de ponent, que, en bona mesura, podria correspondre a un edifici anterior al segle XI, potser de datació força reculada. També podrien correspondre a aquesta època alguns elements constructius de la catedral de Sant Vicenç de Roda.
A part d’aquests edificis, a la Ribagorça només les restes conservades a Santa Cecília de Fontova palesen les formes constructives anteriors a la implantació de les formes llombardes, tot i que aquest edifici presenta prou interrogants i singularitats en la seva estructura de dos absis contraposats perquè es puguin establir conclusions segures sense una necessària exploració arqueològica.
Precisament, la realització d’exploracions arqueològiques sistemàtiques en dues esglésies de la vall de Boí, Santa Eulàlia d’Erill-la-vall i Santa Maria de Taüll, posa en evidència les possibilitats que encara tenim de conèixer les formes de l’arquitectura ribagorçana —i pirinenca en general— anterior al segle XI. A Santa Maria de Taüll, en el curs de les exploracions arqueològiques vinculades als treballs de rehabilitació del seu entorn (promogudes per la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya), s’ha pogut descobrir la traça d’un edifici, amb tota probabilitat una església d’una sola nau capçada a llevant per un absis rectangular, del mateix ample que la nau i separat d’ella per un arc triomfal sostingut per dos pilastres rectangulars. La seva tipologia s’aparta un xic de les formes més usuals de l’arquitectura catalana anterior a l’any 1000, en tenir l’absis del mateix ample que la nau; tanmateix, aquest detall no altera la seva estructura espacial, que s’inclou perfectament en els models d’església dels segles IX i X, coneguts a Catalunya, des de Santa Coloma d’Andorra a Santa Helena de Rodes, i podria representar un model intermedi entre aquestes esglésies i els edificis d’una nau única, sense santuari diferenciat, com Sant Grau d’Anglerill (vegeu el volum XIII de la present obra, pàgs. 174-175). La manca d’excavacions a l’interior de l’actual església de Santa Maria de Taüll no permet aclarir la possible relació entre aquest edifici i el campanar del segle XI, incorporat posteriorment a l’obra d’aquest temple.
L’església de Sant Aventí de Bonansa ha estat considerada com una obra pre-romànica (Galtier, 1994), especialment per l’estructura del seu absis ultrapassat, que es podria relacionar amb obres del cercle empordanès-rossellonès dels volts de l’any 1000. Tot i aquesta aparent relació, els trets constructius d’aquesta església s’acosten més a fórmules tardanes i rústegues del segle XII que a les formes anteriors a l’any 1000, especialment pel seu aparell i les voltes.
Les esglésies de la Mare de Déu de la Feixa o la Mare de Déu de la Pietat d’Espés de Jus, que han estat considerades per X. Barral (1981, pàgs. 167 i 254) com a obres anteriors al segle XI, no corresponen de fet a construccions d’aquesta època, i han d’ésser datades amb posterioritat a l’any 1000, dins un tipus d’arquitectura totalment diferent del que anomenem comunament com a pre-romànic. Malgrat això, la finestra geminada de la façana de ponent de la Mare de Déu de la Feixa presenta uns trets d’acusat arcaisme que fan pensar en la persistència de models i fórmules antigues, en llocs on la penetració de les formes llombardes durant el segle XI no fou excessivament intensa. En aquest mateix sentit, cal esmentar els trets arcaïzants de l’estructura de l’església de Sant Martí d’Espés de Jus, amb el seu absis ultrapassat, el curiós transsepte baix, i el contraabsis situat en la base del campanar, adossat a la façana de ponent de la nau. Aquesta peculiar situació del campanar, que a Espés es correspon plenament amb l’estructura original de l’església, tindrà una difusió relativament àmplia, posteriorment, en edificis com Santa Maria de Benasc o Sant Esteve de Renanué, i, fora de l’àmbit ribagorçà, en esglésies araneses de molt diversa cronologia com Sant Peir d’Escunhau, Santa Maria d’Arties, Sant Pere de Gessa o Era Mare de Diu de Cap d’Aran, on el campanar és ja totalment exempt, o Sant Joan d’Arres de Jos.
Podríem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que el segle XI és, sense cap mena de dubte, un moment clau en la història de l’arquitectura medieval catalana i ribagorçana en particular. La introducció de les formes llombardes representa una revolució en el procés de construcció, i és el moment de major renovació de l’arquitectura local, coincident amb un moment d’expansió territorial dels comtats cristians sobre la Marca Superior d’Al-Andalus, en el qual es fa necessària una afirmació arquitectònica del domini sobre el territori, tant civil com eclesiàstica.
La introducció de les formes llombardes en l’arquitectura catalana del segle XI es produeix a partir de diversos tallers o grups de constructors vinculats a diferents magnats, com poden ésser els vescomtes d’Osona, l’abat bisbe Oliba, el bisbe sant Ermengol, o els senyors ribagorçans, que fan bastir alguns edificis primerencs amb una acusada personalitat. Entre les obres construïdes en aquest moment destaquen sobretot els castells de Loarre, Lluçars, Fontova, Viacamp, Panillo, Abizando o Samitier, detalladament estudiats per J.F. Esteban, F. Galtier i M. García (1982); aquestes fortaleses tenen els seus paral·lels en obres pallareses com ara els castells de Llordà o Mur (vegeu el volum XV de la present obra, pàgs. 369-375 i 349-350) o en altres zones com la Torre de Santa Oliva, al Penedès (vegeu el volum XIX de la present obra, pàg. 260). Segons R. Benedicto, que segueix hipòtesis de F. Galtier (Benedicto, 1995, pàg. 26), els mateixos constructors de castells van executar diverses obres en esglésies, quasi totes inacabades, i caracteritzades per la utilització sistemàtica dels sostres amb voltes per aresta i els pilars graonats.
Entre aquests edificis cal esmentar l’esplèndida església de Sant Esteve de Conques, a la vall de Benasc, o la complexa estructura de Sant Just i Sant Pastor d’Urmella (abans d’Orema), almenys en la seva nau nord; probablement corresponia a aquest grup d’edificis el primer projecte de Sant Vicenç de Roda o Sant Miquel d’Estopanyà, projecte que fou plenament executat a Santa Maria d’Ovarra i, en part, a Santa Maria d’Alaó, molt més tard. Aquesta tipologia d’esglésies, especialment la de Conques, té el seu model més acabat en l’església jacetana de San Caprasio de Santa Cruz de la Serós (Estables, 1983, pàg. 15).
La utilització de les voltes per aresta i els pilans graonats en la construcció de les esglésies no és un fenomen privatiu de l’àrea ribagorçana; de fet, és el mateix tipus estructural iniciat a Santa Maria d’Àneu (vegeu el volum XV de la present obra, pàgs. 241-245), i executat en la primera concepció de Sant Vicenç de Cardona (Adell, 1991) i a la part de llevant de Santa Eulàlia de Fullà (vegeu el volum VII de la present obra, pàg. 439). Però el lloc on aquest tipus estructural assoleix la seva màxima aplicació és a les criptes, des de la de Sant Pere de Vic (vegeu el volum III de la present obra, pàgs. 699-700) a la de Sant Vicenç de Cardona.
Entenc que no podem considerar, com fa F. Galtier (1994, pàg. 99), les obres amb voltes per aresta com a distintives dels mestres llombards, i qualificar de “llombardistes” (Benedicto, 1995, pàg. 27) les obres que apliquen els modes llombards però que no tenen voltes per aresta, o determinades solucions constructives en la configuració dels elements llombards. En aquest raonament semblaria com si uns mítics i sobrevalorats, al meu entendre, “llombards” iniciessin les obres de Conques o d’Urmella (Benedicto, 1995, pàgs. 53 i 78) i marxessin, deixant-les inacabades, per tal d’anar a construir els castells i les residències dels senyors, i que, després d’ells, les obres fossin acabades per constructors locals, avesats a l’ús de la volta de canó, però sense el geni creatiu dels mestres llombards (Benedicto, 1995, pàgs. 25-26).
Tot i l’evidència de l’inacabament d’obres com Sant Just i Sant Pastor d’Urmella (abans d’Orema) —Sant Esteve de Conques podria haver patit una ensulsiada—, o el canvi de projecte de Sant Vicenç de Cardona, no sembla raonable suposar l’existència d’un trencament total en el procés de construcció, sinó que cal pensar més aviat en la complexitat amb què es devia produir la implantació de les formes llombardes en l’arquitectura del segle XI català.
D’una banda, la introducció de les formes llombardes no fou l’obra d’una única escola o taller de constructors nord-italians, sinó que la importació de tècnics devia tenir diversos orígens en funció del senyor contractant; d’aquesta manera podem entendre la presència d’elements clarament toscans en obres com ara Santa Maria d’Amer o Sant Andreu de Sagàs (vegeu el volum V, pàg. 255, i el volum XII, p. 423, de la present obra).
D’altra banda, no sembla lògic que es produís un procés d’impermeabilització entre els constructors locals i els nouvinguts. En aquest sentit cal esmentar la persistència de tipologies arcaïzants en obres gironines plenament llombardes (Adell, 1996), o la presència de solucions constructives típicament nord-italianes, com el sistema estructural de les voltes de Sant Pere de Casserres (vegeu el volum II de la present obra, pàg. 354) o Sant Miquel de Cruïlles (vegeu el volum VIII de la present obra, pàg. 280), edificis mancats totalment de voltes per aresta i pilars graonats (que són presents, però, en alguns punts de Sant Miquel de Cruïlles).
Sembla més raonable suposar que la importació de les noves concepcions, constructives i espacials, es va combinar amb les tecnologies dels constructors locals, i es van imposar entre els constructors del país, per la seva concepció de l’organització de l’obra i per l’economia de la seva execució, amb uns resultats plàstics francament satisfactoris als ulls dels seus promotors.
Amb tot, i matisant així la transcendència de l’actuació dels mestres o tallers nord-italians, sembla clar que les esglésies de Conques, d’Urmella o la del monestir d’Ovarra representen una via diferent a la urgel·litana, osonenca i olibana o gironina, de penetració de formes llombardes. Les formes de les esglésies ribagorçanes esmentades tindrien una difusió preferentment cap a l’oest, però amb un nombre limitat d’obres; en aquest sentit destaquen la presència dels importants tallers de la catedral de Jaca, les vies de penetració de l’arquitectura dels reialmes de França, o l’existència de fortes escoles locals, com la que construí els característics edificis de la comarca del Serrablo (Galtier, 1979, pàgs. 155-160).
Entre totes les obres ribagorçanes d’aquest període, l’exemple més acabat és, sens dubte, l’església del monestir de Santa Maria d’Ovarra, molt alterada especialment en la decoració absidal per les recents restauracions i reconstruccions. Cal assenyalar en la concepció arquitectònica d’Ovarra, com a Conques o Urmella, o els mateixos monestirs de Santa Maria de Ripoll o Sant Martí del Canigó, l’absència quasi total dels àmbits presbiterals, presents a Sant Vicenç de Cardona o Sant Pere de Casserres, i l’obertura directa dels absis a la nau, amb la separació de l’àmbit presbiteral resolta només en els diferents nivells dels paviments.
Tot i la seva coherència constructiva (llevat del reconstruït tram de ponent), l’església d’Ovarra manifesta el mateix procés d’inacabament o d’alteració del projecte inicial, observable en les altres esglésies esmentades, car l’estructura de voltes per aresta no es completa a les naus central i nord, i aquesta circumstància és un dels factors que porten a pensar en l’inacabament de les obres per part dels iniciadors.
A part de l’església del monestir d’Ovarra, l’obra més ambiciosa iniciada a la Ribagorça durant el segle XI és la catedral de Sant Vicenç de Roda, concebuda inicialment dins els esquemes de les fórmules llombardes ribagorçanes, amb sostres de voltes per aresta i pilars graonats; tanmateix, actualment la seva estructura respon a uns complexos processos constructius i restauradors que fan díficil la comprensió de la seva concepció original, que, com a Urmella o Ovarra, responia al tipus basilical simple, de tres naus sense transsepte.
Per sota el presbiteri de l’absis central de Roda es desenvolupa una cripta que abasta les tres naus, en una solució que fa pensar en la resolució de la complexa estructura de les criptes de la canònica de Sant Pere d’Àger (vegeu el volum XVII de la present obra, pàgs. 117-124).
La cripta de Roda és l’única cripta ribagorçana que podem datar, en la seva part essencial, dins el segle XI, i segueix el model de criptes llombardes plenament definides en altres obres de l’onzena centúria, des de Sant Pere de Vic o Sant Vicenç de Cardona fins a la malmesa de Sant Pere d’Àger. Aquest tipus de cripta el retrobem a la Ribagorça ja al segle XII, a la malmesa i abandonada església del monestir de Sant Martí de Cavallera.
Aquesta estructura és també present a la interessant església de Sant Anton (o Sant Joan) de Pano, que representa l’aplicació de les formes llombardes en una obra allunyada dels grans corrents creatius. La resolució de la decoració llombarda dels seus absis denota notables inseguretats i dubtes en la seva execució, com si es tractés d’una obra que segueix un model conegut però encara no ben après, a l’estil del que succeeix a l’església bagenca de Sant Julià de Coaner (vegeu el volum XI de la present obra, pàg. 465). Aquesta inseguretat o desconeixement en la utilització dels recursos expressius del llenguatge arquitectònic llombard es manifesta també en la situació d’una finestra geminada, amb arquivolta, a la façana sud, quan la seva situació més usual és, en la majoria dels casos, a la façana oest.
A diferència de les altres esglésies basilicals esmentades, l’església de Sant Anton (o Sant Joan) de Pano és coberta amb voltes de canó, i la seva estructura recorda aspectes de la rusticitat i simplicitat de la part més antiga de Santa Maria de la Tossa de Montbui (vegeu el volum XIX de la present obra, pàg. 509); en altres aspectes podria relacionar-se amb l’estructura espacial de l’església superior de Sant Martí del Canigó (vegeu el volum VII de la present obra, pàg. 332), per la situació dels pilars cruciformes i els seus arcs torals, que divideixen en dos l’àmbit de la nau. Sobre aquest aspecte de la divisió de l’àmbit de les naus en esglésies basilicals monacals, hi tornarem, amb més extensió, en parlar de Santa Maria d’Alaó.
A part d’aquest important conjunt d’obres, representatives d’una de les vies de penetració de les formes llombardes en l’arquitectura catalana del segle XI, es conserven a la Ribagorça una sèrie d’esglésies que poden considerar-se obres de “repertori” dins les formulacions de l’arquitectura del segle XI. Així, edificis com Sant Sadurní d’Aguascaldas, Sant Sadurní de Biescas, Santa Maria de Vilanova i Santa Maria de Casserres, són exemples representatius d’unes formes arquitectòniques que perduraran durant tot el segle XI i començament del XII, amb obres com la capella de la Mare de Déu de Gràcia del Ru, amb el seu petit campanar pintat, Sant Joan d’Eressué, el campanar de Santa Eulàlia de Beranui, o Sant Pere de Senz, construïda ja al segle XII, aplicant les formes llombardes més ortodoxes.
Un esment a part mereixen les esglésies de Santa Justa de Calladrons i Santa Maria de Lluçars, avui mutilades, i construïdes al segle XI però aparentment fora de l’ortodòxia llombarda, que en tot cas es concretaria en els seus absis, avui desapareguts, o la Mare de Déu de la Feixa, en una situació similar. Un cas diferent, però destacable per la singularitat del seu emplaçament, només comparable a l’església de la Mare de Déu de la Pertusa (vegeu el volum XVII de la present obra, pàg. 151), i també per la seva singular tipologia, és l’església de Santa Quitèria de Montfalcó, avui dissortadament abandonada.
Dins el conjunt de l’arquitectura ribagorçana alt-medieval, la vall de Boí, vinculada al comtat de Pallars, té unes peculiaritats i una problemàtica especial que en fan una de les àrees amb un conjunt d’edificis medievals més interessants de tot Catalunya.
A part les troballes de Santa Maria de Taüll, ja esmentades, les excavacions i la restauració de Santa Eulàlia d’Erill-la-vall han posat en evidència un complex i intens procés de construccions entre el segle XI i el principi del XII, que també es manifesta en altres esglésies de la vall.
El criteri, usualment emprat per a datar la decoració pictòrica i les esglésies de Taüll, és la data del 1123, any de la seva consagració. Ara bé, aquesta atribució presenta seriosos problemes en la seva relació amb els edificis i la seva decoració.
L’any 1123, el bisbe de Roda-Barbastre anà a Taüll a consagrar les esglésies de Santa Maria i de Sant Climent, un mes després d’haver consagrat l’església del monestir de Santa Maria d’Alaó. Atesa la importància del monestir alaonès, sembla raonable suposar que el desplaçament del bisbe es degué a la consagració d’Alaó, i que “aprofità” la visita per a consagrar les esglésies de Taüll, de manera que el 1123 seria, en tot cas, una data ante quem per situar la seva construcció. Podem acceptar que l’església d’Alaó era totalment acabada, almenys en la seva major part, en aquest moment (fou iniciada el 1103), ja que, entre les esglésies que segueixen fidelment el seu estil, Sant Pere de Cornudella (abans Sant Miquel) es consagrà el 1138, data que s’avé perfectament amb un acabament de les obres d’Alaó pels volts del 1123.
Aleshores, ¿com podem explicar satisfactòriament les grans diferències estilístiques existents entre les esglésies de Taüll i Alaó, si ambdues són coetànies? I encara es complica el problema si observem que l’estil d’Alaó tindrà unes clares influències en obres de la vall de Boí, com Santa Maria de Cóll (potser consagrada el 1110, tal com es diu a la monografia corresponent), la Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro i, probablement, la reforma de Sant Feliu de Barruera.
És possible que les esglésies de Taüll i Alaó, siguin, efectivament, contemporànies, i aleshores les influències d’Alaó a Cóll i a Durro representarien el trencament definitiu de l’estil propi de les esglésies de la vall de Boí. Si tenim en compte la complexitat dels processos constructius de Santa Eulàlia d’Erill-la-vall i de l’esmentada església de Durro (vull agrair aquí les informacions de l’arquitecte restaurador del campanar, Enric Solsona), podrem imaginar la frenètica activitat constructiva que es produí a la vall de Boí entre mitjan segle XI i la segona meitat del XII, que també es manifesta a les esglésies de Taüll.
La cronologia de les esglésies de Taüll es relaciona amb la realització de la decoració pictòrica, que, en tot cas, és independent del procés arquitectònic posterior, ja que els artistes pintors, tant de Sant Climent com de Santa Maria, aparedaren les finestres dels absis que els destorbaven per a la seva composició pictòrica.
Plantejat el problema que presenta la datació de les esglésies de Taüll, podem acceptar una data propera al 1123 per al seu acabament, com a hipòtesi de treball, i aleshores caldria situar les primeres obres de Santa Eulàlia d’Erill-la-vall abans del moment en què l’església, poc abans del 1123, és dotada de pilars semicirculars. L’església d’Erill hauria tingut dues fases anteriors a aquesta data, datables a partir de mitjan segle XI. Aquesta successió cronològica ens dóna una idea aproximada de la intensitat de les activitats constructives a la vall de Boí en aquest període.
Els edificis més antics de la vall, a part del ja esmentat de Santa Maria de Taüll, serien fruit també d’aquest primer període d’intensa activitat constructiva i es correspondrien amb obres construïdes al segle XI amb fidelitat a les formes llombardes. Aquestes serien la primera fase de Santa Eulàlia d’Erill-la-vall, la primera fase de Sant Climent de Taüll i, probablement, part de Sant Martí de Taüll. L’estructura de la primera fase de Sant Climent de Taüll corresponia, pel que avui es conserva, a una església basilical de tres naus, i no podem saber, per la manca d’exploració arqueològica, si disposava ja de l’estructura de pilars cilíndrics que caracteritza el que podríem anomenar “l’estil Boí”; aquest estil és present a les esglésies de Sant Joan de Boí, probablement la més arcaica entre les conservades senceres, Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll, amb tota probabilitat a Sant Feliu de Barruera i a les reformes de Santa Eulàlia d’Erill-la-vall, aquesta coberta amb volta de canó, i de Santa Maria de Cardet.
L’esmentat “estil” es caracteritza per l’estructura basilical coberta amb embigat, i els pilars cilíndrics, elements que es relacionem amb l’"estil” de les esglésies de la Vall d’Aran, on també són presents els pilars cilíndrics associats a voltes de canó. La relació es reforça si considerem les decoracions absidals de Santa Maria de Mijaran i Santa Eulària d’Unha, estretament vinculades a les de Santa Maria i Sant Climent de Taüll. La composició de les façanes de ponent de l’església de Boí i de les dues de Taüll és totalment idèntica, i posa en evidència, encara més, l’existència d’una unitat estilística entre les tres obres.
En el moment en què es construïren les esglésies actuals de l’"estil Boí”, ja eren aixecats els campanars que caracteritzen el paisatge de la vall, i dels quals el més antic sembla que és el de Santa Maria de Taüll, incorporat a l’obra de l’església actual de manera molt forçada. Potser després, però en tot cas també anterior a l’església actual (com ho palesa la relació de l’aiguafons entre el campanar i el mur primitiu de la façana sud), fou construït el de Sant Climent de Taüll i, posteriorment, ja dins el segle XII, es devien construir els de la Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro, encara de construcció arcaica i apartat de les proporcions esveltes característiques de la vall, i, encara més tard, els campanars d’Erill i el primer pis del de Boí, acabat molt posteriorment.
Es curios assenyalar, del campanar de Santa Eulàlia d’Erill-lavall, recentment restaurat, el fet que l’execució dels motius decoratius llombards va degenerant a mesura que es puja en alçada i es passa d’arcuacions perfectament tallades en els tres primers nivells a poc més que carreus toscament retallats en els nivells més alts i, per tant, de més difícil visió.
El campanar més antic de tots, el de Santa Maria de Taüll, té dues portes elevades a les façanes de llevant i de ponent, que ara s’obren a l’interior de l’església sense una funcionalitat clara en el seu estat actual, tot i que amb relació a l’estructura de l’església precedent tenien algun sentit funcional. És molt rar trobar aquestes portes elevades en una torre de campanar, com si es tractés d’una torre militar, i el cas de Taüll presenta un cert paral·lelisme amb el campanar de Sant Pere de Vic, que també té portes elevades, encara que a diferent nivell.
Els dos campanars de Taüll presenten encara una altra singularitat, i és l’excel·lent nivell de conservació de part de la seva decoració pictòrica, excepcionalment ben conservada al campanar de Santa Maria. Aquesta decoració, que, en el cas de Sant Climent, conserva restes de decoració al fust d’una columna, palesa la importància de la decoració que presentaven les façanes dels campanars, que només s’ha conservat, de forma molt minsa en campanars com els de Sant Feliu del Racó, Sant Romà de Valldarques o Santa Coloma d’Andorra.
De la mateixa manera que els campanars, les façanes de les esglésies també foren dotades, totalment o parcialment, de decoració pintada, com la molt coneguda composició del portal de Sant Joan de Boí o Santa Maria de Ripoll. Tanmateix, les esglésies de Sant Climent de Taüll en la seva fase més antiga, Sant Joan de Boí i Santa Eulàlia d’Erill presenten les façanes, i a Erill també l’interior, amb un acabat fictici, que a Erill podem datar clarament dins la primera meitat del segle XI. Aquesta decoració desapareix en la segona fase de les esglésies (entorn del 1123), i en aquestes, l’acabat del parament es resol amb juntes encintades pintades de blanc a Sant Climent de Taüll, juntes grasses resseguides de blanc a Santa Maria de Taüll, o de mangra a Santa Eulàlia d’Erill-la-vall, en aquests casos als pilars de l’interior.
L’acabat del parament amb juntes encintades pintades de blanc és un element que retrobem en algunes obres de cap a mitjan segle com les sales nobles del castell de Llordà. Tot i que l’església de Sant Climent de Taüll és clarament posterior a l’obra del castell de Llordà, aquest detall no deixa d’ésser un signe a favor de considerar les esglésies de Taüll com a edificis bastits força abans del 1123.
La construcció de l’església del monestir de Santa Maria d’Alaó i la seva consagració l’any 1123 representen la introducció d’un nou estil arquitectònic a la Ribagorça, caracteritzat per una aplicació molt elaborada, constructivament, de les fórmules de l’arquitectura llombarda. Aquest estil té una incidència directa a la vall de Boí. És clarament visible a l’església de Santa Maria de Cóll, que potser fou consagrada el 1110, i a la Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro, que es devia construir amb posterioritat al 1123. Probablement aquest estil influí també en la reforma de Sant Feliu de Barruera i de Santa Maria de Cardet.
El complex procés constructiu de l’església de Durro permet de contextualitzar el tercer sistema arquitectònic que es defineix a la vall de Boí, caracteritzat per l’ús exhaustiu d’una pedra calcària allargassada, en comptes del carreuó de granet, i la simplicitat compositiva, realçada per un acurat aparell que en determinats aspectes formals recorda l’estil de construcció de les esglésies del segle XI a la vall d’Àssua (vegeu el volum XV de la present obra, pàg. 95). Aquest tercer “estil” és clarament posterior a les obres emparentades amb Alaó, però no excessivament allunyat en el temps, perquè la tradició de les formes llombardes hi és molt present. En aquest grup cal situar el porxo de l’església de la Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro, que permet datar tot el grup, i les esglésies de Sant Quirc de Durro, Sant Climent d’Iran, Santa Martí de Llesp, la Mare de Déu de les Neus d’Irgo de Tor, Sant Sadurní d’Esperan, i probablement, Sant Llorenç de Saraís i Sant Romà de Casós. Totes aquestes esglésies es troben fora de la vall de Boí, les de Durro, a la vall homònima, i les altres a la part més baixa de la vall, ja en contacte directe amb la vall de la Noguera Ribagorçana, prop del Pont de Suert.
La consagració, el 8 de novembre de 1123, de l’església del monestir de Santa Maria d’Alaó representa la culminació constructiva d’una de les formes d’interpretació de l’arquitectura llombarda més creatives de la fi del segle XI i de la primera meitat del segle L’arquitectura d’Alaó representa l’exploració, fins al seu límit, de les possibilitats compositives de les formes llombardes, aplicades en un moment en què el treball de la pedra arriba a nivells de refinament ja molt notables, abandonant completament l’aparell de carreuó només desbastat. Aquest refinament es fa palès en l’estructura interior, on els pilars es combinen amb dues columnes a l’extrem de ponent de les naus, solució molt ornamental però molt poc adequada estructuralment, tal com denota la deficient solució del carregament dels arcs i les voltes, a l’àbac que corona la columna.
L’estil arquitectònic i ornamental que es desenvolupa a Alaó s’estén després de la seva consagració per un conjunt d’esglésies, que, com a la vall de Boí, defineixen un grup estilístic coherent, desenvolupat durant la primera meitat del segle XII per l’Alta Ribagorça.
Esglésies com Santa Maria de Viu de Llevata, Santa Maria de Corroncui, Sant Pere de Cornudella (abans Sant Miquel), consagrada el 1138, Santa Maria de Miralles (Tremp), les ja esmentades de Santa Maria de Cóll i la Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro, a la vall de Boí, Santa Maria de Castanesa i la Mare de Déu del Torbiner, són exemples de l’extensió de l’estil d’Alaó; aquest estil també té reflexos en altres obres, com Santa Maria de la Quadra de Carrera (o de Calbera) o la Mare de Déu del Torm, i una experiència més ambiciosa a l’església de Sant Cristòfol de Lluçars, on, a més dels elements ornamentals, l’estructura de tres naus presenta dues columnes a l’extrem de ponent, aquí relacionades amb voltes de canó, molt més adequades al tipus de suports que les voltes per aresta de les naus laterals de Santa Maria d’Alaó.
A part el seu interès com a model arquitectònic que defineix un grup estilístic, l’església de Santa Maria d’Alaó té altres elements interessants; d’una banda, la cripta, d’estructura molt simple, però amb solucions molt notables en els accessos a la nau i en la relació amb aquesta, en un sector on els pilars que sostenen els arcs conserven traces indubtables dels murs que separaven la nau central de les laterals, i que foren aterrats quan es construí l’actual paviment de còdols, en un moment en què la segregació de part de la nau central no tenia el sentit litúrgic original. L’evidència de la segregació de la nau central d’Alaó permet una interpretació coherent de la situació del cor monàstic, en el lloc que assenyala el plànol de Sankt Gallen, i alhora aclareix la disposició d’esglésies monàstiques com les de Sant Pere de Rodes o Sant Martí del Canigó. En aquestes esglésies els pilars de la nau divideixen, de diferents maneres, l’espai de la nau central en dos àmbits, com si el més proper a l’absis fos, com a Alaó, el reservat al cor monàstic. D’altra banda, l’evidència del mur de separació entre les naus d’Alaó dóna sentit lògic al mur que separa la nau central de la nord a l’església del monestir de Sant Pere de Casserres, i que devia tenir el seu parell al costat sud, on han desaparegut totes les traces, definint l’àmbit d’un probable cor monàstic.
La identificació de la divisió de l’espai de la nau central de Santa Maria d’Alaó representa una aportació molt important per a la comprensió de l’organització espacial de les esglésies monàstiques alt-medievals, i és un punt de reflexió sobre la disposició del mobiliari i el paper dels elements peribles, fusta, roba o pell, en l’estructura interior dels edificis religiosos alt-medievals.
Contemporàniament, o poc després de la construcció de l’església, es devien construir el claustre i les dependències monacals, adossades al costat nord, de les quals no resten més vestigis que la façana de la sala capitular, avui paredada i desfigurada.
Paral·lelament a la construcció del monestir d’Alaó es construïa el claustre i el conjunt de la canònica de Sant Vicenç de Roda, possiblement en un procés constructiu sense solució de continuïtat amb l’obra de la seva església. Aquest claustre, l’únic que es conserva a la Ribagorça, segueix el model clàssic dels claustres altmedievals amb les galeries al voltant d’un pati, i els porxos resolts amb una arcuació suportada per columnes amb capitells molt simples, coronats per un curiós àbac que evoca la forma dels capitells mensuliformes, la qual cosa li dóna un aspecte extremament arcaic. Un dels elements més notables del conjunt canonical de Roda, molt transformat en èpoques posteriors a la seva construcció, és la façana de la sala capitular, situada a la galeria de llevant del claustre, i resolta com un porxo claustral, que constitueix un exemple singular d’aquest tipus de façana, ja que el model més habitual és el d’una porta flanquejada per dues finestres geminades (Adell, 1992). Per les restes que es conserven, sembla que la façana de la sala capitular de Santa Maria d’Alaó seguia un model similar al de la catedral de Sant Vicenç de Roda, tot i que mostra, aparentment, una certa jerarquització de l’arc central.
El grup estilístic d’Alaó no és l’únic fenomen d’aquesta mena que es produeix a la Ribagorça durant el segle XII. Si el grup d’Alaó s’estén fonamentalment per la rodalia de la vall de la Noguera Ribagorçana, l’altre grup estilístic que podem definir, amb major o menor precisió, té un marc geogràfic d’implantació concentrat a la conca mitjana de l’Éssera. Aquestes esglésies tenen sovint una estructura molt simple, d’una nau, construïda amb un aparell de carreuó molt ordenat, que, sense arribar al refinament tecnològic de la construcció de Santa Maria d’Alaó i el seu cercle, representa un refinament de la tècnica constructiva llombarda, però sense els seus conceptes ornamentals o compositius; en canvi, el volum de l’edifici palesa una clara tendència a articular-se en diversos cossos, o bé té regruixos al centre dels murs o a les cantonades. En aquest sentit el grup de l’Éssera podria relacionar-se amb l’estil d’Alaó, amb unes formes més austeres i concises d’ornamentació, abandonant els elements ornamentals llombards.
Dins aquest grup cal esmentar la molt transformada església de Sant Miquel de Graus, l’església de Santa Engràcia del castell de Panillo, la de Sant Martí d’Avenoses, potser la més evolucionada constructivament, les capelles de Sant Climent de la Tovenya, de Sant Gregori de Fontova, Sant Martí de Perarrua i, sobretot, les abandonades esglésies de Sant Martí de Cavallera, amb la seva cripta, que segueix les tipologies de criptes del segle XI, i la de Sant Joan de Besians, d’estructura molt complexa, tant per la seva tipologia com per la seva relació amb les construccions adjacents del castell medieval. L’església de Besians disposa d’una cripta, amb una estructura molt simple, com la d’Alaó, però sense el seu sistema de funcionament a partir del doble accés vinculat a les naus laterals i a una probable circulació de veneració de relíquies o de processons litúrgiques.
Deixant de banda aquests grups d’edificis estilísticament coherents, el panorama de l’arquitectura ribagorçana del segle XII mostra l’eclecticisme que caracteritza també tot el conjunt de l’arquitectura catalana d’aquest segle (Adell, 1986, pàg. 120); així, podem trobar edificis encara fidels a una formulació ornamental, d’arrel llombarda, com Sant Miquel de Pilzà, la més rústega de la Mare de Déu de les Roques, o la molt notable de la Mare de Déu de Baldós, amb un campanar de torre on es recreen les ornamentacions llombardes, en un llenguatge gòtic, com succeeix al campanar de Santa Maria de Castelló d’Empúries, o les despulles de l’església de Sant Just i Sant Pastor de Falç, amb la seva portada i altres elements ornamentals, traslladats actualment a l’església parroquial de Tolba.
L’església de la Mare de Déu de Baldós enceta una sèrie d’esglésies de grans proporcions en la planta i l’alçat, que palesen una gran monumentalitat en la intenció dels seus constructors, com ara les de Sant Miquel de Siscar (abans Santa Maria), Santa Maria de Grostan i, en menor mesura, la Mare de Déu del Pla, a Capella.
Les formes més comunes de l’arquitectura del segle XII es manifesten en obres com la part de llevant de l’església de Santa Maria de Queixigar, Sant Martí de Lasquarri, Sant Donat de Puigverd, la molt curiosa de Sant Vicenç del Vilot de Finestres, en un emplaçament excepcional, Sant Pere de Torre d’Obato, Sant Martí de Torroella, probablement relacionada amb el grup de la vall de l’Éssera, Sant Bartomeu de Queixigar o Sant Joan de Montanyana, entre altres esglésies; de tots aquests temples destaquen la quasi desapareguda església del monestir de Santa Maria de Lavaix, del qual s’ha perdut totalment el claustre i les estructures monàstiques, i la de Sant Romà de Castre, concebuda segons uns principis compositius i ornamentals molt acostats a obres aragoneses com és ara l’església del castell de Loarre.
Entre els edificis de la fi del segle XII, o potser ja del XIII, ocupa un lloc destacat la notable estructura de l’església de Santa Maria de Benasc, mancada de la seva capçalera, que, si s’ha de jutjar per les proporcions de la nau, devia correspondre al mateix concepte monumental de les esglésies ja esmentades de Grostan o de Siscar.
Com succeeix en moltes altres contrades, al segle XII es construïren un bon nombre d’esglésies sense gaires pretensions arquitectòniques, que es mantenien fidels a la tradició constructiva, com Santa Sofia de Casserres, Sant Sadurní del Solà, Sant Esteve d’Ardoné, Sant Martí de la Vileta de Serradui o Sant Esteve de Cabestany, mentre que d’altres manifestaven els reflexos de les noves tendències i tecnologies, com ara les esglésies de la Mare de Déu del Congost, la Mare de Déu del Cis, Santa Eulàlia de Betesa, la Mare de Déu de Rocamora, Sant Martí de Coscolla o Sant Andreu de Sos.
Les formes de l’arquitectura alt-medieval a la Ribagorça s’esgoten en un tipus d’edifici amb l’absis poligonal, resolt sense solució de continuïtat amb la nau, anunciant ja les tipologies absidals gòtiques. Entre aquests edificis, les esglésies de Sant Aventí de Tor-la-ribera o Sant Pere d’Isdes són potser els exemples d’una tipologia que, amb poques variacions, es mantindrà fins a obres del segle XVI, com Sant Feliu i Sant Jaume de la Colomina o Santa Maria de Visalibons. (JAA)
Vegeu també: Esglésies de l’Alta Ribagorça Oriental anteriors al 1300; Esglésies de l’Alta Ribagorça Occidental anteriors al 1300; Esglésies de la Baixa Ribagorça Oriental anteriors al 1300; Esglésies de la Baixa Ribagorça Occidental anteriors al 1300
L’escultura monumental
Els conjunts escultòrics existents a la zona de l’Alta Ribagorça Oriental, que inclou preferentment municipis catalans, són escassos. Al municipi de la Vall de Boí cal parlar del conjunt de l’església de la Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro, on es conserva, orientada al sud, una portada en què figuren capitells amb decoració vegetal i zoomòrfica, la simbologia de la qual sembla que es perd en funció d’un estimable afany decoratiu. Sobre la portada hi ha un interessant crismó que sembla, igual que la resta de la composició escultòrica de la portada, deutor del que apareix a la portada occidental de l’església de Santa Maria de Cóll. Els capitells d’aquesta portada, quatre en total, representen tant motius vegetals com zoomòrfics i humans interrelacionats en una actitud que ens sembla alliçonadora, representativa de l’eterna lluita entre el bé i el mal. El relleu que corona la portada, en canvi, cal interpretar-lo dins un context estrictament funerari.
De caràcter menor s’han de considerar els relleus de tipus vegetal que apareixen als capitells que coronen les semicolumnes que divideixen en trams el pany del mur exterior de l’absis sud de l’església de Sant Climent de Taüll. Es tracta de la reproducció d’un motiu vegetal del tipus palmeta. A l’interior de la mateixa església es conserva un fragment de relleu representatiu d’un crismó trinitari, però de datació posterior al romànic.
Escultura menor s’ha de considerar també la conservada a l’església de Cardet, on tan sols hi ha, a l’exterior de l’absis, la representació d’un rostre humà que figura entre dues de les arcuacions llombardes.
Finalment dins d’aquesta subcomarca cal esmentar la portada de l’església de Santa Cecília de Senet, on es conserven esculpits els dos capitells que sustenten l’única arquivolta de la portada. Hem de dir, però, que són obra de difícil definició i de caràcter popular.
A més, resten en aquesta àrea peces de difícil datació i de dubtosa classificació estilística; ens referim a les piques beneiteres que figuren a les esglésies d’Erill-la-vall i de Sant Llorenç de Saraís.
Dins la mateixa subcomarca de l’Alta Ribagorça Oriental, a l’església de Sant Cristòfol de Sirès es conserva un crismó trinitari; a l’església de Sant Martí de Castanesa, una creu inscrita al costat dret de la porta d’accés; a la façana meridional de la Mare de Déu de la Nova de Castanesa, al municipi de Montanui, hi ha un seguit de relleus dispars que poden ser un reflex molt allunyat dels que apareixen a Sant Pere de Besalú o a Sant Andreu de Sureda. En tot cas, en aquest conjunt la disposició resulta caòtica i més aviat és fruit d’un reaprofitament o d’una reinstal·lació de les peces que no es féu segons la col·locació original.
Dins el municipi del Pont de Suert, es conserven restes escultòriques molt exigües i escampades que hom suposa que van ornar l’antic monestir de Santa Maria de Lavaix: algunes restes són adossades a una de les façanes de la plaça Mercadal del Pont de Suert; d’altres, en aquest cas capitells, són a la mateixa plaça, però a la porta d’una casa al costat de l’oficina de turisme. Es creu que podrien ser part del repertori escultòric de l’interior de la nau de l’església i en aquest cas es podrien adscriure al segle XII. En l’estudi monogràfic que presentem en aquest volum hom planteja, això no obstant, la possibilitat que puguin formar part d’un repertori pre-romànic.
Del mateix conjunt escultòric es conserven igualment capitells disseminats que sembla que provenen del claustre del monestir. Se’n coneixen tres. Un es conserva a la casa Jaumot del Pont de Suert i els altres dos a la casa Junyent d’Esplugues de Llobregat. La seva decoració es pot incloure, encara que llunyanament, dins un repertori vegetal de derivació corintia i, segons l’opinió de M. Macià, que n’ha fet l’estudi en aquest volum, són datables al segle XIII.
També són molt escasses les restes escultòriques conservades a l’església de Sant Martí de Llesp, al mateix municipi. Són de factura i temàtica semblants a les que figuren a la portada meridional de l’església de Viu de Llevata; es tracta d’un repertori tant vegetal com figuratiu que es pot incloure, segons es desprèn de l’estudi que s’adjunta en aquest volum en, repertoris coneguts i utilitzats dins l’àmbit d’influència de la Seu d’Urgell. A l’interior d’aquesta església es conserven igualment les columnes que suporten els arcs torals de la volta, proveïdes de capitells i bases esculpides que no tenen res a veure amb l’escultura de la portada. Presenten un estil que s’ha definit com de trets arcaics, abstracte i localista; de fet, hom planteja que aquestes peces podrien haver estat reaprofitades. De procedència incerta, però ara situat damunt la rosassa que hi ha sobre portada de la mateixa església de Viu, es conserva un crismó que podria provenir de l’església de Santa Maria de Corroncui.
Procedents amb tota seguretat de l’església de Santa Maria de Corroncui es conserven a l’església del Pla de Corroncui, en un estat força malmès, dos capitells que ornaven la portada; sembla que eren decorats amb motius de tipus vegetal que són ara inintel·ligibles. A la mateixa església devia haver-hi un crismó —potser el de Viu de Llevata, com acabem de dir—, així com altres restes escultòriques que es devien perdre en el moment del trasllat de la façana de ponent al seu emplaçament actual. Ens queda constància, però, de la seva existència a la fotografia publicada per la Geografia general de Catalunya (Rocafort, s.d., pàg. 874) corresponent a l’antic edifici.
A l’interior de l’església de Sant Martí de Castellars es conserva una pica baptismal ornada amb relleus que podem adscriure a una simbologia de caràcter baptismal i amb arcuacions diverses. Es creu que procedeix del monestir de Lavaix i que va arribar a aquesta església ja en temps de la desamortització.
A la zona de l’Alta Ribagorça Occidental les restes d’escultura monumental són pràcticament inexistents. Només se’n conserven algunes d’apreciables a l’església de Santa Maria de Benasc, però són ja gòtiques. El crismó encastat a la portada meridional podria considerar-se encara d’època romànica.
A l’església de Sant Martí de Gia es conserva igualment un relleu, que ja no es pot considerar romànic. A la mateixa població, a l’església de Sant Vicenç hi ha un crismó que considerem igualment de dubtosa catalogació romànica, si bé aquest tipus de peces segons la seva factura resulten de difícil datació. El mateix es pot dir dels crismons de les esglésies de Sant Joan d’Eressué i de Sant Joan de Saünc dins el mateix municipi (Saünc).
Un altre crismó es conserva encastat a la portada meridional de l’església de Sant Pere de Vilanova, d’execució posterior al romànic i provinent, pel que sembla, de l’antiga església. No s’ha inclòs tampoc en aquest estudi un relleu de l’Agnus Dei situat al timpà de la portada datada al segle XVII de l’església parroquial de Sant Andreu de Sos, perquè és indubtable que no correspon a l’art romànic.
Les esglésies d’aquesta subcomarca guarden també algunes piques, tant baptismals com beneiteres. Cap d’elles no es pot qualificar, al nostre parer, de romànica. Es poden considerar de tradició romànica, però res més. Ens referim a la que es guarda a l’església de Sant Sebastià de Vilarrué del municipi de les Paüls, que hom ha dit que era romànica (Gavín, 1978, vol. 2, pàg. 160), o la conservada a Sant Capràs de Denui, al mateix municipi.
A la Baixa Ribagorça Occidental s’ha de fer esment del conjunt de Sant Miquel de Graus. Al costat nord de l’església, sota el ràfec de la teulada, resten encara algunes mènsules esculpides amb motius de tipus vegetal i figuratiu habituals en aquests indrets (caps zoomòrfics); la seva factura s’ha catalogat de popular, encara que M. Iglesias (1985-88, vol. 1/2, pàg. 95) les considera equiparables a l’escultura de la parroquial de Vallcarca (Baix Cinca) i de la Mare de Déu de Baldós (Baixa Ribagorça Oriental). A la mateixa església es conservava un crismó trinitari del qual no se sap res des de fa ja vuit anys.
A l’interior de l’església de Sant Romà de Castre, a la zona del hemicicle absidal, hi ha capitells decorats amb motius de caràcters zoomòrfic i vegetal i d’altres que recorden formes humanes, que s’han comparat amb altres que ornen la portada de Santa Maria de Xalamera, segons fa notar M. Iglesias (1985-88, vol. I/1, pàg. 186). Són datables al segle XIII. A la seva portada occidental hi ha encastat un crismó trinitari semblant als que es daten entre els segles XII i XIII.
A part d’aquests conjunts esmentats, només resten a la Baixa Ribagorça Occidental altres peces escultòriques, com sarcòfags, l’estudi dels quals s’ha desestimat per considerar-los gòtics (com els que hi ha a l’ermita de la Mare de Déu de la Penya, a Graus) i alguna pica baptismal de difícil datació, com la que es guarda a l’església de Santa Llogaia de l’Espluga de Merli (Foradada) o la procedent de Sant Cristòfol d’Erdao, actualment a Sant Martí de Capella.
L’àrea de la Baixa Ribagorça Oriental és la més rica de la Ribagorça en conjunts escultòrics. A l’església de Santa Eulàlia de Betesa (Areny de Noguera) es poden observar encara dos capitells molt malmesos que formen part de la decoració escultòrica de la portada oberta al migdia; estan decorats amb tiges vegetals, entre les quals s’han intercalat figures informes de difícil lectura atès l’estat de conservació de la pedra. Hi ha una certa correspondència entre el tipus de motius emprats a Betesa i els que encara subsisteixen a l’església de l’antic monestir de Santa Maria d’Alaó.
A l’interior de l’església d’aquest monestir s’han conservat diversos capitells esculpits que coronen columnes, semicolumnes i pilastres. En general, són decorats per un seguit de motius de tipus vegetal i zoomòrfic, i en menor mesura de contingut simbòlic (creus). L. Carabasa, que ha estudiat aquest conjunt, considera que l’estil de l’escultura d’Alaó obeeix a influències semblants a les d’altres conjunts relacionats amb les aportacions estilístiques dels hospitalers, com Sant Joan de Montanyana, Sant Just i Sant Pastor de Falç (ara Tolba), Sant Cristòfol de Lluçars o Tamarit de Llitera (ja fora de la Ribagorça). Tanmateix els capitells de l’interior de l’església d’Alaó mostren un repertori d’elements decoratius mancat de qualsevol tipus d’interpretació simbòlica; en la seva execució no s’observa una disposició que respongui a unes premisses bàsiques i al significat dels elements ornamentals dels altres conjunts ja esmentats de la comarca, on s’ha vist una influència de la mentalitat dels ordes militars. Compartim l’opinió de L. Carabasa en aquesta afirmació i en la datació possible per al conjunt d’Alaó, que s’ha de situar amb anterioritat a l’escultura de l’interior de l’església de Sant Cristòfol de Lluçars, amb la qual comparteix el mateix tipus de figuració, si bé aquí els mateixos elements tenen una configuració formal més depurada. Es proposa per a tots dos conjunts una datació dins la primera meitat del segle XIII.
A l’exterior de l’església de Lluçars es conserven una sèrie de mènsules esculpides amb representacions de caps d’animals diversos, motius vegetals o bé rotlles, inclòs un crismó. Tot sense cap programa preestablert. Semblantment, a l’interior de l’església hi ha un repertori que respon més a l’ornamentació que no pas a un programa simbòlic. L’esmentada autora distingeix a Lluçars dues factures o mans diferents, la més acurada de les quals correspon a les mènsules del mur de la capçalera, a sobre dels absis. Sobre aquest mur tester, formant part de les lesenes, apareixen dos capitells ornats amb motius vegetals. Igualment s’ha de fer esment dels relleus escultòrics que ornen la façana de migdia. Al timpà de la porta sud hi ha una creu de Malta i diversos símbols com triangles, nusos, etc., que trobem a les obres vinculades als ordes militars. Als brancals tornen a aparèixer representacions semblants tipològicament a les que s’observen a les portades de Tolba (Falç) i Sant Joan de Montanyana: rostres, un cap de monstre devorant una figura humana (?), bastant il·legible, una figura humana ajaguda i una altra de zoomòrfica igualment ajaguda. La datació d’aquests relleus s’ha de considerar igualment de la primera meitat del segle XIII i dins una configuració formal de caràcter popular.
De l’església de Lluçars cal esmentar, finalment, que al mur de ponent es troba encastada una llosa de pedra amb funció de banc; té al mig una concavitat i, als extrems, creus de Malta encerclades. Potser va servir d’ara d’altar igualment pels volts del segle XIII.
Cap al començament de segle(*) es va traslladar a l’església parroquial de Tolba la façana de ponent de la propera església de Sant Just i Sant Pastor de Falç. Dels tres cossos que articulen aquesta façana, només dos ens interessen per datació i estil. Al cos inferior, que sobresurt del pla de la façana, s’obre la portada, flanquejada en la part alta per dos monstres en forma de lleó que subjecten entre les urpes figures humanes. A sobre seu hi ha restes de les mènsules que devien sostenir alguna teulada de fusta. Per damunt d’aquest cos, i en un segon nivell, s’obre una finestra molt esbiaixada, amb capitells esculpits que són ressò i variant dels que apareixen a la façana occidental de la catedral de la Seu d’Urgell. El tercer nivell o cos de la façana no correspon a l’època romànica.
Els relleus dels capitells de la portada de Falç s’han d’incloure dins el context simbòlic de les portades de la Mare de Déu de Baldós i Sant Joan de Montanyana (el Pont de Montanyana), encara que en versió molt més simplificada pel que fa al simbolisme i molt més barroera i incoherent quant a l’expressió tècnica i formal de les imatges que presenten. En definitiva, i a manera de breu conclusió, podríem dir que és una portada amb un repertori formal (a desgrat que el seu sentit simbòlic no sigui del tot coherent) relacionat amb una arquitectura en la qual, tal com s’ha indicat, es poden veure influències dels hospitalers o, més àmpliament, dels ordes militars. Més en concret, el conjunt de Falç, en la seva estructura i simbologia depèn de Sant Joan de Montanyana, encara que es poden trobar (i s’han trobat, segons s’especifica en l’estudi que incloem en aquest volum) similituds compositives i també de caire interpretatiu amb conjunts com ara el de la catedral de la Seu d’Urgell i el de la portada de Santa Maria de Covet, i puntualment (en la decoració vegetal) amb Sant Sebastià dels Gorgs. La datació atorgada a Falç es correspon en línies molt generals amb la primera meitat del segle XIII.
En una mateixa seqüència cronològica es pot incloure el conjunt escultòric de l’església de Sant Martí de Capella. A la portada que s’obre al mur del migdia, en força mal estat de conservació, podem llegir encara alguns dels elements escultòrics que figuren als capitells. Són de tipus vegetal; el muntant dret de la mateixa portada ofereix l’excepció de mostrar-nos la representació d’un àngel amb les ales esteses. Al muntant oposat hom ha volgut veure la figura d’una serp (Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàg. 173). En aquest cas assistiríem novament a la representació antagònica (encara que molt minimitzada) dels símbols del bé i el mal, potser de pecat i virtut, tal com succeeix a Falç (Tolba), i més àmpliament a la portada de Sant Joan de Montanyana i amb més coherència a la portada occidental de la Mare de Déu de Baldós, l’únic conjunt amb un programa iconogràfic desenvolupat sobre el tema del bé i el mal, de pecat i redempció, en l’intent potser d’emular la portada de Santa Maria de Covet (Pallars Jussà).
La portada de la Mare de Déu de Baldós va servir de model iconogràfic, creiem, a les portades de Sant Joan de Montanyana i Falç, i en últim extrem, de Lluçars i Betesa, aquestes dues, i també Alaó, amb uns barems iconogràfics totalment descontextualitzats i incoherents, com ja hem dit. La datació de la portada de Baldós, que no ofereix tampoc una gran perfecció tècnica i compositiva, però que sí que es pot considerar superior a les altres esmentades, s’ha fixat entre el final del segle XII i el començament del XIII, moment molt favorable —creiem— per a l’execució coetània o un xic posterior dels altres conjunts esmentats, subsidiaris seus.
La portada de Capella ha estat posada en relació amb la de Fraga, pel que fa a l’ornament de tipus vegetal. Hem de dir per refermar això que la configuració formal dels relleus de la portada de Capella és molt diferent estilísticament de l’observada a la Mare de Déu de Baldós i als seus conjunts subsidiaris.
A la mateixa església de Sant Martí de Capella es conserva tot un repertori de mènsules sota el ràfec de la teulada de l’absis. Els motius són d’una gran varietat, figures humanes, zoomòrfiques o de caràcter vegetal, i s’han considerat dels primers anys del segle XIII.
La catedral de Roda té, amb un estil diferent, una portada que s’obre a la façana del mur meridional protegida per un porxo fet al segle XVIII. Els capitells del brancal dret representen una sèrie de passatges bíblics, bàsicament neotestamentaris, força habituals al romànic, encara que en alguns d’aquests es faci patent l’especificitat de Roda. A l’escena que s’interpreta com la Visitació apareix juntament amb Maria i Isabel la figura de Josep. Abans s’ha representat al capitell anterior l’Anunciació i la Nativitat; al costat de l’escena de la Visitació apareix l’Epifania, i tot seguit l’escena d’un home en lluita amb un lleó i, després, la Fugida a Egipte. Al brancal esquerre, de fora cap endins, hi ha la representació d’una dona i un home que sembla interpretable com Eva oferint-li a Adam el fruit prohibit, escena semblant a una altra que apareix a la portada de la Mare de Déu de Baldós. Sant Miquel i el drac es representen a l’escena següent, segueix l’escena del sacrifici d’Isaac i tot seguit, al quart capitell, veiem un bisbe, que hom ha identificat amb sant Ramon, amb el bàcul; l’escena de la psicòstasi és la que apareix a continuació en clara al·lusió al que seria en aquest cas la representació de la lluita entre el bé i el mal, habitual en les portades de la Ribagorça aragonesa. L’última escena representa tres personatges davant d’un altar, que en l’estudi que presentem en aquest volum s’interpreten com la representació d’un sacerdot, Maria i sant Josep.
El conjunt de Roda ha estat datat al primer quart del segle XIII i s’ha posat en relació amb altres de la mateixa zona, com els de Montanyana o Falç (Tolba), encara que les seves constants estilístiques disten bastant dels conjunts esmentats, sobretot pel que fa a la portada de Falç, si bé totes elles són datables al segle XIII.
A Roda es conserven igualment cinquanta capitells esculpits que conformen les quatre galeries del claustre. Els seus motius ornamentals són quasi exclusivament de caràcters vegetal i animalístic, molts cops combinats. Els cimacis majoritàriament estan mancats d’ornament escultòric.
Hem de considerar el treball escultòric del claustre de Roda com a força simple i barroer, on a més, fent-nos ressò del que es diu a l’estudi inclòs en aquest volum, es barregen elements de repertori dins d’una àmplia cronologia. L’estudi esmentat sobre el claustre de Roda arriba a la conclusió que la seva galeria sud posseeix un repertori temàtic molt més ampli que la resta de les galeries, si més no les del costat oest i nord; també s’arriba a la conclusió que els treballs d’aquesta galeria són posteriors pel que fa a la datació a la resta i equiparables als treballs de Falç (Tolba) i Lluçars. Per a la galeria sud es proposa una datació del segle XIII i per a la resta de les galeries cap a la meitat del segle XII.
Al mateix claustre es conserven una sèrie de mènsules situades al mur nord; són de factura popular i de datació obligadament imprecisa, il·lustratives novament de l’ampli programa ornamental que hi pot haver en conjunts medievals.
Les arcuacions que separen el claustre de l’antiga sala capitular de Roda conserva també sis capitells ornats amb motius de caràcter vegetal, com fulles i fruits, dins un estil ja molt proper al gòtic.
Finalment, cal fer esment a Roda mateix de les múltiples inscripcions que hi ha a l’intradós de les arcades de les galeries del claustre, als mateixos murs perimetrals i també als cimacis. Algunes de les inscripcions de caràcter necrològic es troben emmarcades per sanefes de tipus vegetal, que tenen a vegades la mateixa empremta estilística que els capitells de Sant Martí de Capella. Es poden datar en la seva major part dins el segle XIV.
Dins la cripta central de la catedral es conserva una peça esculturada excepcional: el sepulcre anomenat “de sant Ramon”, on sembla que van ser dipositades les seves restes l’any 1170. Està decorat amb escenes neotestamentàries a la cara frontal; al costat dret apareix el bisbe Odesind, o segons alguns historiadors el sant bisbe Ramon, juntament amb dos diaques; el costat dret és ocupat per l’escena de la Fugida a Egipte. Hom no dubta a datar aquest sarcòfag en una data propera a l’any 1170, si tenim en compte la documentació existent sobre el trasllat de les despulles del sant bisbe.
Prop de Roda es troba el conjunt monàstic d’Ovarra. A l’església de Santa Maria hi ha encastats a la portada que s’obre al mur sud dos capitells de temàtica vegetal. Alguns autors els han relacionat amb obres de caràcter visigòtic; d’altres, entre els quals L. Carabasa i jo mateixa, que subscrivim l’estudi sobre aquest conjunt que es publica en aquesta obra, pensen que el repertori dels capitells d’Ovarra remet a altres de semblants que apareixen en conjunts datats al segle XI, amb certa similitud almenys tipològica amb peces procedents d’Àger, per esmentar-ne algunes. A l’interior de l’església es conserven dos plafons de pedra esculpida encastats a la part frontal del suport d’altar. No és aquest el seu emplaçament originari. S’apunta com a hipòtesi que siguin peces provinents d’un conjunt funerari, com d’altres de semblants que hi ha a la comarca del Pallars Sobirà. Només es pot dir que la seva datació s’ha de situar dins l’època medieval, sense poder concretar més. A la mateixa església d’Ovarra, a l’interior de l’absis, es conserven quatre elements esculpits utilitzats com a capitells o mènsules de les arcuacions interiors de l’absis. M. Iglesias ha posat en relació aquest treball amb els capitells de la portada meridional, i per tant caldria datar-los cap a l’inici del segle XI; creiem, però, que es pot apuntar la possibilitat d’una datació propera als segles XII/XIII.
A la petita església de Sant Pau d’Ovarra hi ha un crismó encastat a la dovella central de la porta del mur occidental. És de bona factura i pot ser datat al segle XII, d’acord amb la fàbrica de l’església.
Per acabar, cal esmentar el conjunt escultòric de Santa Maria de Queixigar, que conserva tres portades. La més antiga és la del costat nord, i en serien deutores les altres dues (oest i sud). L. Carabasa creu possible que aquesta portada es correspongui amb una suposada primitiva església del segle IX; M. Iglesias (1985-88, vol. I/1, pàg. 157) relaciona els treballs de Queixigar amb Ovarra data l’obra al segle XI. Les portades sud i occidental, segons L. Carabasa, correspondrien a una seqüència cronològica dins el segle XI, semblant als capitells de Santa Maria d’Ovarra. (CLIU)
La talla
Les restes d’escultura en fusta conservades a la Ribagorça són abundants i de tipologia variada.
Un primer grup representatiu és constituït pels davallaments. El d’Erill-la-vall ens ha arribat complet (set figures), i un altre va ser trobat juntament amb altres peces de fusta a l’església de Santa Maria de Taüll; d’aquest davallament resten quatre peces, les corresponents a la Verge, el Crist, Josep d’Arimatea i un dels lladres. Un tercer davallament prové de l’església de la Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro, però només s’ha conservat la figura de la Verge, encara que a través d’una fotografia es coneix la imatge corresponent al Crist, destruïda l’any 1936. També es conserven dues imatges de la Verge que hom diu que van pertànyer a respectius conjunts de davallaments procedents de Taüll. Una d’aquestes imatges és en situació desconeguda i l’altra es conservava l’any 1978, segons R. Bastardes, al Fogg Art Museum de la Universitat de Harvard, cosa que no ha estat possible de confirmar per part del museu esmentat. Aquesta imatge va ser trobada a l’església de Santa Maria de Taüll, però, atès que era del tot il·lògic pensar en un doble conjunt de davallaments en una mateixa església, es va pensar que podria pertànyer a l’església veïna de Sant Climent, raó per la qual es té com a procedent d’aquesta església. La imatge de la qual no es coneix l’emplaçament, probablement és als Estats Units. En aquestes dues imatges, que hem estudiat a partir de fotografies antigues (clixés C-1 300 de l’Arxiu Mas i MNAC/MAC núm. d’inv. 33 297, respectivament), la Mare de Déu té les mans en actitud d’orant, amb el palmell cap a fora, en una postura que difereix de les altres tres imatges de la Verge de la resta de davallaments catalans. Aquest fet i altres característiques referents a la configuració formal de les esmentades peces posen en dubte el fet que pertanyin a davallaments; més aviat creiem que devien formar part d’un altre conjunt escultòric, potser un sant sepulcre, encara que aquesta possibilitat sigui remota. També podria ser que formessin part d’un calvari, a semblança de la imatge de Sant Joan procedent de l’església de Sant Vicenç de Roda d’Isàvena. Aquesta peça va ser recuperada l’any 1995 i actualment està en procés de restauració a Madrid. Havia estat robada juntament amb altres peces l’any 1979.
També devia formar part d’aquest calvari de Roda una imatge de Crist, destruïda el 1936, de la qual es conserva només una fotografia. Falta un estudi d’aquesta obra més aprofundit que el que es pot oferir aquí. Cal dir que la peça destruïda era una de les millors que es van fer en el suposat taller de Roda. També cal fer esment d’una altra imatge de Crist, procedent de Benasc, igualment destruïda, i que ara es coneix per una fotografia. No l’hem estudiada en aquest volum perquè l’hem considerada d’estil posterior al romànic. F.X. Mingorance, que va estudiar la peça, pressuposa que podia haver format part d’un conjunt de davallament.
Un altre grup de tipologia diferent és el dels frontals d’altar. De fusta de qualitats diverses, se n’han conservat dos amb la taula de suport i un altre sense. Un dels dos primers és al MNAC (MNAC/MAC 3 904) i procedeix de Santa Maria de Taüll. És de fusta de pi. Presenta la Maiestas Domini i els apòstols (onze en total); l’altre, conservat al MDL (núm. 35), té una procedència discutida tot i que Porter (1923, V, làm. 555) recollia que va pertànyer a Sixena. Per a M. Iglesias prové de l’ermita de la Mare de Déu de la Mola (Iglesias, 1985-88, I/1, pàg. 147), bé que aquí el considerem, com la majoria, procedent de l’església parroquial de Buira dedicada a sant Hilari, sant que segons la majoria dels historiadors presideix el frontal amb indumentària de pontifical i envoltat d’altres bisbes que ocupen els compartiments laterals.
El tercer frontal, sense la taula de suport, procedeix de Sant Salvador de Bibils (Bonansa). És de fusta de pollancre. El MNAC conserva d’aquest frontal vuit talles; se’n coneix una altra, ara extraviada, a través d’una fotografia. Són figuretes representatives dels apòstols i n’hi ha una que representa la imatge del Salvador.
Tots aquests tres frontals es poden considerar del segle XII, potser més aviat del final de segle, en tot cas no anteriors a la segona meitat.
A més d’aquests frontals d’altar de fusta policromada, se’n sap de l’existència de dos més. Sembla que un d’aquests frontals ja és d’època i estil gòtics; l’altre podria ser un xic anterior. El primer es conservava a l’església de Santa Maria d’Ovarra. Actualment només en tenim coneixement a través d’una mala fotografia i de referències bibliogràfiques que confirmen la idea que era una peça tardana. L’altre, que hom fa procedent d’Erill-la-vall (Kyrios, 1995, pàg. 12), es conserva, segons recull la publicació esmentada, en un lloc imprecís dels Estats Units. Per la fotografia guardada a l’Arxiu Mas (C-99 495) sabem que es tracta d’un frontal dedicat als apòstols, presidit per la imatge de la Maiestas. La seva particularitat és que, a més de deu apòstols, hi apareix la figura —suposem— d’un rei (potser Herodes), que devia ser una peça d’un altre frontal, possiblement dedicat al cicle de la infantesa de Crist, com era el cas del frontal d’Ovarra. L’altra particularitat és el tipus de còfia que porten els apòstols, del mateix tipus que les que porten les figures de les Verges dels davallaments. Segons el nostre parer, no és anterior al segle XIII.
Un tercer grup de peces realitzades en fusta tallada i policromada és constituït per les imatges de la Mare de Déu. És sens dubte el grup més nombrós, però també és cert que es poden classificar en subgrups amb entitat de taller o de mà pròpia. Al Museu Diocesà de Lleida es conserven procedents del municipi del Pont de Suert tres marededéus de característiques romàniques, bé que de datació tardana: la de Pinyana (núm. 335), una altra que es creu procedent d’Erillcastell o de Pinyana (núm. 327) i una tercera procedent d’Erillcastell (núm. 338). Totes tres formen un grup amb certs caràcters semblants, els quals són definits i interpretats en els articles que ha escrit M. Macià. De la comparació d’aquestes peces amb altres de contrades no gaire llunyanes (Pallars i Noguera) es perfila un possible taller, amb matisos de mà, que tindria una seqüència cronològica que podria perdurar, fent-nos ressò de l’opinió de l’esmentada autora, des de mitjan segle XII fins als primers decennis del XIII. Aquesta possibilitat sembla més plausible que l’exposada per C. Peig en parlar de la marededéu de Vilanova de Meià (Noguera): un model que es repeteix en un llarg període de temps. De tota manera, en l’estat actual de les investigacions la qüestió no està resolta. Tanmateix, creiem que cap de les marededéus pertanyents a aquest “subgrup” o “taller” no es pot classificar fora dels marges establerts entre ben entrada la segona meitat del segle XII i els primers decennis del XIII. D’altra banda, són tantes les diferències formals i de qualitat tècnica que no creiem en un sol model repetitiu. Les variacions que presenten són fruit de l’existència de més d’un model.
A l’església de Santa Maria de Taüll es conservava fins l’any 1936 una marededéu procedent de l’església de la Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro. Es desconeix el lloc on es troba, o si va ser destruïda. Té el mateix caràcter iconogràfic que les imatges abans esmentades, però presenta trets formals diferents i propers als que s’observen a les imatges de la Mare de Déu de Cubells o de Santa Linya (Noguera); a aquest mateix grup es podria afegir, encara que amb diferències, la imatge que consta com a procedent del santuari de Caldes, a la qual, segons Rocafort, es tributava culte a l’església de Sant Joan de Boí. No n’hi ha cap que es pugui datar amb antelació al segle XIII.
De l’església de Santa Maria de Taüll procedeix una marededéu amb una iconografia diferent. Es tracta de la representació de la Mare de Déu de la Llet, un tipus iconogràfic tardà però que pels seus trets formals encara pot ser considerada romànica. L’estudi s’ha fet a partir d’una fotografia conservada a l’Arxiu Mas (clixé D-3 178), darrere de la qual consta la seva procedència i la seva conservació en una col·lecció particular de Barcelona.
A la parròquia de Santa Maria de Taüll es conserva una marededéu tallada en fusta policromada, de la qual l’Arxiu Mas posseeix una reproducció fotogràfica on s’especifica que procedeix de l’església de Sant Climent de Taüll (clixés sèrie G, núm. 43 043 i C-1 335). No ens ha estat possible veure la talla, que considerem encara existent a Taüll. Exceptuant el tipus iconogràfic, els trets formals d’aquesta imatge recorden els de la Mare de Déu de la Llet, procedent també de Santa Maria de Taüll.
Al Museu Marès de Barcelona, procedent de Taüll, es guarda una imatge de la Mare de Déu amb el número d’inventari 660. En el catàleg de l’any 1991 no figura més explicitada la seva procedència. Aquesta imatge, tant per certs trets formals inherents al rostre com pel tipus d’indumentària i de seient, és afiliable al taller de Roda i equiparable formalment a marededéus com la procedent de Santa Maria de Pedrui (la Pobla de Roda), la desapareguda de l’ermita de Santa Clara de Puigcremat (Graus), la robada a la seu de Roda d’Isàvena i la conservada a la col·lecció Gòdia de Barcelona procedent de Santa Liestra, entre altres que hem esmentat i afiliat al suposat però no inversemblant “taller de Roda”.
Una imatge que presenta uns trets que permeten afiliar-la al segle XII és la que es conservava a l’església de Santa Maria de Vilanova (Vilanova d’Éssera), igual que la de l’església de Sant Andreu de Sos (Sessué), conservada en una casa particular; totes dues no es poden adscriure a l’anomenat “taller de Roda”. Es poden datar en un període anterior, encara dins el segle XII.
Finalment, fem esment d’una de les talles que hem considerat que no calia estudiar en aquesta obra, la marededéu procedent de Calbera, conservada en una casa particular de la mateixa localitat. Aquesta imatge, igual que la procedent de l’ermita de la Mare de Déu de la Mola (Bonansa) i que ara es conserva al Pont de Suert, té clares característiques gòtiques. La marededéu de la Mola es considera del final del segle XIII. Una altra talla tardana, conservada a l’església parroquial de Benavarri i coneguda com la marededéu de Llinars, ha estat objecte de moltes alteracions, restauracions i afegits, cosa que fa que no es pugui considerar romànica.
A Sopeira hi havia una marededéu de la qual l’Arxiu Mas conserva una reproducció fotogràfica. És una talla tardana però encara amb certs trets de filiació romànica. Semblantment, a Gia consta que hi havia una marededéu de la qual tan sols es conserva una fotografia en què apareix la imatge vestida. Això n’impedeix la descripció i la possible catalogació.
Un altre grup de talles és el que formen les imatges de Crist. La imatge de Perves és potser la més tardana i representativa del Crist clavat a la creu, “còpia”, segons assenyala M. Macià, de la imatge de Crist del davallament d’Erill-la-vall. Una altra imatge de Crist, assegut, sembla que es conserva a la parròquia de Santa Maria de Taüll. Va ser estudiada per J. Ainaud i la podem incloure dins un tipus de representacions tardanes, però encara dins dels límits estilístics i cronològics del romànic.
Al MNAC (MNAC/MAC 3 930) es conserva una altra talla de Crist procedent de Santa Maria de Taüll. És datable cap a la darreria del segle XII, i certs trets facials (si es treu la policromia del rostre) són equiparables als de les talles de Bibils. De factura molt més barroera és la imatge del Crist a la creu que es conserva al Museu Marès. En el catàleg de l’any 1991 figura amb el número 61. R. Bastardes ha datat la peça, amb reserves crec que justificades, al segle XII.
Procedent de Boí (segons R. Bastardes) o de Santa Maria de Taüll (segons J. Ainaud) es conserva a la parròquia de Santa Maria de Taüll un santcrist de factura igualment popular.
Finalment, s’ha de fer esment d’una talla de Sant Joan conservada al MNAC (MNAC/MAC 35 720) que devia haver format part d’un calvari si tenim en compte els trets compositius. Una neteja de la policromia facial faria més factible la recerca de possibles paral·lels compositius.
Resta esmentar en aquest apartat les peces de mobiliari que s’han conservat i que constitueixen un dels més rics i podríem dir gairebé “exòtics” testimonis de l’art romànic. Diem exòtics perquè sols es conserven restes de mobiliari en aquesta comarca. Totes les peces van tenir una funció litúrgica. Potser el faldistori de Roda d’Isàvena va assolir també funcions civils, tenint en compte el tipus de moble i la seva extrema mobilitat, que el convertien en un tron amb caràcter “nòmada”. Al MNAC es conserva un moble de triple seient procedent de l’església de Sant Climent de Taüll. Està fet de fusta de pi i es pot considerar també talla escultòrica, atès que aquesta és la tècnica principal emprada per a ornar-lo. En la seva ornamentació o talla es poden diferenciar i valorar dues seqüències corresponents a altres tants estils. El primer estil es correspondria amb els plafons laterals del moble, de caràcter pre-romànic i cronològicament més antics. El segon estil es correspondria amb la resta del moble, en el qual s’observa una tècnica més variada tant de fusteria com ornamental; es correspondria amb una seqüència pròpia de l’estadi romànic.
Semblants als plafons laterals del moble de Taüll, se’n conserven dos de menors dimensions però igualment encastats en un moble de factura moderna conservat al cor de l’església de la Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro. L’Arxiu Mas conseva una fotografia (clixé MB-2 054) en la qual apareixen dos plafons similars; curiosament, un d’ells es correspon amb un dels que formen part del banc de Durro.
A l’església de Sant Vicenç de Roda d’Isàvena es conserva, encara que molt reformada, una cadira episcopal o prioral. Bé que hom diu que va servir com a gestatoria, creiem que és més possible que fos en realitat una cadira fixa d’un primitiu cadirat del cor de l’església. L’ornamentació en alguns punts (els muntants tornejats) és semblant a les columnetes que figuren al banc de Taüll, però majoritàriament es basa en la policromia a base de motius vegetals d’un estil molt barroer. En línies molt generals es pot datar al segle XIII, però, tal com diem en l’article corresponent, no la totalitat de la cadira.
Finalment, no hem d’oblidar el que tots els estudiosos del mobiliari consideren que és el millor moble romànic, únic a Espanya, i que es conservà en bon estat fins l’any 1979: el faldistori de Roda. El mes de desembre d’aquell any va ser robat del petit museu de Roda on es custodiava i exhibia. Va ser recuperat fragmentat. Qui va procurar en part la seva devolució a l’església de Roda va ser el mateix lladre que l’havia robat i havia saquejat la seu de Roda, Erik el Belga. Actualment es conserven un total de 12 fragments, muntats en una reproducció en metacrilat que es va fer del moble l’any 1993.
La qualitat tècnica del seient de Roda, anomenat “faldistori” per la seva tipologia (és a dir, cadira en forma de tisores i de caràcter plegadís) o “cadira de sant Ramon”, que és el nom col·loquial amb el qual és conegut i anomenat, és molt rellevant pel que fa a l’aspecte ornamental; en aquest sentit es pot considerar una veritable obra escultòrica. Quant a les seves constants ebenístiques, o de fusteria, compleix les normes pròpies de l’època romànica. El faldistori de Roda era un seient d’honor, un veritable tron potser episcopal i fins i tot usat pel sant bisbe esmentat, atès que les seves característiques tipològiques i ornamentals no ho desmenteixen. Crec que s’ha de considerar, sense cap mena de dubte, una obra de filiació tolosana, aspecte que pot revalorar el seu vessant documental i artístic, i que cal adscriure a la primera meitat del segle XII.
Aquesta datació és confirmada per la similitud d’alguns dels relleus del faldistori amb alguns capitells procedents del claustre de Sant Esteve de Tolosa i amb altres del claustre de Sant Serni de Tolosa. Aquest darrer conjunt ja devia estar acabat (Mesplé, 1961, esp. núm. 174-175) cap el 1120 i la seva decoració escultòrica és contemporània a la del segon taller de La Daurade, les obres del qual també són similars al nostre faldistori, concretament pel que fa als treballs dels entrellaços(*). La similitud entre el conjunt escultòric de Sant Serni de Tolosa i el faldistori de Roda va més enllà dels motius vegetals d’entrellaços (caps de lleons entre tiges, vegeu Mesplé, 1961, núms. 213-215, 218-221, 241-244). És ben cert que altres conjunts posteriors (entrellaços vegetals a diversos capitells del claustre de Sant Cugat del Vallès, a la Bíblia de San Juan de la Peña o a la Bíblia de Lleida), però en el cas del faldistori de Roda cal tenir en compte algunes circumstàncies històriques: la relació del bisbe Ramon Guillem amb Tolosa de Llenguadoc, la seva pertinença a centres monàstics de Tolosa en anys anteriors a la seva estada a Roda, refermen la relació estilística que acabo d’exposar. Altres tipus d’elements del faldistori són fàcilment relacionables amb els treballs tolosans si considerem els arguments exposats per Rachou (1934, pàgs. 4-34) i per Jalabert (1965, pàgs. 4-78), en parlar de la representació de la flora llenguadociana. És per totes aquestes raons que m’he inclinat a datar el faldistori com a contemporani a aquestes obres tolosanes. (CLIU)
La pintura mural
Són pocs els conjunts de decoració mural que ens han pervingut de la comarca històrica de la Ribagorça, tot i que n’hi ha tres que són destacables quant a l’extensió de pintures conservada (els de Sant Climent i Santa Maria de Taüll i el de Sant Joan de Boí) i un més quant a l’antiguitat de la seva factura (el de la capella de Sant Agustí de l’antiga catedral de Roda d’Isàvena). És curiós el fet que, en general, els conjunts del sector català de la Ribagorça es conserven —s’ha de dir que en millors condicions— en entitats museístiques (Museu Nacional d’Art de Catalunya), mentre que els del sector aragonès de la Ribagorça encara romanen in situ. Cal assenyalar que els anys en què es van arrencar els murals del sector català la política museística a Catalunya començava a adquirir una febrositat de col·leccionista, mentre que a Aragó aquesta tendència no s’ha donat mai. Actualment, la conservació dels monuments sembla que està guanyant terreny davant de l’enriquiment de col·leccions privades o públiques, fet que confereix més valor a tot allò que encara resta in situ.
Dels tres conjunts conservats al sector català de la Ribagorça, el que hom data amb més antiguitat és el de l’església de Sant Joan de Boí. Roman tan fragmentat —atès que ha estat recuperat en etapes diferents— que ha estat un problema tornar-lo a reconstruir. M. Guàrdia, que els darrers anys n’ha fet un estudi força exhaustiu, exposa diverses hipòtesis sobre la seva reordenació. També cal assenyalar la distància que separa aquest conjunt dels de Taüll pel que fa a l’estil. Sembla que fou obra d’una mà local coneixedora dels treballs del centre de França dels darrers anys del segle XI i els primers del XII.
El conjunt de Sant Climent de Taüll, també en part fragmentat (resten algunes mostres in situ, i d’altres corresponents al mur nord han estat recentment consolidades i ara són exposades al MNAC), és una de les obres que tradicionalment han estat considerades cabdals dins el romànic català. Hom l’ha datat entre el 1123, any de la consagració de l’església pel bisbe de Roda Ramon Guillem, i la darreria del segle XII. E. Carbonell, que estudia el conjunt en aquest volum, veu justificada la primera data. Aquest conjunt també s’ha posat en relació amb escoles pictòriques italianes, relació que E. Carbonell entén filtrada mitjançant els murals de Sant Quirze de Pedret.
Les pintures murals de Santa Maria de Taüll són més conflictives quant a la definició del seu autor. De tot el conjunt resta la decoració de l’absis principal i dels murs meridional i de ponent, a més de diversos fragments dispersos. També es conserva la sinòpia, o capa de preparació de les pintures de l’absis, que és de màxima importància per a conèixer la tècnica que hi fou emprada. La decoració de l’altar, absolutament ornamental, també ens ha pervingut. No cal recordar que tot es conserva al MNAC. El conjunt ha estat datat dins el segle XII —en relació també amb la data de consagració de l’església, 1123— i, els darrers anys, sembla que hom creu que és resultat del treball d’un taller de pintors organitzat i relacionat amb el conjunt de Sant Climent de Taüll, pel que fa a la decoració absidal, i amb altres conjunts pictòrics aragonesos pel que fa a les pintures del mur sud i dels peus de l’església.
Dels tres conjunts fins ara tractats es conserven mostres de grafits, que no han estat estudiats en les monografies corresponents perquè es consideren tardans respecte de la cronologia romànica.
Del sector aragonès de la Ribagorça ens han pervingut diverses mostres. La més antiga sembla correspondre a la de Sant Anton (o Sant Joan) de Pano (Graus), conservada al Museo Diocesano de Barbastro, que consisteix en una composició a base de figures geomètriques i restes d’alguna figura humana, considerades en un primer moment d’estil pre-romànic (Iglesias, 1985-88, 1/2, pàg. 243) i recentment datades a mitjan segle XI (Signos, 1993, pàg. 122).
Els dos conjunts més importants, quant a extensió i qualitat d’execució, són conservats a l’antiga catedral de Sant Vicenç de Roda d’Isàvena. Un d’aquests conjunts ocupa l’absis d’una capella dedicada a sant Agustí i l’altre l’absis de la cripta septentrional de l’església. El primer és anterior i cal relacionar-lo en datació i en estil amb els murals de Sant Climent de Taüll. Es conserva en força mal estat i caldria practicar-hi, al més aviat possible, tècniques de consolidació que n’assegurin la perduració. El segon és força més tardà. Ha estat datat entre el segle XII i el segle XIV. Com bé diu F.J. de Rueda, és un conjunt força més interessant pel repertori iconogràfic que per la factura, ja que són de qualitat força baixa. La temàtica (Crist en Majestat i tetramorf, mensari i alguns signes del zodíac) apareix àmpliament tractada per l’autor esmentat, per la qual cosa ens remetem al seu estudi, el qual és inclòs en aquest volum. R. del Arco y Garay (1942, pàg. 241) ja advertí que les escenes dels mesos foren afegides posteriorment a la resta, que datava del final del segle XIII. Cal assenyalar que, des de Ch.R. Post fins avui, hom ha considerat aquestes pintures de factura tardana, encara que mantinguin certes fórmules afins a l’estil romànic. Crec que cal datar el conjunt a la darreria del segle XIII i no s’ha de relacionar amb les pintures del refectori, al meu parer del segle XIV i d’una millor qualitat.
Tan sols resta esmentar algunes petites mostres de decoració mural que han pervingut i que caldria intentar salvar abans que no desapareguin. Es tracta de les restes que, sota una capa de calç i forta humitat, encara es conserven a les esglésies de Sant Andreu de Calbera (pany de ponent del mur sud de l’interior) i Santa Eulàlia de Beranui (pany del mur sud de l’exterior, cobert sota un porxo modern). Sant Miquel de Siscar (abans Santa Maria) (Benavarri) i la Mare de Déu de Rigatell (Areny de Noguera) també foren decorades amb murals, dels quals resta menys que una petita mostra. (LCV)
La pintura sobre taula
El grup més significatiu dins aquest apartat el constitueixen els frontals d’altar, deu en total, alguns dels quals són ornats amb relleus d’estuc amb un interès clar d’imitar els pal·lis d’orfebreria i metalls. Els que presenten aquesta característica (Cardet, Boí, els dos de Taüll, Gia, Rigatell i Tresserra) han estat considerats, tradicionalment, dins l’anomenada “Escola de Lleida”, que sorgí a partir del fet que una bona part d’aquest tipus d’obres pertanyien a la província de Lleida. Cada cop resta més clar que les obres atribuïdes a aquesta escola no tenen una definició estilística unitària, com tampoc no la tenen les set taules ribagorçanes que presenten decoració d’estuc. Tanmateix, una pauta que es repeteix és la de presentar les imatges com retallades sobre un fons aliè a l’escena (fons estucat), fet que es deu a l’ús de la doble tècnica.
De les deu taules conservades, la major part segueixen la fórmula romànica de presentar una figura central (les dues d’Estet, Cardet, Boí, Durro, Gia i la del Sant Sepulcre de Taüll, conservada al Museu Episcopal de Vic), a la qual es dedica el frontal, i escenes secundàries als compartiments laterals. Dels compartiments centrals, només mantenen la fidelitat a la fórmula romànica (personatge central envoltat d’una màndorla i dels quatre símbols dels evangelistes) els de Cardet, Estet —tots dos—, Taüll (Museu Episcopal de Vic núm. 9 707) i, de lluny, el de Sant Quirc de Durro (la imatge central, santa Julita, és envoltada per una màndorla, però no han estat representats els quatre vivents). Alguns inclouen arquitectures figurades similars (Boí, Rigatell, Gia i Tresserra) que aixopluguen la figura central; n’hi ha tres que són de zones geogràfiques properes (Boí, Rigatell i Tresserra), però el de Gia és allunyat.
La taula de Sant Climent de Taüll s’escapa bastant de totes aquestes composicions: s’organitza en dos registres horitzontals, el superior dividit en dos. S’hi ha abandonat, per tant, la fórmula romànica que tant de temps fou emprada. En aquest sentit cal considerar aquesta taula força innovadora.
La datació de tots aquests frontals ha estat situada a la segona meitat del segle XII i al llarg del segle XIII. Crec, però, que ens trobem davant d’obres força llunyanes en el temps, i que no es pot posar el frontal d’Estet —de fet, cap dels dos— al costat del de Sant Climent de Taüll (MNAC/MAC 3 908). L’ordre, a grans trets, potser caldria orientar-lo de la manera següent: Estet —ambdós—; Durro i Cardet; Rigatell; Tresserra, Boí i Gia; Taüll (MNAC/MAC 3 908); Taüll (MEV 9 707) —aquest, al meu entendre, és força tardà—. (LCV)
Altres mostres d’art
Dins aquest apartat cal distingir diversos grups, tots ells interessants. Dels conservats in situ tan sols resta un grup de ferramentes —molt pobre en quantitat i varietat tipològica, comparat amb altres comarques— força curiós. Totes (corresponents a les esglésies de Santa Margarida de Peranera, Sant Fruitós de Perves, Sant Romà de Casós, Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro i Santa Maria de Cóll) són constituïdes per forrellats i panys, de manera que no s’ha trobat cap mostra de tradició romànica corresponent a ferramentes a base de les característiques volutes, tan repetides a tota la Catalunya del Nord; totes les ferramentes, d’altra banda, pertanyen al sector català de la Ribagorça. No en resta cap mostra al sector aragonès ribagorçà.
Els forrellats solen repetir la fórmula habitual, tot i que de manera estereotipada, de la barra o passador acabat en capet d’animal indefinit (serp o gos). Cal destacar, però, els panys. Alguns conserven part de la decoració incisa sobre la planxa principal, i els motius que trobem poden arribar a la figuració, com en el cas de Durro. Sembla que la seva datació ha de ser tardana, potser ja dins el segle XIV.
D’altra banda, cal destacar algunes lipsanoteques que ens han pervingut —ens consta que n’existeixen algunes més, però la recerca per a localitzar-les ha estat infructuosa—, com ara la de Sant Climent de Taüll (MNAC/MAC 35 727) o la de Sant Salvador de Bibils (Museo Diocesano de Barbastro), ambdues d’estructura similar (pot ovoide amb tapa cònica) i amb restes de decoració pictòrica. Una altra de Bibils (Museo Diocesano de Barbastro) segueix la tipologia de capsa prismàtica amb tapa corredissa. A les esglésies de la Mare de Déu del Torbiner i de Sant Esteve d’Ardoné (les Paüls) hi hagué sengles capsetes que contenien relíquies, però no hem pogut esbrinar on han anat a parar. Probablement hi deu haver altres casos similars.
Un altre cas és el de les dues obres d’orfebreria amb esmalts que es conservaven a la comarca. Es tracta d’un bàcul, atribuït al bisbe de Roda Ramon Guillem, i una arqueta destinada a contenir les relíquies de sant Valeri. Ambdues peces foren sostretes, juntament amb moltes d’altres, en el robatori del 1979 a Roda d’Isàvena (per a saber com va succeir, entre altres dades, vegeu l’estudi sobre el faldistori atribuït al bisbe Ramon Guillem, dins la monografia dedicada a l’antiga catedral de Roda d’Isàvena). Cap de les dues peces era realitzada amb metalls nobles, però ambdues han estat connectades amb obres pervingudes del taller de Llemotges, que sens dubte el bisbe esmentat coneixia de bon grat (consta que formà part d’algunes comunitats de canonges), i datades dins el segle XIII. Tanmateix, l’arqueta presenta uns reforços metàl·lics que semblen posteriors a la factura dels esmalts.
Un quart grup és constituït per diverses peces indumentàries atribuïdes la majoria al bisbe Ramon Guillem (guant, mitres, sudaris), venerat com a sant. Alguns fragments de teixits, dispersos per diversos museus (MEV, Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, Museu Diocesà d’Urgell, Museu de Roda), devien formar una bona part d’algun altre vestit episcopal. Sembla que la fragmentació venia donada per l’interès, generalitzat, de disposar d’una petita mostra a manera de relíquia del sant a qui havia pertangut. Dins aquest grup trobem, com és d’esperar, mostres perses, hispanoàrabs i islàmiques d’extrema qualitat.
En darrer lloc, però no de menor importància, cal destacar quatre manuscrits amb miniatures o dibuixos força interessants. Tres manuscrits provenen de Roda d’Isàvena i són conservats a l’Arxiu Capitular de Lleida (saltiri i pontifical) i a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia de Madrid (còdex). Aquest ha estat datat per M. Iglesias pels volts de l’any 1000 i és de contingut principalment històric. La decoració que presenta no és gaire profusa, i consisteix en arquitectures figuratives i ornamentals o emmarcaments també de caire ornamental. Cal destacar, però, la representació d’una Epifania, descrita amb tot detall per l’autor de l’estudi del còdex (M. Iglesias Costa). El pontifical, que pel que sembla formà part d’un lot de llibres que l’any 1018 fou donat per la catedral de la Seu d’Urgell a la de Roda, un cop aquesta fou reconstruïda, pot ser considerat de la darreria del segle X o els primers anys del segle XI. En canvi, el saltiri sembla que és ja del segle XII. Mentre que el pontifical presenta temes iconogràfics (crucifixió), el saltiri tan sols inclou ornamentació de caplletres, bàsicament.
El quart dels manuscrits esmentats correspon a l’acta de consagració de l’església de Sant Climent de Rallui, de l’any 1007, on apareixen alguns dibuixos realitzats a tinta que, sens dubte, foren fets en època posterior, potser a manera d’apunts. Totes les figures, per una banda o altra, se superposen o toquen la caixa del text. Ben bé és com si l’autor hagués aprofitat els espais en blanc d’aquest pergamí. Una de les figures correspon a un Crist en Majestat, en actitud de seure sobre un tron que no ha estat dibuixat, i realitzat amb pocs traços. Sembla utilitzar fórmules de dibuix datables dins el segle XII, i tan sols si el considerem un apunt s’entén, per exemple, el fet que la creu del nimbe de Crist surti del cercle definit pel nimbe mateix. Un altre “apunt” correspon a la figura d’un ocell que amb les potes atrapa un peix. El dibuix d’aquestes dues figures conté elements (perlejat del llom de l’ocell, proliferació de plomes, contorn del peix) que ens porten ja cap al segle XIII. (LCV)
Bibliografia
- J.A. Adell: L’arquitectura romànica, Els llibres de la Frontera, col·l. “Coneguem Catalunya”, Barcelona 1986
- J.A. Adell: Arquitectura alt-medieval a Catalunya: una definició del tipus monàstic i canonical del segle IX al XIII, tesi doctoral inèdita, UPC, Barcelona 1991
- J.A. Adell: L’arquitectura gironina del segle XI: entre la innovació i la tradició, Bell-lloc del Pla, Girona 1996. R. Benedicto: Guía de la arquitectura románica en el valle de Benasque, Ajuntament de Benasc, Benasc 1995
- J.M. Establés Elduque: Arte románico en el Viejo Aragón. Sacetania y Valle del Serrablo-Gállego, Libros Pórtico, Saragossa 1983
- J.F. Esteban Lorente-F. Galtier Martí-M. García Guatas: El nacimiento del arte románico en Aragón. Arquitectura, Caja de Ahorros de la Inmaculada, Fundación General Mediterránea, Saragossa 1982
- F. Galtier Martí: El problema mozárabe en las iglesias de los valles del Gállego. Bases para su discusión, “I Congreso Internacional de Estudios Mozárabes. Arte y Cultura Mozárabe”, Toledo 1979
- F. Galtier Martí: Les conditions et les developpements de l’art preroman et les debuts de l’art roman dans les comtés de Ribagorza et d’Aragón, “Simposi Internacional d’Arquitectura a Catalunya. 1988”, Universitat de Girona, Girona 1994