Situació
Vista aèria de la vila de Benavarri, amb les restes del seu castell i l’església de Santa Maria al cim d’un petit esperó calcari que domina la població.
ECSA - J.Todó
Les restes d’aquest antic castell, situades al costat de l’església de Santa Maria, es troben al cim de la població de Benavarri, sobre un esperó calcari vora el barranc de Sant Medard.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TBG919649.
S’arriba a Benavarri per la carretera N-230 que parteix de Lleida en direcció nord. (JBP)
Història
El lloc de Benavarri fou probablement un punt important de la frontera musulmana, i el seu castell degué ser fortificat per tal de protegir l’indret de l’avanç cristià vers l’any 1000. Es desconeixen dades concretes de la seva conquesta, que es degué produir entre el 1049 i el 1062. La primera referència documental segura d’aquesta fortalesa data del 1062, quan consta que el rei Ramir I d’Aragó, pel novembre de l’esmentat any, es trobava “in castro quod vocatur Benavarri”. Com que en l’escatocol d’aquesta escriptura no figura cap tinent del castell, es pot deduir que l’ocupació era recent i encara no s’havia organitzat. De fet, s’estava preparant ja la croada de Barbastre i el dit rei perí l’any següent en el conegut setge de Graus. Els documents consignen que el castro de Benavarre confrontava amb els de Falç, Purroi (1063) i Casserres (1067).
El rei devia reservar-se el domini de l’important castell de Benavarri, que de fet, des de bon principi, consta com a plaça principal del segon comtat-regne de Ribagorça. Així, l’infant Sanç Ramírez, un fill bord, figura almenys des del 1069 com a senyor de Benavarri i de Fontova, i poc després actua com a comes Ripacurciensi; la seva vídua, Beatriu de Bigorra, encara es titulava comtessa l’any 1100. El caràcter de domini públic resta també comprovat per la presència de Guillem Isarn, cognomenat de Benavarri i jutge per a tota la Ribagorça (1085-1126), i sens dubte precedent immediat de l’anomenat Justícia de Ribagorça. Aquest llinatge, emparentat amb els Àssua de Pallars, era implantat especialment a l’altra banda de la serra del Castell, és a dir, a Lasquarri i a Llaguarres.
Al principi del segle XII, d’acord amb la repoblació catalana, Benavarri restà sota la jurisdicció senyorial dels vescomtes d’Àger i en tinença dels barons d’Entença com a feudataris reials. Així, Pere Mir d’Entença figura en els diplomes reials com a senyor de Benavarri entre el 1110 i el 1137, mentre que l’any 1131 el vescomte Guerau I Ponç d’Àger deixà en testament al seu fill Ponç II Guerau els castells de Benavarri, Viacamp i Falç. Homes i dones com Ermessenda de Benavarri (1145) o Miquel de Benavarri (1167), habitants d’Àger i amb heretats a la vila, confirmen l’existència d’intenses relacions humanes a través del Montsec.
Benavarri i els barons d’Entença, d’igual manera que la resta del comtat ribagorçà, tingueren un paper destacat en l’afermament del bisbe Ramir de Roda al tron familiar. En efecte, al maig del 1136 lliurà a Sant Vicenç de Roda la capella reial de Benavarri, i per l’abril de l’any següent, essent a la vila, Ramir II de Sobrarb i Ribagorça concedí carta de franquesa i de llibertat als homes de Benavarri —que li havien donat per voluntat pròpia el castrum et villa de Benavarre—, de manera que serien francs i lliures, el domini reial mai no podria ésser alienat i no pagarien cap cens, llevat de la dècima, de la qual eren exempts els cavallers. Cal advertir que aquest darrer diploma ha estat tramès per un trasllat notarial del 1288, l’autenticitat del qual ha estat qüestionada per la historiografia moderna. Amb tot, com assenyala F. Balaguer, presenta paràgrafs incontestables. Així doncs, tot i que hi pugui haver hagut una probable manipulació, el privilegi seria d’alguna manera efectiu d’ençà del final del segle XIII, cosa que confirma la seva conservació en l’arxiu reial de Barcelona.
En el trànsit del segle XI al XII, en circumstàncies difícils, els vescomtes d’Àger, Ponç III (1196) i Guerau IV (1199 i 1206), van retre als monarques homenatge i jurament de fidelitat pel feu de Benavarri i altres feuda Catalonia. L’esmentat Guerau IV, en sengles testaments, datats el 1223 i el 1229, deixà per legítima al seu fill petit, Roderic “Ferrer”, si no volia ser clergue de Tarragona, els castells de Benavarri i Viacamp en feu del rei, el qual sense l’aprovació del primogènit, Ponç I d’Urgell i IV d’Àger, no els podria alienar. Es desconeix el resultat d’aquestes disposicions, però es dedueix que la corona havia recuperat el feu el 1262, perquè aleshores, segons una butlla d’Urbà IV, els homes de Benavarri participaren en el saqueig de pobles veïns pertanyents a l’abadiat d’Àger.
A partir de mitjan segle XIII consta ja el desenvolupament dels òrgans municipals; la universitat de Benavarri era regida per cònsols i jurats. Els registres de cancelleria reporten diverses notícies relacionades amb el pagament dels tributs; en aquest sentit, segons M. Iglesias, tingué gran importància històrica la col·lecta del bovatge en temps del rei Pere II el Gran, car les universitats de Roda, Graus, Benavarri i Capella protestaren i s’asseguraren l’exempció d’aquest impost argumentant ésser poblades a fur d’Aragó. Posteriorment, els veïns de Benavarri obtingueren la confirmació de furs i privilegis (1300, 1310), mentre que alguns en concret gaudien del privilegi d’infançonia.
En aquesta mateixa època, és a dir, a l’inici del segle XIV, la castlania dels barons d’Entença havia pervingut per la branca d’Alcolea a Gombau III d’Entença, que, poc després de ser governador de València, l’any 1308 va morir a Benavarri. Un instrument de la cancelleria reporta la moratòria concedida als hereus del dit Gombau per l’homenatge corresponent a Benavarri l’any 1310. En realitat, poc després el feu revertí a la corona catalanoaragonesa amb el matrimoni de Teresa Gombau d’Entença i l’infant Alfons (futur Alfons III de Catalunya-Aragó). D’altra banda, almenys des del final del segle XIII una segona castlania de Benavarri era en poder dels barons d’Espés, concretament de Ramon III. Una branca d’aquest llinatge, relacionada amb els Castellnou, s’establí a la vila mitjançant una concòrdia i l’aprovació reial, i així n’aconseguí la possessió l’any 1310.
La vinculació al domini de reialenc fou efímera, puix que Jaume II de Catalunya-Aragó creà el tercer comtat de Ribagorça en favor del seu fill, l’infant Pere, l’any 1322; fou en aquell moment que la fortalesa de Benavarri esdevingué castell palau dels comtes de Ribagorça. Des d’aleshores el castell de Benavarri ha estat escenari d’un bon nombre de fets d’armes; respecte a l’edifici romànic —reformat segons un document l’any 1389—, tot indica que va ésser enderrocat l’any 1592 per ordre del rei Felip II, notícia que confirmà a l’inici del segle XVII l’infatigable viatger Labaña quan diu del castell: “Se derribó por orden de S.M. cuando entró el ejército en Aragón”. (JBP)
Jaciment arqueològic
Detall del basament d’un mur que correspon a l’obra més antiga d’aquest castell, posat al descobert durant els treballs arqueològics realitzats aquests darrers anys.
J. Mateu’s Photography
Des de l’any 1991, amb la subvenció de l’Ajuntament de Benavarri i sota la direcció de J. García, s’estan duent a terme diverses campanyes d’excavació al castell i a la propera església de Santa Maria.
Del conjunt del que fou el primitiu castell de Benavarri, reedificat després de la conquesta feudal de la segona meitat del segle XI, tan sols s’han pogut identificar alguns murs drets, i diverses bases de fonamentació d’altres.
A la meitat de llevant de l’actual recinte de la fortalesa es localitza un pany de mur fet de carreuó que mesura uns 8 m de llarg per 2 m d’alt aproximadament, el qual s’associa a un recinte molt més ampli; tanmateix, cal assenyalar que aquests escassos testimonis materials foren sotmesos a l’arrasament o l’espoliació sistemàtica durant les guerres carlines a fi de reaprofitar-ne els materials. Tot i això, amb les dades que s’han pogut extreure dels treballs arqueològics fins a l’actualitat, sembla que es tractava d’un castell format per un gran recinte i una torre mestra; tot i que aquesta torre no ha estat encara localitzada, no es descarta la possibilitat que puguin aparèixer les seves restes en futures campanyes d’excavació.
A l’oest dels vestigis de l’antic castell es posaren al descobert els fonaments de l’església romànica de Santa Maria, colgats sota el posterior edifici gòtic i modern.
D’altra banda, s’ha pogut comprovar que el primitiu recinte murat del castell fou ampliat i modificat durant el darrer quart del segle XIV, especialment pel que fa a les portes d’accés i a les torres. Una anàlisi detallada de les corbes de nivell de tot el recinte ha posat de manifest que existiren, almenys, tres torres, possiblement de planta semicircular i amb un radi d’uns 3,5 m. Malauradament, aquest recinte ha arribat als nostres dies molt modificat per altres reformes molt més tardanes, executades entre els segles XVII i XIX.
Cal destacar, finalment, que també durant el segle XIV es construïren dins el perímetre del castell un seguit d’edificacions annexes, entre les quals hi ha una cisterna; aquesta cisterna, de considerables proporcions, té un volum de més de 500 m3. Excavada en una roca calcària, té forma troncocònica i les parets són revestides amb carreus perfectaments cisellats; el fons de la cisterna és enllosat. En l’actualitat és coberta per una volta de canó que no sembla que correspongui al moment de la seva construcció. (JGC)
Bibliografia
- Llobet, s.d., BC, ms. 424, doc. 497, fol. 71 v
- Pasqual, s.d., BC, ms. 729, vol. VIII, pàgs. 263-268
- Caresmar, 1756, docs. 494 i 736
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. LXXVII, pàg. 373
- Monfar, 1853, vols. IX-X, pàg. 418 i segs
- Moner, 1878-80, vol. IV, pàgs. 472-473
- Miret, 1900, pàg. 105
- Ibarra, 1904, doc. 57, pàgs. 98-99
- Yela, 1932, pàgs. 17-18 i 71-72
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 39, pàgs. 55-56, doc.152, pàgs. 152-153 i doc. 153, pàgs. 154-155
- Lacarra, 1946-52, vol. 3, doc. 287
- Reglà, 1951, pàg. 212
- Balaguer, 1962, núm. 7, doc. 7
- Chesé, 1972, docs. 75, 250 i 252
- Iglesias, 1980, pàg. 184
- Fité, 1985, pàg. 226
- Boix, 1987a, núm.3, pàgs. 7-9; 1987b, vol. III, pàgs. 53-74 i doc. 3, pàgs. 65-66 i doc. 5, pàgs. 67-68