Situació
L’antiga església parroquial de Purroi és situada a la part alta del poble vell de Purroi, pràcticament abandonat, emplaçat a llevant del barranc del Molí, que forma límit amb Pilzà.
Mapa: 31-12 (288). Situació: 31TBG901596.
Purroi es troba a uns 7 km de la carretera N-230 que de Benavarri es dirigeix a Lleida. Un cop a Purroi, un camí que s’enfila per la costa permet arribar amb automòbil fins al nucli vell. (JAA-JBP)
Història
L’església parroquial de Purroi formà part d’un enclavament que fins el 1956 tingué el bisbat d’Urgell dins el de Roda-Lleida. Lògicament, la vinculació eclesiàstica de Purroi al bisbat d’Urgell va coincidir amb l’afermament del domini per part dels comtes d’Urgell. Consta documentalment que l’any 1083 Ermengol IV, comte d’Urgell, donà a la canònica de Santa Maria de Solsona algunes heretats a Purroi. Poc després, l’any 1087, aquest comte i la seva muller Adelaida concediren a Santa Maria de la Seu d’Urgell una parellada de terra i confirmaren l’adscripció a la diòcesi d’Urgell. D’altra banda, a la darreria d’aquesta centúria es consigna el testament del cavaller Rotlan Ramon atorgat l’any 1095, el qual deixava una llàntia “ad ipsa ecclesia de castro Rubeo”, que hauria de cremar durant totes les quaresmes i es mantindria amb les rendes procedents de les seves Coromines.
En la dècima recaptada a la diòcesi d’Urgell el 1391, el capellà de Purroi figura dins el deganat d’Urgell, essent taxades les seves rendes en 22 sous. D’ençà de l’edat moderna consta a l’església de Sant Just i Sant Pastor el funcionament d’una mena de pia almoina. A la fi del segle XVII s’incendià l’església parroquial, però en resultà miraculosament indemne el santcrist del retaule —anomenat el Santíssim Misteri—, raó per la qual fruí de gran veneració des d’aleshores. El 1720 el rector Francesc Cambray enllestí les obres de restauració, i el 1781 la duquessa d’Arcos hi fundà un benefici. (JBP)
Església
Es tracta d’un edifici en estat ruïnós, del qual es conserven només el mur nord, el de ponent i part del de migdia a l’angle sud-oest. Aquests elements, però, encara permeten entendre la seva arquitectura i el seu complex procés constructiu.
És una estructura d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, segons es constata en fotografies del 1976, anteriors a l’ensulsiada. La nau es devia capçar a llevant amb un absis semicircular, del qual no queda cap vestigi, car fou substituït al segle XVIII per un presbiteri quadrat, cobert amb cúpula, que avui també és en estat de ruïna.
La volta de la nau era reforçada per quatre arcs torals, només dos dels quals semblen originals, mentre que els altres deuen correspondre als processos de reforma i redecoració del temple.
La porta, ruïnosa, s’obre al mur sud, prop de l’angle sud-oest; era resolta en arc de mig punt. De les finestres que tenia l’edifici només se’n conserva una, de doble esqueixada recta, a la façana de ponent, la qual és capçada a la part superior per un campanar d’espadanya de dos ulls, en estat de conservació precari.
Els paraments presenten, allà on és visible, un aparell de carreuons ben tallats i polits, disposats molt ordenadament, que palesa les formes pròpies de l’arquitectura del segle XII. (JAA)
Bibliografia
- Marca, 1688, ap. CCCLXXII, col. 1 261
- Moner, 1878-1880, vol. V, pàg. 393 i segs
- Costa, 1959, pàg. 127
- Chesé, 1972, docs. 479 i 522
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 316