Situació
Capçalera de l’església, un edifici de la plenitud del segle XII que manté la tradicional decoració llombarda.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Miquel de Pilzà és dins el recinte del que fou l’antic castell.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TBG921589.
Per a anar-hi, cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (JBP)
Història
L’església parroquial de Sant Miquel, que havia estat la capella castellera de la fortalesa de Pilzà, formà part integrant fins el 1956 del bisbat d’Urgell. Una de les primeres mencions documentals indirectes d’aquesta església data de l’any 1067, quan la comtessa Sança, vídua del comte Ermengol III d’Urgell, cedí als comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis el castell i les esglésies de Pilzà amb els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels. Així mateix, Ermengol IV d’Urgell, fill de l’esmentada Sança, infeudà a Ramon IV de Pallars Jussà el castell de Pilzà amb la quarta part de les parròquies.
Tanmateix, una de les primeres notícies directes de l’existència d’aquesta església es troba en el testament de Bonadona, atorgat l’any 1091, en el qual deixava dues unces d’or al prevere Joan de Pilzà. D’altra banda, un tal Bernat, prevere de Pilzà, signà com a testimoni en un instrument del 1162.
A la darreria del segle XIV, la relació de la dècima recaptada a la diòcesi d’Urgell l’any 1391 consigna el capellà de Pilzà amb unes rendes taxades en 13 sous. Després del conveni de l’any 1956, aquesta església passà a pertànyer a la diòcesi de Lleida. (JBP)
Església
Planta de l’església, amb indicació de les tres tramades de voltes de creueria estelades que substituïren la primitiva volta de canó.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau coberta amb tres trams de voltes de creueria, estelades, que substitueixen el sostre original, resolt possiblement amb una volta de canó de perfil semicircular. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un ample arc presbiteral. La volta de l’arc presbiteral i de la conca absidal arrenca d’una imposta decorada amb un fris escacat.
A l’embocadura de l’absis, a cada costat de la nau, s’obren dues capelles: la capella del mur nord, com un arcosoli buidat en el mur, i la del mur sud, com un cos afegit que enllaça amb el de la sagristia afegida a l’angle sud-est de l’edifici. A part d’aquests afegits, l’església fou sobrealçada amb unes golfes realitzades amb obra ceràmica vista, que engloba el campanar d’espadanya de la façana de ponent i que contrasta, pel color i la textura, amb els paraments de pedra calcària blanca de l’edifici original. L’espadanya del campanar presenta dues obertures, asimètriques; la més llarga és la del costat nord, que sembla que fou refeta quan se sobrealçà l’església.
La porta, feta amb arc de mig punt, s’obre al tram central de la façana sud; sobre la clau del seu arc, en un dels carreus del parament, hi ha un crismó, amb la data de 1875 gravada, que deu correspondre a algun dels processos de reforma que sofrí l’edifici a partir del segle XVII. Molt possiblement correspon a aquest moment la refacció de les voltes, similars a les de la propera església de Santa Maria de Calladrons, les quals substituïren les de l’edifici alt-medieval.
Actualment, només es conserven visibles dues finestres corresponents a l’obra original, una al centre de l’absis i l’altra a la façana de ponent, totes dues de doble esqueixada, amb l’arc retallat en una llinda monolítica.
El mur sud és molt alterat per la construcció de la capella i la sagristia, i perquè, en sobrealçar l’església, se’n desmuntà el ràfec, que devia ser similar al que es conserva al mur nord (on també s’afegiren uns contraforts). Aquest ràfec és format per un fris continu d’arcuacions llombardes, tallades en un sol carreu, coronat per una motllura bisellada. El mateix tipus de decoració es repeteix a la façana absidal.
L’estructura del parament original és força complexa, car hi trobem un fragment de mur executat en carreuó senzillament escairat, sense polir, i molt irregular, però disposat en filades uniformes, amb juntes molt amples i plenes d’argamassa. Aquest fragment, situat en el mur nord prop de l’angle nord-oest, podria correspondre a una construcció del segle XI, substituïda per l’església actual. Aquesta església és construïda amb carreus ben tallats i polits, de pedra sorrenca grisa a l’absis i a la part baixa del mur nord, mentre que la part alta del mur nord de l’absis, on es desenvolupa la decoració d’arcuacions, i totes les façanes oest i sud, incloent-hi la capella i la sagristia, són realitzades amb carreus de pedra calcària blanca, també perfectament tallats i disposats.
Tot i els interrogants que presenta el parament de l’angle nord-oest, l’església de Sant Miquel de Pilzà es planteja com una obra unitària, construïda en la plenitud del segle XII, seguint els paràmetres de les formes evolucionades de l’arquitectura llombarda, reduïdes quasi a un simple formulisme decoratiu de les façanes. (JAA)
Escultura
Sobre l’arc de la porta de migdia de l’església hi ha encastat un crismó esculpit en baix relleu. Presenta els símbols habituals: les lletres X, P, S (inicials del nom de Crist en grec) sobreposades i les lletres A i w (alfa i omega), primera i darrera de l’alfabet grec, símbol de Crist com a principi i fi de totes les coses. El fet curiós és que el crismó apareix col·locat a l’inrevés. És de dimensions menudes i respon a una tipologia molt freqüent a tota la comarca ribagorçana, sobretot —quant a crismons trinitaris— a la banda aragonesa. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Marca, 1688, ap. CCCLXXII, col. 1 261
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 153, pàgs. 154-155
- Sanahuja, 1961, doc. 21, pàgs. 334-335
- Chesé, 1972, doc. 145
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 316
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 253-257
Bibliografia sobre l’escultura
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàg. 255