Situació
Capçalera de l’església, concebuda inicialment com un edifici basilical de tres naus, que restà, però, inacabat.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Santa Maria, convertida parcialment en un paller i quadra, es troba isolada enmig d’un camp, prop del camí de Calbera a Castrocit, des d’on és perfectament visible. (JAA)
Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TCG046959.
Història
Segons les referències documentals, es tractava d’una església pròpia de la parròquia de Sant Andreu de Calbera vinculada d’alguna manera als senyors de Calbera.
És esmentada des de l’any 979, en què el prevere Galí lliurà al cenobi d’Ovarra, entre altres coses, una vinya al lloc dit Santa Maria, que confrontava a llevant amb la vinya de Nonni, a ponent amb el torrent, a sota amb l’estrada i al damunt amb la penya, on ja hi devia haver l’església de Santa Maria.
L’any 1195 els germans Ramon i Pere de Calbera amb les seves famílies i amb el consentiment i la voluntat de Ramon d’Espés, cediren a Guillem de Torrisan i a la seva esposa Maria l’església de Santa Maria de Calbera, amb tots els seus béns; en canvi, Ramon de Calbera acaptà un mul valorat en tres cafissos de forment i seixanta sous. El 1225 Bernat d’Espés amb tots els seus germans i Arnau de Calbera, fill de l’esmentat Ramon, donaren a l’abat Arnau de Sant Victorià d’Assan i al prior d’Ovarra, Garcia d’Artasona, l’església de Santa Maria de Calbera amb totes les seves pertinences, a condició que hi tinguessin per ells sempre un capellà i un escolà i una llàntia encesa totes les nits per a remei de les seves ànimes i les dels seus parents.
Al segle XIX, amb la desamortització eclesiàstica, l’església va ésser adquirida per la família Carrera. De tant en tant, hom descobreix als camps dels voltants vestigis d’antics habitatges i, en especial, lloses, restes humanes i algunes monedes relacionades amb el fossar que es trobava a migdia de l’església. (JBP)
Església
És un edifici que, malgrat la seva utilització actual, palesa una història constructiva força complexa, iniciada amb un edifici de concepció molt ambiciosa que no fou acabat seguint el projecte inicial, sinó de forma matussera i molt allunyada de les pretensions arquitectòniques originals.
El primitiu projecte preveia la construcció d’una basílica de tres naus, capçades a llevant per sengles absis semicirculars. Només es construí la nau lateral nord i la nau central, aquesta amb profundes modificacions. La nau lateral nord és coberta amb volta de canó de perfil en quart de cercle, reforçada per un arc toral i acabada a llevant amb un absis semicircular obert directament a la nau. Actualment, aquesta nau és partida per un sostre, que forma una quadra en el pis inferior i un paller al superior. Aquest sostre dificulta l’observació de les seves característiques arquitectòniques, especialment pel que fa referència a la comunicació d’aquesta nau amb la central per mitjà d’arcs formers, avui paredats i molt difícils de veure en la part baixa. Fa la impressió que el paredament d’aquests arcs es va realitzar durant el mateix procés de construcció de l’església, quan es va modificar el projecte inicial.
La nau central és coberta amb volta de canó de perfil semicircular. La seva capçalera fou concebuda amb un absis semicircular, del qual només es construí l’extrem nord. Fou substituït per un santuari rectangular, del mateix ample que la nau, de la qual forma part sense solució de continuïtat. Aquesta nau fou partida en dues meitats per un mur en època tardana; la meitat de llevant es destinà a capella, dedicada a sant Antoni de Pàdua, i la de ponent es destinà a paller, com la nau nord, i també fou migpartida amb un sostre d’embigat.
El mur sud d’aquesta nau central fou construït de forma molt diferent al mur nord, sense arcs formers, i es renuncià totalment a la construcció de la tercera nau. A ponent del mur sud, tractat com una façana, s’obre la porta del temple, d’arc de mig punt, llis i sense ornamentació. La capella habilitada a la part de llevant té una altra porta, oberta a la mateixa façana sud, molt matussera. Per a accedir a la nau lateral nord s’ha obert una porta rectangular, poc més que un esvoranc, al mur de ponent.
A l’absis nord es conserva una finestra d’una sola esqueixada, ressaltada per una arquivolta recta a l’exterior, i a la part de llevant de la façana sud hi ha una finestra d’una sola esqueixada.
Tot i que el projecte original no s’acabà, l’edifici fou conclòs com una obra completa, aixoplugada per una única coberta de dos vessants, de la qual el vessant nord conserva l’enllosat original, mentre que el vessant sud té la coberta refeta en teula. Les façanes són totalment llises i sense ornamentació, llevat de l’absis nord, on es conserva parcialment la decoració de la façana, formada per un fris d’arcuacions (es conserven només tres arcuacions a l’extrem sud del fris) sota un ràfec bisellat. Les arcuacions són construïdes amb dovelles esculpides, suportades per mènsules motllurades en cavet.
L’aparell és format per carreus ben escairats i tallats, sense polir, de mides irregulars, disposats molt ordenadament en filades uniformes i irregulars per les diferències en la mida dels carreus, condició que no altera l’execució molt acurada dels paraments. Cal assenyalar que la finestra absidal té l’arc monolític intradossat i extradossat en semicercle i que les voltes són construïdes amb carreuó a plec de llibre.
Tota l’estructura paramental i ornamental evidencia les fórmules característiques de l’arquitectura del segle XII, dins la tradició de les formes evolucionades de l’arquitectura llombarda, especialment en els aspectes ornamentals, estretament relacionats amb l’arquitectura de l’església del monestir de Santa Maria d’Alaó i tot el seu cercle arquitectònic, com l’església de Sant Pere de Cornudella. Dins aquest cercle, l’església de Santa Maria de la Quadra representa un exemple no reeixit, de concepció ornamental més simplificada. (JAA)
Bibliografia
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 242, pàg. 413
- Martín Duque, 1965, docs. 160,170,173,180,182,185 i 189
- Gavín, 1978, vol. 2, pàg. 101
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 168-169