Sant Joan de Morens (Beranui)

Situació

Petit edifici d’època romànica tardana, amb un absis poligonal.

ECSA - J.A.Adell

L’església de Sant Joan Baptista és a la part alta del poble semiabandonat de Morens, situat a la ribera esquerra de l’Isàvena, entre les Ferreries i Beranui.

Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TCG026943.

S’hi arriba per una pista que surt de la carretera que porta al poble vell de Beranui. (JAA-JBP)

Història

L’església parroquial de Morens estigué lligada a Santa Maria d’Ovarra des que vers l’any 988 els comtes de Ribagorça li donaren les parròquies, mujades, oblacions, obres parroquials i comtals que tenien en heretat a les vil·les de Calbera, Castrocit i Morens. Al final del segle XIII es consigna el monjo Pere de Morens, que probablement llavors tenia cura de l’església. (JBP)

Església

És un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó construïda amb reble a plec de llibre, i capçada a llevant per un absis poligonal. L’absis, cobert amb una volta d’arestes construïda amb carreus ben tallats i polits, és separat de la nau per un arc toral semicircular. La porta, d’arc de mig punt amb guardapols motllurat, s’obre a la façana sud, prop de la façana oest. A la mateixa façana sud, però en el polígon absidal, hi ha una finestra de doble esqueixada, de dimensions desproporcionades. A la façana oest hi ha una altra finestra de la mateixa mena, però de proporcions més ajustades.

Els paraments exteriors presenten un aparell molt uniforme, de carreuó irregular, tant a la nau com a l’absis, mentre que l’interior, llevat de les voltes, és totalment arrebossat, fins i tot les capelles afegides als costats nord i sud. El tractament dels paraments interiors impedeix de precisar si la nau i l’absis corresponen a una única fase constructiva, o bé si l’absis s’afegí a l’estructura d’una nau, encara d’època romànica, però ja tardana, de la fi del segle XII, tal com succeeix a la propera església de Santa Eulàlia de Beranui. (JAA)

Bibliografia

  • Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 289, pàg. 437
  • Martín Duque, 1965, docs. 83,152 i 188