Santa Maria d’Ovarra (Beranui)

Situació

Bonic emplaçament d’aquest antic cenobi, a la sortida del congost de Gavarret o d’Ovarra, a la riba esquerra de l’Isàvena.

ECSA - J.Bolòs

Vista del conjunt format per les ruïnes del palau del prior —del segle XVI—, l’església monacal, la capella de Sant Pau i la moderna casa d’acolliment.

ECSA - J.A.Adell

L’antic monestir benedictí de Santa Maria d’Ovarra és situat justament a la sortida del congost de Gavarret o d’Ovarra, a la riba esquerra de l’Isàvena. Ovarra es troba al fons d’una impressionant clotada.

Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TCG024968.

Avui el conjunt monàstic amb la basílica de Santa Maria és vistent des de la mateixa carretera de l’Isàvena, enmig d’un prat rodejat de penyes, al peu del mont dit la Croqueta. El vehicle es deixa vora el camí que creua el riu del pont medieval, reconstruït. Si es vol visitar l’església per dins cal, però, demanar-ne abans la clau al mossèn de Beranui. (JBP)

Història

El problema de les fonts

Fins el darrer quart del segle XII Santa Maria d’Ovarra degué disposar del seu propi dipòsit documental. Segons Martín Duque, fou llavors, i no un segle abans com creu R. d’Abadal, que la documentació del priorat fou definitivament transferida al monestir de Sant Victorià d’Assan on, renovada en part, amb les mancances i addicions pròpies del pas del temps, la van examinar i extractar Abad y Lasierra, l’escolapi J. Traggia i el pare Llobet. Després de l’exclaustració el fons documental seguí camins diversos. El fons més important es conserva actualment a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, uns 130 pergamins i un lligall de papers modera. Un altre lot, rescatat pel bibliòfil G. García Arista, es troba avui a la Universitat de Saragossa. Finalment l’arxiu del bisbat de Barbastre guarda una còpia del cartoral d’Ovarra feta pel jurista M. de Manuel l’any 1773, amb 33 diplomes. Altres documents foren cremats durant la guerra civil de 1936-39.

Per tal de fonamentar la llegenda del comte Bernat hom procedí a farcir un grapat de falsificacions que donaren ressò a la casa en decadència. Quan es va reorganitzar l’arxiu de l’abadia de Sant Victorià d’Assan, al trànsit del segle XII al XIII, el fons d’Ovarra fou sotmès a les mateixes tasques de revisió i d’actualització. Això aclareix en part que els suposats privilegis del monestir d’Ovarra es fessin d’una manera tan barroera, tan marcadament per mans inexpertes. Sens dubte, foren obra d’escrivans de Sant Victorià de Sobrarb, allunyats d’Ovarra i desconeixedors del seu passat.

Menció especial mereixen dues importants peces arxivístiques de la primera meitat del segle XI, procedents del fons d’Ovarra i custodiades també a l’Archivo Histórico. Són els anomenats rotlles de Benasc i de Vallabriga, dos ròtols de pergamins que formen tots plegats el cartulari patrimonial d’un alt llinatge ribagorçà constituït per la senyora Sanga en els seus successius matrimonis amb dos magnats de la regió, Enard de Benasc i Apó Galí.

Uns orígens polèmics

R. d’Abadal demostrà, contra tota la tradició llegendària basada en les falsificacions, que el monestir d’Ovarra no fou fundat pel comte Bernat de Ribagorça, sinó que existia ja de generacions abans. Segons ell, atesa la seva situació paral·lela als monestirs de Gerri i d’Alaó, la seva fundació es produí seguramement a la mateixa època, és a dir, al començament del segle IX, i obeí a l’empenta de restauració religiosa i econòmica produïda per l’alliberació del país sota la garantia dels comtes tolosans.

La primitiva cel·la fou prou migrada si tenim en compte que no és esmentada per les fonts urgelleses del segle IX. Així doncs, Ovarra probablement fou una de les tantes petites cases cenobítiques que en aquells moments floriren al país pirinenc, d’escassa vitalitat i de futur incert. A diferència d’aquestes, però, Ovarra es trobava al mateix cor del futur comtat de Ribagorça de tal manera que el seu desenvolupament serva paral·lelisme amb l’afermament i la crisi d’aquest projecte polític. En aquest sentit podem dir que Ovarra fou cap i casal de la dinastia comtal i en fou considerat panteó familiar.

A partir de R. d’Abadal tothom ha admès com a primera notícia ovarresa l’al·lusió que s’hi fa en un document d’Alaó relacionat amb Aulet, en el qual, precisant els termenals d’un predi situat al lloc Superpont, es diu “d’occident hi ha les vinyes de Salomó i dels monjos d’Ovarra” (874). Al nostre entendre, però, és anterior un diploma que reporta la donació feta per Incliga a Ègica, abat, i al monestir d’Ovarra d’una terra a la vall de Beranui, al lloc de Biasques. La data consigna el mes de desembre de l’any 23 del regnat del rei Carles, que segons R. d’Abadal correspon al 929, tot i que Carles el Simple ja era ben mort. L’únic rei que regnà tants anys fou Carles el Calb i d’acord amb el seu còmput cal datar el document l’any 871. Sembla, doncs, una presumpció raonable situar Ègica com el primer abat documentat d’Ovarra. És probable que ho fos bastants anys si hom judica pel record que deixà en la seva gestió traduït en l’ús freqüent del seu nom pels falsaris. Ègica podia haver recaptat algun privilegi del comte Bernat de Tolosa.

L’afermament del cenobi

Igual que altres petits cenobis, entre els segles IX al X, sembla que Ovarra patí una greu crisi institucional que tan sols pogué superar a mitjà termini sota la protecció del casal ribagorçà. Certament el país es trobava llavors en una època de canvis importants.

Les fonts que documenten el període de trasbals a Ovarra són migrades. Tanmateix, avui disposem de noves dades a partir d’uns registres trets a la llum per Martín Duque. En el primer extret apareix Malagenc, futur prevere i escrivent (910), que lliurà “in domum Sancta Maria de Ovarra” una vinya a Besians. Notem el pas de monestir a casa, signe de decadència en la vida comunitària, tot i que des del punt de vista patrimonial s’inaugura l’expansió vers l’Éssera que comportà l’absorció d’un petit cenobi, la casa d’Esvú, al castell Pelat.

El nou govern de l’abat Franc “de la casa de Sant Pere i Santa Maria d’Ovarra” és registrat en dues cartes originals dels anys 908 i 910.

Degué ser poc després quan un nou abat, Galifons, i la congregació d’Ovarra van rebre d’un tal Endiscle un domini important: la casa anomenada Esvú amb el seu alou i els seus termes, juntament amb una casa a la riba de l’Éssera. Inferim que tot plegat es tracta de la futura cel·la de Sant Esteve i Sant Pere d’Aguilar, ja que el fals 4 atribueix aquesta donació als comtes Bernat i Toda.

La restauració del comte Unifred I Bernat

Els nous comtes ribagorçans es consideraven successors dels monarques carolingis i, per tant, garants de l’observança monàstica. Una primera aportació comtal és indicada per l’adquisició que l’any 919 van fer Unifred I Bernat i la seva esposa Toda d’unes terres a la vil·la de Calbera, versemblantment a indicació dels mateixos monjos. L’arxiu ovarrès no conserva rastre de la seva transmissió. Inferim que aquesta primera aportació comtal serví de base en la confecció del famós fals 1, privilegi en què els esmentats comtes amb llurs fills doten el monestir d’Ovarra “que ells havien fundat i a on eren soterrats” (!), amb alous de la rodalia que havien pres als pagans; regnant Carles, rei dels francs, a l’era 781 (921?). D’altra banda consta també la intervenció a Ovarra del bisbe Ató. Diu el fals 18 que concedí a la casa de Sant Pere i de Santa Maria privilegi privatiu de fer molins i de pescar a l’Isàvena, entre el pont de Calbera i el monestir.

L’abat Ramir regí el monestir en aquests anys, darrers del regnat de Carles el Simple. Així, l’any 925 del Senyor adquirí una vinya al castell Pelat, vora “monasteriu Esvu”, per 9 sous. Un altre registre, datat pel rei Carles, reporta també la compra d’una vinya que confrontava amb l’anterior, pel preu de 7 sous. La política d’expansió a la vall de l’Éssera, l’existència de reserves en metàllic i el funcionament del priorat d’Esvú fan pensar en moments d’expansió i de vitalitat.

A l’època d’interregne (930-936) el fons d’Ovarra conserva memòria de dues adquisicions fetes per la comtessa Toda a prop del monestir, a Rallui i a Calbera; tres més es registren a la vall ribagorçana en els primers anys de Lluís d’Ultramar (939-941).

Fou segurament aleshores que els vells comtes Unifred I Bernat i Toda, s’asseguraren la remissió de llurs pecats endegant la vida comunitària a Ovarra i fent possible la seva estabilitat amb riques aportacions. Destacà en especial el lliurament d’un notable tresor que hom ha relacionat amb l’assassinat del darrer Banū Qasī. Segons un document de l’any 947, l’únic autèntic que ens ha arribat d’aquella datació comtal, no podem parlar pas de cap reforma profunda a Ovarra, sinó més aviat d’una restauració d’antigues regles i d’antics costums. De fet, l’observança de la regla benedictina no s’hi consigna fins el 976. Els canvis, però, són significatius, ja que a més del nou abat apareixen per primera vegada els integrants de la comunitat, amb un prepòsit, un prevere i tres monjos. Així mateix d’aleshores ençà el monestir tindrà com a titular principal la Mare de Déu. L’advocació de Sant Pere restarà com a segon titular (fins llavors era el primer) i n’apareix un tercer que també serà tradicional, sant Pau. Amb tot, la mitja dotzena de comunitaris amb un únic sacerdot deixen de manifest la reduïda importància de la casa.

Un segon document referent al govern de l’abat Levila és força interessant perquè es tracta d’un inventari dels objectes preciosos donats per aquest abat i els monjos d’Ovarra al comte Ramon II, fill de Bernat, en canvi dels quals aquest donà al monestir tres vilars a la Vall Ribagorçana: Selva, Recons i Reperós. La relació consigna fonamentalment preuats components de l’arnès militar ricament guarnits amb or i plata, sedes, brocats, etc. Segons R. d’Abadal la possessió d’un tal tresor pel monestir no s’explica més que com a procedent del botí obtingut pel mític comte Unifired I Bernat en les seves victòries sobre els sarraïns. Aquesta atribució acabaria d’aclarir la formació de la llegenda al voltant del comte i d’Ovarra, i al mateix temps justificaria la devolució del tresor al fill del donador. Sigui com vulgui, Ovarra, dipositària del tresor comtal, n’obtingué una bona rendibilitat en béns arrels.

La reforma benedictina

L’afermament de la dinastia al país i el control de la dignitat episcopal permeteren la creixent intervenció dels sobirans ribagorçans en els assumptes monàstics. Fruit d’això fou llur renovellament espiritual a partir de l’observança de la regla de sant Benet reformada. Sembla que a Ovarra es donaren els primers passos en temps de l’abat Daniel i d’alguna manera també hi tingué alguna cosa a veure l’abat Quint.

La reforma i el desenvolupament del cenobi són vistents a la carta almoinera concedida pel comte Guillem Mir a l’abat Ató I i als seus servents, sota la regla de sant Benet (976). Es tracta d’una donació que el comte fa en sufragi dels seus pares Miró i Gemma, relativa als delmes de Senyiu i de Sos, parròquies que el seu pare havia acaptat. La presència de nou preveres en la comunitat juntament amb un monjo i dos possibles donats és un clar indici de la prosperitat de la casa en aquests moments. L’addició de dos nous titulars als tres clàssics, sant Esteve i la santa Creu, prova la seva vitalitat espiritual i material. Certament, les notícies retrospectives assenyalen un important creixement del patrimoni ovarrès abans del mil·lenari. En aquesta època apareixen alguns signes preocupants per a l’esdevenidor, tant pel que fa a la comunitat, plagada de preveres i sense càrrecs comunitaris, com pel que fa a la intervenció dels laics, com ho subratllen les fórmules comminatòries.

Després del llegat del prevere Galí, una casa amb la seva heretat a Calbera (979), s’entra en un període un xic confús documentalment a causa dels problemes cronològics que comporta el reconeixement al país de la nova casa capetiana i a causa de l’homonímia abacial. La vacança en el càrrec continuava el 981, any en què Ezó llegà a la casa de Santa Maria d’Ovarra i de Nocelles una vinya i un camp que posseïa als termes de Nocelles, i confirmà delmes i altres donatius fets pels seus parents. S’esmenta per primera vegada un segon priorat pertanyent a Ovarra, Santa Maria de Nocelles. Desconeixem detalls concrets sobre l’origen d’aquest priorat, però la subjecció a Ovarra sembla que obeeix a la promoció d’un prevere local al govern d’Ovarra, Ennecó de Castellars. Probablement fou l’any 988 quan aquest prevere donà a Ovarra diverses heretats a Terroco, Solanella i Castellars. R. d’Abadal ja en suggerí la identitat. Era un costum que l’elecció de l’abat anés precedida d’un acte de generositat del pretendent envers la casa que desitjava regir. I sembla que la seva confirmació episcopal tingué el vist-i-plau de la casa comtal, ja que poc després la comtessa Garsenda amb els seus fills Isarn i Toda donaren al monestir d’Ovarra, a l’abat Ennecó, als clergues i a la congregació les parròquies, mujades, oblacions, obres parroquials i comtals que tenien a les vil·les de Calbera, Castrocit i Morens, però se’n reservaren els drets d’usdefruit.

És possible que la situació del monestir durant la regència de l’abat Ennecó no fos gaire brillant, malgrat aquestes aportacions. La decadència espiritual queda reflectida en la mateixa nomenclatura de la comunitat, clericus ejus, mentre que decau el nombre de preveres (6) i crida l’atenció com aquests són encapçalats per un Ennecó, fill de Baró, sense qualificatiu, fet que suggereix la presència d’un protector laic a Ovarra. A més, al cap d’una dotzena d’anys només apareixen dos membres nous, cosa que indica una manca de renovació.

La fermesa del monestir davant la crisi política

Si en realitat, com hem observat, es dóna un anquilosament en la vida del cenobi al final del segle X, al segle XI amb el govern de l’abat Galí I hom pot apreciar una etapa de brillant renovació i de dinamisme expansiu.

L’abadiat de Galí a Ovarra es perllongà durant més d’un quart del segle, període de greus vicissituds i de canvis transcendentals per a la Ribagorça. Galí regia Ovarra ja pels primers mesos del 1002, any en què el prevere Tediger lliurà mig casal a Calbera. Va conèixer aviat, però, el buit de poder després de la mort del comte Isarn (1003) i, de retruc, les conseqüències d’una incursió musulmana (1006). No consta que els invasors arribessin fins al mateix monestir, però la interrupció documental entre el juliol del 1004 i el maig del 1007 pot interpretar-se com un indici del desconcert existent al comtat.

Després del parèntesi de pànic i anarquia, en el qual els sarraïns devastaren les terres de Santa Liestra i uns poblats com Nocelles i Rallui, arrecerats a les valls pirinenques, l’abat Galí va saber ésser un dels impulsors, potser el més notable, de la reorganització del comtat. El tresor del monestir restava salvat i va permetre a l’abat prestar ajuda militar i pecuniària al nou comte Sunyer de Pallars-Ribagorça, i adquirir després per a Ovarra les possessions de molts fugitius, que en tornar es veien en la necessitat de vendre.

Galí i els monjos d’Ovarra mostren una singular activitat. S’interessen per l’arruïnada vila de Rallui, on després d’haver comprat el feu als comtes Sunyer i Toda per un cavall ros bausà i vint-i-cinc mancusos, restauren l’església de Sant Climent i la fan consagrar pel bisbe Eimeric (1007), primer pas cap a la repoblació. Els comtes confien l’església als monjos d’Ovarra amb tots els drets curials i dominicals dels homes, perquè hi facin tornar els seus habitants, fugitius com eren entre gent pagana i en altres llocs, i perquè tornin a conrear les terres. La documentació conservada revela la important tasca duta a terme per Ovarra entre els anys 1008 i 1025, no sols al terme de Rallui, sinó també en altres llocs de la Vall Ribagorça. Resta constància de l’adquisició d’heretats per compra a Rallui, Fornons, Calbera, Raons i Fontova; a més a més hi hem d’afegir les importants donacions comtals que rep el monestir d’Ovarra en aquest període. Fracassat l’intent protagonitzat per Toda i Sunyer, es registra l’arribada al país del comte Guillem Isarn, procedent de Castella, que tot seguit lliurà a Ovarra el vilar d’Arques de Vilarrué, amb feu i parròquia, i l’estiva de Golves (1012), així com una família amb la seva heretat a Sant Esteve del Mall (1013). La política pro-local li valgué, al monestir, el total menyspreu de Sanç III de Pamplona i de la seva dinastia, que al cap i a la fi havia de sortir guanyadora (1025).

Finalment, crida l’atenció la devolució al monestir d’Ovarra, el 1020, dels seus alous de Sant Quilis i Sant Esteve, entorn del primitiu cenobi de l’Éssera. Després de la ràtzia musulmana, que va arribar clarament a les zones més accessibles, la reacció cristiana no es produeix en aquest indret fins després de deu anys i com a conseqüència de la intervenció de Sanç III de Pamplona.

Al primer terç del segle XI el domini d’Ovarra assoleix el seu màxim desenvolupament, una vegada superats els moments difícils. Cal constatar que la recuperació fou lenta, en bona part sota el guiatge d’uns monarques estranys, però en definitiva i gràcies a la tasca de l’abat Galí el monestir se’n sortí prou bé; gairebé diríem que s’aprofità del desgavell i de la precarietat dels temps.

Del grau de disgregació en què vivia la comunitat d’Ovarra en dóna una idea l’adquisició d’una terra a Fontova per Gotiscle, monjo i prevere ovarrès, amb total independència (1002). D’altra banda, sembla que l’abat Galí obrà pel seu compte i risc en diverses compres fetes a Rallui (1004). No obstant això, després del parèntesi esmentat i de les possibles desercions, es constata una revifalla de la comunitat monacal. Quantitativament, les llistes dels membres consignats pugen progressivament fins a més de deu monjos. Qualitativament, consta la reorganització conventual amb l’aparició del càrrec de prior claustral (1007). I fruit del renovellament espiritual foren diverses cartes almoineres i, especialment, algunes professions monàstiques prou significatives, com la del prevere Guimar de Rallui, relacionat amb l’adquisició de l’església i nomenat des d’aleshores prior, o les de Galí de Recons (1007) i del prevere Dacó de Calbera (1008).

L’abat Galí, però, sembla haver aprofitat les atribucions que li atorgaven els preceptes benedictins per exercir a Ovarra un govern fortament personal, actuant moltes vegades al marge de la comunitat, i fins i tot diríem anticanònicament, en tant que la seva concepció del poder abacial el portà a considerar el monestir com un bé privat. El fet no és excepcional ja que lliga prou bé amb la pèrdua dels conceptes públics i la feudalització de la societat. L’arribada del comte Guillem Isarn afavorí la causa de Galí i des d’aleshores l’abat en fou un fidel destacat. Galí d’Ovarra protagonitzà l’elecció del nou bisbe Borrell (1017). I ja amb les mans lliures, l’abat Galí i el seu germà Ató acaptaren dels veïns d’Erdao les esglésies de Montnegre (1018). L’associació del germà Ató al guiatge d’Ovarra és vistent en una donació pietosa adreçada a ambdós i als servents innominats (v 1025). No cal dir que Ató fou el successor de Galí a Ovarra.

Secularització i crisi a mitjan segle XI

S’ha escrit que la integració del vell comtat franc dins els horitzons molt més amplis i més moderns del puixant regne de Pamplona, lògicament, hauria de comportar l’anacronisme del monestir d’Ovarra, ja dos cops centenari, i a la llarga la pèrdua de la seva mateixa identitat. Certament, però, no és menys cert que d’alguna manera els monestirs ribagorçans, i en especial Ovarra, encarnaren l’esperit tradicionalista del país, d’independència i de rebuig a l’annexió de la Ribagorça per una dinastia estrangera. Els monarques pamplonesos oblidaren la seva existència fins que la degradació fou tan patent que legalitzà la seva subordinació a una abadia sobrarbesa, Sant Victorià d’Assan.

Des que desapareix la figura cabdal, l’abat Galí, s’entra en un període clarament de decadència i de crisi. D’aleshores ençà l’escriptori ovarrès deixa gairebé de funcionar i testimonia un procés imparable de secularització, determinat en part per circumstàncies alienes a la vida i la marxa interna del cenobi. Amb tot, com assenyala M. Iglesias, sembla com si d’una manera conscient i deliberada s’haguessin volgut destruir proves massa comprometedores respecte a la posició d’Ovarra envers la nova dinastia pamplonesa. Les falsificacions i manipulacions diplomàtiques obeeixen a una necessitat concreta: la confirmació reial; es registren, doncs, en dos moments concrets: al final del segle XI, pels sobirans aragonesos, i al final del segle XII, pels catalano-aragonesos. Així, doncs, tota la resta de la documentació, mancada de valor, restà abandonada i gairebé oblidada.

Amb l’abadiat de Servideu, i probablement arran de la intervenció del bisbe Arnulf de Roda, s’endevina un intent de redreç en la vida cenobítica. Només en tenim un únic testimoni, prou eloqüent. Mentre el país encara esperava un rei, l’abat Servideu i la congregació d’Ovarra reclamaren judicialment una permuta de vinyes feta pel seu predecessor, l’abat Ató II, amb un tal Baró, de la qual no havien fet cap document. Vingueren els taxadors i valoraren aquests béns, de manera que correspongué al monestir deu argents per escreix, i a més a més els monjos se’n reservaren dues sorts. L’actuació conjunta en aquest cas de l’abat i de la congregació ovarresa, tot consignant sis monjos i tres preveres, denota que encara s’hi mantenia ben viva la flama comunitària.

A partir del 1040, igual que altres monestirs ribagorçans, Ovarra restà en mans de clergues. Eren temps de greu crisi política i social. El mateix rei Gonçal de Ribagorça morí assassinat. La intromissió dels senyors de Rallui sembla que pesava molt a Ovarra.

Ara per ara les fonts diplomàtiques amb prou feines permeten seguir l’evolució del monestir en el període que precedí a la seva reforma i integració al monestir de Sant Victorià d’Assan. I no fou pas una etapa mancada d’interès, almenys des del punt de vista del romànic. D’altra banda, després d’una anàlisi exhaustiva de la documentació, la historiografia actual tendeix a retallar la importància de Sanç el Gran com a introductor de la reforma cluniacenca i, per consegüent, d’ara endavant caldrà valorar la notable influència dels clergues ribagorçans com a transmissors de la reforma benedictina a la resta del regne pamplonés. En aquest sentit, l’acta de consagració d’Escorrui consigna com l’abat Garús de Sant Victorià (1050-68) era natural de Serradui, població veïna d’Ovarra. Probablement no sabrem mai si foren monjos ovarresos els encarregats de restaurar l’abadia sobrarbesa, bé que s’observen coincidències curioses en l’onomàstica dels comunitaris d’ambdues cases. Tal vegada, i això és només una hipòtesi, la història que ens han contat els monjos de Sant Victorià d’Assan a través de suposats privilegis fos a l’inrevés, és a dir, que Santa Maria d’Ovarra fos abans de tot la casa mare.

Sigui com vulgui, un extret de Llobet i Mas informa que l’any 1060 o el 1061 un monjo anomenat Guitard, coneixedor de la mort del seu oncle el prevere Baró, en pelegrinatge a Roma amb la seva muller Adolina, lliurà a Ovarra per a després de mort l’església de Santa Maria de Cornudella i se’n reservà la tinença per a la seva generació. El diploma consigna la signatura de l’abat Galí II i l’enigmàtica confirmació de l’abat Garús de Sant Victorià. No se sap quina relació existia aleshores entre ambdós monestirs. De fet només es pot confirmar la decadència de costums i la vida secular que portaven els monjos d’Ovarra en aquests moments.

La incorporació a Sant Victorià d’Assan

L’annexió de Santa Maria d’Ovarra al naixent conjunt monàstic de Sant Victorià d’Assan està documentada per diversos diplomes, tots ells considerats falsos o almenys manipulats. Amb tot, hom creu en el fons històric del privilegi datat el 1076. No es pot dubtar d’aquesta incorporació, ni de la del germà monestir de Sant Pere de Taverna, per voluntat expressa del monarca aragonès Sanç Ramírez, a l’abadia cluniacenca com a simples priorats de la casa central.

Sant Victorià va néixer i s’havia desenvolupat vertiginosament per iniciativa i sota el patrocini directe dels nous sobirans, els quals li assignaren una preeminent comesa dins els seus plans polítics. Sens dubte Ovarra, com suggereix Martín Duque, representava llavors el bastió del tradicionalisme i particularisme ribagorçà, i precisament contra això anà dirigida la integració i la pèrdua de personalitat.

L’agregació del monestir d’Ovarra vers els anys vuitanta és ja un fet, bé que encara no podem dir consumat. La resistència dels bisbes de Roda és patent en la deposició del bisbe Salomó. El rei Sanç Ramírez aprofità la interinitat, amb la reintegració del vell bisbe Arnulf, per tal de concedir aquesta dotalia a Sant Victorià d’Assan. El nou bisbe Ramon Dalmau no renuncià pas a les prerrogatives diocesanes. Consta que l’any 1078 tres homes de Sant Jaume confirmaren llurs donacions al monestir ovarrès, en presència d’aquest bisbe. Tot i els lligams feudo-vassallàtics, finalment Ramon Dalmau hagué de claudicar a les exigències reials. Així, l’any 1091 concedí a l’abat Grimau un document d’autoritat i confirmació pel qual Sant Victorià passava a ser sempre lliure, franc i ingenu de tot domini episcopal, igual que les esglésies que havia adquirit en el seu bisbat; això equivalia a renunciar als delmes parroquials, a la correcció dels clergues en aquestes esglésies i, fins i tot, a l’administració del baptisme. Sengles butlles d’Alexandre II (1071) i d’Urbà II (1096) poden ser qüestionades. Tanmateix, no hi ha cap dubte respecte a la de Pasqual II (1108), que explícitament corroborà l’exempció de l’abadia i dels monestirs sotmesos: Sant Pere de Taverna, Santa Maria d’Ovarra i Sant Just i Sant Pastor d’Orema, a més de l’esmentat privilegi de Ramon Dalmau de l’any 1091.

Les resistències de la comunitat ovarresa a l’annexió hagueren de ser llimades també d’una manera progressiva. D’aleshores ençà, i segons els creixents interessos de Sant Victorià d’Assan, la història d’Ovarra discorre per períodes de més o menys autonomia fins a l’espoliació i total abandó del cenobi. En tot cas, el fet queda reflectit instrumentalment en la capacitat decisòria d’una comunitat integrada pel prior i uns quants monjos i preveres. En una data incerta, entre el 1085 i el 1093, apareix per primera vegada Berenguer, prior d’Ovarra, en companyia dels comunitaris (dos monjos, quatre preveres i un sotsdiaca).

Incorporat el cenobi a Sant Victorià d’Assan, sota l’aixopluc dels privilegis de què gaudia l’abadia, i en principi amb un alt grau d’autogovern, els monjos ovarresos aconsegueixen arrodonir llurs dominis a l’entorn de la vall ribagorçana. En aquest sentit estimem que cap a la fi del segle XI ja s’havia configurat la tradicional senyoria monàstica.

El procés d’absorció al segle XII

Malgrat la seva degradació a la categoria de priorat dependent d’una puixant abadia, Ovarra si fa no fa conservà una certa autonomia i una personalitat pròpia sota l’emparança de poders locals. En aquest període una part almenys dels seus monjos foren naturals del país, aferrats a costums específicament ribagorçans, com es pot apreciar en l’escriptori monàstic. La manera d’aconseguir definitivament la fusió fou progressiva però no pas unidireccional. Un seguit d’esdeveniments determinaren el grau d’annexió.

L’abat Ponç de Sant Victorià d’Assan continuà la política d’absorció gradual de manera que se situà ja al capdavant dels afers ovarresos, pel damunt del prior Bal·la i de la comunitat. Així ho constatem en la sentència que resolgué una disputa entre els homes de Sant Quilis i del Solà (1119).

D’altra banda, al final de l’abadiat de Ponç es detecta al país una reacció senyorial davant la prepotència eclesiàstica. Aquest mateix abat fou segrestat pel feudatari de Graus i, tanmateix, li encomanà novament el castell (1124). L’afer és il·lustratiu de com des d’aleshores augmentà la influència dels senyors locals, i, lògicament, Ovarra gaudí d’un major grau d’autonomia, d’una certa llibertat d’acció econòmica, afavorida pels problemes de l’abat i la pervivència en el càrrec del prior.

En efecte, el procés d’absorció s’atura en aquests anys. El nou abat Duran (1125-34) confià el priorat a un home del país, Miró, que regí Ovarra al llarg de gairebé quaranta anys.

A aquesta etapa de relaxació respecte als vincles de subordinació, en succeeix una altra de dependència, precisament més estricta que mai. Va ser en el context del definitiu ascens de Sant Victorià d’Assan i de la restauració dels seus dominis, al darrer quart del segle XII, que va prendre novament auge la intervenció de l’abat en els assumptes d’Ovarra. Només a partir del 1198 i fins al 1231 es produeixen les devolucions dels béns usurpats.

Cap al 1171 consta la regència del prior Gonçal i la dilució de la comunitat d’Ovarra entre l’“omni conventu Sancti Victoriani”. En endavant esdevé un mer priorat forà on només resideixen d’una manera estable un prior i un monjo, amb tres o quatre clergues beneficiats, mentre que les rendes que proporcionen les seves possessions són transferides gradualment a l’abadia.

L’abat de Sant Victorià d’Assan, Martí d’Estada i d’Erill (1191-1203), com sigui que probablement ja havia estat prior d’Ovarra, reuní ambdós títols en la seva persona. Certament, aleshores, Celestí III anul·là l’exempció eclesiàstica en favor de la diòcesi de Lleida de manera que l’acumulació de càrrecs pot ésser interpretada també com una reacció defensiva davant la perillosa situació. Martí d’Estada i la comunitat sobrarbesa disposaren sense miraments, amb tota llibertat, dels dominis privatius de l’antic monestir ribagorçà d’Ovarra.

El procés d’absorció culminà en la breu regència de l’abat Pere de Castillo (1203-04). En un establiment emfitèutic a la vila de Recons s’arriba a prescriure que els censos, els delmes i les precàries es paguin directament a l’abadia de Sant Victorià d’Assan. Sens dubte aquest és el moment en què la comunitat d’Ovarra perd definitivament la seva personalitat, conservada malgrat els més de cents anys de dependència, i resta desconnectada de les velles tradicions ribagorçanes.

La consolidació del priorat al segle XIII

Mapa de les possessions del monestir entre els segles IX i XIII.

J.Boix

Havent reeixit el prestigi i la senyoria de Sant Victorià d’Assan, no hi hagué inconvenient de tornar a desdoblar les dignitats de prior i d’abat. Malgrat això, Martín Duque ha demostrat com a la primera meitat del segle el cenobi es nodreix de monjos sobrarbesos i aragonesos, formats a l’abadia. A la segona meitat, hi abunden monjos ribagorçans, però el prior continua essent un element estrany al país, o almenys molt especialment vinculat a Sant Victorià d’Assan. D’altra banda, els dominis privatius d’Ovarra havien estat profundament reorganitzats ja que bona part dels seus nuclis més rellevants foren adscrits a l’administració directa de l’abadia.

L’abat Ramon de Belsierre (1205-19) gaudí del favor reial i pontifici. Innocenci III (1215) en la seva butlla “Cum olim bone memorie” confirmà l’exempció del monestir. Des del 1206 es reprèn la sèrie de priors d’Ovarra amb Garcia d’Artasona, de noble llinatge, el qual n’exercí el càrrec durant un bon grapat d’anys i amb autonomia. La gestió de Garcia d’Artasona comportà importants recursos en metàl·lic que el prior, amb el vist-i-plau de l’abat, esmerçà en diverses adquisicions que tenien per objecte arrodonir la senyoria monàstica. L’any 1211 comprà a Orraca de Capella el domini jurisdiccional a la vila de Visalibons i el puig de Silve pel preu de 600 sous jaquesos i a condició de tenir a Santa Maria un capellà que pregués pel llinatge; s’ha de subratllar la confirmació de Pere el Catòlic. És probable que en aquesta ocasió, com en altres de posteriors, interessés si més no posar en relleu la continuïtat del monestir, ja que llavors hom reivindicava antigues possessions. És possible també que, en canvi, renunciés a les possessions de la vall de Nocelles, ja que l’any següent hi consta l’erecció d’un nou priorat claustral en la persona de Pere de Bielsa.

L’atansament de la noblesa és vistent en la professió de Pere Ramon d’Estada (1206). L’entesa i la col·laboració amb les forces vives del país són patents en el lliurament d’un capmàs per part dels Espés, pel qual Garcia d’Artasona, del seu propi haver i del de Santa Maria, els donà en “caritat” 400 sous. No oblidem que els barons d’Espés succeïren els Beranui en el domini de la vall de l’Isàvena i, almenys, des del final del segle XII havien estat uns dels principals beneficiaris de les pèrdues ovarreses, drets i heretats que d’alguna manera s’intentaven recuperar.

El prior Garcia fou confirmat en el càrrec pel nou abat Pere Ramon d’Estada i d’Erill (1222-23), emparentat amb els Castillaçol i per consegüent amb els Artasona. El joc de relacions feudals continuà essent profitós.

Durant l’abadiat d’Arnau de Sin, Garcia d’Artasona adquirí als Espés i als seus feudataris, els Calbera, la quadra de Santa Maria de Calbera a condició de tenir un capellà amb un escolà i una llàntia encesa totes les nits, per la salut del llinatge, en aquesta església (1225). A més a més Garcia d’Artasona arrodoní els dominis de Fontova comprant una vinya a Domènec de Parets Altes per 30 sous (1228). Finalment el prior d’Ovarra feu valer els drets ancestrals i aconseguí la renúncia per escrit dels castellans de Santa Liestra envers una almúnia de Sant Quilis que havia estat considerada dins els termes del dit castell. Consta en aquest temps la professió a Ovarra d’un altre Calbera, el prevere Pere de la Donzella, amb tota l’heretat familiar de Fontova (1231). L’instrument és també interessant perquè proporciona una llista del personal ovarrès.

Com hem vist, ja al segle XII la comunitat havia estat pràcticament absorbida per Sant Victorià d’Assan. Hi restaven només un prior, un monjo i tres preveres, als quals s’afegeix ara Pere de Calbera. La vida comunitària fou gairebé inexistent ja que aquests darrers, en realitat, eren clergues seglars encarregats de la cura d’ànimes a les parròquies monàstiques i, per tant, dotats amb una prebenda. L’exemple dels Calbera i la manera com generació rere generació retenen el benefici són il·lustratius.

En la vacança, i al marge de l’autoritat superior, es registra una nova aportació dels Espés. Concretament, Bernat d’Espés i la seva família donaren censos de Castrocit i una terra de Calbera per tal que cremés sempre una llàntia de nit davant l’altar de Santa Maria. Tot i això, Arnau de Sin nomenà nou prior a Guillem de Jaca, persona de màxima confiança, que continuà regint Ovarra amb autonomia.

Restaurat per la diligència i tenacitat d’abats i priors, el domini d’Ovarra no experimentà des d’aleshores canvis notables, tot i que des de llavors s’observa certa tendència a la concentració de propietats i a l’alienació de les més allunyades.

La llarga decadència d’Ovarra

L’arribada a Sant Victorià d’Assan de la reforma congregacional donà més empenta a la vida comunitària i a la promoció interna. La successió d’Arnau de Sin resultà conflictiva ja que l’elecció de Ramon Arnau no fou acceptada per la comunitat que dirigia aleshores l’antic prior d’Ovarra, Guillem de Jaca. Els abats visitadors de Ripoll i de Sant Pau del Camp, però, el confirmaren en el càrrec (1238). Després del breu govern de Pere de Lasquarri (1241), antic administrador (1229) i potser relacionat amb Ovarra, es registra el de Bartomeu de Graus (1242-59), abans prior d’aquesta vila. L’abat Bartomeu ja fou mitrat. Aconseguí quatre privilegis pontificis que asseguraven la independència monàstica, així com la protecció de Jaume I, que li concedí els castells de Foradada i Panillo (1250), i el patrocini dels Beranui, els quals aportaren el castell de Foradada (1243). Aquesta puixança de Sant Victorià d’Assan representà per a Ovarra un nou període d’anul·lació i d’ensopiment. Així, l’abat Bartomeu de Graus es titulà alhora abat i prior d’Ovarra, com consta en l’execució de l’esmentada restitució relacionada amb el capellà Fortuny de Fontova (1247). I malgrat que l’any 1253 reapareix el prior Guillem de Jaca en sengles establiments de Fontova, a favor de Joan de Coscollola, continuà la política de supeditació total d’Ovarra a la casa mare fins al punt que els antics censos havien de ser lliurats a partir de llavors a la casa de Sant Victorià d’Assan.

Cap a mitjan segle XIII s’accentuà la decadència del priorat d’Ovarra, tal vegada relacionada amb l’afermament del poder reial, les visites dels legats pontificis i la reorganització de l’abadia; des de llavors els monjos es diuen fraters. De fet, el capítol prioral es reduïa a un prevere i a alguns donats. La situació sembla que no diferí gaire durant el priorat de Bernat d’Aïnsa, després prior claustral (1264), tot i que s’hi esmenta també un monjo.

El nou abat Domènec (1264-75) de bon principi endegà l’administració de l’abadia amb la convocatòria de capítol general, on assistí el nou prior Pere Acart d’Ovarra. Allí foren decidits assumptes tan importants com la dotació i les obligacions de tres oficis bàsics; l’infermer, el cambrer i el pitancer. Molt possiblement, arran de la creació d’aquestes noves menses, el ja migrat patrimoni ovarrès patí noves espoliacions. Les seves rendes devien ser escasses quan tota la comunitat de Sant Victorià d’Assan atorgà a Santa Maria d’Ovarra 3 sous jaquesos que lliurava Bartomeu de Parets Altes per l’heretat de Fontova. Compensació certament petita, però suficient per a indicar un canvi de mentalitat envers Ovarra. El redreç de la comunitat de beneficiats n’és bona prova. Arriben fins a set l’any 1296, cosa que permet avaluar quasi en una dotzena el nombre de membres, com en els millors temps d’Ovarra.

El domini d’Ovarra

Moltes vegades es fa difícil determinar l’evolució de les possessions ovarreses pel fet que abunden les falsificacions i perquè la reorganització definitiva de l’arxiu es feu a Sant Victorià d’Assan segons interessos aliens. Així, tant per un motiu com per l’altre, molts dels antics instruments foren eliminats físicament o bé simplement oblidats. En aquest sentit, i malgrat mancances documentals, tot indica que el moment de màxim apogeu dominical es registra al trànsit del segle XI al XII. D’aleshores ençà, a més a més, és força problemàtic determinar de quina forma i amb quins mètodes s’administraven els seus dominis.

Al llarg dels segles XII i XIII, la pèrdua del patrimoni fou progressiva. Hom explica el creixent intervencionisme de l’abadia de Sant Victorià d’Assan en els assumptes d’Ovarra a causa de les reiterades usurpacions dutes a terme per la noblesa del país. Amb tot, la intromissió dels feudals aconseguí la pervivència del priorat d’Ovarra.

Bàsicament el patrimoni tradicional d’Ovarra tenia com a eix la vall de l’Isàvena. Aquí i als voltants del monestir se situava el nucli principal en una àrea d’uns 60 km² que comprèn des del coll de les Ares i la serra de Calbera, al nord, fins al Grau de Sant Cristòfol, a la confluència de la vall ribagorçana. A la capçalera de l’Isàvena trobem un domini ramader a partir d’Arques de Vilarrué, que es perllongava per les estives del Pla d’Ovarra, a la Ribera de Castanesa. A migdia, però, la presència de la seu de Roda dificultava les possibilitats d’expansió, cosa que fins a cert punt explica la decadència d’Ovarra. De fet, el monestir només podia créixer vers ponent, cap a l’Éssera. El priorat de Nocelles centrava les possessions d’interfluvi, mentre que el priorat de Sant Quilis, antiga casa d’Esvú, era emplaçat al bell mig de l’esmentada vall. I poca cosa més.

Al darrer quart del segle XI, d’acord amb la feudalització del país, es registra la creació d’una veritable senyoria monàstica. Mentrestant, segons sembla, bona part dels drets transferits pels comtes ribagorçans a Calbera, Castrocit i Morens havien estat usurpats per la nova classe feudal que aprofità la indefensió i la secularització del cenobi. Tanmateix, falsificacions, confirmacions reials i donacions senyorials asseguraren i encara incrementaren les possessions d’Ovarra, especialment, a la rodalia de la Vall Ribagorçana. És aquí on consta l’existència d’una veritable senyoria jurisdiccional que comprenia almenys vuit nuclis: Magarrofes, Sant Aventí, la Torre, Biasques, Sant Jaume, el Solà i Sant Quilis (1119).

Després d’uns anys d’estancament, segons Martín Duque, a la segona meitat del segle XII s’entrà en un període de clar retrocés. Llavors l’abadia fou objecte d’importants atemptats i usurpacions per part dels laics i encara pels mateixos oficials públics. D’aquesta manera es perderen peces importants de la senyoria ovarresa, no sols a la vall de l’Éssera sinó també a la mateixa rodalia del priorat, com Fornons, Visalibons o Vallabriga. A fi de resoldre semblants reclamacions i demostrar els seus drets davant qualsevol tribunal, en temps de Martí d’Estada l’escriptori de Sant Victorià d’Assan es va consagrar a la sistematització i actualització dels anacrònics títols de propietat d’Ovarra. A aquest període cal atribuir les falsificacions elaborades per escrivans sobrarbesos, desconeixedors del país, però impressionats pels llegendaris ecos d’epopeies ordides durant el període precedent entorn de la figura del comte Unifred I Bernat. L’atribució dels privilegis a aquest comte proporcionà al priorat d’Ovarra una titulació clara i precisa de tots els drets i les possessions, i certament impressionà els sobirans catalano-aragonesos, dels quals depenia en última instància l’èxit de les reivindicacions. Les confirmacions reials, però, com sigui que incorporaven el nom de Sant Victorià d’Assan, d’alguna manera legalitzaren també el traspàs de béns d’Ovarra a l’administració directa de l’abadia. És aquest el cas de la vila de Torres [del Bisbe], en principi la població més important del priorat.

Les pertinents reclamacions del monestir als feudals no comportaren en general beneficis immediats. La devolució de les propietats es realitzà d’una manera esglaonada al llarg del segle XIII, i normalment s’hi arribava mitjançant convinença amb els antics detentors, que sovint rebien en canvi una notable indemnització pecuniària.

Hi havia una tendència envers la concentració del patrimoni. Progressivament es van formant nuclis compactes en els quals coincideixen els drets alodials, senyorials i jurisdiccionals, civils i eclesiàstics. Restaurada amb diligència i tenacitat, la tradicional senyoria d’Ovarra no experimenta canvis d’importància des” de mitjan segle XIII.

Tanmateix, els dominis privatius d’Ovarra havien estat profundament reorganitzats, ja que bona part dels seus nuclis més rellevants foren adscrits a l’administració directa de l’abadia de Sant Victorià: Magarrofes, Tor-la-ribera, el Vilar, Sant Aventí, Recons i Brallans; mentre que Santa Maria de Nocelles amb la vall del Solà constituïa ja el 1212 un priorat autònom. Una altra part essencial de la primitiva senyoria com era Sant Jaume va ésser transferida a Sant Vicenç de Roda. El patrimoni propi va arribar a ser tan migrat que es feu necessària la concessió de rendes suplementàries per al mínim manteniment de la comunitat.

En aquestes circumstàncies el priorat d’Ovarra no hauria arribat a reeixir si no s’hagués produït un procés d’afermament proribagorçà, gràcies a l’estatus privilegiat que comportà la creació del tercer comtat de Ribagorça (1322). Aquest procés de redreç es va veure reforçat per l’adveniment al segle XIV d’una sèrie de priors fills de notables famílies del país, com els Erill, els Siscar o els Llaguarres, que gaudint d’autonomia pogueren solucionar els greus problemes derivats de la crisi econòmica i de la reacció senyorial. Hom posa també en relació la disminució de la pressió autoritària i centralitzadora sobre Ovarra amb la relaxació moral de l’abadia de Sant Victorià d’Assan, situació que continuà al segle XV amb l’acumulació de càrrecs i els abats comendataris. En aquest segle i el següent sembla que els Bardaixí i, especialment, els Mur de Pallerol es repartiren l’administració d’Ovarra, ambdós llinatges en ascens que constituïren sengles baronies. L’arbitratge del 1480 atorgà als comtes ribagorçans la jurisdicció criminal a l’abadia, de manera que es convertiren també en protectors dels seus assumptes (1503).

Així doncs, igual que a Taverna, a l’edat moderna Ovarra es manté com a priorat forà de manera que el patrimoni era administrat per la comunitat amb independència de l’abadia, tot i que sota la jurisdicció de l’abat de Sant Victorià d’Assan.

Al segle XVI, coincidint amb la castellanització, arribà la decadència definitiva d’Ovarra. Segons un dels darrers inventaris, quan ja només hi havia vicaris nutuals, el domini d’Ovarra comprenia poca cosa més de 50 capmasies, repartides entre Calbera, Castrocit, Morens, Biasques, Visalibons, Rallui, Sant Quilis, Aguilar i Arques de Vilarrué.

El monestir a la darreria de l’edat mitjana i a l’època moderna

A la baixa edat mitjana destacà Ovarra com a panteó dels principals llinatges del país, en especial dels barons d’Espés. A la banda de migdia, vora el presbiteri, hi havia el notable mausoleu gòtic del baró d’Espés. Sota un arc ogival tallat en marbre, l’estàtua jacent del cavaller descansava damunt el sarcòfag, amb motius heràldics, i tres lleons a la base. Data del segle XIV, però és difícil identificar el personatge inhumat (Ramon IV d’Espés?). L’escultura en alabastre policromat va ésser robada i dos dels esmentats lleons són al Museu Diocesà de Barbastre.

A partir del segle XV consten uns estrets lligams del monestir amb el llinatge dels Mur de Pallerol, una branca dels Mur de Pallars, que regentà la baronia de Montclús. Fra Ramon de Mur fundà a Ovarra el benefici de Sant Miquel amb 7 000 sous i diverses heretats, que tenia també cura dels pobres de la comarca (1515). A més a més, Pere de Mur potencià Ovarra com a centre de devoció i de pelegrinatge, i recaptà una notable butlla d’indulgències (1550) que afavorí el despreniment dels pelegrins i, per tant, la vida ovarresa. L’empremta dels Mur és encara vistent en el palau del prior, aixecat per Pere de Mur entre el 1550 i el 1557 als peus de la basílica, d’estil gòtic tardà. Les obres de restauració tingueren també el mecenatge del comte Martí I de Ribagorça (1573-81). D’aquesta mateixa època era el retaule major, d’estil gòtic tardà, amb diverses escenes relatives a la Verge i la vida de Jesús, flanquejades al sòcol pels apòstols Pere i Pau. Hom l’ha relacionat amb el de la Pobla de Castre; avui només es conserva a Barbastre la taula de sant Pau (la resta fou cremada el 1936).

Arran de l’erecció del bisbat de Barbastre (1571) desaparegueren els capítols d’Ovarra i Taverna, i les seves rendes, en compensació, foren unides a la mensa de l’abat de Sant Victorià (1594). Mentrestant, Ovarra havia estat saquejat en el decurs de la revolta ribagorçana contra el comte (1580).

D’aquesta manera en començar el segle XVII el monestir havia esdevingut gairebé només un santuari, mentre la cura d’ànimes era atesa per tres vicaris nutuals. Al segle següent era pràcticament abandonat. L’any 1874 fou suprimida la jurisdicció de Sant Victorià i annexionada al bisbat de Barbastre. Llavors ja s’havien enfonsat les voltes del darrer tram de la nau de l’església de Santa Maria (1872) i les poques coses que hi quedaven foren portades a Rallui (1873). Ovarra restà com a ermita, on s’aplegava la gent de la rodalia cada 15 d’agost.

En aquest segle cal destacar l’estada a Ovarra d’una missió de l’Institut d’Estudis Catalans (1907). L’església de Santa Maria d’Ovarra fou declarada monument nacional el 1931. A la guerra civil de 1936-39, però, es cremaren diverses peces. El 1963 fou començada la reconstrucció del conjunt, sota la direcció tècnica de l’arquitecte F. Pons Sorolla. La restauració no es completà del tot fins als anys setanta. (JBP)

Abats i priors de Santa Maria d’Ovarra

Ègica	871
Franc	908-910
Galifons	912
Ramir	925-929
Levila	947-960
ABATS BENEDICTINS
Daniel	970
Ató I	976
Ennecó (de Nocelles)	988-997
Galí I (de Rallui)	1002-1030
Ató II (de Rallui)	1031-1040
Servideu	1040
Galí II	1060-1061
PRIORS DE SANT VICTORIÀ D’ASSAN
Berenguer	1085-1093
Exibrand (monjo de Sant Victorià d’Assan)	1093-1094
Bal·la (sota el govern directe de l’abat de Sant Victorià d’Assan)	1119-1122
Miró	1125-1162
Gonçal	1171
Martí d’Estada i d’Erill (abat de Sant Victorià)	1182-1202
Pere de Castillo (abat de Sant Victorià)	1202-1204
Garcia d’Artasona	1206-1231
Guillem de Jaca (després prior claustral de Sant Victorià d’Assan)	1235-1253
Joan d’Artasona (després monjo de Sant Victorià d’Assan)	1256
Bernat d’Aïnsa (després prior claustral de Sant Victorià d’Assan)	...-1264
Pere Avart	1264-1267
Domènec de Santpau (sota el govern directe de l’abat de Sant Victorià d’Assan)	1279-1282
Roderic de Mur (després abat de Sant Victorià d’Assan)	1295-1304
Bernat d’Erill	1304-1323
Pere Arnau de Siscar	1357
Arnau de Llaguarres	1376
Bartomeu Castillo (abat de Sant Victorià; també abat de Montearagón i vicari general de Saragossa	1422
Joan de Mur	1454-1482
Ramon de Mur	1496-1516
Arnau de Bardaixí	?
Pere de Mur	1550-1577

(JBP)

Cronologia del monestir de Santa Maria d’Ovarra

871	És esmentat per primera vegada el cenobi d’Ovarra, sota el govern de l’abat Ègica
920	Els comtes Unifred I Bernat i Toda de Ribagorça restauren i doten el monestir d’Ovarra
976	Consta l’observança de la regla benedictina, sota la protecció comtal
1002	L’abadiat de Galí I representa una època d’esplendor, abans de la secularització i la decadència
1076	El rei Sanç Ramírez uneix el monestir d’Ovarra a l’abadia sobrarbesa de Sant Victorià d’Assan
1091	El bisbe Ramon Dalmau de Roda renuncia a la jurisdicció diocesana sobre Ovarra
1108	El papa Pasqual II confirma a Sant Victorià d’Assan la possessió nullius del priorat d’Ovarra
1119	L’abat Ponç de Sant Victorià presideix la comunitat d’Ovarra
1206	El prior Garcia d’Artasona configura una veritable senyoria jurisdiccional
1550	El prior Pere de Mur construeix un notable palau residencial
1571	Pius V assigna el monestir d’Ovarra al nou bisbat de Barbastre
1580	És espoliat el tresor del monestir amb motiu dels Successos de Ribagorça
1594	Els àrbitres de Felip II uneixen el priorat a la mensa abacial de Sant Victorià d’Assan. Ovarra resta en mans de vicaris nutuals
1872	S’enfonsen les voltes de l’església i poc després Ovarra és abandonat
1907	Missió de l’Institut d’Estudis Catalans, que en fa un primer estudi
1931	Santa Maria d’Ovarra és declarada monument històrico-nacional
1936	Són cremats els darrers objectes de valor de l’antic monestir
1963	S’inicien els plans de reconstrucció, sota la direcció de F. Pons Sorolla
1974-78	S’acaben els treballs de restauració de les esglésies de Santa Maria i Sant Pau d’Ovarra. (JBP)

Església

Planta del gran temple monàstic, de disposició basilical, on s’ha indicat els trams de les naus coberts amb voltes d’aresta.

J.A. Adell

De l’antic conjunt monacal de Santa Maria d’Ovarra, avui només es conserven les esglésies de Santa Maria i Sant Pau, molt restaurades i reconstruïdes, i les dependències del palau del prior, edificat al segle XVI aprofitant en part estructures alt-medievals de l’antic clos monacal, del qual no queden altres elements visibles.

No es conserven estructures corresponents a les primeres fases constructives del cenobi. El conjunt actual correspon, en la seva part essencial, a la reedificado que es feu del monestir a partir del segle XI. Sembla clar que en aquest procés es va refer totalment el monestir, possiblement a l’entorn d’un pati, del qual no ha restat cap element, la qual cosa fa que no puguem precisar si era organitzat com un claustre. Tanmateix es pot intuir la seva situació, a la banda nord-oest de l’església, per la presència de portes a la façana nord de l’església i pels elements que es conserven a la part baixa del palau abacial, que poden datar d’aquesta època, i que palesen, malgrat la seva fragmentarietat, la disposició del recinte monacal o de part d’ell al sector nord-oest.

El conjunt del monestir romànic de Santa Maria d’Ovarra es completava amb l’església de Sant Pau, situada fora del clos monàstic, que assenyalava un gran àmbit, com una mena de plaça al costat sud del clos monàstic i de l’església de Santa Maria, on donen les seves portes d’accés.

Vista de la magnífica església del monestir, que des del final del segle XI esdevingué un priorat de Sant Victorià d’Assan.

ECSA - F.Tur

De tot el conjunt l’element més notable és l’església monacal, molt restaurada als darrers anys, especialment el sector de ponent, en el qual els darrers trams i la seva façana han estat totalment reconstruïts. És un edifici de planta basilical amb tres naus, separades per pilars cruciformes compostos, que suporten el seu peculiar sistema de voltes i defineixen set trams de nau. El nivell del paviment del primer tram de les naus per llevant és realçat mitjançant un desnivell de tres graons, que conformen un espai presbiteral, al qual s’obren, directament, sense arcs de transició, tres absis semicirculars corresponents a cada nau.

El sistema de sostres de les naus és format per voltes d’aresta separades per arcs torals de mig punt en els quatre trams de llevant de la nau nord, en els tres trams de llevant de la nau central i en tota la longitud de la nau sud. La resta de trams de les naus nord i central són coberts amb voltes de canó de perfil semicircular.

Interior de la nau central, amb els arcs torals que sostenen les voltes i els arcs formers que la separen de les naus laterals.

ECSA - F. Tur

Els arcs formers presenten un ressalt que es correspon amb la forma del pilar cruciforme compost, mentre que els arcs torals són totalment llisos. Tots arrenquen d’impostes bisellades. Cal assenyalar que algun arc toral és doblat per un segon arc, com si es tractés d’una operació de reforç estructural o bé d’un plantejament constructiu anòmal en el seu origen. Als trams de la nau central coberts amb voltes per aresta l’acord de les voltes amb els murs laterals es fa mitjançant uns plafons, com unes llunetes, refosos del pla del parament.

Els tres arcs formers situats més a ponent són sensiblement més baixos que la resta dels arcs que relacionen les naus. Els dos trams de volta més extrems són totalment reconstruïts, com la façana de ponent, si bé no podem excloure la hipòtesi que l’església original hagués estat allargada cap a ponent fins a assolir la forma actual.

Llevat de les impostes, l’interior de l’església, totalment repicat, no presenta cap mena d’ornamentació, llevat de l’absis central, on a la seva part baixa hi ha una decoració formada per quatre plafons refosos del pla del parament. Aquests plafons són acabats amb un arc de mig punt amb ressalt, suportat per pilarets semicircular amb capitells llisos, menys el segon plafó, pel sud, que presenta un doble arc, amb un capitell central penjat, sense columna. L’ornamentació de l’absis és barroera, especialment els dos arcs del capitell penjat, amb una execució deficient als seus perfils, de forma que, mentre que un dels arcs és extradossat per una filada de lloses planes, l’altre podríem dir que és intradossat per una filada de llosetes, amb l’arc exterior de grosses dovelles.

A l’absis central s’obren tres finestres, de doble esqueixada amb ressalts exteriors, en un pla superior al de la decoració esmentada, amb la qual no tenen cap relació compositiva. Als absis laterals, totalment llisos, hi ha dues finestres, també de doble esqueixada. Les de l’absidiola sud tenen l’arc exterior refós respecte al pla del parament. La façana nord no presenta cap finestra i a la façana sud s’obren cinc finestres a la nau lateral i dues a la nau central, per sobre de les cobertes de la nau lateral.

Sector sud-oest de l’església, amb el campanar inacabat adossat a la façana sud i el tram més ponentí de les naus totalment reconstruït durant la restauració de l’edifici, amb un criteri molt discutible.

ECSA - A. Pladevall

En aquesta façana sud hi ha un cos d’edifici de planta rectangular adossat al cos de l’església, que arriba només fins al nivell de les finestres i que correspon, sense cap mena de dubte, a la base d’un campanar prismàtic, de torre, que pel que sembla no s’arribà a construir, si hom jutja per la decoració de la façana, molt refeta, que no s’interromp per la presència d’aquesta peça i que hauria estat tallada pel cos del campanar si aquest s’hagués edificat. Coincidint amb la situació d’aquesta base de campanar, es produeix un desgruixament en el pla del parament del mur de l’església, que podria interpretar-se com el resultat d’una interrupció de l’obra, que es completaria, però, sense solució de continuïtat, deixant inacabat el campanar.

L’església presenta, a part de la porta d’accés al campanar, quatre portes més d’arc de mig punt, dues d’aquestes a la façana nord, de les quals la situada més a ponent devia comunicar l’església amb les dependències monacals i la que ocupa una posició central a la façana potser conduïa al cementiri. Les altres dues portes se situen als trams de ponent de la façana sud. D’aquestes, la situada més a ponent té un arc de mig punt de grans dovelles i és clarament posterior a l’obra de l’església, fruit d’una reforma, probablement del segle XVI. L’altra porta, que és la porta original d’accés al temple, presenta un arc de mig punt suportat per dues pilastres semicirculars, ornades amb capitells de decoració geomètrica, i remarcat exteriorment per una arquivolta recta, extradossada per una filada de lloses planes. Les dues portes eren aixoplugades per un porxo.

Les façanes de les naus, llevat de la de ponent, totalment reconstruïda, són ornamentades amb els motius llombards d’arcuacions sota el ràfec, que es desenvolupen en una sèrie contínua en la coberta de la nau central, més alta que les laterals, i en sèries de cinc entre lesenes en les façanes de les naus laterals, on es complementen amb un fris en dent de serra. Cal assenyalar que les lesenes (i també el fris d’arcuacions) tenen un gran relleu i es corresponen amb els pilars que suporten els arcs interiors, llevat del tram corresponent a l’inacabat campanar, que presenta lesenes angulars, la qual cosa prova que fou concebut seguint les fórmules ornamentals llombardes.

Absidiola sud i absis principal de la capçalera. L’estrany fris sota el ràfec de l’absis central és fruit de la restauració dels anys seixanta i setanta.

ECSA - F. Tur

Els absis laterals tenen una decoració parella a la de les façanes, amb els motius llombards d’arcuacions, en sèries de tres entre lesenes, completades amb un fris en dent de serra. L’absis central presenta una decoració més complexa, formada per arcuacions, acompanyades per finestres cegues, en sèries de quatre entre lesenes. La decoració es completa per un singular fris de peces disposades en diagonal producte de la restauració del monument. Aquest fris ha estat considerat equivocadament per alguns autors com d’influència àrab. Una fotografia del començament d’aquest segle sembla indicar que en el seu lloc hi havia un simple fris de pedres inclinades, a semblança dels del campanar de Sant Esteve d’Abella de la Conca i de l’absis de Sant Pere Màrtir de Sant Romà d’Abella (Pallars Jussà).

L’aparell, molt uniforme en tota l’obra, és de carreuons ben escairats, sense polir, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars.

En el seu conjunt, l’església de Santa Maria d’Ovarra és un edifici plenament adscrit a les formes de la plenitud de l’arquitectura llombarda i que hom pot datar cap a mitjan segle XI. La seva tipologia, amb notables dubtes i vacil·lacions en el procés constructiu, fou inclosa per J. Puig i Cadafalch, juntament amb esglésies com Sant Aventí de l’Arboust, Santa Maria d’Àneu o Santa Eulàlia de Fullà, en el grup de basíliques cobertes totalment o parcialment amb voltes de creueria i emparentades amb el tipus definit a Sant Vicenç de Cardona. Tanmateix, a diferència de les altres esglésies de la seva època, a Ovarra cal destacar la manca total d’arcs presbiterals, que són substituïts, molt singularment, per l’elevació del nivell del paviment en el darrer tram de les naus. (JAA)

Portada

La portada romànica meridional de l’església del monestir d’Ovarra conserva, incorporats a l’estructura dels brancals tot suportant l’arc, dos blocs de pedra decorats amb relleus esculpits que fan la funció de capitells. Tanmateix, la seva estructura difereix de l’habitual en els capitells romànics, que sol ser troncopiramidal invertida. Aquí la figura geomètrica, que tan sols s’insinua, és troncocònica invertida. M. Iglesias (1976, pàg. 123) justifica el fet al·legant que es tracta d’un sistema constructiu anterior al romànic. Hom accepta que aquests capitells no formaven part originàriament d’aquesta porta, que són elements reaprofitats d’una construcció destruïda i que es troben fora de context (Iglesias, 1985-88, I/2, pàg. 216). Fins i tot hi ha qui els ha considerat de factura tosca i de probable origen visigòtic (Iglesias, 1975, pàg. 123 i Enríquez, [1987] 1993, pàg. 134).

Capitells esculpits que formen part de l’estructura de la porta romànica oberta a migdia, els quals són decorats amb motius de tipus vegetal.

ECSA - C. Liarás i ECSA - F. Tur

El capitell de l’esquerra —sempre segons l’espectador—, amb una part de l’ornamentació amagada pel seu encastament al brancal, és el que mostra la decoració més complexa. Al centre, o cantonada del brancal, hi ha una palmeta força estereotipada i de nervacions desordenades; a banda i banda —es pot veure més complet el del cantó interior o dret, disposat en sentit vertical— hi ha un motiu força curiós i de composició estranya, de tipus vegetal i que consisteix en una tija principal de la qual sorgeixen branques amb fulles simples i volutes força desenvolupades. Recolza sobre una mena d’arc.

El capitell de la dreta presenta una decoració força diferent, definida per dues tiges que es creuen i desenvolupen volutes. Una d’elles s’ha perdut per l’escantonament —diríem que intencionat— de l’angle del capitell, potser practicat en el moment de la col·locació en el lloc d’emplaçament actual d’aquests elements. La cara externa d’aquest capitell, en bona part perduda per l’escantonament esmentat, sembla que també era ornada amb motius similars.

El tipus de decoració que presenten aquests relleus, de contingut vegetal, ha estat elaborat de manera estilitzada i rudimentària. El plantejament de cercar les arrels estilístiques en època visigòtica no sorprèn si considerem aquests elements dels primers moments del romànic, ja que tant els treballs d’aquesta primera etapa com els de la precedent, pre-romànica, se’n feren ressò. El repertori utilitzat el podem trobar, dins contextos diferents, en obres considerades de primer ordre dins aquell període, com ara en alguns capitells de la cripta de Leyre (Navarra) o de Santa María de Cellórigo (La Rioja) (vegeu Bango, 1989, pàgs. 138 i 91, respectivament), o bé en una pilastra de Toledo (Museo Arqueológico Provincial, vegeu Palol, 1968, pàg. 49, fig. 32). Més a prop del període que ens ocupa i de les comarques veïnes, l’ornamentació d’aquests relleus remet a repertoris que trobem en conjunts datats cap al segle XI, com ara alguna imposta i algun capitell de Sant Pere d’Àger (vegeu el vol. XVII, pàgs. 128-131, de la present obra), i fins i tot alguna imposta de la catedral romànica de Barcelona (vegeu el vol. XX, pàg. 170, d’aquesta col·lecció). Aquest període coincideix amb un dels moments àlgids del centre monàstic d’Ovarra, de manera que hom podria considerar els capitells que hem descrit d’aquesta centúria. (CLIU-LCV)

Escultura

Plafons de pedra adossats a la cara frontal de l’altar major, amb dues figures humanes esculpides en baix relleu.

ECSA - L. Carabasa

A l’interior de l’església es conserven dos plafons de pedra esculpits que es troben encastats a la part frontal del suport d’altar. El seu emplaçament originari es desconeix, ja que segons Mn. Laureano, capellà encarregat de la custòdia i serveis d’aquest conjunt, foren trobats entre el paviment en una restauració del conjunt realitzada l’any 1975.

Ambdós presenten el mateix tipus de decoració. Una figura humana força esquemàtica, emmarcada en un d’ells per una sanefa a base de rombs o enreixat, ocupa bona part de la superfície. Tan sols se’n poden reconèixer els trets de la cara, ja que el cos només està definit pel contorn; es pot veure que duen túnica fins a mitja cama, però no és posible distingir quina mena d’indumentària vesteixen. Potser ambdues figures resten en posició d’orar, amb les mans juntes.

La descontextualització d’aquests elements fa que qualsevol emplaçament que li vulguem atorgar sigui hipotètic. Tanmateix, per comparació amb altres peces similars conservades en altres indrets, podria tractar-se de dos plafons sepulcrals, bé del tipus que anaven encastats al mur de l’església i que tapaven un ossari, bé formant part dels peus o el cap d’un sepulcre de pedra. Del primer tipus hi ha conjunts similars conservats a la comarca del Pallars, com ara a Sant Joan d’Isil o a Sant Lliser d’Alós d’Isil (Pallars Sobirà), tot i que aquests presenten una decoració molt més rica. Estructuralment també poden posar-se en relació amb els quatre blocs de pedra que formen part de l’altar major de Sant Vicenç de Roda d’Isàbena, i que anteriorment havien ornat el sepulcre de sant Ramon.

La datació dels relleus d’Ovarra és difícil d’establir, atès el mal estat de conservació en què es troben. Per altres conjunts existents, no està fora de lloc contextualitzar-los en època medieval. (LCV)

Capitells

El mur de l’absis central de l’església, en la cara interior, presenta un seguit de quatre arcuacions, una d’elles doble o geminada, sostingudes per semicolumnes adossades amb capitells o mènsules. Aquests elements, que fan 27 X 20-27 cm, presenten decoració simple esculpida en baix relleu. Els motius ornamentals són de tipus geomètric i en algun cas vegetal estereotipat. El mal estat de conservació que presenten no deixa, tanmateix, fer cap valoració de tipus estilístic. Tant M. Iglesias Costa com C. Enríquez els han posat en relació amb els capitells de la porta de migdia, i certament algun dels motius esculpits en el conjunt de l’interior (segon capitell començant per la banda nord) recorden els de la portada: volutes en espiral a l’extrem d’una tija.

Capitell núm. 4 dels situats a l’hemicicle absidal de la capçalera, amb relleus en incisió de tipus vegetal estereotipat.

ECSA - C. Llaràs

Els capitells (núms. 2 i 4, seguint l’eix nord-sud) presenten una estructura de secció circular en la part baixa que esdevé quadrada en la part superior, traspàs que es fa mitjançant la disposició de dues fulles d’acant esquematizades que ocupen els cantons. El cimaci desenvolupat forma part del mateix bloc de pedra que el tambor. De les dues mènsules, la núm. 1 (tot seguint el mateix eix nord-sud) presenta una estructura força estranya, un cilindre és adossat a la meitat d’un prisma. La de l’altra (núm. 3), en canvi, s’assembla més a la dels capitells.

Atès que la decoració d’aquests elements és tan simple, la seva datació ha de correspondre a algun moment dels segles XII o XIII, tot i que M. Iglesias els considera, en relació amb els de la portada de migdia, de factura visigòtica. (LCV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Llobet, s. d., docs. 29, 30 i 189 i foli 205v
• Faci, 1739
• Abad, 1772-82, vol. XV
• Villanueva, 1851, vol. XV, ap. LXIII, pàgs. 355-356
• La Canal, 1856, vol. XLVI, ap. XXXIII, pàgs. 316-319
• Moner, 1878-80, vol. IV, pàg. 142
• Huesca, 1887, vol. IX, pàgs. 380 i segs
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 229-232
• Serrano, 1912, pàgs. 3-22 i 317
• Ríos, 1927
• Arco, 1942, pàgs. 222-225
• Abadal, 1951, vol. 3, pàgs. 464-487; 1955, vol. III (II)
• Martín Duque, 1956 i 1958
• Riu, 1961, vol. 2, pàg. 345
• Martín Duque, 1965
• Canellas-San Vicente, 1971
• Pons Sorolla, 1973
• Duran i Gudiol, 1975
• Iglesias, 1975
• Boix, 1982
• Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 211-222
• Duran i Gudiol, 1991, núm. 6, pàgs. 7-54

Bibliografia sobre la portada

• Iglesias, 1975, pàg. 123 i figs. 4-6, i 1985-88, I/2, pàg. 216
• Enríquez, [1987] 1993, pàg. 134

Bibliografia sobre l’escultura

• Carbonell, 1974-75, I, pàg. 79

Bibliografia sobre els capitells

• Iglesias, 1975, pàg., i 1985-88, 1/2, pàg. 216
• Enríquez, [1987] 1993, pàg. 134