Situació
Sector sud-est de l’església, amb la sagristia adossada a l’absis I el campanar del segle XVIII edificat damunt d’aquell.
ECSA - F.X. Mingorance
L’església parroquial de Sant Martí és situada al capdamunt del turó on s’assenta la vila de Capella, la qual és a la riba dreta de l’Isàvena, poc abans de la seva confluència amb l’Éssera.
Mapa: 31-11 (250). Situació: 31TBG852752.
Capella és a uns 5 km de Graus per la carretera que remunta el curs de l’Isàvena. (JBP)
Història
Al segle XII els monjos del monestir de Sant Victorià d’Assan retocaren i manipularen un document que reporta que l’any 997 el bisbe mossàrab de Lleida Jacob dedicà l’església de Sant Julià, la qual era situada in villa Capella. Tanmateix, les referències documentals sobre l’església parroquial de Sant Martí són exigües; d’acord amb el seu emplaçament, segurament estigué vinculada o relacionada amb la castlania. El lloc de Capella fou probablement conquerit a mitjan segle XI com a plaça avançada contra el bastió musulmà de Graus. El primer castlà de Capella fou Arnau Mir de Tost, senyor d’Àger, el qual actuava al servei dels nous monarques d’Aragó i Ribagorça. Tanmateix, almenys des de l’any 1068, la tinença de Capella restà en poder dels senyors de Lierp, que foren els veritables organitzadors del castell i, fins i tot, n’agafaren el cognom. Al cap d’un temps, però, bona part de la castlania passà als barons d’Erill, de manera que en un acte d’infeudació del 1212 es diu que Guillem II de Capella i els seus antecessors només tenien la quarta part del feu. Certament, alguns documents dels segles XII i XIII demostren que els Erill es titulaven senyors de Capella i a més n’eren els castlans. En aquesta època, diversos privilegis reials donen fe d’un desenvolupament notable de la universitat de Capella, presidida per cònsols, consellers i jurats, que tenien per costum reunir-se davant el pòrtic de l’església de Sant Martí.
Un document del 1260 conservat a l’arxiu de Roda dóna notícia de l’existència d’un tal Ximén, “abat” de Capella, i de Bernat d’Asue i Pere Joan, porcioners i sacerdots de l’església de Sant Martí de Capella, la qual pertanyia a l’ardiaconat de Ribagorça. (JBP)
Església
L’actual església parroquial de Sant Martí és el resultat de successives reformes constructives fetes sobre el primitiu temple romànic, del qual encara són visibles diverses parts. D’època romànica es conserven l’absis, la nau i la coberta, mentre que d’èpoques posteriors daten la sagristia, adossada a migjorn de l’absis, les capelles laterals, tres al costat nord i dues a migdia, i el campanar, obra de maó datable al segle XVIII.
El temple romànic presenta una senzilla planta de nau única, dividida en quatre trams i capçada a llevant per un absis semicircular. La volta de la nau és de canó apuntat, amb coberta de dos vessants; és suportada mitjançant quatre arcs formers que recolzen en sengles semicolumnes, mancades de capitells. L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera. A l’interior, tota l’església —absis i nau— presenta una línia d’imposta llisa per sota de la filada de naixement de la volta.
La porta d’accés a l’església, situada al mur de migdia, és d’arc de mig punt, i presenta dues arquivoltes suportades per sengles capitells esculpits i columnes exemptes, que no es conserven. Al mur de ponent s’aprecien les restes d’un ull de bou, cegat i mutilat parcialment en la seva part inferior a causa de l’obertura d’una rosassa, d’època molt posterior, i a la part superior dreta les restes cegades d’una finestra d’arc de mig punt que devia correspondre al campanar original de l’església romànica. En aquest mateix mur hi ha una porta d’arc de mig punt amb dovelles de grans dimensions, també tapiada, probablement posterior, que devia comunicar l’església amb el cementiri, avui convertit en una plaça enjardinada. Al mur de tramuntana es conserva igualment cegada una tercera porta d’arc de mig punt, de dimensions més reduïdes que les anteriors. Al centre de l’absis s’obre una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada, actualment cegada per la presència del retaule major, obra del segle XV. No es pot saber res de les altres finestres que tingué l’edifici, a causa de la construcció de les capelles laterals obrades en època posterior.
L’aparell emprat en la construcció és força regular i ben disposat, tot i que presenta diferències en algunes parts com a resultat de diverses reformes i reparacions realitzades al llarg dels anys. Els carreus de la fàbrica romànica són perfectament diferenciadles de la resta per la millor qualitat en la talla i la millor disposició, i s’hi veuen marques de picapedrers. A l’interior del temple l’aparell és visible en l’hemicicle absidal, mentre que a la resta és totalment enguixat.
Un examen detingut de l’aparell de l’església permet detectar diverses reformes, ampliacions i reparacions. La principal d’aquestes afectà el campanar; l’original es devia trobar a l’angle sud-oest de la nau, i molt probablement es tractava d’un campanar de torre. Aquest degué esfondrar-se en un moment indeterminat i fou substituït per l’actual, situat sobre l’absis.
L’església de Sant Martí és un bon exemple del romànic rural de la comarca de la Ribagorça, amb un marcat caràcter funcional en la seva concepció i un emplaçament estratègic al punt més alt de la població; tot i les diverses opinions sobre la datació d’aquest edifici que han donat alguns autors, sembla fora de dubte que l’erecció del temple romànic que ha arribat als nostres dies, amb nombroses alteracions, correspon als primers anys del segle XIII. (FXMR)
Portada
Detall dels relleus que ressegueixen l’arc-guardapols de la porta d’entrada a l’església.
ECSA - C. Liarás
Portada d’accés a l’església, a la façana de migdia, amb dues arquivoltes suportades per capitells esculpits.
ECSA - F.X. Mingorance
La portada principal de l’església és d’arc de mig punt en gradació amb dues arquivoltes sense esculpir, les quals són emmarcades per una motllura ornada amb relleus de puntes de diamant treballades en forma de fulles de quatre pètals. Els brancals, també en gradació, allotjaven parelles de columnes de les quals, malauradament, no es conserven els fusts. El bisbe J. Meseguer ja recomanava durant la seva visita pastoral del 1890 que “se establezcan las cuatro columnas de la portada de la iglesia, que está muy bien conservada, salvo el discreto blanqueo con que se afeó su gallardía, a poco coste recobraría su gracia y esbeltez que alabarán los inteligentes” (Castillón, 1989b).
Els capitells, algun dels quals es troba força malmès, presenten decoració senzilla a base de fulles de palma. El capitell del muntant exterior de la banda esquerra —sempre segons l’espectador— és el que presenta un treball més elaborat, però sempre dins la senzillesa i l’austeritat que caracteritza tot el conjunt.
Dos detalls dels relleus de la porta d’entrada a l’església, corresponents als pilars dels brancals.
ECSA - F.X. Mingorance
Capitells corresponents a les columnes, sense fust, dels bancals esquerre i dret de la porta d’entrada, decorats amb relleus de tipus vegetal.
ECSA - C. Liarás
Per sobre d’aquests capitells hi ha una línia d’imposta, a l’alçada del cimaci dels capitells, que recorre tota l’amplada de la portada. És decorada amb una filigrana d’entrellaçats vegetals acabats amb flors de lis, de caràcter esquemàtic i en un estat de conservació preocupant. Aquest element decoratiu ha estat posat en contacte amb alguns ornaments de l’església parroquial de Fraga (Canellas-San Vicente, 1979, pàg. 423), i a través d’aquesta podem emparentar-la, tot i que de manera molt llunyana, amb la portada de l’església de Sant Miquel d’Estella, a Navarra(*).
L’únic element figuratiu de la portada es troba a l’intradós del muntant dret, per sota la línia d’imposta. Es tracta de la figura, molt malmesa, d’un àngel, del qual encara es poden apreciar les ales desplegades, el cap i el cos. Els braços s’encreuen sobre el pit com si portessin algun objecte allargat, sense poder especificar si es tracta d’una espasa o d’una balança, tot i que això últim no sembla gaire probable. Al muntant oposat trobem un motiu ornamental d’entrellaçat vegetal que potser és l’element que M. Iglesias (1985-88, vol. I/1, pàg. 173) interpreta com una serp entortolligada en un arbre.
Els diversos historiadors que han tractat d’aquesta portada es limiten a fer una descripció dels elements que componen el conjunt sense entrar en qüestions estilístiques o cronològiques. Únicament s’ha establert el paral·lel amb l’escultura de Fraga i el llunyà parentiu amb la d’Estella (Navarra).
El conjunt reflecteix l’austeritat i la simplicitat ornamental dels temples realitzats els primers anys del segle XIII a la comarca de la Ribagorça, i és un exemple clar de l’escultura rural, obra d’un mestre secundari, pròpia d’aquest tipus de construccions ribagorçanes. (FXMR)
Crismó
Crismó esculpit en incisió sobre la clau de l’arc de la portada de ponent, avui tapiada.
ECSA - F.X. Mingorance
Sobre la clau de l’arc de la portada de ponent hi ha esculpit en baix relleu un crismó o anagrama de Crist, compost per les lletres XPS (primera, segona i darrera del mot grec XPISTOS), sobreposades en aquest ordre, i de les lletres també gregues alfa i omega, tot inscrit dins un cercle simple. Malgrat que aquest símbol té el seu origen en època paleocristiana, la seva representació es repeteix al llarg de tota l’edat mitjana.
Treballat amb molta cura, la seva qualitat és superior al treball decoratiu de la portada. Pertany al mateix moment constructiu que aquesta, probablement realitzada a l’inici del segle XIII, en la mateixa campanya constructiva que tot el temple o poc després.
Cap historiador no ha fet esment d’aquest element; tan sols C. Enríquez en remarca el caràcter trinitari. (FXMR)
Mènsules
Mènsules que sustenten el ràfec de la teulada de l’església, decorades en la seva majoria amb relleus esculpits.
ECSA - C. Liarás
Sota el ràfec de la teulada de l’absis de l’església hi ha un seguit de mènsules que presenten decoració esculpida, tot i que el seu estat de conservació és força deplorable i en alguns és difícil identificar els motius representats. Dels vint-i-tres que hi havia originàriament se’n conserven vint, i tots presenten motius diferents —tan sols dos mostren decoració senzilla a base de rotllos—.
Així, els ornaments que encara es poden apreciar sobre aquestes mènsules són —en sentit dreta-esquerra segons l’espectador— els següents: 1) creu; 2) flor de lis; 3) escut; 4) (il·legible); 5) figura humana de difícil identificació; 6) vegetal, molt malmès; 7) vegetal, molt malmès; 8) i 9) (no es conserven); 10) rotllos; 11) cap de dona, molt malmès; 12) (no es conserva); 13) motiu vegetal; 14) clipi amb una palma de sis fulles; 15) i 16) (il·legibles); 17) figura d’un home, probablement un guerrer; 18) rotllos; 19) flor de lis; 20) (il·legible); 21) representació del diable; 22) (il·legible); 23) cap humà, sense que es pugui precisar si es tracta d’un home o una dona.
Cap historiador no ha tractat d’aquest conjunt, ni tan sols els que han dedicat la seva atenció al conjunt de l’església, els quals solament han esmentat la seva existència o bé han considerat que presenten decoració de tipus vegetal.
La varietat en el repertori ornamental d’aquestes mènsules fa pensar que es devia tractar del conjunt decoratiu més interessant, iconogràflcament parlant, de tot el temple. La decoració figurativa contrasta amb l’austera decoració vegetal de la portada. Un cop més sembla que l’artista va gaudir d’una major llibertat per a realitzar els treballs d’una zona secundària.
La datació d’aquest conjunt és, evidentment, la mateixa que correspon a la construcció de l’església, és a dir, els primers anys del segle XIII. (FXMR)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Llobet, s.d., doc. 497, fol. 71v
- Pasqual, s.d., BC, ms. 729, vols. VII i IX, pàgs. 590 i segs. i pàg. 780 i segs
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. LXXVII, pàg. 373
- Ibarra, 1904, doc. 138, pàgs. 211-213
- Miret, 1910, doc. 1, pàgs. 539-540
- Yela, 1932, pàgs. 160-161
- Duran i Gudiol, 1957
- Torralba, 1960
- Sanahuja, 1961, doc. 26, pàgs. 342-347
- Huici, 1976-78, vol. 1, doc. 98
- Canellas-San Vicente, 1979, pàgs. 422-423
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 171-175
- Boix, 1987b, vol. III, pàg. 63, doc. 5, pàgs. 67-68, doc. 6, pàgs. 68-69, doc. 9, pàg. 72 i doc. 10, pàg. 73
- Enríquez, [1987] 1993, pàg. 209
- Castillón, 1989b
- Cobreros, 1989
Bibliografia sobre la portada
- Duran i Gudiol, 1957, pàgs. 146-147
- Torralba, 1960, pàg. 74
- Canellas-San Vicente, 1979, pàg. 423
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàg. 174
- Enríquez, [1987] 1993, pàg. 121
- Castillón, 1989a i 1989b
- Cobreros, 1989, pàg. 210
Bibliografia sobre el crismó
- Enríquez, [1987] 1993, pàg. 121
Bibliografia sobre les mènsules
- Canellas-San Vicente, 1979, pàg. 423
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàg. 174
- Enríquez, [1987] 1993, pàg. 121
- Cobreros, 1989