Situació
Sector oriental de la torre de planta circular que presidia el castell, l’única part que se n’ha conservat.
ECSA - J. Bolòs
Les ruïnes del castell de Llaguarres es localitzen al cim d’una cinglera de la serra del mateix nom, damunt del puig de Calbera (1 150 m d’altitud). Aquest emplaçament proporciona a l’indret una visibilitat privilegiada en totes les direccions.
Mapa: 31-11 (250). Situació: 31TBG916723.
Per a arribar-hi cal seguir la carretera que va de Benavarri a Llaguarres; a tocar del quilòmetre 7, al Pla de la Dona, surt a mà dreta una pista de terra que al cap d’1 km, aproximadament, ens portarà, tot passant pel mig d’un bosc de pins, fins a l’indret on hi ha el castell, i on també hi ha diversos repetidors de televisió. (JBP-JBM)
Història
Des d’antic, el castell de Llaguarres va ser el bastió central de la serra on s’emplaça, la qual, amb els seus alts espadats, configura una muralla natural, aprofitada com a frontera pels musulmans almenys des de l’època califal.
Una de les primeres mencions documentals data de l’any 1023, quan el rei Sanç III de Navarra i Aragó, trobant-se a la cort de Nàjera, feia els preparatius per a la conquesta d’“ipsum castrum de Laquorres”. Es desconeixen els resultats d’aquesta campanya, bé que, segons la Crònica d’Alaó, un fill de Sanç III, Gonçal I, comte de Ribagorça, va morir a Lasquarri el 1039. De fet, tot indica que fou aleshores quan es produí l’organització definitiva de la serra del Castell de Llaguarres. El fill de Sanç III, Ramir I d’Aragó i Ribagorça, tingué la col·laboració dels cavallers urgellesos comandats per Arnau Mir de Tost, que acaptà les tinences de Llaguarres, Lasquarri i Capella i traspassà l’any 1071 aquests feus ribagorçans als comtes de Pallars Jussà, és a dir, a la seva filla Valença i al seu net Arnau Ramon.
Com a castlà d’aquesta primera etapa figura als escatocols reials Guifré Sal·la (1040-72). Els seus hereus, senyors d’Aler, perderen llurs drets, bé que a mitjà termini els pogueren recuperar. Mentrestant, Rotlan Ramon de l’Ametllera compareix l’any 1078 com a senyor de Llaguarres, probablement per canvi de Perarrua, però aquest domini tampoc no tingué continuïtat, puix que, acusat de traïdor pel bisbe de Roda, li va ésser confiscat abans del 1085. Des d’aleshores sembla que els Entença actuaren com a castlans dels reis d’Aragó, mentre que els Montanyana ho eren pels comtes de Pallars. Així, consten en qualitat de senyors de Llaguarres, respectivament, Mir Gombau I (1085-90) i Pere Mir d’Entença (1134-35), Pere Bertran (1089-92) i el seu fill Bertran Pere de Montanyana, que entre el 1135 i el 1137 agafà també el cognom de la castlania. Entremig, figura en un escatocol reial del 1113 Garcia Exemenones senyor in Laguarre, tal vegada una mala transcripció toponímica (Loarre?).
Hom retroba la pista dels senyors d’Aler en un conveni que data del 1161; segons el qual els canonges de Roda presidits pel bisbe Guillem Pere, canviaren amb Sança de Llaguarres la meitat d’una vinya al Forn Calcer, lliurada per Osset d’Aler el 1134, per una altra al camp d’Amorós Sobirà. En total figuren sis descendents, tres homes, que continuaren amb el cognom, i tres dones. Els fills, Berenguer, Ramon i Guillem, figuren com a senyors de Llaguarres fins a les acaballes del segle XII, i a més, aquest Ramon portava el títol de merino de Ribagorça el 1174. L’any 1195, Guillem I de Llaguarres i la seva esposa Dolça donaren a la canònica de Roda un parell de terres al riu de Fora Calcer, vora la torre familiar, per tal d’ésser admesos en vida i en mort a la societat de Sant Vicenç de Roda, gaudir de “sepulturam in claustro” i, fins i tot, tenir la possibilitat d’ingressar com a canonge. Així, doncs, s’originaren tres branques lligades a la senyoria. L’arxiu de Roda conserva memòria d’una important concòrdia signada el 1274 entre Marc III de Llaguarres i el bisbe de Lleida, Guillem de Montcada, el qual l’any següent lliurà a la canònica de Roda els delmes de Llaguarres.
L’any 1228 consta que el rei Jaume I lliurà en penyora a Berenguer II d’Erill les rendes del castell de Llaguarres. Així mateix, aquest rei donà el 1273 en alou a Guerau VI Ponç de Cabrera el castell i la vila de Llaguarres, en esmena pel vescomtat d’Àger; poc després, Guerau VI Ponç, havent recuperat el vescomtat, tornà Llaguarres l’any 1277 a l’infant Pere. Encara el 1291 Berenguer d’Entença va retre homenatge a Jaume II pels feus de Llaguarres i Calbera. El 1292, però, aquest mateix rei concedí el castell de Llaguarres a la nova baronia atorgada a Felip de Saluzzo, el qual es casà amb Sibil·la de Peralta vers el 1298, i posteriorment, el 1321, amb Galbors de Cervera. El seu fill primogènit, Ramon IV de Peralta, vinculà Llaguarres a la baronia Castre-Peralta, bé que l’any 1344 el concedí a Berenguer de Peralta i interinament passà a dependre dels comtes de Ribagorça. A partir del principi del segle XV, amb Lasquarri, Lluçars i Jusseu, Llaguarres formà part integrant de l’anomenada senyoria dels Quatre Castells, infeudada per Alfons, duc de Gandia i comte de Ribagorça, a Pere Galceran de Castre-Pinós. D’aquí, a mitjan segle, s’originà una branca amb Jofre de Castre-Pinós i d’Anglesola, anomenada després línia dels Castre-Pinós de Cervera, senyors de Lasquarri i de Llaguarres. Tanmateix, a mitjà termini revertí al tronc principal, però pervivint l’esmentada senyoria dels Quatre Castells. A la fi de l’antic règim, com la resta de la baronia, la senyoria dels Quatre Castells pertanyia als ducs de Medinaceli. (JBP)
Castell
El castell de Llaguarres devia ésser format per una torre i un recinte, com la major part dels castells d’aquesta època. Hi ha algunes restes de la torre i poques restes del clos de muralles que hi devia haver al seu voltant.
La torre era de planta circular i tenia un diàmetre de 8,6 m. Només es conserva la meitat oriental, tota ella massissa, d’una alçada d’uns 2,5 m; al cim sembla, però, que començava un pis inferior, amb un mur de 2,7 m de gruix (Boix, 1987b, vol. III, pàg. 59).
La paret que s’ha conservat només és formada per 20 filades de carreus allargats (uns 14 cm x 38 cm) o bé gairebé quadrats, units amb morter força fort. Tot l’interior és format d’un reble de pedres de mida mitjana i de morter. Les filades tendeixen a ésser horitzontals i de tant en tant sembla que hi hagi una alternança de filades primes amb filades més grosses; així mateix, també sembla que hi hagi una alternança de pedres col·locades de llarg i de través.
Aquesta torre devia ésser molt més alta i semblant a d’altres d’aquestes contrades de la Ribagorça i el Pallars (després d’uns metres de torre massissa devien començar, probablement, dos pisos d’uns 3 m d’alt).
La torre resta inscrita al cim d’una plataforma de terra, que no sabem pas si corresponia a una altra construcció. Pot ser que aquest fos l’espai de l’antic clos murat. De fet, els costats est, nord i oest de l’indret on s’alça aquesta torre són protegits per un gran espadat. Tot i això, segurament eren resseguits per un mur. Però on les defenses havien d’ésser més considerables devia ésser al costat meridional, on ara hi ha les instal·lacions dels repetidors de televisió. Cal suposar que en aquesta banda hi devia haver un gran mur, del qual, a part d’aquest marge de la plataforma, potser massa proper, no queda res.
Al sud de la torre, com als castells de l’Ametllera o d’Orrit, hi havia una cisterna o aljub excavat a la roca, les restes del qual, força desfetes, encara es poden veure. Segons J. Boix, a la banda nord de la torre, entre les runes, van trobar-se restes d’ossos humans molt trinxats.
Podem datar aquesta construcció al segle XI, a la primera meitat d’aquest segle, quan s’esdevingué la conquesta cristiana d’aquest indret. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Pasqual, s.d., BC, ms. 729, vol. VIII, pàgs. 263-268
- Monfar, 1853, vol. X, pàg. 15 i segs
- Moner, 1878-80, vol. III, pàg. 334
- Ibarra, 1904, doc. 189, pàgs. 211-213
- Pujol, 1917, pàgs. 16-18
- Yela, 1932, pàgs. 32 i 128
- Pérez de Urbel, 1950, doc. 22, pàgs. 350-360
- Ubieto, 1951, doc. 4, pàgs. 214-215 i doc. 8, pàgs. 218-219
- Sanahuja, 1961, doc. 26, pàgs. 342-347
- Duran i Gudiol, 1963-65, vol. 1, doc. 112, pàgs. 136-137
- Chesé, 1972, doc. 5
- Boix, 1987b, vol. III, pàgs. 53-74, docs. 1, 3,5 i 8
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàg. 123
- Buron, 1989, pàg. 100