Situació
Antiga parròquia medieval, convertida en capella del fossar de Llaguarres.
ECSA - J.A. Adell
La capella de la Mare de Déu del Pla és situada als afores del poble de Llaguarres, al costat del cementiri de la població.
Mapa: 31-11 (250). Situació: 31TBG914757.
Per a arribar-hi partint de Graus, cal agafar la carretera que remunta l’Isàvena. Després d’haver fet uns 11 km cal deixar a mà dreta la cruïlla que porta a Llaguarres; un cop passada, són visibles a mà esquerra el fossar i la capella. (JAA-JBP)
Història
Aquesta esglesiola fa actualment les funcions de capella del fossar, però a l’edat mitjana fou una església parroquial vinculada a la canònica de Sant Vicenç de Roda. És emplaçada al bell mig d’una fèrtil terrassa fluvial, el Pla de Santa Maria, al peu de la qual, entre l’Espona i l’Isàvena, es localitzaven els molins hidràulics de Llaguarres. A poc a poc, els canonges de Roda incrementaren llur patrimoni al redós de l’església de la Mare de Déu del Pla, és a dir, a Forn Calcer, a Estaran, a la caseria i partida de Puiervers, al Pla dels Queixigs, a la Torre o a la mateixa vila de Llaguarres, mitjançant donacions fetes per particulars de la contrada entre els segles XII i XIII.
Especialment interessants són les donacions que afecten justament el Pla de Santa Maria, car a través de les afrontacions territorials es pot fer una reconstrucció sobre el terreny. En efecte, vers mitjan segle XII, Bardina i Bernat de Puigverd van fer uns molins a l’Espona, i llur delme va ésser lliurat l’any 1167 a la canònica de Roda per Sança de Llaguarres. L’any 1186 Saurina, amb el seu fill Marc, donà per a l’ànima del seu marit un camp a l’Espona dels Molins, a la mencionada canònica; passats dos anys, el fill de l’esmentada Saurina li feu també donació d’una peça de terra que era damunt l’Espona, al lloc dit Pla de Santa Maria, perquè celebressin un aniversari en favor dels seus avis. Finalment, Bernat de Puigverd li deixà segons el seu testament, datat el 1222, tots els béns i alous que tenia a Llaguarres, els quals eren situats a la zona de llevant del Pla de Santa Maria, mentre que a ponent el domini fou arrodonit amb una nova aportació l’any 1226, feta per Marc de Llaguarres i la seva esposa.
En un capbreu de l’any 1451 es consigna que el prior de Roda col·lectava els delmes i els censos de l’església parroquial de la Mare de Déu del Pla, que era cap d’una quadra autònoma, i en tenien cura un vicari nomenat pel bisbe de Lleida a proposta del capítol, i dos racioners. Al segle XVI l’església perdé el caràcter parroquial. (JBP)
Església
L’església de la Mare de Déu del Pla és un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat i capçada a llevant per un absis semicircular; aquest s’obre directament a la nau mitjançant un simple plec, que forma la transició d’amplades. A cada costat de l’absis s’obren sengles capelles quadrades, cobertes amb voltes de canó, que tipològicament són molt anòmales, però constructivament són molt integrades en l’estructura dels paraments; això planteja seriosos dubtes sobre la seva datació amb relació a la construcció de l’església, que, aparentment, sembla correspondre a dos processos constructius independents i separats en el temps.
La porta, feta amb un arc de mig punt de grans dovelles, s’obre en la façana de ponent, que és capçada per un campanar d’espadanya de dos ulls, i en la qual s’obre una finestra de doble esqueixada amb llinda monolítica. Al centre de l’absis s’obre una altra finestra, d’una sola esqueixada, a diferència de les que hi ha a les capelles laterals, de doble esqueixada.
L’edifici és totalment mancat d’ornamentació, llevat de la conca absidal, que arrenca d’una senzilla imposta bisellada.
L’estructura paramental, visible a l’interior després de la recent restauració, presenta un aparell de carreuó només escairat, sense polir, amb carreus tallantats i punxonats a les cantonades; a l’exterior, el parament de l’església presenta les mateixes característiques.
Tot i la seva clara adscripció als llenguatges formals de l’arquitectura alt-medieval, les seves proporcions generals i l’estructura constructiva ens situen davant d’una obra ja tardana, probablement del segle XIII, representativa de la fi de les formes expressives de l’arquitectura romànica. (JAA)
Bibliografia
- Huesca, 1887, vol. IX, pàg. 209
- Yela, 1932, doc. 39, pàgs. 122 i 128
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 121 i 141
- Iglesias, 1985-88, vol. 1/2, pàgs. 123-124
- Castillón, 1989a, núm. 4, pàgs. 24 i 32 i doc. 4