Castell de Casserres (Estopanyà)

Situació

Escasses ruïnes d’aquesta fortalesa, que es drecen en un esperó rocós sobre el poble deshabitat de Casserres.

ECSA - J. Bolòs

Les restes del castell són al capdamunt d’un esperó rocós que domina el poble de Casserres, a la dreta del Guart.

Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG983569.

De la carretera que va a Estopanyà, surt la carretera asfaltada que porta al poble d’Estanya. Uns centenars de metres més enllà, cal agafar la pista de l’esquerra que, pel costat nord de l’Estany Gran, ens portarà fins a Casserres. Poc abans d’arribar-hi, haurem deixat a mà dreta la pista que va cap al pont de Penavera i Finestres. (JBP-JBM)

Història

La referència més antiga sobre el lloc de Casserres és de l’any 1056, en què en l’acta de lliurament de l’abadia d’Àger al jutge Guillem hom diu que els dominis d’Arnau Mir de Tost arribaven fins a Estopanyà i Casserres. Poc després aquest lloc fou conquerit pel cavaller Ramon Mir, al servei d’Arnau Mir de Tost, que alhora era vassall del comte d’Urgell. L’any 1057 es pactà una convinença entre Ermengol III i Arnau Mir de Tost sobre el castell de Casserres. Acordaren que tres parts de les futures paries serien per a Arnau i la quarta part per al comte; igualment, el comte rebria labor de les terres i vinyes. Així mateix regularen la guarda i castellania de Casserres de manera que anualment el comte li donaria pel juliol dos-cents mancusos d’or mundà de les paries de Saragossa, i per l’agost cent mancusos d’or mundà de les paries de Lleida; a més a més, entre aquest any i el següent, per dos anys, quatre-cents mancusos d’or de Barcelona per a obres de l’esmentat castell; finalment, el comte es va comprometre a guardar-lo quatre mesos d’aquests dos anys i més endavant, segons la seva importància en el comtat d’Urgell. L’acord era força favorable als interessos del senyor d’Àger, però, tanmateix, el comte d’Urgell s’assegurava en canvi l’accés directe a la frontera musulmana, cosa que comportava la recaptació d’uns tributs considerables.

Els Casserres, Els Estanya i Els Calladrons.

JBP

Arnau Mir de Tost s’encarregà d’aixecar una bona fortificació, d’organitzar el territori i de repoblar-lo. En confià la guarda i castlania el 1059 a Bertran Borrell, fill de Guilga, i a Mir, fill d’Ermessenda, que li van retre sengles juraments de fidelitat pel castell de Casserres i altres fortaleses que eren o serien als seus termes.

Després de la croada de Barbastre (1064), en què moriren el rei d’Aragó i el comte d’Urgell, Ramon Berenguer I de Barcelona esdevingué àrbitre de la situació política. Aquest aprofità la conjuntura per a aconseguir l’hegemonia a la Baixa Ribagorça. En concret acaptà de la comtessa Sança d’Urgell el castell de Pilzà i part del de Purroi (27 de juliol de 1067) i el mateix dia comprà a Arnau Mir de Tost el castell de Casserres pel preu de set mil mancusos d’or de Barcelona. Sens dubte aquesta quantitat era tota una fortuna, però amb això els comtes de Barcelona aconseguiren arrodonir llurs dominis a la contrada i el vassallatge del comdor urgellès, la figura amb més prestigi i amb més influència a la marca de Lleida i Saragossa. En efecte, dos dies després ambdues parts signaren una convinença pel castell de Casserres en la qual definiren totes les discòrdies que tenien o poguessin tenir; els comtes donaren en feu als senyors d’Àger aquest castell amb la castellania, els termes i les pertinences, excepte la meitat dels dominis senyorials que hi tenia abans Arnau, i es reservaren les facultats de poder exigir als castlans posats per Arnau jurament de fidelitat i homenatge, així com els drets d’estada i de declarar la guerra i la pau. Després de la mort d’Arnau el recobrarien en plena propietat. També acordaren que en les hosts i cavalcades tots els castlans del dit castell amb els seus homes serien amb Arnau, i quan Arnau no hi anés, aquells hi acudirien amb Ramon Mir, castlà dels comtes.

Hi ha dubtes respecte a la localització d’un castell de Casserres que Arnau Mir de Tost deixà en testament a la seva filla Valença, comtessa de Pallars Jussà (1071), car es contradiu amb l’esmentada clàusula de venda (1067) i amb les successives confirmacions i definicions fetes pels comtes de Pallars Sobirà (1080, 1094), en què es diu que ipso castro de Castserras era al comtat pallarès. El 23 de març de 1072 els comtes d’Urgell Ermengol IV i Llúcia reconegueren les mencionades adquisicions de Purroi, Pilzà i Casserres al comte de Barcelona Ramon Berenguer I en canvi de dos mil mancusos de moneda barcelonesa. Així, Casserres, Purroi i Pilzà, ensems amb Estopanyà, Miravet, Soriana i Canelles, restaren integrats a l’enclavament que els comtes de Barcelona tenien a la Baixa Ribagorça, que els assegurava el futur control de la Catalunya de ponent. Entre els béns que Ramon Berenguer I deixà en condomini al fills són esmentats Casserres amb les seves pertineneces i totes les marques fins a Montsó (1076). Vers el 1080 Ermengol IV d’Urgell acordà amb Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II ajudar-los a mantenir l’honor i les paries que llur pare tenia a Hispània; en canvi, els comtes de Barcelona prometeren fer-li dret dels castells de Pilzà, Purroi i Casserres. No coneixem el resultat final de l’acord o d’aquest judici, però certament des d’aleshores els comtes d’Urgell es titularen més o menys directament senyors de Casserres. N’és una primera prova el fet que l’any 1087 Ermengol IV en confirmés la jurisdicció a favor dels bisbes de la Seu. Així mateix, vers el 1101, Ermengol V d’Urgell féu convinença amb Pere I de Ribagorça sobre el castell de Montmagastre (Peralta) i garantí l’acord amb el castell de Casserres. Amb tot, la senyoria efectiva de Casserres restà en poder dels Cabrera, vescomtes d’Àger i descendents d’Arnau Mir de Tost, en principi com a feudataris dels comtes de Barcelona. Aquest binomi es va consolidar vers el 1087, any en què Guerau Ponç va retre homenatge i jurament de fidelitat al comte Berenguer Ramon II pels castells de Casserres i Cubells, amb termes i pertinences, de manera que ajudaria el comte a posseir-los i a defensar-los fins i tot contra el mateix comte d’Urgell. Casserres figura també entre els castells de l’honor de Ribagorça que el comte Ramon Berenguer III llegà al seu fill, el futur Ramon Berenguer IV (1131).

A mitjan segle XII es plantejà un conflicte entre els comtes d’Urgell i els vescomtes d’Àger sobre la potestat d’aquest i d’altres castells. Guerau Ponç II presentà davant la cúria comtal reunida a Balaguer un instrument segons el qual Ermengol VI havia concedit el castell al seu avi Guerau Ponç I (1108-1131), cosa que negava Ermengol VII (1156); el litigi es va resoldre finalment en un judici presidit pel comte Ramon V de Pallars Jussà (1174-78), el qual va sentenciar que el vescomte n’era feudatari pels castells d’Ager i Castelló, però no pas pel castell de Casserres. Tanmateix, poc després, en el context de noves lluites i d’aliances feudals, el mateix Ponç III de Cabrera es va veure obligat a jurar que entregaria la potestat de Casserres a Ermengol VIII d’Urgell quan aquest la hi requerís (1195).

Els castlans

Igual que en altres castells principals, sorgí a Casserres un llinatge del mateix nom vinculat a la funció de la castlania. L’ascensió social d’aquesta família va veure’s afavorida pel matrimoni celebrat vers el 1083 entre Estefania de Casserres i el vescomte Guerau II Ponç de Cabrera. Llur fill, Guerau Ferrer, vers el 1103 va rebre en penyora del vescomte les vinyes que tenia a Casserres amb la coromina d’Estanya pel manlleu de vint modis de forment. A la mort del pare (1131), Guerau Ferrer gaudí de la meitat dels seus dominis senyorials, en tinença del germanastre Ponç Guerau. Tanmateix, aquesta branca sembla que no tingué continuïtat, i en realitat la línia dels Casserres s’inicià amb Arnau I Mir de Casserres, que és documentat entre el 1078 i el 1124. Els Casserres foren protectors de les comunitats religioses de Meià, Roda, Siscar, Poblet, Merli i, en especial, de Sant Pere d’Àger. Establiren forts lligams amb altres barons i senyors de la rodalia, com els Anglesola, els Cervera, els Àger o els Peralta. Les bones relacions socials els comportaren l’usdefruit d’altres tants feus i castellanies com Estanya (1067, 1166), Calladrons, Cabestany i l’Espluga de Fet (1074), Esplús de Llitera (1176), la Torre de Montanyana (1190), Serradui (1212) o Tragó de Noguera (1373), mentre que llur principal domini alodial era emplaçat a la Noguera. Repoblaren el castell de Montmur (1146) i renunciaren a part dels drets a favor del monestir cistercenc de Poblet (1178). Al principi del segle XIV els Casserres compraren diversos drets i, fins i tot, la castellania d’Estopanyà a Felip de Saluzzo (1320), que segons sembla canviaren a la corona per diverses rendes a Tamarit de Llitera i pel veí lloc de Castilló del Pla, que repoblaren.

Els senyors de Casserres a partir del segle XIII

En les conteses del principi del segle XIII per la successió del comtat d’Urgell, Casserres degué ésser recuperat per la corona, car poc després compareix com a feu reial dels Àger. Morta la comtessa Aurembiaix (1231), Ponç I de Cabrera inicià una nova guerra i es titulà comte d’Urgell. El 1234 cedí els drets de Santa Linya a Ramon Berenguer d’Àger i aquest li entregà en canvi el castell i la vila de Casserres i dos mil doblons en compensació dels mals que havia comès a Corbins. Finalment, a l’avinença de Tàrrega (1236), el rei convenia cedir el comtat d’Urgell al mencionat vescomte Ponç, en feu, amb una sèrie de castells i viles entre els quals figura Casserres, en franc alou i “a bon costum de Barcelona”, però respectant els convenis signats amb Ramon de Peralta. Sens dubte les noves circumstàncies afavorien l’ascensió dels Peralta, que havien aprofitat la difícil situació d’Aurembiaix d’Urgell per a aconseguir la infeudació dels nou castells que comprenia l’anomenada honor de Ribagorça (1228), i tot i que Casserres no era un d’aquests castells, van acaptar també aquesta senyoria en feu de Ponç I (1236). Aquest fet i la posterior aliança matrimonial entre les dues cases —Guillem de Peralta i Marquesa de Cabrera (1243)— vincularen definitivament Casserres a la baronia de Peralta (1267).

El 1347 el nou comte i infant Pere de Ribagorça, en el context de la Unió Aragonesa, va requerir a Ramon IV de Peralta la potestat del castell de Casserres que tenia per ell en feu, però l’hereu, Felip IV de Castre-Peralta, aconseguí recuperar-lo (1355). Des de llavors i fins a la fi de l’antic règim, Casserres formà part integrant de la baronia de Peralta, que successivament passà als Castre-Peralta, als Castre-Pinós, als Cervelló, als Alagón-Espés, als Montcada i, finalment, als ducs de Medinaceli. (JBP)

Castell

El castell de Casserres era format per un recinte que envoltava el planell del turó, a part d’altres construecions situades a l’interior. L’espai clos per aquesta muralla fa uns 48 m de llarg —de nord a sud— per uns 12 m d’ample. Veiem restes de murs sobretot al llarg de la cara est i a l’extrem nord de la cara oest.

A l’extrem nord de la cara de llevant, damunt de les cases abandonades del poble modern, es conserva la muralla en una alçada d’uns 2 m. S’hi veuen 12 filades de pedres treballades, unides amb morter de calç. Són carreus de forma allargada, que recorden els que trobem en castells del segle XI.

A l’interior d’aquest planell hi ha diversos clots i alguns desnivells, que poden correspondre, en algun cas, a dependències. És difícil de saber, però, com s’organitzava aquest espai i on podia ésser situada la torre; no es pas gaire probable que la torre que hi ha en una roca propera, situada sobre l’església, i que feia de campanar, correspongui a l’antiga torre del castell (Buron, 1989, pàg. 98).

En conjunt, doncs, ara veiem les restes d’una construcció del segle XI. La podem comparar amb les construccions que podríem trobar en molts altres petits castells fronterers de l’època feudal, com, per exemple, els propers castells de Soriana o de Cabestany. (JBM-JJBR)

Bibliografia

• Marca, 1688, ap. CCCLXXII, col. 1 261
• Monfar, 1853, vol. IX, pàgs. 519-521 i vol. X, pàgs. 522-524
• Moner, 1878-80; 1884
• Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 39, pàgs. 55-56, doc. 151, pàgs. 151-152, doc. 152, pàgs. 152-153, doc. 153, pàgs. 154-155, doc. 156, pàgs. 156-157, doc. 405, pàg. 427 i doc. 492, pàgs. 524-527
• Ubieto, 1951, doc. 105, pàgs. 144-145
• Sanahuja, 1961, doc. 26, pàgs. 342-347
• Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 63, pàgs. 103-104
• Chesé, 1972, docs. 36, 39, 45, 57, 58, 98,145, 181, 250 i 535
• Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 701, pàgs. 78-79
• Fité, 1988, vol. 3, pàgs. 973 i segs