Situació
Pany de mur de l’angle nord-oest del castell amb algunes espitlleres, un dels elements més sencers del conjunt.
ECSA - J. Bolòs
Les restes del castell de l’Ametllera, també dit de l’Armellera per la gent del país, es drecen a la crestallera de la serra del Castell de Llaguarres, al costat del camí que puja de Lasquarri (uns centenars de metres a l’oest del vèrtex geodèsic). La seva visibilitat és àmplia, ja que domina la partió d’aigües entre les valls de l’Isàvena i del Queixigar.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TBG959714.
De l’entrada a Benavarri pel nord (direcció única), surt a mà dreta una pista de terra que passa pel costat d’una granja i, anant vers el nord, al cap d’uns 10 km, porta fins al turó del castell (convé anar amb un vehicle tot terreny). Cal deixar a mà dreta la torre Santiveri, a mà esquerra el camí del mas del Ric i, poc després, a mà dreta, una pista que continua recte. Un cop a la carena, cal anar vers l’oest fins a arribar al camí que baixa cap a Lasquarri; el turó que hi ha al costat oest és el del castell. (JBP-JBM)
Història
El castell de l’Ametllera formà part del baluard natural que marquen els espadats de la serra del Castell de Llaguarres. Conquerit pels nous reis de la dinastia pamplonesa, s’ha conservat memòria de la seva organització. Un dels primers esments documentals d’aquest castell data del 1049, any en què el rei Ramir I d’Aragó concedí a Ramon, fill de Sunyer Jozfred, pel servei que li havia fet el seu pare, el “castrum qui vocant illa Milgera” amb tots els seus pobladors, termes i pertinences. Es tractava d’un alt llinatge ribagorçà provinent, segons sembla, de Castigaleu i lligat a la important tinença de Perarrua. Ramon Sunyer bastí el castell i l’església parroquial, els quals foren concedits al monestir de Sant Pere de Rodes; així consta en la confirmació que l’any 1098 feu el bisbe Ponç de Roda al cenobi empordanès i al seu abat Ramon de Santjust, “in comitatu Ripacurcensi, in castro quod decitur Miliaria”. Tanmateix, i potser per això, el fill de Ramon Sunyer, dit Rotlan Ramon, va ser proscrit pel bisbe de Roda acusat de traïdor i els seus béns foren confiscats. Concedits en primera instància a la seu de Roda (1085, 1092), foren recuperats per Pere I de Ribagorça l’any 1093 per la seva importància estratègica. En el pas del segle XI al XII apareix als instruments un Vidià de l’Ametllera que tal vegada va ser el castlà de la quadra d’Ametllera, integrada al castell de Lasquarri.
Probablement, vers el 1137, el rei Ramir II d’Aragó restituí els antics drets als repobladors de l’Ametllera, ja que l’any 1141 Pere Fortuny justificava la propietat d’un casal al castell de Lasquarri, al lloc dit l’Ametllera, dient que l’havia comprat a Joan Fortuny, que l’havia adquirit a Servideu. Entre el 1134 i el 1137 Pere Ramon II d’Erill figura com a senyor de l’Ametllera i Castre, mentre que el 1145 apareix Rotlan II de l’Ametllera. Amb tot, cal no oblidar l’adscripció de la fortalesa d’Ametllera al castell de Lasquarri, el qual aleshores era en poder d’Arnau Mir I de Pallars Jussà. En aquest sentit, l’esmentat comte disposà en el seu primer testament, datat el 1157, la restitució d’aquest castell a un tal Berenguer mitjançant una concòrdia, de manera que aquest tindria l’Ametllera pel comte de Barcelona, senyor seu, i no faria cap mal contra els hereus de l’honor pallaresa. Certament fou així, ja que almenys des de l’any 1185 Berenguer I era cognomenat de l’Ametllera, i vinculà la senyoria l’any 1211 a una branca lateral dels senyors de Lierp-Benavent. El seu primogènit, Guillem I de Capella, es casà amb Ermessenda d’Erill i s’originà d’aquesta manera la branca ribagorçana dels Erill-Capella. Així, per exemple, el 1247 Berenguer II d’Erill es titulava senyor de Capella i l’Ametllera.
El castell de l’Ametllera va correspondre finalment als barons d’Espés, línia Espés-Montgai de Benavarri. Consta que l’any 1406 pertanyia a mossèn Ramon d’Espés, tot i que el 1495 era ja un lloc despoblat. Probablement aquesta decadència tingué a veure amb un canvi de les rutes de comunicació. El castell de l’Ametllera i la casa de Montgai restaren per a aquesta família, emparentada amb els Alagón al començament del segle XVII. A causa d’un plet entre les viles de Tolba i de Lasquarri a conseqüència de la imposició d’un censal, dilucidat davant la cort del justícia de Ribagorça, se sap que el castell, el lloc i la quadra de l’Ametllera foren concedits l’any 1692 a un tal Sebastià Romeu i a Jerònima Larruy. (JBP)
Castell
Aquest castell degué ésser format possiblement per una torre, situada a l’extrem sud-est del planell, i per un recinte ampli. Els elements conservats són molt escassos i molt sovint en forma d’enderroc.
El planell superior tenia una longitud de prop de 60 m i una amplada de 20 a 30 m. Tot el costat nord és acabat amb un impressionant espadat. A l’extrem sud-est hi ha una elevació de forma arrodonida que molt probablement correspon a una torre de planta circular, tot i que no es pot assegurar sense abans fer-hi una excavació. Aquesta torre hipotètica podia tenir un diàmetre d’uns 8 m, d’acord amb les restes conservades.
L’element més ben conservat és, en canvi, un pany de mur que fa d’angle del nord-oest. Es conserva amb una alçada d’uns 9 m. Té una longitud de poc més de 5 m de llarg; amb tot, la paret encara s’endevina al llarg d’uns 12 m més. El mur que va cap al nord-est fa poc més d’1 m. Aquesta paret, amb un gruix de només 60 cm, és formada per pedres poc treballades, més o menys col·locades en filades; n’hi ha que fan 15 cm X 30 cm, però també n’hi ha de més petites. Són unides amb morter de calç. A causa del gruix de la paret, no té reble al seu interior. A la part inferior, aquest mur sobresurt una mica, tot formant un petit talús. Hi veiem dues espitlleres, formades, a l’exterior, per tres pedres (fan 40 cm d’ample per 50 cm d’alt).
Aquest angle occidental no és pas l’únic sector del perímetre del planell que era fortificat. Arran de l’espadat, al nord, també veiem restes de muralla, molt més escasses.
Uns metres més cap a l’est del pany de mur descrit, al peu de la petita elevació del castell —possible torre—, entremig de pedres d’enderroc, s’endevina, al llarg d’uns 19 m, arran del sòl, una filada de pedres d’un mur orientat de nord-oest a sud-est; té una amplada de 70 cm. A causa del poc que se’n pot veure, és difícil de fer-ne cap descripció. Cal dir que sembla, per les pedres conservades, com si aquest mur seguís cap al nord-est, en un extrem fins al cim del que hem suposat que podia ésser una torre (uns 19 m) i, en l’altre extrem, fins al mig del planell (com a màxim uns 30 m). De fet, en aquest sector central del planell hi ha nombroses restes d’enderrocs que poden correspondre a parets de construccions diverses. Boix (1987b, vol. III, pàg. 219) suposa que hi podia haver una església.
Al sud-est de la fortificació hi ha un vall, amb una amplada de poc més de 3 m, i més enllà uns encaixos fets a la roca, que poden correspondre a cisternes o aljubs. La cisterna més occidental fa 4,7 m de llarg per 2,4 m d’ample; actualment la part més profunda és de només 50 cm. Al costat segurament n’hi havia una altra, però la roca és tan desgastada que no en podem pas assenyalar les característiques. Aquesta mena de cisternes podrien ésser comparades amb les que trobem, per exemple, al proper castell de Llaguarres o bé al castell d’Orrit (actualment de la comarca del Pallars Jussà).
Com a resum, podem dir que segurament podem diferenciar una primera etapa, vers el segle XI, quan es fortificà el planell i es construí una torre (si existeix de debò). En un segon moment, potser cap al segle XIII, sembla que es refeu el mur perimetral; d’aquest moment és segurament la paret conservada a l’angle occidental. Només una excavació permetria de saber a quin moment pertanyen els murs del sector més meridional, propers a la torre, on, segons Boix (1987b, vol. III, pàg. 219), hi podia haver l’entrada al recinte. (JBM)
Bibliografia
- Pasqual, s. d., BC., ms. 729, vol. VIII, pàgs. 263-268
- Marca, 1688, ap. CCCXIX, col. 1 206
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. XLIX, pàgs. 301-304
- Moner, 1878-80, vol. V, pàgs. 195-196
- Ibarra, 1904, doc. 28, pàgs. 54-56
- Yela, 1932, doc. 7, pàg. 333
- Ubieto, 1951, doc. 13, pàgs. 223-224
- Valls, 1961, pàgs. 147-152
- Martín Duque, 1965, doc. 165
- Guitart, 1979, pàgs. 135-136
- Boix, 1987b, vol. III, pàgs. 53-74 i doc. 2, pàg. 65
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1481, pàg. 286
- Buron, 1989, pàgs. 100-101