Situació
Vista aèria de la població de Roda, d’estructura sensiblement triangular, amb la catedral i les restes del castell al seu vèrtex o extrem nord.
ECSA - J. Todó
La vila o antiga ciutat de Roda s’assenta damunt el cim d’un turó de forma arrodonida, que li donà el nom (Rota), a 907 m d’altitud, que controla per la dreta l’Isàvena. Com que el pendís és molt accentuat i la plataforma és gairebé ocupada per la catedral i altres dependències, les cases s’amunteguen perpendicularment a la costa, arrecerades a sol ixent i migjorn.
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TBG964853.
Hom arriba a Roda per un curt branc que surt de la carretera comarcal 9400, de Graus a Bonansa, que ressegueix l’Isàvena, entre els quilòmetres 12 i 13. (JBP)
Història
S’ha suposat que el castell i la vila de Roda tenen uns orígens molt llunyans, que fou una població ibèrica i més tard una civitas romana que controlava la vall de l’Isàvena, però les mancances documentals i arqueològiques no permeten confirmar cap d’aquestes suposicions.
Les cròniques musulmanes reporten al principi del segle X la devastació total de Roda i del veí Munt Bitrus (Pedrós) en el decurs de les temibles campanyes que emprengué el cabdill Muhammad al-Tawïl contra la regió de Lleida. Segons Ibn Idarí, tot seguit d’apoderar-se de Montsó i Lleida, pel mes d’octubre de l’any 908, al-Tawīl sortí contra el Pallars i hi feu allí gran matança. La gent del castell de Roda li envià un emissari demanant la pau, oferint pagar tributs i lliurar ostatges; no havent estat acceptades aquestes condicions, sortiren fugint del castell, que fou, però, destruït. No se sap si ja llavors el lloc de Roda pertanyia al comtat ribagorçà o si, contràriament, la població va ésser víctima d’una acció interna de represàlia. Poc després, d’acord amb la llegenda, el comte Bernat recuperà i organitzà aquest sector de la vall. Des de llavors les posicions quedaren pràcticament paralitzades, de manera que Roda restà a la mateixa frontera del comtat, en contacte permanent amb el món musulmà. Aquesta situació d’avançada donà a Roda la seva vertadera importància. El comte Ramon II de Ribagorça la va constituir en seu del bisbat ribagorçà, creat de bell nou dins els primitius territoris pertanyents al bisbat d’Urgell. Roda era el lloc més apropiat per a impulsar la colonització fronterera i per a establir-hi la nova seu perquè, essent de nova conquesta, es trobava al marge dels drets urgellesos i dels totpoderosos monestirs. El mateix comte feu consagrar la seu catedralícia, dedicada a sant Vicenç, pel seu fill Odesind (957), primer bisbe que hi residí. Aquesta dotalia comtal documenta també el castellum de la civitate que vocitatur Rota, que controlava l’estrada de l’Isàvena. I tot indica que el títol de civitas obeeix en aquests moments a la presència d’un bon recinte fortificat, compacte, amb una notable muralla. No hi ha dubte que, a més, era un centre administratiu de primer ordre, del qual depenien altres baluards i termes. És possible també que gaudís d’un estatut privilegiat que n’afavoria la repoblació i el desenvolupament, malgrat que l’any 980 compareix un Galí, senior de Roda, entre el seguici comtal.
Vers el 1006 les tropes d"Abd al-Malik saquejaren de bell nou Roda i feren presoner el bisbe Eimeric de Ribagorça a la mateixa església de Sant Vicenç. Una vegada més la ruïna de la civitas va ser gairebé total. Aquest nou domini musulmà no es prolongà més enllà d’una dotzena d’anys, ja que en la restitució de Ramir I es diu que la terra de Roda fou recuperada en temps del seu pare Sanç III de Pamplona (1018-36). En la segona consagració de la seu de Sant Vicenç i Sant Valeri de Roda feta pel bisbe Arnulf (1035), els prohoms de la civitas, encapçalats pel senyor Miró Galí, consten com a veritables promotors i protagonistes de la reconstrucció. En refer-se la ciutat, el sector alt devia quedar com una fortalesa, organitzada al voltant del castell i de la catedral. A partir d’aquests elements bàsics (fortificació, catedral) s’organitzà el seu desenvolupament posterior, que sempre tingué, però, les limitacions imposades per l’orografia i la manca d’aigua.
L’any 1068 el rei Sanç Ramírez cedí la civitas de Roda al bisbe titular, íntegrament, amb els termes que tenia en temps del seu avi i del seu pare, amb els delmes, les primícies i les oblacions, els plets i tots els censos d’aquests, amb vinyes, pastures, boscos, garrigues, aigües, entrades i sortides. El rei manifestà la voluntat d’establir a Roda una comunitat de clergues que viuria en canònica segons la possibilitat de l’església i la facultat del seu bisbe. La senyoria episcopal va ser confirmada en el concili de Roda (1085).
Progressivament, els prelats traspassaren el domini de la vila a la canònica de Sant Vicenç. L’any 1092 el bisbe Ramon Dalmau dotà la canònica reformada amb la parròquia i la totalitat dels seus drets inherents. En aquest moment Roda havia perdut ja la importància que li havia donat inicialment el seu caràcter de civitas i s’havia convertit en un simple castell termenat, de límits més reduïts, tal com consta en una concòrdia feta entre els homes de Roda i de Güel de vers l’any 1092.
Tot i la seva importància administrativa, les notícies documentals indiquen que el nucli de Roda no va superar mai el centenar de cases i que el seu territori sempre es caracteritzà per un hàbitat disseminat. A redós de la basílica de Sant Vicenç s’anà desenvolupant tot un conjunt de dependències eclesiàstiques que en ocasions aprofitaren antics panys de la muralla. L’establiment d’una comunitat catedralícia afavorí sens dubte l’especialització agrícola, el desenvolupament menestral i les activitats comercials. La celebració del mercat degué configurar la plaça de Sant Pere, bé que a mitjà termini el mercadal es traslladà vora l’Isàvena, a la futura Pobla de Roda. Això mateix passà amb la indústria més incipient, la molineria.
Al segle XII es documenten algunes transaccions que deixen entreveure com s’havien instal·lat a Roda els principals del país: els Erill, els Lierp, els Cornudella, els Santmartí, els Montanyana. Algunes transaccions de cases indiquen una certa saturació interior i la creació a l’època romànica de nuclis extramurs, com el de la Pedrera (1118), l’Escaleta (1275), i de nous ravals, com el Pou (1224) o l’Alfar (1255). Fou sota l’impuls del mateix bisbe Guillem Pere (1149-76) que es construí el segon recinte fortificat.
El 1186 el bisbe Berenguer cedí la vila de Roda a la canònica de Sant Vicenç. Igualment Gombau de Camporrells donà al capítol la castellania i tota la vila (1202). Finalment, el bisbe Guillem de Montcada arribà a un acord amb el prior sobre el domini temporal de Roda i les seves torres, reservant-se algunes prerrogatives (1272).
No ha quedat constància documental de com es procedí a la urbanització de l’interior de la vila. Inferim que els accessos a la catedral configuraren els carrers, on confluïen altres carrerons delimitats pels antics corriols i els patis de les cases. Al voltant de la plaça i al llarg de la via principal s’emplaçaven dependències dels diversos oficis catedralicis i monàstics: la infermeria era adossada a la catedral, les cases del cambrer entre les cel·les dels dormitoris, i les cases del sagristà (1227), les del prior claustral i l’almoineria estaven vora la Porta Solana (1205). L’any 1218 hi ha la primera referència a un obrador, bé que el seu nombre sempre fou limitat per la manca d’aigua. Aleshores encara quedava espai introitum porte per a solars dedicats a farraginals (1185), horts (1205), oliveres (1206). La població s’articulà vers migjorn als marges de la carreria de Lleida.
L’estructura fortificada subsistí almenys fins a l’edat moderna. L’any 1525 Antoni Teixidor, per encàrrec del titular, Pere Agustí, aixecà la casa del prior de Roda amb forma de torrassa. L’any 1639 i següents es registren incursions de bandolers; la població resistí a les cases fortes i el justícia de Ribagorça hi reforçà la guarnició. Hi arribà també la guerra dels Segadors (1641). Durant la guerra de Successió, Roda fou plaça disputada, amb diverses alternatives, fins que hi entrà el comte de Staing i manà enderrocar les muralles (1709). Llavors es devien arruïnar les torres de Roda i d’altres dependències castellanes. Durant l’ocupació francesa d’aquest període, el cementen del davant de la catedral fou traslladat al bell mig del recinte casteller. I pocs anys després, els carreus de la “Torre Gorda” foren aprofitats en la reconstrucció de la torre campanar que flanqueja la façana catedralícia. (JBP)
Castell i vila
Detall de la base d’una gran torre de planta circular, anomenada “la Torre Gorda”, una de les poques restes del castell que protegia la vila.
ECSA - J. Bolòs
La muntanya de Roda s’acaba al cim amb un planell. Aquest petit altiplà degué ésser clos ja en un moment molt primerenc per un recinte de muralles i degué tenir la funció d’oppidum o fortificació refugi i, potser, de lloc de poblament permanent. Aviat, aquest espai superior restà dividit en dos grans sectors, el septentrional, ocupat per edificis militars, i el meridional, destinat als edificis religiosos. Al vessant sud, més enllà de la necròpoli —la plaça actual—, sembla que començava la població, almenys a partir del moment en què les construccions religioses tingueren la importància que tenen actualment.
Una de les poques restes actuals de les fortificacions del castell que hi devia haver a Roda és la base d’una torre de planta circular que, a causa de les seves mides, és anomenada “la Torre Gorda”. Té un diàmetre de 13,3 m. Actualment se’n conserva la sala inferior, acabada amb una cúpula. Aquesta construcció ha estat força restaurada. A l’exterior, per exemple, sols veiem poc més d’1 m de mur a l’aire lliure. En aquest mur perimetral, només a la banda orientada cap al N trobem l’aparell original (la resta ha estat refeta modernament). En les 4 o 5 filades velles hi ha uns carreus rectangulars, tot i que no gaire treballats (fan de 10 a 15 cm d’alt i de 25 a 35 cm de llarg), units amb morter. D’acord amb aquestes característiques semblen fets al segle XI.
La base de la torre era una sala circular acabada amb una cúpula hemisfèrica, que actualment encara es conserva, i a la qual podem accedir per un corredor que s’obre a la banda est. Damunt d’aquesta sala sembla que hi havia una altra sala, també coberta amb una cúpula, de la qual, segons Enríquez de Salamanca, hom pot veure les arrencades de quatre nervadures de perfil rectangular. Aquesta torre, que sembla que tenia una forma lleugerament troncocònica, devia fer uns 20 m d’alt (100 pams), tenia uns murs amb un gruix a la base de 3,2 m (16 pams) i al cim el gruix d’aquests murs era de 2,8 m (14 pams). Fou destruïda al segle XVIII i els seus carreus foren aprofitats per bastir altres edificis.
Aquesta torre devia ésser semblant, per exemple, a la de Montanyana o a la de Viacamp (que tenen uns diàmetres de 9,3 m i 10,2 m, respectivament), tot i que el fet de tenir una cúpula a baix l’emparenta més aviat amb l’excepcional torre de Fontova o amb les d’Alsamora o Cas, aquestes dues situades ja més cap a llevant. A més d’aquest edifici molt notable, prop seu hi devia haver alguna sala i altres dependències del conjunt del castell. Aquest sector septentrional del planell de Roda potser restava tancat per un mur transversal, orientat d’E a W. Aquesta possible muralla devia passar, si fa no fa, per on passa el mur que hi ha ara entre, d’una banda, la torre i, de l’altra, el pou i la premsa de vi.
Així, doncs, a Roda es poden diferenciar clarament diverses zones. D’una banda hi ha un nucli inicial, ocupat ara per les restes del castell, pels edificis eclesiàstics, per la plaça i per algunes cases properes a aquesta plaça. Hi ha també un altre espai annex a aquest, que correspon a la població. És situat a migjorn. Fonamentalment s’organitzà al llarg del camí principal d’accés al planell sobirà. Això no obstant, cal tenir present que, tal com es conserva la població de Roda i a causa de les transformacions que deu haver sofert al llarg dels segles, és difícil de saber com era allò que fou edificat a l’època romànica.
Ara veiem l’existència d’un carrer principal que va cap al S i d’un carrer que va cap a l’E; ambdós surten de la plaça de l’antiga catedral. A més, hi ha uns carrers transversals a aquests, unes placetes i uns portals. En conjunt, l’espai urbà s’organitzà d’acord amb unes etapes de creixement i en funció de la morfologia del vessant. Podem contraposar la irregularitat d’aquest urbanisme, fruit d’un creixement potser més espontani, amb la regularitat del de la propera Pobla de Roda, on les cases s’organitzen al llarg d’un carrer rectilini, que ens fan pensar en una ordenació prèvia i en una constitució de tot el conjunt en un moment determinat.
Les restes de les muralles de la vila de Roda són molt escasses. En part deuen restar amagades entre les parets de les cases i en part han estat molt malmeses. A la banda oest, sobre un petit espadat, veiem algunes filades d’un mur de mal datar. En alguns trams, hi ha 1 o 2 m de paret de carreus molt desfeta, barrejada amb restes de murs d’èpoques més modernes. Les muralles del sector nord-oriental han estat refetes amb nombroses bestorres i esperons, que no poden correspondre a les que hi havia originalment.
A Roda segurament hi havia un oppidum de tradició antiga. És un petit altiplà amb una funció de refugi, de lloc d’habitatge en moments d’inseguretat o d’indret on es feien unes activitats artesanals amb un interès col·lectiu. Devia tenir, com molts altres oppida, una cisterna o aljub i era defensat pel relleu i si calia per unes muralles. En aquest cas trobem, com assenyala J. Boix, l’existència de dos oppida equivalents a banda i banda de l’Isàvena: Roda i Sant Esteve del Mall, amb una funció equivalent a la que podien fer, per exemple, Areny i Orrit a la vall de la Noguera Ribagorçana, o Llimiana i Mur al Pallars. A la primera meitat del segle XI, a Roda, hom degué construir una gran torre de planta circular, semblant a d’altres de les que trobem a la regió natural i històrica del Pallars i la Ribagorça. (JBM)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XV
- La Canal, 1856, vol. XLVI, ap. V, pàgs. 232-234
- Miret, 1910, pàg. 131
- Serrano, 1912, doc. 8, pàgs. 484-485
- Yela, 1932, docs. 30 i 56
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 25, pàgs. 34-35
- Abadal, 1955, vol. III(I), pàg. 123, i vol. III(II), doc. 168, pàgs. 371-372
- La Granja, 1967, pàgs. 479 i 489
- Iglesias, 1980
- Boix, 1982
- Iglesias, 1989, pàgs. 89-90
- Enríquez [1987] 1993, pàg. 130