Situació
Aspecte general de les ruïnes de l’església, on destaca el cos rectangular adossat al mur sud que avui dia s’utilitza com a capella, i façana de migdia de l’església, amb la porta principal i el cos afegit.
ECSA - F. Parra
L’església de la Mare de Déu del Tossal, antiga canònica de Sant Esteve del Mall, s’emplaça a la plataforma d’un esperó de la serra del Cis, a llevant de Roda d’Isàvena. Des d’ací hom domina tota la vall mitjana de l’Isàvena, amb l’antiga ciutat de Roda al davant.
Mapa: 32-11 (251). Situació: 31T006857.
Per a arribar a l’indret cal anar primer al poble de Sant Esteve del Mall. L’accés avui és a partir de la Pobla de Roda, al peu de la carretera de l’Isàvena. Allí cal agafar el primer carrer a la dreta, per tal de creuar l’Isàvena pel pont d’origen romànic, i seguir la pista que s’enfila per la serra cap al poble. Aquest mateix camí segueix fins a un camp de conreu, al peu del Mall, i a partir d’aquí cal pujar a peu pel vell camí medieval, una mitja hora, fins a arribar a les ruïnes de l’església. (JBP)
Història
Tot i el canvi de denominació, no hi ha dubte que aquesta església es correspon a la primitiva església de Sant Esteve del Mall, que donà nom a la població. El primer esment de l’església i el castell de Sant Esteve del Mall és de l’any 965, en què el comte Unifred I Bernat amb els seus germans i la seva mare donaren al prevere Oriolf, fidel comtal, un alou situat al castell de Sant Esteve que havia estat del traïdor Rami, tal com el tenia el dia de la seva mort. D’acord amb la importància militar del Mall, els mateixos comtes es preocuparen de la reinstauració eclesiàstica. D’aquesta manera, l’any 972 el comte Unifred I Bernat i la seva esposa Toda com a fundadors de Sant Esteve del Mall, en el comtat de Ribagorça i vora l’Isàvena, invitaren el bisbe Odesind per tal de consagrar la nova església, i la dotaren amb llibres i ornaments litúrgics, l’alou del traïdor Esó, un camp a Freixenet i uns molins a l’esmentat riu; cosa que van fer també altres fidels de la rodalia.
Després de la incursió sarraïna del 1006, Sant Esteve del Mall restà en poder d’un capitost musulmà. Ho confirma un instrument alaonès del 1009 que reporta la data “regnante Christum Dominum et Ben Agata Algagiti in Sanctum Stefanum”. L’any 1010, encara sota domini musulmà, Joan, bisbe mossàrab de Sarragossa, pujà fins a Sant Esteve del Mall amb motiu d’una segona dedicació i confirmà les donacions fetes a l’església. El castell de Sant Esteve del Mall va ésser reconquerit definitivament en temps del comte Guillem Isarn, que tingué l’ajut de tropes castellanes, cap al 1013. Poc després, pel 1016, es féu una tercera restauració de l’església i es dedicà als sants Esteve i Silvestre, per la qual cosa es confeccionà una segona acta de dotació amb les successives aportacions dels fidels, tot recollint molt parcialment la consagració del bisbe Odesind. Entre els donants subratllem la presència dels preveres Endiscle, Martí i Asner, del monjo Rami, d’un Ató, “magister”, potser relacionat amb la renovació de l’edifici, i de Servideu Asner, que hi lliurà els delmes de llurs dominis abans de ser abat d’Ovarra (1048).
Aleshores el patrimoni de Sant Esteve del Mall era prou important perquè hom pensés en l’erecció d’una canònica. Dona coneixença d’aquest fet una notícia inserida al llom de l’esmentada acta de consagració del 1016. Se’n desprèn, tot i el mal estat de conservació, que el bisbe de Roda pel consell dels bons homes de Ribagorça hi fundà una canònica en honor de sant Esteve i de sant Silvestre, confessor, però com que no podia acabar l’obra sagrada sense l’ajuda dels bons cristians, concedí moltes indulgències i beneficis eclesiàstics als qui seguissin l’exemple de Baró Cèntul, que s’hi lliurà amb els seus béns, pa, vi, bous i bestiar. Un Isarn, abat de Sant Esteve [del Mall?], figura entre els personatges que acudiren a la catedral d’Urgell per tal d’elegir el nou bisbe Borrell l’any 1017.
La comunitat de Sant Esteve ja era ben establerta l’any 1070, en què els homes de Serradui anaren a l’església de Sant Esteve i restituïren a l’abat Baró Mir i als clergues de Sant Esteve un hort que havien edificat a l’Isàvena, als molins de la Canònica. Aquesta partida era situada vora la confluència del torrent de Mata Mors amb l’Isàvena.
El desenvolupament de la canònica de Sant Esteve del Mall entrà en competència amb Sant Vicenç de Roda i poca cosa podia fer contra senyors molt més poderosos. El bisbe Ramon Dalmau concedí l’any 1092 a la canònica reformada de Roda la quarta part dels delmes, les primícies i les defuncions de l’església de Sant Esteve, que posteriorment assignà a les rendes de la mensa capitular (1093); això va ésser reiteradament confirmat pels bisbes de Roda-Lleida.
Tanmateix, els comunitaris de Sant Esteve tingueren la protecció reial i, especialment, dels Cornudella, senyors del castell de Sant Esteve, que destacaren a més a més en els afers eclesiàstics. L’any 1100, essent a Sant Joan de Pano, el rei Pere I donà a Sant Esteve i Sant Silvestre del Mall un hort comtal a Lavanera, i a més concedí privilegi de franquesa i llibertat a les seves possessions, tant les actuals com les que poguessin adquirir en el futur els seus clergues, de manera que no farien cap usatge ni servei al monarca ni als senyors del castell. Aquesta regalia i el mecenatge dels Cornudella expliquen l’erecció d’un nou temple amb dependències canonicals dalt del tossal. El bisbe Ramon Guillem de Roda en féu la definitiva consagració l’any 1124. Probablement fou un membre de la família Cornudella, Pere Bernat, abat de Sant Esteve, qui amb els seus clergues acaptà dels homes de Serradui un canemar davant els molins de la Canònica (1134). Un contracte emfitèutic del 1186 conté el llistat complet dels membres que llavors formaven la comunitat de Sant Esteve del Mall: l’abat Bernat, un prevere de Palleroa (Monesma), un altre de la Riba, un altre de Valle Magna, un capellà, dos diaques, dos subdiaques i dos acòlits, un dels quals feia d’escrivent. En total, doncs, nou clergues governats per un “abat” episcopal i amb un patrimoni que comprenia tres esglésies sufragànies.
La col·lecta de la dècima per a Terra Santa dels anys 1279 i 1280 taxà les rendes de l’abat de Sant Esteve, a l’ardiaconat de Ribagorça, en un total de 80 sous. L’any 1309 l’església del Mall va ésser adquirida pel priorat de Roda, del bisbe de Lleida, en canvi de la vall de Barravés. Poc després un Guillem de Sant Esteve consta com a canonge i prior claustral de Roda (1330). Des de llavors l’antiga canònica es convertí en una simple parròquia i les rendes del terme foren assignades a la infermeria, que hi annexà algunes possessions de la serra del Cis. Aquesta dignitat tenia un batlle per a la recollida dels fruits i arrendava l’església a un clergue.
Al segle XIV el terme de Sant Esteve del Mall formà part del tercer comtat de Ribagorça. Fou segurament en aquest temps quan l’església parroquial es traslladà més avall, al nucli de població dit el Burg (997) o el Mercadal (1492), mentre que la vella canònica restà com a santuari dedicat a la Mare de Déu del Tossal, a cura d’un ermità i progressivament abandonat a causa del difícil accés. Tot i que no en tenim cap prova, sembla evident que hom reaprofità les velles pedres romàniques per a bastir l’actual església parroquial del poble. En l’actualitat s’usa com a capella de la Mare de Déu del Tossal la planta superior de l’edifici annex a l’església, també d’època romànica. (JBP)
Església
Planta dels vestigis de l’església i del nivell de la cripta.
J.A. Adell
És un edifici en ruïnes que respon a un projecte molt ambiciós. El que s’ha conservat, una part de la capçalera i el seu mur sud, dona fe de la importància de les intencions originals de l’obra. La seva estructura era la d’una església d’una sola nau, coberta amb volta de canó a partir d’una imposta bisellada. Aquesta volta era reforçada per cinc arcs torals que arrencaven de pilastres adossades al mur —alternant les prismàtiques i les semicilíndriques— i per quatre arcs formers de perfil acusadament apuntat que reforçaven els trams de llevant de la nau.
La nau era capçada a llevant amb un absis semicircular obert a la nau mitjançant un estret arc presbiteral, del qual es conserva l’angle sud-est i el perímetre fins a l’angle nord-est. Per sota de l’absis se situa una cripta, coberta amb volta de canó, que segueix, sense solució de continuïtat, el perímetre de l’absis superior. No es coneix el sistema d’accés a aquesta cripta previst en el projecte inicial i l’embardissament no permet precisar els vestigis que resten de l’interior de l’estructura de la capçalera.
La façana sud conserva tres portes. La principal, resolta en arc de mig punt, és al segon tram per ponent. Una altra porta, més reduïda, també en arc de mig punt, se situa al quart tram. En el cinquè tram hi ha una tercera porta, amb llinda, que comunica amb el cos d’edifici afegit al costat sud-est de l’església.
En el tercer tram s’obre una finestra de doble esqueixada, amb una acurada ornamentació, i a la cripta hi ha una finestra d’una sola esqueixada.
A l’angle sud-est de la nau s’adossa un edifici rectangular, construït amb posterioritat a l’obra de l’església, però encara en època alt-medieval. Aquest edifici consta de dues plantes. La inferior és coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral, i s’obre als seus costats est i oest per sengles arcades, formant un corredor cobert, probablement vinculat amb l’accés a l’església. La planta superior, actualment destinada a capella, presenta una porta que comunica amb l’àmbit de la nau i quatre finestres, dues en el mur sud i dues més en els murs est i oest respectivament, totes de doble esqueixada, de brancals rectes.
L’aparell de l’església és format per carreus ben tallats i polits, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars, que palesen una obra culta de la plenitud del segle XII. L’edifici del costat sud presenta un aparell de les mateixes característiques, però amb els carreus més desiguals. Ha de datar-se d’una època lleugerament posterior a la de l’església. (JAA)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. XLIX, pàgs. 301-304 i ap. L, pàgs. 304-306
- La Canal, 1856, vol. XLVI, ap. V, pàgs. 232-234
- Yela, 1932, pàgs. 63-64
- Rius, 1946, vol. I, pàg. 121
- Ubieto, 1951, doc. 81, pàg. 225
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 194, pàg. 385, doc. 217, pàgs. 399-400 i doc. 322, pàg. 456
- Martín Duque, 1965, doc. 19, pàgs. 22-23 i doc. 142, pàgs. 124-125
- Boix, 1982, docs. 18, 178, 329, 408, 417 i 467
- Iglesias, 1985-88, vol. I/3, pàgs. 18-23
- Castillón, 1987, núm. 2, pàg. 87, doc. 8, pàg. 97; 1989a, núm. 4, pàg. 24
- Ordeig, 1994, vol. I (II), doc. 89, pàgs. 200-211