Mare de Déu de Baldós, abans Sant Martí de Montanyana (el Pont de Montanyana)

Situació

Vista de l’església, en què destaca el campanar de torre gòtic decorat amb motius de tradició llombarda.

ECSA - J.A. Adell

L’església de la Mare de Déu de Baldós és a la part més alta del poble de Montanyana, al costat de la ruïnosa torre del castell.

Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG083706.

Per a accedir-hi cal prendre l’itinerari indicat a la monografia anterior. (JAA)

Història

Aquesta església, parròquia de la vila de Montanyana, era dedicada primitivament a sant Martí. La primera església parroquial de Montanyana fou aixecada a la fi del segle X gràcies a l’empenta particular d’un cler-gue, el prevere Baró, i de dos repobladors del lloc, Marquès i Companyó. El mestre encarregat de bastir l’església de Sant Martí fou un tal Bonfill. D’aquesta primera etapa s’ha esborrat gairebé la memòria, car vers el 1006 el territori de Montanyana va ser recuperat pels musulmans. Tanmateix, se sap que el prevere Baró professà a mitjà termini com a monjo a Santa Maria d’Alaó en temps de l’abat Àlvar i aportà al monestir la subjecció de la dita església. En aquest sentit, el cartoral alaonès recull una donació seva de vers l’any 997, en què lliurà al cenobi tot l’alou que tenia al terme o marca del castell de Montanyana, en total més de cinc terres. L’existència de l’església resta comprovada per un altre instrument fet cap a l’any 1000, en què Viader i la seva esposa Menosa donen al cenobi d’Alaó una terra que tenien al castell de Montanyana, al lloc dit sota Sant Martí.

L’any 1026 vingué a Montanyana el bisbe Borrell del comtat de Ribagorça per tal de consagrar l’església de Sant Martí per segona vegada. Si hom es fixa en la redacció de l’acta de consagració, plena d’interpolacions, es veu que més aviat fa l’efecte d’una refundido o adaptació de l’acta original a les noves circumstàncies. El comte Ramon III de Pallars Jussà, que llavors hi era present, confirmà la donació de Sant Martí a favor d’Alaó amb el patrimoni que pogués acaptar i adquirir als termes de Montanyana. Tot seguit, els fidels procediren a la dotació de Sant Martí amb els seus béns. Amb la restauració, Alaó pretenia instaurar a Sant Martí una autèntica cel·la o petita comunitat religiosa. Creiem que així ho indiquen el qualificatiu domum o el topònim Vado de ipsos monacos que apareixen a l’acta.

El mateix any 1026, un tal Galí i la seva muller Ors permutaren amb el monestir d’Alaó, el seu abat Baró, l’abat Apó, i altres servents, una vinya que tenia al lloc dit Sant Martí, al castell de Montanyana. Segons aquest document, a Sant Martí hi havia en aquests moments una comunitat de clergues regida per l’abat Apó, però corresponia a Baró el govern de la cel·la de Sant Martí. Després, no se sap si la comunitat de Sant Martí reeixí; tot indica que no fou pas així, i de fet Alaó no reclamà mai més antigues prerrogatives a Montanyana.

A partir d’aquí es perd sovint el rastre de l’església de Montanyana. Vers el 1099 la comtessa Valença de Pallars Jussà disposà que a la seva mort els marmessors fessin quatre parts dels béns mobles; una d’elles seria per a les principals esglésies del comtat, entre les quals esmenta Santa Maria de Montanyana, en realitat segurament una referència a Sant Martí de Montanyana. Tradicionalment, l’església de Montanyana estigué dedicada a sant Martí i sant Ponç. Aquest segon titular probablement serva memòria del bisbe Ponç de Roda (1098-1104), després beatificat, que féu la tercera i definitiva consagració de l’església a instàncies dels senyors de Montanyana.

Per la concòrdia del 1140, totes les esglésies del comtat de Pallars, fins i tot a la banda dreta de la Noguera Ribagorçana, foren atribuïdes al bisbat d’Urgell, entre altres Sant Martí de Montanyana. La parròquia de Montanyana, dins l’arxiprestat d’Areny i deganat de Tremp, restà adscrita al bisbat urgellès fins l’any 1956, quan aquest enclavament passà a Lleida.

Segons una tradició recollida per Moner i de Siscar, l’actual advocació a la Mare de Déu de Baldós té el seu origen vers el 1412 a causa de l’aparició a la rodalia de Montanyana, al mas de Felip, d’una imatge de la Mare de Déu que va curar miraculosament un pastor baldat. Aquesta imatge era feta en marbre i presentava de peus el Nen entre els braços de la Mare. (JBP)

Església

És un edifici d’una sola nau, molt curta proporcionalment, coberta amb una volta de canó de perfil apuntat, que arrenca d’una imposta bisellada. La nau és reforçada per un arc toral, també apuntat i suportat per dues pilastres. Aquestes pilastres obren els braços d’un transsepte, que no interromp la continuïtat de la volta de la nau. La nau és capçada a llevant amb un gran absis semicircular, precedit d’un estret arc presbiteral. Els braços del transsepte, desproporcionats amb relació a les dimensions de la nau, són coberts amb voltes de canó de perfil també apuntat. El braç sud, en realitat, és la base d’un campanar prismàtic de torre, que és l’element més vistent de la composició volumètrica del conjunt de l’edifici.

L’església presenta diverses alteracions motivades, d’una banda, per la construcció d’un cor, al costat de ponent de la nau, on també s’han obert dues capelles, de factura gòtica, buidades en el gruix del mur; i d’altra banda, per l’addició d’una sagristia a l’angle sud-est, que s’afegeix al conjunt d’edificis que es construïren, encara més tardanament, al costat sud de l’església.

Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, llisa i sense cap mena d’ornamentació, que contrasta amb la finestra que s’obre a la façana de ponent, també de doble esqueixada, però emfasitzada per dues arquivoltes, suportades per sengles columnes llises.

Les façanes són totalment mancades d’ornamentació, llevat de les de la torre campanar i la sud de la nau, on s’obre la porta principal al temple (a la base del campanar hi ha una portella secundària). Aquesta portada és de tipus monumental, amb timpà esculpit i cinc arquivoltes en degradació, suportades per columnes exemptes i per semicolumnes situades als angles dels plecs del mur. La portada es corona amb un guardapols que extradossa les arquivoltes, acabat en un relleu en punta de diamant.

Per sobre de la portada hi ha un fris seguit d’arcuacions, tallat en la part central per un gran nínxol, concebut probablement per allotjar algun tipus d’escultura, i que evoca els nínxols per a estàtues eqüestres que es troben en algunes esglésies del camí de Santiago, segons M. Iglesias.

Les dues arcuacions del costat de llevant del nínxol central són llises. En canvi, les dues de ponent tenen les arestes decorades en puntes de diamant, en una solució molt singular en la tipologia ornamental de les arcuacions.

El campanar és una torre de tres plantes, sobre una alta socolada, ornamentades amb lesenes angulars i separades per frisos d’arcuacions polilobulades, que representen una interpretació, en llenguatge gòtic, dels motius llombards en la decoració de campanars de torre. És molt semblant el campanar de Santa Maria de Castelló d’Empúries, també de factura gòtica, però fidel a les tipologies de campanar de torre definides al segle XI. El sòcol i el primer pis són cecs, i al segon s’obre una finestra a les façanes nord i sud i dues a les de llevant i ponent. Totes les finestres són d’arc de mig punt i esqueixada recta.

L’aparell és de carreu petit, en alguns punts molt erosionat, disposat de manera molt ordenada en filades uniformes, amb un tipus de construcció molt similar al de la propera església de Sant Joan. S’hi evidencia una construcció evolucionada, probablement ja del segle XIII, en què els elements gòtics ja presents a Sant Joan assoleixen una nova dimensió a la decoració del campanar. (JAA)

Portada

Portada de l’església, formada per cinc arquivoltes en degradació i ricament ornamentada.

ECSA - F. Tur

A la façana de migdia s’obre la portada que fa d’accés a l’església. És d’arc de mig punt i presenta cinc arquivoltes en degradació, a més d’un arc exterior a manera de guardapols, decorat per un seguit de puntes de diamant(*). Per damunt d’aquest arc, una cornisa disposada a banda i banda d’un gran nínxol (fet potser per allotjar la imatge d’algun sant o, més probablement, de la Mare de Déu) és suportada per tres mènsules que presenten motius de regust popular esculpits (semisfera, home de mig cos i figura humana alçant els braços tot sostenint un gran objecte escapçat —potser era un animal—). Altres elements, sota l’arcada del nínxol esmentat, també presenten algun relleu: a la banda esquerra —sempre segons l’espectador— una mà sobre un cap humà i un rostre humà adossat a un cos, resolt a manera de capitell troncocònic invertit amb collarí (cos d’animal?); a la banda dreta, una altra cara amb cos de capitell —aquest cop presenta potes curtes—. Les mènsules de l’altra banda del nínxol són força malmeses, tan sols s’hi endevina algun rostre.

Timpà de la portada de migdia, amb la representació de Crist en Majestat dins una aurèola subjectada per àngels.

ECSA - L. Carabasa

La portada pròpiament dita és la que abasta pràcticament tot el repertori escultòric, força curiós com veurem, d’aquesta església. D’una banda, el timpà mostra el tema principal: la segona vinguda de Crist. La solució és similar a la que trobem a la portada de Sant Sebastià dels Gorgs (Alt Penedès), de Pelagalls (Segarra) o de Santa Maria de Covet(*) (Pallars Jussà). Crist, amb nimbe crucífer, apareix dins una màndorla ametllada, seu sobre un setial —encoixinat i dibuixat a manera d’arc(*)— que cal identificar simbòlicament amb el món i és sostingut per dos àngels en actitud de volar. Apareix en actitud de beneir amb la mà dreta i sosté el llibre amb la mà esquerra. L’artista no ha escatimat espai a l’hora d’esculpir aquesta escena: Crist amb l’aurèola ocupa tan sols un terç de l’espai, mentre que els àngels ocupen la resta, de manera que es pot dir que volen sense problemes d’espai. Tanmateix, cal assenyalar que en cap dels treballs escultòrics —com veurem— no hi ha una desproporció entre dos personatges de categoria diferent; per això, Crist és d’una mida similar a la dels àngels.

L’altre grup de relleus es distribueix per la línia d’imposta dels dos brancals i sobre els capitells de les columnes, a més de sobre els carreus superiors dels brancals, corresponents a l’arc interior, fets amb motllures de nacel·la(*).

La línia d’imposta presenta una banda ornamental que recorda repertoris com el de la portada de Sant Martí de Capella (estudiada en aquest mateix volum), tot i que la factura dels relleus és força diferent. La sanefa consisteix en tiges ondulants a partir de les quals neixen fulles, a manera de palmetes trifòlies, de constitució carnosa, al brancal esquerre, i de fulles de figuera planes al brancal dret. En cap moment no es trenca aquesta seriació, fora d’un tram del brancal dret on apareix una figura serpentiforme.

Els relleus de sota la línia d’imposta, tant dels capitells com de les dues mènsules externes i les motllures en nacel·la, han estat interpretats dins una mateixa lectura iconogràfica; per això els descriurem tots seguits —en un ordre d’esquerra a dreta, o de ponent a llevant, de fora cap a dins i de dins cap a fora—.

Relleus del brancal esquerre de la portada, amb un cap de tres cares i les escenes de la psicòstasi, el Pecat Original i l’Expulsió del Paradís.

ECSA - L. Carabasa

En primer lloc trobem una mènsula que representa un cap de tres cares, figura pròpia d’una iconografia ja gòtica(*), i que probablement cal relacionar amb el tema de la Trinitat. Com veurem, la figura, junt amb les de l’arc interior del brancal, amb motllura de nacel·la, corresponen a un programa diferent del dels capitells pròpiament dits, tot i que el conjunt permet fer-ne una lectura unitària.

El primer capitell (núm. 1), un dels més espatllats del brancal esquerre, presenta un tema força curios i al marge dels que el seguiran. Es tracta de la psicòstasi o pes de les ànimes, el qual ha estat resolt de manera particular. A l’esquerra sant Miquel sosté —o més aviat l’estira— un dels dos plats de la balança, la qual penja de dalt(*). A l’altra banda hi ha el dimoni, que no sols estira l’altre plat sinó que alça un dels seus peus per trepitjar-lo i fer-lo decantar cap a la seva banda.

Adam i Eva treballant, després de l’Expulsió del Paradís, i alguns dels pecats capitals, als capitells del brancal esquerre.

ECSA - L. Carabasa

El segon capitell presenta una escena que es completa amb la del tercer. En primer lloc (capitell núm. 2) trobem dues figures, una alada que correspon a un àngel i una altra, Déu, que assenyala cap als personatges del capitell següent (núm. 3); en aquest, Adam i Eva són a banda i banda de l’arbre de la Ciència, o del Bé i del Mal, amb una serp sobre el tronc. Es tracta, doncs, del Pecat Original i alhora l’Expulsió del Paradís. Adam i Eva són en el moment que ja han menjat la poma(*), saben que han pecat i oculten el seu sexe. El Paradís, així com l’arbre, han estat resolts tot esculpint fulles de figuera per totes bandes: la vegetació que envolta els pecadors és exuberant. Déu, a l’esquerra, acompanyat d’un àngel, expulsa els pecadors: la seva actitud assenyalant amb un dit cap a fora així ho indica. A l’altra mà duu un llibre, el de la saviesa, segons M. Iglesias (1985-88, vol. I/2, pàg. 156).

El capitell núm. 4 mostra Adam i Eva a la terra, treballant com a conseqüència de l’expulsió. Ella apareix asseguda i filant, amb un fus a la mà esquerra; ell carrega un sac.

A continuació (capitell núm. 5) trobem la figura d’un home, assegut i sostenint una bossa sobre la seva falda; quatre monstres l’envolten i l’ataquen. Un d’ells, com una granota, li llepa la galta; un altre té cos humà i cap de monstre i és ajagut als seus peus; un tercer té forma de serp, es cargola pel seu braç esquerre, l’envolta i es dirigeix al coll; el darrer és a la banda dreta i dempeus, i sembla un llop o gos que l’esgarrapa amb les urpes. Hom ha interpretat aquest grup de figures com la personificació de la usura i l’avarícia, un dels pecats capitals. M. Iglesias (1985-88, vol. I/2, pàg. 156), tot partint d’un estudi d’investigació que féu C. Zubiri, creu que els quatre animals fan referència a l’enveja, la peresa, la supèrbia i la ira, en aquest ordre.

El carreu amb motllura de nacel·la del brancal esquerre presenta el cap d’un lleó fantàstic que porta a la seva boca possiblement una figura d’home, segons M. Iglesias (1985-88, vol. I/2, pàg. 156). El mateix autor assenyala que potser es pot relacionar amb la gola. El carreu corresponent a l’altre brancal presenta la personificació d’un altre pecat. Es tracta d’una figura de dona i dos quadrúpedes de rostre lleonat fantàstic (similar al del relleu precedent). Els dos animals són asseguts a banda i banda de la figura central; amb la llengua li llepen el rostre, mentre que amb les urpes anteriors li toquen els pits i amb les posteriors, el pubis.

Un altre relleu al·lusiu als pecats capitals i escenes del sacrifici d’Isaac i d’un home formant part del que sembla un acte de jurament.

ECSA - L. Carabasa

Els capitells del brancal dret són força més malmesos que els del brancal esquerre; de fet, en algun d’ells ha estat difícil identificar l’escena representada. El capitell de l’interior (núm. 6) presenta l’escena del sacrifici d’Isaac. Abraham, que per indicació de Déu ha anat a la muntanya a sacrificar Isaac, està dret i es disposa a matar el seu fill, el qual agafa pels cabells; en aquest moment un àngel apareix d’entre els núvols i li diu, en nom de Déu, que no cal que mati el seu fill, ja que ha demostrat la seva obediència; a canvi podrà sacrificar un anyell(*) que li és proporcionat, el qual apareix representat al capitell contigu (núm. 7) envoltat de fulles que sorgeixen d’un arbre, al·lusió a la muntanya on és enviat Abraham per a fer l’holocaust (Gn 22, 2-13).

Sobre aquests dos capitells (núms. 6 i 7), la línia d’imposta no presenta la sanefa vegetal de la resta de la portada, sinó la figura d’una serp, interpretada per M. Iglesias (1985-88, vol. I/2, pàg. 156) com el símbol de les tenebres que en aquella època (la d’Abraham) oprimien la humanitat.

El capitell núm. 8 presenta tres figures. Dues d’elles, la central i la de l’esquerra, corresponen a una escena. La tercera forma part del tema del capitell següent. Pel que fa als dos primers personatges, n’hi ha un que apareix agenollat, com rendint tribut a l’altre, que és assegut davant seu però mirant cap a l’espectador. Les figures són força malmeses —l’asseguda no conserva el cap— i són pocs els trets facials o d’indumentària que es poden esbrinar. El personatge agenollat, menys espatllat, duu una túnica cenyida a la cintura amb una llargada fins als genolls. Sobre aquest capitell torna a tenir continuïtat la banda de fulles de figuera que ocupa la línia d’imposta.

Dos capitells de la portada que conformen una sola escena: Josep assegut a l’esquerra i Maria filant amb un ocell sobre l’espatlla, que representa el moment de l’Encarnació.

ECSA - L. Carabasa

Situat en aquest mateix capitell però formant part de l’escena següent (capitell núm. 9) hi ha la figura de sant Josep, amb el bastó en “T” recolzant sobre la motllura intercapitel·lar (fora, per tant, de l’espai estricte del tambor), i assegut sobre un seient amb braços d’origen clàssic derivat de la càtedra. A continuació dues figures ocupen el tambor del capitell núm. 9. Una d’elles és Maria, asseguda i filant —sosté el fus amb la mà dreta—. A l’espatlla hi té un ocell, figuració de l’Esperit Sant, que engendra en ella Jesús. Al costat de Maria hi ha una altra figura que sembla femenina, potser la seva cosina Isabel. L’escena ha estat interpretada com la de l’Anunciació en presència de Josep(*), però en cap moment no apareix l’àngel. Creiem que no es tracta de la representació de l’Anunciació de l’arcàngel Gabriel a Maria, sinó de Maria innocent, verge i, per tant, instrument de Déu, la qual resta embarassada per obra de l’Esperit Sant (Encarnació).

Relleus de la portada força malmesos que deixen intuir la representació de les tres dones davant el sepulcre, després que Jesús ja ha ressuscitat.

ECSA - L. Carabasa

A continuació apareixen els relleus més malmesos de tots els conjunts. Un d’ells correspon al capitell núm. 10. Un cop més, part de l’escena s’escapa de l’espai estricte del tambor per passar a ocupar l’intercolumni. En aquest indret hi ha la figura d’un àngel assegut sobre un sepulcre; al costat hi ha tres figures juntes, a les quals els manca el cap, que hom ha identificat amb les tres maries, o dones que porten perfums i olis al Sant Sepulcre —encara es poden veure els ungüentaris o pots que duen a les mans—, on és enterrat Jesús. Quan hi arriben es troben un àngel que els diu que Jesús ha ressuscitat.

El darrer relleu, corresponent a la mènsula externa, és molt malmès. Hom hi ha vist la representació del Noli me tangere. L’escena és composta per dues figures, una d’elles replegant els seus braços i l’altra amb una túnica, o peça de roba, a les mans. És difícil interpretar-la amb certesa.

La lectura iconogràfica d’aquest conjunt s’ha fet amb relació als pecats del món i la seva redempció per Déu mitjançant el sacrifici, o crucifixió, de Jesús, el seu fill. Efectivament, és en aquest sentit ampli que cal interpretar els relleus figuratius d’aquesta portada. De fet, el programa presentat s’ha de començar a llegir a partir del primer capitell (no de la mènsula exterior esquerra), que és el de sant Miquel i el dimoni amb la balança: la representació del pes de les ànimes, o de les accions morals de la humanitat, és l’eix o motiu principal del repertori. A continuació s’exposa l’inici del pecat, amb l’escena del Pecat Original i les seves conseqüències, seguit dels set pecats capitals: avarícia, enveja, peresa, supèrbia i ira (capitell núm. 5), gola i luxúria (corresponents als carreus amb motllura de nacel·la). Al brancal dret trobem al·lusions a la redempció dels pecats: sacrifici d’Isaac (pre-figuració de Crist) i mort i resurrecció de Crist (tot representat amb l’escena de la visita de les maries al sepulcre). Aquestes dues escenes posen de manifest la dualitat entre l’Antic i el Nou Testament, de la mateixa manera que al brancal esquerre aquesta dualitat s’expressava mitjançant el Pecat Original i els pecats capitals. La representació de Maria embarassada per obra de l’Esperit Sant, per tant com a instrument de Déu, es pot posar en contraposició amb el tema del sacrifici d’Isaac, on Abraham també és instrument de Déu.

Tots els historiadors que han valorat aquesta portada, que no han estat gaires(*), coincideixen a datar-la a mitjan segle XIII. L’estil, en canvi, no ha estat definit. Alguns l’han considerat de clara factura gòtica (Enríquez, 1993 [1987], pàg. 150). Creiem, però, que es pot considerar a cavall entre ambdós estils. (CLIU-LCV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Marca, 1688, ap. CCCXXIV, cols. 1213-1218
• Serrano, 1912, pàgs. 489-491; 1920, vol. XLI
• Yela, 1932, doc. 36, pàgs. 119-120
• Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 142, pàgs. 138-139
• Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 301, pàg. 443 i doc. 303, pàg. 444
• Valls, 1961, vol. IV, pàgs. 125-205
• Gómez de Valenzuela, 1973, pàgs. 105-118
• Boix, 1982, docs. 153 i 160
• Fité, 1985
• Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 148-159
• Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1443, pàg. 253 i doc. 1469, pàgs. 273-274

Bibliografia sobre la portada

• Gómez de Valenzuela, 1973
• Ocón, 1985
• Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 149-159
• Enríquez, 1993 [1987], pàg. 150