Situació
Església, avui dia abandonada, que fou centre d’un antic priorat hospitaler.
ECSA - F. Tur
L’abandonada església de Sant Joan és als afores del poble de Montanyana, al peu del turó del castell.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG084706.
S’hi arriba després d’un breu recorregut per un caminet que s’agafa a l’entrada del poble, just abans del pont, a la dreta. (JAA-MLIC-JBP)
Història
L’església de Sant Joan de Montanyana fou centre d’un antic priorat hospitaler pertanyent a la comanda ribagorçana de Siscar. Segons l’erudit Moner i de Siscar, amb anterioritat als hospitalers hi hagué instal·lada una comanda templera amb una sèrie de castells que flanquejaven els quatre punts cardinals de la vila, tres esglésies i uns quants patrimonis, cosa impossible, ja que només s’ha pogut documentar la presència d’un Guillem de Montanyana que fou gran mestre templer d’aquesta província (1258-60).
Es desconeix la gènesi del priorat de Sant Joan. Sens dubte, l’impuls decisiu per a la creació d’aquest priorat fou el famós testament d’Arnau Mir I de Pallars Jussà, que deixà tot el comtat al seu fill Ramon V sota l’alt domini de l’Hospital (1171); el castell de Montanyana, però, el tenia empenyorat a la seva muller Òria d’Entença per l’esponsalici. Probablement, molt abans, l’esmentat comte havia fet ja una primera cessió de béns a Montanyana als hospitalers. La instal·lació dels hospitalers de Sisear en aquest lloc fou afavorida per les estretes relacions que mantenien els hospitalers amb la família comtal de Pallars Jussà i amb els Montanyana. L’esmentada comtessa Òria procedia de la família Entença, protectora de la comanda de Sisear.
El comte Arnau Mir I de Pallars Jussà morí l’any 1174 i, lògicament, l’hereu, Ramon V, no estigué pas d’acord amb les seves disposicions testamentàries. Miret i Sans creu que degué fer-se alguna mena de conveni, que no es coneix, i en compensació a la renúncia a l’alt domini del comtat, els hospitalers degueren rebre terres i altres béns. Hom suposa que llavors Ramon V va fer una primera cessió de béns de Montanyana als hospitalers, que pocs anys després adquiriren el domini eclesiàstic d’aquestes possessions. Se sap que es produïren fortes disputes i enfrontaments al respecte. En realitat els hospitalers obtindrien només el barri o raval de Sant Joan, assentat a la riba esquerra del barranc homònim, amb jurisdicció sobre la parròquia de Sant Joan, i diversos drets jurisdiccionals a la vila de Montanyana, a més d’alguns alous a la rodalia (Areny, Castigaleu, Lluçars).
Segons les notícies que es tenen, el priorat de Montanyana restà sempre molt vinculat a la casa mare de Sisear. L’any 1280 trobem esment del primer prior de Montanyana, fra Bartomeu, que compareix amb el preceptor Pere Miquel i els germans de Sisear en un nou establiment a cens, en aquesta ocasió respecte a l’honor de Sibil·la de Purroi. Per aquest mateix temps, Pere d’Urtx, bisbe d’Urgell, disputava les rendes eclesiàstiques de Montanyana als hospitalers. Després de diversos conflictes, ambdues parts apel·laren al rei Jaume II, que en la seva sentència del 1292 reconegué l’exempció diocesana a la parròquia de Sant Joan. En el futur, el prior gaudí en llibertat dels delmes corresponents i de la meitat de la lleuda del lloc, a més dels drets de col·lació i de presentació per a la provisió de l’església. En aquest sentit, la col·lecta de la dècima urgellesa del 1391 consigna, dins el deganat d’Urgell, que el priorat de Montanyana “és de l’Hospital de Sant Joan i és exempt, tal com recull la butlla de concessió”.
El patrimoni tradicional assignat al priorat de Sant Joan de Montanyana incloïa els esmentats dominis a la vila i al Pont de Montanyana, el castell i lloc de Giró, els vilars de la Móra, la Torre, Santa Bàrbara, l’Almúnia amb sis cases a Lluçars, i la quadra de Vives a la Llitera, a part d’algunes heretats a la rodalia.
A partir del segle XIV la casa de Sant Joan gaudí de certa autonomia. Al segle XV, però, el priorat passà a l’obediència directa del comanador de Susterris-Siscar. Al segle XVIII es parla del priorat del Pont de Montanyana; potser el prior havia traslladat la residència al Pont. Les seves rendes, dins la comanda de Susterris, eren llavors calculades entre 460 lliures anuals (1770) i gairebé 1100 lliures (1791). El priorat de Sant Joan perdurà fins a la desamortització del segle XIX, època en què passà a la diòcesi d’Urgell i sobrevingué l’abandó i la decadència. (JBP)
Església
Planta de l’església, amb la portada principal oberta al mur de ponent.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, de la qual la meitat de llevant es troba en estat de ruïna per l’ensulsiada de la seva volta, que fa perillar l’estabilitat dels murs perimetrals. Aquest estat i el seu abandó posen en qüestió la seva conservació.
La nau és coberta amb volta, de perfil acusadament apuntat, reforçada per dos arcs torals, també apuntats, que com la volta arrenquen d’una imposta bisellada. La imposta segueix els murs laterals i el semicilindre de l’absis que capça la nau per llevant, precedit d’un estret arc presbiteral, del qual només queden els brancals. L’arc, la volta absidal i la volta de la nau fins a l’arc toral han desaparegut totalment.
La porta principal s’obre a la façana oest i és formada per un arc de mig punt, emfasitzat per dues arquivoltes, suportades per sengles parelles de columnes, amb capitells que sostenen una imposta esculpida. A banda d’aquesta porta, monumentalitzada, a la façana sud hi ha una altra porta, d’estructura molt més senzilla, d’arc de mig punt i emfasitzada per una senzilla arquivolta recta.
La façana de ponent es corona amb un campanar d’espadanya de dos pisos, amb dos ulls a l’inferior i un al superior. Per sota s’obre una finestra, amb una arquivolta en degradació a l’interior i a l’exterior, suportada per dues columnes de capitells llisos. Aquesta finestra completa la composició de la façana, amb la portada monumental i el campanar. Les altres finestres que es conserven són situades una al centre de l’absis i l’altra, paredada i molt alterada, al mur sud. Totes dues són més senzilles que la de ponent, de doble esqueixada, sense cap decoració. L’església presenta diverses reformes, que es poden reconèixer en el seu estat de ruïna. Destaca especialment la construcció de dos grans arcosolis, que buiden els murs laterals, amb un arc apuntat al mur nord i amb un arc de mig punt al mur sud. Aquest darrer seria probablement posterior i és de factura més grollera; perfora totalment el mur, com si fos l’arc d’accés a una capella adossada a la façana sud, avui totalment desapareguda, en el cas que s’arribés a construir, fet que l’embardissament del sector no permet constatar. En un moment imprecís, però que no podem descartar que fos coetani de l’obra, es va construir un cor alt adossat al mur de ponent, suportat per un arc rebaixat, avui molt malmès. Al costat nord del sotacor es va construir, encara posteriorment, un arcosoli, que sembla correspondre a una tomba monumental, avui totalment espoliada.
La construcció de l’edifici es realitzà amb un aparell de carreus perfectament tallats i disposats amb gran rigor. Cal assenyalar que a la part baixa, per l’interior, els murs presenten un sòcol alt, acabat amb un bisell aixamfranat, que resol l’entrega amb la part alta del mur.
Les proporcions generals de l’edifici i la seva acurada construcció el situen en un moment cronològic posterior al segle XII, probablement dins el segle XIII, en una fase en què els plantejaments espacials i tecnològics gòtics van imposant-se.
D’altra banda, és molt interessant la presència de les dues portes, que pot correspondre a una tipologia d’arrel monàstica, vinculada potser al priorat de l’orde de l’Hospital de Sant Joan. En aquest sentit, seria molt escaient l’excavació dels terrenys del costat sud de l’església, on podrien situar-se els edificis priorals, als quals s’accediria per la porta sud, i que justificaria el peculiar emplaçament de l’església amb relació al context urbà. (JAA-MLIC)
Portada
Portada de ponent, amb arquivoltes suportades per columnes i capitells.
ECSA - J.A. Adell
Planta, alçat i secció, a escala 1:50, de la portada principal.
J.A. Adell
La portada principal de l’església de Sant Joan de Montanyana, oberta a ponent, presenta decoració escultòrica, tant a la línia d’imposta com als capitells i als intercolumnis, sobre una motllura en bossell.
És estructurada per tres arcs de mig punt en degradació, l’extern a manera de guardapols i els altres dos com a arquivoltes. La línia d’imposta és decorada bàsicament amb relleus de tipus vegetal(*): palmetes que sorgeixen d’una tija comuna, a la banda esquerra, i fulles de figuera a la banda dreta. De fet, aquest repertori, com en general la resta de la decoració, copia les composicions de la portada de la Mare de Déu de Baldós. La qualitat, però, és molt inferior.
Dos capitells per banda, a més de dos carreus amb motllura de nacel·la en els brancals, presenten sis temes iconogràfics força peculiars. El capitell extern del brancal esquerre —sempre segons l’espectador— presenta un capellà o oficiant amb un llibre a les mans i recolzat sobre el pit (potser sobre un faristol), acompanyat de dos acòlits: un d’ells —l’esquerre— sosté una espelma (ceroferari), mentre que l’altre perfuma l’ambient amb un encenser (turiferari). La indumentària dels personatges no ha estat detallada, tan sols es pot dir que l’oficiant sembla portar alba que li arriba fins als peus i que del braç esquerre li penja un maniple.
Relleus del brancal esquerre de la portada de ponent, que ornen tant la línia d’Imposta, amb sanefes de tipus vegetal, com els capitells amb figuració humana.
ECSA - C. Liarás
El capitell veí presenta un tema força curiós. Al mig hi ha una figura de cos indefinit: duu el cap cobert per una caputxa i sembla que la resta del cos (pràcticament irrecognoscible) és cobert per una túnica fins als peus; al mig del cos mostra una protuberància que potser correspon a les mans juntes, o recolzades sobre les cames; sota d’això sembla que s’obre la capa. M. Iglesias (1985-88, vol. I/2, pàg. 160) ha identificat aquest personatge amb una quimera, però perquè pugui ser així hauria de tenir cap i cos de lleó, un segon cap de cabra i cua de serp; cap d’aquests elements no forma part d’aquesta figura. A l’esquerra d’aquesta figura n’hi ha una altra potser nua (no mostra cap indument definit), amb el braç dret en actitud de tapar-se els pits i amb la mà esquerra sobre el sexe(*). A l’altra banda hi ha una tercera figura amb la mà dreta sobre el sexe, tot i que va vestit amb una túnica fins als genolls, i amb l’esquerra subjectant la corretja d’un animal del qual no s’ha esculpit el cap; potser es tracta d’un cavall(*). Es pot dir que les figures laterals, per l’actitud que prenen, es poden identificar amb Adam i Eva, després d’haver comès el Pecat Original i després de l’Expulsió del Paradís, ja que l’animal que duu Adam pot significar els treballs de la terra que s’ha vist obligat a realitzar. És cert que l’actitud d’Adam, conduint l’animal, recorda la de Josep en el tema de la Fugida a Egipte. Però cercar una relació simbòlica entre ambdós temes resulta un xic forçada. La figura central, doncs, podria correspondre a un monjo, o religiós, que assisteix a l’escena tot i que històricament no en formi part.
Sobre el brancal esquerre, al carreu amb motllura de nacel·la corresponent a l’intradós de l’arc d’entrada, hi ha el cap d’un animal fantàstic lleonat, calcat del que apareix en idèntica posició a la portada de la Mare de Déu de Baldós. Aquí s’identifica amb el pecat de la gola, però a la portada de Sant Joan no té una especial cabuda amb aquest significat: la justificació es pot trobar si el re-lacionem amb el tema del Pecat Original, al qual s’al·ludeix en el relleu descrit anteriorment, però sembla més que sigui un dels elements que demostren que aquesta portada està directament inspirada en la de l’església de Baldós(*).
Al costat oposat, també sobre el carreu amb motllura de nacel·la, hi ha un dels relleus de pitjor qualitat a més de ser força malmès. Es tracta del baptisme de Jesús per Joan Baptista en presència d’un àngel. Jesús, d’igual alçada que els altres dos personatges, ha d’abaixar el cap perquè Joan li pugui posar la mà a sobre. L’aigua ha estat representada a manera de muntanya, com en altres obres datades al segle XIII. Els induments dels personatges han estat força detallats, comparats amb els de la resta dels relleus; així, unes línies purament ornamentals cobreixen el cos de les tres figures.
Capitells del brancal dret de la portada de ponent, amb la representació d’un bisbe acompanyat de dos acòlits i d’un possible sacrifici d’Isaac, tot sota una línia d’imposta amb una sanefa de fulles de figuera.
ECSA - C. Liarás
Al capitell interior del brancal dret hi ha tres figures, corresponents a un capellà i a dos acòlits. El capellà va vestit amb casulla (d’extrem punxegut) i túnica, o alba, que apareix per sota a l’alçada dels peus; és en actitud d’orar, amb les dues mans alçades. Del canell esquerre, sembla que pengi —tot i que cap amunt— un maniple. Els acòlits sembla que duguin túnica i mantell. Al capitell extern del mateix brancal hi ha una altra escena curiosa. Un personatge central agafa dels cabells un altre personatge, el qual sembla que vulgui sacrificar. A l’altra banda —lateral dret— un àngel sorgeix d’entre els núvols. L’escena ha estat identificada amb la degollació del Baptista, al qual és dedicada l’església. Tanmateix, no presenta els elements necessaris, i fins i tot alguns en sobren: no és necessària l’aparició d’un àngel. D’altra banda, aquest tema sempre s’ha relacionat amb la figura de Salomé, que aquí no apareix. L’explicació s’ha de buscar en la còpia del capitell del sacrifici d’Isaac de la portada de Baldós.
Les cantonades dels esglaonaments dels brancals han estat rebaixades amb bossells, sobre els quals s’han esculpit figures de caps humans i vegetals, pràctica que no és del tot aliena al període romànic (la portada de Ripoll els inclou en el seu repertori).
Escultures de l’intradós de l’arc d’entrada, amb un cap lleonat que devora un home i l’escena del baptisme de Jesús per Joan Baptista.
ECSA - C. Liarás
Hom data aquesta portada de mitjan segle XIII, tot i que sens dubte és posterior a la de Baldós, i cal qualificar-la estilísticament a cavall entre el romànic i el gòtic. La seva relació amb l’escultura de la portada de Covet, plantejada per Gómez Valenzuela, sembla llunyana; d’altra banda, la factura dels relleus de Lluçars tampoc no s’acosta a la manera de fer de Montanyana (relació apuntada per M. Iglesias). La dependència directa respecte de la portada de Baldós és clara; fins i tot, diria que l’autor de la portada de Sant Joan treballà a la de Baldós, tot i que no fou qui dirigí l’obra. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Moner, 1878-80
- Miret i Sans, 1910, pàgs. 446 i 477
- Riu, 1961, vol. 1, pàg. 311
- Valls, 1961, vol. IV, pàgs. 147-155
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 312
- Boix, 1985b
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 158-161
Bibliografia sobre la portada
- Gómez de Valenzuela, 1973, pàg. 117
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 160-161