Santa Maria d’Alaó (Sopeira)

Situació

Vista aèria de l’indret on s’aixeca l’antic monestir, a tocar de la Noguera Ribagorçana.

ECSA - J. Todó

L’antic monestir de Santa Maria d’Alaó és situat als afores del poble de Sopeira, vers el NE, a tocar del marge dret de la Noguera Ribagorçana, al costat de l’embassament de Sopeira. Actualment, l’església del monestir fa les funcions de temple parroquial de la població.

Mapa: 32-11 (251). Situació: 31TCH146876.

Per a arribar a Sopeira cal agafar la carretera N-230 que de Lleida es dirigeix a Vielha. L’itinerari per a arribar al monestir està ben indicat, hi mena un camí asfaltat que arrenca de la mateixa carretera N-230, al nord del poble. (JBP-JAA)

Història

Segons R. d’Abadal, l’anomenada del monestir de Santa Maria d’Alaó deriva més dels records documentals que de la importància real que va tenir. Certament, el gran mèrit dels monjos alaonesos fou haver reunit, al final del segle XI, la nombrosa documentació del seu arxiu primitiu en un cartoral i haver tingut la sort que s’hagi conservat fins als nostres dies. La falsa carta de fundació, altrament, contribuí, encara més que les vertaderes, al renom de la casa; R. d’Abadal demostrà que es tractava d’un document farcit de falsificacions per l’erudit historiador aragonès J. Pellicer l’any 1642. Cal subratllar, tanmateix, que fora de la notable excepció del cartoral, l’arxiu d’Alaó es caracteritza per la manca d’antigues memòries i, per tant, es fa difícil la reconstrucció de la seva història a partir del segle XII.

Els precedents

És probable que el primer establiment monàstic ubicat al lloc d’Alaó fos anterior a la recuperació del país pels francs, és a dir, de l’època anomenada visigòtica, i que fos dedicat a sant Pere. Algú ha volgut veure restes d’aquest primitiu cenobi en l’edifici actual, per bé que ni la cripta ni els capitells són anteriors a la restauració romànica. Els erudits romàntics n’atribuïen la fundació al rei Recesvint, entre els anys 643 i 650, cosa tampoc demostrada. Al terme, però, hi ha restes de jaciments romans i hom localitzà una làpida del segle III dC., estudiada per R. del Arco i R. Bofill. D’altra banda, al penyal proper al monestir són vistents les innaccessibles balmes de la roca de Sant Cugat, a la serra de Sant Gervàs. Es tracta d’un lloc de misteri i evocador, adient per a la vida eremítica, que molt probablement precedí a la vida en comunitat. Esperem, doncs, que qualsevol dia l’arqueologia pugui solucionar aquest i altres problemes del passat llunyà d’aquest indret.

La nova fundació del monestir d’Alaó

Entre alguns historiadors i erudits gaudí de molta fama l’anomenada Carta de la O, que atorgava la fundació del cenobi a un comte anomenat Vandregisild, membre de la dinastia dels ducs d’Aquitània, segons un suposat privilegi de Carles el Calb. L’erudit J. Villanueva ja dubtà de la seva autenticitat, i R. d’Abadal no sols en va demostrar la falsedat, sinó que la seva fundació era més antiga, ja que es remuntava almenys al temps del seu avi, l’emperador Carlemany. En efecte, el document més antic conservat informa de la restauració del monestir. Així, el comte Bigó de Tolosa (806-814) feia saber als seus fidels del pagus d’Orrit que encomanava la cel·la de Santa Maria i Sant Pere, posada a l’erm, al prevere Grisògon per tota la seva vida a fi que l’organitzés i l’explotés; tot seguit li acordà la protecció ordenant que ningú no inquietés cap dels seus homes, i establí que l’abat podria investigar per la regió els béns, tant terres com vinyes, que pertanyien al monestir en temps passats, i prendre’n possessió.

S’infereix, doncs, l’existència d’un antic cenobi de tradició visigòtica, potser organitzat en eremitoris troglodítics, que era abandonat i derruït, és a dir, convertit en erm, probablement amb motiu dels trasbalsos que provocà l’establiment dels francs als Pirineus, sense oblidar l’anomenada heretgia adopcionista. “Cella nostra”, diu el comte Bigó, donant a conèixer que com a lloc inhabitat havia esdevingut bé fiscal i, com a tal, era de titularitat pública, per la qual cosa els monjos restaven obligats a pregar pels reis francs i per ell mateix.

L’esmentat precepte del comte Bigó no sols té importància històrica sinó també diplomàtica, ja que inaugura la sèrie de preceptes comtals que, a imitació dels preceptes reials, atorgaren els comtes de Tolosa en les regions de Pallars i Ribagorça; segons la bella expressió de R. d’Abadal “és el pern de la qüestió” de l’excepcional col·lecció diplomàtica.

De l’abat Grisògon no es té cap més notícia. El seu successor a l’abadiat d’Alaó, Teodered, vers l’any 816 cercà la confirmació del càrrec davant el nou comte Berenguer I de Tolosa, i en recaptà un segon precepte. En general és una imitació servil de l’anterior, però amb algunes frases intercalades que indiquen l’expansió del patrimoni monàstic. Hom troba esment de monjos i d’"altres esglésies que pertanyen al monestir”, potser Sant Vicenç d’Olb, i de “tot el que poguessin conrear i traure de l’erm”, és a dir, que es preveia l’aprisió de noves terres. A més a més, consten dues compres de terres per part de l’abat Teodered, una al castell d’Areny per 9 sous, l’any 816, i l’altra a la Sarga d’Orrit per 22 sous el 826. Aquests són els inicis d’una política sistemàtica d’adquisicions que el monestir havia d’anar fent en les terres dels voltants, a banda i banda de la Noguera Ribagorçana, fins a estendre els seus dominis com una taca d’oli.

Un tercer precepte comtal i un tercer abat, dit Asald: el comte Galí de Ribagorça, a requesta de l’abat Asald, posà sota la seva tuïció el monestir d’Alaó, en el pagus d’Orrit, la basílica amb altres esglésies i el patrimoni present i futur pertanyents al cenobi (826-834). Es veu fàcilment que es tracta també d’un trasllat de l’anterior precepte del comte Berenguer I de Tolosa, adaptat a les noves circumstàncies. Cal subratllar aquesta reiteració inacostumada en altres llocs i monestirs; a Alaó l’obtenció d’un nou precepte sembla inherent al càrrec abacial, la qual cosa demostra la vinculació directa al patrimoni comtal, així com, en principi, la manca d’autonomia i de lliure elecció de l’abat, drets bàsics de la regla benedictina segons prescrivia la reforma ananienca aplicada llavors pels carolingis en els monestirs de la Marca Hispànica. Quina regla regia la vida monàstica de la congregació alaonesa? Hom hi ha volgut veure la pràctica de velles regles de tradició visigòtica, com per exemple la regula communis. Tot indica, però, que es tractava de la vella regla benedictina adaptada a les circumstàncies, encara que amb certes reminiscències visigòtiques.

D’altra banda, no hi ha dubte que el monestir d’Alaó era llavors dins el territori adscrit a la diòcesi d’Urgell. El 28 de març del 840 el bisbe Sisebut d’Urgell deixà en el seu testament un exemplar de la Bíblia a aquest monestir i el situà entre els principals cenobis del bisbat. Per tal com, segons sembla, els bisbes urgel·litans es van despreocupar sovint d’aquestes allunyades terres ponentines i ja al final d’aquest mateix segle el territori va ésser segregat en favor del nou bisbat de Pallars, hom redactà l’acta apòcrifa de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell que consigna com a dotació: “locum Sancte Marie que vocant Halaone cum finibus suis et ecclesiisibidem subditis et villulis atque villarunculis earum”. Així ho defensa C. Baraut en un estudi seu, bé que altres autors situen la redacció de l’acta ben avançat el segle X. La hipotètica participació de la mitra urgel·litana en la restauració del monestir d’Alaó és, doncs, contradictòria.

En aquest temps Cèntul ja n’era l’abat. Ha quedat un nombrós record de la seva activitat; així, fruit d’una actuació personal són consignades 29 compres, 3 donacions i una permuta, entre els anys 834 i 855. Tanmateix, és molt possible que en realitat fossin dos abats homònims. Probablement el futur abat Cèntul II fou el prevere Belasc, dit Cèntul, que l’any 833 comprà una vinya a Llastarri i després la lliurà a l’abat Cèntul amb motiu del seu ingrés a la comunitat l’any 837. I aquest probablement fou l’“indigne monjo” Cèntul que dirigia la casa els anys 840 i 841, en el moment de produir-se la vacant, i per tant es tractava d’un nou abat que encara no havia estat confirmat en el càrrec.

D’acord amb les referències instrumentals, la comunitat alaonesa es trobava llavors en un moment de canvi i d’expansió. Cap al 844 són consignats, a més de l’abat, el prepòsit, el mercader, sis preveres més, dos monjos i l’escrivent, tot plegat, una dotzena de membres. Malgrat la manca de qualsevol referència a la regla benedictina, és manifest que almenys bona part dels principis bàsics es complien: l’estabilitat i la conversió dels costums, la vida regular sota l’obediència deguda a l’abat, la importància de les decisions comunitàries i la promoció interna que arriba fins a la designació del nou abat Cèntul II.

L’època de creixement

Sector de migdia del conjunt, amb algunes dependències tardanes adossades a l’oest de l’església i la gran porta d’entrada al recinte monacal.

ECSA - F. Tur

L’abadiat de Frugell se situa en la sèrie de grans abats que aconseguiren fer d’Alaó el monestir més important dels Pirineus Centrals. N’és bona prova el fet que cap al final del seu govern el nombre de membres de la congregació s’havia doblat, ja que foren 24 els consignats en la llista de la professió de Gilmon, l’any 876.

El cartoral ens ha tramès un bon nombre d’instruments relacionats amb aquesta època, regnat de Carles el Calb, alguns dels quals presenten dificultats cronològiques. Un document que planteja problemes és el precepte de Carles el Calb que encapçalava el cartoral alaonès i que inaugurà l’abadiat de Frugell. Es tracta del típic privilegi carolingi d’immunitat en què el rei rep el monestir sota la seva especial protecció i defensa, fa franques i ingènues les seves possessions i atorga la llibertat en l’elecció d’abat; bé que excepcionalment consigna les cel·les de Sant Andreu i de Sant Romà com a pertanyents al patrimoni alaonès. Per aquesta i altres raons històriques R. d’Abadal el rebutjà de soca-rel com a falsificació manifesta. Ara com ara es desconeixen les circumstàncies que donaren lloc al retoc i a la interpolació d’aquest paràgraf per part del monjo Domènec, però pel que fa al fons de la qüestió no es pot dubtar pas de la seva autenticitat. És difícil de creure que, sense cap model anterior al davant, fos inventat del tot. Així doncs, corregides les esmentades desviacions cronològiques, tot indica que l’abat Frugell recaptà aquest precepte l’any 855, moment en què s’inicia un llarg període de gran vitalitat dominical i espiritual.

L’abat Frugell continuà la política de compres soltes per tal d’arrodonir dominis i crear-ne de nous a partir de la constitució d’enclavaments. Dues adquisicions de terres artigades al Forn Vell (859, 873), circumdades pels compradors, fan pensar en rompudes del monestir en aquest indret, atenent-se als drets que sobre l’extirpació d’erms gaudia el cenobi pels preceptes comtals. En segon terme, el monestir podia proporcionar aixopluc a les persones més desvalgudes, i per aquesta causa l’any 866 es registra el primer encomanament laic en la persona de Valdebonça, que aportà amb la seva persona l’heretat familiar, el vilar d’Àries; es tracta, doncs, d’un diploma força interessant des del punt de vista de les institucions. D’altra banda, es dóna el cas de laics que obtenen la protecció del monestir en canvi de lliurar-s’hi en obediència amb tots els seus béns, la qual cosa comportava que restessin com a emfiteutes en llurs antics alous.

A més a més, l’abat Frugell recaptà i obtingué de Bernat I, comte i marquès de Tolosa, un magnífic precepte d’immunitat datat el 21 de juliol de l’any 871, pel qual el comte feia saber a tots els fidels com, per l’autoritat del seu senyor el rei Carles, concedia al monestir d’Alaó —amb l’església de Santa Maria i Sant Pere, amb les altres esglésies, cel·les, llocs i beneficis pertanyents— el privilegi d’immunitat amb el dret de lliure pastura dels ramats del monestir i penava amb 600 sous la infracció del precepte. Aquest diploma no sols renovà l’antiga immunitat concedida per Carles el Calb, sinó que atorgava aquell dret de lliure pastura que devia ésser una concessió d’importància considerable en l’economia de l’època.

El regiment del nou abat Dató va ser de curta durada (875-876). El nom és nou en la casa, i de fet es podria pensar que es tractava de l’esmentat Dató d’Aulet, però no es pot confirmar. Continuà amb la política d’adquisicions de la qual destaca la compra del vilar de Teudila (876), d’una terra a Olb (876) i d’una terra a Freixenet (875) que en el futur esdevindria domini principal; tot plegat pel valor d’uns 26 sous.

L’any 876 Gilmon succeí Dató en l’abadiat; es tracta també d’un període breu ja que el seu regiment durà només vuit anys. El cartoral n’ha conservat l’instrument de professió que, lògicament, cal situar a l’inici del govern, i en el qual Gilmon, que es titula ja abat, s’adreça als seus germans que estan unànimement sota la seva obediència fent constar que s’encomana personalment a la casa de Santa Maria i Sant Pere d’Alaó, a tots aquells germans i a altres que hi vulguin viure i perseverar en comunitat d’oracions, aportant tots els seus béns i heretats de Sopeira; finalment garanteix que no posarà això sota cap dels seus parents sinó que tot serà d’aquells que hi vulguin servir Déu i perseverar en l’obediència dels seus germans. El diploma es qualifica de carta communitatis o carta firmitatis, i certament es tracta d’un contracte bilateral on són assignades obligacions, com l’obediència comunitària, i garanties, com la fermança i la renúncia al patronat familiar, a cadascuna de les parts contractants. Així, doncs, al marge de tota autoritat superior, els monjos d’Alaó pactaren amb els poders locals i elegiren un particular de Sopeira amb nombroses heretats com a abat per tal d’aconseguir un patrimoni important i d’assegurar-se una certa protecció, ja que en aquests moments el país vivia una situació difícil amb l’afermament d’una nova dinastia comtal.

Dificultats i renovació al segle X

Després de l’abadiat de Gilmon hi hagué un període confús amb alternança d’abadiats. Sobre aquesta qüestió i d’acord amb els criteris exposats, hom intenta aportar certa coherència cronològica. No hi ha dubte, però, que el successor de Gilmon fou l’abat Alfons (885-890), i sota el seu govern es continuà amb la dinàmica d’una gran variació en els càrrecs monacals, fet que s’observa fins i tot en el mateix personal del cenobi. Les referències instrumentals són migrades, tot i que suficients per a indicar un estat latent de crisi en la societat i en la mateixa comunitat alaonesa. És l’època d’afermament d’una nova dinastia comtal i de l’erecció del bisbat pallarès. En aquesta situació és fàcil pensar en una intromissió dels senyors locals en els afers comunitaris; de fet l’elecció de Gilmon com a abat d’Alaó n’era un precedent important.

La donació d’Argiló d’un alou a Elavi l’any 885 va adreçada al nou abat Alfons i als seus clergues i monjos; l’aparició del mot clericos és una prova fefaent de la relaxació dels costums comunitaris. Cal destacar com un altre indici el fet que els càrrecs pròpiament claustrals, abans en llocs d’honor, ara són desplaçats al final de tot de la llista o bé són oblidats. Certament, no és per casualitat que a partir d’aquest moment el cartoral s’ompli de compres fetes per clergues a títol personal. La situació econòmica de la comunitat era tan delicada que pel mes de juny del 889 l’abat Alfons amb el seu equip de govern i els “bons monjos” (sic) vengueren dues terres d’Alòs pel preu de 10 sous.

Un nou abat anomenat Ricolf regí Alaó durant el canvi del segle (898-905). De l’abat Ricolf han quedat sis testimonis: dues donacions i dues compres destinades a anar completant l’important alou de Torogó, i dues compres més que fan referència a l’adquisició d’un vilar veí dit Cuculiserras (905), pel qual esmerçà 6 sous. En aquest període continuà la política de trasbals en els càrrecs.

L’any 920 hom troba esment d’un nou abat. Consta que en aquest any, Ceno donà al monestir d’Alaó, a l’abat Sunyer i a altres monjos innominats, per al remei de la seva ànima i la dels seus pares, tot l’alou que posseïa a la vall d’Orrit, als vilars de Labicort i Freixenet, als camps de Stese, i una vinya a la vall d’Esplugafreda. És l’única notícia que es té de l’abadiat de Sunyer, i han de passar setze anys perquè aparegui un nou instrument.

No cal dir que la crisi monàstica en aquest període és un fet constatat àmpliament en altres monestirs, com és el cas del de Sant Climent de Codinet a l’Alt Urgell.

Amb l’abadiat d’Altemir (936-962) s’entra en una nova època caracteritzada per la normalitat i l’estabilitat del monestir. Els càrrecs interns de la casa adquireixen, sota el seu govern, una permanència inusitada. Des del 936 la documentació flueix en proporció geomètrica i consigna almenys una dotzena de membres, bona prova de la prosperitat del moment.

Malgrat el caràcter asèptic i reiteratiu d’aquests documents, observats amb detall són bastant informatius. Un primer instrument del 983 presenta ja els integrants de la comunitat alaonesa: prepòsit, dos mercaders, prevere i dos monjos amb altres innominats; sembla, doncs, com si el temps no hagués passat, i hom tractés de restablir-hi l’antic orde carolingi. Amb tot, l’abadiat d’Altemir no va ser tan tranquil com hom podria imaginar, ja que es tracta no sols d’un període de restauració sota la protecció comtal, sinó també de renovació espiritual davant l’arribada del mil·lenni. Certament, la decadència en l’observança fou compensada llavors per la introducció de la reforma monàstica, “sub regula sancti Benedicti”, fórmula que es llegeix en alguns instruments. No hi ha dubte d’aquest fet, però es desconeixen circumstàncies i aspectes més precisos com, per exemple, la possible resistència de l’abat i la comunitat. Cronològicament es pot situar l’esdeveniment vers l’any 940, perquè així consta en el cas del monestir de Lavaix. Cal recordar que en aquell moment prosperaren les reformes de Cluny, de Gorce i d’altres similars, que els papes protegiren i feren exempts sovint els grans monestirs de la tutela senyorial. L’època coincideix amb l’erecció del bisbat de Roda, cosa que indica en el fons la intervenció de l’arquebisbe de Narbona que sembla ben directa en el cas de l’elecció de l’abat Oriolf (970). D’altra banda es coneixen contactes amb la florent comunitat de Santa Maria de Ripoll arran de la menció d’un Sunyer monjo, “qui fuit de Riopullo”, esmentat en un document datat el 989.

El canvi no degué ser gaire traumàtic, com demostra la progressiva implantació dels nous càrrecs, la mateixa perseverança del personal alaonès o els dubtes dels escrivents en la titulació. El cellerarius venia a reemplaçar el desaparegut bestiarius, del començament del segle IX, però des d’una òptica totalment nova; només la seva existència fa suposar canvis importants en la gestió del patrimoni monàstic, i per consegüent, en les mateixes pràctiques comunitàries. El càrrec de prepòsit, sense solució de continuïtat, restarà tanmateix vigent en la persona d’Àlvar (971), el qual es titularà alternativament prior (968, 984). Així, d’acord amb les noves necessitats vitals es creà el priorat de Sant Climent de Torogó (975), a més d’altres tantes cases sufragànies a Sant Martí del Sas (v. 975), Sant Tirs de Llastarri (989) i Santa Maria de Castelló (997).

Segons R. d’Abadal, l’any 962 l’abat Quint de Lavaix renuncià el seu càrrec i passà a presidir l’abadia d’Alaó, vacant aleshores per la mort d’Altemir. El cartoral alaonès dóna escasses notícies de l’abat Quint, el qual devia tenir ja uns quants anys i regí l’abadia en moments difícils per a l’autoritat comtal; és per això que mentrestant el comte Unifred I Bernat de Ribagorça preparà el relleu en la persona d’un fidel seu, Oriolf de Sant Esteve.

L’apogeu davant el mil·lenari

Mapa de les possessions del monestir d’Alaó entre els segles IX i XIII.

J. Boix

No hi ha dubte que l’època més brillant del monestir alaonès va lligada al govern de l’abat Oriolf (968-977). Conjuntament amb les diverses circumstàncies que afavoriren la protecció comtal, a més a més del renovellament espiritual i la construcció d’una nova basílica, el monestir d’Alaó consolidà la seva posició hegemònica a la Ribagorça. Tot i que no es disposa de cap inventari patrimonial, com en el cas del monestir pallarès de Santa Maria de Gerri, una vintena de donacions denoten l’important escreix patrimonial aconseguit en aquesta època.

Pel contingut d’algunes frases de l’acta d’elecció d’Oriof del 970, plenes de lluïment erudit (“tam religione quam genere clarissimum et preditum gemmis virtutum”), no hi ha dubte que aquest prevere reunia les capacitats que requeria el càrrec, i a més a més, mantenia estrets lligams amb la família comtal ribagorçana. És segur que aquesta li féu costat en moments difícils; aba l’any 965 el comte Unifred, amb la resta del llinatge, lliurà al seu fidel Oriolf prevere, pel bon servei, tot l’alou que el traïdor Rami tenia en el moment de la seva mort al castell de Sant Esteve.

L’abat Oriolf trobà en el prevere Àlvar de Miralles el seu home de confiança. Aquest devia ser una persona il·lustrada, ja que des de mitjan segle X consta com a escrivent en molts documents alaonesos. L’any 969 lliurà al monestir d’Alaó un vilar a Miralles. I des d’aleshores encapçalà la comunitat, bé com a prepòsit (970), bé com a prior (984), fins que va succeir Oriolf en l’abadiat alaonès.

L’any 970 el prevere Oriolf era designat i aclamat oficialment abat del monestir d’Alaó pels monjos, el comte Unifred I Bernat amb els germans Arnau i Isarn, i els nobles fidels del comtat de Ribagorça; seguidament, era beneït pel bisbe Odesind de Ribagorça. La gran habilitat i erudició demostrada per l’escrivent [Altemir] en la confecció de l’acta encara causa admiració entre els diplomàtics i és un testimoni del renovellament cultural. R. d’Abadal relacionà la solemnitat de l’acte amb la importància que es volgué atorgar al nomenament d’Oriolf, cosa que lligà amb una possible renúncia al bisbat de Roda. En realitat la importància de la cerimònia qualificada de pacto deriva del fet que situava el monestir d’Alaó novament sota el patronatge i la tutela comtal, amb la qual cosa es feia un pas enrere en la pretesa independència monàstica i es legitimava l’estat de la qüestió, l’enquadrament del monestir dins els paràmetres ribagorçans. Tota l’exposició de saviesa va servir per a argumentar que, segons la regla de sant Benet, l’elecció corresponia als comtes de Ribagorça acompanyats per les persones nobles, l’aclamació als fidels presents i comunitaris, i la consagració al bisbe de Roda; a més a més, això era lícit perquè tenia l’aprovació de l’arquebisbe Eimeric de Narbona. Les subscripcions del document són molt nombroses: es llegeixen els noms de 38 integrants de la caterva monachorum, entre preveres, diaques, acòlits i llecs, i d’una dotzena de fidels.

La reforma i l’adequació a les noves circumstàncies valgueren al monestir d’Alaó la protecció de la casa comtal ribagorçana, que es traduí en diverses dotacions i privilegis. Degué ser contemporani a la cerimònia de consagració el document que consigna la donació per part del comte Unifred I Bernat de la veïna cel·la de Santa Càndida amb les altres esglésies del lloc, a ponent de la Noguera Ribagorçana; l’acta fou confeccionada sobre la base dels antics preceptes tolosans. D’aquest mateix any, el 970, data l’aportació de la comtessa Garsenda amb el seu fill Unifred i els seus germans; la còpia ha arribat manipulada, bé que diverses notícies confirmen que es tractava del castell de Llastarri o almenys d’una bona part. El privilegi d’exempció i protecció comtal, qualificat de carta revesticione, fou atorgat al monestir d’Alaó l’any 975. És un precepte gairebé calcat del privilegi d’immunitat concedit un segle abans pel comte Bernat de Tolosa, on figuren tots els membres de la família comtal, fet que R. d’Abadal interpretà com un acte conjunt d’afecció al seu fidel Oriolf i al monestir que regentava, però que tindria més significat com a gest que com a concessió.

L’especial tutela comtal resta també evident en la nova consagració de la basílica alaonesa. El bisbe Eimeric de Ribagorça a petició del comte Unifred I Bernat de Ribagorça i la seva esposa Sança consagrà el 29 i el 30 de maig del 977 les esglésies de Santa Maria i Sant Pere, respectivament. Per dissort, l’acta ha arribat truncada i no es pot afegir gaire cosa més. Així, no és estrany que el cronista d’Alaó situés en el monestir el panteó dels comtes Unifred i Sança. I tanmateix, morts aquests sense descendència, els monjos alaonesos iniciaren una nova política d’atansament cap als comtes de Pallars, potser cercant l’equilibri.

L’abat Oriolf, fetes també algunes correccions cronològiques, apareix per darrera vegada l’any 977. Per l’agost del 979 es troba documentada la nova regència d’aquesta manera: “Albarus presbiterus advocatus aba”. L’abadiat d’Àlvar se situa, doncs, entre els anys 979 i 999, i dins d’una línia clarament continuadora de l’obra iniciada pel seu protector i predecessor en el càrrec. Cal subratllar, doncs, aquesta promoció interna, contrària a la tradició, que de fet afavorí la plena integració del monestir en els anhels del país, però també, mancat de la tutela comtal, afavorí una creixent crisi i ingerència dels poders locals. S’ha de dir, per tant, que el govern d’Àlvar marcà un punt d’inflexió en el seu desenvolupament.

Certament, la promoció interna d’Àlvar està relacionada amb l’observança de la regla i el privilegi d’immunitat atorgat el 975. En determinades circumstàncies, però, l’afermament d’independència podia resultar massa perillós. Tres donacions comtals consecutives del 980 l’ignoraren, i amb tot, dos mesos després ja havia estat consagrat en el càrrec. Després d’això, és evident el desinterès i la despreocupació dels comtes pels afers alaonesos. El resultat fou una progressiva minva en l’observança comunitària, que es traslluí en un procés de secularització.

De bon principi s’endevina una crisi de creixement, ja que el costum de viure de rendes comportà una mala gestió del patrimoni. Al llarg de l’abadiat d’Àlvar es van acumulant una pila de donacions que demostren, si més no, la vitalitat de la casa. No cal dir que moltes d’aquestes aportacions particulars (terres, alous, cases, etc.) estaven en realitat condicionades i motivades per la tinença dels hereus, de manera que la donació propter animas s’assimilava així a un establiment emfitèutic amb tots els avantatges que proporcionava la pertinença a la societat monasterial. D’altra banda, les donacions més importants estaven relacionades amb la captació dels clergues a la rodalia (Galí, Odequer, Endiscle, Bradila, Baró, Cèntul), tot i que la forma jurídica sigui testamentària. És així com es perd el veritable sentit de la professió monàstica i s’introdueix el mal costum dels beneficis lligats al patronatge particular. Finalment, cal destacar, per la seva futura transcendència, la progressiva intervenció dels senyors d’Orrit.

No hi ha dubte que una millora de la gestió exigia la descentralització. El monestir d’Alaó en la seva evolució expansiva anà regentant esglésies subalternes, sigui en forma parroquial secular, com a esglésies pròpies, sigui en forma regular, com a cel·les filials de la casa principal. En aquest sentit, hom troba documentats, almenys, el priorat a Sant Climent de Torogó (983, 985, 986, 994, 997), i dues cases a Sant Tirs de Llastarri (988, 989) i a Santa Maria de Castelló de Tor (997); bé que indirectament un instrument fa també esment de Santa Creu (d’Areny?) i Sant Vicenç. La mesura era correcta, però en aquestes circumstàncies, sense uns lligams prou forts amb la casa mare, comportava un major perill de disgregació i de pèrdua dels valors comunitaris. Així es pot constatar en el cas de Sant Climent de Torogó, on progressivament, i sense solució de continuïtat aparent, desapareix la comunitat.

Crisi i subjecció episcopal al segle XI

La regència d’Apó (1000-17) se situa en principi com a continuadora de la línia originada pels seus predecessors, però amb diferències evidents. La seva mateixa promoció al càrrec abacial havia estat més motivada per l’ascendència dels senyors locals que no pas per mèrits propis. D’acord amb la seva extracció social i els interessos de llinatge, no foren pas alienes les seves activitats a l’adveniment de clergues i laics al govern alaonès. Tanmateix, darrere d’aquesta decadència espiritual es poden trobar factors d’ordre general, com la crisi de creixement i de gestió del monestir, l’agressiva política musulmana, l’ocàs del casal ribagorçà i el fracàs en la restauració i colonització de noves terres. De tot aquest estat de coses, se’n seguí un greu destorb i una minva de qualitat de la vida monàstica a causa de la ingerència constant del poder laic en els afers del monestir.

Si la situació ja era prou difícil, l’efervescència sarraïna del temps d’Al-Manṣūr aportà una greu inseguretat en la ja específicament pròpia de la Ribagorça. No sols es fa referència a alguna incursió devastadora sinó de domini, de permanència, de tributació. L’abat Apó es veié obligat a realitzar unes vendes, vers l’any 1009, empès per necessitats tan primàries com les d’obtenir una sollada de vi per a la missa. L’any següent, el mateix abat, conjuntament amb els clergues i els monjos, vengué a Altemir At l’alou i l’església de Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà), pel preu de 40 sous. L’extrema necessitat justificà, doncs, les alienacions patrimonials en favor dels senyors locals, per bé que s’hi especificà la condició que aquests béns tornessin al monestir després de mort el comprador.

Amb el redreç de la situació i el matrimoni de la comtessa Major de Ribagorça amb el comte Ramon III de Pallars Jussà, el monestir d’Alaó es decantà cap al Pallars. Indica aquest atansament la professió monàstica de Radolf d’Orcau, que aportà la seva heretat (1011) i les consecutives aportacions de Sant Martí de Castanesa amb alous i drets senyorials per part de l’esmentat Ramon III, primer, la meitat a canvi d’un cens (1024) i després, l’altra meitat (1027). Mentrestant, es registra l’actuació de l’abat Apó en la donació que feren Gentil i els seus germans Oriol i Baró d’un aqüeducte a Miralles (1016), i en l’elecció de Borrell al bisbat d’Urgell (1017). Des d’aleshores es perd el rastre de l’abat Apó; probablement continuà encara uns quants anys, i sembla que s’entra pròpiament en l’època dels abats anomenats seculars i de les intromissions laiques, el govern dels quals no és reconegut. Així, anys després, quan hom contestà el rotlle mortuori de l’abat Bernat de Ripoll, no s’hi esmentà cap d’ells. És per tant debades intentar exhaurir-ne la llista, el domini es fragmentà i hom es titulà advocatus abbas. Es perderen els càrrecs jeràrquics.

Probablement fou poc després quan es féu evident el control del monestir d’Alaó per part dels senyors locals i antics castellans de Sopeira. Llavors, el prevere Borrell donà la vinya de Sosiatos a la casa d’Alaó i a l’abat Arnau Dac, un cosí germà de l’anterior abat Apó. Així, doncs, el monestir d’Alaó esdevingué senyoria feudal, i com a tal, s’organitzà entorn de les relacions feudals i vassallàtiques.

Amb tot, la flama institucional seguia ben viva perquè sembla que el monestir tenia la protecció dels comtes i dels bisbes de Roda. Així, el cartoral enregistra la professió de Sunyer de Corbins, el qual aportà l’heretat al comtat pallarès, i tot seguit apareix regint la comunitat un abat Isarn que desplaçà Arnau Dac a un segon terme. El seu abadiat potser no tingué la continuïtat desitjada, ja que una donació feta per un tal Ramon Gerbert, consistent en una vinya a Castelló, va adreçada a Bradila abat (advocatus), als clergues i monjos d’Alaó.

Cap al 1042 Endiscle es lliurà personalment al monestir d’Alaó amb un petit patrimoni a Casterner, essent-ne visor i oïdor l’abat Isnard. Apareix d’aquesta manera un nou govern que, segons sembla, gaudí del beneplàcit dels senyors locals i del bisbe. Tal vegada l’abat Isnard, home il·lustrat, volgué impulsar la restauració del monestir; així, l’any 1044, hi consta reunida una magna assemblea, amb la presència del bisbe de Roda i l’abat de Taverna; un tal Miró Dac aportà llavors al cenobi d’Alaó l’església de Santa Maria de l’Ivó, a la vall d’Orrit.

A partir de la dècada dels cinquanta les datacions són insegures, però destaca el progressiu afermament a la Ribagorça de la dinastia pamplonesa. Arribà, doncs, una nova mentalitat i una nova manera de fer política. Els nous sobirans, acostumats a disposar dels béns eclesiàstics, se’n consideraren els protectors nats i, en certa manera, els guardians de la disciplina monàstica com a hereus de les prerrogatives imperials. L’any 1068, el rei Sanç Ramírez, amb motiu de la restauració de la seu, lliurà a Sant Vicenç de Roda l’abadia de Santa Maria d’Alaó amb totes les seves pertinences, cosa que confirmà el 1085.

Regia llavors la seu de Roda el bisbe Salomó, antic monjo de Santa Maria de Ripoll i, segons sembla, persona conciliadora. Es tractava, doncs, de la persona ideal per a iniciar la recuperació del monestir d’Alaó des del punt de vista de la continuïtat amb el gloriós passat. De fet, se sap que en un primer moment assumí l’alta direcció dels afers alaonesos, intentà de rehabilitar la vella observança amb el nomenament d’un nou abat, Eurard, i procurà el restabliment material. Ell mateix escriví l’evacuació feta pels comtes de Pallars Jussà, Ramon V i Valença, del cens que reclamaven al cenobi per les parròquies de la vall de Senyiu.

La reforma del final del segle XI i el desenvolupament comunitari

A causa del procés de decadència i de secularització, el cenobi d’Alaó fou reformat finalment pel bisbe Ramon Dalmau, el qual tingué en tot moment el suport reial i aconseguí per a l’església de Roda un dels pocs privilegis de salvaguarda i protecció atorgats pel papa Gregori VII. En la butlla Quia officii (1077), el papa assumí la responsabilitat de defensar les esglésies contra tota pertorbació, tant interior com exterior, al mateix temps que comminà els infractors amb la pena d’excomunió pontifícia. Va ser per les festes de Nadal d’aquest mateix any i, probablement, davant la resistència de la comunitat, quan Ramon Dalmau imposà el restabliment de l’orde monàstic segons l’adaptació del model cluniacenc a les circumstàncies del país.

El renovellament alaonès no fou pas un fet aïllat, ja que coincidí amb l’arribada del llegat pontifici Amat, el qual concretà les noves directrius gregorianes en la restauració del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i d’altres monestirs urgel·litans. El restabliment de la vida comunitària en el cas d’Alaó sembla immediat, ja que darrere l’abat Bernat (1078-1114) figura un prior homònim que tal vegada substituí aquell en el càrrec, bé que hi ha continuïtat dels antics clergues a la casa. No es tracta pas d’un canvi radical. Tot i ésser format a Sant Victorià del Sobrarb, probablement, l’abat Bernat era persona arrelada al país, ja que alguns instruments el cognomenen Adelm (1092), i l’any 1103, aportà a la construcció de la basílica un alou que lliurà per l’ànima del seu germà Guillem i de llurs pares.

El bisbe Ramon Dalmau assegurà l’èxit de la reforma prenent en primera instància la direcció dels assumptes alaonesos i, en segon terme, confirmant l’any 1092 l’estatut monàstic, però reservant-se, juntament amb els canonges, el dret d’elecció abacial.

Llavors més que mai els monjos es podien dedicar a llurs funcions pròpiament espirituals. La documentació no permet fer un estudi exhaustiu de la comunitat alaonesa. En un document del 1113 darrere l’abat i el prior apareixen com a màxim tres preveres, un diaca i quatre monjos llecs. A partir de mitjan segle XII apareixen, darrere l’abat i prior claustral, tres nous priors a més d’altres càrrecs monàstics i dels oblats; en total, una vintena de membres en la casa mare. Arran d’exercir el ministeri eclesial en les parròquies, ésser prevere constituïa una distinció reservada als membres més destacats. El conjunt dels monjos professos formava el capítol que actuava al costat de l’abat en els documents solemnes.

La comunitat estricta era formada a més per oblats, novicis i conversos. Els primers eren els pueri, esmentats en la documentació a partir del segle XI, moment en què, segons donen fe les seves signatures, els fou reconeguda capacitat decisòria. D’acord amb el grau d’instrucció que rebien a l’escola claustral, eren destinats als càrrecs més importants i a la clericatura. A la segona meitat del segle XII i al principi del XIII hi hagué un gran nombre d’oblacions d’infants; hom els lliurava amb un benefici mentre que els monjos restaven obligats a alimentar-los, a vestir-los i a instruir-los, segons els costums propis de l’orde.

Els novicis procedien d’extracció diversa i sense límit d’edat. N’és un nou exemple la professió de Berenguer Mir, datada l’any 1086, el qual diu que “dono corpus meum ad monachiam in monasterio Sancte Marie Alaonis”, tot gravant el seu alou amb un cens que lliurarien els seus fills; es tractava d’una persona ja gran, amb muller i fills, però superà prou bé el període preparatori ja que és esmentat com a levita de la comunitat al final de segle. Arran dels problemes sorgits amb els hereus pels alous aportats en la traditio, hom n’exigí l’aprovació dels familiars. A mesura que avança la dotzena centúria s’evidencia l’adaptació de la funció monàstica a la mentalitat feudal; l’any 1150 hi professà Ramon de Purroi per militar-hi tota la seva vida com a monjo benedictí, i aportà diverses rendes i drets que tenia a les viles de Montoliu d’Urgell i a Purroi.

Els conversos, en principi, eren monjos que havent professat ja madurs, no tenien la instrucció suficient i, per tant, s’encarregaven generalment de les tasques menys importants. Amb tot, cal incloure en aquesta categoria alguns exemples de traditio senyorial, voluntària. Certament, molts dels laics associats a la família alaonesa es reservaren la facultat d’ésser admesos en el futur com a monjos, normalment quan restaven vidus, bé que en aquest cas es comprometien a renunciar al segle, a viure castament, sense casa pròpia, i a ésser obedients.

A Alaó la separació del patrimoni en oficis sembla que tingué poca consistència per raó de la importància que hom donà als priorats. D’acord amb la gran rellevància que la reforma de Cluny donà a la pregària i al culte religiós, per mimetisme, un dels nous oficis monàstics consignats al monestir d’Alaó fou el de sagristà; tot seguit, però, càrrec i detentor semblen confondre’s amb la persona del prior. L’església abacial es convertí en el principal reclam; tothom —especialment les noves classes feudals— desitjava llavors ésser enterrat al recinte i com més a prop dels altars, millor, ja que hom estava més segur d’aconseguir la salvació eterna.

D’altra banda, en aquests moments prengué volada l’almoina monàstica, que d’acord amb la regla benedictina tenia cura d’hostes, pobres i captaires, i n’administrava els donatius. En el cas de Santa Maria d’Alaó, però, no és consignat l’ofici d’almoiner fins a dates tardanes, i sembla que de moment no gaudí d’entitat pròpia. Les referències documentals indiquen que des del 1160 se n’encarregà l’hospital d’Andaní, fundat pels Estopanyà i destinat al servei dels pobres vergonyants.

El càrrec de mercader s’havia perdut ja al segle X, però sembla que en persistí la tradició, ja que consta que cap al 1100 el monjo Arnau comprà una terra als corrals de Figuera. La fundació d’altres oficis, d’importància considerable en els monestirs medievals, com els de cambrer, infermer, precentor o cantor, a Alaó foren molt més tardans.

Fins al final del segle XII els escrivans que apareixen en els documents pertanyen a la comunitat monacal. Cal destacar la presència, entre els segles XI i XII, del monjo Domènec, persona il·lustrada que dirigia l’escrivania del monestir. D’acord amb la importància que assolí aquest ofici en el procés de redreçament, hom troba també registrat, en un document del 1078, el càrrec d’escrivent de l’abat en la persona de Pere Galí. A partir del segle XIII apareix ja el notariat dependent d’un poder laic o d’una corporació.

L’activitat intel·lectual alaonesa és certament remarcable. En principi els estudis no devien anar gaire més enllà de les matèries imprescindibles a l’escola monàstica, on els novicis i els infants oblats eren educats per al servei diví: lectura, cant i escriptura. Tanmateix, han arribat mostres d’una pregona erudició en el camp de la historiografia primitiva. En aquest sentit, i sense entrar en detalls, R. d’Abadal i M. Coll i Alentorn coincidiren a assenyalar el possible origen alaonès de les primeres fonts narratives ribagorçanes, si més no catalanes, i la seva relació amb el cronista Domènec, monjo encarregat de confeccionar el cartoral i que per tant disposà de bones fonts arxivístiques. Aquesta tesi presenta l’inconvenient del suport material, clarament relacionat amb Roda. No hi ha pas dubte que la recuperació material i espiritual fou acompanyada per la cultural, via la seu i els bisbes de Roda, connectats amb el Migdia francès. Producte d’aquesta cooperació, d’aquest renaixement cultural, va ser la Crònica d’Alaó renovada que reporta el mateix cartoral i que data del 1154 amb tres afegits posteriors al segle XIII. El cronista sembla que fou el mateix abat que regia el monestir en aquests moments de màxim desenvolupament, ja que de l’abat Ponç (1150-71), relacionat amb els Erill, es coneix a més la seva promoció interna i les seves activitats com a escrivent del monestir i dels comtes pallaresos (1153), als quals la crònica dedica una especial atenció.

De la biblioteca alaonesa pràcticament no es tenen notícies. De la mencionada Bíblia de Sisebut (839), sense solució de continuïtat es passa a un manuscrit del segle XIV consignat per J. Villanueva.

L’escriptori d’Alaó era on els monjos escrivans redactaven els instruments que expedia el monestir. Hom hi copiava obres diverses i hi confeccionava els cartorals o rotlles que reunien la documentació més important de la casa.

D’altra banda, l’organització de l’arxiu significava la garantia i la seguretat de la possessió del patrimoni del monestir. El desgavell era considerable encara al començament del segle XII, segons indica la contestació a Ripoll; mentrestant, a mesura que confeccionaven el cartoral, el monjo Domènec i els seus ajudants es devien encarregar d’endreçar-lo i d’organitzar-lo. Durant els segles següents consta que els monjos en continuaren tenint cura i hi incorporaren aquells documents que feien referència al monestir.

A més a més, hi havia diversos grups de laics, i fins i tot de clergues, vinculats per llaços més o menys directes a la familiaritas alaonesa. Són els anomenats donats, generalment persones que s’oferiren amb part de llurs béns en canvi del dret de sepultura i de la participació en els beneficis espirituals. Segons el grau d’integració, prometien obediència a l’abat i aquest subvenia llurs necessitats, tot conservant l’administració vitalícia de l’alou.

Consolidació i ampliació del patrimoni

Els segles XII i XIII constituïren l’època de l’apogeu de l’orde benedictí, i el monestir d’Alaó no fou pas una excepció. El renovellament espiritual va anar acompanyat ben aviat per la recuperació material. El bisbe Ramon Dalmau inicià una època de redreçament econòmic i d’ampliació patrimonial. Fou el bisbe mateix qui dirigí els primers afers i dotà de lluminària els altars de Santa Maria amb l’església de Sapeira l’any 1091. Cap al 1085 el rei Pere I Sanç lliurà a Pere Ramon d’Erill la vila de Sopeira en canvi de Viu de Barravés, però Ramon Dalmau reclamà el 1092 la restitució d’aquest domini vital per al cenobi alaonès i, certament, ho aconseguí. A més a més, els bisbes de Roda no sols es preocuparen per la consolidació del patrimoni d’Alaó, sinó que també n’afavoriren l’expansió pel territori fronterer; d’aquesta manera, els monjos participaren activament en les tasques de colonització i d’organització per la terra plana.

La reforma de l’administració del patrimoni comportà plets amb Guiu de Sapeira per la possessió de Sant Esteve de Barreda (1078,1091); el monestir d’Alaó n’hagué d’acceptar la infeudació en canvi del reconeixement de la potestat (1091). Després de greus conteses, el cavaller Galceran evacuà els drets parroquials i dominis senyorials que tant ell com el seu pare havien arrabassat al monestir a Vallsenyiu. Llavors, l’abat Bernat, l’any 1110, féu la convinença següent: Galceran i els fills d’ell que tinguessin l’honor de Vallsenyiu serien homes encomanats “propriis manibus i milites” de Santa Maria d’Alaó, i rebrien per feu la novena dels delmes i de les defuncions i la meitat dels plets eclesiàstics. En aquest sentit, les restitucions a Vallsenyiu tingueren el suport del comte Pere Ramon I de Pallars Jussà, el qual en un judici de l’any 1110 sobre unes vinyes situades vora l’església de Sant Julià [de Vallsenyiu] imposà a un tal Martí la prova de l’aigua bullent. No cal dir que davant l’aplicació d’ordalies, molts particulars s’avingueren a pactar amb el monestir el lliurament de censos. El balanç és ben positiu, fins al punt que les condicions pactades semblaren abusives a molts dels hereus i, passats uns vint anys, s’inicià una nova tanda de plets o d’arranjaments. La prepotència del monestir, tanmateix, era cada vegada més abassegadora. I sens dubte, compel·lí Ramon Altemir de Castanesa a reconèixer la senyoria de l’abat sobre l’honor de Vallsenyiu, en perdé de moment la batllia i hagué de prestar un servei de cena per l’heretat (1126).

D’altra banda, diverses compres confirmen la prosperitat material en aquesta època. La bona marxa de la gestió econòmica s’observa en l’evolució dels pagaments, primerament en espècie, després en efectiu. Algunes d’aquestes transaccions serviren per a arrodonir dominis, altres, en canvi, per a recuperar béns perduts; així, l’any 1108, l’abat Bernat invertí 4 sous en la compra a Ramon Baró d’una terra adquirida pel seu pare al monestir.

Des del 1085 el redreçament econòmic dirigit per l’abat Bernat va fer que el monestir d’Alaó pogués invertir en l’esforç reconqueridor, i que en canvi d’aquest ajut, reis, comtes i senyors li fessin donacions al país i a la mateixa frontera del comtat. D’altra banda, el monestir d’Alaó, segons les seves possibilitats, participà activament en l’organització i l’enquadrament de les noves terres. A més a més, hom adquirí nous establiments emfitèutics a cens per diverses vies.

Tanmateix, al final del segle XII ja s’observen els primers símptomes de debilitat. El monestir assumí una actitud passiva davant la competència dels nous ordes religiosos. S’inicià així una nova etapa de decadència que sembla culminar amb l’arribada dels abats comendataris.

La senyoria del monestir d’Alaó

Vers mitjan segle XII resten ja clarament definits l’àmbit territorial i l’estructuració de l’abadiat alaonès com a senyoria territorial i jurisdiccional. D’antuvi hom pot apreciar una vocació eminentment ramadera, és a dir, que l’expansió es va fer en funció dels interessos transhumants. Així, els dominis monàstics s’organitzaren gairebé al llarg d’una carrerada perpendicular a l’eix dels Pirineus que anava des dels alts circs del Baciver, a Castanesa, fins als pastius d’hivern del Baix Cinca, Montsó i Xalamera, passant per punts molt concrets de Vallsenyiu, la serra del Cis, la vall de la Sosa i la Llitera. Amb aquest plantejament, el nucli primitiu i tradicional del monestir d’Alaó, aquell que s’havia anat organitzant al llarg dels segles al voltant del monestir i vers la Terreta, va quedar aleshores en posició marginal o, si més no, complementària. De fet, el cenobi alaonès sempre gaudí dels privilegis que comportava ésser la casa mare, però els esdeveniments confirmen una creixent importància i fins i tot autonomia dels nous priorats conventuals sorgits a redós d’aquesta disseminació territorial. La bona marxa de la senyoria alaonesa es basava en dos privilegis fonamentals: la immunitat i l’exempció. La primera, confirmada el 1170, sostreia els dominis monàstics a l’activitat dels agents fiscals i judicials. La segona, atorgada el 1212, l’eximia de la dependència episcopal. Ambdues defensaven la seva independència i, lògicament, foren un niu d’embolics i de discòrdies amb altres jurisdiccions, baronials i diocesanes, per la qual cosa calgué recaptar dels sobirans algunes salvaguardes reials.

Aquesta transformació en senyoria fou un procés lent, difícil de concretar segons les fonts de què es disposa. Tanmateix, el monestir no fou pas aliè a les circumstàncies. Després de les violències i dels desordres que caracteritzaren el naixement de la societat feudal, des de mitjan segle XI el monestir d’Alaó esdevingué també sinònim de castell termenat, i per tant, de domini senyorial. A cavall dels segles XI-XII, s’observa la plena adopció de relacions feudals i vassallàtiques, mitjançant les quals l’abat disposava de castells i de beneficis, imposava convinences, homenatges i juraments de fidelitat, i lògicament gaudia de tota una sèrie de prerrogatives relacionades amb la triple senyoria. En aquest sentit hi ha una clara tendència envers la concentració dels dominis, de manera que en molts llocs es confonen censos i serveis (territorial), amb el dret d’impartir justícia i els monopolis (jurisdiccional) i amb el cobrament de delmes i oblacions (parroquial). La seva concreció en un domini determinat no sembla pas sistemàtica, almenys en principi, i més aviat depenia del grau de cohesió de la comunitat local i de la relació de forces amb els senyors locals.

Els priorats

A mitjan segle XII la dilatació dels dominis monàstics i l’observança de la vida conventual al cenobi alaonès aconsellà l’organització de dos priorats a la terra plana, complementats per un tercer temps després. El primer priorat que es fundà fou el del Vilet, el qual tenia com a centre l’església de Santa Maria, localitzada en el lloc dit Siurana o el Vilet, a la vall de la Sosa, entre Gavasa i Peralta. La segona fundació d’un priorat fou a Calassanç, i s’establí a l’antiga mesquita castellera que el 24 d’agost de 1103, poc després de l’expugnació definitiva, féu consagrar el rei Pere I Sanç al bisbe Ponç de Barbastre en honor a sant Salvador i a sant Bartomeu, al mateix temps que concedí privilegi de fira per tal de commemorar-ne la festivitat. L’església de Calassanç i les seves annexes formaren part del priorat de Santa Maria del Vilet fins al principi del segle XV, època en què els abats comendataris afavoriren el canvi de centre amb l’erecció d’un nou priorat amb centre a Sant Bartomeu.

Tot i que documentalment no consta en quin moment el lloc i l’església de Santa Maria de Xalamera s’integraren al patrimoni del monestir d’Alaó, sembla probable que li fos cedit pel bisbe Ponç de la seu de Roda a l’inici del segle XII. Tanmateix, la conquesta definitiva d’aquesta població no es va produir fins als volts del 1140, i la seva jurisdicció fou força disputada, ja que el 1143 el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona concedí a l’orde del Temple el castell de Xalamera com a indeminització per la seva renúncia als drets de successió al regne d’Aragó.

D’altra banda, hom sap que aquest monestir tingué un paper actiu en la gran campanya del comte rei Ramon Berenguer IV de Barcelona per les terres de ponent, l’any 1149. Almenys així consta en el cas de Tamarit de Llitera i Fraga, esforç que va veure compensat per part del comte rei amb la donació de sengles dominis. Versemblantment, va ésser llavors quan realment s’originà el priorat de Santa Maria de Xalamera.

Com consignà Abad y Lasierra, al llarg dels segles XII i XIII l’església de Santa Maria de Xalamera va rebre moltes donacions i drets de diferents senyors. Així, l’any 1185 l’abat Ramon i el capítol d’Àger cediren al monestir d’Alaó i al priorat de Xalamera algunes esglésies amb les seves pertinences, perpètuament, en canvi d’alguns drets dominicals. Amb tot, a partir de mitjan segle XIII ja es registren les primeres vendes i alienacions importants, signes clars de decadència.

D’altra banda, Santa Maria de Xalamera, d’igual manera que àltres esglésies de la ribera del Cinca, fou una possessió disputada entre la mitra de Lleida i els ordes militars. Després de greus conteses, els templers arribaren l’any 1192 a un acord amb el bisbe Gombau de Camporrells, pel qual renunciaren a qualsevol dret en l’església de Santa Maria.

Al començament del segle XVIII el bisbe lleidatà Olaso d’Hipenza uní el priorat de Xalamera al seminari de Lleida.

Els privilegis d’Alaó

El cenobi d’Alaó fou l’únic monestir benedictí de la Ribagorça que aconseguí superar la crisi del segle XI i salvaguardar a mig termini la seva independència. Tot i que des del 1068 restà supeditat als bisbes de Roda i des del 1092 formà part integrant de la canònica de Sant Vicenç, els abats alaonesos es van anar distanciant progressivament de la canònica i van afermar la seva autonomia. Ara per ara, les fonts no permeten de concretar més aquest procés, que se situaria al llarg del segle XII.

En efecte, en virtut de la protecció dispensada pels reis catalano-aragonesos i pels papes a partir del XIII, l’abadia alaonesa gaudí de privilegis molt estimats en aquesta època, a part dels concedits a l’església de Roda-Lleida. Es donen a continuació les notícies aportades per l’abat Romà en les seves Memòries (1753): Privilegi d’abadiat nullius. L’elecció abacial era el pern de l’organització monàstica i fou, per tant, un tema conflictiu. D’acord amb el prescrit a la regla benedictina, l’elecció del nou abat corresponia als mateixos monjos del monestir, però d’això només hi ha constància puntualment als segles IX i X, i sota el patronatge dels comtes. Després de la secularització al segle XI, els abats restaren supeditats als bisbes de Roda, i, en la reforma de la canònica de Sant Vicenç (1092) s’especificà que l’abat d’Alaó havia de ser designat pels bisbes i canonges de Roda. A partir del segle XII s’observa en l’abaciologi una forta presència dels llinatges feudals de la comarca (els Cornudella, Purroi, Vilamur, etc.), cosa que no exclou pas l’aplicació de la regla benedictina i la promoció interna.

El 30 de novembre de 1212, el papa Innocenci III concedí a l’abat Berenguer de Cornudella i als seus successors l’autoritat pleno jure en totes les esglésies annexes i dependències de l’església monasterial i dignitat abacial, amb potestat quasi episcopal super clerum et populum; s’exceptuaven la consagració dels sants olis i l’ordenació dels clergues seculars de l’abadiat, aspectes que depenien directament només del bisbe diocesà, és a dir, dels bisbes de Lleida o d’Urgell. A partir del concili de Lleida del 1229, i d’acord amb el IV del Laterà (1215), els abats alaonesos restaren obligats a assistir i a observar les disposicions reformadores acordades en els capítols de l’orde o la congregació claustral.

Aquesta situació perdurà fins a l’inici del segle XV, època en què s’instauraren els anomenats abats comendataris, és a dir, de provisió pontifícia entre els membres de la congregació (1408, Benet XIII). Bona part dels abats comendataris es caracteritzaren per l’absentisme i la despreocupació pels assumptes alaonesos. Segons l’abat Romà, l’any 1523 el papa Adrià IV transferí motu proprio al rei Carles V el patronat de totes les abadies de la congregació, de manera que passaren des d’aleshores a ser consistorials, és a dir, de provisió reial amb butlles papals. Des del final del segle XVII, hom troba abats que provenen d’altres ordes religiosos i moltes vegades només estaven de pas pel cenobi d’Alaó. El darrer abat fou Miquel Sabater i Argullol, nat a Castelló d’Empúries, que professà a Sant Pau del Camp de Barcelona i en prengué possessió el 1824; residí a Alaó fins a la seva mort, esdevinguda el 1838.

Atès això i les successives confirmacions d’exempció, l’abat d’Alaó exercia la jurisdicció ordinària en totes les esglésies de l’abadiat, les quals proveía i visitava, des del segle XIV, amb mitra i bàcul, segons acostumaven a fer els bisbes. Privilegis jurisdiccionals. A l’època comtal el monestir d’Alaó gaudí dels referits privilegis d’immunitat, i per als segles XI i XII cal remetre’s als atorgats a Sant Vicenç de Roda. En aquesta tercera etapa consta com a primera fita important el privilegi d’immunitat i franquesa sobre tots els béns presents i futurs de l’abadiat que concedí el rei Alfons I de Catalunya-Aragó, quan era a Castillo del Pont (1170). Ja al segle XIII, el rei Jaume I li atorgà també l’exempció d’herbatge i del carnalatge (1267). Diu també l’abat Romà “el rey don Alfonso de Aragón concedió al abad en todos los lugares de sus vasallos la jurisdicción civil y criminal y mixto imperio, con la potestad de poner horcas, pértigas u otras cualesquiera señales indicativas en los dichos lugares y cuadras o montes redondos”. S’infereix que es tracta del rei Alfons el Benigne, ja que mostrà una predilecció especial pel monestir d’Alaó. Així, doncs, els abats d’Alaó reuniren les quatre jurisdiccions: espiritual, alodial, civil i criminal, i nomenaren batlles en els llocs de la senyoria.

Privilegis polítics

L’abadia d’Alaó pertanyia a la Congregació Claustral Tarraconense i Cesaraugustana (fundada el 1336), i, com subratllà l’abat Romà, els abats alaonesos eren convocats a la Província Tarraconense “aunque está dentro de las vegas del Reyno de Aragón”. Els abats d’Alaó assistien a les corts d’Aragó per l’estament eclesiàstic, on ocupaven el novè lloc, i a les de Catalunya pel braç senyorial com a barons de Miralles, amb veu i vot. Foren també membres del Consell Reial des que el rei Pere III els nomenà in perpetuum, juntament amb els de San Juan de la Peña i Sant Victorià de Sobrarb. Així mateix foren membres de la Diputació General d’Aragó (fins al final del segle XVII).

Els darrers temps

No és possible seguir pas a pas l’evolució d’aquest monestir vinculat des de l’inici del segle XIII a la Congregació Claustral Tarraconense. Com totes les cases monàstiques tingué també en temps moderns etapes de decadència, sobretot després de la crisi del segle XIV, i de la llarga etapa d’abats comendataris que s’estengué de l’inici del segle XV a l’època d’aplicació dels decrets del concili tridentí. L’esperit de renovació que molt sovint va imperar dins la Congregació Claustral, sobretot gràcies a les compilacions del 1362 i del 1597, contribuïren molt decididament al seu redreçament. Aquest fou afavorit pel seu notable patrimoni i per l’acció decidida d’alguns abats, com l’abat Lluís de Vilaflor, prior també de Santa Maria del Vilet, que obtingué que el monestir de Sant Victorià de Sobrarb reparés l’edifici monàstic.

La comunitat experimentà una forta minva als darrers segles de la seva existència, però encara tenia plena vida en el moment de l’exclaustració, el 1835.

Algunes de les principals vicissituds de la casa s’exposen en la cronologia i en parlar dels altars i de les reformes de l’església; aquesta fou víctima d’espoliacions i destruccions en la guerra dels Segadors, i en especial per les invasions i els saqueigs fets per les tropes franceses el 1690, i entre els anys 1809 i 1811.

Després de l’exclaustració s’inicià la ruïna dels seus edificis a causa de l’abandonament i l’espoliació; una part, i en especial l’església, es van salvar a partir del 1874, any en què se li va donar la categoria de parròquia del nucli de Sopeira, dins la diòcesi de Lleida. El 1931 fou declarat monument nacional, i malgrat les vicissituds de la Guerra Civil Espanyola, durant la qual patí noves espoliacions, en l’actualitat l’antiga església abacial continua essent la parròquia del poble de Sopeira.

El cartoral d’Alaó

Una de les peces més importants que provenen de l’antiga biblioteca monàstica és el cartoral d’Alaó, extraviat misteriosament fins que va ésser localitzat per J. de la Canal. Avui dia es conserva a Madrid, a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia.

En el foli 106 figura una nota que explica el seu inici pel monjo Domènec, pels volts del 1090: “incipit cartorarium quod fecit scribere domnus Bernardus venerabilis atque magniftcus abba Sancte Marie Alagonense simulque cuncta congregado ibidem servien[tem] atque in presencia domno Raimundo venerabili Rotensis episcopo”. En atenció a aquest escrit, el cartulari alaonès correspon a la iniciativa de l’abat Bernat Adelm (1078-1114) d’ordenar i sistematitzar l’arxiu de la casa, com una de les bases de restauració del monestir, tasca que li havia estat encomanada pel bisbe Ramon Dalmau. D’acord amb aquestes directrius, el monjo Domènec portà la direcció de l’empresa, requisà l’arxiu, l’ordenà, i preparà els documents per a la còpia. De l’abat Bernat se sap que procedia del monestir de Sant Victorià de Sobrarb, però del monjo Domènec es desconeix qualsevol aspecte anterior. Entre el 1088 i el 1113 consta un total de set documents redactats personalment pel monjo Domènec. Era un escrivà, i se sap que durant el canvi de segle va ésser promogut a la dignitat de sacerdot, sens dubte com a compensació del treball esmentat. R. d’Abadal sostingué que Domènec havia estat el monjo arxiver de Sant Victorià de Sobrarb; en tot cas, la datació no exclou pas aquesta hipòtesi.

El cartoral d’Alaó és un volum en pergamí, en quart major, escrit a pàgina sencera, que en el seu estat actual consta de 126 folis numerats correlativament al segle XVII. És possible que aleshores fos novament relligat i és evident que ho fou sense ordre ni concert. El volum actual és el resultat de l’acumulació de 15 quaderns, escrit bàsicament per cinc mans segons el tipus de lletra, amb alguns instruments farcits per lletres posteriors i completat amb notes del segle XIV.

Els amanuenses posats a disposició de Domènec sembla que originàriament eren quatre, però que aviat quedaren reduïts a dos, els quals a la vegada foren després substituïts per uns altres tants escrivents. Tot plegat, el conjunt de còpies fetes representa el 85% del cartoral. Des del punt de vista paleogràfic, hom nota l’ús majoritari i uniforme de l’escriptura Carolina local, malgrat que s’observin algunes reminiscències de tradició visigòtica i les influències de l’escriptura pseudo-visigòtica que utilitzava la cancelleria reial.

El cartoral d’Alaó destaca per la importància extraordinària de la documentació que ha pervingut; quantitativament, amb els dos terços dels documents carolingis de Pallars i Ribagorça; qualitativament, amb els preceptes dels comtes carolingis de Tolosa i amb la col·lecció de cartes privades del segle IX més copiosa de la Península. A més a més, en un espai en blanc, folis 103v i 104, s’inclogué a la darreria del segle XIII, l’anomenada Crònica d’Alaó renovada, sens dubte la font narrativa més important del país, que ha servit de base a tota la historiografia des de l’erudit aragonès J. Zurita.

L’evolució de l’edifici i del seu patrimoni artístic

Aspecte d’aquest monestir benedictí, un dels més emblemàtics de la Ribagorça, que tingué vida fins a la desamortització del segle XIX.

ECSA - F. Tur

D’acord amb els preceptes tolosans, aquella primitiva cel·la comtal, abandonada i derruida vers l’any 810, va ser restaurada pels abats Grisògon i Teodered sota la munificència dels c mtes Bigó i Berenguer de Tolosa, respectivament. Així ho consigna el precepte del comte Galí de Ribagorça quan parla ja del monestir d’Alaó “ubi baselica fundata esse dinoscitur” (cap al 830). Un segle i mig després, aquesta primera basílica fou refeta a instàncies dels comtes de Ribagorça, de manera que l’any 977 el bisbe Eimeric consagrà les esglésies de Santa Maria i Sant Pere d’Alaó (inferim temple i cripta). I, segons la Crònica d’Alaó, devia ser panteó comtal ja que allí foren sebollits els comtes benefactors, Unifred I Bernat i Sança. Versemblantment, al començament del segle XI, l’edifici patí alguna de les incursions sarraïnes ja que es coneix l’estat d’extrema necessitat en què es trobava el monestir d’Alaó.

Ara per ara es desconeix com era aquest edifici pre-romànic, i esperem que futures recerques arqueològiques aclareixin aquesta i altres qüestions.

La basílica actual és contemporània de les famoses esglésies de Taüll; el 8 de novembre de l’any 1123 i a instàncies de l’abat Gausbert, el bisbe Ramon Guillem de Roda-Barbastre consagrà l’església de Santa Maria d’Alaó. La documentació, però, proporciona referències més precises. En primer lloc cal destacar que l’obra correspon a una nova espiritualitat, la reforma monàstica (1078), que va unida a noves necessitats de culte i crea lògicament noves expectatives. No es pot oblidar tampoc les possibilitats materials, la represa del vell patrimoni monàstic i l’afluència de donacions per part d’uns fidels enriquits amb l’excedent agrari, l’or musulmà i les noves conquestes, que foren també factors determinants. Això no obstant, cal destacar la personalitat dels bisbes de Roda en aquesta època, els quals influïren força en el desenvolupament cultural i artístic. D’altra banda, s’ha de subratllar la determinació de l’abat Bernat Adelm, el qual culminà amb èxit la restauració monàstica i fou el veritable promotor de la construcció. En efecte, se sap que l’execució de l’obra durà vint anys i cinc mesos, ja que un instrument del 20 d’abril de 1103 consigna la donació del susdit abat per l’ànima del germà Guillem, i la data específica “die fundamenta ecclesie Sancte Marie posita sunt”. També es coneix en aquest cas el mestre d’obres; així, l’any 1113 l’abat Bernat i la congregació d’Alaó concediren a Bernat magistro, a la seva muller i a llur descendència el privilegi de llibertat i franquesa dels seus béns, a excepció dels delmes i les primícies, “propter tuum bonum servicium quod fecisti et facis vel facturus eris”. S’ignora qui era aquest mestre Bernat, malgrat que, segons sembla, va ésser retribuït amb alous, i se sap que no sols treballà al monestir d’Alaó sinó en altres esglésies de l’anomenada escola alaonesa. És possible que aleshores es fes la consagració de la cripta, després coneguda com a capella de Sant Pere; l’acta principal, del 1123, no proporciona cap més detall. L’activitat constructiva del període romànic no s’acabà pas aquí; al llarg del segle XII consta la construcció d’un o més claustres amb un pòrtic, i de tres nous altars dedicats el 1240 pel bisbe Ramon de Siscar a sant Vicenç, Santa Creu i sant Esteve.

Lògicament al llarg dels segles la basílica romànica de Santa Maria d’Alaó passà per tota mena de vicissituds. L’any 1455 el papa Calixt III donà sentència favorable a les reclamacions de l’abat d’Alaó, de manera que condemnà l’abat de Sant Victorià de Sobrarb, Bernat de Bardaixí, a sufragar la reparació de l’edifici monàstic; s’infereix que va fer construir el palau abacial i altres dependències comunitàries.

El segle XVII és especialment ric en informacions; en primer lloc s’ha de subratllar dos incendis que arruïnaren el monestir, un l’any 1642 durant la guerra dels Segadors com a conseqüència d’adherir-se a la causa de Felip IV, l’altre el 1690, causat per les milícies franceses. Probablement entremig d’aquestes dates s’aixecà la tardana torre campanar al damunt de la façana del migdia (el 1691 es va beneir la campana mitjana) i el conjunt monàstic s’envoltà amb un mur a manera de baluard. L’abat Romà, en les seves Memòries (1753), explica “haver sido saqueado varias veces por las milicias del rei de Francia, a causa de estar tan vecino a los límites de su reino, y también por las mismas armas y tropas del rey de Francia fue una vez quemado y del todo abrasado, por lo que hoy no se hallan en dicha iglesia ni en el claustro retablo alguno antiguo, sí que hoy se hallan hechos a lo moderno a expensas del abad y de los monjes, y assí mismo todas las bóvedas de la iglesia blanqueadas y pintadas, haviéndola borrado las fuertes memorias de los incendios y adversidades deplorables que ha padecido este monasterio y su iglésia, salvándose siempre incólume milagrosamente la imagen de Nuestra Señora que está colocada en el trono del altar mayor”. D’aquestes noves obres a què fa referència destaca l’actual cor i l’órgan que costejà l’abat Joan Xaraba (1633-51), als peus de l’església. L’any 1670 van ser traslladades les seves despulles de Graus a Alaó i va ser enterrat “entre lo facistol y lo reclinatori”; damunt de la sepultura hi ha una làpida amb l’escut familiar i els símbols de l’autoritat abacial. Dos anys després es van fer els llibres del cor i al final del segle vingueren uns artistes de Saragossa per fer els retaules de santa Llúcia (1690), de sant Esteve (en la capella homònima) i de la Santa Creu (1691), i el sagrari major.

Ja al segle XVIII, l’abat P. J. Cabrero sufragà la construcció de l’altar de Sant Benet, amb retaule (1720), i el 1763 s’obrí una capella dedicada al mateix sant envers l’església i davant l’altar major.

A l’inici del segle XIX, com ja s’ha esmentat, el monestir fou novament saquejat per l’exèrcit francès. No és estrany, doncs, que J. Villanueva parli d’església blanquejada i desfigurada amb ornaments i un altar de mal gust, ja que l’estructura romànica restava parcialment amagada a l’exterior sota reformes i afegits, mentre que l’interior es trobava totalment emblanquinat i pintat per l’abarrocament que hom li donà al segle XVIII. L’abandó que seguí a la desamortització afavorí la ruïna dels edificis comunitaris.

Després de ser declarat monument nacional l’any 1931, va sofrir noves espoliacions durant la Guerra Civil Espanyola. Una primera restauració consistí en la neteja dels murs, alliberant l’absis d’un cos sobrealçat que unificava el seu teulat amb el de la nau, i també es va refer la coberta reemplaçant les lloses malmeses. Darrere de tot això sortí l’estructura romànica, que malgrat tot ha arribat fins a nosaltres quasi íntegra. De les edificacions monàstiques queden només ruïnes i algun cos tardà i sense cap característica remarcable. (JBP)

Abaciologi de Santa Maria d’Alaó

ABATS REIALS COMTALS
Grisògon	806-814
Teodered	816-826
Asald	826-834
Cèntul	834-855
Frugell	855-874
Dató	875-876
Gilmon	876-884
Alfons	885-890
Ricolf	898-905
Guillem Galceran Roig (intrús)	1455-1457
Sunyer	920
Altemir	936-962
ABATS BENEDICTINS
Quint (abat de Lavaix)	962-966
Oriolf	968-977
Àlvar	979-999
Apó	1000-1017
ABATS SECULARS
Aster	1025
Baró	1026
Arnau Dac	1027
Isarn	1028
Bradila	1029
Isnard	1044-1048
ABATS EPISCOPALS
Eurard	1068-1073
Pere (ardiaca)	1074-1077
Bernat Adelm (monjo de Sant Victorià de Sobrarb)	1078-1114
Gausbert de Cornudella	1121-1126
Bernat de Cornudella	1126-1145
Ponç (d’Erill?)	1150-1171
Pere Ramon (de Purroi?)	1171-1185
Bernat de Sapeira (prior de Santa Maria del Vilet)	1190-1207
Berenguer de Cornudella	1210-1218
ABATS NULLIUS
Berenguer de Purroi (prior de Santa Maria del Vilet)	1223
Ramon de Montfromit (prior de Santa Maria de Xalamera)	1227-1233
Guillem de Cornudella	1233-1244
Bernat de Rocamora (prior de Santa Maria del Vilet)	1245-1255
Guillem de Claramunt	1259
Ferrer d’Osca	1272-1295
Guillem d’Alaó	1315-1321
Guillem de Vilaflor (prior de Santa Maria de Xalamera)	1326-1345
Pere	1359-1408
Guillem de Vilamur (prior de Santa Maria del Vilet)	1409-1414
ABATS COMENDATARIS
Amalric (prior de Santa Maria del Vilet)	1414-1428
Lluís de Vilaflor (prior de Santa Maria del Vilet)	1436-1455
Antoni Espanyol (monjo de Sant Victorià de Sobrarb)	1455
Enric d’Aragó	1461-1476
Antoni de Mur	1487-1500
Jaume de Llavassui	1500-1504
Martí de Gurrea	1519-1533
Martí de Sessé	1538-1540
Joan Antoni Garcia Olivan	1543-1555
Gaspar Camacho	1563-1565
ABATS CONSISTORIALS
Pere Navarro	1566-1574
Jerónimo Pérez de Nueros (monjo de Sant Victorià de Sobrarb)	1574-1578
Miguel Romero	1600
Pedro de Ibarne (canonge d’Osca)	1608-1609
Juan Briz Martínez	1610-1614
Gaspar Colomer (monjo de San Juan de la Peña)	1615-1618
Indalecio Pérez de Cruzat	1621
Diego de Xuárez	1626
Joan de Xarava	1633-1651
Pere Aznar	1652-1660
Felip de Pomar i Cerdà (canonge de Montearagón)	1661-1664
Josep Canton	1664-1666
Plàcid d’Orós (monjo de San Juan de la Peña)	1666-1669
Benet Latràs	1670-1682
Jeroni Blanco (abat de Santa María de Piedra)	1683-1699
Josep Navarro (vicari general de l’arquebisbat de Tarragona)	1700-1711
Plácido J. Cabrero y Samper (monjo de San Juan de la Peña)	1717-1737
Pere de Trelles (abat de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes)	1738-1742
Josep Romà (monjo de Sant Pere de Besalú)	1743-1756
Josep d’Areny i Castellà (monjo de Sant Esteve de Banyoles)	1757-1761
Isidoro Francisco Andrés	1762-1785
Ignasi Gras (monjo de Sant Cugat del Vallès)	1787-1789
Cristòfol Blanco (monjo de San Juan de la Peña)	1790-1793
Faustí Escuer (monjo de Sant Victorià de Sobrarb)	1793-1803
Isidor Santacreu	1803-1817
Miquel Sabater i Argullol (monjo de Sant Pau del Camp)	1825-1838

(JBP)

Cronologia del monestir de Santa Maria d’Alaó

810	Precepte de restauració atorgat pel comte Bigó de Tolosa al prevere Grisògon
820	Precepte de salvaguarda atorgat pel comte Berenguer de Tolosa
830	Precepte de salvaguarda atorgat pel comte Galí de Ribagorça
855	Precepte d’immunitat atorgat pel rei Carles el Calb
871	Precepte d’immunitat atorgat pel comte Bernat de Tolosa
954	Consta documentalment l’observança de la regla de sant Benet
975	Precepte d’immunitat atorgat pel comte Unifred de Ribagorça
977	El bisbe Eimeric, a instàncies dels comtes de Ribagorça, consagra les esglésies de Santa Maria i Sant Pere d’Alaó
1011	En estat d’extrema necessitat, s’esdevé el govern dels clergues
1068	El rei Sanç Ramírez subjecta el monestir d’Alaó a la seu de Roda, cosa que confirma el 1085
1078	El bisbe Ramon Dalmau de Roda hi restaura l’orde monàstic
1092	El bisbe Ramon Dalmau dota la canònica de Sant Vicenç de Roda amb el monestir d’Alaó; l’abat serà elegit pel bisbe i els canonges
1100	El papa Pasqual II confirma la pertinença del cenobi a la diòcesi de Roda
1103	L’abat Bernat Adelm inicia les obres de la nova basílica
1123	El bisbe Ramon Guillem consagra l’església de Santa Maria
1170	Alfons I de Catalunya-Aragó li concedeix el privilegi d’immunitat i franquesa
1212	El papa Innocenci III li concedeix el privilegi d’abadiat nullius
1229	Forma part de la Congregació Claustral Tarraconense
1240	El bisbe Ramon de Siscar consagra els altars de Sant Vicenç, Santa Creu i Sant Esteve
1408	El papa Benet XIII es reserva el nomenament d’abat; se succeixen els abats comendataris
1585	El rei Felip II confirma els privilegis jurisdiccionals, essent ja abadia consistorial
1616	El monestir és adscrit a la Congregació Claustral Tarraconense
1642 i 1690	El monestir és saquejat i incendiat per tropes franceses; s’inicien les obres de restauració
1652	A partir d’aquest any els abats provenen sovint d’altres ordes religiosos
1811	Els soldats francesos s’emporten l’abat a Benasc i saquegen el monestir i el palau abacial
1816	El president del Principat notifica a l’abat la restauració de la comunitat
1835	Es produeix l’exclaustració, essent abat Miquel Sabater i Argullol
1874	Supressió de la jurisdicció privilegiada; Santa Maria d’Alaó esdevé mera parròquia del bisbat de Lleida
1931	El monestir d’Alaó és declarat monument històrico-nacional.

(JBP)

Església

Planta de l’església monàstica, d’estructura basilical, amb el dibuix del mosaic del presbiteri.

J.A. Adell

Del conjunt del monestir de Santa Maria d’Alaó avui només es conserva l’església, algunes dependències tardanes a l’oest d’aquesta, on hi ha la porta d’entrada al recinte monacal, la sala capitular, ara aprofitada com a sagristia, i el recinte del claustre, adossat al costat nord de l’església, i avui dia colgat per les seves pròpies ruïnes i bardisses.

L’església ocupava el costat sud del conjunt monàstic, i la seva façana meridional constituïa el tancament i la façana principal del recinte monacal. La seva estructura és de planta basilical de tres naus, la central coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals, i les laterals cobertes amb voltes d’aresta, amb arcs torals i formers adossats als murs perimetrals; aquests arcs arrenquen de pilars de perfil graonat, en els quals les arestes de la volta no tenen un pilar propi, sinó que neixen en la cantonada dels pilars dels arcs torals i formers respectius.

Les naus es coronen a llevant amb sengles absis semicirculars precedits d’arcs presbiterals, molt estrets a les absidioles, i fortament acusats a l’absis central. Aquest absis disposa d’un presbiteri que s’eleva cinc graons per sobre del paviment de la nau, i allotja una cripta que ocupa tot l’àmbit del presbiteri i l’absis central. El presbiteri conserva un paviment romànic excepcional, obrat en opus sectile, que s’allarga fins al primer pilar de la nau, i que s’estudiarà més endavant.

Els pilars que suporten els arcs i les voltes són d’estructura complexa i no mantenen una forma única. El tipus bàsic de pilar és format per un nucli quadrat al qual s’adossen els pilars que suporten els arcs torals i formers, aquests ornamentats amb un ressalt. Des de llevant, el primer pilar presenta semicolumnes adossades que suporten l’arc former i pilars rectangulars per l’arc toral; el segon pilar no té arc toral a la nau central, i el ressalt dels arcs formers és sostingut per una mènsula decorada amb boles; el tercer pilar presenta semicolumnes en el suport dels arcs formers de ponent; el quart pilar té semicolumnes en tres de les seves cares, corresponents als arcs formers i l’arc toral de la nau central, mentre que la cara interna dels pilars, que dóna a les naus laterals, té una tipologia uniforme, amb pilars rectangulars que suporten els arcs torals; el cinquè dels pilars, el primer per ponent, no té arc toral a la nau central, i és d’un tipus molt diferent ja que es tracta d’una columna monolítica, amb capitell i àbac, que rep d’una forma força peculiar i forçada el conjunt d’arcs, torals, formers i les arestes de les voltes. Adossat al mur de ponent hi ha un sisè pilar, format per un segment de mur que suporta un tram de volta de canó i es corona amb una semicolumna que recolza l’arc former.

La presència d’una columna monolítica que alterna amb els pilars compostos és un element constructiu no gaire freqüent, però que es retroba en obres com la catedral de Jaca o l’església de Sant Cristòfol de Lluçars, i parteix de models que apareixen, de forma més rítmica, a les naus laterals de Santa Maria de Ripoll.

Magnífic interior de la nau central, amb els arcs torals que reforcen la seva volta de canó i els arcs formers que la separen de les naus laterals.

ECSA - F. Tur

Els tres primers pilars, des de llevant, presenten el brancal dels dos arcs formers amb clares traces d’haver estat reformats amb l’enderroc d’un mur d’uns 2,30 m d’alçada, que tancava la part baixa dels arcs formers; així es definia un recinte clos a la nau central, vinculat amb el presbiteri i amb accés visual a la cripta, que s’ha de considerar com una mena de cor monàstic segregat de la resta de l’espai de l’església. L’evidència del tancament de l’àmbit del cor que es planteja a l’església d’Alaó permet considerar com un clar paral·lelisme d’aquesta estructura el mur medieval que es troba a l’interior de l’església del monestir de Sant Pere de Casserres (vegeu el volum II de la present obra, pàg. 368). No es coneixen altres exemples d’aquesta mena d’estructures en esglésies monàstiques catalanes, però la mateixa reforma que tingué l’església d’Alaó es devia repetir en altres edificis que podien tenir aquests tancaments fets amb estructures més lleugeres, com podien ésser tancaments de fusta, o com en el cas de Casserres, amb murs no solidaris de l’obra principal i que, per tant, podien haver estat eliminats sense deixar traces en les estructures de l’edifici. Aquests murs foren enderrocats arran de les reformes barroques que tingué l’església, que deixaren els pilars malmesos, regularitzats probablement per l’acabat de guix que cobria tot l’interior de l’edifici.

Aspecte de l’interior de l’església des del sector sud-oest, on és visible la nau lateral sudcobertaamb voltes d’aresta.

ECSA - F. Tur

El fet que el paviment de les naus, de còdols amb decoració geomètrica, no presenti traces d’aquests murs, palesa que el paviment fou construït en aquest procés de reformes i redecoració de l’edifici, moment en el qual, possiblement, es va traslladar el cor a l’extrem de ponent de la nau.

A part de l’evidència física que proporcionen els pilars, la presència del cor és afermada per l’estructura constructiva de l’edifici, amb l’absència de l’arc toral en el pilar corresponent al cor. Aquesta falta de ritme en el sistema de pilars és molt estrany, però es retroba en altres edificis, com les esglésies dels monestirs de Sant Pere de Rodes o Sant Martí del Canigó, on l’estructura dels suports també diferencien dos àmbits a l’interior de l’església, els quals es podien completar amb tancaments de tipus lleuger.

La porta principal s’obre en la façana sud, i és feta amb un arc de mig punt ressaltat per una arquivolta motllurada; aquesta és suportada per dues columnes i amb les dovelles exteriors extradossades per un elaborat sistema ornamental, format per un fris escacat resseguit per un arc; el fris és tallat per un crismó esculpit en la clau, com també el tallen dues dovelles situades a 1/3 de l’arc. En el mur nord es conserva, colgada i paredada, una altra porta feta també amb arc de mig punt que comunicava el temple amb el claustre. A l’església del monestir d’Alaó no apareixen vestigis de la tercera porta que acostumen a tenir les esglésies monàstiques medievals.

Capçalera de l’església, que és ornada amb una decoració llombarda de gran efecte plàstic.

ECSA - J.A. Adell

Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada; la de l’absis central ressaltada exteriorment per una arquivolta. A les naus hi ha set finestres també de doble esqueixada, totes a la façana sud, tres a la nau lateral i quatre a la nau central, a la base de la volta, totes perfectament integrades en el sistema decoratiu de la façana i obrades exteriorment amb una esqueixada recta.

A la façana de ponent s’obre un altre finestral de majors dimensions que les altres finestres; es tracta d’una finestra d’esqueixada recta i ornamentada exteriorment amb un fris escacat que segueix l’extradós de les dovelles de l’arc i defineix un tipus ornamental que retrobem en el campanar de l’església de Castanesa.

El conjunt de les façanes, llevat de la de ponent, és decorat amb un fris continu d’arcuacions sota el ràfec, format per dovelles esculpides, suportades per mènsules en cavet i completades amb un fris en escacat que forma un ràfec de gran efecte plàstic. El mateix sistema decoratiu és present a les façanes absidals; tanmateix, mentre que a l’absis sud l’ornamentació és del mateix tipus que la de les façanes de la nau, a l’absis central i nord el fris escacat és substituït per un fris de tres filades de peces disposades en dent de serra. La decoració als absis es completa amb lesenes extremes, i a la nau, amb uns contraforts angulars dels quals el de l’angle nord-oest ha estat destruït.

En aquest angle nord-oest, sobre el primer tram de la nau lateral nord, es construí un notable campanar de torre (que comporta problemes d’estabilitat de les estructures inferiors), de factura clarament posterior a l’obra de l’església (vegeu l’apartat dedicat a la història del monestir); tot i així, aquest campanar conserva dues finestres en la façana oest, una de les quals geminada (però sense el mainell), que són clarament medievals. Aquestes finestres poden indicar una datació medieval, però molt avançada, per al campanar, o bé podria tractar-se de peces reaprofitades d’altres llocs del monestir.

La construcció presenta una tecnologia molt acurada, amb uns paraments formats per un aparell de carreus petits, molt ben tallats, i disposats molt ordenadament, amb un gran domini en l’execució dels elements ornamentals i la seva relació amb les obertures.

La cripta

Planta de la cripta situada sota el presbiteri de la nau central, amb les escales que hi condueixen des de les naus laterals.

JA. Adell

Sota el presbiteri de la nau central se situa la cripta, que és un petit àmbit rectangular coronat pel mur semicircular de l’absis i cobert amb una volta de canó de perfil semicircular, molt deformada, que arrenca directament del paviment.

Al centre de l’absis s’obre una finestra d’una sola esqueixada, i l’accés s’efectua lateralment, pels dos costats del mur de ponent, on se situen les portes i les escales que comuniquen amb les naus laterals, que configuren una curiosa estructura dels pilars i dels accessos al presbiteri. Especialment interessant és l’accés de la nau sud on hi ha una columna cilíndrica, amb la base encastada en els graons de l’escala, que suporta la semicolumna del pilar superior.

En el mur de ponent de la cripta s’obren tres finestres d’una sola esqueixada que perforen els graons d’accés al presbiteri i que permeten la comunicació visual entre la cripta i l’espai del cor de la nau central.

La presència del cor tancat a la nau central i el doble accés lateral a la cripta configuren un funcionament litúrgic molt peculiar de l’església d’Alaó, on les circulacions per les naus laterals i la cripta reprodueixen, de forma primària, el funcionament de les esglésies amb girola; en aquestes, la circulació de fidels i la veneració de relíquies o objectes sants es desenvolupa perimetralment a l’espai litúrgic principal, que no és alterat pel circuit que l’envolta.

Els paraments de la cripta són arrebossats i tenen diverses creus pintades de color vermell i una inscripció al centre de la volta, commemorativa de la consagració de l’altar de l’any 1123.

L’església del monestir de Santa Maria d’Alaó constitueix un exemple excepcional de l’evolució dels llenguatges arquitectònics llombards en l’arquitectura catalana, en un nivell diferent al que representen obres com l’església de la canònica de Santa Maria de Vilabertran, que en certa mesura representen l’esgotament de les formes llombardes. Ben al contrari, a Santa Maria d’Alaó es troba una redefinició, possiblement autòctona, dels models llombards, allunyats, al revés del que suposa M. Iglesias (Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàg. 99), dels models tolosans o del Migdia francès que en certa mesura influïren l’arquitectura catalana del segle XII.

Tot i la seva capacitat innovadora, l’arquitectura de Santa Maria d’Alaó es manté fidel als principis de l’arquitectura llombarda, alguns força arcaïtzants fora del seu context, com les voltes d’aresta de les naus laterals que es retroben en obres primerenques de l’estil d’esglésies com Sant Vicenç de Cardona, Santa Maria d’Àneu, Santa Maria d’Ovarra o Sant Just i Sant Pastor d’Urmella (abans d’Orema), per cenyir-nos exclusivament al seu entorn geogràfic i històric. Des d’un punt de vista tecnològic, cal assenyalar les estretes relacions de l’obra d’Alaó amb altres obres de la plenitud de les formes llombardes, com l’església canonical de Sant Jaume de Frontanyà.

La redefinició formal i tecnològica de les formes de l’arquitectura llombarda que es manifesta a Santa Maria d’Alaó tindrà una continuïtat en altres obres del seu entorn geogràfic, en les quals es manifesta plenament la influència dels constructors d’Alaó. Obres com Sant Pere de Cornudella, Santa Maria de Miralles, Sant Sebastià de Vilarrué o el campanar de Castanesa són exemples perfectes de l’extensió de l’estil i la tecnologia que es defineixen a Alaó, i que troba una certa continuïtat, més indirecta, en obres com Santa Maria de Viu de Llevata, la Nativitat de la Mare de Déu (o Santa Maria) de Durro, o Santa Maria de Cóll, a la vall de Boí.

A part d’aquesta relació més o menys propera d’esglésies de la vall de Boí amb l’obra d’Alaó, cal assenyalar la coincidència de la data de consagració de les esglésies de Taüll i l’església d’Alaó, l’any 1123; sens dubte la coincidència és deguda a la presència del bisbe de Roda en la regió, en una visita que aprofita (o és motivada?) per a la consagració d’esglésies.

Si acceptem la hipòtesi que la presència del bisbe fou aprofitada per a consagrar esglésies ja construïdes, hom es pot plantejar el dubte de si la visita fou motivada per la finalització d’una obra important com la d’Alaó (iniciada segons la documentació vint anys abans, el 1103), i aprofitada per a consagrar altres esglésies ja construïdes anteriorment, probablement les de Taüll, que haurien estat decorades, almenys la de Sant Climent, en el moment de la consagració (vegeu el volum I de la present obra, pàg. 324). Si acceptem, però, la contemporaneïtat de l’arquitectura de les esglésies de Taüll amb la decoració de l’absis de Sant Climent i la seva inscripció de consagració, i la comparem amb l’arquitectura de Santa Maria d’Alaó, que seria coetània de les esglésies de la vall de Boí, tindrem un exemple del complex panorama de l’arquitectura catalana de l’inici del segle XII, fidel a les formes llombardes, però amb dues vies plenament diferenciades: una fortament arcaïtzant, i abarrocada, a Taüll, i un corrent renovador i més rigorós compositivament, a Alaó. D’altra banda, la relació entre l’arquitectura de Santa Maria d’Alaó i les esglésies de Cóll i Durro, tant diferents de les de Taüll, planteja el problema de la datació d’aquests edificis, i la funció de Santa Maria d’Alaó com a model d’una renovació arquitectònica, com un darrer esclat de l’ortodòxia de les formes llombardes davant els nous plantejaments de l’arquitectura catalana del segle XII.

El monestir

El monestir de Santa Maria d’Alaó s’organitzava entorn d’un claustre, situat al costat nord de l’església, amb el qual es comunicava per la porta oberta en la seva façana nord, avui paredada. En l’actualitat aquest claustre ha desaparegut totalment, i el seu àmbit és ocupat per un compacte amuntegament de runes i bardisses, sota el qual de ben segur que encara es conserven força restes que una acurada i necessària exploració arqueològica podria posar al descobert.

El límit de llevant del claustre era format pel mur de ponent de l’actual sagristia, i l’únic indici que es conserva visible de l’estructura del claustre és una mènsula constructiva encastada a l’angle sud-est de les galeries claustrals, que demostraria l’existència d’arcades raconeres en els angles de les galeries claustrals. Alguns esvorancs del mur nord de l’església són testimoni, per ara incomplet, de l’existència de les estructures claustrals.

L’actual sagristia de Santa Maria d’Alaó és una sala rectangular que s’adossa a l’angle nord-est de l’església, i que conserva prous elements en el mur oest per a veure que es tracta d’una estructura del monestir, contemporània, o poc posterior de l’església. En aquest mur es conserven quatre arcs paredats, dels quals el segon pel nord és més alt i ample que els altres, i tots junts formaven un porxo obert com el que es conserva al claustre de la catedral de Sant Vicenç de Roda de Ribagorça o al monestir de Santo Domingo de Silos. Aquests arcs corresponen a la façana de la sala capitular, oberta al claustre, i resolta com un porxo claustral, a diferència d’altres façanes com les de la catedral de Girona o dels monestirs de Poblet i Santes Creus, que són fets amb una porta central flanquejada per dues finestres geminades.

En el cas d’Alaó, sembla clar que l’arcuació era suportada per columnes, no sabem si senzilles o dobles, i l’arc més gran corresponia a la porta de la sala capitular, ara desfigurada i convertida en sagristia. L’existència d’un contrafort angular a l’interior d’aquesta sala palesa que fou construïda amb independència i immediatament després de la conclusió de l’església, en el moment en què es devia construir el claustre. (JAA)

Portada

Porta del mur sud, amb un elegant sistema ornamental.

ECSA - F. Tur

Crismó que corona la portada meridional de l’església, el qual presenta els elements habituals.

ECSA - L. Carabasa

Al mur de migdia de l’església monàstica s’obre una portada amb tres arcs de mig punt en degradació, l’exterior amb un altre arc de reforç i el central fent la funció d’arquivolta. La decoració que presenta és escassa. Sobre l’arc exterior hi ha un altre arc de funció ornamental, on sobre la superficie de les dovelles s’han esculpit motius d’escacs. La clau d’aquest arc ornamental ha estat substituïda per un crismó, de factura estranya, que presenta els elements habituals: una creu llatina de pals horitzontals curts, les lletres X, P i S al pal principal (corresponents al nom Crist en grec i A i to penjant de la X, les quals simbolitzen Crist com a principi —A (alfa), primera lletra de l’alfabet grec— i fi —w (omega), darrera lletra— de totes les coses. No és estranya la col·locació d’un crismó sobre la porta d’entrada a les esglésies i encara menys a la comarca de la Ribagorça. La tipologia del que ara he descrit entra dins l’habitual, però la seva factura no defineix cap estil; sembla com si hagués estat fet amb un motilo.

L’arquivolta de la porta és sustentada per dues columnes amb capitell i base. Segons recull Canellas-San Vicente (1979 [1971], pàg. 418) fa uns anys els fusts d’aquestes columnes no es conservaven. Les que hi ha ara, doncs, han de ser de nova factura. Pel que sembla, els capitells devien ser decorats, probablement amb ornaments molt simples, però avui pràcticament no en resta cap element. Les bases són ara dos fragments de pedra que fan més de cunya que de base pròpiament. No es pot fer, doncs, ni en el cas dels capitells ni en el de les bases, cap valoració estilística ni cronològica. (LCV)

Capitells

Capitells de les columnes cilíndriques situades als peus de l’església, decorats amb figures d’àguiles i entrellaços.

ECSA - L. Carabasa

Capitells corresponents a les columnes adossades semicilíndriques, amb relleus de tipus vegetal estilitzats.

ECSA - L. Carabasa

A l’interior de l’església resten alguns capitells amb decoració esculpida, els quals formen part bé de semicolumnes adossades a pilastres o bé de columnes exemptes. Els motius representats són tots de caràcter ornamental(*) i, en certa mesura, recorden força alguns dels que trobem als capitells de les pilastres de l’interior de l’església de Sant Cristòfol de Lluçars (estudiats en aquest mateix volum). Així, podem trobar capitells amb decoració de tipus vegetal, a base de palmetes amb l’extrem cargolat cap enfora, tot deixant intuir la configuració de volutes, i del qual pengen fruits: tots els elements són absolutament estereotipats. D’altres vegades, aquests elements es combinen amb figures d’àguiles o de mussols(*) absolutament esquemàtiques. Aquest tipus d’animals apareix també combinat amb entrellaços, com els que trobem en el capitell núm. 5 de Lluçars, que resulten del recargolament de les tiges que originen les fulles amb fruits.

En els capitells de les columnes semicilíndriques trobem una decoració dins la mateixa línia, però el seu tractament tècnic és diferent: el relleu resulta molt més pla i fet amb menys cura. Cal tenir en compte que aquests capitells són de mides més reduïdes, respecte dels de les columnes dels peus de l’església, però al meu entendre això no justifica aquesta diferència en la factura. Els ornaments segueixen essent similars als altres. Podem trobar fulles d’acant angulars, amb o sense nervis destacats i de vegades originades per tiges cargolades en volutes del centre cap als angles; creus; motius geomètrics (cercles concèntrics(*)); mitges rosasses de vuit pètals i animals esquemàtics situats als angles sobre les fulles cantoneres d’acant.

L’estat de conservació d’aquests relleus no és gaire bo. De fet tot el conjunt es conserva en un estat penós(*). La factura de la decoració recorda, com els motius representats, la de Lluçars. Tanmateix, potser influïda pel desgast dels capitells d’Alaó, la impressió que fa és que l’escultura d’aquest conjunt és anterior a la de Lluçars. A Alaó hi ha una tònica constant: la representació de motius sempre estereotipats i amb una funció primordialment ornamental. Els pocs animals representats en aquest conjunt podrien passar per figures vegetals. A Lluçars, en canvi, els animals figurats, tot i que també són estereotipats, no es poden confondre en cap moment amb elements vegetals. Tots els motius que apareixen a Lluçars són pràcticament independents, o apareixen figurats amb clara autonomia; en canvi, a Alaó qualsevol de les figures apareix enllaçada a les contigües.

Quant a l’estil del conjunt, no es pot definir com a romànic. Obeeix a premisses com les d’altres conjunts propers geogràficament, com són Sant Joan de Montanyana, Tolba (Falç), Lluçars o Tamarit (aquest a la Llitera), que cal contextualitzar dins la mentalitat d’alguns ordes militars, establerts a la comarca. Si haguéssim de comparar aquest estil amb algun altre s’hauria de fer amb el cistercenc, però aquesta comparació no implica una identificació. Tot això fa pensar que som davant un conjunt de factura ja tardana, dins la cronologia romànica, però anterior al de Lluçars. Cal situar-lo dins la primera meitat del segle XIII. (LCV)

Epigrafia

Dues mostres de la inscripció conservada al sostre de la cripta que recorda la consagració de l’altar d’aquest lloc per part del bisbe Ramon Guillem.

ECSA - J.A. Adell

Sota el modern arrebossat del sostre de la cripta, arran d’una primera restauració de l’església abacial, es posà al descobert una inscripció pintada que es féu amb motiu de la consagració de l’església. El text és el següent:

1 XIII KALENDAS OCTUBRIS RAIMUNDUS BARBASTRENSIS EPISCOPUS
CONSECRAVIT HANC ALTARE IN HONORE SANCTORUM PETRI ET PAULI.

La seva traducció és:

“A tretze de les calendes d’octubre [19 de setembre], Ramon, bisbe de Barbastre, consagrà aquest altar en honor dels sants Pere i Pau”.

Per aquesta inscripció se sap, doncs, que el bisbe Ramon Guillem de Roda-Barbastre dedicà la cripta de Santa Maria d’Alaó als sants apòstols Pere i Pau. Tot i que l’any no figura en la inscripció, és molt possible que fos el 1123, el mateix any en què es consagraren les esglésies de Taüll, i quan el mestre Bernat bastia la resta de l’obra abacial.

L’erudit J.Villanueva, en una visita que realitzà al segle passat al monestir d’Alaó, va veure en una pedra procedent del claustre, avui desaparegut, una inscripció. El text d’aquesta inscripció, transcrit pel mateix Villanueva, diu:

1 ERMENGAUDUS ET ERMESEN[dis] UXOR EIUS HUNC PORTICUM FECERUNT FACERE ET HIC NOTATUR LOCUS SEPULTURE EORUM.

La seva traducció és la següent:

“Ermengol i Ermessenda, la seva esposa, van fer bastir aquest pòrtic i aquest lloc va ser designat per a la seva sepultura”.

El pòrtic que esmenta la inscripció és amb tota seguretat un porxo del claustre que els esmentats esposos, Ermengol i Ermessenda, van sufragar per tal d’aixoplugar llurs sepulcres. Es desconeix la identitat d’aquests personatges, així com la data de la inscripció. Es pot aventurar com a hipòtesi, segons indicis documentals, que podien ser els senyors feudals d’Areny de Noguera a l’inici del segle XII, contemporanis a la consagració de l’església abacial. Segons un document de l’any 1173, Pere d’Areny aconseguí un privilegi d’inhumació per a tota la seva família al claustre d’Alaó. (JBP)

R. Bofill donà notícia, a la darreria del segle passat, de l’existència d’una làpida funerària del claustre del monestir d’Alaó. Aquesta làpida, força semblant a les del claustre de Sant Vicenç de Roda, fa referència a Ramon de Bonmacip, mort el 1255. El text diu:

1 XI K[alendas] NOV[embris]
2 OBIIT REIM[u]ND[us]
3 [d]E BO[n]MACIP
4 ANNO D[omi]NI M CC
5 L V

La traducció és:

“A onze de les calendes de novembre [22 d’octubre] va morir Ramon de Bonmacip, en l’any del Senyor 1255”. (JBP)

Paviment

Bell mosaic del paviment del presbiteri, construït amb la tècnica d’opus sectile, i detall del sector de la dreta del presbiteri, darrere l’altar, amb la representació del símbol eucarístic d’un peix.

ECSA - F. Bedmar

L’absis central de l’església de Santa Maria d’Alaó disposa d’un presbiteri elevat que s’estén fins al primer pilar de la nau. Tot aquest àmbit fou dotat d’un bell mosaic de paviment, que, amb algunes destrosses per la substitució de l’altar original, ha arribat fins als nostres dies en un excel·lent estat de conservació. El mosaic romànic d’Alaó constitueix un dels millors exemples d’aquest tipus de pavimentació que han arribat fins a nosaltres, només comparable als mosaics de Sant Pere de Terrassa, aquest executat en opus tesellatum, i al paviment del presbiteri de la catedral de Tarragona, executat en opus sectile, però d’una qualitat i una extensió superior al del mosaic d’Alaó.

La composició del mosaic d’Alaó, fet també amb la tècnica d’opus sectile, s’inicia ja en les grades d’accés al presbiteri, des de la nau central, executades en blocs de marbre fosc, quasi negre, que alhora defineixen el marc lateral del tapís del mosaic.

L’espai presbiteral que forma la part principal del mosaic és delimitat per una sanefa de quadrats, col·locats en diagonal, en els quals alternen les peces vermelles amb triangles blancs al frontal, i les peces blanques amb triangles vermells als laterals, que s’estenen fins a l’inici de l’espai semicircular de l’absis. Aquesta sanefa delimita un plafó format per tres rengles de rodes o cercles, de dovelles alternes blanques i vermelles, disposades radialment entorn d’un cercle de marbre negre (amb dovelles més petites i nombroses, les rodes del rengle central), i amb el farciment de peces de marbre negre en els espais residuals entre rodes. Una sanefa del mateix tipus que la perimetral delimita el plafó i defineix la ubicació del suport de l’altar original (avui un sector malmès del paviment), que és flanquejat per dues rodes del mateix tipus que les descrites.

L’espai del semicercle absidal presenta una composició diferent amb una sanefa perimetral d’un triple rengle de peces quadrades, blanques i vermelles, i alguna negra, disposades alternadament, i dues franges. La franja nord, molt malmesa, té sis peces circulars que delimiten un àmbit central, on el paviment ha desaparegut, i que X. Barral suposa que corresponia al seti del tron abacial (Barral, 1979, pàgs. 117-120).

El plafó del costat sud d’aquest suposat tron abacial és el més ben conservat; presenta la figura d’un peix, molt estilitzada, realitzada amb marbre negre.

El mosaic d’Alaó, com els de Tarragona o Terrassa, constitueix un exemple excepcional, per la seva conservació, d’aquest tipus d’element ornamental dels edificis alt-medievals; és, sens dubte, més pobre que el del presbiteri de la catedral de Tarragona, però d’un valor testimonial extraordinari, per tal com palesa la difusió d’aquest tipus de paviment, que si bé és singular i excepcional a casa nostra, no ho és en el seu context històric i cultural. (JAA)

Talla

A l’Arxiu Mas es conserva una fotografia que mostra una marededéu asseguda del tipus iconogràfic de la Sedes Sapientiae. Al revers de la fotografia consta el número C-1392a, l’any 1908 i el lloc de “Sopeira (Huesca)”. M. Iglesias (1985-88, vol. I/1, pàg. 100) dóna notícia d’una imatge de la Mare de Déu provinent de l’església de Santa Maria d’Alaó. El mateix autor documenta la notícia sobre la imatge amb una fotografia que coincideix amb la conservada a l’Arxiu Mas i que reproduïm juntament amb aquest article.

La imatge consta com a desapareguda i així ho testimonia l’autor esmentat (Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàg. 100), que diu que aquesta imatge va desaparèixer l’any 1936. A l’article que publica el mateix autor s’esmenten dades sobre aquesta imatge que en el seu dia va descriure A. Faci (Aragón Reino de Cristo y dote de Maria Santísima, 1739, pàg. 225).

Seguint la reproducció fotogràfica s’observa que es tracta d’una imatge de Maria asseguda sobre un seient amb els quatre muntants acabats en poms troncocònics. La Mare sosté el Nen sobre el seu genoll esquerre; les seves mans estan disposades en actitud d’acolliment vers el Fill. Tots dos porten corona. Tant la Mare com el Fill vesteixen túnica i mantell. A la imatge de Maria cal notar els cabells que li cauen pel darrere i el mantell obert pel davant. Tant els trets estilístics com la datació final resulten dificultosos partint d’una fotografia. Creiem, això no obstant, que es podria tractar d’una imatge datable a la primera meitat del segle XIII, i pel poc que ens ofereix la fotografia, no allunyada de certs trets estilístics assimilables a una de les marededéus que, segons sembla, encara es conserva a l’església de Santa Maria de Taüll, però que consta com a procedent de Sant Climent de Taüll. L’estudiem i reproduïm la seva imatge fotogràfica (Arxiu Mas, negatiu núm. C-1335) al present volum. (CLIU)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Llobet, s.d., BC, ms. 424, docs. 344, 479, 553 i 668
• Pasqual, s.d., BC, ms. 729, vol. VIII, folis 582-584 i vol. IX, foli 71
• Briz, 1610, llib. II, cap. XIX, pàg. 351
• Carrillo, 1615, pàgs. 418-420
• Pellicer, 1649, fols. 59-62
• Marca, 1688, ap. I, cols. 763-766
• Faci, 1739, pàg. 225
• Simon, 1753, AHN, ms. 788, fol. 4 i segs
• Traggia, 1799
• Villanueva, 1821, vol. IX, pàgs. 235 i 292; 1850, vol. X, ap. VII i vol. XII, ap. XII, pàgs. 233-234
• 1851, vol. XV, ap. XXXVII, pàgs. 284-286 i vol. XVII, pàgs. 121-127 i ap. XXXVIII, pàgs. 296-297, ap. XXXIX, pàg. 297 i ap. XL, pàg. 298
• La Canal, 1856, vol. XLVI, pàg. 120 i segs
• Moner, 1878-80, pàssim
• Bofill, 1887, pàgs. 88 i segs
• Huesca, 1887, vol. IX, pàg. 380 i doc. 10, pàg. 405
• Serrano, 1912, pàgs. 28-38 i 270-275
• Kehr, 1928, vol. II; pàgs. 186-187 i 198
• Yela, 1932, doc. 15, pàgs. 340-341 i doc. 18, pàgs. 71-72
• Arco y Garay, 1942, pàg. 255
• Rius, 1946, vol. I, pàgs. 121 i segs
• Lacarra, 1946-52, vol. 5, pàg. 371
• Vallés, 1949, pàgs. 49 i segs
• Ubieto, 1951, docs. 104, 128, 129, 141 i 151
• Coll, 1951-52, núm. 3, pàgs. 13 i segs
• Abadal, 1955, vol. III (II), pàgs. 248-255
• Riu, 1961, vol. 2, doc. 61, pàgs. 218-220 i pàgs. 540-621
• Valls, 1961, vol. IV, pàgs. 125-205
• Caruana, 1962, doc. 51
• Duran i Gudiol, 1963-65, doc. 131, pàg. 156 i doc. 321, pàgs. 318-319
• Canellas-San Vicente, 1979, pàg. 35
• Chesé, 1972, doc. 517
• Riu, 1977, pàgs. 64-85
• Castillón, 1978, pàgs. 98 i segs
• Bertran, 1979, vol. II, pàgs. 307 i 316
• Boix, 1982
• Baraut, 1984-85, vol. VII, pàgs. 515-525
• Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 91-99
• Riu, 1986, núm. 47, pàgs. 635-649
• Tremosa, 1987, vol. I
• Riu, 1989, vol. IX, pàgs. 313-321
• Gonzalvo, 1992, pàgs. 77-88

Bibliografia sobre la portada

• Canellas-San Vicente, 1979 [1981], pàg. 418
• Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàg. 96
• Enríquez, 1993 [1987], pàgs. 146-147

Bibliografia sobre els capitells

• Canellas-San Vicente, 1979 [1971], pàg. 418
• Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 96-97
• Enríquez, 1993 [1987], pàg. 147

Bibliografia sobre l’epigrafia

• Villanueva, 1851, vol. XVII, pàg. 127
• Bofill, 1887, núm. IX, pàg. 95

Bibliografia sobre el paviment

• Barral, 1979, pàgs. 117-132

Bibliografia sobre la talla

• Faci, s.d., pàg. 225
• Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàg. 100