Situació
Aspecte des de migdia del castell, una de les fites més importants de la conquesta d’aquestes terres per part d’Arnau Mir de Tost.
ECSA - J. Bolòs
Torre mestra, d’uns 15 m d’alçada, la part més antiga de tot el conjunt castral.
ECSA - J. Bolòs
El castell de Falç, al costat del despoblat del mateix nom, es troba al cim d’un turó rocallós que domina la confluència del Riu Sec amb el de Queixigar, a l’entrada del congost homònim o de Siscar.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TBG984640.
Si venim de Benavarri, poc abans d’arribar a Tolba, al quilòmetre 73, veurem a mà dreta una granja de bestiar. Cal seguir uns metres l’antiga carretera i trencar a la dreta per un camí carreter (amb un vehicle tot terreny). Travessarem el Riu Sec i seguirem uns quants centenars de metres fins a arribar a un gran camp. Després d’aquest camp, surt novament el camí que travessa el riu i s’enfila fins al mas de Falç, que resta a pocs centenars de metres del castell. També s’hi pot anar directament des de Tolba, per un corriol difícil de passar en algun indret. (JBM)
Història
Tot i que el castell de Falç és citat ja el 1052 en un document fals procedent del monestir de Sant Victorià d’Assan, el primer document autèntic que hi fa referència, de forma indirecta, data del 1062; essent al castell de Benavarri, Ramir I concedí a Agila de Falç i als seus germans un privilegi de franquesa i d’ingenuïtat per la casa i l’alou de la seva heretat que tenien de llurs pares, Asner i Pura, en el seu servei i fidelitat de manera que el dit Agila seria cavaller i franc tal com corresponia a tot home de frontera. A més, va establir que si aquests poblessin i fabriquessin “ipso pugo subtus illa noce que esse in caput de illa padule”, la meitat seria d’ells en alou i l’altra part en tinença pel rei. Finalment, els va atorgar els drets d’artigar i de conrear lliurement a les terres fiscals. Hom ha valorat aquest diploma procedent de l’arxiu de Roda com l’acta de naixement del castell de Falç. De fet, però, l’organització del castell de Falç dataria d’uns anys abans, car en un instrument del 30 de gener de 1063 es diu que els seus termes confrontaven amb els de Purroi, i en un altre del 1066 amb els de Calladrons. Pel testament d’Arnau Mir de Tost (1071) se sap que en realitat el castell de Falç havia estat conquerit per ell mateix al servei del rei d’Aragó-Ribagorça. Així, doncs, en endavant els vescomtes d’Àger tingueren en feu el castell de Falç pels reis de la corona catalano-aragonesa. El vescomte Guerau Ponç deixà en testament al seu fill Ponç II Guerau el castell de Falç (1131). Tant Ponç III com Guerau IV de Cabrera prestaren homenatge i jurament de fidelitat per aquest castell els anys 1196 i 1199. Guerau IV desvinculà Falç del vescomtat en concedir la senyoria al seu fill Àlvar el 1223, amb interessos fonamentalment a Castella, per la qual cosa molt probablement la corona aprofità l’avinentesa per a reincorporar-lo.
En un tercer nivell de domini, per sota del rei i dels Cabrera, hi havia els castlans. Bertran Ató de Montanyana hauria estat castlà per Arnau Mir de Tost. A partir del segle XII els castlans de Falç, descendents de Bertran Ató de Montanyana, agafaren el cognom de la seva castlania principal, que sembla que no era ja Falç, sinó Siscar, de manera que els Falç constituïren una branca secundària d’aquest llinatge i mantingueren una relació de dependència respecte al tronc principal. Gràcies a aquest sistema tan tancat la senyoria romangué vinculada a la mateixa família fins al segle XIV.
El 1322 Tolba i Falç foren integrats al tercer comtat de Ribagorça, tot i que Jaume II es reservà la potestat directa al castell de Falç. Als actes d’investidura del feu van concórrer també els castlans de Falç, entre els quals figura un tal Gonçal d’Entença. L’infant Pere de Ribagorça aconseguí el feu alienat per Guillem II de Siscar (1350), de manera que aleshores els veïns de Falç presidits pels batlles, els jurats i el rector van retre homenatge al nou senyor. Finalment, els homes de Falç compraren la castlania al comte (1483). El fogatjament del 1495 només hi consigna 2 focs. Els murs de Falç van viure un dels darrers fets d’armes amb motiu de les alteracions ribagorçanes. L’any 1588 els partidaris del duc de Ribagorça es refugiaren al castell de Falç, on foren assetjats per la quadrilla del Minyó Montaler i sofriren considerables pèrdues. Segons sembla, la població de Falç, que ja devia ser migrada, no es va recuperar mai més. Després només hi restà l’anomenat mas de Falç, que actualment també és abandonat. (JBoP)
Castell
El castell de Falç és format per una torre de planta circular i per un extens recinte situat a l’est, al llarg de la cresta del turó.
Planta i secció de la torre mestra, on és perfectament visible el gruix decreixent dels murs.
J. Bolòs
La torre mestra, d’uns 15 m d’alçada, fou feta abans que el recinte que se li adossa. Té un diàmetre de 7,5 m i el gruix de les parets al nivell inferior és de 2,2 m. La base és massissa. A l’interior veiem tres replans d’engruiximent del mur; el primer és de 40 cm i els altres dos són de 27 cm (Esteban, Galtier, García, 1982, pàg. 257).
Sobre aquesta base, hi ha un espai destinat a rebost o celler, on només s’obrien 3 espiells de ventilació. Per damunt d’un sostre de fusta, que correspon a un regruixament de la paret, hi havia una altra cambra, on només hi havia una obertura, que era acabada per dins amb un arc de mig punt i per fora prenia forma d’espitllera (degué restar tapiada pel mur perimetral del recinte).
El segon dels relleixos, situat a uns 7 m de terra, correspon al nivell de la porta. Aquesta porta, amb una amplada d’1 m, curiosament, fou oberta cap al nord-oest i no és pas orientada cap on després es bastí el recinte; si hom volia passar de la torre al clos de muralles havia de passar per l’exterior. La porta era acabada amb un arc i una petita volta de mig punt; de l’arc només s’han conservat les dovelles més orientals. Encara en la volta hom pot veure restes dels petits taulons de la cintra. Al muntant hi ha els forats per a la barra de tancament de la porta. A l’interior, al costat est de la porta hi ha un petit armariet. Tal com és normal en aquesta mena de portes, a banda i banda, a la part inferior i exterior, hi ha sengles forats, destinats a aguantar una plataforma de fusta.
Al nivell superior, per damunt de la porta, hi ha un altre pis, ara molt malmès, amb almenys quatre o cinc finestres (Esteban, Galtier i García parlen de set obertures). Aquestes obertures potser eren acabades amb un arc de mig punt o potser tenien a sobre unes llindes de fusta; davant de cadascuna d’aquestes finestres hi devia haver segurament un cadafal volat de fusta, semblantment als que trobem, per exemple, al castell de Fontova.
Aquestes parets són fetes amb un aparell regular de pedres escairades, sovint allargades (15 cm d’alt X 35 cm de llarg, per exemple), bé que també n’hi ha de més fines i n’hi ha algunes de quadrades. Són col·locades en filades i unides amb morter de calç de poca qualitat. L’aparell constructiu de la part superior és una mica diferent, menys regular. L’interior del mur és farcit de reble.
Planta general del castell, a escala 1:1 000, que inclou dins el seu recinte l’església avui enrunada de Sant Just i Sant Pastor.
J. Bolòs
Planta, a escala 1:400, de la fortificació principal del castell, força malmesa, amb indicació de la situació de la torre mestra.
J. Bolòs
El recinte tenia una planta gairebé triangular; l’angle nord-oest del triangle correspon a la torre. El mur nord, orientat d’est a oest, té una longitud d’uns 45 m. Gairebé és recte, tot i tenir una lleugera desviació cap al sud. A 20 m de la torre hi ha una bestorre semicircular, que sobresurt uns 2 m del conjunt de la paret. A l’extrem est hi ha, així mateix, una construcció massissa, que podia correspondre a una torre de planta rectangular. El mur est del recinte, que coincidia amb una cresta rocosa, amb una longitud d’uns 17 m, actualment ha pràcticament desaparegut. Per contra, del mur meridional, que resseguia el cingle i per això no era gaire rectilini, se n’han conservat alguns fragments. El gruix d’aquest mur perimetral era d’uns 110 cm. A part d’aquests murs perimetrals, veiem també diverses restes de parets a l’interior, especialment per a cloure cambres o sales adossades al mur septentrional. Fins i tot, en un tram de mur d’aquesta paret nord, que amb una longitud d’uns 10 m coincideix amb una d’aquestes sales, hom veu les pedres rogenques, a causa d’un incendi que hi degué haver.
L’aparell constructiu d’aquest recinte és una mica diferent del de la torre. Amb tot, potser cal distingir dels 5 o 6 m que té el mur nord d’alçada, els 2 m primers, que són fets amb un aparell més acurat, amb les pedres més ben tallades i arrenglerades, dels 3 o 4 m restants, que potser foren afegits posteriorment.
Al nord del castell hi ha les ruïnes de l’església de Sant Just i Sant Pastor. Uns 25 m més enllà d’aquest edifici, vers el nord-oest, hi ha un mur que cloïa un gran recinte i que defensava aquesta part del turó menys protegida pel relleu. Aquesta muralla, força llarga, que encara veiem en molts trams, fa uns 3 m d’alt. Al mig d’aquesta muralla possiblement hi havia un portal d’accés. Segurament entre aquest mur i el cim trobaríem restes de les construccions de l’antic vilar de Falç, abans que la població es traslladés al mas que fins a l’actualitat ha existit al peu del turó del castell.
En principi, hem de datar la major part d’aquestes fortificacions del castell de Falç al segle XI. Potser la torre, feta amb uns carreus més petits, fou edificada en una data més propera a l’any 1000 (tot i que hagi estat datada amb força seguretat vers l’any 1062 per Esteban, Galtier i García). Segurament podem suposar que en un moment inicial es construí la torre i les muralles situades a l’oest de l’església (amb un cert paral·lelisme amb el que trobem a Areny) i, després, el recinte annex a la torre per la banda oriental. De fet, la porta de la torre és orientada precisament vers la muralla primerenca, on hi havia l’entrada i on hi devia haver l’indret menys protegit pel relleu.
Podem cridar l’atenció sobre les semblances d’aquesta torre amb altres torres de planta circular d’aquesta comarca. Sobretot, però, hem d’esmentar l’existència d’una bestorre semicircular en la muralla perimetral, d’una forma semblant a la que trobem, per exemple, al proper castell de Lluçars o bé al Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall (Pallars Jussà). (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Caresmar, 1756, doc. 494
- Pasqual, 1785, doc. 9
- Monfar, 1853, vol. IX, pàg. 418
- Moner, 1878-80, vol. IV, pàgs. 66, 72 i 548; 1884, doc. 34
- Miret, 1900, pàg. 105; 1910, pàgs. 124 i 360
- Ibarra, 1904, doc. 55, pàgs. 95-96
- Yela, 1932, pàgs. 17-18 i 27
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 39, pàgs. 55-56 i doc. 152, pàgs. 152-153
- Ubieto, 1951, doc. 88, pàgs. 332-333
- Sanahuja, 1961, doc. 26, pàgs. 342-347
- Chesé, 1972, docs. 75 i 250
- Esteban, Galtier, García, 1982, pàgs. 256-258
- Fité, 1993, pàgs. 86 i 100