Situació
Vista del poble de Lluçars, presidit pel seu imposant castell.
ECSA - F. Tur
El castell de Lluçars és emplaçat en la plataforma del monticle que presideix el petit poble de Lluçars. El castell de Lluçars es troba estratègicament situat, car domina la vall del Queixigar, entre Monesma, al nord, i Falç al migdia, castells amb els quals es comunica visualment.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TBG998703.
S’hi arriba perfectament amb automòbil des de la N-230, agafant a l’esquerra una carretera local, passat Tolba i abans del pont del Queixigar, entre els quilòmetres 73 i 74. Aquesta carretera segueix sempre el marge dret de la vall, cap al nord, poc més de 5 km. (JBP)
Història
Al segle XI el castell de Lluçars es trobava al comtat de Ribagorça, però al punt de contacte entre el Pallars Jussà i el regne d’Aragó, Sobrarb i Ribagorça, per la qual cosa el seu domini fou disputat diverses vegades. L’acta de dotació de Sant Martí de Montanyana del 1026 sembla indicar que aleshores les marques del castell de Montanyana arribaven fins a Lluçars.
El senyor Ximèn Fortuny el 1062 era tinent del castell de Lluçars. En realitat, però, la castellania de Lluçars era en poder d’Arnau Mir de Tost, igual que les de Viacamp i Falç. Molt probablement, vers mitjan segle XI, el comdor urgellès, baixant des de Montanyana, acaptà, fortificà i organitzà aquestes senyories a instàncies del rei d’Aragó. Així, Arnau Mir l’any 1071 deixà en herència tots tres dominis al seu nét Guerau Ponç i a la seva filla Letgarda, al servei de Sanç Ramírez. Vers el 1077 els termes del castell de Lluçars confrontaven amb els de Montanyana, Monesma i Viacamp.
Al segle XII els vescomtes d’Àger van perdre Lluçars. En desconeixem les raons i els motius. Probablement anà a parar a l’òrbita dels seus competidors, els comtes de Pallars Jussà, que d’alguna manera havien perdut l’herència d’Arnau Mir de Tost i s’havien decantat cap al regne d’Aragó. Així, l’any 1136 un instrument de Ramir II consigna obertament el comte de Pallars Jussà “in Fonte Tova et in Lozars”. El castell de Lluçars figura també en el primer testament del comte Arnau Mir (1157), on deixava el mas de Pere Joan a l’església de Mur. A causa d’aquests canvis de senyors i de la manca de documentació directa no tenim gairebé constància dels castlans de Lluçars.
Al final del segle XII, amb la resta del comtat pallarès, la senyoria revertí a la corona catalano-aragonesa. L’any 1292, Jaume II integrà el castell de Lluçars a la nova baronia de Felip de Saluzzo. Consta que aquest empenyorà els castells de Lasquarri, Llaguarres i Lluçars per a la dot de la seva segona muller, Galbors de Cervera (1321). Tanmateix la baronia passà a Ramon IV de Peralta i Saluzzo, que concedí al seu fill Berenguer els tres castells esmentats i el de Jusseu (1344), que formaren la senyoria coneguda com els Quatre Castells. A la segona meitat del segle XIV, però, interinament Lluçars formà part integrant del tercer comtat de Ribagorça. Els fogatjaments comtals hi consignen 41 focs (1381) i 52 morabatins (1385). Finalment, l’anomenada senyoria dels Quatre Castells va ésser infeudada pel comte Alfons de Ribagorça als barons de Castre-Pinós, i pervingué després a la línia dels Castre-Pinós de Cervera fins a anar a parar als ducs de Medinaceli, al segle XVIII. (JBP)
Castell
Planta general del castell, a escala 1:1 000, amb la torre i les restes dels murs que formaven el seu desaparegut recinte.
J. Bolòs
Castell format per una torre de planta poligonal i per un recinte acabat a cada extrem amb una bestorre rodona, és un dels castells més grans i més ben conservats d’aquesta comarca. A més, té un gran interès per a l’estudi de les fortificacions de la Ribagorça, atès que és una de les poques torres conservades amb aquesta planta de cinc costats.
La torre té una planta poligonal per fora, però gairebé quadrada per dins. A l’exterior, els costats nord, est i sud fan gairebé 9 m, i els dos costats de l’oest fan 4,8 m. De fet, la façana occidental és formada per dues cares, tot fent un petit esperó, amb la finalitat que el mur fos més gruixut i pogués encabir una latrina al nivell del primer pis. També podem considerar que la finalitat d’aquesta forma de proa o esperó era fer més defensable aquest costat, potser el més vulnerable a causa de les característiques del relleu. El gruix dels murs és d’uns 2,4 m, menys el dels murs occidentals, on era variable i més gruixut. L’alçada total de l’edifici és d’uns 25 m. A l’interior, la torre restava repartida en sis pisos de fusta. Hi havia una base massissa. L’espai inferior, com en la major part d’aquestes torres, era cec. En un possible segon nivell s’obrien tres espitlleres. A la paret est veiem uns forats o traus i tres permòdols (n’hi devia haver quatre) que devien servir per a aguantar aquests trespols inferiors. Per damunt d’aquests dos espais inferiors destinats al rebost, començava la planta principal, on s’obria la porta, a la cara nord, i on hi havia la latrina, com hem dit, a la banda oest, al mur en forma d’esperó.
Plantes dels diferents nivells que componen la torre mestra.
J.A. Adell
Per damunt d’aquesta planta principal encara podem pensar que hi havia tres pisos més. Uns 6 m més amunt d’aquest terra del pis de la porta, veiem un relleix o regruixament de la paret, que deu correspondre a un altre trespol. En aquest espai s’obrien diverses finestres. Uns 4 m més amunt, encara hi havia un darrer engruiximent del mur. En aquesta cambra s’obrien un seguit de finestres o obertures, que devien complementar les del nivell inferior.
Al cim de tot, hom pot veure encara un nivell superior, amb una mena de merlets (actualment molt malmesos), que, d’acord amb la interpretació que en fan Esteban, Galtier i García (1982, pàg. 277), sembla que podia correspondre a un sostremort o terrabastall, unes golfes fetes de fusta on s’obrien tres obertures de forma quadrada en cadascuna de les parets. Sembla que de terrabastalls com aquest també n’hi havia al castell de Fontova o bé a Lloarre, aquest darrer ja fora de la Ribagorça.
Pel que fa a les obertures, ens podem fixar, per exemple, en la cara nord. Al nivell principal, una mica descentrada cap a l’oest, s’obria la porta principal. Era acabada amb un arc de mig punt, del qual, a la cara de l’exterior, encara es conserven les pedres del segon arc, situat a l’extradós, damunt de les dovelles ara arrencades; aquest motiu decoratiu de fer un doble arc era molt característic de l’arquitectura llombarda. A l’interior, aquesta porta, amb una amplada de 180 cm, també era acabada amb un arc. S’han conservat els muntants i una de les pollegueres de la porta. A la volta encara podem veure les restes dels taulons de la cintra. Davant d’aquesta entrada de la torre hi devia haver un balconet o plataforma de fusta, d’acord amb els forats que hom va fer al mur.
Vista aèria del castell, amb l’esvelta torre i els vestigis del recinte que l’envoltava.
ECSA - J. Todó
Al pis del damunt del de la porta, en aquesta façana nord, hi ha tres finestres; els muntants de les dues extremes, de l’est o de l’oest, són esbiaixats cap a l’est o l’oest, respectivament. A l’exterior són acabades amb sengles arcs de mig punt, formats per diverses dovelles. A l’interior són cobertes amb una volta.
Al pis del damunt veiem dues finestres o portes, als extrems, i entremig una llarga espitllera. Aquestes finestres són fetes per dins amb uns arcs molt amples, mentre que per fora són més estrets. Són cobertes amb una volta.
No era pas normal que hi hagués dos pisos de defensa, tal com trobem a Lluçars, amb la finalitat de cobrir gairebé tot l’espai, pel que fa a la defensa vertical. Podem esmentar els castells de Biel i de Marcuello, però ja fora de la Ribagorça, on també podem descobrir l’existència de dues plantes amb obertures preparades per a tenir cadafals (Esteban, Galtier, García, 1982, pàg. 55).
Amb relació a aquesta defensa vertical, cal assenyalar també el fet que en aquest castell podem veure amb molta claredat que hi ha nombrosos forats o traus a la cara exterior de la paret. No són pas relacionats amb les bastides de la construcció, ans cal relacionar-los amb les diverses obertures. Ja hem dit que hi havia un balcó davant de la porta d’entrada (hi veiem diversos traus a banda i banda). Les finestres del pis superior —per sota del possible terrabastall— són envoltades de forats: dos a cada banda, tres al damunt; a més, al nivell inferior, al nivell del llindar, veiem, entre ambdues obertures (al costat de la llarga espitllera), quatre traus i, entre cadascuna de les finestres i el caire del mur, tres forats més. Aquest gran nombre de forats fets d’una manera tan regular fa pensar en l’existència d’una estructura de fusta, com pot ésser una galeria penjada o una sèrie de cadafals volats, potser coberts, en relació amb cada obertura. A l’Aragó, segons els estudis d’Esteban, Galtier i García, trobem que hi havia galeries seguides en castells com els d’Abizanda, Luna o Obano (1982, pàg. 58).
Al pis que hi ha sota d’aquest, les tres finestres tenen dos forats a cada banda, fet que també fa pensar en una construcció de fusta prominent i protectora, un cadafal. Finalment, com hem dit, d’acord amb la hipòtesi d’Esteban, Galtier i García, els tres espais oberts que hi havia entre els grans merlets que veiem al cim de tot de la torre corresponen a tres obertures que devien ésser acabades amb unes llindes de fusta i que potser tenien un cadafal al davant; aquest espai cimer, com hem dit, potser era aixoplugat per una coberta de fusta.
Aquesta organització de les obertures és igual a les façanes est i sud, amb l’única diferència que, al lloc de la porta principal, a un nivell una mica més baix, corresponent al rebost inferior, hi ha una espitllera petita. A l’interior és acabada a dins amb un arc atrompetat i a fora amb unes llindes graonades. A les cares occidentals, al pis principal, veiem l’obertura de la latrina a la banda sud, i a la nord una espitllera. Al primer pis de defensa, en ambdues cares, hi ha dues finestres. Finalment, al segon pis defensiu, mig ensorrat en aquesta banda, hi devia haver tres o quatre finestres o portes.
A la façana est, al pis superior, sota el terrabastall, hi ha entre les dues finestres una fornícula que ha estat interpretada com a absis d’una petita capella castral. És acabada amb un arc de mig punt; els muntants sobresurten una mica i té la base més alta que les dues obertures dels costats. L’existència d’aquesta capella demostra la importància d’aquesta fortificació i el seu caràcter residencial. Ens permet també d’establir relacions amb altres torres, com la de Viacamp, on també trobem una construcció semblant.
La latrina és un altre dels elements constructius originals d’aquesta torre. A l’interior, a la façana oest veiem una porta que dóna a una petit corredor, cobert per una volta i paral·lel a la paret interior, que s’acaba uns metres més cap al sud en una obertura feta a l’exterior. Sembla que hi havia una fornícula en forma d’arc de mig punt, ara mig ensorrada. Al costat hi havia un forat de forma quadrada, que comunicava amb l’exterior per un orifici de desguàs, acabat amb una llosa inclinada cap a fora (Esteban, Galtier, García, 1982, pàg. 278). De fet, és una solució original, que ja trobem en altres castells d’aquestes contrades, com per exemple al de Viacamp. En aquest cas, el que crida més l’atenció és la importància que hom donà a la latrina, fins al punt de canviar la forma d’aquesta façana occidental. En certa manera, també ens fa valorar el caràcter residencial d’aquest edifici.
Els murs de la torre són fets amb un aparell molt regular gairebé a totes les façanes. Els carreus són llargs (15 cm X 35 cm) i treballats, tots molt semblants, i col·locats regularment en filades. De tant en tant, es regularitza amb un rengle de lloses intercalades. Les pedres són unides amb morter de calç. Els carreus dels caires no són gaire diferents dels de la resta de la paret. El mur era format, tal com sol ésser usual en aquesta mena de construccions, per dues cares que cobreixen o aguanten el farciment de reble interior, format per pedres i per morter.
Per a entendre aquest castell, cal adonar-nos, però, que no solament era format per una torre, sinó també per un recinte. Aquest recinte fa uns 70 m de llarg —de nord a sud— per uns 25 d’ample. Tot el perímetre devia ésser defensat per una muralla, de la qual només resten alguns fragments. Podem veure per on passava el mur, sobretot a la banda est, arran del petit espadat de roca; sembla que s’adaptava a la forma de la plataforma rocosa. Al costat oest és més difícil de trobar-ne cap resta.
Els fragments de muralla més ben conservats són les dues bestorres semicirculars que hi ha als dos extrems. La del nord, situada a uns 19 m del mur de la torre, es conserva amb una alçada de 2,5 m. És feta amb un aparell constructiu semblant al que trobem a la torre mestra. La del sud és a uns 40 m de la torre central; es conserven unes 14 filades de carreus. Tot i que caldria estudiar-ho més detingudament, sembla com si hagués estat afegida al mur perimetral primitiu que passa una mica més endins.
És evident que, encara que ara no es vegi, al mateix temps que es feu la gran torre de Lluçars també es feu un gran recinte, amb uns murs que almenys devien fer 3 m d’alt, fet que devia donar una perspectiva molt diferent a aquesta fortificació. No podem pas assegurar, però, si les dues bestorres foren fetes aquest mateix moment o bé si s’afegiren poc després. En altres castells on trobem unes bestorres semicirculars, com els de Falç o de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, el recinte pot ésser datat en un moment posterior al moment en què es construí la torre.
La torre del castell de Lluçars és un dels edificis de l’arquitectura militar d’aquesta comarca més interessants i més ben conservats. Per les seves característiques podem assenyalar certs aspectes que en fan una construcció original, en relació amb els altres castells d’aquesta comarca. Amb tot, cal dir que per desgràcia no han arribat fins a nosaltres gaires exemples de torres tan ben conservades, fet que pot dificultar la comparació. Un dels aspectes més diferenciadors d’aquesta torre és la seva planta, quadrada per dins i poligonal a l’exterior, forma que s’ha relacionat amb influències provinents de comarques més occidentals. Certament, mentre que la majoria de les torres catalanes d’aquesta època són cilíndriques, aquesta és quadrada i poligonal. De formes quadrangulars encara n’hauríem pogut trobar a la Ribagorça o al Pallars (per exemple, a Orrit o a la sala residencial del castell pallarès de Llordà o en les torres del seu recinte). És, en canvi, molt més difícil de trobar-ne de poligonals, si no anem ja molt cap a l’est i potser a una època diferent (castell de Castelfisèl a la Fenolleda o el clos del castell de Calaf). En canvi, més a ponent, aquesta mena de torres amb una planta poligonal és molt més normal: Troncedo, al límit de la Ribagorça, Luesia, Arcusa, Boltaña, etc. Amb relació a aquests edificis, hom ha assenyalat que moltes vegades aquesta forma és justificada per l’emplaçament (cosa que no és pas així a Lluçars). Cal dir també que moltes vegades aquestes torres acaben en forma d’esperó per fora i, com a Lluçars, tenen a l’interior una planta quadrangular (Esteban, Galtier, García, 1982, pàg. 54).
Pel que fa a aquesta torre de Lluçars, també podem destacar que tingui dues rengleres o pisos de finestres al capdamunt, fet que no trobem en gaires torres més i que permet de subratllar la importància d’aquest edifici. En realitat, si hi sumem la fortificació que hi devia haver al terrabastall, trobem que hi havia tres pisos de defensa vertical combinada.
D’altra banda, la importància d’aquesta torre mestra i el seu caràcter residencial ja ha estat remarcat més amunt pel fet de tenir una latrina, planificada de bon principi, i pel fet de tenir una capella al seu interior.
Hem de datar aquesta construcció al segle XI, potser cap a la meitat d’aquest segle. A part de relacionar-la, certament, amb algunes torres aragoneses, l’hem de relacionar d’una forma especial, malgrat les diferències, amb la torre de Viacamp, on també trobem, per exemple, una latrina i una capella. Araguas considera Lluçars com una gran torrassa residencial i creu que fou fruit de la riquesa d’Arnau Mir de Tost. Segons aquest historiador, “les torres de Viacamp i de Lluçars poden ésser considerades com a monuments que sintetitzen les tradicions arquitectòniques mediterrànies, de les quals Catalunya va assumir brillantment l’herència al segle XI, i les tradicions vingudes del món atlàntic, aportades per les croades i per la reconquesta”. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. LXXVII, pàgs. 373-374
- Moner, 1878-80, vol. III, pàg. 334; 1884, docs. 27 i 42
- Ibarra, 1904, doc. 32, pàgs. 61-63 i doc. 43, pàgs. 81-82
- Serrano, 1912, pàgs. 489-491
- Yela, 1932, pàgs. 17-18
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 45, pàgs. 59-60 i doc. 78, pàg. 92
- Lacarra, 1946-52, vol. 2, doc. 54
- Sanahuja, 1961, doc. 26, pàgs. 342-347
- Valls, 1961, vol. IV, pàgs. 147-152
- Chesé, 1972, doc. 250
- Araguas, 1979, núm. CXXXVII, pàgs. 205-224
- Esteban, Galtier, García, 1982, pàgs. 276-278
- Fité, 1993, pàg. 93