Situació
Vista del conjunt de la torre del castell i de l’església de Sant Esteve que corona el tossal que s’aixeca damunt del poble homònim.
ECSA - J.A. Adell
El castell de Viacamp és emplaçat damunt un tossal de la serra homònima que fa de partió d’aigües entre les conques de la Noguera Ribagorçana i del Queixigar.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG029672.
El poble de Viacamp és damunt el quilòmetre 78 de la carretera N-230. Per a pujar al castell s’ha d’arribar en cotxe fins al Cap de la Vila i després cal fer un breu trajecte a peu pel camí medieval que porta a l’entrada del recinte murallat, flanquejada per la torre campanar de l’antiga església parroquial de Sant Esteve. (JBP)
Història
El castell de Viacamp és documentat per primera vegada l’any 1062 com a tinença de Guifré Sal·la. Posteriors informacions aclareixen, però, la seva pertinença a la senyoria d’Arnau Mir de Tost, que en seria el conqueridor vers mitjan segle XI. Igual que en els casos de Falç i Lluçars, ho faria com a feudatari de la nova dinastia ribagorçana. Quan feu testament l’any 1071, Arnau Mir de Tost deixà aquests tres castells a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau en servei del rei Sanç Ramírez d’Aragó. El 1077 els termes del castell de Viacamp confrontaven amb els del castell de Montanyana, a la frontera del Pallars Jussà.
El castell de Viacamp va ésser infeudat successivament als vescomtes d’Àger, hereus de l’esmentat Arnau Mir de Tost, i als barons d’Entença, que en serien castlans pels reis d’Aragó. Consta documentalment que Guerau Ponç de Cabrera (1131) deixà al primogènit Ponç II Guerau “castrum vero de Viacampo” en tinença del seu germà Guerau Ferrer i amb l’objectiu que tots dos col·laboressin en la recuperació del castell de Lluçars. Mentrestant, un escatocol del rei Ramir II consigna Pere Mir d’Entença com a senyor de Benavarri i Viacamp (1136). Després de sostenir greus conteses sobre aquesta qüestió, l’any 1196 Ponç III de Cabrera amb la seva muller Marquesa reteren jurament de fidelitat i d’homenatge al rei de la corona catalano-aragonesa per diversos feus, entre els quals figura Viacamp. També ho va fer l’hereu del vescomtat d’Àger, Guerau IV de Cabrera, respecte a Pere el Catòlic per “omnia castella et feuda Catatonia” (1199). En el segon i definitiu testament del 1223, Guerau IV de Cabrera, essent ja comte d’Urgell, disposà que si el seu quart fill, Roderic, no volgués ser clergue de Tarragona, aleshores li correspondrien per Ilegítima els castells de Benavarri i de Viacamp, excepte l’almúnia que havia donat a Garcés de Viacamp; aquests castells els tindria en feu pel rei i no els podria alienar sense tenir l’aprovació del primogènit, el futur Ponç I d’Urgell. D’altra banda, l’any 1272 Bernat III G. d’Entença es titulava baró d’Alcolea i senyor de Viacamp.
Viacamp formà part de la baronia ribagorçana que va crear el 1292 el rei Jaume II a favor del seu cosí Felip de Saluzzo, ja que al començament del segle XIV va ésser recuperat pel mateix rei. Per tal com el comtat d’Urgell i la baronia d’Entença passaren a la corona, mitjançant el matrimoni de Teresa d’Entença amb l’infant Alfons (1314), els feus de Viacamp revertiren probablement també al domini reial.
L’any 1322 el rei Jaume II concedí a l’infant Pere el comtat de Ribagorça amb el feu de Viacamp, de manera que en la declaració i crida als actes d’investidura figuren els castlans de Viacamp. Ferriol de Viacamp va ésser nomenat procurador reial amb l’objectiu d’organitzar la defensa de Ribagorça contra els unionistes (1347). El 1350 el comte Pere va rebre homenatge de Sanç Garcés de Siscar per la castlania, i el 1354, segons constava a l’antic arxiu de Ribagorça, comprà aquest feu amb l’Espluga de Sant Quilis, amb la qual cosa “Viacamp e Litera ab son terme” passaren al ple domini comtal (1381, 36 focs; 1385, 33 morabatins).
Al començament del segle XIX el castell va servir de fort en la guerra del Francès. (JBP)
Castell
Torre mestra del castell de 18 m d’alçada, l’element més notable de la fortalesa.
ECSA - J. Bolòs
El castell és format per una torre de planta circular i per un recinte ampli, que molt possiblement ja era una fortificació, un oppidum, abans que hi construïssin la torre. Aquest altiplà allargat, clos per unes muralles, ara inclou també una església i s’acaba a l’extrem occidental amb una construcció de planta quadrangular. La torre és situada prop de la punta de llevant del planell.
La torre té, a peu pla, un diàmetre intern de 4,6 m i els seus murs tenen un gruix de 2,8 m. Amb una alçada d’uns 18 m, restava a l’interior dividida en quatre nivells o cambres, fet que motivava que hi hagués tres regruiximents de la paret. El nivell inferior, segurament destinat a fer de rebost, era cec i potser restà dividit en dues estances. Al nivell principal hi havia la porta, orientada cap al sud-est, i la latrina. Per damunt hi havia encara dos trespols, aguantats en sengles relleixos, que corresponien al segon i tercer pis; al cim de tot hi devia haver una coberta de fusta.
La porta principal era situada a uns 6 m del nivell del terra exterior i era acabada amb un arc de mig punt format per dovelles; només es conserva a l’interior, ja que la cara que dóna a fora ha estat desfeta.
Al pis que hi ha damunt del de la porta hi ha tres obertures, que a l’interior són grosses i acabades amb un arc i una volta de mig punt, i que a l’exterior prenen la forma d’una espitllera alta (gairebé d’1 m) i estreta, coberta per una petita llinda de pedra.
Plantes dels diferents pisos i secció de la torre mestra.
J. Bolòs
Planta general del castell, a escala 1:1 000, amb la torre, l’església parroquial i l’ampli recinte fortificat.
J. Bolòs
Al nivell superior sembla que hi havia 7 finestres, acabades amb un arc de mig punt també a l’exterior. A l’interior són coronades igualment amb un arc i una volta de mig punt. Si ens hi fixem veurem, a fora, a cada banda de l’obertura, dos forats o traus, que segurament devien servir per a aguantar un cadafal o estructura de fusta volada, potser individual, davant de cada porteta. Aquesta mena d’obertura situada al pis superior és semblant a la que hauríem trobat, per exemple, als castells de Fontova (on hi havia dos rengles d’obertures superposades), de Lluçars, d’Alsamora o de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall. Aquests cadafals permetien una defensa vertical del mur.
Al nivell del pis principal hi ha una latrina, semblant a la que trobem al proper castell de Lluçars. Era orientada, d’una forma lògica, cap al nord. Un petit corredor estret comunicava una porta oberta cap a l’interior de l’edifici, acabada amb un arc de mig punt, amb la latrina, una mena d’espitllera oberta vers l’exterior. Aquest corredor, cobert per una volta, feia que les dues obertures no quedessin l’una davant de l’altra. L’espitllera de la latrina era llarga i estreta (uns 25 cm X uns 100 cm) i acabada a baix, com en el cas de Lluçars, amb una llosa inclinada cap a fora i cap avall. Per dins hi ha una espècie d’armariet o fornícula, acabat amb un arc de mig punt, un seient de pedra i un forat quadrat al mig, que porta a la llosa inclinada que veiem des de fora (Esteban, Galtier, García, 1982, pàg. 326).
Al pis superior, entre dues de les obertures del costat est, hi ha una absidiola semicircular, coberta amb una volta de fornícula i amb una petita obertura quadrada al mig, que fa de finestreta. Hi ha també un petit banc de pedra de 50 cm. Hom ha suposat que aquesta absidiola podia correspondre a una capelleta, semblant a la trobada al castell de Lluçars, també al cim de tot.
L’aparell constructiu d’aquesta torre és força regular en tot l’edifici, malgrat que a la part inferior els carreus puguin ésser una mica més grossos i que, als 3 m més propers a terra, siguin, d’una forma majoritària, tallats en una pedra més blanquinosa. Molts carreus són allargats i no gaire grans (15 cm d’alt × 35 cm d’ample); molt sovint, però, sobretot a la part més baixa, són més aviat quadrats o més alts que amples (15 cm X 10 cm). Hi ha també alguna filada de pedres més primes, semblants a lloses. Tots els carreus són ben col·locats en filades i units amb morter de calç de molt bona qualitat, força dur.
Cal assenyalar que en aquest cas, a tota la cara exterior, veiem sèries de traus, separades entre elles poc més d’1 m, que deuen correspondre a encaixos per a les bigues de les bastides. En veiem també, per exemple, a la torre de Fontova. Tanmateix, en altres castells d’aquesta comarca no són visibles (a Falç o a la torre de Girbeta, per exemple), potser perquè degueren ésser tapats.
A la cara interior del mur, a baix, ha estat arrencada tota la capa de carreus que el recobrien, fet que fa que hom s’adoni de la funció únicament decorativa que en aquest cas tenien els carreus. En construccions amb uns murs tan gruixuts com els d’aquesta torre, les parets que suportaven l’edifici en realitat eren de reble, el farciment intern col·locat en capes i format per pedres irregulars i per un bon morter de calç.
Com en la major part d’aquests castells, cal fixar-se no solament en la torre, que evidentment era l’element fonamental de la fortificació, ans també en l’existència d’un recinte ampli, que s’estenia per tot el planell que hi ha al cim de la mola on es bastí aquesta fortificació. Al voltant de tota aquesta plataforma hi ha restes de murs.
Aquest petit altiplà té una longitud —d’est a oest— d’uns 190 m; la seva amplada oscil·la d’uns 20 a uns 40 m. Com hem dit, a l’est d’aquest planell sobirà hi havia la torre circular. També, a l’extrem més oriental i en altres sectors, veiem alguns trams del mur perimetral. Més a ponent de la torre hi ha l’església i el seu clos dedicat a cementiri. Encara més a l’oest —a uns 70 m de la torre— hi ha una bassa i unes grans roques, que segurament tingueren una finalitat en la defensa de l’indret. Gairebé al llarg de 30 m cal passar, per a anar cap a l’oest, per un corredor estret, amb una amplada de poc més de 2,5 m, tancat a banda i banda per uns murs de roca natural —potser treballada—, amb una alçada de 3 o de, fins i tot, 4 m.
Després d’aquest pas encaixat entre les roques, hi ha una zona oberta, limitada això sí, a banda i banda, per dues parets o marges (potser posteriors). Després s’arriba a una altra construcció que defensa el planell fortificat en aquest extrem oest. Té una planta quadrangular i unes mides de 12 m d’ample (d’est a oest) per 15 m de llarg. L’aparell d’aquesta construcció sembla que és una mica més irregular que el que trobem més a llevant.
El fet que la torre resti situada al mig d’aquest recinte molt ampli és una mostra de la importància del clos i també de la possible preexistència del recinte fortificat de l’altiplà. Un exemple semblant a aquest es pot trobar a Fontova. La situació, per contra, del castell de Falç és diferent, atès que el recinte sobirà d’aquesta fortificació va ésser fet en un moment posterior al moment en què es féu la torre.
La torre de Viacamp pot ésser datada a mitjan segle XI, potser més aviat, cap a la primera meitat d’aquest segle. Segurament, en aquest mateix moment es degué fortificar (o tornar a fortificar) tot el recinte superior, o si més no fins a les roques que hi ha a ponent, que podien fer de porta o defensa natural. Pel que podem veure des de l’exterior, ens adonem que aquesta muralla fou refeta en part al llarg dels segles posteriors. La datació de la fortificació de l’extrem oest és més difícil.
Els castells de Viacamp i de Lluçars potser són els més grans i ben conservats d’aquest sector oriental de la Baixa Ribagorça. Són dues fortificacions que tenen molts elements semblants, en especial pel que fa a la torre. Araguas les considera totes dues com a construccions residencials i les relaciona amb la figura d’Arnau Mir de Tost i amb la seva riquesa (Araguas, 1983, pàg. 74). Tot i que Viacamp és de planta circular i Lluçars té una planta poligonal, molts detalls constructius (latrines, obertures, aparell) són gairebé iguals. D’altra banda, tenim la sort que, en tots dos casos, s’hagi conservat el nivell superior, fet que ens permet de veure com eren les finestres del pis més alt i de saber l’existència de la capelleta, que trobem tant a Viacamp com a Lluçars.
A més, també és molt notable aquest castell perquè permet valorar la importància que tenia el seu recinte, el qual també existia en altres fortificacions encimbellades, com les de Monesma, Benavarri, Fontova o Güel, a la mateixa Ribagorça, o en castells com, per exemple, els de Mur i Toló, al Pallars, o com els de Tarabau i Ponts, a la Noguera.
De fet, doncs, per a entendre molts aspectes de la torre de Viacamp l’hem de comparar amb altres fortificacions, com la torre del castell de Lluçars o com altres torres d’aquest espai històric que formaven els antics comtats de la Ribagorça i de Pallars (i potser també, en part, el comtat d’Urgell). (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Caresmar, 1756, doc. 494
- Monfar, 1853
- Moner, 1878-80, vol. III, pàg. 334; 1884, doc. 19
- Miret, 1900, pàg. 105
- Yela, 1932, pàgs. 17-18 i 51-52
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 78, pàg. 92
- Sanahuja, 1961, doc. 26, pàgs. 342-347
- Chesé, 1972, doc. 250
- Araguas, 1979, CXXXVII, pàg. 222
- Guitart, 1979, vol. I, pàgs. 89-90
- Esteban, Galtier, García, 1982, pàgs. 325-326
- Araguas, 1983, pàg. 74
- Fité, 1985, pàg. 226; 1993, pàg. 93