Santa Maria i Sant Bartomeu de Bellmunt (Viacamp)

Situació

Aquesta església es troba a l’extrem de llevant del despoblat de Bellmunt, a migdia de Fet, a la serra de Savinós. Té adossat un temple més modern.

Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG049555.

No és fàcil arribar actualment fins a Bellmunt; a més, cal tenir en compte que gairebé tot el territori és despoblat i per tant recomanem portar un bon mapa. En principi s’ha d’agafar la pista del Montsec d’Estall al quilòmetre 74 de la carretera N-230, passat Tolba, a la dreta; hom pot fer l’itinerari a l’inrevés, és a dir, des d’Estopanyà. Aquesta pista del Montsec creua la riera de Viacamp i s’enfila per la serra de Montgai vers els masos de la Cerulla, segueix després l’altiplà i els primers vessants de migjorn. Ja en aquest tram, surten a l’esquerra de la pista forestal els brancs que duen als antics nuclis de la zona. Cal triar el segon d’aquests camins per tal d’anar a Fet (el primer és el d’Estall). Una vegada som a Fet, a l’altra banda del nucli, cal seguir el camí que baixa fins a la Noguera. Un parell de quilòmetres aigües avall, després del barranc de la Font, es localitza l’antic camí que puja una altra vegada la riba de la serra de Savinós vers Bellmunt. El nucli queda avui mig amagat per la vegetació i les alzines. (JBP-JAA)

Història

Bé que hom creu, a partir de la documentació, que hi havia dues esglésies a Bellmunt (Santa Maria de Bellmunt i Sant Bartomeu de Bellmunt), una vora l’altra, segons F. Fité ambdós titulars devien correspondre en realitat a un mateix temple.

Des del segle XI les esglésies de Bellmunt estigueren vinculades a Sant Pere d’Àger, gràcies a la liberalitat d’Arnau Mir de Tost i Arsenda, que ampliaren successivament els béns i les heretats de la canònica a Bellmunt. El 1048, per a la salvació de les seves ànimes, li donaren totes les esglésies que hi havia a Bellmunt i les que hi havia hagut, amb llurs propietats presents i futures, amb llurs rendes parroquials, i a més a més els delmes de totes les terres que poguessin conquerir a Hispània entre la Noguera Pallaresa i el Cinca, la qual cosa confirmaren amb llur fill Guillem l’any 1056, amb motiu de l’entrega de l’abadia al jutge Guillem Ramon, on trobem per primera vegada consignada directament l’església de Santa Maria de Bellmunt. Corroboraren tot això l’any 1059, i en la dotació definitiva de Sant Pere d’Àger del 1068 hi afegiren fins i tot el castell de Bellmunt. Una notícia del 1066 reporta la distribució en tres parts dels béns pertanyents a la comunitat de Sant Pere d’Àger. Àl prepòsit Rener, li pertocà en feu la capellania de Bellmunt i una vinya. L’arxiu d’Àger conserva el testament de Garcia, clergue de Sant Pere d’Àger i capellà de l’església de Santa Maria de Bellmunt (1109), en el qual designa com als seus marmessors l’abat Pere, el prior Pere Company, Pere Guitard, prevere, i Ramon Altemir. En primer lloc, disposa a favor de Santa Maria de Bellmunt tot el que hi havia agafat en préstec de la seva dotació, amb la resta dels béns mobles i un barril de vi. Després, deixa a Gerberga, fillola seva, una terra a la serra de Perelló, una altra a la Font Jacinta i un llinar de dos sesters de sementer; les altres cases que tenia a la vila del dit castell serien per a Sant Pere d’Àger, igual que la casa o alberg vora el Cap de la Vila, però en elles viuria la seva fillola mentre visqués. I a Bernat Company, consanguini seu, dóna una vinya prop de Sant Miquel amb l’obligació d’aportar la tercera part del vi a Santa Maria, i després de mort, tornar-ne la meitat a Sant Pere d’Àger i a Santa Maria. La resta dels alous, vinyes i llinars de Bellmunt serien de Sant Pere d’Àger i de Santa Maria de Bellmunt, però, abans de tot, s’haurien de pagar els deutes.

Els bisbes d’Urgell, igual que després els de Lleida, no acceptaren mai de bon grat l’exempció jurisdiccional de què gaudia l’abadiat de Sant Pere d’Àger, de manera que més d’una vegada els enfrontaments entre la mitra i els abats foren violents. Per garantir els seus drets, els abats d’Àger recaptaren sengles butlles d’Alexandre III (1162, 1179) confirmatòries de les seves possessions, entre les quals trobem citades les esglésies de Bellmunt amb les seves pertinences.

A la baixa edat mitjana l’església apareix amb el seu segon titular, sant Bartomeu. Així, una llista d’esglésies del 1372 pertanyents a l’abadiat d’Àger consigna Sant Bartomeu de Bellmunt unida a l’església de Fet (1372). Tal vegada, doncs, Santa Maria de Bellmunt havia estat consagrada per segona vegada i havia pres un nou titular, que compartia amb el primitiu. Va pertànyer a l’abadiat exempt de Sant Pere d’Àger fins a la fi del segle XIX.

El lloc de Bellmunt es despoblà a l’edat moderna. L’antiga parròquia es convertí llavors en una simple ermita, la Mare de Déu de Bellmunt, que gaudí de gran devoció a la rodalia. S’hi celebrava una romeria per commemorar la festivitat de la Mare de Déu. (JBP)

Església

L’església de Santa Maria i Sant Bartomeu és avui un edifici ruïnós i embardissat, del qual es fa difícil escatir amb precisió les característiques. La seva estructura és d’una sola nau, coberta possiblement amb una volta de canó, suportada per arcs formers adossats als murs laterals de la nau. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, obert per mitjà d’un arc presbiteral.

L’estat de les ruïnes no permet de precisar la disposició i la forma de les seves obertures o la presència d’elements decoratius. En canvi, facilita veure’n els paraments, que presenten un aparell molt ordenat, de carreuons gairebé gens escairats, disposats en filades uniformes que evidencien les fórmules constructives pròpies de l’arquitectura del segle XI. (JAA)

Bibliografia

• Caresmar, 1756, doc. 117
• Sanahuja, 1961, pàssim i doc. 14, pàgs. 325-327 i doc. 21, pàgs. 334-335
• Chesé, 1972, docs. 19, 36, 45, 182 i 331
• Fité, 1985, pàg. 299