Situació
Interior de la capçalera de l’església, on s’observa perfectament l’estretor de la nau i l’absis en relació amb l’alçada.
ECSA - J. Boix
Aquesta església és situada al mateix indret on hi ha les restes del castell del Vilot de Finestres, a llevant del poble de Finestres.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG033536.
Un cop al poble de Finestres, hem de pujar a la casa del Senyor, des d’on hem de seguir uns metres la carena i baixar aviat cap a l’esquerra per un corriol senyalitzat amb munts de pedres. Si el nivell de l’aigua de l’embassament de Canelles és baix, podrem passar la torrentera de la Serra, seguir pel costat de la cresta rocosa i per la carena arribar al recinte fortificat del Vilot. També s’hi pot anar des de Bellmunt, a l’altra banda de la serra. (JBP-JBM)
Història
Hom desconeix quin era l’estatut d’aquesta església i si en algun moment tingué la consideració d’església parroquial de Finestres. La primera referència de les esglésies del terme de Finestres és de mitjan segle XI, quan l’any 1057 Arnau Mir de Tost i la seva família dotaren Sant Pere d’Àger amb les esglésies de Finestres i les seves rendes parroquials, tots els delmes de llurs dominis senyorials, dues parellades de terra, una vinya, dues tones i dos bous; la qual cosa confirmaren després en sengles instruments (1059 i 1068). El 8 de juny de 1162, des de Montpeller, el papa Alexandre III confirmà a l’abat Ramon de Sant Pere d’Àger i als canonges les seves possessions, consignant les esglésies de Finestres amb les seves pertinences; ho va fer novament el 1179. Fins a la supressió de les jurisdiccions privilegiades a les acaballes del segle XIX, les esglésies de Finestres restaren vinculades a l’abadiat nullius d’Àger.
Possiblement el lloc del Vilot es despoblà al final de l’edat mitjana i els seus darrers habitants es traslladaren al nucli actual de Finestres. A mitjan segle XIX, P. Madoz ja diu que l’església de Sant Vicenç és arruïnada. (JBP)
Església
Planta de la capella, amb una nau molt allargada que contrasta amb la seva amplada.
CSA - J.A. Adell
És un edifici ruïnós, d’una sola nau, molt estreta, que aprofita una llenca rocallosa en la formació de l’extrem de llevant del mur nord. La nau és coberta amb volta de canó, de perfil semicircular, parcialment aterrada, suportada per arcs formers que reforcen i articulen els murs laterals. D’altra banda, la volta és reforçada per dos arcs torals, dels quals el situat més a llevant arrenca de sengles pilastres que delimiten un àmbit diferenciat que precedeix l’absis semicircular. L’absis s’obre amb un estret arc presbiteral.
Tots els arcs, tant els torals com els formers, arrenquen de senzilles impostes. La volta de la nau s’inicia a partir d’una imposta bisellada a la meitat de llevant i rectangular a la part de ponent, bisellada a la meitat de llevant i rectangular a la part de ponent. Cal assenyalar que l’arrencada de la volta és endarrerida amb relació al parament dels arcs formers, de manera que l’arc toral de ponent arrenca del pla del parament dels arcs formers.
La porta, ara destruïda, se situava a la façana oest, on hi ha un gran esvoranc. L’edifici conserva dues finestres de doble esqueixada. Una es troba a la façana sud, a l’àmbit preabsidal de la nau, i l’altra al centre de l’absis, amb un arc monolític i amb una senzilla ornamentació geomètrica (una flor de vuit pètals).
Les façanes no tenen ornamentació. L’edifici, en el seu conjunt, presenta un aparell molt uniforme, format per carreus ben escairats i polits, disposats en filades uniformes i irregulars, d’una horitzontalitat no gaire reeixida. S’evidencia una obra construïda dins els paràmetres de l’arquitectura del segle XII, però executada amb una certa rusticitat i manca de cura en els paraments, que contrasta amb la correcta talla dels carreus.
D’altra banda, cal tenir en compte la peculiar utilització dels arcs torals com a instrument d’organització espacial. Aquests arcs defineixen dos àmbits a l’interior de l’església, que recorda la solució emprada, amb anterioritat, a l’església del monestir de Sant Martí del Canigó. Per acabar, és destacable l’ús dels arcs formers com a instrument d’articulació dels murs, els quals enriqueixen i augmenten visualment l’espai interior de l’església, de dimensions molt reduïdes i fortament desproporcionada en alçada, sobretot en relació amb la seva petita amplada. (JAA)
Bibliografia
- Marca, 1688, ap. CCLXX, cols. 1141-1144
- Caresmar, 1756, doc. 1931
- Madoz, 1845-50, vol. VIII, pàgs. 99-100
- Sanahuja, 1961
- Chesé, 1972, docs. 36, 45,182 i 331
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2, pàgs. 74-77