El marc històric del romànic de la Noguera

Prehistòria

Dolmen de Sòls de Riu, situat en el jaciment arqueològic de l’Espluga dels Tres Pilars (la Baronia de Rialb), que hom ha datat entre el calcolític I el bronze antic (anys 2200-1500 aC).

J. Giralt

La primera presència de comunitats humanes a la comarca de la Noguera s’ha documentat en el context de la primera etapa de la glaciació würmiana. Aquestes comunitats d‘Homo sapiens neanderthalensis del paleolític mitjà van viure en un moment climàtic més fred que l’actual. Aquesta fou possiblement la causa de la seva extinció (Chaline, 1982). Entre el 40 000 i el 35 000 aC, en el trànsit del paleolític mitjà al paleolític superior, es va produir la substitució del l’Homo sapiens neanderthalensis per l’Homo sapiens, espècie més ben adaptada a les noves condicions ecològiques (Mora i altres, 1992).

Al llarg d’aquest període glacial les fluctuacions climàtiques foren moltes i de caire regional. A grans trets, en els estadis freds dominava la població d’herbàcies, amb un paisatge de tipus estepari, i en els estadis temperats es desenvolupava el bosc. Alhora, la fauna també esdevingué variable en relació amb el canvi del paisatge, i, per tant, l’home, en aquest període depredador de la seva evolució, va haver de readaptar constantment la seva estratègia de subsistència (Chaline, 1982).

Amb l’inici del període post-würmià (10 500 aC) el clima es va anar tornant cada cop més càlid, fins a arribar a l’òptim climàtic de la fase atlànica, amb una mitjana superior en 2, 5 °C al clima actual. En les primeres fases d’aquest nou context ecològic, les comunitats del període final del paleolític superior es van desenvolupar creant el context tecnocultural epipaleolític, com a preludi del procés de domesticació de plantes i animals que donà pas a l’inici del neolític al voltant del 6450 aC.

La reconstrucció paleoecològica d’aquesta zona durant aquests períodes és una tasca present en els objectius de la majoria dels prehistoriadors que treballen a la comarca de la Noguera, i promet resultats satisfactoris a llarg termini. Actualment, però, l’estat de la recerca arqueològica ens ofereix uns resultats parcials, que exposarem tot seguit.

En els darrers anys, les excavacions arqueològiques als jaciments de Tragó (Os de Balaguer), Roca dels Bous (Llorenç de Montgai) i cova del Parco (Alòs de Balaguer) sobre el període paleolític han omplert un important buit respecte dels primers moments de la nostra prehistòria.

L’any 1987 es van reprendre els treballs arqueològics a la Roca dels Bous (Llorenç de Montgai), jaciment paleolític que fou parcialment excavat al principi dels anys setanta pel Sr. Sunyer i Coma. En les campanyes realitzades de manera continuada durant els anys 1988, 1990 i 1991 (Mora i altres, 1992), s’identificà la presència de comunitats de caçadors-recol·lectors associats a una tecnologia lítica mosteriana, de l’últim període del paleolític mitjà, en dos sòls d’ocupació que corresponen a dos moments diferents d’ocupació del jaciment, i que les datacions radiocarbòniques situen al voltant dels 46.900 anys i 38.800 anys d’antiguitat, respectivament.

L’estudi de la cultura material d’aquestes comunitats (tecnologia, estructures, restes generades per l’activitat de subsistència, etc.) no permet actualment de reconstruir amb prou fiabilitat el sistema adaptatiu d’aquestes comunitats en el seu context ecològic. Tanmateix, podem apuntar que aquestes comunitats vivien en un període molt més fred que l’actual (plistocè superior), envoltades per una vegetació de tipus eurosiberià, i subsistint de la caça d’un conjunt d’espècies animals típic de l’estatge muntà.

El mateix equip d’arqueòlegs que realitza aquests treballs a la Roca dels Bous també duu a terme l’excavació arqueològica del jaciment de l’estret de Tragó (Os de Balaguer), on s’ha identificat un altre lloc d’assentament d’aquestes comunitats del paleolític mitjà. El fet que la investigació sigui més recent no ens permet disposar de dades suficients. Tanmateix, cal remarcar la transcendència d’aquesta recerca, que per la seva amplitud —encara que per ara només s’excavin paral·lelament dos jaciments d’aquest moment a la comarca de la Noguera— pretén una aproximació més global al paisatge i a la vida d’aquest període.

La cova del Parco (Alòs de Balaguer) ha estat, des del seu descobriment, el jaciment més estudiat de la comarca de la Noguera. Deu anys de recerca per part del Dr. Maluquer de Motes, i la continuïtat dels treballs, actualment sota la direcció del Dr. Fullola i Pericot, han aportat una seqüència estratigràfica que, per la seva amplitud cronològica i per la manca d’altres referències fiables, és el puntal de l’esquema cronocultural de la prehistòria de la comarca.

En aquesta seqüència, els estrats inferiors, en procés de revisió i excavació per part de l’equip dirigit pel Dr. Fullola, han documentat la presència d’una comunitat de caçadors-recol·lectors, amb una economia depredadora basada en una ampla gamma d’espècies de clima fred (com indiquen el linx i la llebre boreals, i la cabra pirenaica), associada a una indústria lítica del paleolític superior final (Fullola, Garcia-Argüelles, Millán, 1988).

L’estudi complet d’un dels nivells arqueològics d’aquest període, que una datació radiocarbònica situa en 10 300 +/- 300 anys aC, permet una aproximació al context ecològic d’aquest moment i a l’estratègia adaptativa de la comunitat que hi va deixar la seva empremta. L’estudi paleontològic ha determinat un tipus d’economia depredadora d’ampli espectre, on l’animal més representat és el conill (Oryctolagus cuniculus); a la vora es constata la presència d’un altre lepòrid (Lepus europaeus) i de grans herbívors com el Cervus elaphus i la Capra pyrenaica. Afí a aquest tipus d’economia, l’estudi funcional de la indústria lítica revela que prop de l’escalfor d’aquesta llar es realitzava el treball sobre pells (Fullola-Bergadà, 1990).

Als nivells del paleolític superior final, segueix un nivell epipaleolític identificat per la seva indústria lítica. No es disposa d’altres dades que les tipològiques, ja que encara no ha estat objecte d’estudi, igual que la resta d’estrats superiors.

Sobre aquest nivell aparegueren, en les excavacions realitzades pel Dr. Maluquer de Motes, dos estrats neolítics caracteritzats per la presència de ceràmica cardial, raspadors i llargues fulles de sílex, destrals de pedra, un molí utilitzat per a obtenir colorant ocre, etc., que ens situarien al principi del neolític antic. Les datacions radiocarbòniques d’aquests nivells mostren que es tracta d’un període dilatat, que podria anar de l’inici al final del neolític antic. Aquestes datacions de carboni 14 són de 6450 +/-230 aC i 6170 +/-70 aC per a l’inici del neolític antic, i de 5790 +/-170 aC per al final del neolític antic o epicardial (Alonso, Cabrera, Chapa, Fernández Miranda, 1978).

Sobre aquests nivells neolítics apareixen tres estrats de cendra. En un d’ells, a la part interior de la cova, es va localitzar un enterrament calcolític molt desordenat i amb escasses i fragmentades restes òssies, que duia per aixovar dos vasos campaniformes d’estil marítim, amb la carena baixa i arrodonida, i amb un coll alt pràcticament recte (Cura, 1987). Els altres dos nivells corresponen a l’horitzó del bronze antic o bronze recent.

En aquest darrer període representat en l’estratigrafia de la cova del Parco, que coincidiria amb l’inici de la utilització de la metal·lúrgia, el poblament prehistòric experimentà un important creixement demogràfic. En un moment encara poc clar —a causa de la variabilitat dels aixovars i la manca d’excavacions sistemàtiques—, que aniria del neolític final a l’inici de l’edat del bronze, i mentre a Catalunya es dóna la cultura dels sepulcres de fossa, al Montsec es comencen a utilitzar les coves com a lloc d’enterrament. Llevat de la pràctica funerària, no tenim per ara cap altre coneixement d’aquest període.

A mesura que avancem en l’edat del bronze, comencen a aparèixer petites comunitats que s’estenen arreu, des de les zones de muntanya, on les coves es tornen a utilitzar com a hàbitat, fins a les zones planes, on s’ocupen llocs elevats o topogràficament dominants, amb distàncies relativament curtes entre ells. Aquest moment s’ha definit com a horitzó bronze antic-bronze recent (1800-1150/1100 a C.)(Maya, 1982) per la manca d’una seqüència evolutiva clara.

Durant el bronze recent, és a dir, l’inici del bronze final, aquest poblament comença a transformar-se. Es produeix una concentració de la població en assentaments més grans, situats en zones de predominància agrícola, mentre que els assentaments en coves es comencen a abandonar, pràcticament fins a desaparèixer. És en aquest moment, precisament, quan s’inicia la cultura dels camps d’urnes a la comarca de la Noguera, al voltant de l’any 1000 aC (González, Junyent, Maya, Rodríguez, 1983).

Protohistòria i història antiga

A l’inici del darrer mil·lenni aC es comença a desenvolupar l’urbanisme, amb l’edificació i l’ordenació de cases sòlidament construïdes, de planta quadrangular, en contraposició als campaments o les cabanes d’estructura perible que s’associen al període anterior. El ritual funerari també canvia, i amb la pràctica de la incineració apareixen les primeres necròpolis. L’economia inicia un fort desenvolupament gràcies a l’agricultura extensiva, la producció tèxtil, les progressives millores tecnològiques i l’increment de l’intercanvi o del comerç. La societat comença a mostrar símptomes d’un procés de diferenciació, que fa pensar en una tendència a la jerarquització.

Aquest procés durà a la gestació del món iberoilerget que a la comarca de la Noguera comença a manifestar-se a partir del segle VI aC (Gallart-Junyent, 1990).

Dels segles V al III aC es produeix el moment de màxima esplendor de la cultura ilergeta, que es reflectirà en l’elevat desenvolupament de l’urbanisme, com a indicador de la complexitat social i política assolida, i en el comerç mediterrani i l’encunyació de moneda com a indicador del seu potencial econòmic.

L’organització social és vagament coneguda a partir de les fonts escrites d’època romana. Gràcies a elles, però, podem parlar de l’existència d’una entitat territorial ilergeta, amb una organització política pròpia que s’articularia al voltant de la capitalitat de la ciutat d’Ilerda, i de la presència d’una jerarquització social que tindria la seva màxima expressió política en la presència d’uns prínceps o cabdills com Indivil i Mandoni.

El comerç mediterrani arriba al Segre al principi del segle VI aC amb les primeres importacions de ceràmiques fenícies (Gallart-Junyent, 1990, pàg. 41), i es comença a generalitzar a partir del segle V aC, incentivat per la important activitat econòmica de la colònia grega d’Empúries. Si tenim en compte que les ceràmiques que trobem en els poblats ibers ocupaven un lloc marginal en la càrrega dels vaixells de l’època, en benefici de productes agrícoles com el vi o l’oli, cal pensar en la rellevància econòmica de la seva presència, com a indicadores d’una important estructura productiva que sustentés aquest comerç.

Al final del segle III aC, finalitzada la segona guerra Púnica (218-201 aC), que convertí la península en escenari de les confrontacions entre cartaginesos i romans, i en la qual els ilergets participaren activament com a aliats dels cartaginesos i després dels romans, s’inicia la davallada de la cultura ibèrica a causa de la submissió dels seus pobles a l’imperialisme romà.

L’evolució històrica de la comarca de la Noguera d’aquest període (segles X aC-II dC) és caracteritzada arqueològicament en tres jaciments: la Colomina (Gerb), la Pedrera (Vallfogona de Balaguer-Térmens) i Montmur (Balaguer).

La Colomina (Gerb) és un conjunt arqueològic compost per tres zones d’hàbitat i una necròpoli tumulària. Fou descobert l’any 1965 (Díez-Coronel, 1965) i excavat parcialment durant els anys 1987 i 1988.

L’assentament més antic d’aquest conjunt és la Boga (Maya, 1982), un fons de cabana no excavat que, per la tipologia de les restes materials recuperades, s’adscriu a l’horitzó del bronze anticrecent (1800-1100 aC). Prop d’aquest hi ha un segon assentament, en el qual tampoc no s’ha intervingut. En una ampla superfície donà materials ceràmics de fractura recent, que tipològicament se situen a l’inici del bronze final. En el tercer assentament, que fou parcialment excavat abans de la seva destrucció (Fernández-Lafuente, 1989), es va documentar un poblat del bronze final (800-650 aC), amb un conjunt de cases de planta rectangular compartimentades en dos o més espais quadrangulars, construïdes amb un sòcol de pedra d’uns 40-60 cm i paret de tovots, i pilars de fusta per a sustentar el sostre. A l’interior s’han documentat altres tipus d’estructures, com els bancs adossats als murs, els suports de grans contenidors ceràmics i de molins, i una llar de foc en el centre d’un dels habitatges.

Necròpoli tumular de la Colomina de Gerb, conjunt funerari del bronze final, datat entre mitjan segle IX aC i mitjan segle VII aC (850-650 aC).

J. Giralt

El darrer element que configura el context arqueològic de la Colomina és la necròpoli tumulària, amb una datació que correspon als anys 850-650 aC. Se n’ha excavat una superfície de 230 m2, en la qual es van documentar 28 túmuls (Fernández-Lafuente, López, Plens, 1991). Aquests túmuls es componen de tres elements: una estructura perifèrica —que delimita el túmul— constituïda per un anell de pedres sorrenques i còdols clavats verticalment; una estructura central externa que pot consistir en una estela, una llosa o un anell intern (que pot anar associat a un dels dos elements anteriors), o bé que pot estar mancada d’elements senyalitzadors; i una estructura central interna que segella la boca de la fossa en la qual es diposita l’ossera. L’ossera és una urna ceràmica que recull fragments d’ossos i d’aixovar del difunt no consumits totalment pel foc, i cendres. La tipologia d’aquestes urnes i de l’aixovar són les que en primer terme poden permetre la fixació cronològica dels diferents enterraments. El fet que es constati un desfasament cronològic entre les datacions relatives del poblat excavat i de la necròpoli planteja la possibilitat que al voltant del 800 aC els habitants del lloc traslladessin el lloc d’habitatge a un altre poblat del qual no tenim referències fiables, mentre que la necròpoli seguia en funcionament.

El jaciment arqueològic de la Pedrera (Vallfogona de Balaguer-Térmens) és constituït per un poblat i la seva necròpoli corresponent. S’hi han realitzat diverses intervencions puntuals des de l’any 1958. Ens fixarem, bàsicament, en els sondeigs estratigràfics realitzats en el poblat pel Dr. Maluquer de Motes i posteriorment per l’Estudi General de Lleida (Gallart-Junyent, 1990).

Segons aquests treballs, el jaciment presenta una ocupació continuada des de l’inici del bronze final (1250/1150-1100 aC) fins al final del segle III o l’inici del II aC, en ple període ilerget.

És important destacar que des del primer moment d’ocupació, abans de l’inici de la cultura dels camps d’urnes al voltant del 1000 aC, es documenta la presència d’estructures constructives de planta quadrangular.

La datació de la necròpoli, en canvi, abraça des del 900 fins al 500/450 aC, límit que marcaria tot el període dels camps d’urnes de la Pedrera. Cal destacar un espectacular enterrament de la fase final d’aquest període, desgraciadament d’associació desconeguda, en què es trobà un casc de ferro, una falcata, restes de boç d’un cavall, una brossa de bronze i una estela antropomorfa. Aquests elements serien un reflex de les diferències socials existents ja en ple període ilerget (Ruiz Zapatero, 1985).

El poblat de Montmur (Balaguer) és un altre jaciment arqueològic important, malgrat que mai no ha estat excavat. Hom en coneix un notable conjunt de materials arqueològics, apareguts en uns moviments de terres que es van efectuar amb finalitats agrícoles.

En aquest jaciment també s’aprecia una llarga continuïtat en l’assentament, encara que no se’n coneix bé l’inici. Pel que fa a l’ocupació en època ilergeta, és rellevant que no fou abandonat als segles III-II aC, com succeeix en altres poblats com la Pedrera, sinó que fou ocupat fins als segles I-II dC, com indica la presència de ceràmiques romanes, com ara la comuna de parets fines o les sigil·lades hispàniques.

El lent desmembrament de la societat ibèrica s’allargà, en l’àrea ilergeta, aproximadament fins al segle I o l’inici del II dC. (JBeG)

Romans i visigots. Segles II-VIII

Sarcòfag romà del final del segle III o l’Inici del segle IV, decorat amb motius pagans (nereides i tritons), que fou convertit en pica baptismal i que es guarda actualment a l’església de Sant Vicenç d’Àger.

ECSA - M. Sagarra

Les grans novetats del procés de romanització van ser l’aparició i el desenvolupament de les ciutats i la transformació del món rural, fets que òbviament comportaren una transformació econòmica de l’antiga estructura ilergeta.

L’entrada de ple en una societat urbana no és reflectida a la Noguera potser perquè Ilerda, Iesso i Aeso van convertir-se en els nuclis urbans al voltant dels quals es va organitzar tot el poblament rural, seguint les pautes marcades a partir de la xarxa viària. Ens falta, però, conèixer els diferents tipus de nuclis urbans, les vil·les o les cases de pagès, centres pròpiament rurals d’explotació agrària, que comencen a aparèixer a partir del segle I.

El problema fonamental ha estat fins ara la manca de projectes d’investigació adreçats al coneixement del poblament romà d’aquesta zona, malgrat excepcions que per ara encara són primerenques, però que tenen un marcat caràcter innovador (Lanuza, 1992). Pensem que l’estudi de les centuriacions a la zona del Pla d’Urgell i la ribera del Sió aportaran dades del procés de romanització. També hi constribuiria l’anàlisi de la via Lleida-Àger-Pallars i de tot el seguit de vil·les que hi ha al llarg d’aquesta via i que coneixem ja des d’antic, però que mai no han estat estudiades a fons.

Les vil·les romanes del Romeral (Albesa), les Franqueses i Hostal Nou (Balaguer), els Morulls (Gerb), Fontdepou, etc., són els assentaments rurals que coneixem de la Noguera. La majoria són coneguts des dels anys seixanta, però, tot i que en alguns s’han realitzat treballs arqueològics (el Romeral i Hostal Nou), mai no han estat objecte d’estudis seriosos, la qual cosa ha comportat la consegüent pèrdua d’informació.

Sembla que totes aquestes vil·les van ser creades de cap i de nou; els nivells antics es poden datar als segles I-II, d’acord amb els materials apareguts en excavació o en superfície. La majoria tenen molt a prop altres assentaments més antics, però situats lleugerament en indrets una mica més elevats. Aquest element podria indicar el desplaçament de les comunitats ilergetes cap a zones més baixes a mesura que la romanització anava avançant.

El segle III és una època de canvis i de profunda crisi que afectarà el poder, la vida social romana i l’evolució econòmica, i que tambe marcara les pautes entre la societat aristocràtica rural i els colons que en dependran, ja que s’establiran les primeres relacions feudalitzants. Un fet clau per al futur és l’aparició del cristianisme, que afegirà noves pràctiques religioses i comportarà l’aparició d’un nou estament en la vida social: els bisbes. A partir del segle III tots aquests fets van condicionar una profunda transformació de la societat romana, ja que es féu més sensible la separació entre la ciutat i el camp, el qual es convertí en un centre autàrquic de producció i de consum que a Catalunya es va mantenir fins als temps musulmans (Palol, 1978, pàg. 241).

Aquesta crisi es veu reflectida en destruccions tant a les ciutats com a les vil·les; en podrien ser un exemple les destruccions que es detecten a la vil·la del Romeral, que es podrien datar pels volts del 260 (Díez Coronel-Pita Mercé, 1966, pàg. 356).

De tota manera, cap al final del segle III i l’inici del segle IV hi ha un procés de reconstrucció o de nova construcció de les vil·les que sembla indicar la potència dels grans possessores rurals, els representants de l’aristocràcia rural que serà tan important durant tot el Baix Imperi i potser en època visigòtica, i que segurament amb l’ocupació islàmica va crear importants sagues muladís (conversos), com per exemple els Banū Qasī. Sembla que les vil·les creixeren en extensió i es crearen grans latifundis que acolliren una potent i rica aristocràcia. És el moment en què les vil·les s’embelleixen amb mosaics i estucs, imitant el luxe de la ciutat i la cort. Els millors mosaics del segle IV es troben a les vil·les del Romeral i les Franqueses (Díez-Coronel, 1966).

El cristianisme, que es va introduir amb força al segle IV, ha deixat vestigis a la vil·la romana dels Morulls (Gerb), on l’any 1961 Lluís Díez-Coronel va poder fer unes cales i va recuperar quatre capitells, un acroteri, restes de fusts de columna i sarcòfags de pedra en forma de banyera, que pertanyen segurament a la zona basilical de la vil·la, la qual repetiria un esquema similar al de la vil·la Fortunatus (Fraga) o al de la basílica del Bobalar, ambdues datables a mitjan segle V o al començament del segle VI. Malauradament, aquest jaciment fou destruït sense haver-se pogut documentar del tot.

També a Àger, a Santa Coloma, han aparegut restes del que podria ser una basílica de característiques similars a aquelles, amb sarcòfags de pedra amb coberta de doble vessant, idèntics als de Bobalar, i que els directors de l’excavació, Prim Bertran i Francesc Fité, daten a l’època paleocristiana, probablement als segles V-VI (Fité, 1985, pàgs. 49-50).

Tot aquest territori estava molt ben comunicat gràcies a la xarxa viària que presumiblement es va crear durant l’època baix-imperial i que va ser la base de comunicació durant l’edat mitjana i fins i tot fou utilitzada fins ben entrat el segle XX. La via que coneixem millor és la que comunicava Lleida, Àger i els Pirineus, i que, passant per Corbins, Menàrguens, Balaguer/Castelló de Farfanya, Os de Balaguer, Vilamajor, Fontdepou i el port d’Àger, arribava fins a Àger, on neixien diversos camins que anaven cap a l’E en direcció a Vilanova de Meià, cap a l’W en direcció a Pont de Montanyana i Aragó, i cap al Pallars i la Vall d’Aran, al N, pel coll d’Ares (Fité, 1985, pàgs. 34-35). Àger, considerat per molts com un castellum romà, compliria les funcions de custòdia d’aquesta via i cruïlla i de control econòmic de la vall. De l’assentament antic es conserva un tram de la muralla que segons Pita Mercé es podria datar pels volts del 260 (Pita Mercé, 1967), i que posteriorment, en època islàmica i feudal, fou reaprofitada.

Un element que cal considerar a l’hora de valorar la importància d’Àger en el context baix-imperial de la comarca de la Noguera és l’existència d’un magnífic sarcòfag, datable al final del segle III o l’inici del IV, avui a l’església de Sant Vicenç. Fou portat directament dels tallers de Roma o de Tarragona, un factor que evidencia capacitat econòmica i que, per tant, cal relacionar amb l’aristocràcia rural de què parlàvem més amunt.

Ben poques coses sabem del poblament visigot, o mes concretament de l’etapa d’ocupació visigoda d’aquestes terres, des del segle V fins a l’arribada de les primeres expedicions àrabs al començament del segle VIII. Potser caldria destacar dues dades aportades també per l’arqueologia, les quals poden fer una mica de llum a aquest període tan fosc. La primera és l’ocupació tardana de la Cova Colomera, que domina el pas natural de Mont-rebei, entre el Montsec d’Ares i el Montsec d’Estall, i que comunica la zona W d’Àger amb Pont de Montanyana per mitjà de la Noguera Ribagorçana. La presència d’un dels millors conjunts de ceràmica grisa africana i clara D i de vidres tardans de les terres de ponent, com també d’algunes monedes de Constantí I (321) i Teodosi I (378-383), qüestiona el fet estrany de l’ocupació d’una cova al final del segle IV i possiblement l’inici del V.

La segona dada és l’aparició d’un trient de Vítiza (702-710), encunyat a la seca de Narbona, a la Cova del Parco (Alòs de Balaguer) a “l’horitzó superficial que correspon a l’època visigòtica i medieval” (Maluquer, 1982). A falta d’una revisió dels materials d’aquest horitzó, podríem parlar d’una ocupació del final del segle VII i l’inici del VIII en aquesta cova.

Aquests exemples podrien estar relacionats amb l’època d’inestabilitat política, social i econòmica que és emmarcada per les revoltes dels bagaudes al segle V —dels quals sabem que saquegen Lleida l’any 449 (la vil·la de l’Hostal Nou a Balaguer presenta un nivell de destrucció i d’incendi fort datat per LI. Díez-Coronel a mitjan segle V)—, l’entrada dels visigots al final del segle V (470-475) i les disputes del final del regne visigot. Faltaria poder contrastar aquestes dades amb restes arqueològiques al pla per tal de poder tenir una idea de quin és el poblament d’època visigòtica a la Noguera i corroborar la idea generalitzada que va haver-hi una continuïtat de la població hispanoromana fins a l’arribada dels àrabs a les vil·les romanes del segle IV. Segons el Dr. Palol, es produeix una consolidació de la tradició romanitzant i de les estructures eclesiàstiques, sense haver-hi població visigoda estable a Catalunya, exceptuant les minories dirigents i les guarnicions militars (Palol, 1989), afirmacions que ha pogut constatar perfectament al conjunt del Bobalar (Seròs).

Bibliografia

• R. d’Abadal i de Vinyals: Els primers comtes catalans, ed. Teide, Barcelona 1958
• F. Alonso, V. Cabrera, T. Chapa i M. Fernández-Miranda: Indice de fechas arqueológicas de C14 para España y Portugal, dins C14 y Prehistoria de la Península Ibérica, Fundado J. March, Serie Universitaria 77, Madrid 1978
• Ph. Araguas: Les châteaux d’Arnau Mir de Tost. Formation d’un gran domaine féodal en Catalogne au milieu du Xlème siècle, dins “Actes du 106 Congrès National des Sociétés Savantes (Perpinyà 1981)”, París 1983, pàgs. 61-76
• M. Barceló: La cuestión septentrional. La arqueología de los asentamientos andalusíes más antiguos, dins “Aragón en la Edad Media”, núm. 9, Avances recientes en la historia de al-Andalus: Arqueología y Sociedad, Universitat de Saragossa, 1991, pàgs. 341-353
• A. Benet i Clarà: Una comunitat mossàrab a la Vall d’Àger. Estudi antroponímic, “Butlletí de la Societat d’Onomàstica” (Barcelona). XIII, (1983), pàgs. 3-7
• J. Chaline: El Cuaternario. La historia humana y su entorno, ed. Akal, Madrid 1982
• E. Corredera: Noticia de los condes de Urgel, IEI, Lleida 1973
• M. Cura: L’horitzó campaniforme antic als Països Catalans, “Fonaments” (Barcelona), núm. 6, Prehistòria i Món Antic als Països Catalans, ed. Curial, 1987, pàgs. 97-127
• L. Díez-Coronel: La necròpolis de Colomina en Gerb (Lérida), “Ampurias” (Barcelona), toms XXVI-XXVII, 1965, pàgs. 71-104
• L. Díez-Coronel i R. Pita Mercé: Una villa romana con mosaicos en Albesa (Lérida) a “IX Congreso Nacional de Arqueología”, Saragossa, pàgs. 348-357
• A. Duran Gudiol: Francos, pamploneses y mozárabes en la marca superior de al-Andalus, dins “La Marche Supérieure d’al-Andalus et l’Occident chrétien”, Publications de la Casa de Velázquez-Madrid 1991
• M. Fernández i A. Lafuente: La Colomina 2: primeres notícies d’un assentament del Bronze Final “Estudis 3” (Balaguer), Ed. Centre d’Estudis de la Noguera, 1989, pàgs. 71-82
• M. Fernández, A. Lafuente, J. López i M. Plens: La necròpoli d’incineració de la Colomina 1 (Gerb, la Noguera). Metodologia i classificació de les estructures tumulars, “Limes” (Cerdanyola del Vallès), núm. 1, 1991, pàgs. 86-115
• F. Fité: Reculls d’història de la Vall d’Àger. Període antic i medieval, Àger 1985
• J.M. Fullola, P. García-Argüelles i M. Millán: Mig segle de recerques prehistòriques a les valls de la Noguera Pallaresa i del Segre a les vores del Montsec, dins Prehistòria i arqueologia de la conca del Segre-Homenatge al Prof. Dr. Joan Maluquer de Motes, “VIIe Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà” Institut d’Estudis Ceretans, Puigcerdà 1988, pàgs. 29-35
• J.M. Fullola i M. Bergadà: Estudi d’una estructura de combustió i revisió dels nivells paleolítics de la cova del Parco (Alòs de Balaguer, la Noguera), “Archivo de Prehistoria Levantina”, núm. 20, 1990
• J. Gallart i E. Junyent: Un nou tall estratigràfic a la Pedrera, Vallfogona de Balaguer-Térmens, la Noguera, Lleida, a “Espai/Temps” (Lleida), núm. 3, 1990, pàg. 19
• J.R. González, E. Junyent, J.L. Maya i J.I. Rodríguez: Carretalà (Aitona, Segrià), dins Arqueologia 82, Ministerio de Cultura, Dirección General de Bellas Artes y Archivos, Madrid 1983
• F. de la Granja: La Marca Superior en la obra de al-‘Udhrī, “Estudios de la Edad Media de la Corona de Aragón” (Saragossa), VIII (1966), pàgs. 485 i 523
• J. Maluquer de Motes: Cova del Parco, Alòs de Balaguer, dins Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1982
• J.L. Maya: Asentamiento al aire libre de la Edad del Bronce en Cataluña Occidental. Bases para el reconocimiento de un horizonte Bronce Antiguo-Reciente. “Ilerda” (Lleida), XLIII, 1982, pàgs. 153-186
• D. Monfar i Sors: Historia de los condes de Urgel, CODOIN, IX-X, Barcelona 1853
• R. Mora i altres: Jaciment del Paleolític Mig Roca dels Bous (Camarasa, la Noguera), dins Memoria d’excavació de les campanyes 1988, 1990, 1991. Bellaterra 1992 (inèdita)
• P. de Palol: El Baix Imperi, dins Historia de Catalunya, vol. I, ed. Salvat, Barcelona 1978, pàgs. 239-256
• P. de Palol: El Bovalar (Seròs, Segrià). Conjunt d’època paleocristiana i visigòtica. Diputació de Lleida-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
• P. de Palol: Arte y Arqueología, dins España visigoda, vol. III. 1 d’Historia de España (dir. Menéndez Pidal), Madrid 1991, pàgs. 270-428
• R. Pita Mercé: Lérida paleocristiana, Lleida 1973
• A. Pladevall: Els monestirs catalans, ed. Destino, Barcelona 1968
• G. Ruiz Zapatero: LOS Campos de Urnas del NE de la Península Ibérica, vol I, ed. Universidad Complutense, Madrid 1985
• P. Sanahuja: Historia de la villa de Ager, ed. Seràfica, Barcelona 1961
• P. Sanahuja: Història de la ciutat de Balaguer, ed. Seràfica, Barcelona 1965
• Ph. Sénac: Note sur les husūn de Lérida, “Mélanges de la Casa de Velázquez” (París), t. XXIV (en curs de publicació)
• J. Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vols. IX-X, 1821, i vols. XI-XII, 1850, València-Madrid
• J. Villanueva: Memorias cronológicas de los condes de Urgel, ed. Romeu, Balaguer 1976