Conquesta i repoblació a l’alta Noguera
Vista aèria del castell d'Alòs, conquerit als àrabs a l'inici del segle XI pel comte Ramon Borrell I de Barcelona, tutor d'Ermengol II d'Urgell. Més tard, el 1058, fou infeudat al magnat Arnau Mir de Tost.
ECSA - M. Catalán
El primer capítol —i el més important— de la conquesta i la repoblació de la contrada de l’alta Noguera s’inscriu en les gestes i l’acció del cavaller urgel·lità Arnau Mir de Tost, que fou vassall i puntal en tot moment de la política expansionista dels comtes i els bisbes d’Urgell. En el moment de la seva majoria d’edat, el 1018-19, a la zona del Segre Mitjà, la frontera cristiana se situava a l’alçada de Ponts, Montmagastre i Meià, que apareixen esmentats com a llocs de frontera i exposats als perills de les ràtzies des del final del segle IX, dins la Marca creada per Guifré el Pelós, segons testimonien les donacions de les esglésies de Meià i Ponts que aquest efectuà al monestir de Ripoll devers l’any 890; en el cas de la darrera es precisa “in ipsa marcha ecclesiam Sancte Marie qui est ad Pontos ”.
Figuren també entre els primers conqueridors Ermengol I d’Urgell i el seu germà el comte Ramon Borrell de Barcelona, que dugueren a terme la famosa campanya contra Albesa, aprofitant que havia mort al-Mansūr, la qual fou motiu, en opinió de Sobrequés, de l’expedició de revenja d’al-Mudaffar i el seu llibert esclau al-Wadih, el 1003, en la qual foren assetjats els castells de Meià i Montmagastre i destruïdes les esglésies i les poblacions respectives d’aquests castells. Foren també els promotors de l’expedició catalana organitzada per anar a lluitar a Còrdova, que partí precisament de Montmagastre, en la qual trobà la mort el comte d’Urgell.
Fou arran de dita mort i de fer-se càrrec del comtat, que el comte Ramon Borrell amplià el territori. Per afrontar els perills que assetjaven el comtat, es féu a la Seu d’Urgell una magna assemblea l’any 1011 amb la finalitat de reorganitzar les fronteres i restaurar a la vegada el bisbat d’Urgell, per la qual cosa es nomenà el comte de Barcelona tutor d’Ermengol II i màxim responsable de la política urgellesa. Segons deduïm d’un conveni del 1026, entre el 1015 i el 1016 aquest comte conquerí els llocs de Malagastre, Artesa, Rubió i Alòs de Balaguer. Creiem que fou entorn a aquestes dates pel fet que es documenta en aquest moment l’expedició que organitzà contra els sarraïns, en què hom arribà a traspassar el Segre i es presentà davant les portes de Balaguer. A més, posseïm el preciós testimoni de la donació que l’any 1018, un abans de la seva mort, aquest comte féu a Sant Sadurní de Tavèrnoles, juntament amb la seva muller Ermessenda, d’una espluga propera al castell de Malagastre, per tal que s’hi construís una església i es repoblés la zona, per a la qual cosa convocaren repobladors dels esmentats llocs de Rubió, Alòs i Malagastre —“terminos de castro de Alos vel de castro Rubione seu de castro Malagastro"—.
ElS Tost.
FFLI-AFE
Suposem que aquests nous dominis caigueren novament en poder àrab en morir el comte de Barcelona vers el 1019, atès el conveni esmentat de l’any 1026 entre els descendents d’ambdós comtes, Ermengol II i Berenguer Ramon I de Barcelona, en el qual també intervingué Arnau Mir de Tost. El comte de Barcelona, curiosament, obligà el comte d’Urgell a assistir-hi, i hom establí que aquest tingués dits castells, quan els poguessin posseir amb tota garantia —“Ermengaudus iam dictus habeat solidos Mamacastrum et Alos et Rubionem et Malacastrum et Artesam quando predictus Ermengaudus habuerit hoc totum solidum "—. Creiem que foren els esmentats comtes, conjuntament amb Arnau Mir de Tost, els qui conqueriren novament dits castells, amb posterioritat al 1019, i que el senyor de Tost hi tingué un paper força destacat.
Creiem, a més, que aquesta primera expansió cristiana pels volts de l’any mil fou coetània de la protagonitzada pels comtes de Pallars a l’àrea del Montsec, on arribaren per la serra de Montllobar. La possessió d’enclavaments com el de Sant Llorenç d’Ares o del Montsec ens indiquen aquest avanç, segurament amb l’objectiu d’expandir-se vers la vall d’Àger. Una aspiració que fou truncada per l’expansió del comtat d’Urgell, que s’havia iniciat ja per la Conca de Dellà, on s’aixecaren castells com el de Toló, el de Benavent i sobretot el de Llordà.
Molt probablement, a través del Montsec de Rúbies i el Montsec d’Ares, que eren zones no sotmeses a la dominació sarraïna, partint de Llordà o Montmagastre, es planejà la conquesta de la. vall d’Àger per part d’Ermengol II i Arnau Mir de Tost, el seu vassall, devers el 1034. Segurament que la conquesta es féu comptant amb l’ajut de la gent del país i possiblement es tingué en compte l’expansió pallaresa. Entre els qui els donaren suport cal destacar els Exabel, senyors del castell de Pedra, el terme del qual limitava amb el del castell de Sant Llorenç d’Ares, al Montsec. Cal suposar que la carta de franquícia, concedida l’any 1042 per Arnau Mir de Tost a Exabel i Garoça, senyors del castell de Pedra, es féu per aquest motiu, com també la donació que féu aquest mateix cavaller a Ollemar i Xeno de certs alous l’any 1038 o a Gekal Bonnessine de l’Espluga de Portaclusa l’any 1043.
Tot seguit després de la conquesta de la vall d’Àger —sobre la qual solament coneixem el que costà expugnar el fortíssim castell d’Àger per mitjà de les actes de dotació de l’abadia de Sant Pere—, s’emprengué la conquesta del castell de Santa Linya, que conqueriren igualment Ermengol II i Arnau Mir de Tost l’any 1036. En el moment de la seva expugnació, el domini s’havia estès segurament ja per les serres del sud de la vall d’Àger i s’havien determinat enclavaments com el d’Oroners i Montclús. Durant un temps, la frontera amb l’islam se situà als límits de la vall i la serra de Montclús, amb el perill que això comportava. Ho considerem així perquè el 1046, segons P. Sanahuja, fou novament dominada la vall pel rei musulmà de Lleida, de la nissaga dels Banū Hūd, durant un any més o menys, si es calcula el buit que es produeix en la documentació. Hem obtingut la dada d’un judici celebrat el 1061 al castell d’Àger “ante domnum Arnallum” i els jutges Guillem Ramon, osonenc, i Berenguer Isarn, vicario del castell d’Àger. Estaven en litigi certs drets adquirits per un tal Llorenç, els quals pertanyien a Sant Pere per deixa testamentària —per aquest motiu hi testificava la filla de l’atorgant—. Aquest testament, precisa el document, havia estat destruït quan els sarraïns entraren al castell i cremaren i esborraren totes les escriptures que tingueren a l’abast. Sobrequés creu que la segona conquesta cristiana de la vall d’Àger fou obra exclusiva d’Arnau Mir de Tost. Pel que fa a la primera conquesta, però, això no és tan clar, malgrat que en el cas de Santa Linya sigui donada a Santa Maria de la Seu d’Urgell la seva església, mentre que en el cas d’Àger no, cosa que ens fa sospitar que la vall podria haver estat conquistada ja per Arnau Mir de Tost, en nom dels comtes d’Urgell. Aquesta circumstància s’avindria més a la tradició historiogràfica i fins i tot s’explicaria molt millor l’actuació posterior d’Arnau Mir de Tost, que conduí a convertir el castell d’Àger en seu d’una senyoria que esdevindria amb el temps el segon vescomtat del comtat d’Urgell. En tot el que hem anat exposant, però, no hi ha dubte del paper principal que des d’ara pren la figura d’Arnau Mir de Tost, al qual per aquest motiu el comte de Barcelona infeudà els castells de Camarasa i Cubells, que havia obtingut per cessió del rei àrab de Lleida Abū Gna’far Ahmad ibn Sulaymān al-Muqtadir cap a mitjan segle XI. Sobrequés relaciona aquesta cessió amb la segona conquesta d’Àger, en la qual planteja la possibilitat que hi intervingués donant-hi suport el comte de Barcelona Ramon Berenguer I, motiu pel qual després li hauria infeudat les esmentades fortaleses, dins un mateix programa d’expansió i reforç de la política contra els reis àrabs de Lleida i Saragossa.
Aquest enfortiment permetrà a Arnau Mir de Tost de dur la frontera més enllà i travessar la vall, situant-la a l’alçada dels Masos de Millà i Vilamajor, on es mantindrà fins després de la seva mort, devers el 1072. Hem d’assenyalar que la repoblació de tota l’àrea està perfectament documentada i explicitada, en la manera de dur-la a terme, a través de les quadres situades en llocs exposats de frontera, com Cogul, Montesquiu o Vilamajor. Aquestes quadres apareixen constituïdes per terres posades en conreu, defensades per una torre. També les nombroses fortaleses auxiliars que es construeixen —com seria el cas de les de la vall d’Àger— testimonien aquesta acció repobladora i alhora defensiva.
En aquest sentit podem fer esment de l’única carta de població conservada de la vall, que data del 1049, precisament, un cop el perill islàmic s’ha allunyat del territori. Ens referim a la concedida per Arnau Mir de Tost i la seva muller als habitants de la vila de la Régola, donada, d’altra banda, al monestir d’Àger. Quant a les quadres, l’exemple més il·lustratiu és el de Montesquiu, que documentem l’any 1066, en ésser cedida a Galceran Erimany amb el pacte de construir-hi una torre. Aquesta quadra era propera al terme de Cas, que es conquerí ja vers el 1054, i també al de Fontdepou, que es degué conquerir durant aquest mateix temps. En els dos casos conservem torres rodones de frontera que es degueren edificar aleshores, com en el cas dels Masos de Millà, on també en trobem una altra. Vilamajor es documenta igualment per primer cop el 1067 com a quadra. No es conserva, però, la torre que s’hi deuria aixecar de ben segur, com tampoc la de Montesquiu.
No tenim documentat el moment en què fou infeudat el castell de Montmagastre a Arnau Mir de Tost per part d’Ermengol II. Cal suposar que fou durant aquesta etapa d’intensa activitat conqueridora, abans del 1038, any en què desapareix d’escena el comte. El castell de Montmagastre havia esdevingut aleshores el més important de la zona, com ho eren el d’Àger per la banda de ponent i el de Llordà a la Conca de Dellà, que posseirà igualment Arnau Mir de Tost. Ho palesa el fet que en reorganitzi la canònica, que havia fundat Ermengol I, i la doti àmpliament, ratificant moltes de les seves possessions, l’any 1054. À més, aquest document ens permet albirar l’avenç de la frontera fins a Marcovau i Foradada, i fa esment de nombroses quadres que segurament establí Arnau Mir de Tost per tal de repoblar aquesta zona plana força exposada, malgrat la proximitat de Cubells. Recordem que el territori de Llorenç i Gerb continuarà sota domini islàmic durant un cert nombre d’anys encara.
Mort Arnau Mir de Tost, continuà la tasca de repoblació i conquesta el seu nét Guerau Ponç II de Cabrera, el fill del vescomte Ponç Guerau I de Cabrera, actuant sempre al costat dels comtes d’Urgell. En certa manera, podem dir que dugué a terme les empreses engegades per l’avi. Per la zona d’Artesa, expandí les conquestes vers la ribera del Sió, i donà suport alhora a la política expansionista d’Ermengol IV d’Urgell, que vers el 1061 ja s’havia estès per la zona d’Agramunt i Almenara, aleshores límit fronterer, proveït d’una imponent torre rodona; també era conquerit el castell d’Oliola. Les conquestes prosseguiren fins al final de segle; entre el 1080 i el 1084 es conqueriren la Fuliola i Penelles i, prop de Balaguer, Gerb, on devers el 1092 morí el comte. Dins aquest panorama situem conquestes dutes a terme fonamentalment pels senyors d’Àger, que inclouen Montclar, la Donzell, Vicfred, Comabella, la Manresana i Castellnou d’Oluja, a més de Pradell, Butsènit i el castell de les Ventoses, que el vescomte llegà a l’orde de l’Hospital.
Segurament, els senyors d’Àger ajudaren també a la conquesta i la conservació del castell de Gerb, atès que Ermengol V els el deixà part en feu i part en alou. Des de Gerb és possible que s’emprengués la conquesta de l’àrea de les Avellanes fins a Tartareu, també per Ermengol IV, entre el 1082 i el 1086. La resta del territori N de la Noguera fou conquerit pels senyors d’Àger. Sembla que entorn el 1091 es conquerí Tragó, encara que tot fa pensar que tornà a caure en poder àrab, i fou conquerit ja definitivament a l’inici del segle XII. El malignum castell d’Os, tal com se l’esmenta, resistí fins el 1116, com, segurament, els castells de Castelló de Farfanya, Algerri i Ivars de Noguera. Hi ha autors que situen aquestes conquestes com a anteriors i en relació amb la conquesta de Balaguer, que es produí vers el 1105. De fet, l’única conquesta documentada és l’esmentada d’Os, que dugué a terme Guerau Ponç II. Al castell de Tartareu subscriviren dit vescomte i Ermengol VI la cessió en franc alou de la fortalesa.
Arnau Mir de Tost i els vescomtes d’Àger
Mapa de les possessions d’Arnau Mir de Tost, amb indicació de les campanyes de conquesta que va dur a terme aquest noble urgellenc.
F. Fité
Arnau Mir de Tost era descendent del llinatge dels senyors de Tost, un castell proper a la Seu d’Urgell, on va néixer als voltants de l’any 1000. P. Sanahuja suggerí que per part de mare estava emparentat amb el bisbe d’Urgell sant Ermengol, oriünd del casal dels comtes de Conflent. La primera referència sobre ell apareix l’any 1019, quan hauria assolit ja la majoria d’edat, atès que signa com a testimoni en un document lliurat per Ermengol II. Vers el 1032 es casà amb Arsenda, de noble llinatge; Domènec Sangés apunta la possibilitat que procedís del llinatge dels Fluvià, els antics senyors de Talteüll. Cal destacar la personalitat d’aquesta dama, per tal com actuarà en tot moment al costat d’Arnau Mir, segons el que es desprèn de la documentació. Fruit d’aquest matrimoni naixeran cinc fills, dels quals sobreviuran solament dues filles: Letgarda i Valença. La primera, com veurem, es casà amb el vescomte de Girona Ponç Guerau I de Cabrera i esdevingué llur hereva, juntament amb el seu fill Guerau Ponç II de Cabrera. Valença es casà amb el comte de Pallars Jussà Ramon V; serà amb el comte la promotora de la fundació de la canònica i l’església de Santa Maria de Mur, erigides al costat del castell que uns anys abans havia fet aixecar Arnau Mir de Tost.
P. Bonnassie l’inclou entre els comdors que formaren part de la cort comtal d’Urgell i, en certa manera, relaciona el seu ascens social amb la fortuna de les armes contra l’islam, com si es tractés d’una mena d’aventurer. Si tenim en compte els forts vincles que des del principi posseí amb els bisbes d’Urgell, de qui era vassall considerat, no podem compartir aquesta hipòtesi. S’ha parlat de la possibilitat d’un parentiu amb els vescomtes de Castellbò i àdhuc amb la mateixa família comtal d’Urgell. A través de la documentació, força nombrosa, es perfila una personalitat de relleu, vinculada als més alts llinatges de Catalunya.
Com en cap altre document, es pressent la grandesa i la gran religiositat d’aquests egregis cavallers en el testament, tant en el d’Arnau com en el de la seva esposa Arsenda. Les deixes testamentàries dibuixen un veritable panorama de les esglésies del nostre país, i també dels grans santuaris que gaudien aleshores de més prestigi.
D’una edat semblant a la d’Ermengol II el Pelegrí, abastarà també les èpoques de regiment del comtat d’Ermengol III i els primers anys d’Ermengol IV. En els gairebé setanta anys de la seva vida poden determinar-se tres etapes perfectament. Una primera que abraçarà del 1019 al 1046; una segona del 1047 al 1065 i una darrera fins el 1072, any de la seva mort.
La primera època és determinada per les gestes militars i la consolidació d’un patrimoni, que trontollarà, però, davant la contraofensiva islàmica del 1046, que representà durant cert temps la pèrdua del castell d’Àger. La mort prematura d’Ermengol II, d’altra banda, li permetrà consolidar la seva situació social, ja que regirà el comtat d’Urgell durant la minoria d’Ermengol III, entre el 1038 i el 1040, conjuntament amb la comtessa Constança i el bisbe Eribau d’Urgell. En aquest sentit, esdevindrà un dels principals col·laboradors del jove comte.
En la segona etapa, un cop conquerida novament la vall d’Àger, aferma encara més el seu poder i l’engrandeix aliant-se i fent-se vassall indistintament dels comtes de Barcelona i dels del Pallars Jussà, com també dels reis d’Aragó. La seva política, des de molt aviat, fou encaminada a consolidar uns dominis cada cop més extensos en els territoris de frontera, aleshores situats en el Pre-pirineu. Crec que sovint no es calibra l’esforç que comportà l’avenç cristià sobre territori musulmà. En el cas de la Noguera la reconquesta ocupà tot el segle XI i encara les primeres dècades del XII. D’aquí la importància que assolí Arnau Mir de Tost.
La necessitat que existís un poder fort a l’àrea de frontera, que garantís la conservació dels nous territoris conquerits i la seguretat a l’interior del país, fou possiblement la causa que els distints senyors dels territoris entre la Segarra baixa i el sector de la Baixa Ribagorça cerquessin en ell —que en algun document és anomenat castos frontera— aquesta garantia. Per aquest motiu, creiem, li foren infeudats tants castells, molts dels quals ajudà a expugnar i guanyar del poder àrab, com és el cas esmentat de Montmagastre, que li fou cedit en feu franc per Ermengol II, o el de Llimiana, que posseí de la mateixa manera pel comte de Pallars Jussà. No endebades arribarà a posseir els tres castells més importants de l’àrea pre-pirinenca d’aquesta època: Montmagastre, Llordà i Àger. El d’Àger, concretament, el convertirà en el centre dels seus dominis, situat més o menys en el centre de l’ampla franja que dominava i tenia sota la seva custòdia.
Foren anys també de lluita, adreçats a expandir els interessos de Barcelona i Urgell per la zona ribagorçana, en la qual Arnau Mir de Tost feia anys que havia estès els seus dominis des del castell proper d’Àger: Fet, Bellmunt, Finestres, Montfalcó i més endavant Casserres i les quadres d’Entença i Cabestany són conquestes que documentem com a seves.
El suport donat a Ermengol III no fou solament polític, sinó també militar, en l’àrea de la Ribagorça i en el setge de Barbastre, on el 1065 el comte trobà la mort defensant la plaça d’una contraofensiva islàmica. Arnau Mir, el cavaller més dispost i proper al comte, s’encarregà de recollir el seu cadàver per sebollir-lo a la galilea de la canònica de Sant Pere d’Àger, que amb tanta cura féu erigir. Foren anys que aprofità igualment per a acabar de consolidar els seus dominis, atès el gran ascendent que posseïa sobre el comte i també els bisbes d’Urgell. En aquest sentit, són altament interessants les distintes actes de dotació de la canònica d’Àger, pel fet que pot seguir-se el procés fundacional de l’abadia, des del 1046 fins al 1068, en què es converteix en senyora alodial del castell d’Àger i, per tant, dels seus senyors, Arnau i descendents, que es converteixen, així, en feudataris de Sant Pere d’Àger, possiblement amb l’intent de sostreure el seu patrimoni de la jurisdicció dels comtes d’Urgell. Fou, però, un propòsit fracassat en part, ja que a la seva mort s’encetà una guerra entre els comtes de Pallars Jussà, als quals s’aliaren els senyors d’Àger, que aspiraven també als drets jurisdiccionals del castell d’Àger, i els d’Urgell. La guerra durà dos anys i finalitzà amb la victòria d’Ermengol IV. Eren els darrers anys de la seva vida, quan ja solament pensava en el patrimoni que l’hauria de perpetuar.
La documentació existent sobre Arnau, a més, ens el perfila intervenint en distints afers del nostre país, en contacte amb els reis d’Aragó i amb grans personatges de l’època, com Sanç de Navarra, o l’abat Oliba, que l’ajudaria a fundar la canònica d’Àger. També se l’esmenta en els Usatges com un dels nobles cavallers cridats a l’assemblea que organitzà Ramon Berenguer I per tal de promulgar-los en el seu palau de Barcelona.
Mapa dels castells i les edificacions militars de la Noguera anteriors al 1300.
M.LI. Ramos
En el capítol anterior, ens hem referit a les conquestes i l’expansió del comtat d’Urgell, i també a l’acció repobladora, que comportà la construcció de nombroses fortaleses i torres. No hem fet referència a aquest darrer aspecte, però considerem que és dels més interessants amb relació a l’evolució de l’arquitectura militar plenament romànica. No es pot dubtar que a mitjan segle XI, a l’àrea del Montsec i a la rodalia, es construïren alguns dels millors castells del nostre país, sota l’impuls de dit cavaller. Araguas, que ha analitzat aquests castells, se sorprèn de la mà d’obra tan qualificada de què disposà. Castells que podem veure des del Pallars Jussà, passant per l’alta Noguera, fins a la Baixa Ribagorça. Dins la Noguera podem fer esment del castell de Sant Llorenç d’Ares i sobretot del d’Àger, com també de les torres de Cas i Fontdepou. En tots aquests casos cal remarcar la qualitat constructiva dels paraments de carreus de petites mesures. També cal destacar les torres i les muralles dels recintes castrals, amb un exemple excepcional a Sant Llorenç d’Ares, proveït de torres de flanqueig. A Àger es construí una torre enorme residencial, a la manera de Llordà, de la qual subsisteix encara la planta baixa. Llordà i Àger, si s’haguessin conservat íntegrament, podrien ésser considerats —abans de la nova modalitat dels castells residencials— dos dels exemples més reeixits de l’Europa del segle XI.
La faceta religiosa, que ens el fa evocar sota la preclara imatge de model de cavaller cristià, fou intensa, pel fet que en ple romànic fou un dels grans impulsors d’edificis, entre els quals destaca la canònica de Sant Pere d’Àger. D’altra banda, la seva actuació política difícilment es pot destriar de la religiosa. L’organització i l’administració dels nous dominis, en els quals es pren amb molta consideració l’organització religiosa, comprèn la creació de canòniques, concretament les de Llordà, Montmagastre i Àger, que acabaran integrant-se en una sola, quan maduri el seu somni de crear una senyoria pròpia, deslligada de la jurisdicció comtal i episcopal. És indubtable que l’ascendent que posseïen, tant Arnau Mir de Tost com Arsenda, davant els successius bisbes d’Urgell sant Ermengol, Eribau i Guillem, els permeteren dur a terme aquests projectes, sobretot quan vers el 1060 obtingueren de la Santa Seu el privilegi d’exempció per a la canònica d’Àger, a la qual subjectaren tots els seus dominis.
Prova de la gran religiositat que sempre presidí les seves vides són els seus testaments respectius, com també el gran nombre de deixes que feren al llarg de la seva vida a distintes esglésies, de les quals donem relació: Sant Miquel de Cuixà, Sant Pere de Vic, Sant Cugat del Vallès, Sant Sebastià dels Gorgs, Santa Maria de Ripoll, Santa Eulàlia de Barcelona, Sant Pere de les Puelles, Sant Salvador de Breda i Sant Pere, Sant Salvador d’Agana (?), Sant Pere de Porta (?), Sant Pere de Rodes, Sant Ponç (de Corbera?), Santa Fe de Conques, Sant Jaume de Frontanyà, Sant Serni de Tavèrnoles, Sant Andreu de Tresponts, Santa Cecília d’Elins, Sant Llorenç de Morunys, Santa Maria de la Seu, Sant Martí de la Seu, Sant Jaume (?), Sant Sadurní de Besora, Sant Critòfol (de Busa?), Sant Sadurní de Castelltort, Sant Sadurní de Gavarra, Santa Maria d’Artesa, Santa Maria de Vallferosa, Sant Feliu d’Alòs de Balaguer, Santa Maria de Malagastre, Santa Maria de Santa Linya, Sant Romà de Comiols, Sant Esteve de Guàrdia, Santa Margarida de Benavent, Sant Andreu de Biscarri, Sant Vicenç de Toló, Sant Vicenç d’Àger, Sant Salvador d’Àger, Sant Llorenç d’Ares, Sant Salvador de Bellmunt (Ribagorça), Sant Sadurní de Llordà, Santa Maria de Covet, Sant Vicenç d’Echa (Conca de Dellà?), Santa Maria d’Olibà (Llordà?), Sant Miquel de Montmagastre, amb les corresponents parròquies d’Anya, Alentorn, Vall-llebrera, Grialó, Collfred i Foradada, i també el santuari de Salgar i Sant Pere de Montmagastre; Sant Sepulcre (Jerusalem), Sant Pere d’Àger, Sant Martí d’Àger, Sant Joan d’Àger, Santa Maria del Pla (Ager), la parroquial de Fet, Sant Miquel de Montaspre o Aspremont, Mare de Déu de Pedra, Santa Maria de Claramunt, Sant Julià de la Régola, Santa Maria de Corçà, Sant Vicenç de Finestres, Mare de Déu de la Pertusa, Sant Jaume de Cas, Santa Maria de Colobor, Sant Esteve de Cabestany; i les parroquials d’Estanya, Casserres, Entença i Murris (?).
Arsenda moriria vers el 1068, any en què decidí Arnau Mir de Tost emprendre peregrinació a Compostel·la, d’on retornà ja el 1069. D’aquesta època són del major interès el document en el qual es relacionen moltes de les esglésies esmentades, que foren dotades per Arnau Mir de Tost amb motiu de la mort d’Arsenda, i un inventari dels seus béns que féu abans de partir cap a Galícia, que publicà P. Bonnassie. Aquest darrer document és altament interessant, pel fet que testimonia el gran nombre de riqueses i objectes de luxe de què gaudia un cavaller de l’època, en aquest cas amb una riquesa equiparable a la pròpia dels comtes. Inventari que s’acabà de completar i detallar en els testaments, on apareixen distintes deixes per a les esglésies més importants. Per exemple, Arsenda deixa la seva porció de vaixella d’argent, selles, frens d’argent, espases i ausbergs per a comprar ornaments per a les esglésies de Sant Sadurní de Llordà, Santa Maria d’Artesa i Sant Martí de Tost, i també “tabulas aut ornamenta”; igualment deixa 100 mancusos per a “ipsas tabulas” de Sant Sadurní de Tavèrnoles i Sant Andreu de Tresponts, és a dir per a costejar els frontals d’altar. I disposa la construcció d’hospitals per a pelegrins i pobres a les viles de Llordà, Tost, Montmagastre i Àger; “ospitalitatos” per “requiescendos et reficiendos”, emplaçats en els llocs més idionis, proveïts de roba de lli i els mobles necessaris. El d’Àger, com a mínim, sabem que es fundà en el lloc d’Aspre, on el 1101 es consagrà l’església dedicada a sant Nicolau.
Del testament d’Arnau Mir de Tost cal destacar les deixes per a acabar les obres de Sant Pere d’Àger i per a proveir aquesta església d’ornaments litúrgics i vasos d’or; també fa una deixa per al pont de la Noguera Pallaresa, a l’estret de Terradets, que estava en construcció. Entre les peces més interessants que apareixen en el testament d’Arsenda i figuren en l’inventari esmentat, cal citar les peces d’escacs, concretament les de cristall de roca que regalà aquest cavaller a l’església d’Àger, on restaren en part fins a aquest segle. Actualment, algunes d’aquestes peces es conserven al Museu Nacional de Kuwait, mentre que la resta es pot admirar al Museu Diocesà de Lleida.
Testament d’Arnau Mir de Tost (11 d’agost de 1072)
Testament d’Arnau Mir de Tost, ara conservat a l’Arxiu Capitular de Lleida.
Imatge cedida per F. Fité
"Sub Trinitatis nomine sacro. Ego Arnallus Mironis filius, quia divina gracia largiente que me creavit ex pulvere de iuventute iam perveni ad senectutem, debeo ab iniquitate cessare et mala omnia fugere et ad bonum faciendum animum revocare. Et ideo propter eventum vicine mortis dum mihi licet in mea sanitate ne in ordinatis meis rebus subtraar ab hac lucem meum testamentum me presente et dictante facere cupio et omnem meam substantiam, quam Deus omnipotens mihi pecatori concessit, qualiter post mortem meam distribuatur in hac pagina ordinabo. Distributores quidem mearum rerum, si antea obiero quam faciam aliud testamentum, istos esse precipio: in primis Guillelmum Vicensem, iudicem et sacristanum, et Gaucerandum Erimani, et Bernardum Trasuarii, et Berengarium Isarni, et Bertrandum Borrelli, et Dalmacium Bernardi, et Renerio, gramaticho. Quibus iubeo et per meam fiduciam, quam in eis abeo, rogo et amoneo ut post mortem meam ita omnes res meas distribuant fideliter pro anima mea, sicut ego subterius in hac pagina ordinavero.
In primis dimitto canonice Sancte Marie de Urgello omnes meas voces et omnes meos directos, quos et quas abeo el abere debeo in villa de Loto et in villa de Clopedera, cum omnibus aliis rebus quas iam dedi prefate canonice et dabo usque ad obitum meum. Hec omnia supradicta cum eorum terminis el pertinentiis dono ei pro anima mea et uxoris mee ac filii mei Guilelmi eo modo, ut ullus episcopus neque ullus homo alius non possit hoc dare neque ullo modo tollere de iam predicte canonicae set in victu canonicorum permaneat omni tempore. Iterum concedo et dono ad prelibatam canonicam Sancte Marie omnes meas voces et omnes meos directos, quos et quas abeo et abere debeo in ipso castro de Lanera et in ipso castro de Castelleto cum ipsa parrochia de Codonavarz et de Travesseres cum eorum terminis et pertinentiis pro anima mea et coniugis mee et filii mei Guillelmi. Et ad cenobium Sancti Andree dimitto etiam et confirmo hoc totum quod mater mea, cui sit requies, ibi dedit et dimisit simul cum alodio quod predicto cenobio dedi in Artesa pro anima mea et matris atque per ereditatem de filia mea, que ibi fuit sepulta.
Concedo quoque ad cenobium Sancti Saturnini vineam meam que fuit de Seniofredo Aganii el est infra terminos de castro Lordano in coma de Clerano, simul cum ipsa condamina de Exartem cum alia in super condamina de Cesalget. Et hoc pro remedio anime mee et uxoris mee et filii mei Guillelmi.
Relinquo iterum ad cenobium Sancti Laurencii per luminaria illud alodium quod abeo intra terminos de Olivos, simul cum ipsa ecclesia que est ibi, pro anima mea et uxoris mee et fillii mei Guilielmi atque per ereditatem de filia mea Santia que ibi fuit sepulta sub tali conveniu, ut ullus abas neque ullus homo non possit illud dare neque per fevum neque per ullum alium usum set semper maneat ad servitium Dei in victu monachorum.
Dimitto itidem cenobio Sancte Cecilie ipsas vineas quas ego abeo et uxor mea abuit in Tanarzda pro anima mea et uxoris mee el filii mei sub eo tenore, ut nullus homo possit eas dare neque ad alium usum transferre nisi ad victum monachorum ibi de gentium. Dono ac dimitio Domno Deo et cenobio Sancte Marie de Rivopullo ipsas vineas quas ego abeo el uxor mea abuit intra terminos de castello de Ponies cum medietate de ipsis vineis quas ego abeo et uxor mea abuit in Collo Frigido. Aliam namque medielatem, que remaneat de predictis vineis. dimitio ad Sanctum Michaellem de Choxano pro anima mea et uxoris mee et filii mei eo modo, ut nullus possit hoc dare nec ullo modo alienare, sel semper maneat ad servitium Dei ad opus predictorum cenobiorum.
Iterum relinquo ad ecclesiam Sancti Petri de Aier quam ego et uxor mea, cui sil requies, simul edificavimus, ipsum prenominatum castrum de Ager cum sua villa tola et cum omnibus suis pertinentiis et adiacentiis et cum ecclesiis et primitiis et oblationibus universis et cum omnibus aliis castris et terris, sicut resonat in scripturas quas ego et uxor mea inde ei fecimus et firmavimus. Omnia quidem castra hac predia que ubicumque ego et coniux mea dedimus et per scripturas firmavimus ad iam dictam ecclesiam Sancti Petri de Ager, ego modo confirmo et bono animo ut semper hoc abeat iubeo et precipio ut eternaliter teneat et possideat ad suum proprium alodium sicut resonat in cartas quam ei iam fecimus pro anima mea et uxoris mee atque per ereditatem filii mei Guilelmi. Hoc totum ei dono sub tali tenore ut de supra dictis rebus nullus unquam possit vendere nec comnutare nec ad damnum prefate ecclesie ullo modo alienare, sel ille abas, qui prelibalam sanctam ecclesiam Sancli Petri tenuerit cum clericis ibi servientibus, hoc abeant et teneant in servitio Dei et beati Petri apostoli et non abeant licentiam alium patronem nec seniorem eligere super hoc nisi ecclesiam Sancti Petri Rome el Apostolicum Romanum et me in vita mea et posleritatem meam post me, cui aut quibus ego subterius ordinavero et testatus fuero, sicut est scriptum in ipsa carta Sancti Petri quam ego et uxor mea simul ei fecimus el firmavimus. Volo eciam et mando, ut progenies mea cui ego hoc dimisero el testatus fuero, ipsam abatiam numquam vendant el per donum quod de ea faciant, ullun lucrum neque ullum donum ibi accipiant nisi hoc solum ut et abas et clerici ipsius loci faciant ibi servitium Dei el beati Petri apostoli sicut debent facere boni canonici. El ad Sanctum Saturninum de Lordano dimito cunctas ecclesias que sunt et omnes quas erunt intra terminos de castro Lordano cum omnibus ecclesis que sunt et erunt intra terminos de castro de Bescarr cum omnibus suis pertinenciis el directis et vocibus universis quas hodie abent et abere debent et in futuro abebunt. Et iterum concedo ei ipsam vineam quam abeo cum Guilaberto Vives que est ad Loris, simul cum ipsa terra que est iuxta mansione que fuit de Guitardo de Tarascone, sive cum ipsa vinea que est prope inde et fuit de Durando Ennego et de Bunido el de eredibus suis, simul cum ipsa turre de Mosiliolo cum omnibus rebus que pertinent ad eam, sive cum medietate de cunctis olivariis quas ego abeo el uxor mea abuit in castrum Lordano et in omnibus finibus eius ad suum proprium alodium sive cum omnibus rebus quas ego el uxor meam iam ei dedimus et ego ei adhuc dabo usque ad obitum meum. Et hoc totum ei dimito pro anima mea et uxoris mee et filii mei Guilielmi sub eo tenore, ut prelibata ecclesia Sancti que in potestate iam dicte ecclesie Sancti Petri de Ager sicut resonat in scriptura quam ego el uxor mea inde ei fecimus.
El ad Sanctum Saturninum de Bisaura dimito per luminaria ipsam villam de Guanta pro anima mea sive per ereditatem de filia mea que ibidem [fuit] sepulta. Et ad Sanctum Martinum de Tost dimito cuncta omnia que ego et coniux mea iam ei dedimus et dimisimus pro anima mea et uxoris mee el filii mei. Et ad ecclesiam Sancti Jacobi que est in castro ipso dimitio illud alodium quod ego et coniux mea emimus de Mirone Caluiz totum ab integrum, eo modo ut omni tempore sit inde inluminata et decantata prefata ecclesia.
Et ad Sanctum Michaelem de Mamagastre dimito ipsum alodium quod ego abeo et uxor mea abuit in dominico in Seixo, simul cum medietate de omnibus nostris dominicaturis quas ego abeo et uxor mea abuit in Gavarra, sive cum omnibus alodiis quos ego abeo et uxor mea abuit intra terminos de Mamagastro que fuerunt de cenobio Sancli Saturnini, cum ipsa francheiza de Solanellas, cum omnibus que pertinent ad eam pro anima mea et uxoris mee et filii mei Guilielmi ad suum proprium alodium sub eo tenore, ut prelibata ecclesia Sancti Michaelis cum omnibus rebus sibi pertinentibus semper sil in subgectione et dominatione atque in potestate iam dicte ecclesie Sancti Petri de Ager, sicut resonat in scriptura quam ego et uxor mea inde ei fecimus.
Et ad Sancta Maria de Artesa dimito omnes voces quas abeo et abere debeo et uxor mea abuit et abere debuit in castello de Marcovallo et in omnibus finibus eius, cum ipsa condamina de Seron, quam ego ibi abeo, et cum ipsa vinea quam abeo iuxta Sanilg de Artesa et cum omnibus olivariis et arboribus aliis que sunt in ea, eo modo, ut ita hoc totum abeat in subiectione Sancti Michaelis de Mamagastre et Sancti Petri de Aier sicut superius scriptum est de Sancto Saturnino.
Et ex omnibus meis mobilibus rebus, excepta anona et vino et exceptis meis loricis et spatis et exceptis ipsis cavallis quod abeo comendatos ad meos homines, iubeo dare inde terciam partem pro anima mea ad Sanctum Petrum de Ager ad opera ipsius ecclesia et canonice et in aliis edificiis in quibus pius opus fuerit, pro anima mea et filii mei Guilielmi et coniux mea. El aliam terciam partem dimito ad ipsum pontem de Nogera quam ego et uxor mea iam cepimus. Tertiam quoque partem dimito ad Sanctum Petrum de Clunieg exceptis centum mancosis de Barchinona quos relinquo in valente ad opera Sancti Chistofori pro anima filii mei Arnalli qui sepultus fuit ibi, et exceptis aliis centum mancosis similiter in valente quos dimitto ad Sepulcrum Domini. Et hoc totum quod dimito ad opera ipsius ponti et ad opera Sancti Petri de Ager et Sancti Petri de Clunieg stet el maneat in potestate Guilielmi predicti, sacristani, et Gaucerandi et Bernardi Trasuarii et Berengarii Isarni. Et si quis ex illis obierit, alii qui remanserint hoc teneant et adimpleant.
Annonam quoque et vinum et vasa lignea remaneant in meo honore ad meos infantes et nepotes quibus ego meum honorem dimisero. Loricas autem supredictas et spatas et equos, quos et quas abeo comendatas ita abeant mei homines quibus ego commendavi per meos nepotes et per meam filiam qui tenuerint ipsum castrum de Mamagastro et de Ager, sicut hodie abent per me. Et illud mobile quod uxor mea dimissit pro anima sua, quantum non erit datum in vita mea, post obitum meum, totum sit datum sicut ipsa iussit in suo testamento. Castrum autem de Artesa cum castro Vallis Frauose et castrum de Guardia cum illorum terminis et pertinentiis remaneant ad posteritatem meam, sicut est scriptum in testamento uxoris mee secundum voluntatem suam, sicut ipsa ordinavit. Et ipsum castrum de Mamagastro et de Comezols et castrum de Gavarra et castrum de Alos et castrum de Petramola et castrum Sancti Jacobi et parrochiam de Jouanle cum ipsa parrochia de Petra cum omnibus suis terminis et pertinenciis cunctis, quantum pertinet ad predicta castra simul cum omnibus fevis atque honoribus quos ego hodie teneo per Ermengaudum comitem, excepto castello de Tolono cum suis terminis et pertinentiis, solidum et liberum dimito ad Gerallum nepto meo et ad Ledgardam filiam meam, vicecomitissam, excepto hoc toto quod in supradictis locis Domno Deo et sanctis eius sicut dictum est, dimitto et adhuc ante meum obitum dimisero. Simili modo eis dimito hoc totum quod de Drudereza el de cunctis aliis causis teneo in Hispania per Ermengaudum comitem Urge-Ilensem. Et quantum ego teneo et abeo in supradictis honoribus et in predictis castellis el castellanies per fevum, simili modo filia mea predicta et nepotes mei filii sui teneant et abeant per fevum, sicut superius scriptum est. Similiter quantum teneo et abeo et abere debeo in supradictis castellis et in supradictis omnibus locis per alodium sive per aprisionem vel per quemcumque modum, eo modo hoc totum teneat et abeat ac possideat nepto meo Gerallo et filia mea Ladgardis. sicut ego hodie teneo et abeo el ad obitum meum tenuero, excepto hoc quod in supradictis rebus Domino Deo et sanctis eius dimisero et dimitto.
Castrum quoque de Cubels et castrum de Camarasa cum suis terminis et cum illorum castellaniis de avere mobile sicut convenit mihi dare pro supradictis castris domnus Reimundus comes Barchinonensis el domina Almodis comitissa, dimitto ad Gerallum nepto meo et ad Ledgardam filiam meam vicecomitissam, ut ita teneant et abeant ipsos castellos per supradictos seniores meos in eorum servitio simul cum ipso levo, sicut ego modo teneo et abeo per illos. Omnes eciam terras et honores et parrochias ac fevos quos et quas teneo de Sancta Maria sedis Urgelli et per domnum meum Guillelmum episcopum, seniorem meum, totum remaneat ad nepto meo Gerallo atque ad filiam meam Letgardam qui tenuerint Mamagastro, ut sic teneat et abeat hoc totum per ipsum episcopum et per successores eius in servicio eorum, sicut ego hodie teneo et abeo per illum, excepto hoc quod ego superius dimito Domno Deo et ipsi sancte Marie, exceptus parrochiam de Tost et parrochiam de Montanno el parrochiam de Adragen el parrochiam de ipso Plano cum ipsa de Novas et parrochia de Tavarzda de Conflente. Et ipsos castellos de Valle Lord cum alio castro de Bisaura cum illorum terminis et pertinentiis remaneant ad nepto meo Gerallo et ad filia mea Ledgardam. ut ita teneant el habeant eos per Reimundum Guadalli sicut ego hodie teneo et abeo eos per illum et sicut resonat in conveniencia que inde fuit facta inter me et Guadallum episcopum patrem suum.
Castrum autem de Lordano et castrum de Bescarre et castrum de Benavente el castrum de Tolono et castrum de Toste et castrum de Selvagano et parrochia de Tost et de Montan et parrochia de Adragen cum ipsa de ipso Plano atque de Novas et parrochia de Tavarzada de Confíente cum illorum terminis et pertinenciis cunctis remaneant ad nepto meo Amallo et ad filiam meam Valentiam comitissam. Et hoc quod ego teneo et abeo per alodium in iam dictis castris, simili modo ipsi teneant et abeant per suum alodium proprium. Similiter autem ita hoc abeant et teneant ibi per fevum, sicut ego abeo et teneo.
Dimito eciam ad nepto meo Arnallo atque ad filiam meam Valentiam comitissam castrum de Liminiana et castrum de Muro et castrum de Arinco et castrum de Montaniana cum suis terminis et pertinenciis ut ita hoc quod ego abeo el teneo in supradictis castris per Raimundum comitem Palariensem, seniorem meum, simili modo el ipsi teneant et abeant hoc tolum per eum. Et in prenominato castro de Areng, quantum ego ibi abeo et abere debeo per alodium et coniux mea mecum, totum dimitto ad nepto meo Amallo el ad filiam meam Valentiam per alodium. Et si fuerit voluntas Dei et mercede senioris mei Sanccionis regis castrum de Laguars et castrum de Capella el castrum de Alasquarr cum eorum terminis et pertinentiis remaneant ad filiam meam Valentiam et ad filium suum Arnallum in servitio ipsius regis. Ego enim iam dedi per ipsam filiam meam Valentiam ipsum castellum de Castroserris, et si Arnallus, filius predicte Valentie filie mee, obierit antequam perveniat ad etatem, predicta filia mea Valentia abeat hoc quod ad eam dimito cum aliis filiis suis masculis, sicut prius abebat cum Amallo filio suo predicto.
Castrum eciam de Falcibus et castrum de Viacampo et castrum de Loçars cum eorum terminis et pertinentiis omnibus remaneant ad supradictum nepto meo Gerallo et ad filia mea Ledgardam in servitio senioris mei Sancionis regis sive in servicio illius cui hoc ille dubitaverit. El in castrum supradictum de Ager sive in omnibus castris aliis el terris quos et quas dimito Domno Deo et ecclesie Sancti Petri de Ager, ipsum dominium et senioraticum quod ego ibi retineo ad meum opus et de posteritate mea, sicut resonat in ipsis cartis quas ego et uxor mea simul fecimus ad Sanctum Petrum, similiter hoc totum abeat ibi et teneat nepto meo Gerallo atque filia mea Ledgarda et vir eius Poncius vice comes, simul cum castro de Pilzano et de Podio Rubeo et de Cercedo, cum castro Sancta Elzinia et de Cheralto cum eorum terminis et pertinenciis omnibus. Hec omnia castra supranominata cum illorum terminis et pertinentiis omnibus simul cum omnibus terris supradictis dimitto ad filias meas prelibatas et ad nepotes meos prescriptos atque ad vicecomites predictum sicut suprascriptum est, excepto hoc quod superius dedi et subterius dabo et usque ad obitum meum adhuc dedero Domno Deo et sanctis eius. Et si Gerrallus nepos meus mortuus fuerit sine legitimis filiis et sua mater predicta abuerit alios filios masculos [similiter] remaneant hec omnia suprascripta ad illos, sicut ipse Gerallus debet abere. Si autem una ex filiabus meis obierit sine legitimis filiis et filiabus aut si dimiserit infantes legitimos post se et ipsi non pervenerint ad perfectam etatem, alia filia mea que remanserit viva cum infantibus suis abeant omnia castra supradicta et terras atque honores, quos et quas ipsa abebat et tenebat que mortua fuerit. Hoc sic iubeo ex una mea filia quam ex alia equaliter. Hoc eciam mando et precipio, ut Bernardus Trasuarii et uxor eius et filii sui post se semper teneant in servitio nepotum meorum et filiarum mearum ac posteritatum illarum omnem honorem quam hodie tenet per me. Et nominatim teneant ipsum castrum de Benavente in servitio earum et illorum. Simili modo mando quod Guilielmus abas Sancti Petri et Gaucerandus et Berengario Ysarni et filii Mironi Borrelli et Dalmatio Bernardi cum eorum proles post eos semper teneant et abeant predictas onores per nepotes meos et filias meas, sicut hodie faciunt per me.
Ecclesiam vero Sancti Petri de Ager cum hoc totum quod hodie abet et unquam in futuro abebit relinquo Domno Deo et Sancto Petro Rome, sicut suprascriptum est ad proprium alodium, sicut resonat in suis cartis de Sancto Petro quas ego et coniux mea ei fecimus; et Guilielmus sacristanus quo modo eam tenet et filii sui clerici post se teneant semper hoc in servitio Dei, et Sancti Petri et meo et filiarum hac nepotum meorum. Et postquam hoc totum, sicut superius est scriptum ordinavi, consideravi eciam ut supradictis meis mobilibus rebus antequam dividantur quarta pars inde separetur et post mortem meam inter sacerdotes dividatur per missas. Alie tres partes vadant, sicut superius scriptum est. Quantum in hac pagina superius est scriptum, et a me dictatum et laudatum et spetialiter, tam sanctis quam consanguincis et successoribus meis separatim unicuique est dimissum tam de mobilibus quam de terris omnibus modis maneat firmum, dinec si Deo placuerit faciam aliud testamentum. Et hoc totum indubitanter ab audientibus credatur et a manumissoribus meis impleatur et secundum quod iubeo distribuatur. Dimitto etiam filias meas et nepotes meos hac neptas et omnem meum honorem et omnes meos homines in potestate Dei, per quem hoc totum abeo et habui, ut ipse Deus qui est largitor omnium bonorum, et pater viduarum ac pupillorum sit adiutor et defensor ac consolator filiorum el nepotum et omnium successorum meorum. Preterea dimitto filias meas et nepotes meos in guardia omnium seniorum meorum de quibus ego teneo omnem honorem meum et maxime de omnibus meis. Et rogo vos omnes manumissores meos supradictos per Deum et per ipsam fidem quam in vobis semper abui et abeo ut si antea mortuus fuero quam aliud faciam testamentum, hoc totum ita faciatis et adimpleatis, sicut superius scriptum est.
Actum est hoc III idus augusti anno XII regni regis Philippi.
Sig+num Arnalli qui hoc testamentum me presente et dictante scribere iussi et manu propria, sicut soleo per punctum firmavi et testibus firmare rogavi.
Sig+num Gaucerandi Erimanni vicarii de Ager.
Sig+num Berengarii Isarni. Sig+num Bernardi Trasuarii. Sig+num Bertrandi Borrelli. Sig+num Dalmacii Bernardi. Sig+num Gerallo Poncio. Sig+num Raimundi Guilelmi de Joual. Sig+num Arnalli Ermomiri. Reimundis clericus +. Guilielmus primi scrinius.
Martinus sacerdos qui hoc scripsit et sub + die et anno quo supra."
Transcripció: FFLl
O: ACL, fons de l’antic arxiu de Sant Pere d’Àger, caixó 173, carpeta 2, pergamí núm. 71 (numeració antiga 508).
A: Còpia del segle XI: BC, Arxiu, pergamí núm. 4 146, procedent de l’antic Arxiu de Sant Pere d’Àger, núm. 121.
B: Còpia del segle XII: APA, doc. 5.
a: Miret i Sans: Investigación histórica sobre el vizcondado de Castellbó, Barcelona 1900, ap. VI, pàgs. 350-358 (edició incompleta i poc fiable).
b: Sanahuja: Historia de la villa de Ager, Barcelona 1961, doc. 26, pàgs. 342-347.
c: Lladonosa: Història d’Artesa de Segre i la seva comarca, Artesa de Segre 1992, ap. VI, pàgs. 492-496 (edició parcial).
Traducció
"Sota el nom sagrat de la Trinitat. Jo Arnau, fill de Mir, atenent que per la misericòrdia divina que em va crear de la pols he passat ja de la joventut a la vellesa, per això he de deixar tota iniquitat, fugir del mal i inclinar el meu esperit a fer el bé. Així, mentre m’és possible, davant de la mort que s’acosta, estant en salut i abans d’abandonar aquest segle, per tal de no deixar les coses desordenades, faig el meu testament i dictamino el que cal fer de la riquesa que Déu omnipotent tot i els meus pecats m’ha concedit, la qual després de la meva mort s’ha de distribuir segons en aquest document deixaré ordenat. Si moro abans de fer cap altre testament, mano que siguin aquests els distribuïdors de les meves coses: en primer lloc Guillem, jutge de Vic i sagristà, Galceran Erimany, Bernat Trasoar, Berenguer Isarn, Bertran Borrell, Dalmau Bernat i Reiner, gramàtic, als quals mano, i per la confiança que els tinc, prego i adverteixo que després de la meva mort distribueixin fidelment les meves coses en profit de la meva ànima com tot seguit en aquest document ordenaré. En primer lloc deixo a la canònica de Santa Maria d’Urgell tot el que tinc i posseeixo i tot el que ha de tenir en la vila de Lletó i en la de Clopedera, amb totes les altres coses que ja he donat a dita canònica i li donaré fins al dia de la meva mort. Tot això amb els seus termes i pertinences ho dono per la meva ànima, la de la meva muller i la del meu fill Guillem, amb la condició que cap bisbe ni cap altre home no ho pugui prendre a la dita canònica sinó que estigui sempre destinat a la sustentació dels canonges. També dono i concedeixo a l’esmentada canònica de Santa Maria tot el que tinc i em pertoca i tots els dominis directes que tinc o he de tenir en el castell de Llanera i en el castell de Castellet, amb la parròquia de Codovars i la de Travesseres amb tots els seus termes i pertinences per la meva ànima, la de la meva muller i la del meu fill Guillem. I al cenobi de Sant Andreu li deixo també i confirmo tot el que la meva mare, que al cel sigui, li va donar i deixar juntament amb l’alou d’Artesa que vaig donar a dit cenobi per la meva ànima, la de la meva mare i per herència de la meva filla, que fou sepultada en dit cenobi. Concedeixo també al cenobi de Sant Serni la meva vinya que fou de Sunifred Agani, la qual es troba a la coma de Clerà dins els termes del castell de Llordà, juntament amb la coromina d’Exartem i també amb la coromina de Cesalguet i això li dono per remei de la meva ànima, de la meva muller i del meu fill Guillem. Deixo també al cenobi de Sant Llorenç, per la seva lluminària, l’alou que tinc dins del terme d’Olius, amb l’església que hi ha en ell, per la meva ànima, la de la meva muller, la del meu fill Guillem i per herència de la meva filla Sança, que hi va ser enterrada, amb la condició que cap abat ni cap home no el pugui donar en feu o de cap altra manera, sinó que romangui sempre en servei de Déu, per alimentació dels seus monjos. Deixo també al cenobi de Santa Cecília les vinyes que jo tinc i la meva muller va tenir a Tavarciada per la meva ànima, la de la meva muller i la del meu fill, de tal manera que cap home no les pugui posseir o donarles per algun altre ús que no sigui l’alimentació dels monjos que viuen alià. Dono i deixo a Déu i al monestir de Santa Maria de Ripoll les vinyes que jo tinc i que la meva muller va tenir dintre dels termes del castell de Ponts amb la meitat de les vinyes que jo tinc i la meva muller va tenir a Collfred. L’altra meitat que resta de dites vinyes, la deixo a Sant Miquel de Cuixà per la meva ànima, la de la meva muller i la del meu fill amb el pacte que no es pugui donar a ningú ni vendre sinó que sempre resti pel servei de Déu i per benefici del dit monestir. Igualment deixo a l’església de Sant Pere d’Àger, que jo i la meva muller, que al cel sigui, vam edificar conjuntament, el castell d’Àger amb tota la seva vila i amb tot el que li pertany i depèn d’ell, amb les esglésies, les primícies i les oblacions i amb tots els altres castells i terres, segons consta en les escriptures que jo i la meva muller ja li vam donar i signar. Tots els castells i els dominis que jo i la meva esposa vam donar en diferents llocs i escriptures a l’església de Sant Pere d’Àger, ara jo ho confirmo i amb plena voluntat mano i estableixo que ho tingui i posseeixi eternalment en alou propi, tal com consta pels documents que ja li vam fer, en remei de la meva ànima i la de la meva muller i com a herència del meu fill Guillem. Tot això li dono amb el pacte i la condició que cap home no ho pugui vendre o permutar, ni alienar-ho de cap manera que vagi en perjudici de l’esmentada església, sinó que l’abat que tindrà l’església de Sant Pere, amb els clergues que allà la serviran, ho tinguin i posseeixin pel servei de Déu i del beat Pere apòstol i que no tinguin llicència d’elegir cap patró o senyor diferent de l’església de Sant Pere de Roma i del papa apostòlic i de mi en vida meva i de la meva posteritat, tal com jo els ordenaré més avall en aquest testament, segons que es troba escrit en el document que jo i la meva muller vam signar a Sant Pere. Vull també i mano que la meva descendència a qui jo hauré deixat això per testament mai no pugui vendre dita abadia i per la donació que en fem no pugui rebre cap guany o diner, sinó que sempre estigui en servei de Déu i de sant Pere apòstol com han de fer els bons canonges. I a Sant Sadurní de Llordà li deixo totes les esglésies que hi ha o que hi haurà en el terme del castell de Llordà, amb totes les esglésies que hi ha dintre dels termes del castell de Biscarri, amb totes les pertinences, drets i béns que avui dia hi tenim o en el futur hi tindrem. També li concedeixo la vinya que tinc amb Guilabert Vives, la qual es troba a Lloris, juntament amb la terra que es troba prop de la casa que fou de Guitard de Tarascó, com també la vinya que hi ha allà a prop i que fou de Duran Ennegó, de Bunid i dels seus hereus, juntament amb la torre de Mosillol amb totes les coses que li pertanyen i amb la meitat de tots els olivars que tinc i que la meva muller va tenir en el castell de Llordà, amb totes les seves afrontacions i amb totes les seves coses li donem com a alou propi tal com jo i la meva muller li havíem donat i com jo li puc donar encara fins a la meva mort. Tot això ho dono per la meva ànima, la de la meva muller i la del meu fill Guillem, amb la condició que l’església de Sant Sadurní, amb tot el que li pertany, estigui sempre sota la subjecció, les ordres i la potestat de l’església de Sant Pere d’Àger, tal com consta en l’escriptura que jo i la meva muller li vam fer. A Sant Serni de Besora li deixo, per a la seva il·luminació, la vila de Guanta per la meva ànima i la de la meva filla que allà hi ha enterrada. I a Sant Martí de Tost li deixo tot el que jo i la meva muller li vam donar i deixar per l’ànima meva, de la meva muller i del meu fill. I a l’església de Sant Jaume que hi ha en el seu castell li deixo tot íntegrament l’alou que jo i la meva muller vam comprar a Miró Calvit, de tal manera que per ell estigui sempre il·luminada i servida dita església. A Sant Miquel de Montmagastre li deixo l’alou que jo i la meva muller teníem en el domini senyorial de Seix, amb la meitat de les nostres dominicatures que jo i la meva muller teníem a Gavarra, amb tots els alous que tinc o que la meva muller va tenir dintre del terme de Montmagastre que foren del cenobi de Sant Serni, amb la franquesa de Solanelles i tot el que li pertany per la meva ànima, la de la meva esposa i la del meu fill Guillem, tot en alou propi, amb la condició que l’esmentada església de Sant Miquel amb tota la seva dotació, estigui sempre subjecta a l’església de Sant Pere d’Àger, com consta a l’escriptura que jo i la meva esposa li vam fer. A Santa Maria d’Artesa li deixo tots els drets que la meva muller i jo teníem o havíem de tenir en el castell de Marcovau i en tots els seus termes, juntament amb la coromina de Seró que tinc allà i amb la vinya que tinc prop de Senill d’Artesa, amb tots els oliverars i arbres que hi ha plantats, amb la condició que tot ho tingui sota la potestat de Sant Miquel de Montmagastre i de Sant Pere d’Àger, tal com hem dit abans en parlar de Sant Sadurní. I de totes les meves coses mobles excepte el blat i el vi i excepte les meves cuirasses, espases i excepte els cavalls que tinc encomanats als meus homes, en mano donar la tercera part per la meva ànima a Sant Pere d’Àger per a obres de l’església i de la canònica i dels altres edificis en els quals sigui necessari, per la meva ànina, la del meu fill Guillem i la de la meva esposa. Una altra tercera part la deixo per fer el pont de la Noguera que jo i la meva muller ja havíem començat. La darrera tercera part la deixo a Sant Pere de Cluny (Clunieg?) excepte cent mancusos de Barcelona o el seu equivalent que deixo a l’obra de Sant Cristòfol per l’ànima del meu fill Arnau que allà està enterrat i excepte uns altres cent mancusos o el seu equivalent que deixo al Sant Sepulcre del Senyor. I tol això que deixo a l’obra del pont, a l’obra de Sant Pere d’Àger i de Sant Pere de Cluny resti sola la potestat de l’esmentat Guillem, sagristà, de Galceran, de Bernat Trasoar i de Berenguer Isarn. I si algun d’ells morís els qui resten que tinguin això i ho compleixin. El blat, el vi i els vasos (bótes) de fusta que quedaran en domini meu passaran als fills o néts als quals jo deixaré els meus béns; les cuirasses, les espases i els cavalls, que jo tinc encomanats, que els tinguin els homes a qui jo he encomanat, pels meus néts i per la meva filla, que tinguin els castells de Montmagastre i d’Àger, de la mateixa manera que ara els tenen per mi. De tots els béns mobles que la meva esposa va deixar per la seva ànima, tot el que no hagi estat donat en vida meva, després de la meva mort que tot es distribueixi tal com ella va manar en el seu testament. El castell d’Artesa, el de Vallferosa i el de Guàrdia amb els seus termes i possessions quedin per la meva posteritat, d’acord amb la voluntat que va expressar la meva esposa en el seu testament. També deixo de manera lliure i plena al meu nét Guerau i a la meva filla Letgarda, vescomtessa, els castells de Montmagastre, de Comiols, de Gavarra, el castell d’Alòs, el castell de Peramola i el de Sant Jaume [de Boixadera dels Bancs], la parròquia de Joval i la parròquia de Pera, amb tots els seus termes i pertinences juntament amb els feus i honors que avui tinc pel comte Ermengol, excepte el castell de Toló, que tinc lliure i soliu, excepte tot el que en dits llocs vaig donar a Déu i als seus sants i hi donaré fins a la meva mort. D’igual manera els deixo tot el que a Drudereza i a altres llocs d’Hispània tinc pel comte d’Urgell Ermengol. I tol el que tinc i posseeixo en els esmentats dominis, castells i castlanies en feu, d’igual manera la meva filla i els meus néts i els seus fills ho tinguin en feu tal com més amunt s’ha dit. D’igual manera tot el que tinc o he de tenir en els castells i llocs esmentats per alou, per aprisió o per altres títols tot ho tinguin i posseeixin el meu nét Guerau i la meva filla Letgarda, tal com jo ho tinc avui o ho tindré el dia de la meva mort, excepte el que de dites coses he donat o donaré a Déu i als seus sants. Deixo al meu nét Guerau i a la meva filla Letgarda els castells de Cubells i de Camarasa amb els termes i castlanies i amb tots els seus béns mobles tal com m’ho va confiar el senyor Ramon, comte de Barcelona, i la senyora Almodis, comtessa, de manera que ells ho tinguin pels dits senyors en servei seu i en feu, tal com jo ho tinc per ells. Totes les terres, dominis, parròquies i feus que tinc per Santa Maria de la Seu d’Urgell i pel senyor bisbe, senyor meu, tot passi al meu nét Guerau i a la meva filla Letgarda, que tinguin Montmagastre, i així ho tinguin tot això pel bisbe i els seus successors en servei seu tal com jo tinc per ell, excepte el que més amunt deixo al senyor Déu i a Santa Maria, exceptuades les parròquies de Tost, de Montan, Adraén, la parròquia del Pla [de Sant Tirs] amb la de Noves, la de Tavarzada de Conflent. També els castells de la Vall de Lord amb un altre castell de Besora amb els seus termes i pertinences quedin pel meu nét Guerau i per la meva filla Letgarda, i que ells el tinguin per Ramon Guadall tal com jo avui el tinc per ell, segons consta en la convinença que jo vaig fer amb el bisbe Guadall, pare seu. Al meu nét Arnau i a la meva filla la comtessa Valença els deixo els castells de Llordà, de Biscarri, de Benavent, de Toló, de Tost i de Selvanyà i les parròquies de Tost, de Montan, d’Adraén, del Pla [de Sant Tirs], de Noves i la parròquia de Tavarzda de Conflent amb els seus termes i pertinences; tot el que jo tinc en alou en dits castells, d’igual manera ells ho tinguin en alou i d’igual manera tot el que jo tingui allà en feu, ells ho posseeixin també com a feu. Deixo també al meu nét Arnau i a la meva filla la comtessa Valença els castells de Llimiana, de Mur, d’Areny i de Montanyana amb tots els seus termes i pertinences, tal com jo ho tinc i posseeixo per Ramon, comte de Pallars, senyor meu; d’igual manera ells ho tinguin tot per dit comte. I a l’esmentat castell d’Areny, tot el que jo tinc i he tingut en alou i la meva muller amb mi, tot ho deixo al meu nét Arnau i a la meva filla Valença en alou. I si fos voluntat de Déu i de gust del meu senyor Sanç, rei, que passin a poder de la meva filla Valença i del seu fill Arnau els castells de Llaguarres, Capella i Lasquarri amb els seus termes i possessions i que ells ho tinguin en servei del rei. Jo ja vaig donar per la meva filla Valença el castell de Casserres, i si Arnau, fill de dita Valença filla meva, morís abans d’arribar a la majoria d’edat, que la meva dita filla Valença tingui el que li deixo amb els altres fills barons seus, tal com ho tenia abans amb el seu fill Arnau. Els castells de Falç. de Viacamp i de Lluçars amb els seus termes i pertinences tot ho deixo al meu nét Guerau i a la meva filla Letgarda, els quals ho tindran en servei del meu senyor Sanç, rei, o d’aquell a qui ell ho deixés. I en el castell d’Àger i en tots els altres castells i terres que he deixat a Déu i a l’església de Sant Pere d’Àger, deixo al meu nét Guerau i a la meva filla Letgarda i el seu marit el vescomte Ponç tot el domini i el senyoratge que n’he retingut, segons consta en els documents que amb la meva esposa vam fer al moment de fer dites donacions, tot això els ho deixo, juntament amb els castells de Pilzà, Purroi, Cercet, Santa Linya i Queralt amb els seus termes i les seves pertinences. Tots els castells abans esmentats amb els seus termes i pertinences, tot conjuntament, amb les seves terres, ho deixo als néts i als vescomtes dalt dits, excepte el que fins ara he donat i fins a la meva mort donaré a Déu i els seus sants. I si Guerau. nét meu. morís sense fills legítims i la seva mare tingués altres fills barons, que tot passi a aquells de la mateixa manera que ho hauria tingut Guerau. Si alguna de les meves filles morís sense fills o filles legítims, o deixés infants legítims però que morissin abans de la majoria d’edat, l’altra filla meva que restés viva tingui amb els seus infants tots els castells esmentats amb les seves terres i honors, tal com ho tenia la meva filla que hagués mort. I el que dic d’una filla ho dic igualment de l’altra. També mano i ordeno que Bernat Trasver, la seva muller i els seus fills tinguin sempre pels meus néts i les meves filles els dominis que tenen per mi, en especial que hi tinguin el castell de Benavent en servei seu. El mateix mano a Guillem, abat de Sant Pere, a Galceran i a Berenguer Isarn, a Miró fill de Borrell i a Dalmau Bernat, amb els seus fills després d’ells, que tinguin sempre els meus honors i possessions pels meus néts i filles tal com avui dia ho tenen per mi. Pel que fa a l’església de Sant Pere d’Àger, amb tot el que ara té i en el futur adquirirà, la deixo a Déu i a Sant Pere de Roma, tal com més amunt s’ha escrit, en propi alou tal com consta en els documents que li vam fer jo i la meva esposa. I Guillem, sagristà, que ara la té i els fills seus clergues després d’ell que la tinguin sempre en servei de Déu, de Sant Pere, i de les filles i néts meus. I després que vaig ordenar tot el que fins ara s’ha escrit, vaig pensar que abans que es divideixin els meus béns mobles, que se’n separi una quarta part la qual després de la meva mort es distribueixi per misses entre els sacerdots; les altres tres parts que es distribueixin tal com ja he disposat.
Tot el que s’ha escrit en aquest document i per mi ha estat dictat i lloat tant als sants com separadament a cada un dels meus consaguinis i successors, tant de béns mobles com de terres, que tingui plena fermesa fins que, si Déu vol, faci un altre testament. I tot això, de manera indubtable sigui cregut pels oients i complert pels meus marmessors i segons el que mano es distribueixi. Deixo també a les meves filles i els meus néts i nétes tot el meu domini i tots els meus homes sota la potestat de Déu, pel qual tinc tot això, de manera que Déu que és dispensador de tots els béns i Pare dels orfes i de les vídues, Ell sigui ajuda i defensa i consol dels fills i néts i de tots els meus successors. Finalment deixo les meves filles i néts sota la guarda dels meus senyors dels quals jo tinc tots els meus béns i els meus súbdits. I us prego a vosaltres els meus marmessors que per Déu i la confiança que sempre us he tingut, que si moro abans de fer un altre testament, feu complir tot el que fins aquí ha estat escrit.
Es va fer això el dia tres dels idus d’agost de l’any dotzè del regnat del rei Felip.
Signatura d’Arnau que estant present vaig dictar i manar escriure aquest testament i de mà pròpia per punts, com tinc acostumat, el vaig firmar i vaig pregar als testimonis que el firmessin.
Signatura de Galceran Erimany, veguer d’Àger.
Signatura de Berenguer Isarn. Signatura de Bernat Trasver. Signatura de Bertran Borrell. Signatura de Dalmau Bernat. Signatura de Guerau Ponç. Signatura de Ramon Guillem de Joval. Signatura d’Arnau Ermemir. Ramon clergue +. Guillem primer escrini.
Martí, sacerdot, que això ha escrit el dia i any abans esmentats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Els vescomtes d’Àger, descendents d’Arnau Mir de Tost
Torre del castell de Comiols, una de les fortaleses del vescomtat d’Àger, amb l’església de Sant Romà a segon terme i al fons el turó de Montmagastre.
ECSA - F. Baltà
Guerau Ponç II de Cabrera, nét d’Arnau Mir de Tost, fou el primer que s’intitulà vescomte d’Àger, a la vegada que heretà el títol i el patrimoni del vescomtat de Girona del seu pare Ponç Guerau I de Cabrera, que governà en el seu nom fins el 1093. Ambdós, d’altra banda, arran de la mort del comte Ermengol IV d’Urgell quan defensava el castell de Gerb, per voluntat expressa del comte foren nomenats tutors d’Ermengol V; a més, pare i fill prosseguiren l’expansió cristiana, endegada per Arnau Mir de Tost, al costat dels comtes d’Urgell. És potser aquest el motiu principal perquè, un cop traslladada la seu comtal a Balaguer, la senyoria d’Àger es convertí en el segon vescomtat d’Urgell. La deixa de Castellonroi per part d’ambdós a Sant Vicenç de Roda d’Isàvena, el 1091, testimonia la continuació de l’empresa ribagorçana, ara per terres de la Llitera, contra l’islam.
Guerau Ponç II es casà amb Estefania, que surt esmentada també com Malesignata i Gelvira i sembla que era castellana; fou continuador de la política de l’avi i ocupà un lloc preeminent al costat dels comtes Ermengol IV, Ermengol V i Ermengol VI. Quan regia el comtat Ermengol V, aquest i la seva muller María Ansúrez, amb motiu de traslladar-se a Castella, li confiaren el govern del comtat i la custòdia del castell de Gerb, imprescindible per a la conquesta de Balaguer. Mort a Moyeruca (?), el vescomte manifesta que Ermengol V li dictà el testament a viva veu, quelcom que sorprèn i que indica el grau de confiança que li dispensava. Durant la minoria d’edat d’Ermengol VI, a més, es féu càrrec novament del govern del comtat, conjuntament amb el vescomte de Castellbò, Ramon Mir. És aquest un moment curiós de convivència dels dos vescomtats de què disposà el comtat d’Urgell.
En un apartat anterior hem fet esment de les conquestes que es dugueren a terme durant la seva època, l’ampla donació a Sant Pere d’Àger que atorgà el 1108 el vescomte, que inclou parròquies amb delmes i primícies de la Noguera i la Llitera, “in nostra aprisione lspanie de Segre usque a Cinchia”, frase que ratifica que les conquestes dels senyors d’Àger foren pactades amb antelació. Un document prou interessant d’aquest vescomte, amb relació a la vila d’Àger, pel fet que es tracta del primer privilegi atorgat als seus habitants (1079), eximeix a tothom de les servituds i exigeix solament el pagament d’un porc anyal per cap de casa.
Morí el 1123, i féu generoses deixes a Sant Pere d’Àger, a altres esglésies i als hospitalers, als quals donà en ple alou el castell de les Ventoses, conquerit per ell mateix del poder àrab. Pensem que la relació amb aquests devia ser bastant estreta, ja que existí al coll d’Ares, al Montsec, un hospital per a pelegrins, que documentem al segle XII, precisament regentat per hospitalers.
En una introducció tan breu no ens podem detenir a donar relació extensa dels nobles que envoltaren els senyors d’Àger, entre els quals destacaren sobretot els castlans del castell d’Àger, els Berenguer, que documentem durant tota l’època d’Arnau Mir de Tost i que continuem trobant encara durant el segle XIII; foren molt destacats al segle XII, sempre al costat dels vescomtes.
Nomenà successor el seu fill Ponç Guerau II, que serà igualment vescomte d’Àger i Girona, al qual llegà els castells següents, dins territori urgellenc: Montmagastre, Comiols, Collfred, Vilves, Anya, Gavarra, Àger, Artesa, Camarasa, Cubells, Alòs, Santa Linya, Estopanyà, Casserres, Pilzà, Purroi, Biosca, Besora, Llobera, Benavarri, Falç, Viacamp, Lluçars i Camporrells.
Sembla que aquest vescomte passà bona part de la seva vida a Lleó, al costat del seu cosí el comte Ponce, que fou alferes i majordom de l’emperador Alfons VII de Castella. Personatge singular, fins el 1173 apareix signant en els documents reials i és documentat també a Àger, per exemple en el testament de Ramon Berenguer d’Àger, del 1158, on es disposa posar sota custòdia del dit comte Ponce i del vescomte els seus béns.
El tercer vescomte d’Àger fou Guerau Ponç III de Cabrera el Trobador, anomenat així pel fet que ens ha deixat el testimoniatge de la seva afecció per la poesia i la música. Es casà amb Berenguera de Queralt, que el sobrevisqué. Hi ha dubtes sobre si era fill o oncle del comte finat; a més, coneixem poques coses de la seva actuació. En tot cas, nosaltres, fins que no es demostri el contrari, considerarem aquest vescomte com el Trobador, seguint en aquest sentit Nicolau d’Olwer i Martí de Riquer, que són els qui han tractat millor de la seva personalitat literària. Situen cap a mitjan segle XII la troba conservada que se li atribueix, on es fa esment de Guiraut de Gabreira. La composició és interessantíssima, ja que ens informa de quina havia de ser la preparació cultural d’un cavaller, al qual s’exigia una formació poètica i musical. És evident que es tracta de l’època daurada de la cultura dels castells. Milà i Fontanals va recollir una referència del trobador Bertran de Born, coetani de Guerau Ponç, prou interessant pel fet que el qualifica de “to plus rics home et plus gentils de Catiloigna trait lo comte de Urgell son segneur”. Es conta també que era alegre, jove i divertit i que sabia tocar molt bé instruments de música; que era molt desitjat per les dames, que duia sempre una viola i que amenitzava sovint les vetllades a la cort del rei Alfons d’Aragó. També es conta que fou assassinat pel seu escuder.
El succeí Ponç Guerau III, que es casà amb la filla d’Ermengol VII, Marquesa, vers el 1177. La seva vida fou marcada per tot un seguit de lluites i rivalitats entre la noblesa i la reialesa, i per les seves pretensions de succeir el comte Ermengol VIII d’Urgell. Aquest comte no va tenir descendència masculina i fins molt tardanament no tingué una filla, Aurembiaix, la qual féu hereva del comtat malgrat que era molt petita. A més, cal remarcar que el 1187, a l’església de Sant Miquel de Castelló de Farfanya, promulgà la pau i treva per a tot el territori del vescomtat i altres dominis seus: “et ego Poncius de Capraria vicecomite mito ipsa honore mea que habeo de ipsa Nocharia que currit per Belmont et per Blanchafort usque ad aliam Nogeram de Sancte (licinie), Monte Sico usque ad ipsum terminum de Corbins et venit in flumen Sicoris et in super mittimus ipsa tregua et pace, ut superius scriptum est, in ipsum castrum de Bellmunt, et de Fedet, et de Finestres, et de Blanchaforte; his quatuor castros cum suis terminibus, et ipsa honore que habeo in comitatu urgellensi, prenotatum castro de Momagastre, et de Artesa, et de Comedols cum terminibus suis”. El document és altament interessant, no solament perquè ens ofereix els límits del vescomtat, sinó perquè el signen tots els nobles que hi havia al vescomtat.
Ponç Guerau III fou succeït en el vescomtat pel seu fill Guerau Ponç IV vers el 1199, el qual intentà annexar-se el comtat d’Urgell tot envaint-lo —després del fracàs de voler-ne ésser nomenat legítim successor—, però fou retut al castell de Llorenç el 1211 per les hosts reials. Tanmateix, en una segona temptativa, després de la mort de Pere I (1213), reeixí en l’empresa i s’apoderà definitivament del comtat d’Urgell. L’any 1205 s’havia casat amb Elo de Castro, de la qual tingué diversos fills, entre els quals destaquen Ponç i Guerau; en morir l’any 1229 el vescomte Guerau Ponç IV deixà al seu fill Ponç el comtat d’Urgell i el vescomtat d’Àger, mentre que deixava a Guerau el vescomtat de Cabrera.
A partir de Ponç I d’Urgell el vescomtat d’Àger passà definitivament al comtat d’Urgell. (FFL)
Conquesta i repoblació del Segre mitjà i la baixa Noguera
Els inicis de la conquesta i els primers intents de colonització de les terres noguerenques poden remuntar-se a l’activitat expansiva de Guifré el Pilós entre el 888 i el 890, quan donà l’alou de Ponts al monestir de Ripoll, i hi aixecà una església dedicada a santa Maria. Potser hi havia la intenció que els provats monjos ripollesos o altres comunitats benedictines hi instal·lessin un assentament de frontera. El cert és que aquest espai tornà a ésser ben aviat terra musulmana. Les condicions no canviaren fins que, vers el 1035, el comte Ermengol II d’Urgell començà una campanya bèl·lica per la comarca, la qual havia d’establir una nova línia fronterera que comprenia Meià-Ponts-Torà-Castellfollit. L’èxit del comte Ermengol sembla probable ja que hi hagué l’infeudament dels castells de Ponts, Artesa i Montmagastre per part del de Barcelona i a favor del d’Urgell.
En dates pràcticament coetànies, com ja s’ha esmentat més amunt, al sector més occidental, el cavaller Arnau Mir de Tost envaí i conquerí la vall d’Àger des del Pallars Jussà, en nom del seu senyor Ermengol II, entre el 1036 i el 1046. A poc a poc caigueren els castells de Sant Llorenç d’Ares, Oroners, Sant Oïsme i altres, mentre es posava en marxa la tasca de colonització amb camperols provinents del nord que rebien les terres en alou, en canvi d’artigar i rompre els predis emplaçats a redós de la vall. En aquest mateix moment es pot parlar també de l’ocupació estable i segura de la zona d’Artesa, ja que Arnau Mir (1038) l’obtingué per aprisió i procedí a artigar-hi els llocs de Vilves, Baldomar, Foradada, Anya, Montsonís, Vall-llebrera, etc. Perduda novament la vall d’À-ger (1046) a favor dels Banū Hūd de Lleida, Arnau Mir la recuperà definitivament abans de dos anys. A partir del 1047 foren construïts a la vall castells, fortaleses i esglésies, s’atorgaren cartes de poblament com la de la Régola (1049) i es reforçaren les entrades a la vall amb les fortaleses de Corçà, Agulló, Tragó, la Pertusa, etc.
Un altre pas endavant foren la conquesta i l’ocupació pactades entre el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, i Yūsuf al-Muzaffar de Lleida, el 1050, en virtut de les quals els castells de Camarasa i Cubells passaren a formar part del patrimoni privat de la casa comtal de Barcelona, en detriment dels drets i les pretensions d’Urgell. Hom afirma —no en va— que les pretensions de Barcelona anaven encara vers Balaguer i, en definitiva, Lleida. En ambdós casos la senyoria feudal fou cedida al comte Ermengol III d’Urgell, mentre que Arnau Mir de Tost hi gaudí de nombrosos drets. En conquerir el comte urgellenc la ciutat de Balaguer, Camarasa-Cubells, amb un petit territori entre la ribera del Sió i el Segre Mitjà, constituí un enclavament la sobirania del qual retingué tothora el comte de Barcelona. La repoblació del territori es féu d’acord amb els infeudants, la qual cosa explica la presència de pagesos provinents de la serra del Cadí, de l’Alt Urgell, de la Cerdanya o de la vall de Lord.
La situació d’inestabilitat de la nissaga comtal urgellenca i el refermament del poder islàmic al valiat de Lleida deturaren els projectes expansionistes. Cal esperar els anys 1076-78 perquè Ermengol IV d’Urgell reiniciï de nou l’activitat bèl·lica en dues línies d’actuació: primer a les terres de sota la vall d’Àger (Vilanova de les Avellanes, Tartareu, etc.) i després per la zona més meridional (Penelles, Bellcaire, la Ràpita), entre el 1084 i el 1092, fins a arribar a Gerb (1082). Els projectes d’Ermengol IV estaven adreçats a envoltar la ciutat islàmica de Balaguer.
La conquesta balaguerina fou un procés militarment complex. Foren necessàries tres intervencions, segons P. Sanahuja: el 1093 (per Ermengol V), el 1101 (pel vescomte Guerau Ponç II) i al principi del 1105, la definitiva (pel comte castellà Pedro Ansúrez, avi i tutor d’Ermengol VI). Pel mes de setembre la ciutat i el territori foren conquerits i posats sota el domini directe del comte d’Urgell, el qual convertí la suda (Castell Formós) en la seva residència habitual; el domini eminent, tanmateix, el tingué el comte de Barcelona. De manera semblant, tota aquesta àrea s’incorporà al bisbat d’Urgell, i el bisbe Ot hi rebé diversos drets. Les canòniques de Solsona, Àger i Ponts, amb el monestir benedictí de Sant Sadurní de Tavèrnoles, es beneficiaren amb drets de tota mena sobre les antigues mesquites i les noves parròquies o esglésies. La repoblació de la ciutat i el terme no fou fàcil a causa de la proximitat de la fortalesa sarraïna de Lleida, en un moment d’efervescència almoràvit. Davant del buidatge de la preexistent població islàmica, els primers intents clars foren dirigits pel vescomte Guerau Ponç II de Cabrera (1106) en subinfeudar als Anglesola els drets sobre la suda i la quarta part de la ciutat a fi que s’hi establissin pagesos, menestrals, mercaders, tant cristians com islàmics o jueus, amb l’única condició que s’avinguessin a residir-hi. El 1113 fou l’altre intent, gràcies a concessions al bisbe d’Urgell i al cavaller Bernat Eixard; aquest darrer va comprometre’s a venir a la ciutat amb deu cavallers més, tots els quals rebrien lots de terra en propietat. El 1118 Ermengol VI atorgà un primer document específic de repoblament a favor de vint-i-set repobladors instal·lats a banda i banda del Segre, amb caràcter plenament alodial. Aquesta gent duien noms com Guadall, Guirt, Ató, Guitart, Sabater, Corbí, Guillem, Rainer, Maiol, Artau, Company, etc. El procés de consolidació de gent nouvinguda es coronà amb la magna carta del 1174, atorgada per Ermengol VII i Dolça, després de la caiguda de Lleida i assegurada la tranquil·litat de la frontera, seguint el model experimentat en aquella ciutat. Durant els tres quarts de segle que maldaren per arreplegar voluntaris per a les noves terres, van arribar a Balaguer gent de les valls d’Àger i de Meià, de la Catalunya Vella, de Ribagorça i, àdhuc, de Gascunya i el Llenguadoc.
Sobre el futur procés de conquesta, no hi ha criteris únics, encara que tot fa pensar que devia reprendre’s vers el 1130, amb la caiguda de Castelló de Farfanya i Algerri; tot i que no seria descartable una operació anterior d’envoltament de Castelló, gràcies a una conquesta (no documentada) d’Algerri abans del 1120, des d’Os o la Figuera. Amb tot, aquestes poblacions no arribaren a tenir cartes de poblament fins el 1163.
Podem creure que la zona meridional, des de Térmens fins a Albesa-la Portella, fou de conquesta tardana; amb tot, Térmens fou conquerida en una primera ocasió (1106) i perduda de nou (1126), com Albesa (posseïda per primer cop el 1120); la presa definitiva de totes aquestes viles, de tradició islàmica, fou el pas previ i immediat de la conquesta de Lleida, al voltant del 1147. Algunes viles caigueren en mans directament del comte Ermengol VI; altres (Albesa) foren donacions de Ramon Berenguer III al comte d’Urgell, qui les incorporà al seu comtat i bisbat. Les cartes de poblament de mitjan segle XII (cas de Bellcaire, de Menàrguens, d’Albesa, etc.) s’expliquen per la inestablitat de la terra abans de la presa de Lleida i per la ineficàcia de les anteriors repoblacions; a partir de 1160-63, amb les noves cartes-pobles, els comtes tendiren a concedir parellades de terra dominical a diferents pobladors, en canvi de censos i delmes reduïts i fixos (sovint en espècies), del dret a construir la propia casa, construir molins, emprar les sèquies d’època islàmica, etc. Les sèquies de Balaguer a Menàrguens i la d’Albesa, que tenien un origen anterior a la conquesta cristiana, esdevingueren el factor més important per al desenvolupament de l’agricultura i dels conreus intensius d’aquestes terres. Amb el temps, la part inferior del comtat es convertí en senyories territorials dels ordes militars i del monestir de Poblet. (PPRo)
Vegeu: Castells i edificacions militars de la Noguera anteriors al 1300