El bisbat d’Urgell a la zona meridional
Mapa de les esglésies de la Noguera anteriors al 1300.
C. Puigferrat
Ben consolidat i organitzat des de centúries enrere, amb els diferents ardiaconats que configuraven les primitives demarcacions eclesiàstiques, el bisbat d’Urgell s’eixamplà vers el S a mesura que el procés de conquesta de noves terres, Segre avall, es féu possible. D’ençà del segon terç del segle XI, però, l’empremta i la repercussió que tingueren en el bisbat d’Urgell les regles canonicals i l’expansió benedictina deixaren en mans d’alguns cenobis o canòniques bona part del control temporal i espiritual de les noves poblacions. Sant Sadurní de Tavèrnoles (Anserall, Alt Urgell) o Santa Maria de Gualter (la Baronia de Rialb) foren dos exemples ben clars de monestirs encarregats de la construcció d’esglésies i de la cura d’ànimes en indrets de recent conquesta i de nova repoblació. Aquesta tasca espiritual i administrativa fou en detriment del clergat secular i, en darrer terme, dels drets episcopals. Especialment, a la primera meitat del segle XII, hom pot constatar també l’abundor de concessions d’esglésies a favor de les canòniques de Santa Maria de Solsona, de Sant Pere d’Àger o de Sant Miquel de Montmagastre, molt especialment a redós de l’antiga ciutat islàmica de Balaguer. Ho avala la concòrdia fixada el 1109 per al servei eclesiàstic de les esglésies de la suda balaguerina (antiga mesquita major) i la de Sant Salvador (antiga mesquita d’Avimoni), en la qual prengueren part el bisbe d’Urgell, sant Ot, l’abat d’Àger, Pere Guillem, el prepòsit de Solsona, Pere Guitart, el comte d’Urgell, Ermengol VI i el vescomte d’Àger, Guerau Ponç. De fet, les primeres relacions de parròquies del S del bisbat, de la darreria del segle XIII, denoten encara buits i absències importants en tot l’espai de la Noguera, fet només comprensible si es té present que les parròquies o les esglésies havien quedat sota el control d’abadies nullius o de canòniques amb una evident funció parroquial dins d’un ampli districte. Així, Santa Maria de Solsona tenia drets sobre les esglésies de Cabanabona, Vallfogona. Bellestar, Gerb, Albesa, Menàrguens, Llorenç, Tartareu, Santa Linya, Privà, etc.; de manera similar, Sant Pere d’Àger sobre Castelló de Farfanya, Fontdepou, Cas, Oroners, Corçà, Alberola, Algerri, Artesa, Montsonís, Foradada, Butsènit, Montclar, Marcovau, etc.; la canònica de Sant Miquel de Montmagastre (esdevinguda priorat d’Àger el 1065) controlava les esglésies de Vallllebrera, Baldomar, Alentorn, Comiols, Montargull, Grialó, etc.
Petita parròquia de Rúbies, antiga dependència del monestir de Santa Maria de Meià, que ha donat nom a un sector del Montsec.
E. Pablo
Cal ressaltar com, sota l’abast i la importància que tingué la xarxa d’esglésies, parròquies i priorats dependents de Sant Pere d’Àger o de Sant Miquel de Montmagastre (ambdues canòniques vinculades a l’acció repobladora i reorganitzadora del país per Arnau Mir de Tost), hi havia el projecte de convertir el territori situat entre la vall d’Àger i els Aspres, entre les dues Nogueres i el Montsec amb la conca de Meià, en una gran unitat político-religiosa absolutament desvinculada del bisbat d’Urgell.
L’organització primitiva de la diòcesi, vigent encara durant molt temps (fins a la darreria del segle XIII) a l’Alt Urgell, a la Cerdanya o al Pallars, amb els grans ardiaconats, no conegué cap ampliació de districtes en el seu àmbit meridional; així, les esglésies de Balaguer, com altres de la comarca, foren incorporades a l’ardiaconat d’Aristot, primer, i després al d’Urgell. Aquesta dependència de les grans dignitats catedralícies urgel·litanes fou paral·lela a l’escassa importància que tingueren en terres de la Noguera les propietats i els dominis del capítol, reduïts a peces insignificants a redós de Ponts, Gerb, Oliola, Montesquiu, Peralta, Tartareu, Tragó, etc., a excepció de la concessió més rellevant de la fortalesa d’Alcorassa a la ciutat de Balaguer, el 1102, efectuada pel comte Ermengol V al bisbe Ot.
El pontificat del dominic fra Guillem de Montcada (1293-1308) fou rellevant per a la reforma i la dotació del clericat del seu temps. Suprimí l’antiga dignitat de prior i els vells ardiaconats, i donà pas als deganats, noves divisions administratives que perduraren tota la baixa edat mitjana. La part meridional del bisbat s’agrupà en el deganat d’Urgell, amb límits des de Castell-llebre i Oliana al N; Bellvís, Poal, Ivars i Ofegat al S; Albesa, la Portella, Tartareu, Gerb, a l’W; i Madrona, Sanaüja, Guissona i la Figuerosa a l’E.
Aquest gran ardiaconat tenia la seu a Balaguer, i l’església de Santa Maria d’Almatà hauria estat el cap d’aquest nou àmbit administratiu de l’Església urgellesa.
El fort arrelament canonical i monàstic, amb llur expansió dominical, a més de la poca importància de les propietats canonicals i episcopals en aquest indret, féu que la Noguera comptés ben poques vegades amb la presència efectiva i de govern dels bisbes diocesans; aquests foren sovint molt més atrets per les seves possessions i els seus castells de Guissona i Sanaüja, a l’àmbit llevantí del deganat, de tal manera que la comunitat de canonges de l’església major de Balaguer es convertí en el nucli més rellevant de l’administració eclesiàstica (tot i la presència d’un vicari episcopal des de la darreria del segle XIII) i tingué sota el seu control directe una munió d’esglésies sufragànies (Bellcaire, Filella, Penelles, Bellestar, Saida, Muller, Pedrís, Vallfogona, etc.), algunes de les quals sostragué de la dependència d’antics cenobis benedictins. (PBRo)
Les comunitats religioses
La comarca de la Noguera, per la nova situació i per les etapes d’organització, té la característica de fer de pont entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, i això li dóna algunes característiques especials pel que fa a les comunitats religioses que s’hi varen establir. A mitjan segle XI els monestirs benedictins iniciaven una etapa de replegament, pel que fa a la seva expansió, i d’estancament espiritual a causa de les intromissions senyorials o feudals, mentre que, per contra, s’iniciava l’expansió del moviment canonical, inicialment aquisgranès, però molt aviat el reformat agustinià i premostratenc.
Un dels trets més singulars d’aquesta comarca és que hi radicà el monestir premostratenc més important del país, Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, del qual dependran o a partir del qual s’originaran la resta de les cases d’aquest orde existents al país. Els premostratencs eren canonges regulars, però de vida més estricta que els augustinians, i constituïen l’ordo novus canonical, nascut de la reforma iniciada a Premontré l’any 1121 per sant Norbert.
La circumstància històrica del tombant del benedictidisme farà que Arnau Mir de Tost, que es creu que inicialment volia establir una comunitat benedictina al seu castell d’Àger, s’inclinés definitivament per una comunitat canonical en fer l’organització definitiva del lloc entre el 1046 i el 1048. Àger serà la principal casa religiosa des del punt de vista territorial i d’influència a la comarca, i per això se li dedicarà un lloc preferent en l’estudi de les cases religioses. (APF)
Les canòniques
La canònica de Sant Pere d’Àger
Fundació de la canònica
Les imposants ruïnes de la canònica de Sant Pere d’Àger evoquen la importància d’aquesta institució religiosa a l’edat mitjana.
ECSA - F. Tur
Malgrat que hi ha una referència del 1040, sembla que fins el 1046 no pot parlar-se amb tota garantia de la canònica. En aquest any, Arnau Mir de Tost dotà l’església amb una extensa donació de béns, i manifestà que l’havia fundada dins el castell d’Àger —"Sancti Petri qui est fundamentatus in castro Aier”—. Evidentment, la comunitat de clergues era ja constituïda; signen el document Bernat, levita, Wifred Sal·la i Exabel, sacerdot.
La següent acta, també de dotació, data del 1048. Es pot entendre com a confirmació de les donacions anteriors, un cop recuperada la vall del poder àrab. El document és molt interessant, ja que hi signen els qui esdevindran primers abats: Ramon, levita i cabiscol, i el jutge osonenc Guillem Ramon. La dotació comprèn les esglésies de la vall, amb delmes i primícies, les de Fet i Bellmunt, i altres béns patrimonials. Els atorgants, Arnau i Arsenda, també prometen fer donació de totes les esglésies compreses entre la Noguera Pallaresa i el Cinca, quan dominin la zona i l’arrabassin als àrabs.
A partir d’aquest moment, d’altra banda, gràcies a donacions posteriors, advertim que els abats es converteixen en senyors temporals, ja que doten l’abadia amb castells i viles. El 1049 Arnau i Arsenda li concediren la vila de la Régola; també signen el document membres de l’abadia, l’abat Ramon, el prevere Miró i un Miró levita. Els expressats donants i fundadors afegiren a aquesta donació, el 1057, el castell de Corçà i el d’Espadella (la Pertusa); el 1060 els de Cas, Oroners, Estanya i la meitat del de Montclús, i el 1067 els de Llordà, Foradada i la quadra de Vilamajor, com també els homes i les dominicatures de Camp-ras i Puig de Seix, al terme de Montmagastre. Aquest procés de senyorialització culminarà amb la darrera i més solemne acta dotacional, considerada el testament dels expressats senyors envers l’abadia fundada per ells, lliurada el 1068, poc abans de morir Arsenda. En aquesta acta, a més de ratificar-se les ja esmentades, es fa la donació del castell d’Àger, amb la qual cosa els senyors d’Àger i els seus descendents es converteixen en vassalls de la canònica de Sant Pere; a més, les canòniques de Montmagastre i Llordà queden subjectes a la d’Àger.
La canònica aquisgranesa
Com ja advertiren Villanueva i, posteriorment, P. Sanahuja, la canònica d’Àger, des de la fundació fins al començament del segle XII, es regí per la Instituto Canonicorum Aquisgranensis, que aleshores era vigent al Principat, on havia ja penetrat en època carolíngia. La seva fortuna al segle XI es degué a la manca de clergues per a la cura d’ànimes i l’organització de parròquies en els llocs de recent repoblació, i, a més, coincidia amb una etapa de crisi del monacat. M. Riu adverteix aquesta tasca espiritual en el marc de la repoblació, i també que, sovint, les canòniques eren aptes per als processos de readaptació entre les antigues poblacions i els nous pobladors que s’havien d’establir en les noves terres.
De fet, la influència de la vida regular, tan important durant l’alta edat mitjana, es féu sentir en l’església secular, que des del segle IX concebé la reforma partint del model monacal per a tota l’església secular. Així, doncs, el clericat s’organitzava segons les normes de vida monacals i adoptava la vida regular. Al segle XI els dos primers papes reformistes foren Víctor II i Nicolau II, el qual, el 1060, concedí el privilegi d’exempció a Arnau Mir de Tost per a la seva església. Kher ressalta l’interès d’aquest privilegi, ratificat per Alexandre II l’any 1063, que tants diners costà a Arnau, i fa notar la clàusula anticanònica acceptada per la Santa Seu d’intervenir els senyors d’Àger en l’elecció d’abat. Un document que crida l’atenció, amb data del 1066, és la carta que es conserva procedent de Cluny, per mitjà de la qual ens assabentem de l’atorgament per part d’Arnau Mir de Tost de l’església d’Àger a Cluny i al seu abat Hug. La carta porta data del 25 de novembre, uns mesos després que l’abat Guillem i Arnau haguessin efectuat el repartiment dels béns de la canònica entre els canonges, seguint el costum de les canòniques aquisgraneses, en les quals era permès que els membres tinguessin béns, cosa que no succeirà amb la posterior reforma agustiniana.
Arnau Mir de Tost havia fundat amb cura aquesta canònica, amb l’assessorament i el suport de canonges tramesos per l’abat Oliba des de Vic. Per això se’ns fa difícil entendre el canvi d’actitud en voler crear un priorat dependent de Cluny. Crida l’atenció que la donació a Cluny es fes “pro anima” del seu fill Guillem, que ja feia dos anys que era mort. No hi ha dubte que la mort del fill fou una forta sotragada, ja que significà el trencament de la il·lusió de deixar un llinatge que el perpetués. Fou potser després de la dotació de l’any 1065, la més important —si exceptuem la del 1068—, i de l’acurada repartició de béns, que dubtà i veié que era més factible l’establiment d’un priorat. Tampoc no sabem per què Cluny rebutjà l’oferta, però el cert és que la canònica d’Àger funcionava des de feia temps i que continuà subsistint com si res no hagués passat.
Formació de la comunitat i primers abats d’Àger
Per mitjà de la documentació, referida majorment a la canònica, es pot saber quina era la comunitat que s’integrava al temple de Sant Pere d’Àger. Abans del 1049 no hi consta cap abat. No és fins el 1066, amb l’esmentada repartició de béns, que sabem que era composta per vuit canonges: Bernat Exabel, Ramon Exabel, Amat —levita i cabiscol—, Ermemir —prevere—, Reneri —gramàtic i prebost—, Guillem —sacristà—, Mir Oliva i Company. Quant als abats d’Àger, és molt interessant el treball d’E. Junyent sobre l’abat Guillem Ramon d’Àger. En el seu estudi demostra a bastament que foren Ramon i Guillem Ramon, als quals afegeix encara un Ramon Guillem, que regí l’abadia entre el 1080 i el 1082, els qui ajudaren Arnau Mir de Tost a dur a terme la fundació de la canònica d’Àger, que en tot seguiria el model de la de Vic, i que aquests foren tramesos per l’abat Oliba, gran amic d’Arnau Mir de Tost i Arsenda. Aquesta hipòtesi fou plantejada ja per P. Sanahuja.
La canònica augustiniana al llarg del segle XII
La documentació que posseïm sobre aquest període, un total de 238 pergamins, s’ocupa fonamentalment d’aspectes econòmics o inclou donacions fetes pels comtes o vescomtes, com també per particulars, i els testaments i les donacions efectuades en professar.
No sabem amb certesa quan s’adoptà la reforma que hauria de significar l’establiment d’una veritable vida regular: adopció de la nova regla de sant Agustí, que comportarà l’acceptació per part dels seus membres dels vots de pobresa; obediència i continença; i creació de les dues menses, la capitular i l’abacial, per tal d’afrontar el sosteniment i les despeses de la comunitat amb els fruits i les rendes del seu patrimoni. La primera referència explícita és del 1112; una tal Rosa ofereix el seu fill “Dommo Deo et beato Petro Apostolo filio meo Berengario ad Regulam Beati Augustini in manu Ponci Gilemarii prepositi et aliis cunctis fratribus Sancti Petri”, i aporta un dot per aquest motiu. En actes de professió posteriors retrobarem aquesta fórmula sense gaires canvis. L’abat Ramon (1161-87) fou un dels més reeixits d’aquesta època, ja que fou un actiu defensor dels drets de l’abadia; representa l’autèntic prototip d’abat del segle XII amb atribucions senyorials. En tot moment el veiem defensar aferrissadament l’abadia i, sobretot, el seu patrimoni, sovint cobejat per la noblesa, amb qui haurà de disputar-se algunes de les seves potestats temporals. També haurà de plantar cara a les pretensions d’Urgell, que exigeixen jurisdicció sobre les esglésies que són dins del bisbat, com Alentorn, Balaguer, Covet, etc.
L’abadia d’Ager aconseguí d’Alexandre III els anys 1162 i el 1179 dues butlles en què ratificava tots els privilegis de la seva església, concedits pels seus antecessors, però que anul·lava l’esmentada clàusula anticanònica. El document del 1179 estableix que hi ha d’haver dotze canonges regulars de la comunitat, a més de l’abat. El 1174 l’abat i el capítol ja havien fixat que fossin dotze els canonges, com també les dues menses i fins i tot les porcions de carn, pa i vi que havien de correspondre a cada comensal. Mercès a l’enumeració dels canonges, coneixem quines eren les divisions dels dominis de l’abadia. Hi surten esmentats dos priors (priorat de Montmagastre i priorat de Castelló de Farfanya), a més del canonge prior claustral d’Àger i el prior de Covet-Llordà, que surt esmentat com a capellà.
Com hem assenyalat, el vescomte Guerau Ponç II de Cabrera acabà d’arrodonir el patrimoni atorgat per Arnau Mir de Tost, ja que incrementà les parròquies fins a un total de cinquanta.
També es conserven documents en els quals es fa palès el caràcter senyorial dels abats i les seves relacions amb els senyors feudals. Com succeí en altres monestirs, durant la segona meitat del segle XII es començaren a produir enfrontaments entre l’abat esmentat i els nobles que cobejaven béns de l’abadia o alguna de les jurisdiccions temporals de què gaudia sobre homes o castells. Podem analitzar molt bé aquests enfrontaments per mitjà dels plets i els plecs de descàrrec conservats, en els quals l’abat es queixa dels castlans d’Àger —Bernat i Ramon d’Àger—, d’Arnau d’Anglesola, de Ramon de Claramunt, de Ramon de Sant Llorenç, etc.
També hagué de defensar-se, com hem dit, de les pretensions del bisbe d’Urgell, que volia annexionar-se les esglésies del monestir dins l’àrea de la diòcesi d’Urgell: Balaguer, Artesa de Segre, Covet i Grialó. El litigi durà molt de temps i finalitzà amb el triomf d’Àger, que comptà amb el suport d’Alexandre III. Vers el 1195 i fins ben entrat el segle XIII l’abadia novament hagué de sofrir una altra agressió. Ara era el bisbe de Lleida, Gombau de Camporrells, qui pretenia annexionar-se l’abadia. Va saber convèncer Celestí III perquè s’hi avingués, amb l’oposició dels canonges d’Àger, que foren excomunicats pel papa per tal de sotmetre’ls. L’abat morí en aquesta situació i la comunitat n’elegí un altre sense poder-ho fer. Tot fou en va, la canònica d’Àger se’n sortí i el papat tornà a reconèixer els drets de l’abadia.
Durant gairebé tot el segle XII l’abadia gaudí, això no obstant, d’un cert prestigi espiritual. Rebé moltes deixes “pro anima” i els interessats manifestaven la voluntat expressa de ser enterrats al cementiri, a la galilea o al claustre. L’any 1153 el vescomte Guerau Ponç III de Cabrera, en una deixa molt interessant, demanava que cremessin unes quantes llànties i es compressin brandons per cremar davant el monument el Dijous Sant i en les festes de Setmana Santa.
Aquest i altres documents referents a la lluminària són interessants per a conèixer el cerimonial i la litúrgia de l’abadiat. Té un gran interès l’antifoner del segle XII que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, ja que permet fer-nos una idea de les grans festivitats, entre les quals destaca la de sant Jaume, atès que ja en aquest segle és documentada una romeria a Sant Jaume de Cas. En aquest temps devien sovintejar els pelegrins que es dirigien per la vall cap a Compostel·la, com testimonia l’existència d’un hospital regentat per santjoanistes que hi havia al coll d’Ares; cal tenir en compte, a més, que a la vila hi havia ja l’hospital de Sant Nicolau, fundat per Arsenda, i també els de Sant Joan i Sant Martí, ambdós extramurs —el de Sant Martí era regentat pels canonges premostratencs de les Avellanes—.
Vegeu: Esglésies de la Noguera anteriors al 1300
La canònica de Montmagastre
De les dues canòniques que s’integren a la d’Àger, aquí ens ocuparem solament de la de Montmagastre i deiarem de banda la de Llordà, ja que correspon al Pallars Jussà, comarca de què es tracta en el volum XV de la present obra. La canònica fou fundada de fet per Ermengol I, segurament entorn a l’any 1010, abans d’emprendre l’expedició cordovesa de la qual no retornaria. Hi ha una donació a Sant Sadurní de Tavèrnoles, que efectuen Ermengol II, la comtesa Ermessenda de Barcelona i el seu fill Berenguer Ramon, en la qual signa, entre els testimonis, Arnau Mir de Tost. Aquesta data, que creiem que fou una ratificació de la donació que havia fet Ermengol I, conduí a l’error de donar la datació que corresponia al document primigeni, origen de la ratificació, el qual no pot ésser anterior al 1019, any de la mort del comte Ramon Borrell, el qual fou tutor d’Ermengol II.
Un cop en possessió del castell de Montmagastre, que posseirà en franc feu pels comtes d’Urgell, Arnau Mir de Tost, per compra o conquesta, ampliarà els seus dominis i portarà la frontera més enllà de Foradada. Potser fou aquest el motiu pel qual es decidí a tornar a dotar la canònica de Montmagastre, de manera que n’esdevingué el cofundador i fins i tot l’àrbitre principal —si ens atenim al que hem dit—. La canònica, per expressa voluntat seva, fou subjectada a la d’Àger i es convertí en un priorat regentat per un canonge agerenc. Esglésies com les de Malagastre, Alentorn, Vallllebrera, Grialó, Collfred o Foradada, encara per constuir, foren incorporades al patrimoni de l’esmentada canònica arran de l’acta solemne de dotació d’Arnau Mir de Tost l’any 1054. (FFLI)
Sant Pere de Ponts
La comunitat canonical de Sant Pere consta com a existent documentalment l’any 1098. Es va erigir a l’església del castell de Ponts, que originàriament tenia la funció d’església parroquial del terme i que surt documentada el 1024 amb motiu d’una assemblea judicial que s’hi va celebrar.
És probable que la seva fundació es degui als comtes d’Urgell, que posseïen el castell, sota el vassallatge de la casa comtal de Barcelona, ja que aquest es trobava inclòs en l’anomenada Marca de Barcelona. L’esmentat any 1098 era regida pel prior Albert, que s’oposà al castlà o feudatari del castell, Pere, que pretenia posseir el dret d’investidura sobre el superior o prior de Sant Pere.
Algunes donacions de finals del segle XI i primera part del XII donen testimoni de la seva continuïtat, però aquesta no pogué escindir-se i gaudir de plena autonomia fins que Pere de Puigverd fill, senyor de Ponts, l’any 1169 va renunciar a favor de l’església i del bisbe d’Urgell la possessió de l’església de Sant Pere i de les seves sufragànies. Tanmateix, és entre finals del segle XI i inicis del següent que va aixecar la seva magnífica església, recentment restaurada, que revela una certa vitalitat, si no en la canònica, almenys en la generositat dels seus senyors.
La comunitat va subsistir a Sant Pere fins a la segona meitat del segle XIV, en què es va traslladar a l’església de Santa Maria, situada a la vila. Tenia aleshores set canonges i dos preveres beneficiats, i, a partir del 1391, quan ja residia a la vila, el seu nombre es fixà en dotze comunitaris entre canonges i beneficiats, regits per un prior. Es convertí en una col·legiata secular a partir de la secularització del 1592.
Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes
El monestir de Bellpuig de les Avellanes és el més important de l’ordo novus o moviment canonical reformat de Premontré de Catalunya. El primer fou la fracassada casa Vallclara, al Montsant, a Cabassers del Priorat, que subsistí només pocs anys, entre el 1152 i el 1158. Amb l’abandonament d’aquella casa la comunitat es dispersà, i sembla que Joan d’Organyà, que n’havia format part, intentà establir una nova comunitat, amb caràcter més eremític que canonical, al Mont Malet del municipi de les Avellanes i Santa Linya, entorn el 1150. El va afavorir el comte Ermengol VII d’Urgell.
Pel mateix temps a l’indret de l’actual monestir de Bellpuig s’establí una comunitat canonical, sota la protecció del noble Guillem d’Anglesola, que el 1166 l’abat premostratenc de Casadieu, a l’Occitània, erigí com a abadia filial seva.
Entorn del 1180 morí Joan d’Organyà i amb motiu d’això es fusionaren les dues comunitats. D’aquesta manera s’inicià el gran desplegament del monestir premostratenc de Bellpuig, sota la protecció dels comtes d’Urgell, alguns dels quals, a partir d’Ermengol VII (mort el 1184), l’elegirien com a lloc de sepultura. Les seves magnífiques tombes gòtiques són avui dia admirades al museu The Cloisters de Nova York.
El monestir de Bellpuig fou un centre important d’espiritualitat i d’assistència als pelegrins per mitjà de les seves cases filials i dels seus hospitals; varen dependre d’ell les filials de Bonrepòs, Sant Nicolau de Fondarella o de l’Hospitalet i Santa Maria d’Artà o de Bellpuig, a Mallorca.
Aquest monestir no va caure dintre el decret de secularització de les canòniques agustinianes del 1592, i per això va continuar mantenint vida religiosa i una notable vitalitat fins a l’exclaustració del 1835. Destaquen sobretot en la seva història els seus canonges i grans abats, els erudits Daniel Finestres (†1744), Jaume Caresmar (†1791), Jaume Pasqual (†1804) i Josep Martí (tl086), que foren els que iniciaren el notable moviment d’erudició històricoeclesiàstica, a imitació del corrent erudit francès contemporani, que dissortadament no va comptar amb cap suport oficial, però que ens ha deixat estudis i manuscrits de gran valor.
Aquesta continuada vida del monestir, convertit des del 1910 en casa i noviciat dels germans maristes, ha fet renovar la majoria dels seus antics edificis, però en el conjunt actual s’hi destrien encara elements de totes les èpoques principals del seu brillant passat. (APF)
Els monestirs benedictins i cistercencs
Com que les terres de la Noguera són a cavall de la Catalunya Nova i la Vella, el tradicional monaquisme benedictí no hi fou gaire rellevant. Tot i que alguns grans cenobis pirinencs i pre-pirinencs hi tingueren possessions i àdhuc drets jurisdiccionals, la presència activa i organitzada de comunitats benedictines no tingué el relleu ni l’expansió de les contrades septentrionals. Els priorats benedictins de Santa Maria de Meià i Santa Maria de Gualter se situen en la franja septentrional de la comarca, en territoris encara accidentats, propers a rius cabalosos o rierols. Sembla que la presència més evident i remota de vida benedictina s’ha de relacionar amb Gualter, arran de la concessió del lloc al monestir de Ripoll per Guifré el Pelós a la darreria del segle IX. Versemblantment aquesta presència ripollesa es limitaria només a una església, potser servida per algun o alguns monjos. Només la segona dotació i donació a Ripoll, del 1069, permet deduir amb certitud la presència monàstica del tronc benedictí. Meià, en canvi, recull una tradició eremítica i cenobítica d’origen incert, viva des de la primera meitat del segle XI. El fort procés de decadència, però, féu que s’unís a l’abadia de Sant Sadurní de Tavèrnoles (Alt Urgell) i que s’hi introduís la regla benedictina, ja vers el 1080. Més tard, Santa Maria de Meià es vinculà com a priorat a Santa Maria de Ripoll. També cal dir que a Sant Pere d’Àger, el 1066, hi hagué, per part d’Arnau Mir de Tost, un intent de crear un priorat benedictí dependent de Cluny, però l’intent d’Arnau Mir de Tost no reeixí.
En la mesura que es tractava d’un espai immers en la dinàmica de la Catalunya Nova, les terres noguerenques es beneficiaren més de la presència del Cister a Catalunya. Poblet i Santes Creus hi aconseguiren algunes de les seves propietats en períodes ben reculats. Poblet mateix, al darrer terç del segle XII, ja hi havia instal·lat algunes de les seves granges, unitats agràries satèl·lits adreçades a l’explotació de la terra i del bestiar, a Torredà (Castelló de Farfanya) i Rocaverd (Bellcaire d’Urgell), a la zona meridional de la Noguera. Les referències parlen de la importància d’aquests dos nuclis, el primer dels quals, almenys, era explotat per conversos, mercenaris i esclaus sarraïns. L’abundor de dependències, serveis i eines variades fa pensar en centres d’una certa importància on no mancaven els molins, els corrals i els trulls. La presència de Poblet s’incrementà en temps de l’abat Arnau de Filella (1215-20) amb la compra de Bellcaire d’Urgell al monestir de les Avellanes, la cessió de la Fulioleta (Balaguer), l’adquisició de Golifars (entre Bellcaire i Linyola) per part de Ramon de Ribelles el 1229, etc.
Vista aèria del monestir cistercenc femení de Santa Maria de les Franqueses, al sud de Balaguer, fundat per la comtessa Dolça d’Urgell l’any 1186.
ECSA - M. Catalán
El Cister femení hi fou molt més present, gràcies a dues fundacions: la de les Franqueses, a l’horta de Balaguer, per la comtessa Dolça d’Urgell, el 1186, i la de Vallverd, la primera abadessa coneguda del qual és Peronella, l’any 1198. Ni l’una ni l’altra no tingueren llarga durada. Abans d’escolar-se el segle XV es fusionaren, primer, i en acabat s’extingiren, ja que esdevingueren una simple dependència de Poblet a partir del 1470. Pel que fa a les Franqueses, resta la sòlida arquitectura de l’església, avui mal utilitzada i inundada per les aigües subterrànies.
Els ordes mendicants
L’esponerosa vida urbana i la florent activitat econòmica de la ciutat de Balaguer, capital indiscutida del comtat d’Urgell des del segle XII, atragué l’atenció dels ordes mendicants, que durant el segle XIII s’havien estès per diferents indrets de Catalunya, tant en les branques masculines com en les femenines. Franciscans, dominicans i trinitaris constitueixen la tríade que es féu present a les terres de la Noguera a la baixa edat mitjana. Tots ells aixecaren els convents i les esglésies a la ciutat de Balaguer, en llocs ben distints i separats. La fundació més antiga correspon al convent de la Santíssima Trinitat, popularment anomenat de les “Parrelles”, a un quart de la ciutat, vers ponent. Fou una fundació d’Ermengol X d’Urgell, que pot datar-se el 31 de març de 1293, amb motiu d’una confirmació de propietats a favor del ministre dels trinitaris de Lleida. Els dominics foren el segon d’aquests ordes mendicants a aparèixer i consolidar-se a la capital d’Urgell; arribaren també del braç d’Ermengol X, arran de la disposició testamentària del 1314 que manava que fos construït el convent a l’horta o la plana de Vilanova, davant del pont sobre el Segre. Les clarisses del convent d’Almatà fou una altra fundació de mitjan segle XIV, també per disposició testamentària, en aquest cas de l’infant-comte Jaume I d’Urgell (m 1347). El convent femení fou seguit vint anys després per un altre de frares franciscans de l’antiga observança que desaparegué per sempre en el setge del 1413. De fet, doncs, els nous ordes tingueren només rellevància a la ciutat de Balaguer i pels seus convents de dominicans i clarisses, ambdós de profunda incidència entre la societat balaguerina del seu temps i amb àmplia atracció entre la burgesia i la petita noblesa rural de la contrada.
Els ordes militars
L’entrada dels ordes religioso-militars a Catalunya ha estat objecte de controvèrsia a l’hora de determinar-ne l’antiguitat i la importància. Sembla que les terres inferiors del comtat d’Urgell en foren les portes d’entrada més primerenques. Hom parla de l’existència d’una casa de l’Hospital a Cervera des del 1111. Aquest seria el primer establiment que va rebre la primera donació comtal, per Ermengol V, de la meitat d’una almúnia al Balaguer recentment conquerit als àrabs. Poc després (1131), Guerau Ponç II de Cabrera, vescomte d’Àger, també donava al mateix orde el castell de les Ventoses, a la ribera del Sió, amb tots els drets i plena possessió. A la segona meitat del mateix segle XII fou sempre del braç de la casa d’Urgell que s’incrementaren els dominis i els drets dels hospitalers: un home a cada un dels castells del comtat d’Urgell (1164), drets sobre els molins comtals (1188), sèquies i casals al voltant de Ponts. Vers el 1164, els vescomtes d’Àger havien aconseguit la fundació d’un hospital al Montsec d’Ares, emplaçat dins el terme del castell de Pedra, per al servei dels pelegrins i vianants que baixaven del Pallars vers el pla, i que fins a mitjan segle XIII estava encara en ple funcionament. La comanda femenina de Sant Salvador d’Isot (la Baronia de Rialb), fundada a la darreria del segle XII, fou un altre dels enclavaments rellevants que les hospitaleres disposaren com un ampli cinturó que anava des de Sixena fins a Cervera; molt aviat va ésser reforçada amb deixes i drets a Collfred, Vilves i Tudela de Segre; amb tot, fou de poca volada i abans de mitjan segle XIII ja estava fusionada amb la comanda de Costoja i més tard amb la de Susterris, tot i que Isot conservà el caràcter doble de comanda de religiosos i religioses. El darrer establiment hospitaler a les terres de la Noguera fou la comanadoria de Térmens, creada després del 1283, sobre la base d’unes donacions de Ramon d’Anglesola, senyor del castell i de la vila, a favor de l’Hospital (1278).
La presència dels templers, en canvi, fou més tardana al sud del comtat. Arran de la conquesta de Lleida apareix una allau de donacions de béns immobles (masos, terres, casals, molins sobre el Segre i el Sió, etc.) per part de membres de la noblesa urgellenca: Ramon de Butsènit, Guillem de Ponts, Ponç de Seró, Berenguer i Bartomeu d’Alentorn, Ponç de Cornudella, Bernat de Balaguer, Guillem de Camarasa, els Ribelles, etc. Els béns del Temple, ofrenats per aquest i altres personatges, se situaven essencialment a la ciutat i terme de Balaguer, a les Penelles i al voltant d’Alentorn i Vernet. Administrativament, passaren a dependre, en gran part, de la comanda i del comanador de Corbins (1167), amb alguna excepció; el castell del Pedrís (Bellcaire d’Urgell) fou un d’aquests casos en què la cessió al Temple fou realitzada per la comtessa Dolça i son fill Ermengol VIII (1185): tot i organitzar-se com a priorat, depengué de la comanda lleidatana de Gardeny. (PBRo)