Vila d’Àger

Situació

Vista aèria de la vila d’Àger, sorgida a redós de la canònica de Sant Pere, amb el Montsec d’Ares al fons.

ECSA - M. Catalán

La vila d’Àger és situada al bell mig de la vall que porta el seu nom, sota el sector central de la serra del Montsec, al vessant d’un turó al cim del qual hi ha les restes del castell i de la canònica de Sant Pere.

Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TCG147526.

Àger és a 39 km al N de Balaguer, per la carretera de Tremp. (FFLI)

Història

Sense dur a terme excavacions, no es pot dir res sobre el poblament antic d’Àger que, per les troballes de moneda ibèrica ilergeta (vers el 105 aC), ha de correspondre a aquest moment històric, és a dir, a l’època ibèrica final.

L’estructura actual de la vila no es remunta més enllà del segle XI, però. Sembla que el nucli primitiu va néixer a l’entorn del castell, si partim de les referències documentals, en les quals es diferencia entre el poblament de la zona del castell i la zona suburbana entorn de l’església parroquial de Sant Vicenç.

S’ha discutit si el topònim d’Àger és d’origen romà o ilergeta. J. Villanueva, prenent l’opinió de Pere de Marca, suposà que era l’Erga esmentada per Ptolemeu, que per metàtesi s’hauria transformat en el mot actual. P. Sanahuja i J. Puig i Cadafalch defensaren l’arrel romana del terme, procedent d’aggere, amb el significat de terraplè entre dos rius, o senzillament d’ager, amb el significat de camp o castellum.

La romanització de la vall està fora de dubte, i és ratificada per la mateixa toponímia. A més, es coneix una necròpoli antiga prop la vila, al costat de les restes de l’església de Santa Coloma, que ben bé podria remuntar-se a l’època romana tardana, si bé les excavacions efectuades no permeten parlar d’elements anteriors al segle VII; l’únic que s’ha detectat és el reaprofitament de tegulae.

Actualment no es considera versemblant l’origen romà de les restes més antigues del castell, tal com apuntava J. Puig i Cadafalch. Es pensa més en estructures d’època islàmica, possiblement del segle X. Així i tot, cal dur a terme un estudi arqueològic acurat per arribar a conclusions definitives. Les evidències de la romanització s’han de buscar en altres restes, com el sarcòfag de marbre del segle III dC, reaprofitat des de temps immemorial com a pica baptismal a la col·legiata de Sant Pere i darrerament a la parròquia de Sant Vicenç, o l’anomenat camí romà, que sembla que unia Lleida amb Àger, del qual es conserven importants restes d’empedrat, prop del qual aparegué una moneda commemorativa de l’emperador Filip l’Àrab.

En abordar, doncs, l’estudi de la vila caldria distingir entre aquest nucli més primitiu situat a la part més elevada propera al castell i el nucli pròpiament medieval, que sorgí entorn de la parròquia de Sant Vicenç.

Encara al segle XVIII, es distingirà entre la parròquia de Sant Pere i la de Sant Vicenç. La vila que sorgí al redós de l’església parroquial de Sant Vicenç entra, tipològicament, dins del grup de petites ciutats, inferiors als 2 000 habitants, nascudes prop d’un nucli primitiu de població encastellada, que amb el temps s’emmurallà. Un tipus de ciutat petita adreçada a satisfer les pròpies necessitats, en la qual el sector primari, dedicat majorment a l’agricultura i la ramaderia, tendeix a superar el sector secundari i on es desenvolupen com a elements essencials de la vida econòmica les fires i els mercats, que tindran un àmbit intercomarcal i subcomarcal respectivament. Viles que posseeixen com a motor del seu comerç un centre eclesiàstic important. En aquest cas, és essencial també que hi hagi un poder polític establert.

Per la documentació és difícil establir la quantitat de població que tingué la vila als segles XI i XII. P. Sanahuja, basant-se en un privilegi concedit pel vescomte Guerau Ponç I de Cabrera l’any 1094, calculà uns 700 habitants. Tanmateix, la documentació conservada no fa mai referència a un nombre determinat d’habitants, i tots els esments documentals, en aquest sentit, són molt vagues.

Així, en el testament sacramental del 1041 de Martí, rector de Sant Vicenç, es diu que fou llegit davant d’Amau Mir de Tost i “militibus plurimis, ruri scolisque et clericis”. Igualment, en l’acta de consagració de l’església de Sant Salvador de l’any 1048, s’assenyalen com a assistents a l’acte “plurimis viris abitantes in villa de iam dicto castro”; del 1101 posseïm l’acta de consagració de l’església de Sant Nicolau, on s’indica la presència del bisbe de Barcelona, Berenguer, com a consagrant, vingut a petició de l’abat Pere, com també la del castlà Berenguer, la de la seva muller Bellisenda i multitud de “diversis ordinis clerichorum, militum hac rustichorum”.

Que aquesta població s’anà consolidant i organitzant en comunitat ho confirma la franquesa concedida als homes d’Àger suara esmentada, del 1094, en la qual el vescomte els eximia del pagament de la pergera i la quèstia obligada de pa, vi i carn; els eximia també del servei que li feien de vi, carn i civada; els gravava solament amb un porc anyal per família, que computava en un nombre de seixanta. La franquesa fou ratificada pels prohoms de la vila, que foren els qui la sol·licitaren, cosa que indica, com fa notar Font i Rius, que havien assolit una certa entitat jurídica; el pas següent fou la creació d’un règim municipal, que es concretarà amb la paeria, documentada al segle XIII.

Per a l’anàlisi del procés constructiu de la vila medieval hi ha algunes referències indirectes. La més significativa apareix en la dotació del 1060 de l’abadia d’Àger, atorgada per Arnau Mir de Tost, en la qual, en fer donació de les esglésies de Sant Vicenç i Sant Salvador, es precisa que eren situades “in suburbanis vel vici prefati castri Agerensis”. Es evident que es distingia entre el nou barri i el superior de Sant Pere on vivien els milites. Entre el 1076 i el 1096 documentem diverses vendes de cases a Sant Pere que ho confirmen. El 1079 Pere Exabel, de la nissaga dels antics senyors de Pedra, i la seva muller Maria venien a Amat Bofill unes cases “in villa de Ager subtus caput Sancti Petri”. El 1080 aquests efectuaven noves vendes de cases i Ramon Exabel disposava igualment la venda de cases seves. L’any 1081 Esteve Placià i Bellida feien permuta d’una casa “in villa de Ager subtus murum Sancti Petri”, veïna de la de Martí Exabel; així mateix, Amat Bofill n’adquiria tres, pertanyents a Joan Exabel ante Sanctum Petrum, a Pere Exabel, “intus villam prope caput Sancti Petri”, i a Martí Exabel, “intus villam de Ager prope eclesiam Sancti Petri”. Segons Font i Rius, el castell i la vila es barrejaven en aquesta època. Aquesta afirmació es basa en la dotació del 1068 de l’abadia d’Àger per part d’Arnau Mir de Tost i la seva muller, en la qual figura la donació del castell d’Àger “cum turribus maioribus et minoribus et edificiis et adiacienciis et cum omnibus eclessiis que sunt in ipsa villa”.

De fet, no se sap com es constituí el nucli parroquial i des de quan existia l’església de Sant Vicenç, que es consigna per primer cop l’any 1041. A. Benet ha donat a conèixer l’existència de població mossàrab en el moment de la conquesta d’Àger per Arnau Mir de Tost, basant-se en els cognoms que apareixen en els primers documents, la qual cosa abonaria la continuïtat de població en el lloc. La documentació dels primers anys després de la conquesta d’Àger als àrabs esmenta també d’altres parròquies, fora murs, que tindran llarga pervivència; ens referim a la de Sant Martí i la de Sant Joan del Pedró. De la de Sant Martí coneixem la primera notícia l’any 1061; de la de Sant Joan posseïm restes arqueològiques molt primerenques. En tot cas, Sant Vicenç aglutinà el nucli murat de la població, estesa als peus del castell.

Al voltant de la vila es desenvolupà la zona d’horts i la dels erais i corrals que han pervingut fins ara. Els horts de la zona de Sant Martí i Regasol, sota el rabal del Pedró, es documenten ja al segle XI; a Regasol, concretament, l’any 1088 s’esmenta la venda d’un hort amb quinze oliveres. La part dels erals abraça des de l’Aspre, on s’erigí Sant Nicolau, fins al rabal del Pedró. Posseïm una primera referència l’any 1063 en la permuta que feren Arnau Mir de Tost i Arsenda amb Ollemar i Xeno d’una era situada a l’Aspre per un farraginal proper a l’església de Sant Martí. L’any 1076 Martí Esteve venia també una era a Guillem Gaufred ante castrum de Ager i el 1091 un tal Romà oferia en esponsalici a la seva promesa Adelaida una casa ad ipsas eras, a més d’un hort a Regasol.

Caldria parlar també dels cementiris, dels hospitals i dels molins que es creen en aquests moments o que ja existien des de molt abans. Al costat de l’església parroquial de Sant Vicenç sorgí al segle XI el fossar que vindria a substituir el de Santa Coloma, el qual perduraria fins al final del segle XIX. Si aquest cementiri fou creat per a l’enterrament de les classes més humils, el claustre i la galilea de l’abadia de Sant Pere era l’indret per a sebollir els membres de les classes elevades. D’enterraments en aquest lloc en tenim nombrosos testimonis dins el segle XI. L’any 1065 el comte Ermengol III d’Urgell morí a Barbastre a mans dels sarraïns i el seu cos “cum magno luctu ad castrum Ageris fuit adductus et ibi antea hostium ecclesia Sancti Petri sepultus”. A la galilea seran enterrats el mateix Arnau Mir de Tost, la seva muller Arsenda i molts dels seus descendents. Quant als hospitals, tenim la primera referència del que es fundà prop de l’església de Sant Nicolau. En fou la promotora Arsenda, la muller d’Arnau Mir de Tost, que disposà en el seu testament la fundació de “domos ospitalitatis ad requiscendos et reficiendos peregrinos” a Àger, a Artesa, Llordà, Cas i Tost, i en els llocs que el seu marit considerés més adients. La fundació de l’hospital de Sant Nicolau s’ha de situar entorn al 1101 o potser abans; en aquest any se situa, com ja s’ha dit, la consagració de l’església de Sant Nicolau, aixecada “iuxta idem kastrum, in loco que vocant ad Asperum” i dotada d’un cementiri amb un circuit de trenta passes.

A partir de la segona meitat del segle XI, quan es construeix el castell residencial d’Arnau Mir de Tost i la canònica, la vila viu un impuls constructiu. De ben segur que seria el moment en què també es duria a terme la construcció de les muralles, que no es documenten fins el 1100, en un acte de venda, efectuat per un tal Benet i la seva muller a favor de Romà Julià i la seva muller Eliarda, d’unes cases amb terres que, clarament, es diu, “sunt in villa de Aier in locum que est ad ipsa porta del Pedro”; un portal que es conserva encara.

Al llarg del segle XII aquesta comunitat s’aniria consolidant més i més; així i tot, Font i Rius creu que les relacions comunitat veïnal-senyor feudal es continuarien regint pel mateix esquema establert entre el dominas i els seus colons, propi de la vella estructura latifundista baix-romana, fins al 1228, en què Guerau Ponç IV, vescomte d’Àger i de Cabrera, suprimí els mals usos, segurament pressionat per la mateixa comunitat, que hauria assolit un major grau de cohesió i maduresa. Els veïns d’Àger aconseguiren redimir-se d’aquests mals usos mercès al pagament de 600 sous jaquesos. Com apunta Font i Rius, fou la manera de convertir-se en una comunitat lliure, i així el seu vincle envers el senyor esdevingué bàsicament de caràcter públic. Quedà obert el camí per a una representació comunal que ja surt esmentada en la segona meitat del segle XIII. En la confirmació d’aquest privilegi, el 1255, per part del vescomte Àlvar, es perfila ja l’existència d’un consell, del qual sorgiria molt aviat el règim de paeria, amb tres paers, que caracteritzarà la vila d’Àger fins al decret de Nova Planta. És possible que la paeria es creés en l’època d’aquest vescomte, ja que el 1278 es documenten unes “Ordinacions” municipals que palesen el funcionament d’un règim municipal perfectament establert, que aquí no s’abordarà perquè no correspon a l’època que es tracta. (FFLI)

Nucli urbà

Plànol de la villa d’Àger en època medival, amb indicacio del seu perimetre murat i els principals edifis.

F. Fité

En un plànol de la vila, hom pot veure com es distribuïen els barris, d’una manera esglaonada sota el castell. A la banda oriental i de migdia hi ha els barris de Sant Pere, de Sant Martí i de Solsdevila, units mitjançant la Plaça Major, que s’eixamplà al segle XIV, segons consta en documents municipals. Eren els barris que hi havia dins del recinte murallat, que es completaven amb el carrer del Pedró, al N, a tocar del portal que duu aquest mateix nom. Fora de les muralles, als extrems SW i N, se situaven respectivament els ravals de Sant Martí i del Pedró.

La xarxa de carrers que hi ha actualment no ha variat gaire en comparació amb la que hi havia aleshores. Es distribuïen de manera radial —i amb vies transversals— amb relació al castell, de manera irregular. Configuren dues zones separades per la Plaça Major. La part alta, al SE del clos sobirà de la canònica, integrada per Sant Martí, el Pedró i Sant Pere, i la part baixa, a llevant, integrada pel barri de Solsdevila, amb l’església parroquial de Sant Vicenç, a la sagrera de la qual s’instal·là l’hospital municipal, la casa de consells i el fossar.

La zona del castell, que posseïa muralla pròpia, fou el nucli més primitiu de la vila, conformat per l’àrea fortificada del castell senyorial, que incloïa el barri eclesiàstic de la canònica, i un segon recinte més ampli, actualment despoblat, situat a ponent del recinte sobirà de la canònica, on hi havia cases, moltes d’elles de nobles o de cavallers, i la torre major del castell, on residia el castlà, situada on actualment hi ha el Reducte. De la torre medieval no resta res. Caldria fer-hi una excavació per a poder descobrir com era la seva planta. El que hi ha és una torre refeta al segle passat, arran de les guerres carlines; fou presa per assalt pel general Prim, fet que motivà que rebés aquesta denominació de Reducte. Un gravat del segle XVII, de quan els francesos assetjaven la vila d’Àger, permet de fer-nos una idea de com devia ésser aquest barri del NW. En aquesta zona, al llarg de l’edat mitjana, documentem l’existència de cases. També encara ara es poden trobar, en el que actualment són corrals o camps de conreu, fonaments d’antics habitatges i, fins i tot, algunes monedes medievals. El replà que hi ha entre el castell i el Reducte fa entreveure, així doncs, l’existència d’un segon recinte del castell.

La triple divisió que hem descrit ens porta a la memòria l’estructura de les ciutats islàmiques, amb la suda o alcàsser, l’alcassaba, destinada al cos militar, i la zona de la població. S’adiu també a la topografia normal de moltes ciutats medievals europees, amb un nucli primitiu, format pel castell i la ciutat vella, i un burg, que es desenvolupa fins a integrar el nucli vell.

Actualment, la muralla es disposa entorn de la vila, adaptantse al terreny accidentat. A causa d’això té un traçat bastant irregular. La part més ben conservada és la de Solsdevila, que inclou el portal d’aquest nom. Aquest portal, situat a l’E de la població, estava format per dues torres i una portalada acabada amb un arc de mig punt adovellat —actualment desmuntat—. De la muralla encara es conserven diversos trams, amb torres de flanqueig, rectangulars o semicirculars, que es disposen al llarg del seu traçat. Tal com les veiem avui, amb murs refets, rememoren la seva reforma o reconstrucció per part de Ros d’Eroles, que fortificà la vila d’Àger i la convertí en un dels baluards més importants dels carlins a la Catalunya de ponent, abans de la primera guerra Carlina. L’anàlisi cronològica dels aparells constructius fa difícil de donar una datació exacta del conjunt, tenint en compte les reformes i les reconstruccions que es dugueren a terme al llarg dels segles.

A la banda N, es conserva també, íntegrament, el portal del Pedró i, en part, al SW, el portal de Sant Martí, que estava format per una sola torre; el del Pedró, en canvi, no posseïa cap torre. També es conserven vestigis de l’anomenat portalet de Sant Pere, també a ponent, prop de la plaça de Sant Pere, custodiat per una torre que es conserva en part.

Alguns dels carrers es documenten des de molt aviat, com el de Sant Vicenç, on encara perviu el forn comunal de pa, medieval. També es conserven restes del molí d’oli comunal, tocant a la muralla de Solsdevila, amb restes d’edificis gòtics.

El carrer de Sant Martí és molt antic. Era el vial principal d’accés al poble venint de Lleida i de Balaguer. Moltes de les cases actuals foren refetes al segle XVIII. Amb tot, desmuntant un paredat d’una casa aparegué un document de l’any 1170 que informa de la donació de la casa a l’església de Sant Martí.

També es documenten, des del segle XI, els ravals. En el de Sant Martí, al SW, ja hem dit que és on es trobava l’església parroquial del mateix nom, que encara no hem pogut localitzar, tot i que sabem més o menys on era situada. Sabem també que hi va haver un hospital per a pelegrins al segle XII, que depenia del monestir de Bellpuig de les Avellanes.

Com hem esmentat, el raval del Pedró, al NE, anomenat de “Fores Portes” en la documentació del segle XII, posseïa una parròquia pròpia fora de les muralles, dedicada a sant Joan, de la qual es descobriren restes fa uns quaranta anys. En concret es trobaren unes sepultures, un capitell de tipus corinti, però llis, i fragments de columna. L’església degué ser substituïda per una altra i és a prop d’on actualment hi ha un “pub”. També s’hi trobaren algunes sepultures. Se’n conserven part dels murs de la fàbrica. Els llibres de visita de l’arxiprestat del final del segle XVIII encara esmenten aquesta església de Sant Joan extramurs. (FFLI)

Així doncs, a l’edat mitjana, a la vila d’Àger, sembla que hauríem pogut distingir quatre grans sectors closos rere unes muralles.

El primer sector seria el recinte sobirà, al cim del turó, on hi havia el castell vescomtal i la canònica de Sant Pere. Té una planta lleugerament ovalada i fa uns 70 m de llarg —d’E a W— per uns 50 m d’ample. En aquest sector, d’una manera progressiva, la zona eclesiàstica prengué importància en detriment de l’àrea dedicada al castell palau. Aquest recinte sobirà resta clos per unes muralles d’èpoques diverses que, en bona part, s’han conservat fins a l’actualitat.

Hauríem trobat un segon sector a ponent d’aquest recinte sobirà, on sembla que es construí un nou recinte que unia el clos sobirà amb la torre major, situada uns 100 m cap a l’W, i cloïa un barri d’habitatges. D’aquest barri sols resta un record documental i arqueològic.

La zona ocupada bàsicament pel poble actual és situada al SE del recinte sobirà de la canònica. D’acord amb la topografia dels carrers, podem dividir aquest espai en dues parts, separades per la Plaça Major. Un primer espai s’ordena al voltant del turó del clos sobirà, seguint les corbes de nivell. Era format bàsicament per dos o tres carrers que anaven dels portals de Sant Martí i de Sant Pere, a ponent, fins al portal del Pedró, al N, on confluïen. Aquestes vies que segueixen el relleu són tallades perpendicularment per alguns carrerons que s’enfilen al turó. Aquesta zona més propera al recinte sobirà segurament en algun moment restà tancada per una muralla pròpia, de la qual potser només resta un fragment al N, d’uns 60 m, i un altre a ponent, amb una llargada semblant. El carrer de Sant Martí devia ser paral·lel al tram meridional d’aquesta muralla, amb uns 120 m de llarg, i la Plaça Major i la zona dels porxos de l’Esperança devien correspondre al seu tram oriental, amb una longitud d’uns 100 m.

El quart gran sector de la vila medieval d’Àger era situat a l’E de la Plaça Major. S’organitza en relació amb dos carrers que van d’E —portal de Solsdevila— a W, passant, l’un pel costat de l’església de Sant Vicenç i l’altre paral·lel a les muralles septentrionals. Mentre els límits del barri format bàsicament pels veïnats de Sant Pere, el Pedró i Sant Martí, segurament el més antic, s’adapten al relleu, les muralles del barri de Solsdevila, segurament d’època gòtica, són molt més rectilínies i protegides per nombroses bestorres. Aquestes torres de flanqueig, quasi totes amb una planta rectangular (la situada al costat del fossat de Sant Vicenç fa uns 4, 2 m per uns 3, 2 m), ja sembla que corresponen a un moment tardà, gòtic. Només tenien tres costats i, a l’interior, sembla que eren acabades amb una volta. La muralla del NE d’aquest barri de Solsdevila, amb set bestorres —dues d’angle—, fa uns 150 m de llarg; la de ponent, on hi havia el portal i les seves dues torres, fa uns 60 m, i la de migjorn, amb tres bestorres —una d’angle—, uns 90 m més.

Bibliografia

• Villanueva, 1821, vol. IX, ap. XVIII, pàgs. 263-265
• Puig i Cadafalch, 1934, pàgs. 60-75
• Font i Rius, 1952, VI, pàgs. 67-85
• 1969-83, vol. I, doc. 252, pàgs. 358-360
• Pita Mercè, 1968
• Sanahuja, 1961, pàssim
• Pita Mercè, 1972, XXXIII, pàgs. 213-214
• Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 28, 35, 38 i 53
• Lladonosa, 1974, pàssim
• Araguas, 1979, núm. 137, pàg. 224
• Fité, 1985, pàgs. 319-375
• Baraut, 1986, doc. 80, pàgs. 176-177
• Esco- Sénac, 1987, vol. II, pàgs. 589-601
• Sénac, 1988, XXIV, pàgs. 53-69
• Scales, 1990, 4, pàg. 74
• Giralt, 1991, pàgs. 67-76