Situació
Torre d’origen islàmic reaprofitada en època cristiana.
ECSA - J. Bolòs
Restes d’un possible castell situades al cim d’un turó (878 m), indret dominant sobre l’altiplà no gaire abrupte que hi ha entre les muntanyes de Millà, la vall d’Alberola i la Noguera Ribagorçana.
Mapa: 32-13(327). Situació: 31TCG093478.
Si seguim la carretera que va de Balaguer a Àger, hem de girar a mà esquerra i agafar la de Tartareu. Molt poc després cal anar cap a la dreta, travessar Vilamajor i continuar uns 6 km fins a arribar als Masos de Millà. En una cruïlla, abans d’arribar a Sant Romà, cal girar a l’esquerra fins al mas d’Andal, des d’on, en pocs minuts, serem al cim del turó. (JBM-FFLI)
Història
No posseïm cap referència documental sobre aquesta torre, que s’incloïa en el mateix sistema defensiu que el castell de Cas i la torre de Fontdepou.
Com que és la prolongació geogràfica del terme de Vilamajor, pensem que la dominació cristiana de l’indret s’ha de situar en el mateix moment. De Vilamajor, en tenim el primer esment l’any 1067.
No sabem si en un principi els Masos de Millà formaren part del terme de Vilamajor. Nosaltres ho dubtem, ja que sempre ha constituït un terme a part; a més, un document de donació a Àger de dues peces de terra del 1195 fa menció, afrontant amb Vilamajor, dels “vilars”, versemblantment una referència a l’enclavament dels Masos. Allò més significatiu dels Masos de Millà és la seva fragmentació en masos, com en el cas de Vilamajor. La diferència radica, però, en el fet que Vilamajor mai no posseí església pròpia, ni cementiri; els Masos, en canvi, sí (Sant Romà dels Masos). (FFLI)
Castell
Planta i secció d’aquesta fortalesa.
ECSA - J. Bolòs
AI cim del turó hi ha una torre de planta circular i restes d’un mur. Així mateix, en el petit planell que hi ha al voltant d’aquestes construccions i potser en el vessant S del turó, per on passa un camí vell, segurament hi havia hagut alguns habitatges. D’acord amb les prospeccions que s’hi han fet, sembla que al voltant d’aquesta construcció s’arredossà una població que després, tardanament, es dispersà en diversos masos, que han pervingut fins a l’actualitat. Un procés de dispersió tardà semblant s’esdevingué, per exemple, al poble de Montlleó, en molts altres llocs d’aquesta comarca i també, fins i tot, en algunes contrades de la resta de l’Europa occidental (per exemple a Rascino, al Laci italià, Beavitt-Christie, 1993, pàg. 451).
Aspecte de l’esvoranc que presenta aquesta torre al costat de migdia.
ECSA - F. Fité
La torre, a peu pla, té un diàmetre intern de 2, 1 m i el gruix del mur és de 160 cm. A uns 4 m hi ha un relleix d’uns 20 cm, que fa de separació del nivell inferior i del primer pis, on hi devia haver la porta. Per damunt d’aquest canvi de nivell, hi ha encara 4 m més. En aquest nivell superior hi ha tres espitlleres força grans (de 50 cm × 40 cm). Tota la part meridional de l’edifici s’ha ensorrat; en aquesta part és on hi devia haver la porta, a uns 4 m del terra exterior. És possible que aquesta torre encara fos més alta.
Hi ha una clara diferència entre l’aparell de la part inferior, fet amb carreus més o menys escairats, però no gaire treballats, de mida mitjana (15 cm d’alt × 30 cm de llarg), units amb morter de calç de molt poca qualitat; i els 4 m superiors, que són fets amb carreus de mida gran (de 40 cm × 60 cm), escairats i units també amb un morter de calç. Tant a dalt com a baix entre les dues cares, fetes amb carreus, hi ha reble de pedretes i de morter. Els diversos nivells eren recoberts només amb un trespol de fusta i no pas amb una cúpula; el mateix trobem en molts altres edificis d’aquestes contrades (Sant Oïsme a la Noguera, Girbeta a la Ribagorça, Puigcercós al Pallars, etc.). Amb escales mòbils de fusta hom podia pujar d’un pis a l’altre, a través de trapes obertes al trespol.
Al costat E de la torre neix un mur, amb una amplada de 120 cm i amb una llargada actual de 7, 5 m; segurament era més llarg. És fet amb uns carreus molt grans, que poden assolir 65 cm d’alt i 100 cm de llarg. Només s’han conservat, però, els fonaments d’aquest mur. Sembla que aquesta paret s’adossava al mur de la torre. Tot i que no és gaire evident, segurament també hi havia un altre mur semblant que sortia del costat W de la torre circular. És molt possible que aquests murs fossin part d’un recinte força ampli. Les característiques de l’aparell i la poca alçada del mur fan pensar que potser no tot era fet amb el mateix tipus d’aparell ciclopi; potser només era el fonament d’un mur de pedra menuda o bé de tàpia.
Aquesta fortificació dels Masos de Millà, tot i no ser gaire gran, és molt interessant. S’ha considerat que la part inferior fou feta a la segona meitat del segle X (Fité, 1986a, pàgs. 46-49; 1993, pàgs. 63-64), mentre que la part superior fou construïda en una època posterior, ja sota domini cristià. Aquesta torre fou, per tant, uns anys enrere, un dels primers exemples que permeteren d’assenyalar que hi havia hagut un reaprofitament després de la conquesta cristiana d’una torre islàmica circular. Actualment, ja podem assenyalar altres exemples tant o més evidents que aquest, com pot ésser el de Ponts.
De fet, doncs, el primer element construït a la torre o castell dels Masos de Millà degué consistir en els 4 m inferiors de la torre, fets cap a l’any 1000. Si és així, sembla força evident que fou un moment anterior al que s’esdevingué la conquesta de la vall d’Àger per Arnau Mir de Tost, ja quasi a la meitat del segle XI. La podem comparar, per exemple, amb algunes torres de guaita islàmiques castellanes, com la talaia de Segurilla (Martínez Lillo, 1990, pàg. 153), força més alta, però feta amb un tipus d’aparell constructiu molt semblant. Un segon element, des del punt de vista cronològic, degué ésser el mur exterior, potser també fet en època andalusina. Finalment, el tercer element fou la part superior de l’edifici, feta possiblement ja en plena època feudal, cap al segle XI o potser ja al segle XII. (JBM-FFLI)
Bibliografia
- Fité, Rius, 1986a, pàgs. 46-49; 1986b, pàgs. 119-129
- Buron, 1989, pàgs. 176-177
- Martínez Lillo, 1990, 4, pàgs. 135-171
- Fité, 1993, pàgs. 63-64
- Beavitt-Christie, 1993, XX, pàgs. 419-451