Situació
Vista aèria del conjunt, situat sobre una gran penya, amb les restes del poblat, el castell —al centre— i l’església de Sant Llorenç —a la dreta de la fotografia—.
ECSA - M. Catalán
Castell i poblat situats al cim d’una gran penya que només és accessible pel vessant NE. Són al costat d’un petit altiplà, sobre el vessant de la Noguera Ribagorçana, a l’extrem occidental de la serra del Montsec d’Ares.
Mapa: 32-12(289). Situació: 31TCG093574.
Per a anar-hi cal agafar la pista que des d’Àger va fins al coll d’Ares, al cim del Montsec. Un cop a la Pedroneta, a uns 6 km d’Àger, cal prendre una pista més dolenta que es dirigeix cap a ponent (uns 4 km). (FFLl-PBRo-JBM)
Història
El castell de Sant Llorenç és un dels exemples més preclars de l’origen i l’evolució d’un castell. En els primers documents veurem esmentat el castell sota la denominació de la “roca”; s’aixecarà, segons que detallen els documents, endemés, sobre l’Espluga de Miralles. Aquestes referències són un bon indicador del caràcter de castell refugi que tingué en un primer moment. El document en el qual apareix per primera vegada el castell de Sant Llorenç és de l’any 1044. En dit any el comte de Pallars Jussà Ramon IV i la seva muller Ermessenda vengueren a Arnau Mir de Tost i a la seva muller Arsenda “ipsa rocha que dicunt Sancti Laurencii a piet ipsa speluncha que dicunt Miratges”, la qual afrontava a orient “in strata publicha qui pergit de Ager in Paliares” (el camí de Coll d’Ares); a migdia “in sumitate” de la serra entre “Abelia Cega que dicunt Clarmont” i Sant Llorenç; a ponent amb el riu Noguerola i al N amb el cim del Montsec. Aquesta venda s’efectuà per quaranta unces d’or, i inclou la meitat del castell; els deixava l’altra meitat en feu.
Dos anys més tard el mateix comte i la seva esposa empenyoraren per cinc unces d’or la meitat del castell de Sant Llorenç —”ipso kastro de Sancti Laurenci cum ipsa Espelluncha de Miralles”— a Arnau Mir i a la seva esposa Àrsenda. La possessió del castell de Sant Llorenç per part dels comtes pallaresos en aquestes dates és una dada important, ja que ens permet deduir l’expansió pallaresa fins a dit lloc, que devia haver actuat com a enclavament avançat per al control dels sarraïns, que dominaren la vall d’Àger fins el 1034.
Senyors del castell, Arnau Mir i la seva muller Arsenda, el mateix 1046, faran donació del delme de la seva dominicatura sobre dit castell a l’abadia d’Àger, juntament amb el de les dominicatures que posseïen a Àger, Fet i Bellmunt de la Ribagorça. A més, el 1048 li feren donació de les esglésies situades “in kastro Sanctii Laurencii”. També permuten amb una tal Ava la quarta part de la parròquia de Sant Llorenç per l’Espluga de Miralles “cum suos terminos”, com també una vinya a Àger i una unça d’or.
En la dotació de l’abadia de Sant Pere d’Àger del 1057 les donacions inclouen el castell i el terme de Sant Llorenç. Com en el cas de Corçà, els expressats fundadors de l’abadia atorguen a la recentment fundada canònica el castell en alou. Successives dotacions del 1060 i el 1065 ho ratificaren. El castell i el terme de Sant Llorenç d’Ares foren una possessió de Sant Pere d’Àger fins a la fi de l’antic règim.
Les referències que apareixen al segle XII són escadusseres, però molt interessants. El 1131, per exemple, el vescomte Guerau Ponç II de Cabrera retornà a l’abadia d’Àger el castell de Sant Llorenç que li havia usurpat, i alhora ratificava altres donacions que li havia concedit el seu avi Arnau Mir de Tost.
El 1165 Ramon Berenguer d’Àger atorgava a dita abadia els serveis que posseïa en aquest lloc. El 1179, com ho confirma la butlla d’Alexandre III, el castell continuava en possessió d’aquesta església; a més, el 1184 l’abat Ramon apareix sostenint un plet amb Ramon de Sant Llorenç. La sentència, que fou dictada aquell any pels jutges mestre Renall, Bernat de Cas i Arnau d’Estanya, determinava que Ramon de Sant Llorenç provés com el seu llinatge posseïa per part de l’abadia els plàcits majors, jurant-ho per “sacramentum et bellum”; també devia provar haver rebut la franquícia de Portaclusa. Si no ho provava, li calia retornar tot el domini a Sant Pere, com també la meitat dels laxivis, i reconèixer la potestat de Sant Pere davant el batlle de l’abat. Per la seva banda, l’abat havia de provar que tant Ramon de Sant Llorenç com el seu fill, anomenat també Ramon, havien cedit a B. de Montsonís i a A. Mercader i als seus clergues de Sant Llorenç drets que eren propis de l’abadia. La sentència ordena que el dit Ramon reconegui el domini de l’abat de Sant Pere sobre els homes de Sant Llorenç; l’abat, per la seva banda, havia de reconèixer a Ramon els drets que li corresponien com a custodi o castlà del castell. Les diferències d’ambdós es devien resoldre, ja que un tal Ramon de Sant Llorenç vers el 1187 cedí els seus drets i béns a Sant Llorenç al seu germà B. de Sant Llorenç.
Els fogatjaments del segle XIV sols consignen per al lloc de Sant Llorenç quatre focs, bé que el terme no es despoblà fins molts anys més tard. El 1503 sols restava una familia a l’indret. En una relació de les parròquies de l’arxiprestat d’Àger del 1648 encara hi apareix Sant Llorenç d’Ares.
En aquest indret de Sant Llorenç d’Ares es pot distingir, d’una banda, l’existència d’un castell, amb la seva torre i un primer recinte sobirà. En segon lloc, al seu costat, hi ha una església. Aquests dos elements, juntament amb un conjunt d’habitatges, resten closos dins d’un recinte jussà de muralles. Fora d’aquest clos jussà encara es pot esmentar l’existència d’una altra zona d’habitatges, situada més avall, al costat del camí d’accés, i també d’una possible espluga situada al peu de la roca. Segurament l’element més primitiu de tot aquest conjunt és precisament aquesta cova o espluga que hi ha a la base de la gran roca on es construí el castell. El cobriment d’aquesta cova és en part artificial.
El conjunt castral de Sant Llorenç és un dels més interessants d’aquesta zona. Cal relacionar la seva construcció amb l’època d’Arnau Mir de Tost. L’any 1985 fou objecte d’una campanya de neteja, planimetría i prospecció arqueològica. L’excavació fou dirigida per F. Fité, P. Bertran i per J.-F. Cabestany. La planta fou feta per R. Eslava i M. Cabestany. (FFLI)
Castell
Torre semicircular i fragment del recinte murat del castell, a primer terme, construccions bastides vers l’any 1040.
ECSA - F. Fité
El castell és format per una torre de planta semicircular. El costat recte, a la banda SW, amb una longitud interior d’uns 7 m, coincideix amb el cingle. El gruix dels murs de la torre és d’uns 120 cm. Al voltant d’aquesta torre, sobretot per la banda E, es construí després —segurament amb pocs anys de diferència— un recinte poligonal molt irregular, amb sis costats (si comptem el de la torre), que aprofita el terreny i s’adequa al relleu. Té una longitud interior, de N a S, d’uns 18 m. L’amplada màxima era de poc més de 10 m. En els murs d’aquest clos sobirà és visible que hi havia hagut tres nivells de cambres, amb dos pisos superiors. Cadascun d’aquests nivells té una alçada d’uns 2, 5 m. El mur, a mesura que es puja, es va fent més prim; els relleixos facilitaven la col·locació d’un embigat per al trespol de cadascun dels nivells d’habitació.
El tipus d’aparell constructiu de la torre i del clos sobirà del castell són gairebé iguals. Són carreus allargats, tallats amb maceta i ben arrenglerats en filades; sovintegen també les peces perfectament quadrades, que alternen amb les rectangulars. El morter de la torre potser és de més bona qualitat que el dels murs exteriors. La pedra emprada és la pròpia del país, tallada in situ, com es desprèn de les marques de desbastat trobades en roqueres properes al castell, semblantment al que hom ha advertit al castell de Llordà (Pallars Jussà). Segurament aquestes construccions foren edificades entorn dels anys quaranta del segle XI. La uniformitat i la qualitat constructiva i estètica de la part alta del conjunt castral (castell i església) es pot entendre, almenys en part, si tenim present els recursos econòmics que tenia Arnau Mir de Tost (Àraguas, 1983, pàg. 71). (FFLl-PBRo-JBM)
Recinte fortificat
Planta, a escala 1:1000, alçat i secció del conjunt.
R. Eslava i M. Cabestany
El recinte jussà, que cloïa el castell, l’església i el poble original, era format sobretot per un mur que tallava del SE al NW, en una longitud d’uns 120 m, tota la part del cimal del turó no defensada pel cingle natural. La distància entre aquest mur i el castell, situat a la punta més alta, és d’una mica més de 30 m. En aquesta muralla, gairebé ben recta, hi havia una torre a l’extrem meridional, que protegia la porta d’entrada, i una altra torre a la part central, a uns 70 m de la torre de l’extrem meridional. La muralla, en alguns sectors, s’ha conservat amb una alçada de 4 m.
La porta d’accés meridional restava protegida, doncs, d’una banda, pel cingle i, de l’altra, per una torre de defensa quasi quadrada i massissa. Els seus costats fan uns 4 m de llarg. Els murs d’aquesta torre lliguen amb els de la muralla, fet que fa suposar que tota aquesta fortificació fou construïda unitàriament, en un mateix moment. D’altra banda, l’aparell de tot el conjunt és idèntic al de la torre i al de l’església. Al llarg d’aquesta muralla, com hem dit, només destaca un altre element, la torre central, també de planta quadrada. L’acabament de la línia de muralla a la punta septentrional, el trobem en un espai deshabitat i d’ús comú, abocat a l’estimball.
El poble era situat a l’interior d’aquest clos jussà. Les cases es repartien d’una banda sota l’església i de l’altra al llarg de la murada, adossades a la seva cara interior. Els habitatges, que curiosament són orientats cap al N, miren cap al Montsec, s’adapten al relleu del terreny, que quan convé s’aprofita de forma convenient. Els diferents nivells de les cambres dels habitatges se salven combinant les entrades i sortides de les cases amb escales de fusta o de pedra. D’altra banda, sembla com si el clima hagués tingut un paper també important a l’hora de determinar la disposició dels llocs d’habitació. Els vents de ponent segurament feren que les cases més aviat se situessin i s’amunteguessin cap a l’E (o el SE), on hi ha l’entrada de tot el conjunt i de cadascun dels habitatges.
Són perfectament visibles dues línies de cases. La primera línia, la superior, correspon a un únic habitatge de tres cambres: dues de paral·leles (amb una amplada de només 2 m i una llargada de més de 8 m) i una tercera, al NW, perpendicular a les precedents i orientada de NE a SW. Aquesta casa és la més gran de tot el conjunt i, molt probablement, cal relacionar-la amb el castell o amb la propera església. L’aparell constructiu, com el dels altres habitatges, és molt simple i irregular, a base de pedra tallada, sense polir; de fet, les parets són formades per grans lloses planes superposades. El reble que hi ha entre les dues cares del mur, per a lligar la construcció, és fet amb fang, calç i pedres. La relativa estretor de totes les cambres fa pensar en unes cobertes de bigues, amb un sol vessant.
Arran de la muralla de tancament del recinte jussà hi ha una segona línia d’habitatges, amb segurament 8 cases de mides diverses. La major part tenen dues cambres, disposades en sentit perpendicular a la muralla, llevat de la que hi ha al S de la torre central del mur jussà. Aquest habitatge, que fa 3 m d’ample per 11 m de llarg, probablement tenia una primera estança, a migjorn, destinada a fer de magatzem i per als animals; una de segona —la central— on hi havia el dormitori i el menjador, amb la llar de foc adossada al mur de separació amb la tercera cambra, que plausiblement devia fer de rebost. En aquest sector central del poble, hi ha un cas únic d’habitatge amb una sola cambra. Fa uns 3 m per 6 m i té una planta amb una forma irregular, per adequar-se a la necessitat de no barrar el pas del carrer principal del poble.
Al NW de la torre, arran de la muralla, hi ha dos possibles habitatges més, cadascun dels quals amb dues cambres. Aquestes habitacions fan uns 6 m × 5 m.
A tocar de la porta d’entrada i de la torre meridional, hi ha un darrer conjunt de dues cases més, cadascuna de les quals dividida en dues cambres. Tenen una amplada, de la muralla a la roca, d’uns 6 m. El problema d’aquests habitatges era, però, que, en aprofitar com a mur SW un tall fet a la roca, no hi podia haver en aquesta banda un accés a peu pla. Per tant, o bé l’actual nivell de terra era només el d’un celler —i hi havia un trespol i un pis superior— o bé l’accés s’havia de fer mitjançant una escala de fusta que permetia de passar de la casa al carrer central de la vila.
Alguns dels habitatges tenien serveis annexos, alguns potser afegits en un moment posterior al segle XI (potser al segle XIII o al segle XIV). En aquest habitatge més meridional suara descrit hi havia un servei de claveguera, que desguassava fora de la muralla. També gaudia d’una petita obertura per a la il·luminació, situada a uns 180 cm del nivell del sòl.
Cal remarcar el fet que s’hagi pogut descobrir la xarxa de carrers del conjunt de la població. En primer lloc hi havia un eix horitzontal, paral·lel a la muralla, que anava del SE al NW. També cal assenyalar l’existència d’una plaça central, en relació amb aquest carrer principal, situada darrere la torre del mig de la muralla i l’habitatge que hi ha al seu costat. Aquesta plaça era un indret pla, força gran i destinat a fer de lloc central de les relacions, no sols entre les persones, sinó també entre els diversos àmbits del recinte castral. D’aquesta plaça surten els camins que menen a l’església i al castell. Precisament, a la banda meridional d’aquesta plaça o lloc central de la vila, s’instal·là una possible cisterna per a l’aigua o potser un trull. És una obra feta amb carreus tallats acuradament, ben arrebossats, possiblement del segle XIII o XIV.
Habitatges defora dels murs
L’accés al castell, des del camí que pujava d’Àger, es feia per un corriol o camí de bast, encara visible, amb trossos empedrats. Passava pel costat de la font i s’enfilava cap a l’extrem oriental del penyal. Hi trobem les restes d’un raval de cases o vila jussana, amb una petita fortificació a l’entrada.
Probablement ja al segle XIII o XIV va aparèixer una vila jussana, fora del nucli del castell original. Fou edificada a mitja alçada del turó del castell, com hem dit, a la vora del camí d’accés, de tal manera que en controlava el pas. Segurament a l’entrada, a la banda del SE, tenia dues construccions fortificades. Disposava també d’espais d’ús comunitari: un de situat al costat d’aquestes fortificacions i l’altre una mica més cap al NW. Els habitatges són de mida variada. Alguns tenien una cambra (el situat més a l’E, que fa uns 10 m de llarg per uns 5 m d’ample), d’altres en tenien dues (el del N, amb una cambra que fa 3, 5 m per 4, 5 m) i encara d’altres en tenien tres (el del NW). Hi ha alguns passos molt estrets, per exemple entre aquests dos darrers habitatges, amb una amplada de poc més d’1 m. L’aparell constructiu de tots aquests edificis és molt irregular i força matusser. Part de les edificacions recolzen en la roca i aprofiten el desnivell del terreny. Durant els estudis que es feren l’any 1985 no s’analitzà encara el possible ús de moltes d’aquestes construccions, d’estructura força regular, però, pel que fa a la tècnica constructiva, amb una qualitat molt inferior a la de les construccions de la zona sobirana, més antiga.
Encara, ultra aquests dos centres de poblament, podríem trobar altres possibles llocs d’habitatge, mig troglodítics, que aprofitaven les concavitats de la roca, aixoplugats amb falses voltes ciclòpies, i que s’estenien als peus del penyal del castell.
Materials
Pel que fa al material trobat durant les excavacions que es feren en aquest jaciment l’any 1985, en curs d’estudi, es pot assenyalar que hi hagué diverses troballes de ceràmica campaniana, tant als peus de la muralla com al subsòl d’una de les cases que s’hi adossaven. Això fa evident l’existència en aquest indret d’un possible enclavament habitat en l’època romana, del qual, però, no es conserva cap vestigi. A part, també es trobaren alguns fragments de ceràmica grisa medieval, amb una tipologia diversa, que hom va datar entre els segles XI i XIV. (FFLl-PBRo-JBM)
Conclusions
Per acabar ens agradaria cridar l’atenció sobre diversos aspectes d’aquest castell i d’aquest poblat, un dels jaciments d’aquest tipus més interessants i més estudiats de tota la comarca de la Noguera. Pel que fa a la fortificació sobirana, convé assenyalar l’existència dels dos elements comuns que componien la major part dels castells de frontera del segle XI: la torre, en aquest cas curiosament semicircular, i un clos. Amb relació a la muralla jussana cal cridar l’atenció sobre el fet que tingui dues torres de flanqueig, tenint present que és una obra del segle XI, mentre que a la resta del món europeu aquest tipus de torres no esdevindran habituals fins a la centúria següent (Fournier, 1978, pàgs. 84 i 94). Pel que fa al poble, convé assenyalar les mides dels habitatges i la seva distribució adaptada al relleu. La situació i el repartiment de l’espai, en aquest cas, recorda la d’altres pobles rònecs medievals catalans i de fora del nostre país, com per exemple el famós vilatge medieval occità de Rogiers (Démians d’Archimbaud, 1980, pàgs. 90-91). De fet, a Sant Llorenç es plantejaren alguns dels mateixos problemes derivats del relleu que hagueren de resoldre els habitants del poblet provençal (Démians d’Archimbaud 1980, pàg. 230). També convé assenyalar l’existència d’una plaça, tal com s’ha trobat en altres pobles medievals (per exemple, a l’Esquerda, Osona). Les característiques de les cases són força semblants a les d’altres pobles catalans d’aquesta època, d’aquesta mateixa comarca o d’altres contrades. (FFLl-PBRo-JBM)
Bibliografia
- Kehr, 1926, vol. I, doc. 91, pàgs. 376-378 i doc. 185, pàgs. 479-484
- Sanahuja, 1961, pàgs. 170 i 287-290, doc. 11, pàgs. 323-324 i doc. 23, pàgs. 337-338
- Fournier, 1978
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 228-231
- Démians d’Archimbaud, 1980
- Araguas, 1983, pàgs. 61-76
- Fité, 1985, pàssim
- Bertran, 1986, pàgs. 105-128
- Bertran, Cabestany, Fité, 1986, pàgs. 41-51
- Riu, 1989, pàgs. 62-63
- Fité, 1993, pàgs. 84-85