Situació
Vista de l’església des del costat sud-est, on s’evidencia l’allargament de la nau primitiva vers ponent.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Jaume es troba isolada, al costat del castell de Cas, conegut com les Torres de Cas, al caire d’un serrat que domina la vall d’Àger pel S.
Mapa: 32-13(327). Situació: 31TCG172490.
Per a anar-hi, cal seguir el mateix itinerari que s’ha assenyalat a la monografia anterior. (JAA)
Història
El primer esment del lloc de Cas es troba en l’acta de dotació de la canònica de Sant Miquel de Montmagastre del 1054, atorgada per Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda, en la qual apareix entre les donacions de béns la quadra de vila Garoca, situada dins el terme de Cas. A partir d’aquest moment, el terme de Cas i el seu castell —que passarà a ésser patrimoni de Sant Pere d’Àger l’any 1060— són àmpliament documentats.
El 1094, el feu de Cas el detenia Galceran Erimany, de mans de l’abat d’Àger, que posseïa igualment la meitat de la parròquia amb els seus drets. L’altra meitat de la parròquia la posseïa Ramon Exabel, castlà. Es tracta de les primeres referències que posseïm sobre l’església i la parròquia de Cas. A més, el 1174 apareix la primera referència sobre el llogaret de Cas, en una acta de cessió de terres, situades “in ipso vilar”, per part d’un Guillem Ramon al seu fill.
En les butlles que el papa Alexandre III els anys 1162 i 1179 adreçà a Sant Pere d’Àger, l’església de Cas, juntament amb el castell, és un dels béns de l’abadia dels quals es ratifica la possessió. Notícies posteriors confirmen totalment la subjecció de l’església de Cas a Sant Pere d’Àger. També és d’interès la romeria o aplec de Sant Jaume que hi documentem vers el 1190. El camí que passava per Cas era un dels que prenien els pelegrins que anaven a Compostel·la passant pel Montsec, motiu pel qual s’explica potser el culte aquí a sant Jaume. (FFLl)
Església
L’església de Sant Jaume és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per quatre arcs torals (un d’ells adossat al mur de ponent), i capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral.
El tram de llevant de la nau, fins al primer arc toral, és lleugerament més ample que la resta, diferència que es fa especialment evident a l’exterior, on les façanes S i N presenten un clar graó en el parament. Sembla clar que aquesta situació és deguda a un complex procés constructiu, en el qual es procedí a l’ampliació d’un temple inicial, limitat a l’absis i el primer tram de nau, amb la construcció d’una nau més llarga, cap a ponent, convertint el mur de ponent de l’edifici original en el primer arc toral de la nau unificada. Aquest caràcter és confirmat per la diferent morfologia d’aquest arc amb relació als altres, que arrenquen de pilastres amb impostes esculturades i s’adossen, per l’extradós, al perfil de la volta, mentre que aquest primer arc és sensiblement més baix i és reforçat per un segon arc, extradossat al primer, per sobre del qual hi ha un pany de mur que salva la distància entre l’arc i la volta.
En els murs N i W de la nau s’obren diverses fornícules quadrades.
L’accés s’efectua per la façana S de la nau, on hi ha dues portes, resoltes en arc de mig punt. Al centre de l’absis trobem una finestra de doble esqueixada, i en els murs N i S del primer tram de nau, corresponent a l’edifici original, hi ha una finestra també de doble esqueixada, però d’arc monolític. En la façana de ponent hi ha una finestra cruciforme.
Les façanes no tenen ornamentació i l’aparell és format per carreu ben tallat i disposat en filades ordenades, que en el tram de la nau ampliada es combina amb carreus ben tallats i escairats, especialment a la façana de ponent, on s’observa la presència de carreu en les parts baixa i alta, mentre que el sector central del parament, inclosa la finestra, és resolt amb carreus.
Tot i les clares evidències de la complexitat del procés constructiu, no sembla que aquest es dilatés molt en el temps. Possiblement l’ampliació es produí immediatament després de concloure l’edifici primitiu, si és que s’arribà a acabar, i el que avui interpretem com una ampliació pot respondre a un canvi de projecte produït sense solució de continuïtat. Les condicions constructives de l’edifici permeten de plantejar aquesta hipòtesi i situar la construcció de la part inicial a la fi del segle XI i principi del segle XII, i la construcció del sector de ponent, ja plenament integrat a les formes i tecnologies del segle XII, seguidament. (JAA)
Talla
Talles conservades al Museu Diocesà de Lleida, en una fotografia de l’any 1918.
Arxiu Mas
Al Museu Diocesà de Lleida (MDL) es conserven tres imatges tallades en fusta, d’una d’elles tan sols la part del bust, l’altra fragmentada a l’altura de la cintura i a la tercera, també força deteriorada, li manca la peanya que segurament devia dur. Totes tres conserven restes de policromia.
Consten al museu com de procedència desconeguda i porten els números d’inventari 1 251 (antic 75), 1 252 (antic 76) i 1 253 (antic 77) respectivament.
L’Arxiu Mas té documentades fotogràficament tres peces que coincideixen amb aquestes imatges, tant en l’aspecte com en el número d’inventari antic i el lloc on són conservades. La procedència de les imatges es diu que és l’església de Sant Jaume de Cas, que pertanyia a la parròquia d’Àger.
L’aspecte sota el qual apareixen les tres imatges és considerablement millor que el que ofereixen en l’actualitat.
La número 75 correspon a una imatge femenina vestida amb túnica i vel mantell. Té la mà dreta amb el palmell obert i girat cap al front, mentre que l’altra mà recolza oberta sobre el ventre. És la postura típica adoptada per la Verge en l’escena de l’Anunciació. Creiem que es tracta d’una Verge de l’Anunciació i que com les altres figures aniria fixada a un suport posterior, ja que són apreciables els forats on es trobaven les clavilles. L’alçada de la imatge era de 70 cm, segons consta al revers de la fotografia de l’Arxiu Mas (clixé núm. 21041 Sèrie C). El rostre d’aquesta imatge és el mateix que el que presenta la fragmentada imatge del MDL, núm. 1 251, però el cos s’ha perdut i resta un fragment de 28, 5 × 10, 5 × 7, 5 cm; el nas ja faltava a la imatge de la fotografia.
La segona imatge que conserva el MDL, en molt mal estat, porta el número d’inventari 1 252 i és la mateixa que a la documentació fotogràfica de l’Arxiu Mas apareix identificada amb el número 76 de l’inventari del museu (clixés núms. 21 041 Sèrie C i 9 040 sèrie G).
Les tres talles anteriors, tal com es troben actualment.
© Delegació Dioc. Patrim. Cultural Lleida
Aquesta imatge fa 69 × 12, 5 × 5, 5 cm (a la documentació fotogràfica referida consta la dimensió de 70 cm). Fou identificada amb Josep d’Arimatea (Armengol, 1934, pàg. 156) per la inscripció que porta al filacteri que sosté amb la mà esquerra. Es conserva força malmesa i la lectura dels trets facials és dificultosa en l’actualitat. La fotografia conservada a l’Arxiu Mas dóna més detalls respecte a la seva configuració formal. És una figura que vesteix túnica i mantell acabat en forma arrodonida a la part inferior; portava barba i li cobria el cap una mena de casquet semisfèric.
Sembla que amb la mà dreta sostenia algun objecte allargat, potser semblant al que sosté l’altra figura conservada al Museu amb el número d’inventari 1 253; l’objecte en qüestió ja no es conservava l’any 1918 quan va ser presa la fotografia (clixé 21 041 sèrie C).
La tercera imatge també de fusta i amb restes de policromia fa 59, 5 × 12 × 7 cm. A la documentació fotogràfica consta que fa 60 cm i és que ja aleshores li mancava la peanya que encara posseïen les altres dues peces.
Representa la imatge d’una figura masculina abillada amb túnica i mantell que deixa al descobert el braç dret de la figura. Porta igualment casquet i sosté entre les mans un objecte allargat, raó per la qual va ser identificada amb la Magdalena (Armengol, 1934, pàg. 156).
Totes tres, segons l’autor esmentat, haurien format part d’un sepulcre, vist que identificava la imatge 1 251 (antic 75), de la qual ja aleshores tan sols es conservava el fragment del bust, com una santa dona.
L’estudi més recent sobre aquestes peces no aporta noves dades; les talles continuen constant com de procedència desconeguda (Pulchra, 1993, pàg. 62).
La primera conclusió respecte a aquest grup de talles procedents de Sant Jaume de Cas, ateses les dimensions de profunditat i els forats per a les clavilles, és que devien pertànyer a algun antipendi o, més concretament per les seves dimensions d’alçada i possible lectura iconogràfica, a algun retaule o tabernacle similar al conservat fragmentàriament al MNAC (núms. d’inventari 15 924 i 15 925), procedent de Santa Maria de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès), o al conservat també incomplet al MNAC (núms. d’inventari 3 933, 3 938 i 3 939) i procedent de Santa Maria de les Omedes (Noguera). M’inclino a pensar que la figura femenina 1251 —primera de les descrites— sigui, per les seves característiques gestuals i en comparació amb altres peces tant escultòriques com pictòriques, una Verge del grup de l’Anunciació. Respecte a les dues imatges que resten del possible retaule, crec que podrien ésser identificables amb les figures dels reis de l’Epifania, tots dos en actitud d’ofrena com un dels reis de l’edicle de Sant Martí Sarroca. Hi ha també la possibilitat que la figura 1 252 correspongui a la representació d’un sant Josep, similar a la talla de les Omedes identificada com a tal per J. Ainaud (1973, pàg. 166). En aquest cas tindria sentit la inscripció que porta la imatge al filacteri, en el qual es llegeix IOSEP, tot i que és dubtosa la datació paral·lela de la talla i la inscripció que ostenta.
Els trets formals ens acosten a una datació immergida ja al segle XIII i en relació amb l’altra talla de fusta que representa la Mare de Déu, conservada també al MDL (núm. inv. 327) i procedent d’Erillcastell o Pinyana a la comarca de l’Alta Ribagorça (Pulchra, 1993, pàg. 60), i que jo mateixa vaig posar en relació estilística amb la marededéu de Covet, del Pallars Jussà (vol. XV, pàg. 394, de la present obra), conservada al MNAC (núm. MAC 4 395), i amb la procedent de l’ermita del Puig de Meià, conservada actualment a la parròquia de Sant Salvador de Vilanova de Meià i estudiada en aquest mateix volum.
Totes aquestes peces poden ésser classificables dins un mateix perfil estilístic i una factura romànica de caire no gaire rellevant: si les peces que hem descrit haguessin mantigut la policromia original, probablement haurien obtingut l’apel·latiu de populars, un xic barroeres tal com hom diu que succeeix amb la talla de Covet. (CLlU)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Kehr, 1926, vol. I, doc. 91, pàgs. 376-378, i doc. 185, pàgs. 479-484
- Sanahuja, 1961, pàgs. 169-171 i doc. 17, pàgs. 328-329
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 389-391
- Fité, 1985, pàgs. 148, 150, 267, 297-298 i 390
Bibliografia sobre l’escultura
- Armengol, 1934, pàg. 156
- Pulchra, 1993, pàg. 62