Situació
Basament d’una torre del sector nord, de base rectangular i grans carreus, gairebé l’únic testimoni vistent d’aquesta fortalesa d’origen andalusí.
F. Baltà
El castell, també conegut com “castell del Cinto”, és situat en el tossal que domina la vila d’Albesa. El vestigi més vistent, una torre, s’anomena la “Penya dels Moros”.
Mapa: 32-14(359). Situació: 31TCG055254.
Albesa és a ponent de Balaguer, a la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana. Hom hi pot arribar des de Balaguer per la carretera local que va a Lleida passant per Menàrguens. En arribar a aquest poble cal prendre un trencall a mà dreta. (CAT-JGB-CPO)
Història
El castell d’Albesa era, almenys durant el segle XI, un hisn islàmic d’importància estratègica atesa la seva situació enfront de la veïna Lleida. La primera data que es coneix d’aquest castell és de l’any 1002 o 1003, quan era hisn andalusí. Sembla que a Albesa tingué lloc una batalla entre forces andalusines i tropes cristianes comandades pels comtes Ermengol I d’Urgell i Ramon Borrell de Barcelona. Amb l’avanç de la conquesta cristiana, el castell d’Albesa veié minvades les seves forces, i així el trobem l’any 1091, pagant paries al castell de Gerb, per ordre dels comtes d’Urgell Ermengol IV i Adelaida. El mateix comte, en el seu testament del 1092, llegà les paries que rebia d’aquest castell als seus fills. L’any 1098 es realitzà un conveni entre els comtes d’Urgell Ermengol V i Maria Ansúrez i els vescomtes d’Àger Guerau Ponç II i Elvira, en el qual es donà una quarta part del castell d’Albesa en alou i la resta en feu. L’any 1105, en un conveni entre Pedro Ansúrez, tutor del comte Ermengol VI, i Ramon Berenguer III de Barcelona, el castell consta que era de domini musulmà. L’any 1120 s’efectuà un pacte de mútua fidelitat entre l’alcaid de Lleida Ibn Hilal i el comte Ramon Berenguer III de Barcelona, on el primer donà el castell d’Albesa. El 1122 es trobava ja en mans del comte d’Urgell Ermengol VI, que concedí a Santa Maria de Solsona el territori i delme de la dominicatura d’Albesa; alguns historiadors creuen possible que el castell d’Albesa caigués de nou en mans andalusines després de la batalla de Corbins (1124), on els almoràvits derrotaren les tropes comtals. En el testament del comte Ermengol VII, signat el 1167, el castell d’Albesa passà a mans de la seva esposa i del seu fill Ermengol VIII.
Durant el segle XIII el castell es veié embolicat en els turbulents successos polítics del comtat: així, el 1217 Guillem de Cardona, en mans del qual el rei Pere I, davant la minoria d’edat de la comtessa Aurembiaix, havia confiat el comtat, signà una concòrdia amb el pretendent del comtat, el vescomte d’Àger Guerau Ponç IV, perquè aquest li retornés, entre altres, el castell d’Albesa, que hem de suposar que havia pres per la força. El castell degué tornar a caure en mans dels vescomtes d’Àger, ja que el 1228, el rei Jaume I, defensant els drets d’Aurembiaix, el conquerí de nou. Finalment, el 1236, reconegut com a comte d’Urgell Ponç I de Cabrera, a la mort de la comtessa Aurembiaix, el rei li concedí en feu aquest castell entre d’altres. El castell d’Albesa juntament amb la resta del comtat d’Urgell apareix l’U de desembre de 1278 en un pacte entre el rei Pere II i el comte Roger Bernat de Foix, tutor d’Àlvar, vescomte d’Àger, i d’Ermengol X, comte d’Urgell, en la seva minoria d’edat.
Al segle XV, desmembrat ja el comtat d’Urgell, trobem la comtessa de Pallars com a senyora d’Albesa. (CAT)
De l’antic castell, en queda a la vista una sola torre a la cara N del turó, coneguda com la “Penya dels Moros”. Malgrat tot, l’erosió de les pluges ha posat al descobert una sèrie de carreus que des d’aquesta torre i en direcció W, vorejant el tossal per la mateixa cota que la torre, podrien indicar l’existència d’un tram de muralla. Es tracta d’una torre de planta lleugerament rectangular que conserva en bastant bon estat les cares N i W, i molt erosionada la cara E. La torre presenta dos moments constructius molt ben diferenciats i que poden correspondre als dos moments de màxima importància: els segles X-XI i el segle XIII. La part baixa, i per a nosaltres la més antiga, conserva nou filades de carreus (aproximadament de 70 × 30 cm) de pedra sorrenca disposats amb juntes molt estretes, fins i tot en sec en algun indret de la cara lateral W. En la cara N els carreus són situats gairebé tots a llarg, i la torre presenta sabata esglaonada com a element de reforç. De tota manera, aquesta part ha rebut refaccions contemporànies al parament superior i més modern (l’argamassa utilitzada per rejuntar els carreus pot ésser una prova vàlida). L’aparell de la part superior és fet a base de maçoneria encofrada feta amb forta argamassa i reble, i disposició dels carreus exteriors en filades. Encara es conserven restes dels forats que aguantaven l’estructura de l’encofrat, a la cara N en els tres carreus de la filada superior. Aquest sistema constructiu es pot veure molt bé en les muralles feudals de Balaguer, reconstruïdes a partir del 1186 i refetes durant el segle XIV. (JGB)
Bibliografia
- Sanahuja, 1965, pàgs. 99, 124-125, 153, 236, 238, 249 i 286
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 70, 105 i 306
- Villanueva, 1976, pàg. 218
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 238-243
- Bonnassie, 1979-81, vol. I, pàg. 123
- Fité, 1985, pàgs. 207-210
- González i altres, 1986, pàgs. 57-65
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1200, pàgs. 30-32