Situació
Vista del conjunt de les ruïnes d’aquest important castell que controlava el pas que unia la vall d’Ariet amb la vall de Meià.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat al cim d’una penya, a la carena que separa la vall de Meià de la vall d’Ariet. S’hi controlava el pas que unia aquestes dues valls i bona part de la conca de Meià.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG329502.
Per a anar-hi des d’Artesa de Segre cal prendre la carretera d’Alòs de Balaguer i, en arribar a Baldomar, agafar la pista, senyalitzada “Clua”, que porta a la vall d’Ariet. Per aquesta pista s’arriba a l’església de Sant Bartomeu, on es troba una pista senyalitzada “Santa Maria de Meià”, que en un recorregut de 5, 5 km arriba al coll dominat per les ruïnes del castell, on s’ha de pujar pel dret, perquè el lloc és totalment abandonat i els corriols s’han perdut. En total hi ha uns 12 km des de Baldomar. Des de Santa Maria de Meià, des d’on es veu el castell, hi ha uns 4 km de recorregut fins al coll. (JAA-JBM)
Història
La primera notícia del terme de Castelló correspon a la donació que l’any 1080 feu Ermengard al monestir de Santa Maria de Meià d’uns alous situats al terme de Castelló, al lloc de Paneres, a la vall d’Ariet. El terme del castell de Castelló era patrimoni de la família Meià. Guillem de Meià, en una data anterior a l’any 1040, donà les esglésies de Castelló com a part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià.
Segons un document de l’any 1124, podria ser que el terme de Castelló hagués sorgit d’una petita vila, ja que en aquesta data el castlà del castell de Meià, Eriball Company, amb la seva muller Maissenda, donà al monestir de Santa Maria de Meià diversos béns situats a la conca de Meià, juntament amb la penyora que tenia al costat de la Vilella, per vint unces que havia deixat al seu senyor Guitard Guillem de Meià, que podia redimir el seu fill Ramon Guitard de Meià o un fill seu. Finalment, posaren la condició que, si el senyor Ramon Guitard els prenia l’honor de Castelló, el monestir havia de rebre tot l’haver que li havien donat pel dit honor. Encara que és un xic dubtós, sembla que l’honor de Castelló i la penyora prop de la Vilella són la mateixa cosa. Molt més tard, en un altre document, també confús, torna a aparèixer la vila de Castelló, ja que l’any 1326 el rei Jaume II notificà als marmessors del comte d’Urgell la queixa d’alguns homes de la vila de Santa Maria de Meià i de Castelló del priorat de Meià, que tenien honors en els termes de Vilanova de Meià i de Castelló, perquè se’ls volia fer pagar talles, de la qual cosa estaven exempts per un privilegi que Jaume de Cervera havia concedit als homes de la Vileta i de la Coscollera. Sembla que la Vileta, la Vilella, ha d’identificar-se amb la vila de Castelló.
El castell de Castelló continuà en mans de la branca principal de la família Meià fins al darrer membre de la família, Guillem de Meià, el qual l’any 1193, en el seu testament, el deixà a la seva germana Ermessenda i al seu fill Ramon de Cervera. La família Cervera-Meià posseí el castell de Castelló fins que el darrer membre de la família, Dolça de Cervera, l’any 1311 el donà, juntament amb els altres castells de la família Cervera-Meià, al seu fill Pere d’Ayerbe, el qual, l’any següent, permutà al rei Jaume II tots els seus béns situats a Catalunya per diversos castells a Aragó. El mateix any el rei uní a la corona els castells rebuts.
El castell de Castelló de Meià seguí les mateixes vicissituds que el castell de Meià i formà part del marquesat de Camarasa, tant quan aquest fou de l’infant Ferran com quan fou de l’infant Martí, fins que l’any 1426 el rei Alfons IV vengué al capítol de la Seu d’Urgell el castell de Castelló de Meià, juntament amb la vila de Vilanova de Meià, el castell d’Ariet i el de la Fabregada, i les respectives jurisdiccions, pel preu de 10 000 florins, venda que restà ferma l’any següent, quan el rei signà el rebut del preu. El terme de Castelló, a mitjan segle XVII, encara constava com a quadra, però, a causa de la despoblació, passà a formar part del terme de la Vall d’Ariet, juntament amb el qual restà sota el domini del capítol de la Seu d’Urgell fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals.
De l’edifici del castell només es disposa de la notícia que a mitjan segle XVII donà Roig i Jalpí: “En el termino de Castellón de Meyà, hay un Castillo grande derruydo.” (ABC)
Castell
Planta, a escala 1:400, de les estructures del castell, amb la torre mestra avui arruïnada, al centre, i l’església de Sant Martí a la banda nord-est.
J. Bolòs
La plataforma rocosa on s’alçava el castell té una longitud d’uns 30 m, de nord-est a sud-oest, i una amplada màxima d’uns 20 m, a la part central. A tot el voltant, resseguint la forma de la roca, hi devia haver una muralla impressionant, actualment gairebé desapareguda. A tot l’entorn se’n veuen restes. L’única resta important, però, és situada a la banda nord-est, potser perquè en aquest lloc hi havia l’església de Sant Martí de Castelló de Meià. Cal tenir present que allà on calia més una fortificació era precisament en aquest sector nord, on les defenses naturals són més febles.
Al centre de l’esplanada limitada per aquesta muralla hi havia una torre de planta circular, de la qual només es conserva 1 m d’alçada. Té un diàmetre interior de 2, 4 m i les parets tenen un gruix d’1,4 m. És feta amb pedres sense treballar, de mida no gaire gran (15 cm per 20 cm), unides només amb fang i calç.
L’element més interessant del conjunt és l’angle nord-est d’aquest recinte, ben arrodonit i força ben conservat. En aquest angle, dins el recinte del castell i aprofitant-ne les parets perimetrals, es construí una església, amb una longitud d’uns 7 m i una amplada d’uns 2, 5 m. El terra de l’absis i de la nau del temple era a més de 4 m dels fonaments de la muralla del castell, que era alhora part del mur de l’edifici religiós.
A la banda nord d’aquest extrem del castell, a uns metres de les restes de la paret septentrional de l’església, que encara es conserva en part, hi ha un mur, que també havia estat part de la muralla del castell. Actualment, té una longitud de només 6, 5 m; originalment devia anar de cap a cap d’aquesta façana nord de la fortificació. Té una alçada total de 5, 5 m; a 3, 5 m hi ha, a la cara interior, un petit relleix, que correspon a un trespol. El gruix, a la part inferior, és de 85 cm. Com la paret del sector de muralla on hi ha l’església, aquest mur és fet amb carreus no gaire grans (15 cm per 25 cm), treballats, ben arrenglerats i units amb morter de calç. En aquesta zona nord-est de la fortificació és on veiem més bé un aparell constructiu típic del primer romànic i també una bona tècnica en l’arrodoniment de la muralla —de fet, per a fer l’absis de l’església—, que recorda les formes corbes del recinte del castell de Mur.
A l’interior del recinte, a més de la torre, hi ha alguna altra resta de paret, com un mur que trobem de biaix entre la torre i l’església de Sant Martí.
És possible que en un moment inicial es fes la torre circular, que potser cal relacionar amb la torre primitiva del proper castell d’Orenga. Després, al segle XI, es degué construir el recinte perimètric. Per desgràcia solament resta una petita part del conjunt, que tant per la torre, que podia ésser força alta, com sobretot pel recinte, devia ésser, quan fou construït, impressionant. (JBM-FFLI)
Bibliografia
- Roig i Jalpí, 1668, pàg. 131
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 486-493
- Fité, 1993, pàg. 97