Situació
Angle nord-est del recinte murat que conté, al nivell superior, les restes de l’església de Sant Martí.
ECSA - J.A. Adell
Les restes de l’església de Sant Martí es troben dins el conjunt, totalment en ruïnes, del castell de Castelló de Meià, situat al cim d’un esperó rocallós que domina el coll del serrat que separa la vall d’Ariet de la vall de Meià.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG329502.
L’itinerari per a arribar a l’església és el mateix descrit en la monografia anterior. (JAA)
Història
Encara que hi ha notícies contradictòries, aquesta església degué ser la parroquial del terme del castell de Castelló i depengué del priorat de Santa Maria de Meià fins a la desamortització eclesiàstica.
Indirectament, se sap que aquesta església formà part de la dotació inicial del monestir de Santa Maria de Meià, que es degué fer abans de l’any 1040, però de la qual no es té constància fins el 1095, quan un net del fundador, Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, donà al monestir les esglésies que tenia per donació del seu pare. Entre les esglésies donades figuren les de Castelló, sense cap reserva. Posteriorment, aquesta dependència es confirma en un capbreu del monestir atribuït a l’any 1137, en el qual consta que el cenobi posseïa al castell de Castelló les esglésies del terme. L’any 1315 el visitador del delegat de l’arquebisbe de Tarragona visità les parròquies del monestir de Santa Maria de Meià, entre les quals figurava la de Sant Martí de Castelló. Sembla, per notícies posteriors, que les funcions parroquials passaren més tard a la propera església de Santa Maria de Castelló de Meià, ja que a mitjan segle XVII Roig i Jalpí no feu constar que Sant Martí de Castelló les tingués ni que les hagués tingut, perquè només diu que el monestir tenia l’església de “San Martín Obispo, y Confessor, en el Castillo de Castelló de Iriet”; en canvi, de l’església de Santa Maria diu que sí que n’havia tingudes.
Després deixà de tenir culte i actualment, entre les restes del castell de Castelló, encara es conserva part del temple antic de Sant Martí de Castelló. (ABC)
Església
Planta dels vestigis de l’església, amb dues espitlleres obertes al mur sud que en denoten el caràcter casteller.
J.A. Adell
L’església de Sant Martí ocupa l’extrem de llevant de les restes del castell, en el punt on les estructures es conserven millor. Possiblement, aquí hi havia la porta, ja que és el punt més accessible del conjunt. En aquest sector, el castell tenia, almenys, dues plantes. La planta superior és ocupada per l’església i la inferior, actualment colgada, és una estança rectangular, coberta amb volta de canó, que probablement tenia l’accés pel desaparegut mur nord, que comunicava amb l’àmbit adjacent on hi devia haver l’entrada del castell. L’extrem de llevant d’aquesta sala inferior és format per un cos massís d’obra, que serveix de base a l’absis de l’església. A l’interior té una forma plana, mentre que a l’exterior segueix la forma semicircular deformada de la façana absidal. Aquesta façana és unida sense solució de continuïtat al mur sud, l’únic que es conserva. Pel costat nord formava un angle amb un mur rectilini, ara desaparegut. La forma del mur curvilini, de dues plantes d’alçada, és una solució que recorda les característiques constructives d’alguns castells pallaresos de l’altre costat del Montsec, com el de Mur o el de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, amb els quals també manté una estreta relació pel que fa a la tècnica constructiva, resolta amb carreuó ben escairat, sense polir, en filades molt uniformes i regulars, amb inclusió de peces de través en les filades.
Aspecte de les ruïnes de l’absis i del mur sud d’aquesta església.
ECSA - A.M. Vilarrúbias
L’església era, doncs, un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, de la qual es conserva només una part de l’arrencada al mur sud. Els murs de tramuntana i de ponent han desaparegut, però es conserven alguns vestigis que permeten identificar perfectament les cantonades sud-est i nord-est de l’interior de la nau. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un estret arc presbiteral, que s’assenta sobre el massís d’obra ja esmentat. La façana de llevant, sense cap mena d’ornamentació, s’enllaça amb el mur sud, en el qual es conserven dues finestres d’una sola esqueixada, i restes d’una tercera (situada més a ponent), resoltes com espitlleres, probablement per la seva situació castellera, cadascuna amb una orientació diferent. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada.
No es conserven elements visibles de la porta, que devia ser al mur nord, o més probablement al mur de ponent, lloc on l’església és a peu pla, a causa del desnivell interior del recinte casteller.
L’aparell de la volta absidal és de carreuó de pedra sorrenca vermellosa i el dels paraments verticals, de carreuó de pedra calcària grisa.
Tot i que és en estat ruïnós, l’església del castell de Castelló de Meià és un edifici d’una gran qualitat plàstica, i un exemple molt interessant de capella perfectament integrada en l’arquitectura d’un recinte casteller, sense renunciar a les formes característiques de l’arquitectura religiosa alt-medieval. Hi són evidents les formes constructives de la plenitud del segle XI. (JAA)
Bibliografia
- Roig i Jalpí, 1668, cap. IX, pàg. 108
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 434-435