Situació
Capçalera d’aquesta singular església, composta per un absis central carrat, preromànic, i dos absis semicirculars ja d’època romànica, corresponents a les naus laterals.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Marc i Sant Joan és situada en un IIoc isolat, prop del mas Figuerola, uns 5 km al nord d’Anya, en el paratge dit Batlliu.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG454467.
Per a anar-hi cal prendre una pista que surt d’Anya i que porta cap a diverses cases. Cal seguir sempre la pista més fressada, fins a una cruïlla, senyalitzada Sant Marc, cap a l’esquerra, que porta fins a l’església. (JAA)
Història
No es tenen notícies històriques anteriors al 1300 sobre aquesta església. Tanmateix, les seves característiques arquitectòniques revelen clarament l’origen altmedieval, que se situaria entre els segles X i XI. Es podria apuntar com a hipòtesi, tot i que no apareix en la dotació de Sant Miquel de Montmagastre del 1054, que aquesta església formés part del patrimoni d’aquesta canònica, convertida en priorat de Sant Pere d’Àger. És molt possible que aquesta església sigui la de Sant Joan que apareix en el llibre de sinodals d’Àger de l’any 1648, al costat de les parròquies d’Anya i Montargull. Així mateix, es consigna en el llibre de visites de l’arxiprestat d’Àger de 1783-84.
Al principi del segle XX l’església de Sant Joan era ja simplement una ermita de la parròquia de Montmagastre. (MLlR-CPO)
Església
Planta de l’església, resultat de l’ampliació al segle XI de la nau primitiva preromànica.
J.A. Adell
És un edifici d’estructura molt curiosa, fruit, en bona mesura, del complex procés constructiu. En les primeres fases ha estat objecte de diferents interpretacions, que tracten d’explicar-ne les singularitats.
Aparentment, és un edifici de tres naus, molt estretes, cobertes amb voltes de canó de perfil semicircular. Les voltes corresponents a les naus laterals són reforçades, respectivament, per un arc toral, també semicircular, que arrenca d’una pilastra rectangular adossada al mur perimetral. Tanmateix, l’altre costat de l’arc arrenca d’una mènsula penjada sobre l’arc apuntat, que uneix la nau central amb les respectives laterals.
La capçalera és formada, a la nau central, per un absis rectangular més estret que la nau, a la qual s’obre directament; interiorment aquest absis ha estat escurçat i és cobert amb volta de canó de perfil semicircular. Les naus laterals són capçades per sengles absis semicirculars, precedits d’arcs presbiterals, que presenten els brancals asimètrics; els brancals que donen a la nau central no tenen cap relleu sobre el parament.
L’estructura original fou capgirada per l’emplaçament de l’altar en el mur nord i l’obertura de la porta, d’arc de mig punt i de grans dovelles, en el mur sud (on, potser, substitueix una altra porta, original), de manera que l’església restà orientada de nord a sud. Aquest fet comportà l’alteració de la coberta, que es formà a dos vessants, amb l’eix nord-sud, coincidint amb la nova orientació de l’església i component una singular disposició de la façana de llevant. Possiblement en aquest moment es construïren els actuals arcs apuntats de comunicació de les naus, els quals degueren substituir els arcs originals que probablement tenien un pilar central, que rebia l’arc toral de la nau lateral.
Dos aspectes de l’interior de l’església. A l’esquerra, la nau lateral nord amb el seu absis semicircular, i a la dreta, l’absis carrat de la nau central.
ECSA - J.A. Adell
Al centre de cada absis lateral s’obre una finestra de doble esqueixada, mentre que l’absis central presenta, paredada, una finestra d’una sola esqueixada, que per l’exterior és formada per tres carreus retallats amb un petit bisell. Al mur nord hi ha dues finestres de doble esqueixada, que es corresponen amb una altra finestra al mur sud, on potser hi havia una altra finestra (o una porta) on hi ha la porta actual. Al mur de ponent, centrades en les naus laterals, hi ha dues finestres més, del mateix tipus. En aquest mateix mur, corresponent a la nau nord, es conserva, paredada, una estreta porta amb llinda, sense arc de descàrrega, perfectament integrada en el parament del mur, on també s’aprecien dues juntes verticals, que corresponen a la unió entre la nau central i les laterals. Aquestes juntes van lligades a un cert canvi en l’estructura del parament, que presenta, en general, un aparell de carreuó irregular, senzillament escairat, disposat en filades uniformes i irregulars a les naus laterals, mentre que a la nau central la disposició és encara més irregular. A l’absis nord es conserven rastres de juntes encintades en el parament extern. La presència d’una capa d’arrebossat a tot l’interior impedeix de constatar si aquest canvi en l’estructura del parament també s’hi produeix, i si existeix una junta a l’intradós dels arcs d’unió de les naus.
Les finestres de la nau nord presenten els arcs fets de petites dovelles extradossades per una filada de lloses planes, mentre que en les de la nau sud falten les lloses de l’extradós, i les dovelles dels arcs són lleugerament més grans; la del mur de ponent conserva traces de pintura blanca que simula un dovellat a l’intradós de l’arc.
Les façanes són totalment mancades d’ornamentació, llevat d’un campanar d’espadanya barroc, sobre el carener de la façana sud. Només l’absis sud presenta un important ràfec troncocònic, que evoca el de l’absis central de l’església de Sant Romà de Comiols, i que, per l’estructura de l’aparell, no podem excloure que fos recrescut en èpoques tardanes, quan s’unificaren les cobertes absidals, possiblement quan es canvià el sentit de la coberta de les naus.
Les diferències constructives, les proporcions interiors i les condicions tipològiques posen en evidència un procés constructiu complex, en què les naus corresponen a moments diferents. A partir d’aquí, Joan Rais suposa que la nau nord (perfectament datable dins el segle XI, i construïda seguint les tècniques llombardes) seria l’edifici original, al qual s’afegiria, al segle XII, la nau sud; aquesta estaria separada uns 3 m de la nau primitiva, com a dues esglésies paral·leles i independents, que haurien estat unificades amb la construcció de la nau central, en una data molt posterior.
Contràriament a aquesta hipòtesi, Vidal-Vilaseca plantegen el procés constructiu a partir de la nau central, que seria l’edifici més primitiu, inclòs dins el grup d’edificis que anomenen “romànic de Biscarbó”, que hauria estat ampliat amb les naus laterals al segle XI per formar un edifici de tres naus.
Aquest plantejament s’ajusta més a les evidències constructives visibles en l’edifici, i és molt més raonable, arquitectònicament, que suposar la construcció de dues esglésies independents amb tan poca separació. D’altra banda, l’estructura dels arcs presbiterals dels absis laterals, per la seva asimetria, sembla confirmar la hipòtesi que s’afegissin a una nau central preexistent.
Aquesta primitiva nau s’avé amb les formes de l’arquitectura anterior al segle XI, o del principi d’aquest segle, lluny de les formes llombardes, amb les quals s’avé la construcció de les dues naus (que hem de suposar contemporànies), especialment la nord, on cal destacar la curiosa porta del mur de ponent. En el moment de l’ampliació és probable que s’obrissin dos arcs formers, amb un pilar central, que foren reformats i eixamplats quan es capgirà el sentit de les naus.
Sembla que aquesta és la hipòtesi més satisfactòria per a explicar les característiques tipològiques i constructives d’aquest interessant edifici, que necessita un procés d’exploració arquitectònica i arqueològica per a aclarir certs interrogants i les seves condicions originals. (JAA-MLlC)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàg. 254
- Sanahuja, 1961, pàgs. 170-171, doc. 17, pàgs. 328-330
- Rais, 1980, núms. 20 i 22
- Rais, 1981, núm. 718, pàgs. 547-548
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 419-421