Ciutat de Balaguer

Situació

Vista aèria del nucli antic de la ciutat, a la riba dreta del Segre, amb la plaça del Mercadal al centre i el Castell Formós i el santuari del Sant Crist al fons.

ECSA - M. Catalán

La ciutat antiga de Balaguer, capital de la Noguera, és situada al sud de la comarca, als vessants d’un turó de 215 m d’altitud, a la vora dreta del Segre. Actualment, a causa del creixement econòmic i demogràfic de la ciutat, existeixen diversos barris o ravals a la riba esquerra del mateix riu. El nucli urbà és travessat per la carretera C-148 de Tàrrega a Binèfar i, abans d’entrar a la població, es creua també la carretera C-1 313 que va de Lleida a Puigcerdà. (MLIR)

Mapa: 32-14(359). Situació: 31TCG177299.

História

La manca d’informació històrica i arqueològica sobre l’organització del territori actual de la Noguera, i més concretament del terme de Balaguer en època visigoda, fa que sigui difícil d’entendre les repercussions de la conquesta islàmica del 713; aquesta mancança dificulta el coneixement de l’organització dels nouvinguts i del territori en el qual s’estableixen.

Sembla clar, però, que la dominació musulmana de la primera època, des de la Septimània fins a la Catalunya Vella, segurament basada en l’establiment de guarnicions en les ciutats més importants i en les fortaleses construïdes en època visigòtica (Manzano, 1991, pàgs. 76-77), va tenir un caràcter marcadament militar i va ésser limitada en el temps.

Sembla que les viles romanes de les Franqueses, de l’Hostal Nou i de Gerb foren abandonades entre els segles V i VI. Fins ara, l’arqueologia indica un ampli buit entre aquests segles i el segle IX. Per tant, tot fa pensar que l’actual Balaguer s’organitzà en època islàmica. Quin n’és l’origen? Creiem que és el pla d’Almatà el que ha d’aportar les dades del naixement de la ciutat.

Les primeres notícies històriques que fan referència a Balaguer corresponen a la segona meitat del segle IX. La primera apareix en la Història de la invenció i translació del cos de Sant Vicenç des d’Hispània al monestir de Castres, escrita per Aimó, monjo de Saint-Germain-des-Prés, a petició de l’abat Bernó i dels monjos del monestir de Castres (Abadal, 1980, pàgs. 32-34). En aquesta història es narren les peripècies del monjo Audald, que intentava traslladar el cos del màrtir, i es relata el viatge final que fan els monjos de Castres amb el cos de Sant Vicenç des de Saragossa cap al citat monestir, entre els anys 863-864, en què feren parada a Balaguer (“Siquidem illis ad Balagivum oppidum, iuxta fluvium Segarim, cursim pervenientibus, in quadam insula solo contigua resederunt”), al castell de Berga, a Alp, a Llívia i a Carcassona. Els paràgrafs referits a Balaguer també expliquen que molta gent, en saber la notícia de la presència del sant màrtir, li oferiren presents, i que una dona recuperà la vista que feia poc havia perdut. Aquesta segona part és un dels arguments que Bonnassie va utilitzar per a defensar la idea de l’existència de comunitats cristianes a la Marca extrema convivint amb els musulmans (Bonnassie, 1979, vol. I, pàg. 104).

El que és important de destacar del text, en primer lloc, és el tractament que rep Balaguer com a “oppidum” ja a mitjan segle IX, i, en segon lloc, que fos punt de pas en la via de comunicació que unia la Septimània amb la capital de la Marca Superior, Saragossa.

L’estructuració del terreny del pla d’Almatà, el tipus de tancament emmurallat i les restes arqueològiques que fins ara s’han pogut documentar podrien respondre a un assentament de caire militar. Sovint s’ha posat de manifest la funció de “campament militar” que podria haver tingut inicialment aquesta gran extensió de 27 ha (Giralt, 1985 i 1986b; Esco, Giralt, Sénac, 1988, pàg. 22). Potser caldria relacionar aquest campament amb la voluntat, per part de l’emir o d’alguna nissaga local de la Marca Superior, de disposar d’algun indret “militar” per encabir alguna guarnició important que pogués fer front a les campanyes franques, com ara la de Carlemany del 778, quan atacà Saragossa, o la de 808-809, comandada per un general de Lluís el Piadós que remuntà l’Ebre des de Tortosa i arribà fins al Cinca —destruí la ciutat de Lleida i es dirigí després cap a Osca, incendiant i devastant tot el que trobava al seu pas (Manzano, 1991, pàg. 92)—. De tota manera, les fonts no ajuden gens a precisar aquesta afirmació. Hom espera que l’arqueologia faci llum sobre la primera funció de l’assentament islàmic del pla d’Almatà. Fins ara no hi ha cap prova arqueològica que reveli la presència de població hispanoromana o visigoda, la comunitat cristiana que Bonnassie vol veure a partir del document citat.

Hi ha una altra referència documental força important sobre Balaguer, de la segona meitat del segle IX. Prové d’ibn Hayyān, que recull una citació d’al-Rāzī (889-955), i dóna notícia de la construcció del castell de Balaguer durant l’any 284 (897-898), després d’una campanya victoriosa contra el comtat de Barcelona: “…En aquest any en el mes del Ramadà, va començar Lubb b. Muhammad la construcció del castell de Balaguer (Balaqi) a la regió de la llunyana Lleida” (Antuña, 1937, pàg. 126).

Sembla que les referències dels historiadors àrabs del segle X confirmen el paper important de Balaguer com a punt estratègic a la frontera de la Marca extrema. Fonamentalment, el tractament que rep és de hisn, malgrat que és en aquesta època que sembla que comença a organitzar-se com a centre del qual depenen altres fortificacions. En un breu passatge del volum V de l’al-Muqtabis, d’ibn Hayyān, es fa al·lusió als castells (‘husün’) de Balaguer (Sénac, 1988, pàg. 68).

Al-‘Udhrī (1003-85) ens informa del darrer dels Banü Qasī, Muhammad ibn Lubb, que l’any 315 (927-928) fou expulsat de les ciutats de Lleida, primer, i Balaguer, després, pels seus habitants, i com aquests van escollir el primer dels tugíbides, Hasim ibn Muhammad al-Tujibi, per substituir-lo (De La Granja, 1967, pàg. 486). Ibn Hayyān (988-1076) ens informa del nomenament de governadors: “Abdarrahman b.’Abdallah b. Waddah fou designat per a la llunyana ciutat de Lleida, fortalesa de Balaguer i altres de Llevant en sawwal del 323 (3 setembre-1 octubre 935)” (Ibn Hayy Ān, 1981, pàg. 283). També informa de la designació del governador d’aquesta zona l’any 326 (8 de novembre de 937- 28 d’octubre de 938): “Qasim b. Rahiq fou destituït de Lleida, Balaguer i les fortaleses de Llevant en favor de Yahya b. Hasim” (Ibn Hayyān, 1981, pàg. 321).

Finalment, al-Masudi, l’any 336 (947-948), escriu que la frontera oriental d’Al-Andalus s’estenia des de Tortosa cap al nord per Fraga i Lleida fins a Balaguer (Ewert, 1979, pàg. 9).

Si durant l’emirat i bona part del califat sembla que el territori s’estructurà a partir dels husün (així ho confirmen autors com al-Rāzī, al-‘Udhrī i ibn Hayyān), amb funcions de refugi, protecció i vigilància de les comunitats rurals, tant les fonts llatines com també els historiadors i geògrafs àrabs apunten cap a una nova organització del territori potser entre el final del califat (concretament sota els amirís) i el primer terç del segle XI, quan la ciutat és l’element que estructura el territori. Com molt bé apunta Garcia Biosca (1993, pàg. 109), “si dins el comtat de Barcelona els centres primordials de gestió del territori són els castells, a l’àrea de Lleida les ciutats desenvolupen aquest paper gairebé sense altres entitats intermèdies entre el nivell d’aquestes i el de les viles”. Sota la família dels Banü Hüd es produí un procés de “reurbanització” del districte de Lleida que farà que ciutats com Balaguer, Montsó, Lleida i Fraga siguin dotades per primer cop d’uns territoris propis: els ‘termini’ que apareixen en la documentació. Balaguer serà citada, a partir d’aquests moments, com a medina o ciutat. La primera referència documental del territori de Balaguer es troba en una afrontació territorial de Guissona de l’any 1024, “de occiduo in alveum Sigeris, in Leritam et Balagarium.” (Sangués, 1980, pàg. 229, doc. 2). També és citat en el tractat entre Ramon Berenguer I i Yüsuf al-Muzaffar del 1050, en què forma part de les afrontacions del castell de Camarasa, “de meridie in civitate de Balaguer vel in eius terminos, sive influmine Sigarim” (Bofarull, 1836, vol. II, pàgs. 24-26).

Segons Yaqut (1179-1229), Balagi és el nom d’un ‘balad’ (localitat) d’Al-Andalus, dependent de Lleida, que comprèn diversos castells husün. D’aquí procedeixen un gran nombre de personatges, entre els quals cal destacar Abu Muh.’Abd al-Hamid al-Balagi al-Umawi, ibn Barbatayr al-Balagi, predicador i lector de l’Alcorà que havia nascut a la ciutat (‘madīna’) de Balaguer l’any 1094, i que en va emigrar quan fou conquerida, i Muhammad ibn Isa b. Muh b. Baqa Abu Abd Allah Al-Ansari al-Andalusi al-Balagi, lector corànic i un dels mestres més destacats en aquesta matèria (Abd Al-Karim, 1974, pàgs. 125-126. Extret de l’obra Mu’yam albuldan, ‘Diccionari dels països’).

Al-Idrisi (m 1164-65), que ja havia aportat moltes dades en la seva primera geografia sobre aquesta regió, Nuzhat al-mustaq (acabada vers el 1154), no cita, però, Balaguer. En l’altra geografia, Uns al-Muhay wa-rawd al-Furay, corregeix algunes distàncies i emplaçaments i afegeix molts més camins i vies de comunicació. Per a Balaguer cita aquestes distàncies: “Distàncies de ciutats (Bilad) de Saragossa:

“De la ciutat d’Osca a la ciutat de Lleida hi ha setanta milles, de Lleida a la ciutat de Balaguer (Balagay) hi ha vint-i-quatre milles...” (Al-Drisi, 1989, pàg. 99).

Al segle XII, ibn Gālib, la qualifica de ciutat de primer ordre a la vora del Segre (Vallvé, 1975, pàg. 375; 1986, pàg. 296).

Ibn ‘Abd al-Malik menciona aquesta ciutat en la biografia que fa de Lubb ibn Muhammad, destacat alfaquí que fou nomenat cadí de Balaguer l’any 436 (1044-45) (Al-Drisi, 1989, pàg. 358).

Evidentment, l’extensió del terme de Balaguer va anar variant durant el procés de conquesta feudal del territori. No és fins al final del segle XI que apareixen els primers documents on s’especifiquen els termes de la ciutat. Efectivament, el primer document, datat el 1091, és una donació feta pel comte d’Urgell Ermengol IV i la seva muller Adelaida a la canònica de Solsona de l’església de Gerb i d’altres propietats i temples. S’hi diu expressament que són dins el terme de Balaguer, “in comitatu Urgelli, infra terminos Balagarü”, i es donen els límits següents: “terminantur autem hec cuncta, a parte orientis, in terminos castri Camarasie sive Cubels seu Almenara. Ab australi quoque parte, in civitatis Ilerde. Ab hoccidentali quoque plaga, in flumine nuncupatum Nogerola. A septentrionali autem parte, in terminos castri Tartarencii sive Saltelzina” (Arxiu Capitular de Solsona, extret de García Biosca, 1993, pàg. 111).

El segon document d’interès pel que fa a la delimitació del terme de Balaguer és la donació del 21 de desembre de 1094, que el comte Ermengol V féu a l’església de Santa Maria de la Seu, del castell de Gerb i de les mesquites de la ciutat llevat de la d’Avimoni: “terminantur autem haec cuncta a parte orientis in terminos de Camarasa, ab australi autem parte in terminos de castello de Asinis sive in terminos civitatis Hilerde, ab occidentali quoque parte in flumen Nogerola, a parte septentrionis in terminos castrí Tartarencii sive castrí Saltelzinie” (Baraut, 1986-87, pàgs. 48-50, doc. 1122).

El darrer és del 2 de març de 1116, posterior, doncs, a la definitiva conquesta feudal de la ciutat. Es tracta d’una infeudació que el comte Ermengol VI va fer a Pere Berenguer del castell de Balaguer i de les dues terceres parts de les dominicatures, les multes, els delmes, etc., que tenia a la ciutat. S’hi fan constar les fites del castell: a orient el terme de Camarasa, a migdia el de Lleida, a ponent el de Tamarit i al nord el de Santa Linya (Arxiu d’Àger, doc. 962, Sanahuja, 1965, pàg. 59).

El terme de la ciutat era, doncs, un ampli territori organitzat a partir de diferents tipus d’assentaments, que en les fonts llatines apareixen com a castrum, almúnies, viles, torres, etc. Cal destacar els castells de Tamarit, Almenar, Algerri, Castelló, Llorenç, Montero, Camarasa, Os de Balaguer, Tartareu, Santa Linya i Albesa, alguns dels quals estigueren en poder andalusí fins molt temps després’de la conquesta de Balaguer. Entre les almúnies es poden destacar les d’Avimoni, Alcarmona i Jucef Cavaler, però cal no oblidar assentaments com la Ràpita, que, com molt bé indica el topònim, cal relacionar-lo amb un ribat, o Mormur, assentament de secà però amb un element defensiu a tall de torre (Giralt, 1991). El castrum de Campvim, actualment identificat amb la fortificació de la Torreta (les Avellanes i Santa Linya), és una torre de guaita de planta circular que comunica visualment el castell d’Os amb Balaguer.

Les lluites fratricides entre Yüsuf al-Muzaffar, senyor de Lleida, i el seu germà Ahmat al-Muqtadir, senyor de Saragossa, que tingueren lloc durant el tercer quart del segle XI, van comportar un debilitament del hāgib lleidatà. Al-Muzaffar, en el tractat del 1085 que va fer amb el comte Ramon Berenguer I, i com a pagament de l’ajut d’aquest en la campanya de Saragossa contra el seu germà Ahmat, va perdre els castells de Camarasa i Cubells. La pressió feudal sobre Balaguer es devia fer cada cop més forta. Balaguer ja era ciutat tributària a l’inici de la dècada del 1080, tal com indiquen els dos testaments d’Ermengol IV comte d’Urgell (19 de gener de 1081 i 25 d’abril de 1090) (Sanahuja, 1965, pàg. 87).

La documentació llatina del final del segle XI és un clar exponent que la ciutat està pràcticament en mans feudals. Hi ha referències contínues al repartiment de la ciutat abans de ser conquerida, a partir de les quals s’ha deduït que hi hagué una primera conquesta de la ciutat durant els primers mesos del 1094 (Sanahuja opina fins i tot que ja era conquerida per l’agost del 1093). Un dels documents en qüestió és la donació que el comte Ermengol V féu al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles el 17 d’abril de 1094 de totes les propietats d’un personatge anomenat Avimoni, tant de dins com de fora de la ciutat, inclosa la mesquita. També donà al mateix monestir una gran almúnia, la de Jucef Cavaler, situada al sud-oest de la ciutat. Pensem, però, que no hi ha prou proves documentals per a admetre aquesta conquesta efectiva de la ciutat; a més, el fet de repartir-se les propietats abans d’ésser conquerides era una pràctica comuna.

Un document important és la concòrdia del 1097 entre el comte d’Urgell Ermengol V i Guerau Ponç II de Cabrera, ja que s’atorgava a aquest darrer una quarta part de la ciutat, del castell i del terme en propi alou, però quan fos conquerida “et adjuvet aprehendere Balagario. Et si Deus voluerit quad sit pres Balaguer” (Pou, 1913, pàgs. 325-326, doc. II).

Sembla més factible que la conquesta de la ciutat es produís entre els darrers dies de l’any 1100 i els primers del següent. Sabem que la ciutat era assetjada el 27 de desembre de 1100, ja que un dels nobles que hi participava va redactar el testament, en l’inici del qual diu: “Ego Miro Jospera sum in obsidione Balagarii (Pou, 1913, pàg. 327, doc. III). També hi ha la donació que el vescomte Guerau Ponç II va fer de la capella de la Suda a l’església de Sant Pere d’Àger, que és del 6 de gener de 1101 (Pou, 1913, pàgs. 327-328, doc. IV). Aquest domini feudal del nucli urbà es trencà els primers mesos de l’any 1102, en què, potser a causa de l’arribada dels almoràvits a Balaguer després de la victòria sobre el comte Ermengol V a Mollerussa, la ciutat tornà a mans musulmanes. El 8 de juny de 1102 la ciutat ja havia passat a mans islàmiques, atès que Ermengol V, en presència de molts nobles, féu donació a Santa Maria de la Seu, al bisbe Ot i als seus successors, a més d’altres coses, de la quarta part de la ciutat i terme de Balaguer, d’un dels castells de la ciutat —el de Gerundellam o el d’Alchoraz (hom trià el castell d’Alcorassa)—, de la mesquita major i de totes les que hi havia edificades o s’edifiquessin dintre la mateixa ciutat i en els seus termes (Baraut, 1988-89, pàgs. 30-32, doc. 1 200).

La conquesta definitiva de la ciutat tingué lloc a mitjan any 1105 (2-3 de juny), a càrrec del comte Pedro Ansúrez, tutor d’Ermengol VI d’Urgell, segons la donació que feren vuit nobles a Santa Maria de Solsona —“quod liberarint nos de manibus sarracenorum, quando intravimus Balagarium”—. Restà un últim reducte musulmà a la suda, però la conquesta es va produir, després d’un setge llarg i costós, abans del 8 d’octubre de 1105, segons una nota cronística del cartulari de Tavèrnoles (Sanahuja, 1965, pàg. 109, i Villanueva, 1976, pàgs. 314-315, doc. XVIII).

L’estructuració del domini —la ciutat i el castell, com també el terme conquerit o que era encara en mans andalusines— sembla haver-se concretat mitjançant la superposició de tres nivells de govern i l’obtenció de rendes personalitzades en les figures del comte d’Urgell (la meitat), els nobles d’alt rang que n’eren feudataris, és a dir, el vescomte Guerau Ponç II i el bisbe Ot d’Urgell (una quarta part cadascun), i els castlans o nobles de segona fila (García Biosca, 1993, pàg. 30), entre els quals destaquen Miró Arnau de Concabella com a feudatari del bisbe Ot i Arnau Berenguer d’Anglesola com a feudatari del vescomte. La conquesta definitiva és el punt de partida per a la nova organització de la ciutat, molt malmesa pels successius enfrontaments militars. Aquesta organització, però, serà difícil, sobretot per la inseguretat del territori, sotmès a la pressió militar almoràvit (cal no oblidar que la conquesta dels castells meridionals i occidentals del terme de Balaguer no es produirà fins ben entrada la dècada del 1120). Balaguer no es veurà alliberada fins a la conquesta definitiva de la capital del districte, Lleida, l’any 1149. El primer intent de reconstrucció el dugué a terme el vescomte Guerau Ponç II de Cabrera, quan, el 6 d’abril de 1106, infeudà a Arnau Berenguer la suda de Balaguer i li cedí en concepte de benefici la sisena part del delme de tots els pagesos, cavallers, mercaders, francs, moros i jueus que anessin a poblar la seva quarta part (Pou, 1913, pàgs. 330-332, doc. VI). De tota manera, sembla que no va funcionar, ja que en la concòrdia que signaren el 6 d’agost de 1107 el comte Ermengol VI, el vescomte Guerau Ponç II, el bisbe Ot d’Urgell i l’abat d’Àger, Guillem Ramon, sobre el servei eclesiàstic de les úniques esglésies que funcionaven en aquell moment, Santa Maria de la Suda i Sant Salvador, es diu: “Deus visitet civitatem et vicinitatem istam Balagarii et sit populata” (Font i Rius, 1969-83, I, pàg. 718). Encara sembla més clara la donació que els tres senyors alodials de la ciutat van fer el 29 de juny de 1118 —que pot ser considerada com la primera carta de població de la ciutat—, a favor de 27 persones, de cinc porcions de terra en propi alou, ja que pot ser “l’inici d’una revaloració agrària del terme de la ciutat” (Font i Rius, 1969-83, vol. I, pàg. 719).

Fou el comte Ermengol VII, afavorit pel clima de pau regnant ja a tot el Principat després de la conquesta definitiva de Tortosa i Lleida de mans andalusines, el veritable artífex de la consolidació del procés de reorganització de la ciutat. El primer pas va ésser la nova ocupació de les terres i, per tant, la reutilització dels sistemes de regatge: el 31 d’octubre de 1155 el comte, la seva esposa Dolça i la comunitat (“senyors i homes de Balaguer”) feren donació a una mena de junta de sequiatge de la sèquia del Cup de l’Horta des del torrent de la Gerundella (extramurs) fins al Reguer del Farfanya (Sanahuja, 1965, pàg. 62). El pas definitiu serà la donació de la primera carta de població, el 13 de juliol de 1174, tant als pobladors que hi havia en aquell moment com als futurs. Hom abolí els mals usos de l’eixorquia, la intestia, la cugucia i la questia, i també atorgà garanties tant d’ordre penal com processal (Font i Rius, 1969-83, I, doc. 149, pàgs. 208-210). En aquest document ja s’entreveu l’existència dels primers càrrecs d’administració local, com ara el batlle i l’algutzir.

Amb el comte Ermengol VIII d’Urgell, s’iniciaren un seguit de conflictes amb els vescomtes d’Àger, que culminaren durant el segle XIII amb la intervenció dels comtes reis i finalment amb la possessió d’aquests del comtat d’Urgell, que ja mai més no retornaria als comtes sinó en feu. Aquests conflictes marquen la progressiva entrada del casal de Barcelona en el destí del comtat d’Urgell.

La disputa pel comtat a la mort d’Ermengol VIII d’Urgell entre la seva filla Aurembiaix i els vescomtes d’Àger, Guerau Ponç IV i el seu fill Ponç I, provocà la intervenció de Pere I, que el 30 de juliol de 1211 assetjà la ciutat i aconseguí de derrotar el vescomte usurpador. El rei concedí la segona carta de població el 16 de setembre, en la qual es confirmaren i ampliaren els privilegis atorgats en la primera. També manà als seus oficials que protegissin els ciutadans de Balaguer i concedí el mercat del dissabte de cada setmana i la fira del mes d’agost, d’una durada de vuit dies seguits (Font i Rius, 1969-83, I, doc. 234, pàgs. 326-328).

Els mateixos problemes d’usurpació del comtat comportaren que la comtessa Aurembiaix reclamés novament la intervenció de Jaume I l’any 1228. Aquest, després de rebre de la comtessa els drets que tenia sobre la ciutat de Lleida i la cessió del comtat d’Urgell en propi alou per a ell i els seus successors, atacà i assetjà la ciutat, que es rendí a l’inici de la tardor. El 21 de març de 1236 concedí la tercera carta de població a la ciutat, segons la qual, durant cinc anys, tots els pobladors que anessin a Balaguer tindrien franquícia de béns, de questia i de tot servei i de tribut reial i veïnal. El monarca buscava estimular la repoblació de la ciutat, segurament perjudicada pels darrers afers bèl·lics (Font i Rius, 1969-83, I, doc. 266, pàgs. 384-386).

Arran de la mort de la comtessa Aurembiaix (agost del 1231) i la donació que féu el seu marit Pere de Portugal del comtat d’Urgell a Jaume I (29 de setembre de 1231), s’inicià una etapa en què el casal dels Cabrera, vescomtes d’Àger, regí el comtat en feu. Malgrat tot, els enfrontaments entre els nobles i els comtes reis foren molt comuns fins els darrers anys del segle, concretament amb Ermengol X, que el 20 de juny de 1285 rebé el comtat en feu de mans del rei Alfons II, com a premi pels serveis prestats a la corona (Sanahuja, 1965, pàg. 248). Un dels fets més importants en la història de la ciutat durant el govern d’Ermengol X fou la restitució de la paeria de Balaguer: l’acta de constitució s’efectuà el 25 de juliol de 1311. El comte havia creat una comissió formada per cinc personalitats amb la funció de resoldre totes les queixes que durant els nou mesos anteriors havien efectuat les persones contra ell i els seus predecessors, i el 19 de juliol donava aquesta resolució: “Item declararen que els homes de Balaguer siguin restituïts en el seu dret de posar pahers… com sigui que ha estat comprovat que ells estigueren en la possessió de posar-los fins el temps en que el senyor d’ara els tragué, sense coneixement de causa.., i demés existeix privilegi concedit als mateixos homes pel senyor comte esmentat pel qual confirma llurs usos, costums i privilegis, i per això cal fer-los aital restitució (Sanahuja, 1965, pàg. 256).

El segon i definitiu afer que marca l’entrada del casal de Barcelona en el govern del comtat d’Urgell fou el matrimoni entre Teresa d’Entença, reneboda del comte d’Urgell Ermengol X, amb l’infant Alfons, fill del comte rei Jaume II i futur Alfons III el Benigne, el 10 de novembre de 1314. Durant pràcticament el segle en què el casal de Barcelona regí el destí del comtat d’Urgell, la ciutat de Balaguer va sofrir una forta transformació, tant des del punt de vista polític com econòmic, social i urbanístic. (JGB)

Recinte fortificat

La ciutat islàmica

Plànol de Balaguer del 897, any de construcció del hisn o castell andalusí de Balaguer.

J. Giralt i Pròleg DPCSL

En la configuració de la ciutat islàmica de Balaguer influïren dos factors. EI primer és el punt estratègic que ocupa la zona; constitueix un punt de connexió entre la plana de Lleida i els contraforts prepirinencs, amb un control capital del pas natural que representa el Segre. L’altre factor és el topogràfic; la depressió formada per la conca del riu acaba en l’espadat que forma la segona terrassa, completament plana i amb marcades barrancades que porten una orientació oest-est i que separen, almenys en dos punts, les extensions planes que foren els primers sectors d’ocupació. Aquests barrancs són el de la Teuleria, més al nord i que limita amb la muralla nord del pla d’Almatà, el barranc del Torrent, que separa el pla d’Almatà del pla de Santa Maria, i el barranc de la Botera, que separa el pla de Santa Maria del Bombo.

El primer assentament musulmà, que tenia una funció primordialment militar, va disposar-se on topogràficament era més avantatjós, al pla d’Almatà. Aquesta extensa planura de 27 ha ja presentava utilitat defensiva: les cares nord, est i sud miraven a una pronunciada barrancada, mentre que la cara oest, lleugerament més suau, fou reforçada segurament amb un fossat (tal com encara es pot veure en les fotografies aèries antigues) i disposava d’un tancament murat complex. Al marge de les defenses, no coneixem res més d’aquest assentament, el qual sofrí un canvi important al final del segle IX (897): la construcció del hisn. De tota manera, en fases posteriors tornarà a ser un dels sectors urbans més importants de la medina.

Plànol de Balaguer al segle XI, època de màxima esplendor de la ciutat islàmica.

J. Giralt i Pròleg DPCSL

La documentació àrab no és gaire explícita pel que fa als factors que van afavorir les transformacions que es produïren a Balaguer i que van confluir en la configuració d’una medina que a l’inici del segle XII tenia una extensió aproximada de 33 ha. Sovint s’ha dit que la migració de nord a sud és un dels elements bàsics del creixement de la ciutat, almenys a partir de la segona meitat del segle XI, que és quan la pressió militar feudal dóna resultats importants en el territori nord, nord-est i est del districte de Lleida. Però els vestigis arqueològics situen cap al final del segle X i el començament del segle XI aquest procés de formació urbana. Per tant, caldrà adreçar els esforços de la investigació cap a etapes anteriors, potser les colonitzacions potenciades pels amirites (sobretot amb les campanyes d"Abd al-Malik en aquesta zona de la Marca) o la nova “reurbanització” del territori començada pel fundador de la dinastia dels Banü Hüd, Suleyman ibn Hüd. Tampoc no es poden oblidar factors econòmics ben atractius, com ara l’explotació de l’or del Segre, del qual parlen repetides vegades els geògrafs musulmans.

El naixement del nucli baix de la ciutat islàmica va anar precedit de la realització de tres obres d’enginyeria importants: la canalització del marge dret del Segre, la construcció de la sèquia del Cup i la canalització del barranc del Torrent dins muralles (no descartem que també s’hagués fet el mateix amb el barranc de la Gerundella —actual Botera—). L’any 1984, en les obres de collocació dels tubs de la sèquia del Cup i del col·lector d’aigües residuals, en el tram comprès entre el pont de Sant Miquel i la placeta del Jutge (és a dir, el carrer del Pont), van aparèixer les restes de l’antic mur de contenció del riu. Almenys un tram de 41 m es conservava en bastant bon estat i es van poder documentar tres etapes de construcció. El tram més profund, format per tres o quatre filades de carreus de gres rectangulars, disposats generalment al llarg, però alguns de través, amb juntes molt fines a base de morter de guix, respon a característiques típicament islàmiques (Giralt, 1985, pàg. 155). La sèquia del Cup, obra que tenim documentada almenys des del 1094 (Sanahuja, 1965, pàg. 182), és una construcció d’aproximadament 15 km que va des del partidor de Gerb fins al reguer del Farfanya. Per tant, és una obra lligada amb una intervenció estatal, sia califal o hudí. La sèquia d’època islàmica era coberta des del pont de Sant Miquel fins al barranc de la Gerundella, actualment fins a la façana nord de la plaça del Mercadal. És una construcció feta amb pedra que en alguns indrets disposa de banqueta lateral. La funció dins la ciutat era clara: servir de sifó per al consum familiar, però també donar aigua als edificis civils, com ara banys, molins, etc., descrits en la documentació. La darrera obra d’enginyeria és la conducció i el cobriment del barranc del Torrent, que segueix el traçat del carrer actual amb el mateix nom, arriba a la plaça de Sant Salvador per la façana oest i en la cruïlla amb el carrer Pintor Borràs gira en un angle d’aproximadament 60° en direcció al riu, passant per sota de l’actual Reguereta, zona on, per les seves característiques, pensem que cal situar els banys islàmics. Malgrat que amb moltes reformes per l’ús continuat que ha tingut, aquesta gran claveguera, tota de pedra, presenta una amplada que varia des dels 2 m als 4 m.

L’organització de la trama urbana (considerem que el traçat actual conserva força les característiques de la ciutat islàmica) s’organitza en dos sentits. El primer, amb un marcat sentit ortogonal, és transversal nord-sud; els dos eixos bàsics són, d’una banda, els carrers Torrent, Pintor Borràs i Major, i, de l’altra, els carrers del Pont, Sant Jaume i Avall, amb una clara finalitat de comunicar els centres neuràlgics que tenia la ciutat: la suda, la mesquita i les portes de la ciutat.

L’altre sentit en què s’organitza la ciutat és l’adaptació al vessant oest, d’acord amb un seguit de terrasses que formen plataformes irregulars: és el sector format pels carrers de Sant Joan, Sant Pere, Abadia i la Costa, entre altres, tots ells carrers en pendent, tortuosos i estrets.

Hi ha dos edificis que no falten mai en cap ciutat islàmica: la suda i la mesquita. La suda constitueix el nucli neuràlgic de la ciutat, és la residència del governador i disposa de recinte murat propi. L’emplaçament és condicionat per les facilitats defensives i la seva disposició marcarà el desenvolupament de la ciutat. La documentació llatina consigna l’existència de diverses mesquites, a més de la mesquita major i la d’Avimoni, les úniques que tenim perfectament documentades i situades. La primera era al pla d’Almatà, on posteriorment es construí l’església de Santa Maria d’Almatà. La mesquita d’Avimoni era al centre neuràlgic del barri baix, l’actual plaça de Sant Salvador, nom de l’església que al final del segle XII substituí l’edifici islàmic. No sabem res de les altres mesquites. Podem suposar que una era al pla de Santa Maria, però no sabem si en el mateix indret on actualment s’alça l’església gòtica.

Les excavacions arqueològiques estan demostrant que, almenys al segle XI, tot el pla d’Almatà era perfectament urbanitzat seguint una planificació perfectament ortogonal. En un dels extrems (nord-oest) hi havia un dels barris artesanals que no falta mai en cap ciutat islàmica: el dels terrissers.

Balaguer també ha conservat restes de la muralla islàmica del final del segle X i del segle XI. Al barri del pla d’Almatà encara hi ha les antigues muralles, malgrat que presenten reformes posteriors. La documentació llatina revela l’existència de dos castells o zones fortificades a més de les ja conegudes: el castell de la Gerundella, que domina el barranc del mateix nom, i que per tant cal situar a l’extrem sud del barri del Firal, pròxim a l’església de Santa Maria, i el castell d’Alcorassa. Pel que fa a aquest últim, de clar topònim àrab, ‘qawraya’, sembla que no pot haver-hi dubtes a l’hora de situar-lo al sector nord del barri del Firal, ja que la documentació dels segles XIV-XV situa la porta d’Alcarraz o Alcoraz tancant el barranc sota el castell. Les úniques restes que es conserven de la muralla islàmica que tancaria tot el conjunt urbà són al tram de muralla del Firal. També hi ha restes d’una o dues filades (d’una longitud de 21 m) a la part exterior de la muralla del sector del cementiri actual, del segle XIV. Pel que fa a la resta, només es poden fer hipòtesis a partir de l’estudi de la parcel·lació actual, però tot indica que al final del segle XI la ciutat ocupava una extensió aproximada de 33 ha. La ciutat, segons la documentació llatina, era perfectament organitzada. Així, en la concòrdia del 1097 entre Ermengol V comte d’Urgell i el vescomte Guerau Ponç II de Cabrera, es parla de “..ipsas casas de ipsa civitate, ipso banies vel de ipsos forns, vel de ipsos mercats, vel de ipsas tenas, et de ipsas lezdas, vel de ipsos decimos, vel de ipsas naves, vel de ipsos molendinos, vel de ipsos alfonacs, vel de ipsas portas…”.

Excavacions encara en procés de realització i investigació han ofert noves dades i nous camps d’estudi: l’aparició d’una necròpoli al sector est del pla d’Almatà, i les restes del que pot ser la primera almúnia documentada de Balaguer a l’angle sud-oest de la plaça del Mercadal, és a dir, fora del perímetre emmurallat.

Creiem que és prematur parlar de demografia, ja que no disposem d’elements fiables per a donar dades sobre cens de població. Corral, però, apunta que al segle XI Balaguer tindria una població d’uns 2 000 habitants (Corral, 1991, pàg. 275).

La ciutat feudal

El canvi fonamental que es produeix entre la ciutat islàmica i la feudal des del segle XII fins al primer terç del segle XIV és la reducció considerable del perímetre urbà com a conseqüència de l’abandó de tot el sector del pla d’Almatà. La documentació llatina aporta dades suficients per a entendre el resultat d’una conquesta militar (cal no oblidar que Balaguer fou l’única ciutat de la Marca Superior que no capitulà, sinó que fou conquerida): despoblament i ruïna. Una vegada abandonat el nucli del pla d’Almatà, a partir de la segona meitat del segle XII comencen els processos de reorganització del nucli baix de la ciutat, però no hi ha cap indici que el perímetre murat creixi en aquesta zona. Creiem que el traçat urbà andalusí es manté gairebé intacte fins al segle XIV. Potser la ciutat feudal afectarà l’estructura urbana fonamentalment en l’organització dels barris propers als nous edificis de culte, que provocaran canvis importants en la parcel·lació, com a conseqüència de les noves construccions i l’obertura d’espais funeraris adjacents. Els aspectes ideològics de la nova religió hegemònica influiran en el naixement d’espais oberts —com ara la plaça— per tal de satisfer les necessitats de la litúrgia (Giralt-Tuset, 1993, pàg. 42). Efectivament, sembla que això es produeix a l’església de Sant Salvador, on excavacions recents han descobert una necròpoli que arrasa edificacions d’època andalusina. No podem dir res sobre el resultat de la construcció de les esglésies romàniques de Santa Maria d’Almatà i Sant Miquel.

La superfície de la ciutat feudal d’aquest moment queda reduïda aproximadament a unes 6 ha.

A la segona meitat del segle XII es procedeix també a la reparació del recinte murat de la ciutat, com deixa entreveure un document de l’any 1189 en què el comte Ermengol VIII, la seva esposa Elvira, i la seva mare Dolça nomenaren una junta de prohoms de Balaguer encarregada de les muralles “perquè les construeixin i conservin en bon estat amb una alçària de tres tàpies i un gruix de quatre pams les dues inferiors, i d’uns tres pams les superiors”.

Plànol de Balaguer als segles XIV-XV, quan ja s’havia abandonat el sector del pla d’Almatà I havia sorgit un nou barri a l’entorn de la plaça del Mercadal.

J. Giralt i Pròleg DPCSL

Les grans transformacions es produeixen arran de l’entrada del casal de Barcelona (1314) i, sobretot, a partir de la sentència d’Alfons III el Benigne (1 de maig de 1333), segons la qual els jueus havien de viure junts i apartats en un barri extramurs. Això va significar, d’una banda, el naixement del call jueu, format inicialment pels actuals carrers de la Minerva(?), Barri Nou, Cerés, Teixidors i Miracle. D’altra banda, sembla que fou a partir d’aquest moment que quedà configurat l’espai de l’actual plaça del Mercadal, fenomen que comportarà, parcialment, el trasllat de l’activitat econòmica des de l’antiga plaça de Sant Salvador al nou espai. Aquí també es construiran els edificis d’administració de la ciutat, com per exemple la paeria (angle sud-oest de la plaça). En tercer lloc, aquesta ampliació comportà la construcció d’un nou tram de sèquia coberta, el que anava des del barranc de la Gerundella fins a l’inici de l’actual passeig d’Àngel Guimerà. Finalment, com és obvi, i així ho manà el penúltim comte d’Urgell al seu fill Jaume el Dissortat, fou necessari ampliar les muralles fins a engolir el barri jueu.

Però seran les obres civils i religioses, afavorides pels comtes, les que influiran de manera decisiva en el canvi de l’aspecte de la ciutat: la construcció del nou pont gòtic de Sant Miquel, amb l’erecció d’un portal monumental en un dels extrems (derruït el 1918); el monestir de Sant Domènec (començat a construir l’any 1323); la gran obra monumental de Santa Maria Major (començada l’any 1351), i, finalment, la construcció de l’anomenat casal de la Comtessa (acabat pel comte Pere d’Aragó abans de la seva mort l’any 1408). (JGB)

Bibliografia

• Bofarull, 1836, vol. II, pàgs. 24-26
• Pou, 1913, doc. II, pàgs. 325-26, doc. III, pàg. 327, doc. IV, pàgs. 327-28 i doc. VI, pàgs. 330-32
• Antuña, 1937, pàg. 126
• Abadal, [1958] 1980, pàgs. 32-34
• Sanahuja, 1965, pàgs. 59, 62, 87, 109, 182, 248 i 256
• Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 149, pàgs. 208-10 i doc. 234, pàgs. 326-28
• Abd Al-Karim, 1974, pàgs. 125-126
• Vallvé, 1975, pàg. 375
• Villanueva, 1976, doc. XVIII, pàgs. 314-15
• Ewert, 1979, pàg. 9
• Bonnassie, 1979-81, vol. I, pàg. 104
• Sangués, 1980, doc. 2, pàg. 229
• Ibn Hayyān, 1981, pàgs. 283 i 321
• Giralt, 1985 i 1986b
• Vallvé, 1986, pàg. 296
• Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 122, pàgs. 48-50
• Sénac, 1988, pàg. 68
• Esco, Giralt, Sénac, 1988
• Baraut, 1988-89, vol. IX, pàgs. 30-32
• Al-Idrisi, 1989, pàgs. 99 i 358
• Manzano, 1991, pàgs. 76-77
• Corral, 1991, pàg. 275
• Garcia Biosca, 1993, pàgs. 30 i 109
• Giralt-Tuset, 1993, pàg. 42