Jaciment arqueològic de la plaça de Sant Salvador (Balaguer)

Situació

La plaça de Sant Salvador és situada dins del nucli antic de Balaguer, a la riba dreta del Segre. (JGB)

Mapa: 32-14(359). Situació: 31TCG176287.

Història

La documentació llatina ens ha permès de conèixer un personatge important de la ciutat de Balaguer en època islàmica: Avimoni, terratinent i propietari d’una mesquita —i molt probablement vinculat amb la classe governant del segle XI—, que està íntimament lligat amb la història de l’església de Sant Salvador. La primera referència d’aquest personatge data del 1091, quan el comte Ermengol IV d’Urgell, la seva esposa Adelaida i llur fill Ermengol consignaren a Santa Maria de Solsona, entre altres coses, totes les propietats d’Avimoni dins i fora de la ciutat amb la mesquita, quan la ciutat fos conquerida. Després de la primera conquesta de Balaguer, l’any 1094, el comte d’Urgell, Ermengol V, donà a Sant Sadurní de Tavèrnoles tota la hisenda d’Avimoni, a més de la seva mesquita, i unes cases veïnes entre les quals corria una sèquia vers orient. Tanmateix, aquesta donació no seria efectiva perquè des de mitjan segle XII consta que depenia de la canònica de Santa Maria de Solsona.

La primera menció concreta que s’ha localitzat de l’església de Sant Salvador data de l’any 1163, i es refereix a una convinença feta entre el bisbe Bernat Roger i els clergues d’Urgell, d’una banda, i el prepòsit i els clergues de Solsona de l’altra, sobre la propietat de les esglésies de Balaguer i les seves pertinences. Per aquesta convinença o pacte s’acordà, entre altres coses, que l’església de Sant Salvador, que abans havia estat la mesquita d’Avimoni, pertanyia, en virtut d’una transacció, a l’església de Solsona, excepte els drets de baptisteri i cementiri, perquè no en tenia, ja que tan sols els tenia l’església major o parroquial (Santa Maria d’Almatà).

Aquest estat de coses canvià totalment amb una permuta efectuada l’any 1178 entre el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, i Bernat, prepòsit de Solsona. Mitjançant aquest document, fou adjudicada l’església de Sant Salvador, abans dita d’Avimoni (ecclesiam Sancti Salvatoris, que olim dicebatur de Avimonio), a la mitra d’Urgell, mentre que a la comunitat solsonina se li cedia la de Menàrguens, amb els seus termes i drets.

Posteriorment, el 1351, l’església de Santa Maria d’Almatà perdé la categoria de temple parroquial en benefici de l’església de Sant Salvador, la qual es convertí en parròquia de la vila fins el 1571, que hom decidí traslladar la parroquialitat a Santa Maria Major. El 5 de novembre de 1562 fou signada una concòrdia entre plebans, canonges, preveres, paers, prohoms i consell, respecte a la trasllació de “...els oficis i beneficis de l’església de Sant Salvador a la nova parròquia de Santa Maria...”. El 24 de juny de 1575 es passava definitivament la parroquialitat del temple de Sant Salvador al de Santa Maria Major.

L’església de Sant Salvador va ser incendiada i destruïda l’any 1936; en la crema es perderen tots els tresors artístics que conservava: un retaule de pedra de l’escola lleidatana i l’altar major renaixentista. En l’indret que havia ocupat aquesta església s’obrí una plaça; del temple només va quedar dret el mur septentrional perquè tenia adossada una casa a nivell del primer pis, però malauradament, també fou enderrocat l’any 1986 per un desafortunat informe de ruïna. (CAT-JGB-MLIR)

Església

L’església de Sant Salvador es coneix gràcies a una col·lecció de fotografies fetes pel pintor Francesc Borràs i Farràs (1891-1968) i que constitueixen un document excepcional fins ara únic d’aquest temple, ja que es tracta d’un reportatge descriptiu complet de tot l’edifici. Era una església de planta rectangular amb una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. La nau era coberta amb volta de canó, lleugerament apuntada, que disposava almenys de tres arcs faixons. Tenia tres portes d’accés, totes tres de característiques idèntiques, amb arc de mig punt adovellat i guardapols. La porta principal estava en el mur de ponent, mentre que les altres dues s’obrien als murs laterals; la meridional, enfront del carrer de la Reguereta, i la septentrional, que devia funcionar entre els segles XII i XVI-XVII, moment en què fou tapiada, donava al cementiri parroquial. L’església tenia una finestra de doble esqueixada oberta al centre de l’absis, mentre que la rosassa de la cara de ponent, sembla també obra del segle XV. Tal com ho demostren les fotografies, l’església romànica va sofrir moltes refaccions tardanes que van afectar, sobretot, l’interior amb l’obertura de capelles laterals en el gruix dels murs, i la façana principal. L’aparell constructiu era a base de carreus rectangulars ben escairats, alguns dels quals portaven marques de picapedrer.

Pel que es pot apreciar a les fotografies, i pel que quedava de l’església fins l’any 1986, pensem que la seva construcció s’inicià a partir de la segona meitat del segle XII. (JGB)

Jaciment arqueològic

Planta, a escala 1:400, del jaciment, amb la restitució hipotètica de la planta de l’església de Sant Salvador.

J. Giralt i Pròleg DPCSL

A la plaça de Sant Salvador de Balaguer es portaren a terme dues campanyes d’excavació. La primera, l’any 1984, i l’altra, el 1986, ambdues emmarcades dins els Programes de Lluita contra l’atur que va endegar el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració de l’Ajuntament de Balaguer. Aquestes intervencions foren el resultat de la necessitat de documentar i conèixer l’estat i la potència de les possibles restes arqueològiques conservades en el subsòl de la plaça. La intervenció de l’any 1984 s’ha de qualificar de prospecció, i un dels objectius era saber si es podia recuperar la planta de l’església romànica de Sant Salvador, destruida l’any 1936; l’altre era saber si en el solar adjunt a les restes del mur nord de l’església, únic element que havia pervingut, es conservaven nivells arqueològics antics. Les conclusions d’aquesta primera intervenció foren que calia excavar tot el solar, ja que s’havia documentat un cementiri medieval i era la primera notícia que se’n tenia, i que de l’edifici romànic quedava suficient potència per a recuperar tota la seva planta en una intervenció posterior.

L’any 1986 es realitzà la segona fase d’excavacions arqueològiques, dirigida per les senyores Maria Ferrández i Mercè Molina, que va afectar el solar comprès entre el carrer Cuartel, la plaça de Sant Salvador i les restes del mur antic en el qual s’obria una de les portes d’accés al temple, i que malauradament es va enderrocar uns dies abans de la intervenció arqueològica. La zona excavada representava una extensió aproximada de 200 m² i es van poder documentar tres fases distintes:

Fase moderna Segles XVI-XX

Tot el solar era ocupat per les dependències de la casa d’en Fortuny, edifici civil dels segles XVI-XVII, que amb moltes reformes perdurà fins a la meitat del nostre segle en què fou enderrocat. Entre la casa i l’església corria un carreró (el Carreró del Fortuny) parcialment cobert a la zona on aquesta casa s’adossava al mur de l’església, a partir del primer pis. La casa conservava un gran celler soterrani, excavat en el terreny natural de pedra sorrenca i que havia reaprofitat sitges ja excavades des d’època andalusina i que configurava un complex nivell de tres cambres subterrànies a diferents alçades. Sector dedicat a la transformació i conservació de l’oli i el vi, encara conservava les empremtes de la premsa i dels cups de vi.

Aquesta etapa veu grans canvis urbanístics en aquest sector de la ciutat, ja que representa l’amortització d’una zona de cementiri, probablement el tancament de la porta lateral de l’edifici religiós i un avanç en el límit de façana dels edificis anteriors al gran casal dels segles XVI-XVII.

Fase medieval. Segles XII-XVI

Planta d’un dels estrats de la necròpoli medieval trobada al nord de l’església de Sant Salvador.

M. Ferrández i M. Molina

És determinada per la construcció de l’església romànica i l’habilitació de la cara nord com a àrea de cementiri parroquial. De la construcció romànica sabem que no presenta rasa de fonamentació, sinó que recolzava directament sobre la terrassa natural, formada per gres ben compactat. Es conservaven cinc filades de carreus rectangulars ben escairats, algun dels quals presentava marques de picapedrers. En l’extrem oest del mur es conservava, fins l’any 1986, la porta lateral, amb arc de mig punt adovellat, i per l’interior del temple tres capelles obertes al mur, molt més tardanes (segles XIV-XVI).

Les restes més interessants corresponen al cementiri medieval, tallat i destruït parcialment en els sectors oest i nord-oest per la cimentació del mur de la façana de la casa d’en Fortuny i per un dels cellers de la casa. El conjunt és format per 40 enterraments i 3 osseres, i presenta les següents característiques:

Tombes de lloses

N’aparegueren 8, dues d’elles sense esquelet, corresponents a 3 infants de curta edat i 5 individus adults. Representen el 19% del total.

Tombes d’estructura típicament de lloses formant caixa rectangular a base de pedres verticals, quatre de les quals amb tapa de llosa mentre que les altres quatre l’han perduda possiblement per reaprofitaments posteriors. Una de les tombes (enterrament 41) és molt gran, amb més de tres metres de llargada, cosa que fa pensar que es tractava d’una tomba doble. Apareixen distribuïdes en tota la superfície de la zona sepulcral, amb orientació est-oest, i disposades de manera paral·lela a l’església amb els morts en posició de decúbit supí i amb els braços estirats, lleugerament flexionats sobre la pelvis o creuats sobre el pit.

Enterraments de fossa simple

És el tipus més senzill i abundant: 27 exemplars, un dels quals sense esquelet, que corresponen a 11 infants de curta edat i 15 individus adults. Representen el 63% del total.

Consisteixen en un clot excavat a terra, més o menys rectangular, on es dipositava el mort. Pot representar una variant els 3 exemplars de fossa simple amb coberta de lloses (enterraments, 12, 29 i 42). Apareixen distribuïdes per tota la zona sepulcral, amb orientació E-W i en tots els casos el mort es troba en posició decúbit supí. Hi ha un cas interessant que, a falta de l’estudi antropològic que ho confirmi, sembla tractar-se d’una agrupació familiar (enterraments 20 i 23) formada per mare i fill.

Altres tipus

Dins aquest apartat, hem considerat aquells enterraments o grups de difícil adscripció cronològica o formal. L’enterrament 11 és de fossa simple amb caixa de fusta, de la qual sols es va recuperar la marca de la fusta i els claus de cantonada. Hi ha quatre enterraments indeterminats, malgrat que un (enterrament 37) pot ser considerat com una tomba de lloses, mal conservada, amb l’enterrament destruït i els ossos disposats en un munt. Van aparèixer 3 osseres (enterraments 9, 38 i 40), amb els ossos perfectament disposats formant un paquet rectangular i en els quals, almenys, es poden individualitzar 11 inhumacions d’individus adults (3 en l’enterrament 9, 5 en l’enterrament 39 i 3 en l’enterrament 40).

Cronològicament, hem de situar aquesta necròpoli entre el moment immediatament posterior a la construcció de l’església romànica (considerem que és un edifici de la segona meitat del segle XII) i el moment en què l’església de Sant Salvador deixà de ser parròquia de Balaguer (1575). De tota manera, aquesta necròpoli presenta la mateixa problemàtica general que la de la resta de les necròpolis medievals: generalment no hi ha aixovars que aportin dades per a la seva datació, i per tant, haurem d’utilitzar les referències documentals referides a l’edifici, les relacions estratigràfiques entre els diferents enterraments i altres estructures, i en el cas concret que ens ocupa, la presència d’alguna sivella o algun altre objecte metàl·lic que acompanyaven els morts. Les tombes de lloses són els enterraments més antics i presenten alguna superposició entre elles (per exemple, l’enterrament 41 cobreix l’enterrament 43 i, alhora, aquest cobreix l’enterrament 31) que pot demostrar una utilització del tipus durant un cert temps; també trobem dos enterraments que aprofiten la sabata de l’edifici romànic com una de les parets de la tomba (enterraments 35 i 38). Potser el pas intermedi entre les tombes de lloses i les de fossa simple seria representat pels enterraments 12, 29 i 42; es tracta de tombes de fossa simple amb coberta de lloses. Els enterraments en fossa simple són els més moderns i són posteriors als de lloses, com ho demostra la superposició de l’enterrament 15, que cobreix l’enterrament 37, de lloses. Hi ha una contínua superposició entre aquests enterraments que apareixen des de les cotes més altes de la necròpoli (per exemple l’enterrament 2 cobreix l’enterrament 14 i aquest, els enterraments 20 i 23, tots de fossa simple). Una dada significativa és que els enterraments 3 i 15 cobreixen i es recolzen directament sobre la sabata de l’església romànica, com també ho fa l’enterrament 11, de fossa simple amb caixa de taüt.

Sivella de bronze amb restes de bany daurat trobada (1986) a l’enterrament núm. 3 de la necròpoli de la plaça.

MCNB - J. Giralt

Tenint en compte aquestes dades, podríem situar les tombes de lloses entre el final del segle XII i l’inici del segle XIII, amb una perduració del tipus representada per les tombes de fossa simple amb coberta de lloses. Les tombes de fossa simple s’haurien de situar des del segle XIII fins als últims moments d’existència de la necròpoli. Un element que reforçaria aquesta darrera datació és la sivella de bronze de l’enterrament 3, de fossa simple. Es tracta d’una sivella que consta d’anella amb arbre o eix recte i llengüeta, que presenta placa quadrada amb decoració central acurada representant una flor de lis, i motius geomètrics a l’entorn. La placa està doblegada entorn de l’eix i subjectada per quatre claus. Presenta restes de bany daurat. Els paral·lels d’aquest tipus de sivella es poden trobar tant al poblat de l’Esquerda (vegeu el volum II de la present obra, pàgs. 339-341) com a l’Antic Portal de Magdalena (Julià i altres, 1989, pàg. 214 i fig. 14), amb una datació dels segles XII- XIII.

Fase medieval andalusina. Segle XI

Les restes arqueològiques d’aquesta època han estat molt afectades per les remodelacions posteriors, tant medievals com sobretot modernes, i com a estructura constructiva sols se n’ha conservat un mur. Es tracta d’un mur del qual sols es conserva una filada, format per carreus rectangulars de gres ben escairats, disposats al llarg i de través que podrien formar part d’un edifici d’època islàmica si ens atenem a les característiques constructives i al fet que tanquen un recinte més o menys quadrat en el qual s’han documentat 6 sitges i almenys la traça de tres més, destruïdes pel gran celler de la casa d’en Fortuny, totes elles molt ben excavades a la terrassa natural de gres. Aquestes sitges de forma troncocònica o periforme amb base lleugerament arrodonida i boca circular o el·líptica, tenen una fondària que varia des d’1,6 m fins a 3,8 m i un diàmetre que oscil·la entre 0,90 m i 1,40 m, i que cal considerar com a estructures amb una funció clara d’emmagatzematge. Potser en el darrer moment, que pot coincidir amb l’abandó de la ciutat provocat per la conquesta cristiana de l’any 1105, foren parcialment farcides amb restes de materials andalusins. D’aquests, els que aporten datacions i paral·lels són les gerretes de corda seca parcial, com també les gerres i plates decorades amb pintura de manganès, que cal relacionar amb els nivells del final del segle XI i inici del XII del pla d’Almatà.

Finalment, tota la terrassa natural presenta una sèrie de retalls formant conjunts rectangulars que semblen correspondre a la fonamentació d’algun edifici que no s’ha pogut precisar, però que cal relacionar amb el moment que ja hem indicat. Sovint s’ha volgut relacionar amb parts estructurals de la documentada mesquita d’Avimoni, que en el segle XII fou substituïda per l’església romànica de Sant Salvador. (JGB)

Bibliografia

• Monfar, 1853
• Pou, 1913, pàg. 70
• Sanahuja, 1965, pàgs. 182-184
• Julià i altres, 1989, pàg. 214 i fig. 14
• Baraut, 1990-91, vol. X, doc. 1578, pàgs. 103-104 i doc. 1749, pàgs. 264-266