Santa Maria de les Franqueses (Balaguer)

Situació

Dues vistes d’aquest antic monestir cistercenc, fundat el 1186 per la comtessa Dolça d’Urgell; des de la banda de migjorn (a baix) s'evidencia el seu grau de deteriorament.

ECSA - E. Pablo; ECSA - J. Giralt

El monestir de Santa Maria de les Franqueses és situat al sud del nucli urbà de Balaguer, al marge dret del riu Segre i al mig de l’horta.

Mapa: 32-14(359). Situació: 31TCG173265.

Per a arribar-hi cal prendre la carretera que partint de Balaguer mena a Menàrguens i a Lleida; després d’haver fet uns 2 km, s’ha d’agafar una altra carretera que surt d’aquesta en direcció est. Cal seguir-la tot fent un recorregut d’1 km, després del qual es deixa i s’agafa —primerament en direcció E i després S— un camí carreter que mena a l’antic monestir entremig de camps, en poc més de mig quilòmetre. (CAT-JGB)

Història

Origen i fundació del monestir

La fundació d’aquest monestir va lligada a la reconquesta del sector meridional de la comarca de la Noguera al final del segle XI i al principi del segle XII, que fou dirigida pels comtes d’Urgell. Balaguer fou definitivament ocupada pels cristians el 1105. La zona del curs baix del Segre, on el monestir de les Franqueses desenvoluparà la seva obra, no s’estabilitzà del tot, però, fins a la caiguda de Lleida el 1149.

Perquè aquests territoris es repoblessin, calia que els comtes d’Urgell concedissin certs privilegis que atraguessin la gent que estava refugiada al nord, i ho feren en part, mitjançant les cartes de poblament (1174, carta de poblament de Balaguer). La finalitat de tota carta de poblament o d’altres franquícies era atraure pobladors cap a un indret que interessava conservar. D’aquestes franquícies o “franqueses”, probablement en va agafar el nom el monestir de què tractem, com sembla provar un document de venda d’uns alous del 1189 en favor de l’abadessa, on s’esmenta que n’hi havia un “in iam dicta orta de Balagario, in loco ubi dicitur Franqueses”.

Una de les primeres mesures dels comtes d’Urgell va ser l’establiment de comunitats religioses al comtat, ja que, d’aquesta manera, al foment del treball i de la producció s’afegia la cultura i la formació religiosa dels naturals del país. D’altra banda, els monestirs actuaven com a centres a redós dels quals s’organitzava la repoblació d’una zona, i per aquesta raó reberen donacions d’extensos dominis. És en aquest context que cal entendre la fundació del monestir femení cistercenc de les Franqueses per part dels comtes d’Urgell. El 15 de maig de 1186, la comtessa Dolça d’Urgell rebé del seu fill, Ermengol VIII, unes terres a l’horta de Balaguer per tal que hi fos edificat un monestir en honor de Déu i de la Mare de Déu. A més, el dotà de 10 000 sous pagables en deu anys. Així assegurava els primers moments, sempre difícils.

La comtessa va lliurar el monestir de les Franqueses, acabat de fundar, a l’orde del Cister, sota la regla de sant Benet, i el va posar sota l’advocació de la Mare de Déu, tal com era natural al Cister. Aquesta adscripció respon a la introducció i l’expansió del Cister a Catalunya des de mitjan segle XII amb les fundacions de Poblet (1150), Santes Creus (1151) i Vallbona de les Monges (1173), fruit de la seva espiritualitat reformada i sobretot del programa de treball de les terres acabades de conquerir.

Segons la descripció que en fa un document del segle XII, el monestir de Santa Maria de les Franqueses era situat “infra terminos Balaguer” i “affrontat ipsa supradicta a parte orientis in flumen Sicoris, a meridie in alaudio Arnaldi de Petra Mola, a parte occidentis ipso sat sicut aqua discurrit, a parte septentrionali in alaudio de Bernardi de Anglesola”. És a dir, el monestir era bastit al costat del camí de Balaguer a Menàrguens, a la dreta del riu Segre.

No hi ha constància d’on provenien les primeres religioses, però molt probablement procedien del monestir de Vallbona de les Monges, fundat, com ja s’ha dit, el 1173.

Durant el segle XIII, el monestir de les Franqueses va assolir la màxima esplendor. Tot i que la conquesta cristiana era consumada en aquestes dates, devia persistir una part de l’antiga població sarraïna, ja que en un document referent al monestir, de l’any 1209, es troba aquesta citació: “Habemus in monasterio IV famulas, dos sarracenas et dos christianas.”

Les primeres abadesses

Les primeres abadesses són les que posaren els fonaments de la posterior afluència vocacional i establiren a Santa Maria de les Franqueses les institucions tradicionals del Cister; també iniciaren una progressiva acumulació de béns.

La primera abadessa coneguda és Gila (1187-89), la qual, al març del 1187 es trobava amb una comunitat ja establerta i rebé una important donació del vescomte de Cabrera: la torre de Baells, amb tots els seus drets i pertinences. Rebé nous favors del comte d’Urgell i, sota el seu abadiat, es feren les primeres compres per arrodonir els béns patrimonials de la comunitat.

L’abadessa Gila fou succeïda per Ricarda (1190-1200). Aquesta fou una de les abadesses més importants del monestir, i va tenir una gran activitat. El seu nom apareix en quaranta documents. La tasca que portà a terme es pot resseguir en tres direccions diferents. En primer lloc, continuà la tradició d’adquirir heretats en llocs propers al nucli fonamental dels dominis del monestir; en segon lloc, s’esforçà perquè les donacions incloguessin tot tipus de béns materials, com molins, salines, alous, etc.; i per últim, es preocupà d’engrandir el monestir amb l’entrada de noves novícies, que alhora que l’enriquien humanament, també ho feien econòmicament a través dels seus dots. La fórmula emprada en aquestes donacions acostumava a ser: “offerimus Domino Deo et Sancte Maria de illas Franchedas filiam nos tram, ut semper vivat sub obedientia abbatissa illius loci sub regula Beati Benedictí”. No es coneix quin era en aquell moment el nombre exacte de religioses que vivien a la comunitat.

El 8 de novembre de 1193, el papa Celestí III va posar el monestir sota la protecció directa de la Santa Seu i li va confirmar totes les seves possessions a Penelles, Baells, Torrelitera, Balaguer i Menàrguens.

Comdori (1200-02) succeí Ricarda en el càrrec d’abadessa. Va regir els destins del monestir durant molt poc temps. Només es troben quatre cartes que parlin sobre la seva actuació; molt poques per a entreveure les directrius de govern que intentà seguir. A més, es va veure eclipsada per la importància de Guillema, que actuava moltes vegades en el seu nom, la qual després de Comdori fou escollida com a nova abadessa. Guillema (1203-06), tot i que regí el cenobi pocs anys, es pot veure, a través de la documentació, que la seva actuació va ser important al front del monestir. Apareix en setze documents, entre els quals hi ha deu compres i una única donació. Però l’afluència vocacional continuà amb l’entrada de quatre noves professes.

Va dur a terme importants compres al terme d’Albesa, que és a 12 km del monestir, creant un nou nucli d’expansió. Un període de transició vingué representat per la priora Ramona, que el va regir des del 1206 al 1208, fins que en va ser escollida la nova abadessa Berenguera de Rocafort. Aquesta, que governà el cenobi des de l’any 1208 fins el 1219, apareix en quaranta-set documents del cartulari del monestir. Aquesta documentació és molt variada.

Hi ha donacions com l’aigua i la sèquia de Farfanya de part del vescomte de Cabrera, i terres que envolten el monestir als termes de Balaguer, Menàrguens, Castelló, Algerri i Albesa. També hi ha setze documents de compres, com el castell de Montmur o uns molins a Balaguer que van comprar al monestir de Santes Creus amb totes les aigües i sèquies per 3 000 sous de Barcelona. Finalment, entre la documentació, es troben, així mateix, llegats testamentaris, el primer dels quals correspon al comte Ermengol VIII.

Malgrat totes aquestes donacions i compres, el monestir va anar entrant en crisi. L’abadessa va haver de recórrer a la venda de part del seu patrimoni per a fer front a les necessitats. Va vendre uns solars a Lleida a la vescomtessa de Cabrera per 1 000 sous d’Agramunt. I, més tard, va haver d’infeudar el monestir a Pere de Nula de Lleida. La comunitat va donar tot el que tenia a canvi del que els calia per a viure: menjar, vestits i 1 800 auris “pro debitis vestris persolvendis”. El monestir tenia deutes per pagar. Tot això es va fer amb el consentiment dels abats de Poblet i Santes Creus. A més de l’abadessa, ho signaren dinou monges.

El monestir ja no podia viure de les escasses rendes que rebia dels seus dominis, i això influirà posteriorment, sens dubte, en les vocacions religioses.

Els darrers anys del govern de Berenguera de Rocafort van ser de decadència per al monestir.

Hi ha encara testimoni, l’any 1224, d’una abadessa dita Maria, de la qual no se sap quan va ser escollida per a tal càrrec. Després de la mort de Berenguera de Rocafort, al cartulari d’aquest monestir hi ha un silenci de quatre anys, i després només hi ha dos documents que esmenten l’abadessa Maria. Sabem que fou ella qui manà recopilar el cartulari d’aquest monestir.

Expansió territorial del monestir

Mapa de les propietats del monestir.

A. Farré

La fundació d’un monestir en comportava la dotació: el fundador era obligat a assegurar l’existència material d’un cert nombre de monges, amb l’atorgament d’un camp suficient per a desenvolupar la seva activitat. Així es formava el primer nucli de la propietat monacal, integrat per l’esplanada, la vall o la muntanya on s’alçava el monestir. A la partida de terra que anomenaven Franqueses es trobava el primer nucli del monestir.

Per l’acta fundacional del 1186, el monestir passava a ser l’amo d’una partida de terres a les Franqueses, terme de Balaguer. A partir d’aquí, es va anar engrandint amb donacions o compres a les mateixes Franqueses o a Balaguer. També s’obriren dos nuclis de futura expansió: Penelles i Baells, a la comarca de la Llitera.

Des del 1190 al 1206 es va estendre primer per les localitats més properes al monestir: Vilanova de la Barca, Térmens, Pedrís i Ores i va obrir nuclis a Tamarit, Calassanç i Albelda. Per l’E s’estengué al llarg del riu Sió (Montgai); al N, pel riu Segre: Camarasa, Alentorn i Lluçars, una de les possessions més llunyanes. La ciutat de Lleida en va ser el límit pel S.

Entre els anys 1206 i 1224 van disminuir considerablement les donacions al monestir. En aquest període va créixer, sobretot per compra, al voltant del nucli central: a Balaguer, Vilanova de la Barca, el castell de Montmur i unes terres a Menàrguens. El nucli més occidental s’engrandí amb una torre al terme de Baells.

Així doncs, el monestir arribà a tenir terres i altres possessions en els millors llocs de la comarca de la Noguera, a les ribes del Segre, el Sió i el Farfanya.

Darrers anys del monestir

La comunitat va arribar a ser força nombrosa; s’hi poden comptar fins a setanta “monachas et fratrisas”, però només coneixem el nom de cinquanta monges. Els fratres van arribar a ser quatre sacerdots, un diaca i un subdiaca. Els serfs van ser vuit.

A partir del segle XIV comença la seva decadència; les donacions disminueixen, i també les rendes i el nombre de religioses.

Per aquest motiu, o per altres circumstàncies, cap el 1470, després d’haver-se parlat d’aquest monestir en diversos capítols i congregacions cistercenques, es decidí consultar la situació amb el papa Sixt IV, el qual va expedir una butlla de supressió i va ordenar que totes les rendes fossin lliurades a l’abat de Poblet. En vista d’això, l’abat va disposar que dos monjos hi romanguessin per ocupar-se de la casa i de les terres.

L’historiador Monfar, cap el 1650, escrivia: “Enmig de l’horta, cap a occident, a mà esquerra del camí que va de Balaguer a Lleida, hi ha un monestir que ho va ser de religioses cistercenques, obra antiga i massissa: es diu de les Franqueses. Com que es troba a prop del riu, està molt subjecte a les seves avingudes, però les pot resistir. Les religioses es van acabar i per ser d’aires malsans no n’han posades d’altres, perquè les aigües s’entollen i els vapors que s’aixequen corrompen l’aire. Està unit al monestir de Poblet i hi resideixen monjos que se n’ocupen i hi diuen missa. A l’església hi ha alguns sepulcres antics de pedra i aixecats cap a dalt, que no se sap de qui són perquè no hi ha armes ni inscripcions. Es conserven els claustres i dormitoris i altres estances del monestir, però amenacen ruïna perquè fa molts anys que és inhabitat.”

Després de retenir-lo fins el 1700, els monjos de Poblet van decidir de vendre’n les ruïnes i tots els drets a un particular de Balaguer, Francesc Portolà.

Actualment, les antigues dependències monacals han desaparegut i només se’n conserva l’església, d’estil romànic de transició, propi dels anys en què es va edificar. Encara es conserva en relatiu bon estat, però és una llàstima que tan sols serveixi per a guardar el ramat o com a magatzem d’alfals. (AFG)

Abaciologi de Santa Maria de les Franqueses

Gila	1187-1189
Ricarda	1190-1200
Comdori	1200-1202
Guillema	1203-1206
Ramona, priora	1206-1208
Berenguera de Rocafort	1208-1219
Maria	1224
Sibil·la d’Urtx	1282
Eleonor	1302
Isabel de Zaya	1452

(AFG)

Església

Planta de l’església.

A. Macià - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

De l’antic cenobi sols resta intacte el temple, malgrat que hi ha vestigis clars d’altres elements que conformaven el conjunt monàstic, com són el mur de tancament que l’envoltava i els espais dedicats a celler. Molt probablement, la resta d’elements podrien ser recuperats si es portés a terme una campanya d’excavacions a llarg termini de tot l’espai que ocupa la zona al sud del temple.

El temple de Santa Maria és una construcció de planta de creu llatina coberta amb volta de canó de perfil semicircular al creuer i apuntada en la nau. Aquesta presenta tres arcs torals; el primer, de mig punt, correspon a l’arc triomfal i descansa en columnes adossades a una pilastra que arriben fins al terra de l’església i presenten bases diferents, una de dòrica senzilla i l’altra amb estreps a les cantonades. Els altres dos arcs torals ja són lleugerament apuntats com la volta, i descansen també sobre columnes adossades a pilastres però que acaben a uns 2 m de terra en culs-de-llàntia. Aquest mateix tractament es pot trobar en els arcs formers que obren els braços de transsepte. Als peus de l’església, la part més malmesa a causa de la construcció d’un habitacle, es conserva un arc rebaixat acabat en culs-de-llàntia prismàtics que devia aguantar el cor, obra segurament més tardana que la resta de l’edifici.

Els braços del transsepte presenten volta de mig punt i són capçats per un absis semicircular a l’interior, que exteriorment s’inclouen en un cos prismàtic, lleugerament més baix que el ràfec del transsepte.

Al braç nord hi ha un cos adossat format per dos arcs apuntats i un pilar central, amb cornisa a manera de teulada, segurament amb funció funerària. A la paret nord hi ha una rosassa i al mur de ponent una porta. Al braç sud també hi ha un element funerari, però obert en la paret oest; aquest cos té un arc apuntat motllurat amb boets i un guardapols decorat amb dents de diamant de quatre puntes. Pensem que aquests cossos funeraris són elements tardans dins l’edifici original.

Secció longitudinal de l’església (a dalt), i secció transversal del transsepte (a baix).

A. Macià - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

El temple conserva tres portes d’accés a l’interior. La principal —i probablement també la més tardana— és situada als peus de la nau, a la façana de ponent, i es compon de tres arquivoltes llises amb boet a l’aresta i motllura de mitjacanya seguida i boet que marca la separació d’arquivolta i pilar, alhora que emmarca el conjunt d’arcuacions. La segona porta, oberta en el mur sud de l’església immediatament després del transsepte, és la que devia comunicar el claustre amb el temple. Té dues arquivoltes, una de llisa i l’altra amb bossell, i guardapols motllurat amb mitjacanya. La tercera i última de les portes es troba al mur oest del braç nord i té una ampla arquivolta llisa i una mena de guardapols conformat per una combinació de motllures en bossell, mitjacanyes i fi boet exterior. Damunt mateix d’aquesta porta hi ha senyals del que haurien estat els punts d’arrencada d’un porxo cobert amb volta d’aresta.

A l’exterior, el temple disposa en l’absis central, de tres finestres de doble esqueixada formades per arc de mig punt adovellat i en gradació interior amb arquivolta llisa. A cadascun dels murs orientals de les capelles laterals s’obre una finestra d’esqueixada simple, amb arquet de mig punt tallat en pedra monolítica rectangular, que presenta, al seu damunt, una ranura a doble vessant, potser per suportar una mena de teuladeta feta d’un material efímer. A més d’aquestes obertures, l’edifici disposa de tres elements d’il·luminació més per a l’interior. El primer és la rosassa del mur de tramuntana, amb doble esplandit, i formada tant a l’interior com a l’exterior per cinc anelles i guardapols. El segon, és una finestra que s’obre en el mur meridional del braç sud del transsepte; és de doble esqueixada i amb un arc de mig punt adovellat i en gradació que arrenca d’una imposta llisa; l’intradós de l’arc és resseguit per una arquivolta de secció cilíndrica també llisa que es recolza sobre una columna (l’altra ha desaparegut) llisa coronada per un capitell troncocònic sense decoració. El tercer element és una altra finestra, gòtica, que s’obre en la façana principal del temple, just per sobre de la portada.

Elegant finestra oberta a l’extrem del braç de migdia del transsepte.

ECSA - E. Pablo

Al llarg de tota la part superior de l’edifici, excepte en la façana principal i parets extremes del transsepte —que sembla que tinguin el mateix tractament que la façana—, corre una cornisa lleugerament motllurada i suportada per mènsules en quart de bossell. La coberta de l’església, conservada i construïda amb lloses, és disposada en quatre nivells i sempre a dues aigües. L’església de les Franqueses fou començada a construir molt probablement al darrer quart del segle XII i s’hi continuaren afegint estructures durant el segle XIII i fins al XIV. Una prova del curs lent de les obres podrien ésser les diferents obertures i motllures que marquen el pas del segon quart del segle XIII (rosassa) al probablement primer quart del segle XIV (porta principal i finestra gòtica de la façana de ponent). (JGB)

L’arquitectura de Santa Maria de les Franqueses és d’una gran puresa i claredat en la definició tipològica i formal, que resulta extraordinàriament similar a la de l’església aragonesa de Santa Maria de Chalamera. Aquesta església, d’un priorat de Santa Maria d’Alaó, repeteix el model de les Franqueses, però enriquit amb la presència d’una cúpula sobre trompes en el creuer, que es manifesta en un cimbori prismàtic i amb una major profusió escultòrica, especialment a les portades.

Les semblances, en alguns aspectes quasi identitat, entre les esglésies de les Franqueses i Chalamera, palesen que els models tipològics i formals de l’arquitectura del segle XIII i del final del segle XII són, fins a un cert punt, independents de l’orde religiós que promou les obres, els cistercencs a les Franqueses i els benedictins a Alaó i Chalamera.

Tot i que no és aquest el lloc més indicat per encetar el debat sobre la personalitat diferenciada o no de l’anomenada “arquitectura del Cister”, sí és clar que l’església del monestir de les Franqueses representa l’aplicació, molt ben elaborada, d’un model i un tipus arquitectònic perfectament conegut i emprat en l’arquitectura religiosa del seu temps, amb independència del caràcter dels seus promotors. (JAA)

Escultura

Detall de la rosassa, centrada per una creu grega amb els extrems arrodonits.

ECSA - E. Pablo

Com a edifici del Cister, a Santa Maria de les Franqueses destaca la gran austeritat a l’hora d’incorporar elements decoratius, la tendència a defugir de les imatges.

La decoració escultòrica està aplicada als capitells de la nau central, que presenten una decoració vegetal molt senzilla, malauradament molt erosionada, a les arestes dels elements arquitectònics que configuren els dos conjunts funeraris, on veiem unes cares humanes molt senzilles, i per últim a la rosassa de la cara nord. La decoració és la mateixa, tant a les anelles exteriors com a les interiors: dues anelles amb boets i mitjacanya, dues amb puntes de diamant de vuit cares i una amb grans pètals de finíssim relleu. Finalment, la rosassa és tancada per una creu grega amb els extrems arrodonits.

Hi ha, però, una gran riquesa quant a motllures, sempre relacionades amb obertures que combinen els boets, bossells i mitjacanyes de diferents mides. Una sola de les mènsules que conformen la cornisa superior presenta element decoratiu: es tracta de la representació d’una cara humana, i és col·locada en la paret sud de l’edifici. (JGB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Ahn, Cartulario de Santa María de las Franquesas
• Monfar, 1853
• Sanahuja, 1965, pàgs. 209-211
• Farré, 1965, pàssim
• Díez-Coronel, 1966-68
• Pladevall, 1968, pàgs. 66-69 i 346
• Bertran, 1978, vol. I, pàgs. 291-300; 1982, pàgs. 116-125

Bibliografia sobre l’escultura

• Dalmases - José, 1985