Santa Maria de Gualter (la Baronia de Rialb)

Situació

Vista aèria de les ruïnes d’aquest antic priorat de Ripoll, situat a la riba dreta del Segre, que fou volat al començament del 1939.

ECSA - M. Catalán

Les ruïnes de l’antic monestir de Santa Maria de Gualter són a la riba dreta del riu Segre, uns 3 km al nord de la vila de Ponts.

Mapa: 34-13(329). Situació: 31TCG507435.

Per a anar-hi, cal prendre la carretera de Ponts a Tremp, per Folquer i el coll de Comiols. Just passat el pont sobre el Segre hi ha les ruïnes del monestir. (JAA)

Història

Primeres notícies de l’indret

La primera documentació escrita sobre Gualter és de l’any 888, quan el comte Guifré el Pelós, que havia fet unes campanyes militars cap a terres de la Segarra i acabava de fundar el monestir de Ripoll, dotà aquest monestir amb diversos béns, entre els quals es trobava l’església de Santa Maria, que és a Ponts. Diu el document: “in ipsa Marcha, ecclesiam Sancte Marie que est in Pontes, com ipso alode… Et habet affrontaciones ex latere uno in flumine Segre; de alio vero latus finit in ipso Congusto vel in flumine Segre; de tercia vero parte pergit per ipsa suma Serra, sicut aquas pergunt contra ipsas ecclesias; de quarto vero latus fecit in ipso Jungente vel in flumini Segre”. Aquest document es considera fals i degué ésser redactat, segons alguns autors, probablement vers el 982, any d’un precepte del rei Lotari a Ripoll. Tanmateix, però, pot tenir un fons de veritat la concessió a Ripoll per part del comte Guifré de l’església de Santa Maria, situada a Ponts, que serà coneguda des del segle XI com a Santa Maria de Gualter. Cal tenir present que al final del segle IX o al principi del segle X ja existia l’església de Sant Cristòfol de Salinoves i que també hi ha documentat el castell de Rialb. En l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, que Cebrià Baraut procura demostrar que fou redactada al final del segle IX o als primers anys del segle X —bé que hi ha altres autors que encara la fan més tardana—, apareixen els termes superior i inferior del Rialb, la vall de Tarabau, Pallerols i d’altres llocs propers; en la documentació de Solsona hi ha documents sobre Madrona del principi del segle X.

Aquest document citat i altres de posteriors indiquen que des de temps primitius i molt anteriors a la fundació del monestir aquí ja hi havia una església dedicada a santa Maria.

Ponts i Ripoll

El petit alou de Gualter era a l’inici una partida del terme i de la jurisdicció de Ponts. La dificultat que tenia el monestir de Ripoll d’ocupar-se de la colonització d’aquest territori donà ocasió a les autoritats i particulars de Ponts que conreessin les seves terres i tinguessin l’alou de Gualter com a propi. Per això, tan aviat com l’ocupació cristiana d’aquestes terres restà força protegida amb l’ocupació de Guissona i altres terres a la banda del Montsec, els abats de Ripoll pensaren a reclamar aquesta possessió cedida pel comte Guifré, i confirmada per la butlla del papa Sergi del 1011. La notícia d’aquesta intervenció del monestir de Ripoll davant del comte d’Urgell reclamant aquest domini es troba en un document del 1032 conservat en el cartulari de Gualter de l’Arxiu Diocesà de Solsona. Els límits descrits en el document del 888 són citats també en aquest document del 1032.

A mesura que s’estenia l’ocupació cristiana del pla de Mascançà, antic topònim que designava a l’edat mitjana bona part de l’actual Pla d’Urgell, el comte d’Urgell Ermengol IV el de Gerb, continuant la tradició del seu rebesavi Borrell, comte també de Barcelona, afavorí la difusió del patrimoni del monestir de Ripoll. Abans de la presa definitiva de Balaguer (1105), aquest comte donà al monestir grans extensions de terra davant de Balaguer, a l’esquerra del Segre; aquestes concessions es feren tant al monestir de Ripoll com directament al priorat de Gualter. Ara bé, els priors de Gualter es consideraren sempre subjectes a l’abat del monestir de Ripoll. La vinculació amb Ripoll fou tan estreta que els monjos de Gualter aconseguiren que en un capbreu del 1223 constés que els deutes que pogués tenir el monestir de Ripoll no recaurien sobre els béns de Gualter.

La fundació del priorat de Gualter

Als comtes els interessava, tant com el monestir de Ripoll, l’organització del territori i l’assentament d’una comunitat monàstica que ajudés a l’endegament d’aquest sector del país. En aquest marc, la primera idea del comte d’Urgell sembla que apuntava a la creació d’un priorat vora la Ràpita, davant de Balaguer, però tot seguit és clara la preferència pel lloc de Gualter.

El primer document segur que parla de la intenció de fundar un priorat de Ripoll a Gualter és de l’any 1074. En aquest document, els comtes d’Urgell, Ermengol IV i Llúcia, donaren al monestir de Ripoll la meitat dels delmes del seu alou de Gualter i cinc molins, dos anomenats superiors (en el curs del riu) i comtals, i els altres tres dits de Solifons. A més, donaren un hort que limitava amb [unes terres] de Miró Agela i Dalmau Miró i Andreu Miró i les cases de Guillem Ermemir i els seus germans; una condomina, la meitat de la vinya plantada per Guillem Ermemir i un hort que fou de Guillem Efebi, on hi hagué una capella. Tot això es trobava al terme de Gualter, dins el comtat d’Urgell. Els comtes demanaren a l’abat de Ripoll que posés monjos a l’església de Santa Maria de Gualter, que així esdevindria un priorat de Ripoll.

Diversos documents del 1074 al 1091 es refereixen al monestir de Gualter, ja fundat o en via de ser-ho, especialment les dotacions de Gualter fetes pels comtes d’Urgell amb béns a la zona de Ponts, d’Agramunt, del Mascançà i de la Ràpita. En Marca Hispanica es publica un document força discutit de l’any 1069 o 1079, que és la dotació del nou monestir; la data d’aquesta escriptura no és exacta, perquè va dirigida a l’abat de Ripoll Bernat, i en aquest any encara no ho era, i per això es pot suposar que, tot i que en aquesta còpia consta l’any VIIII del rei Felip, en l’original devia constar l’any XVIIII. Pere de Marca copià aquest document de l’arxiu de Ripoll.

Una altra escriptura de dotació és la que publica Villanueva, que és datada el 31 de maig de 1083. És una transcripció d’una còpia gairebé coetània que es trobava a la catedral de Solsona. Fins ara no hem trobat aquesta còpia, però sí altres de semblants.

Les dues dotacions esmentades són concessions del comte Ermengol IV, però el document de Marca Hispanica presenta el comte casat amb Llúcia, la seva primera muller, i en canvi el de Villanueva el presenta al costat de la seva segona muller, Adelaida.

No tots els drets concedits pel comte d’Urgell al monestir de Ripoll segons el primer document passaren al priorat de Gualter; tampoc no els conservà Ripoll, sinó que foren donats o venuts al capítol d’Urgell, a Santa Maria de Solsona i a Poblet.

Si es comparen les signatures, es pot observar que el comte d’Urgell, el bisbe Bernat, Arnau Pere, Rotllan Ot i Berenguer Ramon figuren en els dos documents. En el segon document, la còpia de Solsona, signaren, a més, el cardenal Ricard, procedent del cenobi de Sant Víctor de Marsella i legat del papa, i l’abat de Ripoll. Alguns dels signants del primer document eren de la cort del comte d’Urgell i col·laboradors en l’ocupació del pla de Mascançà i la Segarra, com Arnau Dalmau de Linyola i Ramon Gombau de Penelles.

El document publicat en el Viage literario fa ressaltar més els drets i les possessions que d’aquí en endavant foren del patrimoni de Gualter. L’escrivà d’aquest document coneixia millor la toponímia del país que el que redactà el del 1069 (1079), que devia ésser de Ripoll. Més tard, en aquest darrer document, hi estampà la seva signatura el bisbe Ot d’Urgell.

Tot això no debilita l’autenticitat d’aquestes escriptures, perquè el seu contingut és confirmat per documents posteriors i les signatures són de personatges coneguts d’aquell temps.

En el cartulari de Gualter hi ha aquest regest que s’avé amb l’escriptura de Villanueva, és a dir, amb l’acta de fundació del 1083, excepte el paràgraf final: “Primo, una charta en pergamí descrita en effecte contenint constitució y instauració de monestir y Iglésia de Santa Maria en lo loch anomenat de Gaiter cerca lo riu Segre, en lo qual loch ja de abans era constructa iglésia y per vetustat de temps era stada consumida y derruida, ha la qual fa lo egregi en Ermengaudio Comte y Marquès de Urgell per dotació y sustentació de la qual dóna dit Compte y Marquès de Urgell a nostro Senyor Déu y a la sagrada Verge Maria en mà del reverent abbat de Snat Bernat (sic) del monestir de Rippoll e dels qui staran en dit monestir de Rippoll les coses següents: Primerament la mitat de les primícies de Camp Mascançà e la meytat de la quadra de Foliola e la meytat de la quadra de Ivarts e la meytat de la quadra de Montaler e la meytat de la quadra de Bisiluno y la meytat de la quadra de Eraldo Bernat de Tolone e la meytat de la quadra den Arnau Guitard de Autès; e la meytat de la quadra den Garau Maler y den Armingay Refredy y així mateix la meytat de les primícies de Vallgran e de Finestres la mitat de les primícies, e de Panelles aiximateix, yo done les quadres que són o seran en lo terme de Masacançà la meytat de les primícies, acceptades aquellas que ara vénen de Agramunt a Almenara, e sobre totes aquestes coses tot delme y primícia de tota la laboració la qual lo Compte Durgell haurà feta de la serra de Almenara en vers Spanya y aiximateix delme y primicia de tota laboració que serà feta en les Coromines que són de Rochabruna y en lo Castell de Agramunt una parella de terra e de vinyes de hon se puga fer una tonna de vi, y a més dota y dóna a la dita Iglésia de Santa Maria de Gaiter les Iglésies que són situades en lo Castell de Ganosa a son propi alou e ab les primicias y pertinèntias e ab quatre masos, los quals tenen, ço és a saber en Pere Satorní ab sos germans en lo dit Castell de Ganosa, ensems ab las terras i honors de aquell, lo qual ara té en qualsevol part o de aquí al devant adquirirà en qualsevol modo o ordre e ab delmas i primicias de aquells. Dóna aiximateix en lo Pla de Altesa una parellada de terra a la dita Santa Maria.

“La data de la qual carta és a quatre del idus de juny del any XXVI del regne del rey Felip, e dita charta és closa e tabellionada per en Joan sacerdot e decretada per lo Rmo. Senyor bisbe de Urgell, e de altra part confirmada y aprovada per lo Rmo. Cardenal vicari de la Santa Iglésia romana.

“E dita carta és stada feta en lany de la Incarnatió del Senyor M. LXXXXIII. lo dia abans de les Chalendas del juny, e dita charta a sigut haplegada a forma de libre e té en lo dors y fora de aquella lo caràcter següent (s. man.)”.

Les dues dates que consten en aquesta carta podrien referirse, la primera, a la primera redacció, i la segona, a una còpia o transcripció. En definitiva, la fundació d’aquest priorat fou anterior al 1086, perquè aquest any ja es consigna amb tota seguretat un prior, i jo la situaria el 1079 o abans (recordem el document del 1074 esmentat al començament d’aquest apartat).

La confraria

Segons el costum de l’època es fundà una confraria per a ajudar a la construcció del monestir de Gualter. N’hi havia tradició al mateix bisbat d’Urgell, com la que hi hagué al monestir de la Portella (Berguedà) i a Santa Maria d’Ivorra (Segarra). El bisbe d’Urgell, Ot, seguí la mateixa línia amb les confraries de Gerri i de Gualter. En un conegut document de Gualter datat entre el 1095 i el 1099 consta l’existència d’una confraria d’aquest estil, aprovada i enriquida amb gràcies espirituals pel cardenal i bisbe d’Albano, que curiosament s’anomena Gualter, i per Berenguer Sunifred de Lluçà, arquebisbe de Tarragona. Fou instituïda per tal de continuar l’obra de l’església de Santa Maria de Gualter, no fa gaire temps, segons el document, recuperada del domini dels pagans. Aquests prelats i el bisbe Ot d’Urgell i altres bisbes del país i forasters concediren el perdó dels seus pecats a tots els fidels que s’hi inscriguessin i ajudessin amb les seves almoines a la construcció de l’església de Gualter.

La consagració de l’església del monestir

El fet que els comtes d’Urgell Ermengol VIII i Elvira no tinguessin un fill hereu provocà la formació de plets i bàndols entre els nobles que es creien amb dret a la successió. Abans que el comte fes testament, volgué confirmar la dotació feta al monestir de Gualter, després d’insistir que es fes la consagració de l’església de nova construcció, que ja estava acabada.

El 18 de novembre de 1207, a més dels comtes, es reuniren a Gualter el bisbe d’Urgell, els de Vic i Lleida, l’abat de Ripoll i altres personatges de confiança dels comtes d’Urgell, com Ramon de Cervera. Els bisbes procediren a posar-hi les relíquies dels sants i la dedicaren a Jesucrist i a Santa Maria. Feren constar que deixaven quaranta passes de sagrera al redós del temple i al final es proclamaren i s’escrigueren les imprecacions de ritual als violadors d’aquest lloc sagrat. Els comtes d’Urgell recordaven que els seus avantpassats havien fet bones aportacions per a l’ampliació del temple del monestir. Amb la dedicació confirmaren el patrimoni del priorat que li donaren el comte Guifré, els altres comtes d’Urgell i ells mateixos, estès pels comtats d’Urgell i de la Ribagorça; els comtes donaren als priors i als monjos el privilegi de la franquícia de la lleuda en tot el comtat; el dret d’assil dins el clos de la sagrera; la potestat processal i judicial sobre els crims comesos dins el terme del monestir, i llibertat de comprar i vendre. Durant la minoria d’edat d’Aurembiaix, sota la tutela de la seva mare Elvira i la protecció del rei Pere I, el comtat d’Urgell passà una època d’inseguretat; per això, tant Ripoll com el prior de Gualter acudiren sovint al rei per a demanar-li cartes de seguretat i altres privilegis.

El patrimoni del monestir

El primer terme territorial que tingué Santa Maria de Gualter fou el que consta en el document de Guifré el Pelós del 888 i en els altres del segle XI. Era de dimensions mitjanes i ocupava un lloc molt bo i conreable prop del Segre; aquest riu era a orient; a migdia transcorria la riera de Junyent, que no pot ser altra que l’actual torrent de Torreblanca; des d’aquí, el termenal passava per la Serra, un poblet que és a uns 8 km de la carretera de Gualter a Tremp; això era a ponent, vers el nord; d’aquí, el terme baixava cap a les aigües que passen per les esglésies i el Segre. Aquestes “esglésies” havien d’ésser les que es troben a les dues riberes o vessants del Rialb. Tot aquest terme, on es formà el poble de Gualter, fou propietat del monestir fins a la seva dissolució al segle XVI i tot seguit passà al capítol de Solsona.

Aquest primer patrimoni al voltant de Gualter s’anà completant. Hi ha moltes notícies sobre adquisicions o donacions al monestir durant els segles XII i XIII. Així, Gualter comprà una honor a Mont Madrona, al terme d’Oliola, el 1123. Consta, a més, que Guillem de Ponts i Estefania cediren al priorat terres a Vallgran (1137), i que un altre Guillem de Ponts li va fer donació dels fruits d’uns molins a Ponts i al Rialb (1195). El 1220, el prior començà a rebre els delmes corresponents al que Guillem de Ponts tenia a Gualter. El monestir de Gualter va aconseguir d’altres béns i drets a l’horta i a la vila de Ponts, a Valldàries i en diversos llocs del terme d’Oliola, com Canosa i Vallgran. Posseí drets també a Artesa, les anomenades condomines. El 1240, un altre Guillem de Ponts vengué al monestir de Gualter i al seu prior la sisena part del delme que rebia del terme de Gualter, amb el domini i la senyoria que ell i la seva nissaga hi havien tingut. El comte d’Urgell, Ermengol X de Cabrera, a instàncies del prior Joan de Salvatella, concedí al monestir de Gualter que pogués moldre en el molí de Ponts un dia a la setmana i coure el pa en el seu forn (1294).

La part del patrimoni que amb el temps havia d’ésser el suport principal del monestir fou el que restà de les possessions primitives del monestir de Ripoll a la Ràpita i al gran pla que comprenia des de l’esquerra del Segre fins a Torre de n’Eral. La finca que conservà Gualter fins a la desamortització fou la torre de n’Eral o Torreneral, que des del segle XVII s’anomena el castell del Remei (Penelles). El terreny d’aquesta finca es trobava dins el Mascançà. Primerament, el monestir de Gualter només hi tenia la meitat del delme, com en altres llocs tenia la meitat de les primícies, perquè ho compartia amb un altre senyor o feudatari. Aquest feudatari era al principi del segle XII Arnau Berenguer d’Anglesola; la seva vídua Guisla amb el seu fill Bernat cediren l’any 1123, per mitjà d’un conveni amb el prior Guillem, els drets que tenien en aquesta finca, dita en aquest moment torre Cortesa, a Gualter, però amb la condició de continuar amb la seva explotació mentre Guisla visqués. El territori i els drets de la torre de n’Eral eren compartits entre el monestir de Poblet i Gualter, i això fou motiu de diversos plets entre les dues jurisdiccions sobre les aigües i les pastures. Els principals ingressos que posteriorment va tenir el priorat de Gualter procedien d’aquest lloc. El regest transcrit més amunt, que es refereix al patrimoni de Gualter als primers temps, és una redacció resumida del contingut dels documents de dotació del 1079 (?) i del 1083. Els tres documents fan constar que Gualter tenia la meitat de la primícia en molts llocs, des del terme d’Oliola i el d’Agramunt fins a la Fuliola i Ivars. A Almenara i en una parellada de terra d’Agramunt tenia el delme i la primícia. Alguns d’aquests censos, com els d’Agramunt, d’Almenara i de Boldú, foren conservats pel priorat fins a la seva dissolució. Ara bé, en formar-se diverses parròquies en aquests territoris, els seus rectors acabaren rebent-ne les primícies. Gualter les perdé, sia per donació al rector, sia per compensació del bisbe d’Urgell.

Dins de la dotzena centúria, els monestirs de Ripoll i Gualter havien aconseguit alguns béns al Pallars i a la Llitera. El 1170 es féu una concòrdia entre l’abat del monestir d’Alaó i l’abat i els monjos de Ripoll sobre la possessió de l’església del Vilet (Peralta de la Sal); fou adjudicada a Alaó, però aquest monestir es comprometé a pagar cada any un morabatí al prior de Gualter.

En l’acta de consagració i dotació de Gualter consta que el monestir tenia béns als comtats d’Urgell i a la Ribagorça. En la comptabilitat posterior (segle XVII) consta que Gualter rebia diverses rendes del poble de Mont-ros, parròquia de Santa Maria del Boix.

Jurisdicció civil del prior de Gualter

Els territoris que pertanyien al monestir de Gualter eren al comtat d’Urgell i per tant en tenia la potestat jurisdiccional en els àmbits civil i criminal el comte d’Urgell. Segons l’acta de consagració i dotació del 1207, el comte concedí al prior de Gualter certa autoritat en l’aspecte judicial, en delictes que no comprenguessin la pena capital, que podien ésser judicats pel prior de Gualter. Ara bé, tant el prior com el monestir depenien de la protecció del comte o del rei d’Aragó, sobretot en les èpoques de convulsions dins el comtat; per això el monestir disposava dels guiatges i d’altres garanties, atorgats per una d’aquestes autoritats.

La potestat civil sobre la gran finca de torre de n’Eral era compartida amb el monestir de Poblet. Encara que Gualter hi tenia el seu batlle, més endavant (1699) es fallà un plet entre Poblet i Gualter sobre la jurisdicció d’aquesta partida de torre de n’Eral i fou reconeguda en aquesta data la jurisdicció civil del batlle de Castellserà, nomenat pel monestir de Poblet, tot i que també es reconegué que les tres quartes parts dels fruits o de les herbes pertanyien al capítol de Solsona, que fou el successor del priorat de Gualter.

Del terme de Gualter, en foren castlans els diferents senyors de Ponts i més endavant els Ribelles. Després de la derrota de Jaume d’Urgell, els Casaldàliga compraren al rei la senyoria del terme de Gualter i altres llocs veïns, amb l’alta i la baixa jurisdicció. Gaspar de Casaldàliga i la seva muller Saurina, el 1437, vengueren al prior de Gualter la jurisdicció del poble on hi havia el monestir.

La comunitat benedictina

Des del 1086 es té constància de l’existència d’un prior a Gualter dependent de l’abat del monestir de Ripoll. En els documents, però, també figuren altres monjos de l’orde de sant Benet, com Arnau, sagristà el 1116, que més tard ocuparà el càrrec prioral. En un altre document del 1138 es compten el prior, quatre monjos més i l’escrivà Dalmau, que també n’era. A més dels monjos hi visqueren donats i donades, com una germana de Guillem de Ponts (1195). La millor època de la comunitat s’estén durant tot el segle XII i bona part del XIII, fins el 1255. Les lluites del comtat afavoriren la seva decadència. Hi hagué un espai de més de trenta anys —entre el 1255 i el 1294— en què surt molt poca documentació del monestir i en la que ho fa tampoc no hi ha notícies dels priors. Els notaris dels documents que es guarden són de Ponts.

Al monestir comença a constatar-se la presència de capellans que hi tenien un benefici. Des del 1302 hi és documentada la convivència de canonges juntament amb els monjos; sembla que la comunitat benedictina rebé la influència de les canòniques augustinianes, algunes de les quals estaven ben a prop, com la de Sant Pere de Ponts i la de Solsona.

El prior Pere de Cases intentà de refer la vida monacal de Gualter al final del segle XIV i al principi del XV.

Gualter passa al capítol de Solsona

Quan les canòniques augustinianes foren suprimides, el bisbe d’Urgell Pere Cardona era l’abat de la canònica de Solsona. El monestir de Gualter, que ja no devia tenir vida comunitària, i altres de l’orde de sant Benet també foren secularitzats. En convertir-se Solsona en cap de bisbat (1593), al patrimoni de la seva canònica s’adjuntà tot el patrimoni i l’església de Gualter. Els canonges de Solsona passaren a elegir el vicari de Gualter, d’Almenara i de Boldú.

Fins a la desamortització, Gualter i el seu patrimoni foren del capítol de canonges de Solsona. Des del segle XVI, l’església de Santa Maria de Gualter tingué la consideració de simple parròquia del poble de Gualter, categoria que mantingué fins l’any 1936. Durant la retirada de l’exèrcit republicà, la tarda del 15 de gener de 1939, fou dinamitada, ja que havia estat convertida en polvorí de l’exèrcit. Els darrers anys, la Generalitat de Catalunya ha restaurat l’única ala del claustre que resta dreta i ha apuntalat les ruïnes de l’església. (ABR)

Priorologi de Santa Maria de Gualter

Ramon Ramon	1086, 1094
Guillem Ponç	1116
Arnau	1117, 1123, 1137
Benet	1138
Ponç	1168, 1170
Pere	1183
Ramon	1200
Arnau	1206
Ramon	1220, 1223
Pere Sa Cirera	1240
Guillem de Torres	1248
Ramon	1255
Joan de Salvatella	1294
Alegre	1300, 1302
Bernat de Rubí	1320
Guillem	1322
Ramon de Vilaragut	1328
Pere de Cases, vicari general de l’arquebisbat de Tarragona del 1383 al 1400	1385-1415
Jordi de Castellet	1416
Bartomeu Lambart	1418-1436
Joan Gispert, prior de Banyeres el 1418	1438-1441
Nicolau Descafllar	?
Marc Esparça	?
Pere Alba, abat de Sant Benet de Bages el 1477	1474-1490
Pere de Cardona, bisbe d’Urgell (1472-1515)	1505, 1515
Joan de Cardona, bisbe de Barcelona (1531-1546)	1535
Gispert Malars, el seu càrrec fou pledejat per Guillem de Josa (1548)	1546-1572
Onofre d’Oluja, procedent del monestir de Sant Cugat del Vallès	1573-1615

(ABR)

Esglèsia

Planta de les ruines del conjunt monàstic (planta: G. Robert, X. Güell i A. García - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya).

G. Robert, X. Güell i A. García - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

El monestir de Santa Maria de Gualter havia conservat fins al nostre segle les seves estructures en un acceptable estat de conservació, amb el conjunt de les dependències monàstiques organitzades entorn del pati del claustre, al sud de l’església, transformades en habitatges, i l’església, situada al nord del conjunt, que es conservà bé fins a la guerra civil de 1936-39. En aquesta època fou convertida en dependència militar, i dinamitada, fet que provocà la ruïna de les estructures dels sostres i les cobertes i la conservació precària només d’alguns elements, com els murs, els pilars i els arcs, que han estat recentment estintolats.

L’església té una estructura de planta basilical amb tres naus, amb un transsepte a llevant que sobrepassa lleugerament l’ample de les naus. A aquest transsepte s’obren tres absis semicirculars. Les absidioles laterals es desclouen mitjançant estrets arcs presbiterals, mentre que l’absis central, molt més malmès, s’obria mitjançant un arc en relleu que arrencava de dues semicolumnes adossades a cada costat del semicilindre absidal, proveïdes de bases i capitells amb decoració geomètrica.

Les naus eren cobertes amb voltes de canó, de perfil semicircular, reforçades per tres arcs torals, a part el que s’obria al transsepte, motiu pel qual els pilars de separació de les naus adopten una planta cruciforme ben definida per tal de rebre els arcs formers i els arcs torals de reforç de les voltes, tots de perfil semicircular i que arrenquen d’impostes motllurades, que als murs perimetrals de les naus laterals disposen de pilastres rectangulars.

Interior de la nau lateral sud amb l’absidiola al fons, que s’obria al transsepte, un dels pocs elements ben conservats de tot el conjunt.

ECSA - J.A. Adell

El transsepte era cobert amb voltes de canó de perfil semicircular i directriu perpendicular a les de les naus, que en el creuer amb la nau central formava una cúpula que passava del pla rectangular de la base del creuer a l’octogonal mitjançant quatre trompes raconeres, de doble perfil. L’execució de la cúpula, de formigó de calç, en la qual s’apreciaven les empremtes de l’encofrat de taulons i nombrosos forats de bastida, suavitzava els perfils i definia una forma gairebé el·líptica.

Al tram de ponent de la nau central es conserva un cor, format per una volta de canó, de perfil apuntat, que tanca els primers arcs de comunicació amb les naus laterals; aquest fet palesa una execució posterior, però no molt allunyada de l’obra original.

La porta principal, a la façana oest de la nau central, avui és reduïda a un esvoranc, però originàriament era d’arc de mig punt, amb un arc en degradació i una arquivolta tòrica, suportada per dues columnes, amb bases geomètriques, i capitells cúbics, esculpits en baix relleu. A la façana sud, comunicant amb el claustre, hi ha una porta, en arc de mig punt, emfasitzat per un arc en degradació, i a la façana nord hi ha una tercera porta, de factura més senzilla, paredada, que devia comunicar amb el cementiri. A la façana sud hi ha un arcosoli, gòtic, que per la part interior sembla correspondre a una porta, ara paredada i totalment alterada.

Finestra ressaltada per una arquivolta suportada amb columnetes que s’obre a l’absis central.

ECSA - J.A. Adell

A cada absidiola s’obre una finestra de doble esqueixada, que a l’absis central eren tres, emfasitzades interiorment per una arquivolta suportada per dues columnetes, de decoració geomètrica. A la façana de ponent hi havia tres finestres, corresponents a cada nau, d’una esqueixada les laterals, amb llinda monolítica, i de doble esqueixada la central. A la façana sud es conserven tres finestres de doble esqueixada, corresponents als trams de ponent de la nau, i a la façana nord n’hi havia tres més, mentre que a les testeres del transsepte també n’hi ha una de les mateixes característiques.

La nau central rebia llum per sobre de les naus laterals mitjançant ulls de bou oberts en el tram central de la nau, a cada façana.

La cúpula tenia un ull de bou a la façana oest i una finestra cruciforme a la façana sud, ambdós elements situats a nivell del seu tambor.

Les façanes, pel que es conserva i el que s’observa en les fotografies antigues, eren totalment òrfenes d’ornamentació, i només el cimbori que emfasitza el creuer presentava un indici d’ornamentació, amb la presència d’unes faixes angulars, que definien uns plafons coronats a la part superior pel ràfec de la coberta, de forma molt barroera. Sembla talment com si no s’hagués completat el sistema ornamental del cimbori, que podria haver estat concebut amb un fris d’arcuacions, que no es pot saber si s’arribà a construir. No es pot excloure, tampoc, la possibilitat que el cimbori de Gualter fos concebut segons el model del cimbori de la propera canònica de Sant Pere de Ponts.

Tot l’edifici és construït amb un aparell molt uniforme, de carreus ben tallats i polits, disposats molt regularment, fins i tot en la formació de les voltes, fetes de dovelles ben tallades i aparellades, llevat d’alguns sectors on la volta és feta amb un aparell molt més rústec (i erosionat), de carreuó, i en la cúpula, que com s’ha dit era realitzada en formigó de calç que conservava les empremtes de l’encofrat de taulons.

Secció longitudinal de l’església monàstica amb els estintolaments que han evitat la seva ruïna.

Robert, X. Güell i A. García

En conjunt, l’església de Gualter constitueix un dels millors models del tipus de pla basilical, amb transsepte cupulat, entre les esglésies construïdes a Catalunya entre els segles XI i XII. Aquest model apareix perfectament definit a la primera meitat del segle XI a l’església de la canònica de Sant Vicenç de Cardona i també a l’església del monestir de Sant Miquel de Cruïlles, a desgrat del seu complex procés constructiu (vegeu el volum VIII de la present obra, pàgs. 280-283). Ambdós edificis constitueixen dos perfectes models de l’aplicació d’aquesta tipologia seguint les fórmules expressives de l’arquitectura llombarda, totalment absents en l’església de Gualter, que palesa ja les formes constructives que caracteritzen l’arquitectura catalana del segle XII, dins de la qual Santa Maria de Gualter representa l’exemple més pur d’aplicació d’aquest tipus arquitectònic que s’ha conservat a Catalunya.

Secció transversal de les ruïnes del conjunt.

G. Robert, X. Güell i A. García

AI costat sud de l’església, entorn del pati claustral, es disposen les dependències monàstiques, actualment molt transformades i pràcticament irrecognoscibles per la seva transformació en habitatges, especialment al costat oest, i pel seu estat de ruïna avançada al sector de llevant, que respon en essència a un procés constructiu baix-medieval del qual es conservaven dues finestres a la façana de llevant i un gran portal adovellat a la façana que dóna al claustre. Al costat sud és encara visible una sala rectangular, on es poden observar cinc finestres d’una sola esqueixada que s’obren a la galeria claustral.

Ala meridional del claustre.

ECSA - J.A. Adell

Del claustre, només en resta el porxo i la galeria del costat sud, mentre que dels altres porxos només se n’ha pogut identificar el podi i no se n’han conservat altres elements, que no podem afirmar si s’arribaren a construir totalment.

La galeria sud consta de dues plantes. La superior és constituïda per un porxo d’estructura de fusta, totalment reconstruït, i la inferior, que respon a l’obra original, és resolta amb una coberta d’embigat suportada per un porxo, definit per dues sèries de quatre arcs de mig punt, delimitats per pilars rectangulars i suportats per una sola fila de columnes que segueixen els models propis dels porxos claustrals alt-medievals, amb alguns fusts quadrilobulats que palesen una construcció ja tardana.

Els angles del porxo, als extrems de llevant i ponent, presenten un motlluratge de tipus gòtic, que evidencia que els altres porxos, avui desapareguts, si s’arribaren a construir, responien a un procés constructiu d’època gòtica, en el qual també, i com a mínim, es va construir l’ala de llevant del monestir. No es pot precisar, en l’estat actual del conjunt, si aquestes construccions gòtiques responen a un procés de reforma d’estructures preexistents o bé si es realitzaren sense solució de continuïtat, completant un procés d’obra inacabat. (JAA)

Claustre

Planta i alçat, a escala 1:50, d’un detall de la galeria sud del claustre, amb indicació de les proporcions i les mides de les columnes, i esquema estructural de composició d’elements.

J.A. Adell

Del claustre original romànic, emplaçat al costat meridional de l’església, avui tan sols resta dreta la galeria sud. La part conservada consta, seguint la direcció oest-est, d’un pilar al qual segueixen una sèrie de quatre arcs de mig punt que descansen sobre tres columnes, un altre pilar i una altra sèrie de quatre arcs sobre tres columnes, que va a parar a un altre pilar aixamfranat.

De les columnes esmentades, només una —la corresponent al capitell núm. 1 de la sèrie oriental— és original, les altres són d’èpoques diverses: gòtica i fruit d’una recent restauració.

Dels sis capitells que correspondrien a les dues sèries d’arcades, només en manca un, mentre que els altres cinc són més o menys malmesos, segons els casos, a causa principalment de la degradació superficial de la pedra, que n’ha deteriorat la decoració esculpida. El pilar que separa les dues sèries d’arcades presenta una imposta decorada, igualment malmesa. L’estructura dels capitells és diversa.

Detall de la columna i capitell núm. 3 de la galeria occidental.

ECSA - E. Pablo

Els tres capitells de la sèrie que es troba més cap a occident presenten la mateixa estructura; en un sol bloc s’ha treballat el collarí arrodonit, el tambor del capitell en forma troncopiramidal bastant marcada i l’àbac de secció quadrada, prim i llis, i separat del tambor per una canal estreta. Les columnes que els sostenen no són originals; les dues primeres corresponen a la darrera restauració i la tercera, de secció quadrilobada, correspon a la culminació o a una ampliació del claustre que es realitzà en època gòtica.

Els dos capitells conservats al costat oriental presenten la mateixa estructura troncopiramidal. De les dues columnes que els sostenen, només una d’elles és original, l’altra data de l’última i recent restauració. El tercer capitell, desaparegut, fou substituït durant la darrera restauració per un mòdul que presenta la darrera estructura esmentada.

L’anàlisi descriptiva dels cinc capitells existents és la següent, segons la direcció oest-est. La sèrie occidental d’arcades té els tres capitells corresponents, tot i que el primer és molt malmès; els trets de la decoració esculpida estan gairebé esborrats i tan sols conserva restes a la cara exterior del claustre. El motiu representat són tres fulles lanceolades, perfilades per un ressalt i disposades una al centre i les altres dues als angles; per damunt de la del centre surten unes gruixudes tiges que es cargolen a la part superior dels angles. Els elements esmentats estan treballats amb mig relleu i sense cap tipus de filigrana que els decori. El segon capitell, en més bon estat, presenta una variant del motiu ja esmentat: les fulles lanceolades de la part inferior tenen diferents mides; la del centre de les cares és més petita que la dels angles, que ocupen gairebé tota l’alçada del tambor, i es cargolen cap enfora formant una mena de bola. El tercer capitell és també una altra variant, la més decorativa, del mateix tema. En aquest exemplar, les fulles lanceolades són quatre i s’han disposat una a cadascun dels angles del capitell; les volutes surten d’una mena de tija decorada amb línies ondulants que dibuixen com una mena de bagues d’un llaç. Entre les volutes hi ha un botó en forma de flor o margarida, avui gairebé esborrades. Les fulles lanceolades, a diferència dels altres dos capitells, són decorades amb unes nervadures que semblen imitar les fulles de falguera.

Arcades del sector occidental de la galeria sud del claustre, l’única conservada.

ECSA - C. Peig

La sèrie oriental conserva dos dels seus capitells, però el de l’extrem de llevant és bastant malmès. És el de representació més senzilla i potser maldestre de tots; les cares són decorades només per unes volutes grans i voluminoses que s’originen a la base del capitell i es cargolen formant els angles superiors. L’espai lliure entre elles és decorat per unes incisions en forma de V a la cara més ben conservada. Recorda, pel tema emprat i no pas per l’execució, alguns dels capitells del claustre romànic de Manresa. L’altre capitell, l’únic conservat d’estructura diferent, està molt deteriorat, i les restes de decoració conservades són poques. Les amples cares de l’àbac havien estat decorades amb sanefes de diferents motius; el de la cara interior presenta un tema d’entrellaç trenat amb dues bagues i decoració de fulles al mig. El cos del capitell és molt malmès i només conserva a la cara exterior una filera de tres fulles lanceolades d’estil semblant a les que apareixen en el primer capitell de la sèrie occidental, però més ben treballades.

El pilar que separa les dues sèries d’arcades té una imposta decorada amb diferents temes segons les cares, però és força malmesa. El motiu que hi ha a la part que dóna al claustre és a base de botons llisos; les altres cares tenien altres temes, actualment esborrats.

No es pot tenir la certesa que la disposició actual dels capitells descrits sigui l’originària, atès que no es conserva la resta de les galeries del claustre, i podria ser que la part avui existent fos un recull del que va restar del claustre primitiu després de les vicissituds dels segles.

Els cinc capitells conservats tenen en comú una decoració vegetal específica que recorda llunyanament el capitell corinti, i de la qual, com ja s’ha explicat, presenten diferents variants. Segons Puig i Cadafalch (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, [1909-18] 1983, vol. III. 1, pàgs. 463-464), els trets essencials corresponen a la influència de la reforma del Cister, concretament al que es va decretar per a l’àmbit escultòric en el Capítol General de l’any 1213: “Aquestes idees tingueren ben aviat llur conseqüencia, que s’extengué fins més enllà de l’òrbita de l’ordre, originant un grupu de claustres (…), influits d’un modo notable per l’austeritat predominant a la fi del segle XII y començament del XIII en la construcció dels monastirs. Entre aquestos cal citar els de Sant Daniel de Girona, Vilabertràn, Labaix, Gualter, Bellpuig de les Avellanes y Breda, caracterisats per l’ausencia del element zoomòrfich, y alguns d’ells per la parquetat de l’ús i fins l’ausencia de tot ornament”.

El tipus d’imitació lliure de l’estil corinti que presenten, com també la planta quadrada de l’àbac, la simplicitat del dibuix i la substitució de la fulla d’acant per la lanceolada, emprada sobretot per l’art cistercenc, indiquen una possible datació al final del segle XII o al principi del XIII. La rusticitat de les formes esculpides no justifica una datació anterior, sinó la procedència d’un taller rural d’uns artistes poc experimentats.

La consideració de Puig i Cadafalch de situar el claustre primitiu de Gualter al principi del segle XIII sembla adient si es té en compte la darrera data de consagració, de l’any 1207 (Bach, 1986-87, pàgs. 211-216). Probablement el claustre es devia acabar posteriorment. Podria ser, fins i tot, que s’hagués construït en diferents etapes, i allò que alguns autors esmenten com a ampliacions gòtiques podria ser la culminació d’una obra començada molt abans i el pla original de la qual possiblement havia estat modificat, essent la part conservada la més antiga del projecte original i, per tant, la primera construïda.

D’altra banda, l’austera decoració dels capitells del claustre és paralel·la a la nuesa escultòrica que presenten l’interior i l’exterior de l’església, que contrasta amb la qualitat del treball arquitectònic i el treball escultòric d’altres monestirs o esglésies veïns. (CPG)

Escultura

Mitjançant diverses fotografies antigues(*) se sap que l’interior de l’església era decorat amb relleus escultòrics, els quals, a conseqüència d’una gran explosió el 1939, es van perdre gairebé del tot.

Actualment, les restes conservades es redueixen als basaments de les quatre columnes de l’arc triomfal, que porten una decoració incisa, i a alguns fragments d’una cornisa motllurada que recorria la nau. Existia igualment decoració escultòrica a les columnes que decoraven les tres finestres per la part interior de l’absis.

El clixé fotogràfic Mas C-4061 (any 1909) mostra la portada de ponent tal com es conservava abans de la seva destrucció. Era una porta de dimensions reduïdes, típica de les esglésies monàstiques del final del segle XII. Constava de dues arquivoltes, una formada per un gruixut tor que recolzava sobre un capitell, i l’altra, adovellada, sobre un ressalt rectangular; el guardapols, també adovellat, era compost per dues fines motllures semicirculars.

La imposta en forma de capitell del costat nord tenia ja la decoració mig esborrada; només era visible la decoració de corda o soga, a manera de collarí, que hi havia a la motllura inferior.

La imposta en ressalt rectangular del cantó nord tenia forma cúbica i les cares visibles eren decorades per dues fulles d’acant cargolades cap endins i en direcció a l’angle; la superfície lliure tenia unes arcuacions amb fust i capitell, de relleu més pla, i el cap d’un personatge. La imposta oposada (cantó sud) és malmesa, motiu pel qual no se’n pot apreciar la decoració a l’esmentada fotografia; en canvi, es pot veure que té una estructura diferent de l’altra, tot acostant-se a la forma de capitell.

Les altres dues impostes, corresponents a l’arc interior d’accés, feien parella i tenien el típic perfil de pla i cavet amb cilindre; la part externa no era decorada, mentre que la de l’intradós mostra unes línies ondulants paral·leles emmarcades per filets rectes (cantó nord). L’ornamentació de l’altra imposta no es pot veure a causa de la perspectiva de la fotografia.

Un tret notori de totes aquestes impostes és que eren col·locades en nivells diferents; no formaven un fris continu, com és costum. El nivell inferior corresponia a les impostes de l’arquivolta més interior o arc d’accés. Podria ser que es tractés de peces reaprofitades i col·locades de manera arbitrària.

A l’interior de l’església, segons els clixés Mas E-583 (any 1908) i A-9403 (anterior al 1936 i, per tant, també anterior a l’enderroc motivat per l’explosió del 1939), sembla que hi havia restes d’ornament escultòric a la doble arcada triomfal; concretament l’arcada exterior, al costat sud, tenia decoració de llaceries emmarcada per filets llisos a la part que donava a la nau. L’arcada interior, en canvi, no sembla tenir —segons que es desprèn de l’observació fotogràfica dels clixés— (Gudiol G-7007, del 1962, i Gudiol A-17585, del 1966) més ornament escultòric que el que es donava als basaments de les quatre columnes cilíndriques, adossades a la paret de l’intradós. Avui encara es conserven in situ. Presenten una forma trapezial i fan la impressió de ser capitells invertits. La decoració escultòrica consisteix simplement en línies en ziga-zaga incises.

També es conserven restes d’un fris continu, que al nivell d’impostes recorria tot el perímetre intern de l’església (absis i nau principal). Sobta la seva irregularitat, ja que, malgrat que en la major part del traçat presenta un senzill perfil aixamfranat sense decoració esculpida, en alguns trams —localitzats a les impostes del segon arc toral de la nau principal—(*) canvia de forma i presenta una gruixuda motllura decorada amb un tema de corda molt ben treballat. Altres trams estan a diferent nivell; això podria indicar reestructuracions posteriors o reaprofitaments de peces d’edificis anteriors.

En conclusió, creiem probable que les escasses mostres amb decoració escultòrica que s’han conservat siguin peces reaprofitades de l’església primitiva, atesa la seva arbitrària col·locació. També es podria dir el mateix de la destruïda portada de ponent. (CPG)

Sarcòfags

Actualment es coneix l’existència de dos sarcòfags amb decoració esculpida procedents de l’església de Santa Maria de Gualter. Un d’aquests sarcòfags, el de menys qualitat tècnica i decorativa, es conserva al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell amb el núm. d’inventari 204(*), mentre que l’altre ha desaparegut i es coneix i s’estudia a partir de fotografies antigues(*).

Ambdós sepulcres es relacionen entre si, ja que tenen els mateixos motius iconogràfics i ornamentals però disposats de manera diferent. Segons els documents esmentats en la nota 2, les diferències estan sobretot en la forma i la qualitat escultòrica del sarcòfag desaparegut, molt superiors, i en el fet que presenta una decoració més rica. Aquesta similitud, palesa en els documents gràfics, fa que hom es plantegi si realment l’un fou model de l’altre(*) o si només es donà la coincidència en l’ús d’uns temes molt emprats en l’escultura funerària dels àmbits rurals de Catalunya, arrelats en el món romà tardà i visigòtic. És clar que no procedeixen de la mateixa mà o mestre, i el fet que siguin originaris del mateix lloc, Gualter, pot fer més adient la hipòtesi de la còpia o model; ara bé, és difícil d’establir quin fou el model original.

Començarem per l’anàlisi del sarcòfag desaparegut, ja que el treball escultòric és de més qualitat i està més ben acabat. Té la tapa esculpida, a diferència de l’altre, que sembla inacabat. El sarcòfag és força llarg i l’amplada s’estreny en direcció als peus del difunt; la tapa és de doble vessant. L’estat de conservació no era, segons la fotografia que publiquem, gaire bo, ja que sols es conservava la meitat de la cara frontal de la caixa, mentre que la part inferior de la tapa, que era sencera, tenia la decoració esborrada en la mateixa mitja part inferior.

Les cares del sarcòfag que són visibles presenten la decoració que tot seguit descrivim. La cara lateral, corresponent a la zona del cap del difunt, tenia a la part inferior (caixa) una creu grega potençada i emmarcada per un requadre de filet prim. El frontó, que formava la tapa en aquest indret, tenia una gran palmeta oberta en forma de ventall i amb fulles digitades de diferents mides, acoblades a l’estructura de doble vessant. La cara lateral oposada no és visible en els documents gràfics conservats, però probablement devia repetir el mateix tema.

La cara frontal de la caixa presentava una filera de cercles (5 o 6), dels quals només se’n conserven tres, emmarcats per requadres i separats per diferents tipus de sanefes. Aquests cercles eren dibuixats per un doble filet i contenien el següents símbols: un Agnus Dei amb el cap girat mirant la creu que porta i el cos tractat uniformement, en el primer cercle; el segon cercle, el més proper al centre de la caixa, incloïa una gran creu grega amb els braços filetejats amb quatre ratlles i els extrems acabats en una mena de flor trifoliada(*); el tercer cercle mostrava una flor de vuit pètals lanceolats i amb ressalt, i botó central molt petit i marcat per un forat. Els carcanyols eren decorats amb unes palmetes trifoliades que s’obrien en direcció al cercle, a excepció de les situades entre els dos cercles centrals, que es contraposen. El vessant de la tapa, molt deteriorat, conservava encara un tram de decoració, composta d’una sèrie de cercles amb flors de vuit pètals digitats i buidats a l’interior, motiu pel qual l’efecte de llum i ombra era més acusat. Als espais lliures entre els cercles apareixien uns motius ornamentals de fulles estilitzades semblants a les palmetes trifoliades, representades en els carcanyols de la cara frontal, i botons als angles del marc.

Les sanefes eren de tres tipus: la dels costats laterals era ampla i llisa, amb botons semisfèrics, i continuava pels vessants i la cresta de la tapa; la que resseguia el perímetre de la cara frontal de la caixa repetia simètricament el tema de la palmeta trifoliada (aquest mateix motiu s’utilitzà a la vora de la tapa); la composta per tres flors encerclades de vuit pètals digitats i buidats a l’interior era situada a la cara frontal de la caixa com a element de separació dels cercles ornamentals.

Per la forma ja esmentada, d’amplada desigual, aquest sarcòfag podria ser anterior al conservat, ja que els d’aquest tipus solen ser més antics. Els motius ornamentals emprats són similars en l’un i l’altre sarcòfags i no permeten precisar-ne una datació més concreta.

El sarcòfag, tal com es conserva avui al MDU.

ECSA - G. Llop

El sarcòfag conservat avui al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell i situat al claustre de la catedral (núm. 204) fa 162 cm de llargada, 68 cm d’alçada (en ambdós extrems) i 43 cm de fondària. Treballat amb pedra, forma una caixa rectangular amb tapa de doble vessant però de cresta plana. L’estat de conservació és bo, malgrat que li manca un dels angles inferiors i la tapa està partida.

Segons el clixé publicat per Puig i Cadafalch (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, [1909-18] 1983, II, pàg. 420, fig. 366), sembla que el lloc on era situat devia ser l’original, anava muntat sobre un podi rectangular de pedra de poca alçada(*) i sota un arcosoli.

Aquest sarcòfag només presenta decoració esculpida a la part frontal i a les laterals de la caixa. El treball del relleu és molt rústec i combina un relleu de volum molt pla amb incisions. El dibuix de les formes és insegur i irregular, sobretot en el disseny de les formes geomètriques o motius florals. Per aquest motiu, és obvi que no és obra de la mateixa mà que l’anterior. Els laterals presenten una creu grega llisa de braços patents inscrita dins un cercle. La part frontal és emmarcada, pels quatre costats, per una motllura còncava ampla i ornada amb botons semisfèrics, com els costats laterals i la cresta del sarcòfag desaparegut. La superfície frontal presenta una sèrie de quatre cercles. Els dels extrems tenen un motiu floral de quatre pètals lanceolats i amb ressalt, de dibuix irregular i poc aconseguit. El del cantó dret intercala entre el pètals uns botons llisos. L’oposat sembla mostrar un canvi en el disseny original de quatre pètals, ja que a la part inferior se li han afegit dos pètals més petits, i la superior presenta incisions de ratlles paral·leles entre els pètals. En un dels cercles interiors hi ha un ocell, probablement un colom de perfil amb les ales i la cua plegades i treballades a base d’incisions paral·leles; li penja del bec una mena de fulla i darrere seu sobresurt una creu grega; en l’espai lliure hi ha unes fulles estilitzades. L’altre cercle té un Agnus Dei també de perfil, subjectant amb una de les potes davanteres una creu amb mànec. El dibuix del cos no està gaire aconseguit i no té detalls. Entre els cercles hi ha incisos motius de tipus vegetal: fulles de palmeta encerclades i altres fulles estilitzades, i també altres de tipus lineal.

La iconografia representada en ambdós sarcòfags té una llarga tradició en l’escultura popular de tipus funerari, que es remunta a l’art paleocristià. L’anyell representa generalment Crist com a víctima i/o redemptor (V. H. Debidour, Le bestiaire sculpté du Moyen Age en France, París, 1961, pàgs. 341-344). El colom és símbol de l’ànima del just, però quan porta la creu al darrere és també símbol de Crist (Debidour, ob. cit, pàgs. 344-345). La creu inscrita en un cercle és signe de la creu victoriosa o de la glòria de Crist; aquest símbol, juntament amb motius florals de tipus radial i geomètric, és un motiu molt arrelat en l’escultura funerària catalana, que s’emprà ja en època visigòtica però es va repetir incansablement durant tota l’època medieval. Resten nombrosos exemples i variants d’aquesta combinació en altres sarcòfags conservats: Claret, Santes Creus, Linya i Ardèvol (Solsonès); Sant Pere del Pujol (Segarra); Castellnou d’Ossó (Pla d’Urgell); Sant Pere de Casserres (MNAC/MAC núm. 45 858); els sarcòfags de procedència desconeguda del Museu Episcopal de Vic (núms. 10 749, 10 781 i 10 785) o Santa Maria de Meià (Noguera), entre d’altres. Els motius florals de tipus radial són majoritàriament de 6 o 12 pètals en els exemples darrerament esmentats, però a Gualter són de 4 o 8. Si originàriament aquest motiu fou un símbol d’eternitat o de l’ànima, amb el temps es convertí en un tema merament ornamental.

Com ja s’ha esmentat, ambdós sarcòfags tenen una filiació diferent quant a l’execució, és a dir, corresponen a dos artífexs diferents; però és probable que l’autor d’aquest últim estudiat, s’inspirés en l’altre, avui desaparegut.

Així, si els dos sarcòfags acollien despulles disposades a ser enterrades en la mateixa església de Gualter, el més probable és que existís també certa diferència cronològica entre tots dos. L’únic detall que ens pot aportar certa seguretat és l’amplada desigual que presenta la caixa del sarcòfag desaparegut, indici de més antiguitat, com també el tipus de decoració de la creu trevolada a la part frontal.

És difícil d’establir la datació, perquè no porten cap tipus d’inscripció i la iconografia emprada correspon a un període molt ampli i fou molt utilitzada en l’escultura funerària medieval; d’altra banda, la tècnica barroera del sarcòfag conservat no es pot confondre amb un indici d’antiguitat. Si es té en compte que a la Catalunya medieval no es va generalitzar l’ús del sarcòfag mobiliari exempt fins al principi del segle XII, el sarcòfag desaparegut es podria datar cap a mitjan segle XII i l’altre al final d’aquest segle o al principi del XIII.

No es tenen dades sobre els difunts a qui pertanyien. Els documents del priorat de Gualter(*) tampoc no són gaire explícits en aquest sentit; dels textos coneguts, només en dos testaments, el de Ramon Arnau (30-III-1123) i el de Guillem de Ponts (23-V-1195), els actors disposen de ser enterrats a Santa Maria de Gualter. Aquestes dates no contradiuen la datació artística, però la hipòtesi no pot ser comprovada. (CPG)

Talla

Talla policromada de la Mare de Déu, suposadament originària de Gualter, actualment conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (núm. d’inventari 272).

ECSA - G. Llop

Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (núm. 272) hi ha una imatge de Mare de Déu sedent amb el Nen, a la qual s’atribueix la procedència de Gualter(*). És una talla de fusta policromada i les seves mides són 82 × 36, 5 × 26, 5 cm. El dors de la imatge és buidat, sobretot la part corresponent al seient.

Segons el darrer catàleg de l’esmentat museu (Catàleg de l’Art romànic i gòtic del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 1989, pàgs. 81-82), la peça fou restaurada l’any 1971 per tal de recuperar la policromia original, bastant malmesa, tot i que actualment resulta difícil de distingir.

La Mare de Déu seu en un escambell baix, sense coixí i de motllures insinuades. Recolza els peus sobre un marxapeu ample i prim, de color vermell i pràcticament tapat pel vestit, que s’arrossega per sobre. Porta túnica de coll rodó que li cau folgadament i forma un artístic joc de plecs per la part inferior, que tapen uns peus allargassats, les puntes dels quals es poden veure a través d’unes obertures en forma de U. És de color blavós i té una decoració de cairons perfilats amb color vermell i tiges vegetals grogues i blanques. Porta mantell a l’estil de les togues romanes, tret que és poc corrent en la marededéu. El mantell passa per sota del braç dret, es recull sobre la falda i cau en plecs fins a mitja cama. Porta una corona, parcialment malmesa, que devia ser emmerletada; subjecta un vel de color clar, amb motius decoratius florals de color negre i vermell, i de vores perfilades amb color vermell. Li emmarca el rostre, tot i que deixa veure els cabells llargs i de color fosc, cau per sobre les espatlles i penja pel darrere.

El rostre és ovalat i probablement la policromia actual no és l’original, ja que es conserva en bon estat, a diferència de la resta, que és molt malmesa. Els ulls, lleugerament apuntats en relleu, tenen una mirada fixa i estan exageradament pintats; el nas és massa triangular i estereotipat i la boca no acaba d’insinuar el somriure. L’expressió de tot el rostre pot haver canviat a causa de la policromia posterior.

Té els dits de la mà dreta closos damunt del genoll, com si agafés un objecte, avui desaparegut. El palmell de la mà esquerra resta obert i en posició de mostrar-nos el Nen. Aquest, assegut al cantó esquerre de la falda de la Mare, no porta corona i mostra uns cabells curts i arrissats amb clenxa al mig. Porta túnica vermella i vesteix el mantell de color clar en forma de toga romana, com el de la Mare. Té un rostre molt semblant al de la Mare de Déu i la policromia és igualment dubtosa. Li manquen el braç dret, que probablement devia estar separat i aixecat en actitud de beneir, i la mà esquerra, que devia estar sobre el genoll subjectant un llibre o una bola. També li manquen ambdós peus. El tret més peculiar que presenta la figura del Nen és la postura original de voler cavalcar la cama dreta sobre l’esquerra, fet que s’observa a través de les formes insinuades sota el mantell.

És una imatge de cànon llarg que presenta una frontalitat asimètrica, ja que el Nen està desplaçat cap al cantó esquerre. La Mare manté encara els trets i l’expressió hieràtica de les figures del segle XII, però el moviment i el naturalisme que denoten el ritme dels plecs, com també el tipus de Nen i la postura de les seves cames i braços fan pensar que correspon a la segona meitat del segle XIII.

La filiació d’aquesta talla s’ha de situar sota la influència de la marededéu de la Seu d’Urgell, que segurament fou el seu model. Ambdues imatges presenten una sèrie de paral·lelismes importants: el fet que la Verge porti el mantell en forma semblant a les togues romanes, cosa no gens corrent en la imatgeria medieval; el tipus de plecs de la túnica per la vora inferior i la forma de U per deixar veure els peus; el puny tancat sobre el genoll dret subjectant un objecte desaparegut; el tipus de Nen, amb la posició creuada de les cames (en el cas de la imatge de Gualter el Nen cavalca la cama inversa al de la Seu d’Urgell) i una disposició dels braços semblant; etc. Aquesta influència ja fou esmentada, d’una manera general sense entrar en detalls, per W. Cook i J. Gudiol Ricart (1950, pàg. 318 i [1950] 1980, pàgs. 293-294), que no sembla que dubtin a atribuir la imatge al priorat de Gualter. Consideren que el tipus d’imatge o model que representen no és d’arrels catalanes, i que té sorprenents concomitàncies amb obres italianes del segle XII, sense concretar-ne exemplars. També recull aquesta teoria E. Carbonell (1974-75, I, pàg. 23). Els autors fins ara esmentats també relacionen la imatge de la Seu d’Urgell amb la de Santa Coloma d’Andorra, però aquesta ja és més llunyana de la talla. Aquesta també ha estat relacionada amb una altra de molt semblant a la de Santa Coloma d’Andorra, conservada al MNAC amb el núm. d’inventari 15 926 (Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 294). (CPG)

Treballs de restauració posteriors

El monestir és en curs de restauració. Les obres són impulsades per l’Ajuntament de la Baronia de Rialb. Es pretén convertir-lo en seu de l’Ajuntament i centre cívic i social del municipi, així com en oficina d’informació turística. (JGB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• AES, Speculo de totes les rendas y drets e jurisdiccions pertanyents al priorat de la Verge Maria del monastir de Gaiter, fons de Gualter, ms. 3
• Marca, 1688, ap. 275, cols. 1151-1152
• Finestres, 1753-65, vol. I, pàg. 234
• Villanueva, 1850, vol. XII, ap. XI, pàgs. 231-233 i ap. XII, pàgs. 233-234
• Costa, 1959, vol. I, pàg. 145
• Gavín, 1982, vol. 12, pàgs. 136-137
• Castillón, 1983, núms. 51-52, pàgs. 101-115
• Bach, 1986-87, vol. VIII, pàgs. 211-269

Bibliografia sobre el claustre

• Rocafort, s.d., pàg. 588
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, [1909-18] 1983, vol. III. 1, pàg. 464
• Carbonell, 1974-75, II, pàgs. 70-71

Bibliografia sobre l’escultura

• Carbonell, 1974-75, II, pàg. 70
• Gavín, 1982, pàg. 136

Bibliografia sobre els sarcòfags

• Rocafort, s. d., pàg. 587
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, [1909-18] 1983, II, pàgs. 420-421, i III. 2, pàgs. 556-557
• Carbonell, 1926-27, VII, núm. 3, pàgs. 113-115
• Puig i Cadafalch, 1949, pàg. 52, fot. 31
• Serdà, 1964, pàg. 29
• Vives, 1979, II, pàgs. 467-468

Bibliografia sobre la talla

• Cook-Gudiol, 1950, pàg. 318
• Carbonell, 1974-75. I, pàg. 25
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 294
• Catàleg d’art romànic i gòtic, 1989, pàgs. 81-82