Situació
Vista general d’aquesta església, antigament centre d’un ampli terme religiós anomenat Rialb Jussà.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Iscle i Santa Victòria centra el pe-tit nucli de la Torre de Rialb, situat en un esperó que domina el curs del Rialb, al marge esquerre, just davant de l’església de Sant Girvés.
Mapa: 34-13(329). Situació: 31TCG515491.
Per a anar-hi, cal prendre la pista que surt de Gualter en direcció al Rialb i creuar el riu pel pont, seguint la pista en direcció a Polig i Pallerols. A uns 4 km del pont, a l’esquerra, hi ha el trencall sense senyalitzar que porta a la Torre. Aquest itinerari serà modificat o desplaçat per la construcció del pantà de Rialb. La clau de l’església és a la masia de Can Grau. (JAA-ABR)
Història
Aquesta església parroquial era el centre d’un extens terme religiós i civil anomenat Rialb Jussà, que comprenia els llocs de la Torre de Rialb, Polig, Sant Girvés, la Serra i l’Oliva. També en formaven part les sufragànies o pobles de Miralpeix i la Cluella, que en formar-se els municipis moderns foren agregats a Tiurana.
La primera notícia de l’existència d’aquesta circumscripció es troba en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell del 819 (document redactat en realitat al final del segle X), en què entre les parròquies del pagus d’Urgell hom fa esment de les de “Rialb i l’altre Rialb”; el capbreu suposadament subsegüent concreta millor el topònim citant textualment l’existència dels termes de Rialb Sobirà Rialb Sotirà (o Jussà).
Com a totes les esglésies dedicades a sant Iscle i santa Victòria, primitivament només s’esmenta la primera advocació, sant Iscle; més tard se li afegí una llegendària germana anomenada Victòria. Així apareix l’any 1075, en què Guitard Isarn de Caboet donà a la seva muller Gebel·lina un alou que es trobava dins el terme de Rialb, in apendicio Sancti Aziscli, en el lloc que diuen la Serra. Pocs anys després, el 1083, Arnau Isarn de Caboet i la seva dona Gerberga, filla del vescomte Miró, van vendre al jutge Adalbert i a la seva muller Guilla una part de l’alou que tenien dins el terme de Rialb Jussà, in apendicio de Sancti Adiscli, propietat que l’any 1094 va ser donada pel mateix Adalbert a la canònica de Santa Maria d’Organyà. El terme i l’església de Sant Iscle es consignen repetidament a partir d’aquests moments. En el testament d’Adelaida, muller de Ponç Dalmau, senyor de la Fuliola, redactat entre el 1080 i el 1100, aquesta senyora fa llegats a diverses esglésies, una de les quals és Sancti Aciscli de Rialbo, que rebé dos mancusos per a misses. En un dels llibres de visita del bisbat d’Urgell (1574) s’esmenta aquesta església sota l’advocació de sancti Tirci, que creiem que és una mala transcripció, ja que es refereix indubtablement a l’església de Rialb Jussà.
La parròquia de Rialb Jussà tenia unes rendes superiors a les altres parròquies veïnes —encara que totes eren econòmicament pobres—, fet que es pot deduir de la pensió que abonava de la dècima beneficial el 1279. Pallerols pagava en un termini 9 sous i 3 diners; Palau, 9 sous; Rialb Jussà, 23 sous en el mateix termini.
La dècima de 1391 també pot servir per a donar-nos una idea de la importància de la parròquia de Rialb Jussà: el capellà de Sant Cristòfol abonava 11 sous en un termini; Pallerols, 13; Rialb Sobirà, 10 sous; el capellà de Rialb Jussà, 40 sous en el termini corresponent. Durant el segle XIV, tot el Rialb restà molt despoblat. El Rialb Sobirà i el Jussà, sols, tenien 11 focs, els mateixos que Sant Cristòfol. (ABR)
Església
Planta del temple en què destaca la seva estructura, a mig camí entre la nau única i la planta basilical, a causa dels corredors perimetrals que la flanquegen a nord i sud. L’absis original ha estat parcialment destruït en construir-se una sagristia.
J.A. Adell
És un edifici resolt amb una volumetria molt simple—d’un sol cos, amb una coberta de dos vessants, de la qual emergeix un campanar de torre a l’angle sud-oest—, però que amaga a l’interior una estructura molt complexa que el fa un edifici totalment excepcional i d’un interès extraordinari en el conjunt de l’arquitectura alt-medieval catalana.
L’estructura correspon a una nau única, però resolta amb un singular sistema de suports que l’amplien lateralment, amb una tipologia que es pot considerar intermèdia entre la nau única i les estructures basilicals. La nau és coberta amb una volta de canó, de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals, també de perfil semicircular. La volta és suportada lateralment per quatre arcs formers a cada costat, molt profunds, que formen una mena de capelles laterals. Els arcs torals són suportats per un singularíssim sistema de columnes compostes, format per una columna de fust cilíndric sense base visible (si bé no es pot descartar que el paviment hagi estat sobrealçat, amagant-ne les bases), coronada per un capitell pla, de grans dimensions, del qual arrenca una semicolumna acabada en un capitell de tipus cúbic que suporta l’arc toral.
Les columnes baixes són separades dels murs laterals, on hi ha adossats uns pilars rectangulars en les columnes més properes a la capçalera. El pas que es forma entre les columnes i les parets és resolt amb llindes de pedra, que recolzen sobre el capitell de les columnes, de les quals arrenquen els arcs formers. Es formen així uns corredors perimetrals, massa estrets per a poder-se considerar veritables naus laterals, que tenen un clar paral·lel en l’estructura de l’església monàstica de Sant Andreu de Sureda, al Rosselló, fruit de la important reforma que patí la seva nau durant el segle XII i resolta amb semicolumnes adossades a pilars rectangulars, muntades sobre un alt podi, seguint, de manera poc destra, el model estructural de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes. L’església del monestir de Sureda és considerada per J. Puig i Cadafalch un singular exemple d’església, amb les naus laterals cobertes amb volta de canó transversal, predecessora d’altres esglésies basilicals que adopten aquest tipus de coberta en naus laterals plenament definides, com les de Notre Dame de Lescar o Saint Barthélemy de Benevent l’Abbaye, més propera al model rudimentari de Sureda o de la Torre, i que es poden retrobar en esglésies cistercenques, com les de l’abadia de Fontenay.
Seccions longitudinal i transversal en les quals és perfectament visible el seu singular sistema de suports.
J.A. Adell
De fet, crec que no s’han de considerar els casos de la Torre i Sureda, o fins i tot el de Benevent, veritables estructures basilicals de tres naus, sinó edificis de nau única, amb ampliacions laterals, que, tot i no poder-se relacionar directament, segueixen un model definit de molt antic que apareix en dues esglésies excavades a Ctesifont i a Hira (Mesopotàmia), i que segons R. Krautheimer cal relacionar amb les sales de justícia dels palaus sassànides i omeies.
La nau té a llevant un absis semicircular, obert directament a la nau; avui és mig destruït perquè fou substituït per una sagristia trapezoidal, però conserva la part anterior del seu perímetre i part de la façana, en el punt d’unió amb el mur de llevant de la nau. L’absis és més estret que el mur de llevant de la nau, solució que es troba en esglésies del Ripollès, com Sant Jaume de Queralbs.
Les columnes de suport dels arcs torals, que conformen la peculiar estructura espacial de l’església, no segueixen un ritme uniforme en la seva distribució, sinó que les dues del costat de ponent són molt properes entre si, formant dos trams de nau més estrets que els trams de llevant, que són gairebé quadrats. Les columnes baixes són molt irregulars i d’alçades diferents, però tenen una proporció mitjana de diàmetre/alçada de fust propera a 1/4, cosa que les fa molt poc esveltes.
Tot i la rusticitat de l’execució dels elements estructurals, la seva disposició i el joc de proporcions descarten totalment qualsevol hipòtesi que es tracti d’una obra barroera o maldestra. És una obra culta, concebuda i traçada amb clares intencions formals i un total domini dels sistemes de traçat i de composició espacial, tant en la concepció general com en el disseny dels elements, que a Catalunya només es pot relacionar amb el sistema estructural de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes, on es retroba el sistema de doble columna com a suport dels arcs torals, i en un altre nivell evoquen la solució estructural dels pilars de l’església de Saint Philibert de Tournus. El sistema columnar com a suport és també molt estrany en l’arquitectura catalana medieval i només es pot comparar amb els exemples, llunyans, de Sant Martí del Canigó o Sant Vicenç d’Eus, emparentats amb Saint Vicent des Près, a Saone et Loire. D’altra banda, els capitells cúbics de les columnes superiors, tot i ésser bastant rústecs, evoquen les formes de capitells de l’arquitectura otònida, com els de Sant Miquel de Hildesheim o de la catedral de Spira.
Interior de la nau, vista des de la banda de llevant i de ponent, coberta amb volta de canó i reforçada per arcs torals suportats per un peculiar sistema de columnes compostes.
ECSA - J.A. Adell
L’edifici conserva visibles dues finestres, a la façana sud, una de doble esqueixada i paredada interiorment, prop de l’angle sud-est, i una altra d’una sola esqueixada, prop de l’extrem de ponent. La porta actual, resolta amb un arc de mig punt, de grans dovelles, s’obre a la façana sud, i respon a una reforma de l’edifici original, probablement la mateixa durant la qual es va substituir l’absis per la sagristia actual, es va afegir una capella rectangular al costat nord de l’edifici, avui ruïnosa i tancada per un envà, i es va construir el cor, al costat de ponent de la nau de l’església.
Possiblement en aquest mateix moment es va construir la rectoria, adossada a la façana de ponent de l’església, on encara poden apreciar-se elements de la porta original de l’església i d’una possible finestra; elements aquests totalment encoberts pels arrebossats de les parets i de les estructures de la rectoria.
Sobre l’angle sud-oest de la nau s’aixeca el campanar, una torre prismàtica, amb un sol nivell d’obertures a la part alta. A la part baixa hi ha l’escala que puja al cor de l’església. La volta de l’arc former corresponent a aquest tram de la nau és substituïda per un arc de grosses dovelles, i una estreta volta de canó de perfil semicircular, paral·lela a la volta de la nau, dóna accés al primer pis del campanar, on es fa evident la seva estructura alt-medieval, que no és visible exteriorment perquè les obertures foren paredades i per les alteracions de la part alta efectuades arran de la seva reforma. En aquest primer nivell hi ha quatre finestres, dues d’un sol arc i esqueixada recta, corresponents a les façanes nord i sud, i dues geminades, de les quals la situada en el mur de llevant és paredada i malmesa, però la de ponent, tot i ésser paredada, és sencera i conserva el mainell format per una columna de fust octogonal i un capitell mensuliforme. Al pis superior, per sota del nivell de les finestres actuals, que s’adiuen al procés de reforma i sobrealçament del campanar, hi ha un nivell d’espitlleres, paredades, que probablement corresponen al coronament del campanar original, que no devia tenir més pisos.
Tot l’interior és arrebossat, fet que impedeix de veure les característiques del procés constructiu i si existeixen elements ara ocults, com les obertures de la façana de ponent. A l’exterior, els paraments presenten un aparell de carreuó allargassat, disposat molt ordenadament en filades uniformes, amb juntes grasses, amb carreus més grans, treballats amb punta i col·locats al llarg i de través, a les cantonades de la nau. Al sector visible de la façana absidal sembla insinuar-se una lesena raconera que no podem precisar si s’arribà a construir totalment o si acompanyava una decoració absidal de tipus llombard.
A l’angle nord-est de la nau hi ha restes d’un mur bastit amb grans carreus, irregulars, d’aspecte molt arcaic, que pot cor-respondre a una primera fase constructiva d’aquest edifici.
El campanar té un aparell lleugerament diferent, amb carreuons més quadrats, disposats també ordenadament.
Restitució hipotètica de l’estructura de l’església, abans de les nombroses modificacions que ha patit.
J.A. Adell
És difícil de precisar una filiació cronològica per a un edifici tan extremament singular i allunyat dels models més usuals de l’arquitectura cristiana alt-medieval catalana. Fins i tot la relació tipològica amb Sant Andreu de Sureda o la formal amb Sant Pere de Rodes resulten molt forçades, i només entenedores a partir de models comuns, però no per influència directa. Aquesta singularitat i la relació, llunyana, però, amb edificis orientals i sales civils omeies permeten d’apuntar la possible influència de constructors estrangers, que en tot cas no estarien exempts d’influències germàniques. Els constructors d’aquesta església mostren una subtilesa en la composició espacial i en els traçats proporcionals molt diferent de la que és habitual en l’arquitectura religiosa cristiana alt-medieval del nostre país.
Som, doncs, davant d’un edifici del tot excepcional dins el context de l’arquitectura catalana alt-medieval, que per les seves condicions constructives podria semblar una obra del segle XI, allunyada dels corrents dominants en la seva època. Amb tot i això, no es pot excloure una datació anterior, a cavall entre el segle X i el començament del segle XI. L’edifici, però, es devia acabar o reformar a la segona meitat del segle XI, moment en què sembla que hauria de situar-se el campanar, que no difereix d’altres models d’aquest període.
D’altra banda, les finestres paredades i l’estranya relació entre els nivells de la coberta i de les finestres del campanar, i també els vestigis de mur de l’angle nord-est, palesen un procés constructiu complex que només una exploració integral del monument podria aclarir. (JAA-MLIC)
Bibliografia
- ACU, Llibres de Visita i Arrendaments, 1516, 1569 i 1574
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 455-458
- Miret, 1916, núm. 64, doc. 104, pàg. 524, doc. 120, pàg. 529, doc. 125, pàg. 531, doc. 150, pàg. 540 i doc. 154, pàg. 542
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 1 436-1 438
- Baraut. 1982*, 9, doc. 18, pàgs. 173-174
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 460-464
- Krautheimer, 1984, pàg. 350
- Baraut, 1986, doc. 3, pàgs. 56-59
- Bach, 1986-87, vol. VIII, doc. 12, pàgs. 229-231